APUNTS PER AL FUTUR D’EUROPA

La filosofia, ara, al segle XXI, sembla que torna cap a la moderació i cap a la recerca del plaer més sublim, íntim i provocat per l’educació, si més no, això diuen els meus filòsofs de capçalera. A tot això se li ha d’afegir la dosi adequada d’ètica perquè, al final, tots volem que la cosa funcione i que puguem conviure i avançar junts cap a un món millor, agarradets de la mà, dansant i cantant a l’ocàs de la humanitat perquè ―recordeu― el món s’acaba! D’altra banda, hi ha els pensadors dolents; els perniciosos que ens diuen que hi ha la lluita per la supervivència, i que no podem deixar-nos portar pels corrents actuals que acceleren el procés de destrucció de l’statu quo actual i em de fer front als esdeveniments. Enmig de tot açò, la resta...

Els primers que he esmentat es troben en els corrents més progressistes mentre que, els segons, ho estan en els més conservadors, i això es detecta ràpidament. Però, encara em ressona l’observació tan precisa de Walter Benjamin sobre el progressisme i a la qual vaig dedicar un dens escrit titulat “La crisi de la socialdemocràcia”. Per sintetitzar-lo, el filòsof alemany deia que la socialdemocràcia era en si una paraula perniciosa que canviava la realitat del socialisme per la il·lusió del progressisme. I, en el canvi, hi anava inclòs el descomptat avanç social i el creixement econòmic. Ara, una volta arribats als punt d’inflexió, és fàcil saber on rau la crisi de la socialdemocràcia actual: hi ha aparegut un fenomen anomenat crisi i altre anomenat immigració.

Resoldre la crisi d’idees és tan fàcil com crear-ne, d’idees! No es pot resoldre una crisi d’idees creant ideals perquè, com hem pogut comprovar, els ideals estan mancats de base racional, real, i solen caure en mans d’aquells que entenem com a visionaris. Ara, a més, quan la tendència encara es troba vinculada al pessimisme, els ideals ens sonen a música celestial i poden esdevindre, ràpidament, decepcions, a les quals podem posar el nom de Zapatero o de Hollande, per exemple. D’altra banda, des del meu punt de vista, els governants progressistes que encara funcionen són els que contraposem a un passat vergonyós i ridícul, com el de Berlusconi, per exemple, on qualsevol cosa és millor.

Anglaterra ja ha donat el pas adequat amb l’elecció d’un candidat laborista situat a l’esquerra de la línia seguida fins ara. Tot i que Blair també venia d’una joventut en l’ala esquerrana, tots sabem on va acabar... Però ara, amb el nou candidat Jeremy Corbyn, sembla que el laborisme intenta buscar idees des de la realitat i no des de la idealitat, a l’hora que pretén abandonar la influent herència de Giddens que condemnava la socialdemocràcia a la desaparició, ja que els últims reductes on podia subsistir ―parle de l’educació i la sanitat―, ens conduïen cap al model del desgavell aplicat a la Comunidad Valenciana de Camps i companyia, on, per cert, passa com a Itàlia: qualsevol cosa és millor. Quan tinga temps, i gana, buscaré d’on es nodrix eixe tal Corbyn per explicar-vos-ho però, de moment, veig clar que seguirà la línia inicial de Blair: aproximació a Europa i pau amb Escòcia. O siga, dos coses que, realment, importen poc. 

Salvador Sendra Perelló

TOUS LES BOUTONS BOUTONÉS

Monsieur Hollande,

Il y a quelques jours que je suive ses annonces en cherchant une photographie sur son veste. Avant, j’ai observé que la France a certains problèmes politiques avec le FN et, vous-même, vous les avez avec l’ancien président et son parti, appelé depuis quelques mois, Les Républicains. Vrai, mais mon analyse va plus loin que la simple argumentation politique parce que je suis sûr que votre position peut, encore, être pire.

Sarkozy est célèbre parce qu’il s’habille correctement et, aussi, il a certaines obsessions avec les chaussures. Mais, et vous ? Qui est-ce qui vous habille chaque jour ? Si est vrai ce que j’ai vu, je crois qu’on doit prendre une décision vite sur la personne que vous aide à vous habiller : elle n’est pas bonne pour votre future carrière politique.

Dans les photographies, j’ai pu voir que vous avez boutonnés tous les boutons de la veste ! Cette vision, pour moi, dévient l’évidence de votre défaite parce qu’on ne peut pas s’habiller comme ça ! Et pire, encore, si on est le président de la République…

Peut-être, nous sommes encore au temps d’apporter quelque solution au grand problème des sondages mais, déjà, vous finirez votre relation avec Gallet et chercherez une autre femme avec bon goût pour vous habiller ; l’image est très important et on doit réviser ses boutons.

Vraiment, je crois que Sarkozy a une meilleure conseillère et ça provoque une meilleure position dans les sondages. Les élections sont près, souvenez-vous ! Maintenant nous sommes au temps pour nous réussir de toutes les mauvaises nouvelles et nous mettre en position de gagner les prochaines élections. Seulement une chose, pour finir : je crois que Ségolène Royal s’habille très bien. Travaillez sur les chaussures ; travaillez sur les boutons. Vous-même…

Un ami

HOLLANDE ET GALLET

Ser un seguidor de la premsa francesa té molts avantatges. Per exemple, hui escriu un periòdic que Hollande i Gallet ja s’han deixat vore junts en un acte oficial, i eixes són les notícies que m’agraden, a mi. La resta, les llig com qui fa exercici: per intentar mantindré un nivell acceptable de francés.

Llegir Madame Staël ha estat un gran plaer, concretament, De l’Allemagne, un llibre que li costà l’expulsió de França per no sotmetre’s a la censura. El volum que jo tinc és molt interessant i no està censurat, tot i que marca els apartats que le gouvernement va voler eliminar, a l’inici de 1800. Una dona valenta per a una cultura potent d’un país admirat.

Staël va descriure l’Alemanya, i ho va fer des de la perspectiva d’una francesa que hi transita. Sempre, el referent estava a França, l’estat que la fer fora perquè va voler evitar la censura del seu llibre. Però, Madame creia en el seu país i en qui l’habitava, i només cal llegir el llibre per adonar-se’n. La cultura (les cultures), l’idioma (els idiomes), la religió (les religions), el paisatge (els paisatges), la gent (les gents), etc. Quasi res se li va escapar a esta magnífica senyora, ni tan sols la literatura ni la filosofia! L’apartat que tracta la música és més fluix, tot i que té un valor inqüestionable per entendre Alemanya...

En cada comparació hi apareixia França. En les descripcions, o en les referències a l’esprit d’Alemanya, sempre hi està present la République com a referent, i eixe és un costum que tenen els francesos quan viatgen per altres indrets i que va perdent-se. Potser, els valors de referència que acompanyaven els ciutadans gals van afeblint-se, a poc a poc, i ells en són conscients. Sarkozy també n’és conscient, i ha reaccionat canviant el nom de l’UPM pel de Les Républicains. Chateaubriant, altre il·lustre exiliat de l’època d’Staël, ja reflexionava sobre l’aguant del seu país en observar les restes de Mègara.

El batec il·lustrat francés s’alentix, per no ser més pessimista encara. La causa, segurament serà plural i variada, com ho sol ser sempre... Els economistes, et diran una cosa, els historiadors, una altra, com el filòlegs, els científics o els filòsofs. No obstant això, la Il·lustració francesa va ser un referent, fins i tot per als romàntics alemanys, que ara s’està perdent massa ràpid. Podem pensar que es tracta d’un nou ordre mundial o, per contra, també podem aventurar-nos a plantejar si, en l’èxit, hi consta també el declivi. Jo opte per esta segona lectura i m’aventure a dir allò que deia Chateaubriant en visitar Jerusalem que, «de les grans civilitzacions, l’única que resistix és l’hebrea», amb les seues derivacions ―afegiria jo.

Mentre Hollande i Gallet passegen i es deixen vore, el declivi francés estarà més protegit. El problema el tindran quan s’amaguen perquè esta relació siga una cosa mal vista. En eixe cas, la cosa empitjorarà notablement perquè les derivacions hebrees hauran demostrat la seua força i, com ja s’ha explicat abans, són les úniques que aguanten, passe el que passe.

Salvador Sendra Perelló