A LA PRESIDENTA DE CROÀCIA, LI PARA BÉ LA CAMISETA

El mundial s’ha acabat i, com de costum, no he vist ni un minut d’un sol partit. De fet, sóc conscient d’eixe final perquè vaig escollir el moment de la final per viatjar i, així, aprofitar que la gent mira la televisió per conduir més còmode. A la ràdio, van avisar que faltaven dos o tres minuts, que l’àrbitre els havia d’afegir al temps previst, cosa que em va resultar útil perquè havia de creuar ràpid Altea abans que la gent eixira a celebrar el triomf, carregada de banderes i fent sonar el clàxon del cotxe. Tot i això, encara me’n vaig trobar uns quants que no van poder ni esperar a vore l’entrega del trofeu.

Supose que, quan va guanyar España, passaria una cosa semblant, però sense futbolistes negres ni musulmans... I eixa és una interessant reflexió, si es té en compte eixe discurs tan integrador que repetixen els mitjans de comunicació. D’Alemanya, que pense que també va guanyar alguna volta, ni me’n recorde, de qui poguera jugar. Però sembla que l’esport ho pot arreglar tot, i que els xavals més sans dels barris marginals de les grans ciutats franceses, immigrants de segona o tercera generació, també poden ser útils per a la pàtria i envoltar-se amb la preuada bandera. Els avalots de fa uns anys, en eixos mateixos barris, amb manifestacions, barricades, foc i garrot, estan més que superats –?— i tots i totes tenen cabuda a la République: la superació mitjançant l’esforç és el requisit, a més de la interacció i la col·laboració grupal. I en són un exemple, de testosterona; també per als que volen entrar a Europa. Mentre, a Croàcia, el nas em diu que no passen les mateixes coses, quant a la integració i tot això, per alguna raó del passat recent.

Els EE.UU. tenen la millor lliga de basquet i és difícil comptar tres blancs per equip: tots són americans i ningú no es planteja que són equips mixtos –en el cas que es trobe eixe jugador blanc— ni que hi ha ciutadania variada integrada a la societat. A Europa, li costa més moure’s; segurament perquè el fenomen és més actual que no l’americà. L’etnicitat, però, sembla que encara està present i, tot i que la vullguem superar, la detectem de seguida. Per als americans, els valors que es representen a la bandera estan molt clars i, fins i tot, ho estaven en el temps del moviment reivindicatiu dels negres amb el puny en alt, o en el del boxejador musulmà. Per als francesos, sembla que els tres puntals de la seua République no deixen massa espai teòric per al dubte. Els dos estats han estat nascuts d’una revolució: primer el d’Amèrica del nord, després el d’Europa. Una va ser l’espai de prova per a l’altra, i estic segur que la segona no s’haguera donat sense la primera. Potser, la part del continent que no s’ha revoltat no pot entendre algunes coses, o li costa més... Als Balcans, eixa integració territorial fictícia va acabar en divisió ètnica i confessional, sense revolució ni res semblant, ni anterior ni posterior. Potser, la part del continent fruit de la innombrable guerra—amb un nom paregut a bancals— no podrà mai guanyar un mundial.

A la presidenta ultraconservadora de Croàcia, li para bé la camiseta del seu equip nacional.

Salvador Sendra

PEDRO JUAN VA A L’INSTITUT AMB BARRET DE PALLA

Hola, em dic Pedro Juan i estic estudiant batxillerat enguany. La meua família és d’Ontinyent i té un corral de ramat al peu de la serra. A més, el meu avi era llaurador i mon pare també s’hi dedica; jo l’ajude quan puc. Sempre, els mesos de més calor, he portat un barret de palla perquè és fresquet i protegix del sol. El primer, recorde que me’l va regalar l’avi José quan jo era encara xicotet i, des d’aleshores, sempre n’he dut.

L’altre dia, a l’institut, em van dir que no podia entrar amb el barret de palla, i això que estem a setembre! Per a mi, eixa penyora és molt important i forma part de la meua identitat, així com la de la meua família. Vaig sentir que em coartaven la llibertat i que, amb eixa decisió, barraven el pas a la meua educació i, per tant, em vaig sentir vulnerat en l’essència. Pense que l’escola hauria d’educar sobre la llibertat que pregona, i no actuar d’eixa manera en què imposa criteris que no entenc.

Maikel Daniel és amic meu. Els seus pares van vindre a viure ací fa molts anys i sembla que la seua família és originària d’Ecuador o de Colombia; no n’estic segur... És molt modern i totes les xiques el miren. Sempre escolta música i vestix amb roba ampla, els pantalons una mica caiguts, collars grossos i gorres roges. Du una arracada a l’orella i diu que es farà un tatuatge quan faça els díhuit anys. Ell també va tindre problemes a l’inici del curs perquè duia la gorra i li van dir que no podia anar a classe amb eixes penyores.

La directora ens va cridar per dir-nos que hi havia un reglament que prohibia entrar al centre amb el cap tapat. Tot i que li vam dir que ens sentíem nus i que amb eixa prohibició perdíem una part important de la nostra identitat, la directora va insistir en l’aplicació de la norma. No vam tindre més remei que desvestir-nos per seguir estudiant, tot i que vam decidir d’esmenar el reglament seguint els tràmits legalment establerts; vorem com queda tot!

Hui m’han dit que comença el batxillerat una xica musulmana... M’agrada conéixer gent nova perquè fa que se m’òbriga la ment amb tot això de la multiculturalitat i la convivència.

 

Pedro Juan

GARCÍA ALBIOL

Fa uns dies, en llegir els titulars de la premsa ―com sempre, perquè és molt estrany que lliga la notícia― vaig tindre una agradable sorpresa perquè em va semblar identificar la llum al final del túnel. Un home anomenat García Albiol va emprar unes paraules que em van semblar intel·ligents, on deia, aproximadament, que la societat moderna i igualitària havia d’acabar amb el multiculturalisme. Jo personalment, li done la part de raó que em correspon, i em va sorprendre adonar-me que esta persona es dedicava a la política!

Els polítics, per costum, fan servir missatges buits, demagogs i mancats de qualsevol espurna d’intel·ligència. El titular de García Albiol, per contra, semblava tot el contrari: amb contingut, realista i intel·ligent. Per esta raó, vaig preferir no entrar a la notícia: per romandre amb el bon sabor de boca inicial. Ràpidament, els oportunistes i els intencionats es van posar en contra de l’home al·legant una mena de genocidi cultural i coses per l’estil.

Si atenem a l’extermini cultural que ―recordeu― des de la Il·lustració fonamenta la nostra cultura, el primer genocida, sense dubte, ha estat el científic. Amb la ciència, la matemàtica i la gramàtica, el pensament especulatiu, fantàstic i il·luminat haguera desaparegut; però no és així, com podem comprovar a diari. La música, una volta escrita, també s’hi pot afegir... Però, l’Escolàstica va assentar unes bases tan ben fetes que hui dia encara hi ha qui les reclama, i ―sorpresa!― eixos són els considerats com a progressistes.

Hi ha un espai on és impossible l’enteniment, i eixe és el de les creences, o el de la fe; tant fa com es diga. I el problema es troba, precisament, en este indret irracional, que hi ha qui l’anomena cultura, i que fonamenta el multiculturalisme de referència. Segurament, en la ciència i la matemàtica hi hauria acord i, que jo sàpiga, estos són els pilars fonamentals del coneixement aplicats a la vida de la manera que la vivim. Sobre la fe, cada religiós  té la seua i qualsevol diàleg que s’hi pot presentar no va més enllà de l’acceptació de l’altre com a un ignorant que no entén que la veritat suprema és la meua i no la seua. No hi pot haver acord quan cada creient té la creença en una veritat absoluta. Sovint em pregunte: de què parlarien els savis de Ramon Llull en absència del gentil? Supose que raonarien sobre l’oratge o l’hortalissa.

El problema de tota la meua argumentació, fins a este punt, és que em vaig preocupar de mirar qui era este tal Albiol, i em vaig trobar el personatge. Automàticament, tota l’atenció que em va causar i qualsevol vincle amb la intel·ligència, es va esfumar perquè ja no hi cabia. Quan es milita en una organització que fonamenta la religió, de la manera que siga, ja no es pot opinar en la mesura en què ho va fer el personatge García perquè, simplement, la inclusió total que suposa el laïcisme s’esfuma sota la capa de catolicisme que se’ns vol aplicar. Si pensem que tot açò afecta el camp de les creences, automàticament hem de preveure que qualsevol diàleg esdevé de sords i el multi seguirà present, més que siga en el lloc de l’Escolàstica.

Salvador Sendra Perelló