Notre-Dame: Infantesa i mort d’Occident.

Oswald Spengler va escriure una obra anomenada “La decadència d’Occident”, on mantenia la tesi de que les civilitzacions eren com els organismes vius, es a dir, tenien una infantesa, joventut, maduresa i vellesa. Això, evidentment es reflexa en el seu art, i justament el gòtic era la infantesa de la civilització Occidental.

La catedral de Notre-Dame de París és una obra del gòtic primer. És una de les catedrals gòtiques més conegudes arreu del món per la novel·la de Víctor Hugo, la del geperut. Perque a més de ser una de les primeres del gòtic, no resulta de les més interesants ni de les més espectacular dins d’eixe estil arquitectònic. No obstant, siguen quines siguen els motius s’ha erigit com un símbol de la infantesa de la nostra civilització. Obviament, han transcorregut quasi mil anys, i la nostra civilització està en decadència. Hem anat travessant estadis, joventut, maduresa, i ens trobem a la vellesa.

Per a Splenger, amb el romanticisme es va arribar a la vellesa, a l’enyorança de l’infantesa, a un intent de retrobar-se, i arriba l’obra magna de la civilització. Després, només hi ha cansament, fredor, es perd la joia de la vida. I així, es vol tonar als estadis primitius, al tribalisme, a submergir-se al si matern, a la tomba.

El gòtic era la infantesa, era el tornar a la llum després de la foscor. Foscor esdevinguda després de la caiguda de una altra gran civilització la romana. Amb el gòtic arribava el començament de la civilització creada pels pobles germànics (nascuda amb el Sacre-Imperi, i amb els pobles que han marcat els darrers 1000 anys -Francs, Anglosaxons, Alemanys, etc.-),  la que ens du al final de la història, segons Hegel i acompleix la Raó. De fet, el nom de gòtic el va posar Vasari, era “modi Tedeschi", i era despectiu perquè s’apartava dels canons clàssics, era un art bàrbar, bàrbar com els gots. El terme serà recuperat pels alemanys, i recuperat en sentit positiu, amb el neogòtic al s. XIX.

Però ara crema Notre-Dame, i no només crema el símbol de l’infantesa de la civilització germànica, crema també l’últim alé d'allò que simbolitza aquella infantesa. Occident, i especialment Europa, ha envellit, i no sols la seua població és vella. Occident ja no té la força creadora. I això és el que simbolitza la imatge de Notre-Dame cremant.

Adéu Notre-Dame. Adéu Occident.

Òskar "Rabosa".

Miscel·lània: Pensament despensats i més malpensats (10)

Segle XXI: Una persona ha pensat per sí mateix, i a més a més, ha gosat argumentar el perquè. Ha de ser linxada a la plaça pública, per un delicte de heretgia. Tots els progres-mega-guais van al capdavant.

*****

Jo sóc el poble –diu el profeta. Però quan es dona la volta la majoria del poble passa olímpicament d’ell. Només ell i quatre gats correligionaris creuen que ell és el poble. Els quatre gats correligionaris també es creuen que ells són tot el poble i s'identifiquen amb ell, ell els representa com a poble, i ha de pujar als altars.

*****

Una ovella corre cap a un ribàs, s’espenya a un barranc. Mig ramat ha caigut al darrere. En canvi, les cabres segueixen pasturant. Però en són poques i tenen molts colors.

*****

Diuen que un atenenc mitjà del s. V a.c era més intel·ligent que un persona mitjana del s. XXI. Diògenes de Sinop anava per Atenes amb un cresol i dient: Busque un home honest! Hui aniria per qualsevol ciutat, posa-li València perquè ens toca més a prop, dient: Busque un home intel·ligent!

*****

A un concert, Lluís Llach, en les magnífiques introduccions a les seves cançons, va dir, més o menys, no és literal: “Una persona d’esquerres, ho és perquè sempre posa en dubte tot el que l’envolta, es qüestiona constantment tot.” Jo m’ho vaig creure. Però ara estic segur, que hi ha tants doctrinaris a l’esquerra com a l'Esglèsia catòlica. Gent que només accepta articles de fe, que està disposada a convertir per la força a la seua religió, gent que no es qüestiona res, gent que no vol pensar, gent que no vol raonar, gent que no vol llegir res que no siga el que ells pensen. Gent sense cervell. Gent que es manté tota la vida a la minoria d’edat.

*****

Horror vacui: I si Nietzsche tinguera raó? I si les esquerres i el cristianisme foren el mateix? I si tot fora una moral de l’esclau?

*****

Garcia Trevijano sabia que el seu pensament queia sobre l’erm. Però tenia esperança d’arribar al terç laocràtic. Entre la gent que es diu d’esquerres, hi ha més doctrinaris que altra cosa. No arriben ni al terç laocràtic.

*****

En els canvis que porten les esquerres, veig més de retorn al passat, a temps més foscos, que al “progrés”. Veig núvols foscos a l’horitzó. Veig la selva salvatge:

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura,

esta selva selvaggia e aspra e forte

che nel pensier rinova la paura!

*****

Per tota Europa els partits d’extrema dreta creixen. Veient el paisatge a les esquerres, no és d’estranyar. Cada cop hi ha menys diferències, si bé, les anomenades esquerres es mantenen dins del sistema encara i per això perden terreny.

*****

Horror vacui extrem: Sempre he pensat que era d’esquerres, però no em puc adherir a cap doctrina -ha de ser un tara de naixement-. Si no puc adherir-me a la doctrina, si no compartisc els pensaments majoritaris dels d’esquerres, si no acate dogmes de fe: Aleshores què sóc? Em sent al mig d’un desert. Veig caos i zombis. Com en una d’eixes pel·lícules apocalíptiques però caminant pel carrer. 

*****

He arribat al desert “de lo Real”.


Òskar "Rabosa".

L’APOCALIPSI POT ESPERAR

 

«(9) Después de esto miré, y he aquí una gran multitud, la cual nadie podía contar, de todas las naciones y tribus y pueblos y lenguas, que estaban delante del trono y en la presencia del Cordero, vestidos de ropas blancas, y con palmas en las manos;

(10) y clamaban a gran voz diciendo: La salvación pertenece a nuestro Dios que está sentado en el trono, y al Cordero.»

Enviaré ràpidament este article a l’editor perquè el publique a mode de comiat perquè el món sembla que s’està acabant, o això es desprén de les notícies que hom pot llegir pels periòdics d’arreu del món. De tota manera, i una volta acomiadat, per si de cas, pense que he de fer una anàlisi crítica del futur, per si no s’acaba d’acabar l’acabat món, o passa més bé al contrari, com jo mateix opine.

El món s’acabava amb les dos teories polítiques i econòmiques que han estat governant el nostre subconscient al llarg dels darrers cent anys i fins al dia 20 de gener, però ara ja podem estar tranquils perquè la cosa roda, de nou, i segurament amb més aire. Les teories apocalíptiques, tot i que es poden tindre més bé com a mil·lenaristes, són precisament les que nosaltres, simples mortals, veiem com a optimistes però que, en el fons, no amagaven més que la idea del final; em referisc al socialisme i al liberalisme!

Estes dos opcions, que han esta voltant pel nostre subconscient al llarg de massa temps, estan basades, precisament, en una idea unívoca que conduïx cap a la llacuna Estígia. Tant una com l’altra pregonen les mateixes coses amb les xicotetes diferències adients: una diu què al final del temps hi haurà el socialisme i l’altra predica que hi haurà el liberalisme. En ambdós casos, el temps s’acaba perquè ja no s’hi podrà avançar més i, ens agrade o no, hi haurà socialisme, per a uns, o liberalisme, per a altres.

En el rerefons de l’exposició anterior, l’àmbit és sempre internacional, i d’aquí l’oposició a tot allò que es puga interpretar com a nacionalisme perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que puga oposar-se a eixe progrés imparable, bé socialista, bé liberal. Ara, al segle XXI ja avançat, ensopeguem amb altra realitat: els estendards d’un costat (EEUU i Anglaterra) i de l’altre (Rússia) tornen a definir les fronteres i l’economia! Allò que era imparable fa un parell de mesos s’està aturant, però no ho fa des de cap oposició externa, sinó al contrari: des del seu si.

El món, per tant, no s’acabarà perquè Trump, des del meu punt de vista, ha vingut per salvar-nos d’aquells que, bé d’una banda, bé de l’altra, només desitjaven això, tot i que no ho digueren, perquè les seues teories tenien massa d’apocalíptiques —per tot això del final dels temps— i poc de revolucionàries. Ara, amb uns brillants estrategues i pensadors com Trump, Putin, Johnson i Le Pen, que han de reinterpretar Jesús, Mahoma, Buda i Confuci, el món voltarà altres mil anys.

Salvador Sendra

QUARTOUR POUR LA FIN DU TEMPS

Estic escoltant un dels meus músics preferits, Olivier Messiaen, i la manera en què tracta un dels meus temes predilectes, el final del temps. L’arribada d’un tema i de l’altre per dos línies totalment alienes, encara fa que prenga tot un major sentit, si és que el pot assolir. La idea del final, com ja he escrit en nombroses ocasions, és un tema transversal a la nostra cultura i que afecta la manera en què veiem el món. Jo, personalment, l’he tractat des de la perspectiva del socialisme i des del capitalisme, si atenem la societat, així com des de la religió, la psicologia i la filosofia.

El marxisme no s’entén des de cap altra perspectiva que no siga la religiosa perquè ens ve a dir que, al final del temps, ens agrade o no, hi haurà el socialisme; per tant, una volta sublimada l’evolució, esta prendre la forma de la perfecció encarnada en la relació social. La mateixa lectura podem fer del capitalisme, que ara sembla que està més de moda i que ens pareix, fins i tot, més novella: més del mateix... Ens agrade o no, resa que el món esdevindrà un gran mercat i esta relació entre les persones serà la definitiva, i no podem fer res per aturar l’evolució fins que el temps es detinga en el mateix moment de l’èxit d’este sistema. Les dos ideologies que semblen més globals i laiques, com podeu comprovar, duen la religió cristiana en la seua medul·la i la estenen per tot arreu.

Estes raons, explicades de manera breu, coincidixen en la manera d’entendre el món a partir de l’Apocalipsi però, què veia Messiaen quan estava pres en un camp de concentració? Ell escrigué el Quartour quan la seua esperança de vida era més bé escassa, i cal tindre en compte que el compositor era una persona molt religiosa. De moment, a mi en crida l’atenció el missatge tan personal i íntim amb què descriu el seu ocàs, o el del món; qui sap? Messiaen no ha escrit cap doctrina ni cap text que afecte la totalitat, sinó, més bé al contrari: ha escrit unes notes personals i intimes per reflectir eixe final tan previsible. Però, el final del temps afecta a tots, no?

Mentre l’escolte ―mentre escolte el primer moviment― hi ha un rossinyol cantant fora, sobre la bassa i molt prop de la finestra. Comprove la qualitat de l’obra en rigorós directe però, atenció: passa un cotxe i espanta l’ocell. La resta, l’arribada de l’àngel, ja no m’importa perquè el cotxe ha espantat el rossinyol i ja no m’interessa res més. Tanque la finestra i escolte el final de la peça amb la pau que aporta no percebre més sorolls que la música, perquè he comprovat, minuts abans, que la fidelitat del so del clarinet i del violí ja em són suficients. Jo puc eixir quan vullga de casa però pense en el captiveri del compositor i que, a banda de la religió i de la globalitat, la interpretació del final de tot és tan simple com individual. Escolte de nou el rossinyol i obric, altra volta, la finestra. La peça s’ha acabat però la vida continua; espere que passe un cotxe...

 

Salvador Sendra Perelló

FINS A L’INFINIT I MÉS ENLLÀ

 

El final dels temps és una de les parts més interessants de la Bíblia i una de les que sol llegir sovint, quan el cos m’ho demana. Si hi ha dos idees sobre les que tot gira, eixes són la del no res i la del final, dos conceptes que l’ésser humà no accepta ni acceptarà mai perquè no li caben en el pensament.

EL cristianisme es troba present en totes les teories econòmiques, polítiques o filosòfiques. Les europees i les de les colònies, com ara Austràlia, Estats Units o Rússia, per citar-ne algunes. I, si ho està el cristianisme, ho està l’Apocalipsi. I si ho està el cristianisme és perquè és tan simple que fins i tot jo el puc entendre: «patim ací perquè el fruit del nostre patiment el trobarem després de morts». O bé: «treballem molt perquè, en reconeixement a esta tasca, el Senyor ens premiarà, també després de morts».

Llegint a Proudhon, vaig observar que, a banda de les referències a Smith, deia que un dels llibres que més l’havia influït va ser la Bíblia ―i no ho dubte. Marx, també hi va ser molt influït, tot i que no sé si ho va arribar a admetre. La seua teoria del socialisme no és altra que la del final dels temps, on no hi haurà la vida eterna per als bons sinó que hi haurà socialisme per a tots.

El temps evoluciona i, quan s’arriba a un punt on ja no és possible esta progressió, s’escampa. S’escampa com un riu que arriba al llac i perd la unitat lineal i l’empenta per fondre’s en una llacuna calmada i infinita, per exemple. El Judici Final, el de la Cappella Sistina, el de Michelangelo, seria una mena d’evaporació i la pluja que tanca el cicle de les ànimes.

Per a Marx, ja no es podia evolucionar més i, tota societat, sense més remei, estava condemnada a romandre en la llacuna del socialisme; per a alguns, la llacuna Estígia... Per als liberals, que estan tan de moda, eixa llacuna infinita es diu liberalisme; per als cristians, es diu vida eterna; i, per als aconfessionals polítics, filosòfics i religiosos, eixa llacuna es diu no res, i el conte s’ha acabat!

Salvador Sendra Perelló