Educació en la fe.

Una vegada escoltava a un jesuïta, no recorde el nom, era una tertúlia, ara no recorde tampoc si de radio o televisió, en el que parlaven d'educació. La qüestió és que l'home es feia creus d'aquest sistema educatiu, el sistema prussià que impera a les nostres escoles públiques i privades, que capa els xiquets perquè com més adults es feien, menys preguntaven. Deia l'home, jesuïta ell, que la curiositat innata del esser humà era avortada des de ben prompte. No deixa de ser curiós que un membre de l'Església portadora de l'única fe vertadera (com totes les religions) fera aquesta afirmació. Poc després d'escoltar aquesta notícia vaig llegir la notícia que els jesuïtes assajaven nous models educatius, sense llibres, sense exàmens ni classes magistrals.

Tot açò ho he recordat perquè llegint a Hume, el filòsof escocés diu que moltes de les creences vénen de l'educació i que moltes són irracionals. Si bé és cert que Hume com bon escèptic considera creences algunes coses que nosaltres ja donem per certes. Hom pot objectar que no estem al s. XVIII i que hui en dia les creences a les quals es refereix Hume ja estan superades per la ciència. Però això és realment cert? Hem superat les creences per veritats científiques? Òbviament, no. I per això impera un sistema d'educació de caràcter prussià. Juan Ramón Rallo, el mediàtic economista liberal, pel que fa a l'educació prussiana diu:

“...cuyo objetivo declarado era la creación de cinco grupos sociales: a) soldados obedientes para el ejército, b) trabajadores obedientes para las minas, c) buenos súbditos para el Gobierno, d) empleados serviles para la industria y e) ciudadanos que pensaran de la misma manera en la mayoría de las materias.”

No tinc cap dubte que amb alguns matisos eixos objectius continuen vigents. Malgrat que se'ns diga constantment que els objectius són formar en un munt de valors i que aprenguen no-sé-quantes-habilitats, el que interessa és que hi haja bons treballadors, eficients, que no pensen massa, preparats per a les empreses, i bons súbdits de l'Estat. Diuen que les actuals generacions són les més ben preparades. Però, ben preparades per a què? Per a servir de mà d'obra barata siga ací o a l'estranger? Gent individualista, consumidora, que vaja a votar quan li diguen perquè és un dret democràtic... Gent que no qüestione el sistema, que no es faça preguntes. Gent que siga incapaç de relacionar els temes perqué hi ha una manca general de cultura integral. Gent que siguen superespecialistes, tan superespecialistes que siguen pràcticament analfabets funcionals.

Sí, això es pretén en l'educació. No cal que la gent pense, no cal que la gent tinga estímuls. Cal educar-los en la fe. Una fe laica. La fe en l'auctoritas del mestre o del professor. Per això el sistema educatiu està ple d'exàmens. On et fan preguntes que has de contestar, sense marge a dubtar del que t'han dit que has d'aprendre, el que t'ha dit el mestre o el professor que ha dit Newton, Adam Smith, Darwin... El que t'ha dit el mestre o el professor que diu el llibre de respostes del mestre o del professor. A l'educació obligatòria no hi ha qüestionaments, ningú explica que la Història és perfectament possible que no siga com diu el llibre d'història del professor. Certament, la Història no és la que s'explica als llibres d'història, que normalment tenen com a objectiu inculcar un esperit nacional, un orgull a la pàtria... Ningú diu que hi ha altres formes de contar la Història que no són la del llibre de respostes del professor.

S'educa perquè la gent tinga fe en una sèrie de conceptes que mai abandonaran al súbdit. Encara que acabe una o tres carreres. Encara que siga un doctor. Perquè sí, sabrà molt d'un tema, o de dos, però no tindrà eines per qüestionar res, per fer-se preguntes, per buscar respostes a contra-corrent. Fora de la seua especialitat, pensarà el que pensen tots. Això si acaba amb estudis superiors, si no la seua formació la completarà la TV.

La fe és el que guia l'educació. La fe i matar qualsevol possibilitat que hom es faça preguntes.

El suïcidi, una actitud vital.

L’altre dia estava mirant una pel·lícula titulada “El atlas de las nubes”, i vaig sentir la següent frase:

Un verdadero suicidio consiste en una certidumbre medida y disciplinada. La gente pontifica: “El suicidio es un acto de cobardes”. Nada más lejos de la verdad. El suicidio requiere un gran coraje.

Vaig pensar que estava totalment d’acord amb eixa afirmació. No sols això, també que el desprestigi social del suïcidi, per sort ja no és delicte encara que l’auxili al suïcidi sí que ho és, té arrels religioses més que de cap altre tipus. Quan jo tinc clar que el suïcidi és un acte de llibertat, de voluntat i de disponibilitat de la pròpia vida.

Des del punt vista moral el suïcidi ja va ser condemnat per Sant Tomàs, donat que: 1) Era un acte antinatural, i atemptava contra la caritat que inclou estimar-se a un mateix; 2) És un acte contra la societat i l’Estat, ja que lleva a la societat un dels seus membres que deu contribuir al bé comú; 3) finalment, la vida és un do de Déu, i només a Ell li correspon el judici de la vida i la mort. Aquests arguments fonamentats amb el “No mataràs” són els que configuren el suïcidi com a pecat des d’un punt vista cristià.

De fet, més enllà del contingut religiós els posicionaments ètics contra el suïcidi provenen del deure amb la societat. Hom es deu a la societat que l’ha criat, l’ha format, l’ha educat, l’ha protegit, etc. L’individu es deu a la societat, deu de tornar a la societat tot el que la societat a fet per ell. Encara que la societat en un moment donat i pot demanar que es suïcide, per exemple si hi ha una guerra, a l'individu se li pot exigir que lluite fins una mort segura, suïcidi altruista que deia Emil Durkenheim. També s’apel·la a les responsabilitats familiars, als pares, als fills, a la parella...

Aquest pensament hegemònic ha portat a considerar el suïcidi com delicte durant molt temps, en tot cas un acte rebutjable i practicat per gent amb problemes mentals o psíquics. També ha portat que altres pensaments sobre el suïcidi quedaren apartats, així: és oblidat l’assaig de David Hume On suicide, on rebat els arguments de Sant Tomàs de forma molt intel·ligent; també s’oblida a Schopenhauer que exposa el suïcidi com un acte d’afirmació de la voluntat, i el que hi darrere del suïcidi és la voluntat de viure; per Jaspers tots els despotismes, totes les religions, totes les violències, eixides de l’home i fetes contra l’home, han condemnat el suïcidi i la disposició al suïcidi fa lliure a l’home.

Però no a totes les cultures ni en totes les èpoques ha sigut així. El suïcidi al Japó es considerat una eixida honorable davant d’un acte que suposa una taca a l’honor, abans la mort que viure sense honor, apartat i marginat de la societat. Els japonesos tenen una eixida ritual, el Sepukku (Harakiri). A la Roma clàssica si algú havia comés un delicte greu i es suïcidava la família podia mantenir els béns, es considerava una eixida honrosa. A Sèneca, de qui després parlarem, acusat de traïció pel boig Neró se’l va permetre suïcidar-se com a eixida gloriosa, i va acceptar tranquil·lament. Sòcrates també es pot considerar un suïcida, encara que va ser condemnat a mort, va preferir prendre’s la cicuta a fugir –quan ho tenia molt fàcil i alguns dels seus deixebles ho havien preparat- la nit abans del compliment de la sentència perquè la vida fora de “la seua polis” no tenia sentit.

Tots aquests pensaments i argumentacions oscil·len entorn aquí pertany la vida d’un individu. La meua vida em pertany a mi? La meua vida pertany a la societat, a Déu, a tots dos? Puc disposar de la meua vida com vulga? A la nostra cultura les respostes han sigut en un sentit i més enllà de la creença o predomini del pensament religiós, romanen les respostes integrades a un pensament hegemònic, per mantenir la submissió del poble davant les elits econòmiques, polítiques i religioses. Si entregues la disposició sobre la teua vida, el no poder eixir-te’n quan vulgues i sacrificar-la quan et manen, et tenen totalment sotmés, encara que no portes cadenes. Jaspers té raó.

Però qui més encertats han estat mai al parlar de la vida i del suïcidi han sigut els estoics, i dins d’ells Sèneca. Per a Sèneca acceptar la mort, el suïcidi, també era ser lliure: “Quien aprende a morir desaprende a servir”. Però va tenir una visió més clara encara: “Un varón fuerte y sabio no debe huir de la vida, sino: salir de ella; y ante todo evitese aquella pasión que se adueña de muchos: el deseo de morir.” Acceptar la possibilitat d’eixir de la vida, de suïcidar-se, quan la vida no valga pena ser viscuda és la senyal de fortalesa i saviesa. Sèneca ho va vorer clar, el que dona sentit a la vida és la mort.

 

Jo, abans de llegir Sèneca, ja havia tingut eixa intuició. Per als que són fervents creients d’alguna religió la força per soportar les desgràcies i continuar vius, la troben en que tindràn una vida molt millor després de la mort. Però el veritable que dona sentit a la vida és que no estàs obligat a viure una vida buida, sense sentit, de patiment sense remeï, perquè en qualsevol moment pots dir “me’n ixc”. Òbviament, un no se’n deu eixir de la vida per qualsevol xorrada, o per travessar per mal moments econòmics o per avatars sentimentals. Es suposa que eixos revesos van dins del fet de viure. Però imagineu viure com Ramón Sampedro, tetraplegic desde l’infantesa... quin sentit té eixa vida? Jo comprenc i entenc el que va fer, jo també me’n eixiria, també en suïcidaria. La vida té sentit si pots tenir una vida plena i la mort és la porta d’eixida d’una vida miserable. El suïcidi és poder eixir-te’n voluntariament. Qui estime la vida ha de valorar el suïcidi com una bona opció d’acabar. Sèneca ja ho va dir: “Termina dónde te plazca, tan solo prepara un buen final”.