LA MENTIDA

Hi ha un llibre d’Oscar Wilde, un assaig, que és, si més no, significatiu del pensament de l’escriptor sobre la realitat; es tracta de La decadència de la mentida, un text breu i entenedor, fàcil de llegir i molt nietzschià, tot i que el mateix Wilde deia no haver llegit mai el filòleg-filòsof alemany. Les conclusions són molt semblants i es poden resumir en l’angoixa que roman quan s’entreveu que la poesia i la literatura deriven cap a la raó.

Fullejant Leibniz he vist un filòsof amb molts prejudicis quan es tracta de reflexionar sobre el concepte de veritat, i he escrit concepte, quedeu-vos amb el detall, perquè tractar el tema del concepte significa que nosaltres tenim una imatge mental, ideal, de què significa allò que expressem amb paraules, com la veritat, en este cas. Fins i tot ens transformem en xicotets déus quan ens aventurem a jutjar allò que és veritat i el que és mentida; sovint de manera taxativa.

Jutgem mitjançant uns criteris que admetem com a purs i individuals, en uns casos, i com a apresos mitjançant l’esforç i l’estudi, en altres. Leibniz, per exemple, admetria esta segona opció com a correcta, mentre que, la primera, ho seria en el cas d’estar vinculats a la religió. Ell no separa la veritat de la moral, en un cas, i de l’estudi, en altres. Estos dos plantejaments s’unixen en el temps de l’autor, i més encara si analitzem el sistema d’aprenentatge de l’època, on, al final de l’educació, hi havia la teologia.

Nietzsche, molt posterior, entén allò que he exposat abans, si ens adrecem a la literatura, o el cas diametralment contrari, si ens referim als principis de Leibniz. Per a Nietzsche, la vertadera veritat és la que no passa pels filtres de la raó; diguem-ne, la natural i humana, sense més. La representació del concepte, a més, deixa de ser un referent universal per esdevindre una altra mentida creada per la racionalització. Per a ell, la metàfora és la vertadera expressió de la veritat, com segurament ho serà per a Wilde, també.

Nosaltres, moltes voltes ens trenquem el cap en la recerca de la veritat quan, com podem comprovar, eixe nom no deixa de ser un referent lingüístic d’un concepte erroni, si més no. I, per demostrar-ho, vull que vos imagineu una persona movent la mà dreta des del front fins al melic i, després, des del muscle esquerre fins al dret. Nosaltres veiem una creu on, realment, hi ha un moviment de mà que difícilment s’hi assembla. La raó, per tant, és, indubtablement, de Nietzsche, quan diu que el filtre jueu-cristià que fem servir de manera inconscient ens coarta per tindre una vertadera idea l’allò que és veritat ―un simple moviment de mà―, i ho exposa en un breu llibre titulat La veritat i la mentida en sentit extramoral. Ara, abans de jutjar o jutjar-nos, recordeu els filtres.

 

Salvador Sendra Perelló

SHOSTAKOVICH, STALIN I L’INNOCENT DE WILDE



A l’hora d’escoltar música de Mahler, ho faig de manera compulsiva, com em passa ara amb la IV simfonia de Shostakovich. Es tracta d’una peça ―o tres, millor dit― d’una complexitat que du precisament a això: a escoltar-la una i altra volta. Diuen els entesos que tanca un passat i reprèn el futur sota els dictàmens del tirà Stalin. El compositor va vore, en molts moments de la seua vida, com la seua relació amb el poder es trobava en una situació crítica i, per tant, la seua vida, també.

I em ve a la ment esta obra perquè, llegint Wilde m’he trobat amb una de les crítiques més estranyes que he vist sobre el socialisme. Wilde, el dandy per excel·lència, en un moment de la seua vida va combregar amb el seu antònim; un corrent social que intenta igualar les persones! Però, això sí, amb alguna crítica... Per exemple, el que ell acceptava és que, amb l’eliminació de la propietat privada, els artistes i els intel·lectuals podien dedicar-se completament a la seua tasca sense haver de preocupar-se de sobreviure.

D’altra banda, podria dir el mateix que he dit abans però esta volta sobre el capitalisme. Wilde deia que este model afeblia l’individu perquè les persones havien de buscar-se la vida i, per tant, no es podien dedicar a tasques molt més importants com la creació, per exemple. A més, deia que la necessitat de lucrar-se s’imposava a altres necessitats de primer ordre perquè el sistema associava l’individu amb allò que posseïa i no amb allò que era.  

No vull posar-me a buscar les possibles relacions entre el pensament de Wilde i el dels grans creadors russos. Tampoc vull mirar si este corrent era molt comú a l’època. El que és una realitat és que molts compositors i altres personalitats europees van emigrar cap a EEUU perquè tota Europa estava en guerra. Per contra, Shostakovich va romandre a casa, fins i tot el la dura època d’Stalin. La seua relació amb el tirà va ser tirant perquè el músic va mantindré sempre la llibertat del creador ―a partir d’ací podeu posar les crítiques.

Si Wilde haguera viscut uns quants anys més, segurament s’haguera hagut d’empassar els seus escrits perquè la revolució no és una constant. Malauradament, la revolta es provoca per canviar les elits però, una volta establides les noves, la mateixa paraula passa a ser proscrita perquè significa la revolució de la revolució, o siga, un gir de 360º des de l’inici. De casos de revolucionaris revolucionats hi ha molts i no cal entrar a enumerar-los. Shostakovich, per exemple, és un cas interessant perquè passava, ràpidament, de ser un model de revolució musical apta per al nou règim a ser un element perniciós, i a l’inrevés.

Wilde, possiblement estava dolgut de la manera en què el món el va tractar. Fugit d’Anglaterra i ubicat a París, la seua vida no va acabar com haguera hagut de ser. No obstant això, quan vaig a París, al cemetière du Père-Lacahaise, passe a vore la seua tomba. La de Shostakovich no sé on està però pense que el seu lloc ideal es troba en el mateix cemetière, amb Wilde, amb Abélard, amb Éloïse, amb Apollinaire, amb Sartre, amb Beauvoir, amb Morrison... Fins i tot hi duria Che Guevara!

Hi ha qui diu que la mort ens iguala i amb esta afirmació es realitzaria la màxima socialista, encara que fos després de viure. La vida de Wilde va ser intensa i amb molta tensió social; la de Shostakovich, també. Però, i la mort? Perquè segur que Wilde està orgullós de vore’s en una tomba protegida i plena de flors i besos més d’un segle després de ser enterrat. El que vinc a dir, al remat, és que viure no és fàcil, almenys, no és fàcil fer-ho lliurement. Encertar en els pronòstics, tampoc ho és perquè el canvi no significa sempre la pau i la millora, i menys encara per al creador. I ara, Wilde, ara que volen tornar a alçar el mur d’Ucraïna, val la pena estar en este costat encara que siga perquè puga jo anar a visitar-te, de tant en tant.

 

Salvador Sendra Perelló

L’ELIXIR DE L’ETERNA JOVENTUT

 

Abans de seguir llegint estes línies, el lector ha de saber que, el que ve al darrere, li pot canviar la vida. Ho publique després de molts anys d’investigacions i lectures però ―i açò és molt important― desconec encara si hi ha contraindicacions. De moment, ja us anticipe que heu de prescindir de tota mesura a l’hora d’administrar el sèrum.

Fa anys ―molts anys―, llegint Oscar Wilde, em vaig adonar que, en un dels seus llibres, encarava un dels grans problemes de la humanitat. Wilde, però, no va entendre que la solució era molt més senzilla d’allò que proposava des del més enllà. Esta lectura em va marcar com, supose, ho ha fet amb qui s’hi ha endinsat. La solució al problema de la joventut eterna, però, no es resol... No obstant això, el cas dels dandys sí que té un fascinant estudi de Camus del qual ja parlarem, si Satanàs vol, més endavant.

L’eterna joventut s’ha de tractar com una totalitat ―per això és eterna― composta per realitats molt més fragmentades o, el que s’entén en el cas contrari, moltes realitats fraccionades sumen una totalitat que dóna nom i explica l’adició. L’elixir és simple: es tracta de la capacitat per enganyar-se, refer-se de l’engany i, al poc de temps, tornar-se a enganyar. Només els jóvens,  els adolescents i els bojos tenen eixa habilitat de llaçar-se a la piscina sense vore si hi ha aigua, si se sap nadar o, si és el cas, si hi ha escaleta per eixir.

Qui no ha passat per este procés, no ha sigut jove! Amb l’edat, ens tornem cauts i mal pensats. Abans d’entrar, ja estem mirant l’eixida. La vida resulta un cementeri d’elefants per aquell que no ha tingut mai la capacitat per a l’errada i per a refer-se’n. Viure en la mateixa errada, al llarg de tota la vida, tampoc val perquè eixe és, precisament, el cas més normal entre els vells humans. S’ha de canviar de mentida, constantment!

L’aventura, allò desconegut, el risc, els instints... Moltes coses hi ha que ens empenten cap a eixa totalitat de l’eterna joventut de què ara coneixem l’essència. La família, el socialisme, els diners, la moral... Moltes coses hi ha que ens allunyen de l’essència de joventut; eterna, això sí, perquè eixos significats i eixos comportaments són, per saecula saeculorum, mentre duren. Podem fraccionar-la en dosis controlades i teràpies per superar-les però esta mesura esdevé un senyal evident de vellesa per part de l’usuari.

Les contraindicacions, com he escrit a l’inici, no les conec perquè mai m’he preocupat de buscar-les. Personalment, em fan pensar que s’ha de mirar la piscina, vore si té escala, fer un curset de natació... Ara ja sabeu el final de la història ―perquè sou persones intel·ligents. Buscar les contraindicacions, o la lletra menuda, no és compatible amb eixa essència tan desitjada!

 

Salvador Sendra Perelló