EL CONTROL DE LES NOSTRES VIDES

La dependència humana de les noves tecnologies és un fet que pot arribar a inquietar, per una senzilla raó: perquè darrere de les noves tecnologies també hi ha humans, i potser amb massa poder. El control de moviments és gairebé absolut, ja que es pot saber on se situa un dispositiu mòbil en qualsevol hora del dia, així com els desplaçaments, tant interns com externs que podem realitzar els usuaris quan el duem damunt.

A mi, la veritat és que tot açò mai no m’ha preocupat, ja que he pensat que una persona com jo no té la més mínima importància o, si escau, puc arribar a ser contraproduent perquè els meus hàbits haurien de resultar fins i tot sorprenents per a les potents empreses de comerç. Però l’altre dia hi va haver un detall que em va fer repensar el control absolut: em va eixir una publicitat del tot estranya...

És normal –tot i que no ho hauria de ser— que t’aparega publicitat d’un producte quan tu n’has estat recercant informació a Internet. Obris un diari digital i una part dels anuncis és de coses que es creu que et poden interessar, com per exemple, si has estat buscant vols per anar a Corea del Nord, t’hi apareixeran anuncis d’hotels coreans, o si estàs interessat a comprar un àtic a Manhattan, amb vistes sobre Central Park, quan entres a l’ABC hi haurà publicitat sobre àtics de Manhattan amb panoràmiques fantàstiques. Però el problema es troba quan tu no hi has buscat res, a Internet.

Al voluntariat, tinc una aprenenta amb qui compartisc una amistat: un xic indi. L’altre dia, mentre parlàvem, el vam estar anomenant i vam tractar el tema d’algun viatge anterior a l’Índia i la possibilitat de tornar-hi. Sembla que el company pensa a tornar a l’estiu i sempre pot resultar interessant acompanyar-lo unes setmanetes, però –repetisc— tot va quedar en unes paraules.

L’endemà de la conversa, quan vaig visitar els webs d’alguns periòdics per assabentar-me de l’actualitat, tatxan!: hi havia propaganda d’hotels a l’Índia! Ara, i com diuen al meu poble, n’hi ha per cagar-se i no torcar-se.

Salvador Sendra

LLIBERTAT I APARELLS ELECTRÒNICS

Curs d’estiu sobre educació plurilingüe: no entre en els detalls de les jornades, tot i que es veuen dos clares posicions filosòfiques: la platònica (la dels ponents) i l’aristotèlica (la de l’auditori). Però, allò important és que vaig passar prou calor travessant València, cada dia, perquè, vulguem o no, es tracta d’una ciutat provinciana.

A partir d’esta observació, em crida l’atenció que l’autobús, en el millor dels casos, tarda el mateix temps que un vianant per arribar fins a l’estació del Nord. Jo preferisc anar passejant perquè este és el poc exercici que faig al llarg del dia. Altra gent preferix agarrar l’autobús i pujar a la quarta planta amb l’ascensor perquè supose que  no vol arribar cansada al gimnàs, ja que no es pot observar cap guany quant a temps i el preu és insignificant.

Al meu costa hi ha un seguit de gent amb un coeficient intel·lectual superior a la resta, cosa evident perquè des de la posició on em trobe és des d’on s’observa tota la pantalla, i ja se sap la importància que actualment tenen les projeccions a les classes, i més quan s’ha de parlar més de trenta-cinc minuts. Des dels altres llocs, no es podia apreciar la pantalla correctament i la gent l’alçava i es movia per poder observar-la.

L’última professora, molt moderna i que parlava moltes llengües, ens va presentar una aplicació per al mòbil en què es podia fer algunes coses, supose que molt importants, però que no recorde perquè em va pillar en eixos moments de desconnexió. Però, i ací és on ve la sorpresa, dos de les cinc persones que em voltaven no tenien telèfon. Em vaig emocionar tant que els vaig demanar de fer-m’hi una foto. Semblaven persones felices i amb gana de beure i menjar, a més d’intel·ligents, per la posició on estaven ubicades.

Em crida l’atenció que hi haja gent que visca sense telèfon mòbil; i ja no dic res dels smartphones. La llibertat deu ser semblant a això, i l’autonomia. De l’altra manera, sempre estem sotmesos al control i a la vigilància, tant en els moviments com en les recerques o l’ús dels aparells. A voltes voldria ser menys curiós i, per extensió, guanyar llibertat llançant el telèfon a la teulada del veí, com va fer el meu oncle.

Salvador Sendra

PROBLEMES D’AGENDA

Hui he estat explicant la relació entre espai i temps mitjançant el mètode cartesià, on cada cosa s´hi situa a partir d’estes dos línies. El futur, però, és inexplicable, si atenem la versió clàssica de la filosofia, o de la raó, entre altres coses, perquè encara no s’ha situat, ni en l’espai ni en el temps. No obstant això, s’hi poden fer prediccions i previsions, tot i que immòbils i aventurades.

Respecte a l’espai, molt ha canviat el món quan ens referim a l’espai virtual. Este altre indret ens permet trobar-nos en diferents llocs a l’hora o, si més no, desdoblar-nos entre distintes realitats, com la física i la virtual. Però el punt d’inflexió de la postmodernitat ha estat altre diferent que s’anomena anticipació. Perquè si el ser no s’entén sense el temps, el temps sol anar un pas per davant del present, si més no, quant a la formació del mateix ser.

Pensem per davant de l’«ara mateix» perquè ens avancem als esdeveniments i, a més, ens projectem cap al futur, per poc que siga. El temps present, per tant, és fictici perquè és només temps físic; objectiu, podríem dir... Però el ser humà és subjectiu i, per això, el seu temps també ho és. El temps, per tant, es relativitza ―el subjectiu, perquè l’objectiu ja ho està des d’Einstein― a mesura que preveiem cada cosa que realitzem projectant els efectes de la causa anterior. Constantment ens anticipem i, per tant, el nostre temps real sempre es troba en el futur.

L’espai, el virtual, acaba d’embolicar la concepció del present traslladant el ser des d’un indret a un altre, desdoblant-lo o, fins i tot, multiplicant-lo. Un moment es pot traslladar, desdoblar i multiplicar, també, a partir dels llocs on es representa. L’afecció, però, de totes estes situacions sí que es focalitza en un mateix subjecte perquè no es dissolen ni es difuminen entre totes les possibilitats descrites abans, sinó al contrari: es concentren. I açò comporta una càrrega excepcional sobre el mateix ser primari que hi ha qui denomina psicològica. No obstant això, dita càrrega es troba lligada a la relació del subjecte amb el temps i amb les vivències que, en ser multiplicades, són molt més feixugues per nombroses.

No sóc conscient d’haver llegit o escoltat res sobre esta nova realitat que jo, com a bon ser humà, avance. I és per esta raó que pense les dificultats de la reproducció de la persona en els diferents espais simultanis més que els beneficis que li aporta. Estos es concentren en la persona com ho poden fer els inconvenients però els primers no cal consultar-los amb cap especialista mentre que els segons, per a una persona amb tendència depressiva pot resultar una sobrecàrrega massa gran. Publicaré el present article alhora al Facebook i al BLOG, mentre li’l llig a qualsevol amic, per anar esbrinant les repercussions i consultant-les amb el meu psicoanalista. 

Salvador Sendra Perelló

La nova Atlàntida 3.0.

Llegia l’altre The new Atlantis (La nova Atlàntida), l’obra de filòsof anglés Francis Bacon (1561-1626). Aquesta és una de les grans utopies clàssiques, però al contrari que Utopia de Thomas Moore, o d’altres clàssics, no es centra en les qüestions polítiques i socials. El que fa utòpica la societat és el coneixement científic i tecnològic, el que va que aporta millores a la societat d’aquest país fictici anomenat Bensalem. Bacon avança aparells i tècniques que encara no es somniaven a la seva època: submarins, micròfons, fer créixer fruits artificialment, sabors artificials, microscopis per anàlisis de sang, etc.

No és nou el tema, més bé des de l’antiguitat l’home ha tractat de millorar mitjançant el coneixement científic i la tecnologia la seua vida. Però no és fins el s. XX que s’ha fet un salt un salt quantitatiu important. El desenvolupament de la informàtica ha estat una revolució, la Nova Atlàntida 2.0., que supera la imaginació de la visió clàssica ciència i la tecnologia de Bacon a la seua Nova Atlàntida. D’ençà el desenvolupament ha sigut vertiginós. Tant és així, que en el 1965 George Moore  va afirmar que aproximadament cada dos anys es duplica el número de transistors en un circuit integrat. Això implica que el desenvolupament referit a la tecnologia, especialment als ordinadors i a la intel·ligència artificial té un creixement exponencial.

Eixe creixement exponencial, ha portat a una altre concepte, el de singularitat tecnològica. Açò és, el despertar de una superintel·ligència sobrehumana, fet que podria donar-se mitjançant diversos camins: a) Mitjançant ordinadors tan potents que arriben a “despertar” una superintel·ligència artificial; b) una xarxa d’ordinadors que “despertaran”; c) la connexió d’ordinadors i ser humans en xarxa creen una superintel·ligència; d) La tecnologia fa millorar la capacitat intel·lectual dels esser humans. Una vegada creada aquesta superintel·ligència, el progrés científic i tecnològic serà infinit i encara molt més vertiginós. Aquest despertar ha sigut tractat a la cultura popular en nombrosos llibres i pel·lícules. Pel·licules com, Jo, Robot, Terminator, Matrix, 2001: a space odyssey... mostren una visió distòpica de les superintel·ligències artificials. Una visió escèptica que comparteixen alguns científics, però també hi ha molts científics que es mostren optimistes, perquè les tecnologies milloraran la vida de l’Esser humà. Visions com la de l’escriptor Isaac Asimov, qui va arribar a formular les tres lleis de la robòtica, per evitar que les màquines arriben a perjudicar a l’Esser humà.

Lligat al desenvolupament tecnològic va aparèixer un corrent de pensament anomenat: Transhumanisme. El transhumanisme té com objetius, mantenint els principis de la Ilustració de raó i ciència, superar l’estat actual de l’Esser Humà mitjançant la ciència i la tecnologia. Superar les malalties, l’envelliment i millorar les capacitats físiques, intel·lectuals i psicològiques de l’Esser humà. Tracten de guiar la evolució humana, per arribar al proper estadi evolutiu de la mà de la ciència. No sols es tracta de fer servir la genètica, que també, sinó també altres ciències com biotecnologia, la nanotecnologia, etc. El terme transhumanisme va ser emprat per primera vegada per Julian Huxley, germà de l’escriptor Aldous Huxley, i net Thomas H. Huxley, un dels principals defensors de la eugenèsia i el darwinisme social. Segurament Aldous no compartia aquesta visió, per això va escriure Brave New World (Un mundo feliz), com una societat distòpica. Una visió negativa de la transhumanitat, es pot veure també a la pel·lícula Gattaca, on es deixa espai i esperança per al humà encara. No obstant, els suposats beneficis i els projectes dels transhumanistes, així con la seua filosofia es poden llegir a una web anomenada Humanity+ (deixe baix el link). Francis Fukuyama, autor del que hem parlat molt en aquest blog pel seu llibre The end of the history, ha dit que el transhumanisme és una de les idees més perilloses del món. Jo vos convide a que investigueu més sobre el tema per fer-vos el vostre propi criteri.

Davant el progrés tecnològic sempre hi ha dos visions: una utòpica, millorà la vida de l’Esser humà com espècie i com individus, aportant més benestar i alliberant-nos de tots els mals; una distòpica, on la majoria dels Esser humans en són perjudicats, bé esclavitzats, bé patint perquè les millores només afecten a uns pocs i els altres al veure’s privats de les millores acaben en molt més sofriments, creant desigualtats socials –com en la pel·lícula In time.

Fins ara he tractat de ser descriptiu, i no vessar la meua opinió. Però, ja ha arribat l’hora. I jo sóc escèptic amb les dues vessants d’aquest tema. En primer lloc, escèptic en que es puga crear una intel·ligència artificial que “desperte” que siga conscient de sí mateixa, i escèptic en que mitjançant la ciència i la tecnologia arribem a una post-humanitat o trans-humanitat. Però, no ho veig improbable del tot. El que sí sembla molt improbable, i amb això sóc més escèptic, si aquests fets arriben a produir-se, és molt difícil que siga en benefici de la humanitat. Tal i com es desenvolupen els fets, tal i com està instaurat aquest sistema, els beneficis seran d’uns pocs i per a uns pocs. Difícilment les millores estaran a l’abast de tothom. És més probable que les millores siguen en benefici d’unes elits, un món a l’estil a Brave New World (Un mundo feliz), o que estiguen al servei de grans corporacions, com a Blade Runner.

Per a que les millores arribaren a tot el món, sense distinció de cap tipus, s’hauria de democratitzar tant la tecnologia com l'energia. Caldria una societat socialista, on tots tingueren igual accés a la tecnologia i que tot el món es beneficiés per igual. A dia de hui res d’això es així. L'energia està controlada per unes poques dictadures, al dictat de les grans corporacions dels EUA. La tecnologia també està en mans d’unes poques corporacions, moltes d’elles de l'anomenat complex militar nord-americà. De socialitzar els avanços tecnològics ni se'n parla, al contrari de l'únic que es parla és de negocis lucratius, de capitalisme que incrementa les diferències. És per això que les perspectives no són molt optimistes, al menys jo sóc gens optimista en aquest sentit.

Vosaltres què en penseu? 

Oskar “Rabosa”.

Links relacionats:

A HISTORY OF TRANSHUMANIST THOUGHT

http://www.nickbostrom.com/papers/history.pdf

Nosotros, robots - Economía Directa / Colectivo Burbuja

http://www.colectivoburbuja.org/index.php/cb/nosotros-robots-economia-directa-20-12-2014/

What is singularity?  - Venor Vinge

http://mindstalk.net/vinge/vinge-sing.html

Transhumanismo

http://es.wikipedia.org/wiki/Transhumanismo

Humanity+

http://humanityplus.org/

Transhumanty – Francis Fukuyama – Foreign Policy

http://foreignpolicy.com/2009/10/23/transhumanism/?wp_login_redirect=0

Noves tecnologies i treball. Futur utòpic o distòpic?

Després de llegir els articles de Lluís Alemany, sobre "L’origen d'internet", i de Sara Garcia, "Com la tecnologia ha transformat el món?", no puc resistir-me a escriure un post que a més a més seria una de les tantes respostes que es podria donar a la pregunta de Sara. Perquè sí, les noves tecnologies han canviat i molt la relació de l’home i el treball.

La majoria de les vegades quan pensem amb el futur i la tecnologia, pensem en opcions utòpiques. Açò és, societats on les màquines treballen per a fer descansar als humans i perquè els humans vivim millor, més qualitat de vida, més ingressos, més temps lliure... No debades la cultura popular –literatura, cinema, còmics, documentals ciència ficció, etc.- ens sol mostra una cara positiva de la tecnologia. També, encara que menys sovint, ens mostren cares distòpiques del futur. I si un mira el que està passant en esta crisi pot pensar que el futur té més pinta de ser distòpic que utòpic.

Recentment he llegit un llibre de Jeremy Rifkins en el que analitzava allà per mitjans dels ’90 la relació entre aquestes dues coses. El llibre en qüestió es titula “El fin del trabajo”, i vaig arribar a ell després de llegir unes quantes vegades recomanar-lo a Niño Becerra. En general el llibre de Rifkins tracta de demostrar que les noves tecnologies, parlem de meitat dels ’90, han augmentat la productivitat d’una manera descomunal i que no cal tanta mà d’obra. En resum, com més tecnologia menys treballadors. Si bé és cert que aquest fenomen no és nou, sí que s’ha disparat la productivitat amb percentatges brutals. El llibre atabala bastant amb dades, ja que Rifkins, meticulós ell, tracta de demostrar que aquest fenomen afecta la majoria dels sectors econòmics.

Niño Becerra pren el mateix camí i afirma taxativament que de la crisi actual es sortirà, però quan s'isca ja res serà igual. Ja no tornarà a haver-hi feina per a tothom. Ell parla de la societat del 33%.

la crisis está sirviendo para aceptar una nueva normalidad: la sociedad del 33%". Según su teoría, la sociedad se dirige hacia un modelo en el que un 33% de la población trabaja muchas horas al día, otro 33% lo hace a tiempo parcial y el 33% restante no trabajará nunca.

Jeremy Rifkins no és tan pesimista. Ell proposa alternatives. De fet ell veu una eixida. Més enllà de les idees que ja anaven funcionant, i que tenen origen als anys ’30 del s. XX, de repartir treball, reducció de la setmana laboral i de la jornada laboral, ell també proposa un nou contracte social, basat en que els beneficis que aporta a les empreses la productivitat més gran siga redistribuïda mitjançant el treball social, el tercer sector, potenciant el capital social. Aquest treball social seria recompensat mitjançant ingrés anual garantitzat (renda bàsica), i també s’hauria de modificar el sistema fiscal per a poder dur-se a terme i incentivar el treball social. I és que per a Rifkins:

La redifinición del papel del individuo en una sociedad carente de trabajo en masa, es, tal vez, el problema más seminal de los próximos años.

Certament, aquest serà un problema cabdal als anys vinents, el del treball. Jo crec als que com Niño Becerra afirmen que estem davant d’una crisi sistèmica, i així ho he escrit a altres posts -"La fi de la democràcia liberal?" i "El canvi d’un model polític a un altre". Si el futur és una opció distòpica o utòpica és una cosa en la que encara podem influir.

Oskar “Rabosa”

Links relacionats:

El fin del trabajo - Wikipedia

http://es.wikipedia.org/wiki/El_fin_del_trabajo

Niño Becerra: "Recuperación es la creación de cualquier tipo de empleo con cualquier contrato" – El Economista

http://www.eleconomista.es/economia/noticias/5831140/06/14/Nino-Becerra-Recuperacion-es-la-creacion-de-cualquier-tipo-de-empleo.html

Desempleo tecnológico - Bloc

http://desempleotecnologico.com/ 

Desempleo tecnológico: la carrera contra la automatización

http://www.qore.com/articulos/19101/Desempleo-tecnologico-la-carrera-contra-la-automatizacion

Com la tecnologia ha transformat el món?

Deus ex machina és una expressió utilitzada en la tragèdia que fa referència a la utilització d’elements mecànics, al final de l’obra, per a introduir un déu en la resolució impossible d’un conflicte. En aquest cas, però, agafem la traducció literal de l’expressió, «Déu és màquina», per a referir-nos al poder de la tecnologia en el segle XXI al món (almenys l’occidental).
 

No es pot negar que la tecnologia -especialment les TIC i Internet- ha canviat radicalment, en pocs anys, la forma de treballar a les empreses, la forma de comunicar-nos socialment; la vida quotidiana, en general. La tecnologia ens permet fer més coses, fer-les més ràpidament i còmoda. De fet, el ritme de les nostres activitats es reorienta en funció d’allò que la tecnologia ens permet en cada moment. La tecnologia ens ajuda a anar on volem, i alhora fa que anem on ella vol: Deus ex tecnologia.

La tecnologia, tot i que moltes vegades passa desapercebuda, hi és. Per exemple, gràcies a la nanotecnologia que s’usa per a millorar els neumàtics d’alt rendiment, els teixits amb propietats antitaques, els cosmètics, els fàrmacs i els nous tractaments terapèutics, el disseny de nous materials per a usos que inclouen l’electrònica i la indústria del transport. Està present en la millora dels processos productius introduint materials més resistents o eficients. 

On més es percep el deus ex machina tecnològic és en l’ús dels aparells electrònics, cada vegada més menuts. És habitual veure quasi tot el món amb un mòbil, fent-lo servir en qualsevol de les modalitats. No és d’estranyar perquè segons l’informe de 2013 de la Unió Internacional de les Telecomunicacions, el nombre d’abonats a la telefonia mòbil ronda els 6.800 milions, una xifra que està apunt d’equiparar-se a la de la població mundial que és de 7.100 milions de persones.

Aquestes xifres mostren el gran èxit de penetració tecnològica en la vida quotidiana i alhora l’eficiència dels dictats empresarials que han aconseguit, quasi imperceptiblement, que anem on ens volen dur: a consumir-ne. La vida útil dels objectes tecnològics és cada vegada més curta. D’una banda, per l’obsolescència programa induïda pels seus fabricants. Per l’altra, per l’obsolescència social on, mitjançant les tendències o les noves prestacions, descarta equips encara funcionals. Un exemple: el telèfon mòbil té una vida de tan sols 15 mesos a Europa mentre que al Japó no arriba als 12 mesos.

Aquesta realitat provoca entre 20 i 50 milions de tones de fem electrònic a l’any i es calcula que el volum de deixalles electròniques creix entre un 16% i un 28% cada 5 anys. El fem electrònic ha experimentat el major creixement dels últims anys. El percentatge que s’hi recicla és mínim. La immensa majoria passa al medi ambient.

Hi existeixen tres grans problemes mediambientals relacionats amb la fabricació de dispositius electrònics: el primer és l’ús de moltes substàncies tòxiques en el procés de producció com plom, mercuri o cadmi. El segon ja l’hem vist, el gran volum de residus tòxics que provoca i que es filtren a la terra i a la cadena alimentària provocant greus danys mediambientals i greus problemes de salut en la població. En tercer lloc, en la seua fabricació es fa servir un consum molt elevat d’aigua i energia.

No podem oblidar tampoc que en la cadena de valor d’aquests aparells tecnològics, la matèria primera s’extreu de països com la República Democràtica del Congo, es manufactura en països com Mèxic i les Filipines, els principals consumidors són els països de l’OCDE i, una gran part de les deixalles de què acabem de parlar, acaben en països com Ghana, La Xina o L’Índia. Així que és probable que, durant la cadena de valor dels dispositius electrònics d’alta tecnologia, es produïsquen violacions sistemàtiques dels drets humans.

Així veiem com el Deus ex tecnologia ha produït unes transformacions extraordinàries que han revolucionat l’economia i la quotidianitat social. Alhora, però, és fàcil detectar com la transformació no ha mogut ni un àpex la cadena de valor jeràrquica i captiva que sotmet les regions més pobres i, també, el medi ambient que no té armes per defensar-se. La tecnologia és la solució a tot i, com no, també ho pot ser als seus excessos. 

Sara Garcia López

Bibliografia:

Castán, A. (2008). Material informático y contaminación medioambiental publicat en: http://www.xtec.cat/~acastan/textos/Contaminacion%20y%20material%20informatico.pdf 

Delgado G.C. (2008). Entre la competencia y la dependencia tecnológica: la Nanotecnología en el Continente Americano. Madrid. Nómadas. Universidad Complutense de Madrid.

Hidalgo, L. La basura electrónica y lacontaminació ambiental, en: http://repositorio.ute.edu.ec/bitstream/123456789/4424/1/Hidalgo.pdf

Revista Opcions, nº6.  (Desembre 2002- gener 2003). Els ordinadors.

Enllaços web:

http://www.itu.int/en/ITU-D/Statistics/Documents/facts/ICTFactsFigures2013-e.pdf

http://www.eldiario.es/turing/nuevas-tecnologias-malas-pintan_0_161684007.html