XERRAMECA

Wittgenstein –i ara sí que el deixe descansar una temporadeta— tracta la filosofia com un exercici ordenador d’idees: una tasca intel·lectual que clarifica l’activitat dels pensaments. Diu que no pot situar-la a l’altura de la ciència; per damunt o per davall, però no a la seua altura. Personalment, crec que hi està encertat, i d’això poden prendre nota els positivistes i altres pensadors creadors d’això que es denomina ciència social.

Ja vaig esbrinar en un article anterior que si s’atenia la llei de no-contradicció, i als enunciats de Wittgenstein, parlar o escriure sobre el llenguatge era del tot improcedent. Supose que, a causa d’eixa rigorositat intel·lectual, extraure la filosofia del pensament de les coses que interessen és una necessitat, i cal reduir-la als àmbits de reflexió i d’intimitat. La mateixa sort hauria de córrer l’art, incloent-hi la música.

No és important parlar de coses que no tenen importància perquè entrem aviat en el camp de l’especulació i, per tant, sovint resulten irresolubles. No s’ha de parlar d’estes coses perquè «d’allò que no es pot parlar, sobre allò s’ha de callar», i no està la persona per perdre el temps!

Imagineu els inicis del llenguatge, si aplicàrem esta rotunda cita. A l’hora de caçar búfals, de menjar, de cardar o de dormir, els nostres avantpassats parlarien sobre els darrers avanços científics, sobre la força que prendria el llançament de la seua sageta o de les possibilitats que la seua descendència heretara els ulls blaus fent servir la teoria dels pésols –perquè ja existirien, supose.

Si haguérem de parlar dels suposats a què ens deriva la màxima wittgensteniana, a les coses que són del nostre món (de la realitat), no sé com s’ho hagueren apanyat eixos avantpassats per aprendre a parlar, perquè res d’allò que hi deien s’ho valia per parlar. Resar, cantar, explicar un món que arribava fins on ho feia la visió, narrar els somnis, invocar la sort en la caça... Cap de les coses que he descrit són parlables, per a una ment realment analítica, perquè hi ha al darrere la por, la sort, els esperits, el principi i el final, la menció d’altres narradors: xerrameca i prou!

Salvador Sendra

«D’ALLÒ QUE NO ES POT PARLAR, SOBRE ALLÒ S’HA DE CALLAR»

 

Costa endinsar-se en el pensament de Wittgenstein; de fet, ja fa un parell de setmanes que hi estic immers, llegint, rellegint, subratllant i apuntant. Els pròlegs que acompanyen la versió de l’edició de referència no m’ajuden massa: ni el de Russell ni el de Terricabras. De moment crec que ja he aïllat la incògnita de major pes i estic en condicions de desvelar-la: Wittgenstein nega el llenguatge.

Pàgina 88, enunciat 4.01: «La proposició és una imatge de la realitat. La proposició és un model de la realitat, tal com nosaltres ens la imaginem.»

Pàgina 79, enunciat 3.202: «Dels signes emprats en la proposició, en diem noms». Enunciat 3.203: «El nom significa l’objecte. L’objecte és el seu significat. («A» és el mateix signe que «A».)»

Pàgina 93, enunciat 4.06: «La proposició només pot ser vertadera o falsa en tant que és una imatge de la realitat.»

Pàgina 95, enunciat 4.11: «La totalitat de les proposicions vertaderes és la ciència natural (o la totalitat de les ciències naturals).» Enunciat 4.111: «La filosofia no és cap de les ciències naturals.»

Per tant, si el nom significa un objecte, una paraula no pot ser un objecte perquè no hi ha una relació amb la realitat, ja que no és més que una correlació de sons (realitat) o de signes (realitat), en els dos casos arbitraris, no naturals. En l’expressió «taula comença per t» el llenguatge fa referència al mateix llenguatge –metallenguatge— que, com que no fa referència a un objecte, sinó que es referix a un signe (paraula), resulta una proposició falsa. A partir d’ací només cal aplicar la lògica perquè, si en l’exemple anterior s’elimina el llenguatge dels elements «vertaders» –només té la funció de significar—, les coses vinculades a esta capacitat humana tampoc mereixen més beneficis. Quin sentit té parlar de coses irreals? El Tractatus logico-philosophicus, per tant, no té sentit; s’ha de callar.

Salvador Sendra

EL GRAN LÍDER EUROPEU ÉS MACRON

 

Hui, esta vesprada, he escoltat a la ràdio que la CDU (el partit d’Àngela Merkel) està preparant un procés per substituir l’actual presidenta. Quan parlaven sobre les candidatures, en presentaven una com a més europeista, i l’altra, com a més vinculada a les coses internes. En definitiva, crec que assenyalaven cap al nou lideratge de la UE.

Després del Brexit, el panorama sembla que haurà de plantejar-se noves fórmules, i és per esta raó que aprofite per fer un apunt i una reflexió que algú havia de dir, però que ningú no ha fet: el líder europeu de referència és Macron!, cosa que afirme des de la més sincera objectivitat. Em base en la gestió de l’eixida del Regne Unit i en la manera que es va gestionar tot.

Recordem alguns aspectes... S’acabava l’any, tot estava en l’aire i hi havia una gran pressió des d’Anglaterra per eixir-se’n victoriosa amenaçant amb això que anomenaven com a Brexit dur, o siga, el trencament de la relació per les braves i amb la posterior negociació dels acords punt per punt. Res d’això no va passar, i hi va haver una eixida negociada d’allò més interessant per als europeistes; però, com es va ordir la victòria?

La Covid-19 hi té molt a vore. Cal recordar que, als anglesos, els va sorgir una branca molt expanssiva del Coronavirus, i que França va reaccionar ràpidament amb el tancament de la frontera terrestre –es va tancar el túnel que unix l’illa amb el continent— i es van posar molts entrebancs a les connexions marítimes. Aviat els britànics van poder observar com serien les repercussions del seu pla, i tot això a escasses hores del final de la negociació. Esvalotats, els anglesos van acceptar les condicions que es proposaven i tot va eixir com havia de ser.

Macron va fer servir la intel·ligència i les circumstàncies per mostrar les necessitats i els defectes que alguns havien obviat. Si no hagés sigut per la seua sagacitat, res no haguera estat igual. Ara ja ho sabeu... també ho podeu comprovar seguint el procés perquè per això estan les hemeroteques: merci beaucoup, président!

Salvador Sendra

CUIDEU L’APARENÇA, PER FAVOR

Veritat és que feia temps que tenia pendent escriure sobre el tema del vestuari i la ideologia, però se m’havia oblidat i, de sobte, amb la imatge de Búfalo Bill –o com li diguen a eixe home que ha entrat disfressat al Capitolio de Washington— m’ha tornat a semblar oportú. Realment, només hi he tingut tres o quatre contactes amb grups de gent d’eixe tipus, però en tots ells m’ha cridat l’atenció la mateixa cosa: la vestimenta.

Al costat del Centre Octubre, al mateix carrer, hi ha una empresa amb què tenia negocis fa uns anys. En eixir d’aclarir unes cosetes, em vaig adonar que hi havia una manifestació –un ramat de persones, més bé— que supose que es revoltaven contra alguna cosa que creien demoníaca, com pot ser una llibreria. Hi havia poqueta gent i semblava que eren captaires, amb camises i pantalons dos talles per damunt de la seua, i roba passadeta de moda. Vaig pensar si necessitarien ajuda...

La segona volta, a seu universitària d’Alacant, en una conferència d’un diputat català, un tal Rigau, un home va irrompre per preguntar unes coses que no podien ser més demagògiques, ja que no tenien res a vore amb la finalitat de la xarrada; ni cap ni peus. En fixar-me en com era el preguntador, vaig recordar els manifestants de l’Octubre, amb l’única diferència que eixe home anava sol. La vestimenta, molt semblant, i l’aparença, clavadeta a la dels altres. Em va entendrir, tot i que no entenia gaire què deia.

Finalment, un dia estava traent diners d’un caixer de la plaça Tetuan i pel carrer de la Pau baixava una mena de desfilada de moros i cristians de persones amb el cap i la cara tapats i amb banderes i torxes. Em va cridar l’atenció en adonar-me que hi havia uns quants que anaven uniformats, però després, uns que duien unes banderes de lo més valencianes encaixaven amb els dels paràgrafs anteriors. Vaig entendre per què els grups organitzats imposen l’uniforme negre o molt obscur, combinant-hi gris, marró i caqui, gorra i màscara. Si els deixes sols, més enllà del xandall no saben que posar-se; i gràcies que hi ha xandall!

La imatge del Capitolio em semblava eixa que ja coneixia i que us he explicat, fins que va aparéixer Búfalo Bill i em va captivar! Eixe home sabia que eixiria a la premsa i hi anava preparat, però la resta de gent, eixa de la roba gran i les caputxes, si ha de manifestar-se per ser vista, crec realment que ho hauria de fer posada de trage: és fàcil de combinar, para bé, uniformitza i, finalment, hi aporta un puntet d’elegància. Búfalo Bill podria fer de mascota!

Salvatore Cenere (estilista)

LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

 

No recorde per quina data, però devia ser al voltant del 2004 quan, a la Universitat d’Alacant, a la Facultat de Dret es va fer un curs en què s’analitzava el tema, majoritàriament els aspectes positius del text que hauria de tancar la Unió de manera legal, o siga, el document que vincularia les diferents constitucions dels estats membres, si en tenen, de constitucions. Cal recordar, però, que Anglaterra no en té, i pot viure perfectament sense ella; fins i tot pot donat lliçons a aquells que sí que en posseïxen, i de consultes ciutadanes, també!

Una volta aprovada per les institucions de la UE calia que cada estat membre la ratificara, tot i que no tinc clar si ho havia de fer obligatòriament per referèndum –crec que no, però fa massa anys i ja no recorde eixes coses... i he de dir, també, que em fa una certa mandra buscar-ho— i, explicat a grans trets, va començar a refrendar-se des de la perifèria, mentre que el centre, europeista de convicció i iniciador del procés d’unió, no va assolir el quòrum necessari. Després d’un parell de derrotes sonades en els estats fundadors, el procés es va aturar i ja no s’ha continuat. Curiosament, escric sobre açò perquè ningú no ho recorda.

Ara, uns quants anys després de l’inici benintencionat de la finalització del procés de la consolidació europea, sembla que les cartes s’han girat i aquells estats que eren més partidaris de la integració ara ja no ho són tant. Però això: ja ningú no se’n recorda. En el referèndum, eixe poble ara desenganyat es va decantar per una relació millorada en què hi haguera un encaix de cada territori atenent no-sé-què de positiu i encoratjador que reflectia el document, i no va tirar endavant perquè supose que no convenia a la població d’altres territoris amb més poder. Ara, tot eixe procés s’ha culminat amb la desafecció de les perifèries, molt més castigades per la manera en què es va resoldre la crisi de 2008 i que encara n’arrosseguem les conseqüències.

Haguera estat igual amb la Constitució refrendada? Supose que no. Però, amb tot això, recorde que a Catalunya es va votar, també per referèndum, l’Estatut, crec que a 2006... Així per damunt, se m’acut que Artur Mas el va polir perquè el PSOE l’aprovara i que, a 2010, el Tribunal Constitucional el va acabar d’arreglar. Hi havia qui recollia firmes en contra del text. Ara ja ningú no se’n recorda, però la situació és la que és. L’actualitat haguera estat igual si s’haguera admés el document que va votar el poble? Hi ha una estranya relació entre el centre i la perifèria que, a la península, s’inicià amb els residus d’un erasmisme continuat pels novatores; a Europa, no ho sé segur, però em sembla que el procés és justament el contrari perquè eixos deixebles d’Erasme se situen al centre.

Salvador Sendra

TINDREU UN FELIÇ 2021 SI NO SEGUIU LLEGINT AÇÒ

 

Xe, ja estem a l’any nou! Quin canvi, no? Totes les penúries i les desgràcies s’han quedat enrere i ara encetem una etapa meravellosa d’èxits i de propòsits que es realitzaran sense gaire esforç; com aquell que diu, per inèrcia. Les xarxes socials ja bullien a les tres de la vesprada amb els millors desitjos i felicitacions. A tot això, em crida l’atenció l’ús que es fa del substantiu felicitat en plural, felicitats, per això de felicitar. Jo creia que eixe plural era del tot inconsistent, ja que la felicitat sol ser singular, però qui sap res hui dia?

No m’explique per què ens retrauen la intolerància al fracàs. Ser un fracassat no està tan malament, si t’atures a pensar-ho: el noranta-huit per cent de la població ho és, i no passa res. Jo mateix, ho soc i m’ho reconec. He fracassat en tot allò que m’he proposat o, allò pitjor encara, si en algun cas ho he aconseguit, és perquè la proposta ha estat d’una mediocritat tan evident que fins i tot jo –un fracassat com jo— he pogut assolir-la. Ara bé: puc trobar la felicitat amb totes les credencials que duc damunt?

La resposta es troba en la ridícula errada lèxica que assenyale en el primer paràgraf, que no deixa de ser un calc lingüístic d’un altre idioma. Les felicitats ens alliberen de la penúria perquè, tot i no existir, les usem per felicitar: «moltes felicitats», recordeu! La felicitat ens és del tot impossible, perquè som uns pobres desgraciats. Moltes felicitats, tot i que no existixen –i ho sabem— ens tapen els ulls i ens permeten pensar que menjar un entrepà quan es té fam és ja una de les felicitats. Per a mi, això és menjar, sincerament. Desmembrem la paraula en un ridícul plural perquè no ens parega tan aliena i perquè ens permeta poder optar-ne a una ínfima part.

Ara, per no començar l’any amargant l’existència de qualsevol lector feliç, posseïdor d’alguna de les ínfimes felicitats, canviaré de tema i tractaré el que primerament m’havia proposat, que és dir-vos que l’any passat, i gràcies al cúmul de desgràcies que ha marcat la data, vaig romandre a la Comunidad, com qualsevol bon ciutadà i, per tant, vaig poder vore la televisió, que feia més de deu anys que no la veia. Si hi havia alguna desgràcia que fins ara no m’havia afectat, ara ja les tinc totes! El trauma ha estat terrible: no m’ho esperava. Quina merda, per l’amor de Déu! Una de les meues felicitats deu ser la de no tindre televisor.

Salvador Sendra