Una persona em
va dir que pensa sovint amb un faune. Este ser és un estrany híbrid mitològic,
a mig camí entre l’home i la bèstia, que s’identifica amb el déu grec Pan. Les
seues connotacions són positives; elements singulars lligats a la natura que
ens protegixen i profetitzen bons auguris; són alegres i lliures però, realment
existixen els faunes?
Sí que deuen
existir perquè, després d’haver llegit Berkeley, amb deteniment, ja no m’ha
quedat cap dubte. Piero di Cosimo, el fantàstic i original pintor del
Renaixement italià, té un quadre, La mort
de Procris, en què pinta un faune vetlant el cos de la malaurada dona,
víctima d’un accident de caça... Di Cosimo era un ser especial que vivia de
manera especial, o siga, un faune del seu temps. El quadre només detallava la
percepció que l’autor tenia sobre sí mateix, decididament.
Berkeley no
haguera pogut posar cap objecció als meus arguments perquè, els sentits que ens
permeten conéixer la realitat, en el cas de di Cosimo, aportaven la informació
sobre el mateix faune: si ell es percebia com un faune, doncs era un
faune! I Debussy, altre descriptor de
faunes, en el seu Prélude feia
referència a l’apreciat ser mitològic, inspirat per la fabulosa poesia de
Mallarmé. I, així, estirant, estirant, arribaríem fins al mateix Ovidi,
possiblement la primera font dels autors esmentats supra.
La llibertat del
faune és inqüestionable, cosa que exercix fins al límit. I, dins d’eixa
llibertat extrema, hi ha la possibilitat d’estar on es vol; el faune està on li
dóna la gana. Perquè, quina és la major prova de llibertat que fer-se vore on
es vullga? I, el faune, com es pot comprovar, ho aconseguix. En la pintura,
l’interpreta Piero di Cosimo, en la
poesia, ho fa Mallarmé , en la música, Debussy... Llevat d’Ovidi, que
toca gairebé tota la mitologia, la resta s’identifica amb el ser híbrid i, per
tant, el percep mitjançant els sentits perquè ―no ens enganyem― es percep a si
mateix.
La persona de
referència, de moment, no ha plasmat cap visió particular del faune perquè no
és d’esta espècie, però, sense dubte, l’ha percebut, des de l’exterior, i sense
contactes a priori. El faune, per
tant, l’ha visitada, i ho ha fet en els pensaments; no n’hi ha res a dir perquè
la percepció és anterior al coneixement previ de l’objecte. Els artistes
faunístics també reberen les oportunes visites ―o fou la influència de Les metamorfosis d’Ovidi―, com molta
altra gent, encara que no ho diga, i les traslladaren a les seues obres per
pura identificació. La migdiada del faune,
en estos casos passa a ser la migdiada amb el faune ―touché! La creació del nou mite s’ha iniciat de nou, sense poema,
sense pintura, sense música; només en una simple conversa, que també és un art
això de conversar. Ara, la qüestió es troba a saber si la persona del text està
en el procés de transformació faunística.
Salvador Sendra
Perelló
