PER AIXÒ ESTÀ THERESA: PER ARREGLAR-HO TOT!

Hi haurà aviat noves eleccions, al Regne Unit, per formar un govern suficientment fort per a conduir este territori durant l’abandó de la UE. Ha estat molt sobtada, realment, la seua convocatòria, i Escòcia la farà servir com una mena de referèndum d’independència avançat: el partit independentista escocés podrà sondejar el seu poder de cara a la nova consulta perquè deixar el Regne Unit pot significar abraçar la UE.

La rendibilitat sol ser sempre la carta que s’ensenya a l’hora de decidir, com ha estat el cas, sobre la continuïtat de la relació europea. L’economia, i tot s’ha de dir, va ser la base de dita unió —a la CEE— però, per atorgar-li més vincles, es va intentar una major implicació dels seus integrants: massa per a uns i escassa per a altres. Ara, el Regne Unit fa servir eixe pragmatisme que sol caracteritzar els anglesos des de Locke per intentar dotar de contingut i de raó eixa decisió que va ser presa, de manera visceral, per l’altra part del cervell humà: per la irracional i fantàstica.

La Lliura Esterlina ha caigut un 10% des que es va anunciar el resultat de la consulta, tot i que ara sembla recuperar-se de mica en mica. Els anglesos, per tant, han patit una davallada del poder adquisitiu bastant important, i més si es té en compte que n’hi ha molts repartits per tot arreu que viuen de pensions, d’estalvis, de lloguers o de negocis vinculats a la moneda britànica. D’altra banda, però, eixe territori passa a ser un indret interessant perquè, com diuen els economistes, guanya en competitivitat.

El PIB anglés sembla que augmentarà, en part a causa d’eixa novetat, tot i que no ho farà en una mesura que els permeta cobrir el dèficit monetari. I pense que esta raó és suficient per analitzar les coses sense barrejar-les perquè, d’una banda, els votants del Regne Unit van decidir d’abandonar la UE, però no ho van fer de manera analítica, ni racional, sinó que ho decidiren visceralment i fantàsticament. Els líders del Brexit són uns mediocres i no poden conduir el procés d’una manera eficient, i això ho sap Theresa May.

Les noves eleccions poden servir per intentar dotar de contingut eixa ocurrència del referèndum, però això passarà si es depuren els càrrecs que han de fer la transició i es fan servir persones que puguen transformar en positiu tota eixa càrrega negativa de la resposta popular. Escòcia, però, té la segona part de l’oportunitat a la mà, tot i que no entenc la gana que tenen de continuar a la UE, i més encara quan la deriva és evident i encara no se sap el nou model que la Unió prepara per al futur. Pense que els aniria millor si feren servir la visceralitat i la irracionalitat, com es va fer amb la consulta de la UE, i qui vinga darrere, que tanque: les grans decisions es prenen així: som humans!

Salvador Sendra

El rapte d'Europa

El rapte d’Europa, no patiu, encara no ha tingut lloc, això sí, és imminent…

Es postulen altres etimologies, però a mi em sembla la més acertada aquella que veu Europa des d’una òptica oriental, val a dir, Europa com a derivada de la arrel semítica g/r/b, que dóna per exemple, l’Algarv, regió al sud de Portugal, el país més a l’oest del continent.

Per als orientals, les úniques cultures que dominaven l’escriptura a l’antiguitat, Avrupa > Europa, era simplement allò que els romans anomenaran més tard Occident, lloc per on es posa el Sol. Els romans els primers a unificar Europa i poc que li queda...

Este 2017 es registraran eleccions a importants països com ara França, Holanda o Itàlia, per no parlar del Brexit. No d’una manera immediata, però aquell somni europeu que es produí com a conseqüència de la devastació posterior a II Guerra Mundial, bé podria desaparéixer sepultat per visions immediates i egoïstes.

Al meu parer, els perills tenen una triple matriu:

1)      Per als partidaris del Brexit o els grans partits populistes d’ultradreta, tan potents a Holanda, França o Àustria, i relativament poderosos arreu últimament (per exemple a Hongria, Grècia o els països escandinaus), Europa es veu com un impersonal monstre burocràtic que amenaça les llibertats personals.

2)      Per a les esquerres (o allò que encara podria entendre’s com a tal) és més aviat al contrari, Europa com una gran maquinària només al servei de les grans corporacions, del capital.

3)      Per a uns i altres dels suara mencionats, la construcció d’una identitat europea comuna és un intent neosovietitzant de difuminar les multiseculars riqueses nacionals en un poutpourri uniformitzador.

Molts encara recordem viatjar per Europa i arribar, posem a París, a les quatre del matí, i no poder prendre un café malgrat tindre diners, perquè no es tenien francs i calia esperar a l’horari d’apertura de les guixetes de canvi. Per altra banda, els programes Erasmus, han aconseguit esborrar en gran part allò dels estereotips envers l’altre. Per als francesos de la generació dels nostres pares i abans, els italians i espanyols eren desorganitzats i bruts, o en el millor dels casos tan sols simpàtics. Els alemanys caps quadrats, etc. En la actualitat molts han gaudit de beques a l’estranger i per a ells impera la vivència personal més enllà del vell estereotip, així, recordaran un bon sopar amb germanor  entre gent de països diversos, i no allò que els deien que tenien que pensar a priori d’ells...

Per els tres motius abans mencionats, 2017, pot ser l’any en que allò que mai ha arribat a quallar del tot, la Unió Europea, comence a deixar de tindre sentit. No és imminent, però el temps vola i alguns en un futur proper, ho lamentarem.

Bucarest a 9 de gener del 2017.

Lluís Alemany Giner

Trump: Sense Por!

Per fi ha acabat el teatre de les eleccions americanes i ha guanyat: Trump! Si en aquestes eleccions la decisió dels americans era entre còlera i gonorrea –com va dir Julian Assange-, ha sigut el còlera el que ha eixit. No és que el còlera siga una cosa bona, ni desitjable, ans al contrari, però em tem que la gonorrea és molt pitjor. Lluny de les interpretacions negatives que fan tots els grans mass media a l'Estat espanyol, a la resta d'Europa i fins i tot als mateixos EUA, hi ha motius per ser optimista.

En primer lloc, s'haurà de veure si realment Trump pot fer tot el que ha dit que vol fer: - acostament a Rússia i no intervenció fora de les fronteres; - proteccionisme econòmic per evitar la deslocalització; - anul·lar o deixar de negociar tractats econòmics internacionals com el TTIP; etc. Perquè si fa això, s'haurà d'enfrontar a tots els poders fàctics dels EUA, des de l'anomenat complex industrial-militar, fins a les grans empreses tecnològiques com Apple, tot Wall Street, etc., etc., etc. Vorem si és capaç de fer-ho o no. En aquest aspecte no sóc tan optimista. Encara que pense que serien bones eixes mesures per acabar amb alguns dels dogmes neoliberals i acabar amb la tensió bèl·lica a la qual ens portaren Obama i Hillary Clinton (a Líbia, Síria, Ucraïna, etc.).

En segon lloc, el que em resulta interessant és que la gent ja no té por a plantar cara a l'establishment. Ni als EUA ni a Gran Bretanya amb el Brexit la gent s'ha deixat portar per la por que han intentat imposar-li. El fet que tots els grans mitjans de comunicació, les èlits financeres i econòmiques, les institucions internacionals com FMI, BM, etc., els acadèmics del sistema, i tota la tropa d'adalils del neoliberalisme anunciaren la vinguda de totes les plagues bíbliques, si guanyava Trump o el Brexit, no ha servit perquè la gent prenguera por. Ans sembla que al contrari, sembla que han vençut a la por, que s'han immunitzat a les estratègies de control social, de la propaganda sistèmica.

Com ja vaig exposar a alguns posts anteriors, com en Alguna cosa no va bé, la gent comença a estar-ne farta d’aquest sistema neoliberal, se n’adona de que el neoliberalisme li produeix un “malestar”. Malgrat els intents de vendre’ns que tot és meravellós, que no hi ha alternativa, la gent percep que calen alternatives, que deuen haver-hi d’alternatives. Això provoca, per primera vegada, que hi hagen badalls a la ideologia neoliberal, al sistema neoliberal. Òbviament, no és desitjable que siga Trump qui els pose de manifest. No és desitjable que es manifeste amb l’ascens del Front Nacional a França, o Orban a Hongria, o Vertaders Finlandesos a Finlàndia, etc. Però tot açò posa de manifest que hi ha un espai per als anti-sistema.

El més trist és que les esquerres no tinguen una alternativa, un paper a jugar, per a aquest nou escenari, on comencen a obrir-se escletxes al sistema neoliberal. Això és una cosa que també he tractat a altres posts, vegeu per exemple El paper de les esquerres a Europa després de Grècia o La feblesa de l'esquerra. La impossibilitat de les esquerres d'esdevenir una alternativa real estan limitades perquè les esquerres han acceptat el marc neoliberal i de la globalització. Aleshores no poden ser vistes com a element de ruptura amb ells. La ruptura suposa canvis estructurals, sistèmics, i no merament cosmètics. Les esquerres, totes, s'han quedat en pura cosmètica.

Si les esquerres aconseguiren deslliurar-se dels complexos que arrossega, si les esquerres aconseguiren establir un marc propi -no condicionat pels postulats neoliberals i globalitzadors-, si les esquerres perderen la por, aleshores hi ha un substrat social des del qual llançar alternatives per a fer canvis estructurals i no merament cosmètics. Eixa és la lliçó de la victòria de Trump. Eixos són els motius per ser optimista.

Trump ha sigut valent i no ha tingut por. Els ciutadans americans no han tingut por. Els britànics no van tenir por. Sense por el sistema neoliberal tremola. I així, sense por, poden haver obert un nou paradigma. Fins quan les esquerres tindran por?

Post scriptum: Veient els resultats de les darreres eleccions, veient la reacció de la gent a les xarxes socials després del Brexit i de la victòria de Trump, entenc que la gent de l'Estat espanyol encara no està preparada per a assumir canvis estructurals. Segueixen massa influenciats pels mass media. Segueixen vivint a la por. Els espanyols encara són carn de picadora del neoliberalisme.

Òskar "Rabosa".

BYE, BYE, ENGLAND

Una frase, o una afirmació, que pren cada dia més força malgrat el temps que fa que s'usa, és la que exposa que «Europa no s'entén sense les nacions i les nacions no s'entenen sense Europa», bé n'estiguen dins, bé n'estiguen fora. Perquè, si fa uns mesos es parlava sobre l'eixida de Grècia de la UE, ara se'n parla de la del Regne Unit. Però, així com vaig defensar que Grècia no podia abandonar Europa perquè, amb ella, s'emportava la raó de ser del continent, o de la Unió, amb els anglesos no ho tinc tan clar perquè, en realitat, no afecten cap fonament teòric important del grup.

Ara bé, si hem aprés alguna cosa dels anglosaxons, eixa ha sigut el pes del pragmatisme a l'hora de prendre les decisions. I jo, com que d'això de copiar, en sé molt, aviat se m'ha apegat el pragmatisme de referència i, per tant, no puc fer més que donar les gràcies a Montoro, de manera efusiva. Però, que quede clar que el meu argument és pragmàtic i no inclou cap tipus de valoració moral.

La fantàstica Llei que comportà la declaració de bens ací, a España, de tots els empadronats que posseïren algun compte o propietat fora de les nostres fronteres, ha fet que els pragmàtics forasters decidiren de donar-se de baixa del padró dels pobles de la Marina, amb la greu davallada de vots per al PP que ha comportat la dràstica mesura. Montoro, el pragmàtic, va redactar una Llei que els pragmàtics anglesos interpreten amb la butxaca i que jo, el pragmàtic d'Orba, interprete de manera més pragmàtica, encara: i tots eixim guanyant!

Si la Llei de Montoro, que volia recaptar més diners, ha fet que fugiren espantats el grup d'anglesos empadronats per ací i que tenia unes poques lliures estalviades, de retop ha fet que el PP perdera les eleccions en molts dels municipis. Però la cosa no acaba ara i la tendència és que millore, encara. Si els pragmàtics anglesos opten per abandonar la UE, el Partit Popular de la Marina ho tindrà ben negre per tornar a guanyar unes eleccions municipals. I jo, com que també se m'ha apegat una part d'eixe pragmatisme a causa de la convivència i del Forn Vell, i atenent les desfetes urbanístiques i la corrupció derivades de la política popular, sóc el més favorable a l'eixida britànica de la Unió, pel retop.

Cal comentar, i ja per acabar, que la concepció de la política dels residents ─votants conservadors en essència─, a l'hora d'actuar i de demanar als governants, és molt més desperta que la nostra, i no tenen cap problema a constituir-se en un lobby de pressió perquè s'actue de la manera en què s'ha compromés el guanyador a l'hora de demanar-los el vot, o ells a l'hora d'oferir-lo...

Salvador Sendra