UN PERIODISTO ENTREVISTANDO A LA FUTURA PORTAVOZA

Abans de començar, i per avisar aquelles persones que sobrepassen el nivell de sensibilitat mitjana, he de dir que això que seguix la breu introducció no és políticament correcte. Ara, i una volta feta l’advertència, qui continua és perquè creu que ho podrà suportar.

Escoltava a la ràdio, a RNE, una entrevista a una dona que ràpidament he endevinat que era de Podemos. Sembla ser que la xica –la veu de joveneta l’ha delatada— és qui ocuparà el cap de la llista de les eleccions europees. També, i a causa de la veu que se li percep i perquè a Podemos tothom i totdon està superpreparat i superpreparda, crec que la xica haurà gaudit d’una beca Erasmus. Amb això vull apuntar que haurà creuat els Pirineus i que coneixerà allò que trepitjarà durant uns anys, més que siga per familiaritat.

L’entrevista ha estat una merda. La senyoreta no tenia ni idea de com podia funcionar la UE i, a més, tenia poca empenta per cagar-se amb qui havia fundat dita Unió i amb qui l’ha desvirtuada. Ara bé, parlava del tot correctament, emprant masculins i femenins en cada substantiu o adjectiu que declinara. Una persona amb més impuls s’haguera queixat del neoliberalisme que guia la Unió, o de les disparitats entre territoris per les aplicacions de les polítiques d’austeritat, o de la manera en què des de Berlín marquen el ritme del continent, o de la necessitat de desfer-se d’empreses de gestió pública, els estats del sud, com a única contrapartida a les xifres de dèficit anual. Res de res, o almenys mentre jo l’escoltava...

Però ha parlat sobre la invisibilitat de la seua opció política. I no m’estranya en absolut ja que, amb una gent tan preparada com l’entrevistada, i tan correcta, resulta normal que ningú vullga convidar cap polític que no siga Iglesias –és l’únic que té una mica d’aire. Jo mateix, només he aconseguit eixir de la letargia quan he escoltat la paraula portavoza. M’he quedat a quadres perquè li han col·locat un morfema flexiu de gènere a una paraula que no en tenia. Portavoz no s’escriu portavozo! I he pensat amb la paraula juez, que és un cas semblant, ja que no es diu juezo i, per tant, tampoc s’hauria de dir jueza per formar el femení perquè modificant l’article ja n’hi ha prou. Altra cosa són les paraules que tenen assignat un gènere a causa del seu morfema, com per exemple abogado, ja transformada en abogada.

La cosa és que ràpidament he pensat la discriminació que patix el pobre periodisto que estava entrevistant la xica per dedicar-se a una professió amb un nom acabat en a, i sense que ningú s’haja mai plantejat que dita a puga ser un morfema de gènere, com en el cas de l’abogada.

Salvador Sendra

Tecnòcrates vs populisme.

El cap de setmana passat vaig llegir un llibre que ja feia temps tenia ganes de llegir. Ruling the void –en castellà Gobernando el vacío- és un llibre de Peter Mair, un politòleg irlandés que analitza el perquè els partits polítics ja no són necessaris a les democràcies liberals. El llibre resulta molt interessant, i tot i que ha rebut moltes crítiques, òbviament per aquells que encara creuen en "el sistema", jo compartisc si no totes les seues tesis, sí la gran majoria. Sí més no, és un altre dels llibres que hauria d'incorporar-se com lectura als instituts, si hom pensara en educació i no en ensinistrament.

Un dels aspectes que toca, tema que també fa temps que jo en volia parlar –especialment d'ençà que vaig llegir Innerarity-, és que s'observa una deriva entre els que reclamen més tecnòcrates i aquells anomenats populistes. El debat ja ha fet el salt als mitjans, però als àmbits acadèmics ja fa temps que va. Pel que fa als grans mass media, on qualsevol pot observar el debat –fins i tot jo m'he adonat-, es pot veure les reaccions enfront del Brexit, l'elecció de Trump, el referèndum a Colòmbia, etc. On es manifesta una total desconfiança cap a l'electorat. Molts advoquen hui per una tecnocràcia perquè el poble no està preparat per a saber el que li convé.

A l'àmbit acadèmic, ja fa temps que hi ha tota una sèrie de teòrics que advoquen per una tecnocràcia, donat que tenen una gran desconfiança cap als polítics, com posa de manifest Mair. El problema, segons els que advoquen per això, és que la complexitat del món i dels temes fa impossible que els polítics prenguen decisions correctes i eficients, doncs els polítics miren a curt termini i hi ha decisions que cal una visió a llarg termini. Si els polítics no estan en condicions de prendre decisions a llarg termini, en menys condicions està el poble de saber el que li convé. La complexitat del món, i dels riscs que s'afronten, no són enteses ja per l'home mitjà, queden fora del "sentit comú".

Per afrontar els riscs, els reptes, etc., cal una governança global. Dita governança global ha de ser conduïda per experts, i perquè les decisions d'aquests experts puguen ser dutes endavant els cal una nova legitimitat –Innerarity, per exemple advoca per açò-. Si bé ningú posa en dubte que la legitimitat ha de ser democràtica, cal establir altres vies de les actuals per establir dita legitimitat. Ja no és suficient la mera decisió de poble, fins i tot es considera nociu donar la paraula al poble perquè decidisca sobre determinats temes com la Constitució Europea, el Brexit, la "pau" a Colòmbia... La legitimitat ha de ser democràtica, però ha d'esquivar el poble. Qualsevol intent de donar més democràcia a la Unió Europea ha sigut un fracàs. Els francesos i holandesos van votar contra la Constitució Europea; i amb el Tractat de Lisboa ja ningú es va plantejar fer un referèndum. L'acord comercial amb Canada (CETA per les sigles amb anglés) no va ser sotmés a referèndum a cap país, s'aprova d'amagadet. El TTIP tampoc serà sotmés a debat públic i votació a cap país de la UE.

Sembla que la legitimitat democràtica només val quan es trien uns parlaments i governs que ja han renunciat a la sobirania. Aquesta sobirania ara resideix en tecnòcrates/buròcrates que adopten decisions que per donar-los una legitimitat són aprovades obligatòriament als parlaments o refrendades pels governs estatals. Tot el sistema de legitimitat democràtica provinent del poble, ha quedat només una passadeta de pintura sobre les decisions preses pels tecnòcrates/buròcrates.

Els que alcen la veu enfront de aquest sistema de deslegitimació de les decisions del poble, els que advoque perquè el poble tinga la veu i la decisió, són titllats de populistes. El populisme és un mal camí i els governs sistèmics –com ara el britànic- que han caigut a la temptació del populisme han eixit escaldat, perquè els ignorants, incultes, pobres, rústics i maliciosos ciutadans prenen sempre la decisió errònia a criteri dels savis, experts, cultes i doctes tecnòcrates. Si hom mira les anàlisis que s'han fet dels resultats del Brexit o de la victòria de Trump, arriba a la conclusió que s'intenta de forma subreptícia atacar els resultats per via d'acatar els votants com a poc capacitats per fer el correcte, per tant, s'està atacant el fonament de la democràcia per via de deslegitimar la capacitat de decisió dels votants.

Ara com ara hi ha plantejada una lluita política brutal entre dues formes de com entendre la democràcia: o bé es redefineix perquè càpiga una tecnocràcia amb una nova legitimitat; o bé es torna a un concepte radical de la democràcia, es torna al concepte originari, a l'arrel, donant el protagonisme al poble. Aquesta lluita cada vegada menys soterrada dominarà els anys vinents i el guanyador redefinirà la societat postcapitalista, la societat que està naixent després del període que es va iniciar amb la Revolució francesa i la industrial.

Òskar “Rabosa”.

BYE, BYE, ENGLAND

Una frase, o una afirmació, que pren cada dia més força malgrat el temps que fa que s'usa, és la que exposa que «Europa no s'entén sense les nacions i les nacions no s'entenen sense Europa», bé n'estiguen dins, bé n'estiguen fora. Perquè, si fa uns mesos es parlava sobre l'eixida de Grècia de la UE, ara se'n parla de la del Regne Unit. Però, així com vaig defensar que Grècia no podia abandonar Europa perquè, amb ella, s'emportava la raó de ser del continent, o de la Unió, amb els anglesos no ho tinc tan clar perquè, en realitat, no afecten cap fonament teòric important del grup.

Ara bé, si hem aprés alguna cosa dels anglosaxons, eixa ha sigut el pes del pragmatisme a l'hora de prendre les decisions. I jo, com que d'això de copiar, en sé molt, aviat se m'ha apegat el pragmatisme de referència i, per tant, no puc fer més que donar les gràcies a Montoro, de manera efusiva. Però, que quede clar que el meu argument és pragmàtic i no inclou cap tipus de valoració moral.

La fantàstica Llei que comportà la declaració de bens ací, a España, de tots els empadronats que posseïren algun compte o propietat fora de les nostres fronteres, ha fet que els pragmàtics forasters decidiren de donar-se de baixa del padró dels pobles de la Marina, amb la greu davallada de vots per al PP que ha comportat la dràstica mesura. Montoro, el pragmàtic, va redactar una Llei que els pragmàtics anglesos interpreten amb la butxaca i que jo, el pragmàtic d'Orba, interprete de manera més pragmàtica, encara: i tots eixim guanyant!

Si la Llei de Montoro, que volia recaptar més diners, ha fet que fugiren espantats el grup d'anglesos empadronats per ací i que tenia unes poques lliures estalviades, de retop ha fet que el PP perdera les eleccions en molts dels municipis. Però la cosa no acaba ara i la tendència és que millore, encara. Si els pragmàtics anglesos opten per abandonar la UE, el Partit Popular de la Marina ho tindrà ben negre per tornar a guanyar unes eleccions municipals. I jo, com que també se m'ha apegat una part d'eixe pragmatisme a causa de la convivència i del Forn Vell, i atenent les desfetes urbanístiques i la corrupció derivades de la política popular, sóc el més favorable a l'eixida britànica de la Unió, pel retop.

Cal comentar, i ja per acabar, que la concepció de la política dels residents ─votants conservadors en essència─, a l'hora d'actuar i de demanar als governants, és molt més desperta que la nostra, i no tenen cap problema a constituir-se en un lobby de pressió perquè s'actue de la manera en què s'ha compromés el guanyador a l'hora de demanar-los el vot, o ells a l'hora d'oferir-lo...

Salvador Sendra

Fal·làcies, mentides i tergiversacions de Fernando Savater sobre el dret a decidir.

Acabe de llegir un article de Fernando Savater titulat “La ciudadanía amenazada” que s’ha publicat, com no a El País. Eixe article és un exemple de com es poden retòrcer arguments, mitjançant fal·làcies i sofismes, per arribar a una conclusió. Fernando Savater passa per ser un intel·lectual brillant, per tant, els seus arguments passen per ser intel·lectualment potents, respectables, etc., quan sovint no són més que fal·làcies i sofismes. Jo no crec que l’home siga un babau, per tant, quan construeix els seus arguments ho fa a plena consciència. És un altre deshonest o hipòcrita intel·lectual.

Certament tots, al construir arguments, estem esbiaixats per els nostres pensaments, per les nostres creences ideològiques, per la nostra manera de veure la vida o per la nostra experiència. I és evident, també, que podem estar errats i a vegades caure en fal·làcies, si bé mai buscades. Però quan els arguments són tan manifestament erronis, l'enllaç entre les idees tan manifestament dèbil i quan tot es fia a l’autoritat de l'escriptor, que damunt escriu per interessos gens clars, la cosa fa prou fàstic.

Savater a l’article tracte de mantenir la tesi de què la “ciutadania” està sent posada en perill pels “nacionalismes separatistes”. La ciutadania amenaçada, segons sembla, és l'europea, encara que el lligam entre la ciutadania i l’amenaça pels “nacionalismes separatistes” és tan dèbil que no queda clar a quina ciutadania es refereix. L’argument és que des dels inicis de la construcció europea, l'ideal de crear una ciutadania europea ha estat present, per superar el territorialisme dels ciutadans, gairebé sembla que per Savater és el veritable motiu de la construcció europea, la desterritorialització de la ciutadania, d'unificació sota una mateixa llei i no sota l’origen, basar-la ciutadania en drets i obligacions que miren al futur i no una genealogia que mira al passat. Els Estats nacionals van tenir una tasca semblant a aquesta, “Administración común destinada a igualar en obligaciones y derechos a los individuos, liberándolos de la estrechez colectiva de sus orígenes locales”. La ciutadania europea recull això dels Estats i els “nacionalistes separatistes” ho boicotegen, segons Savater. Doncs bé, tot el que diu Savater és absolutament fals. I el pitjor de tot és que ell és conscient de la falsedat.

En primer lloc, la construcció europea no té com a objectiu bàsic la construcció d’una ciutadania europea. Això no és obstacle perquè hi haja pensadors proconstrucció europea o alts dirigents de la mateixa que sí que hagen sentit la necessitat de construir una ciutadania europea. El primer i bàsic fonament de la construcció europea és econòmic, i la llibertat de moviment de treballadors, no és com a ciutadà, persona o ésser humà sinó com treballador, i va en el pac de les llibertats de capital, de mercaderies i serveis. Fixeu-vos bé, perquè tots els termes són purament econòmics. La pretesa unificació desterritorialització sota un mateix Dret, amb uns mateixos deures i obligacions, no és per crear una nova ciutadania europea, sinó per crear un Mercat en benefici de les elits econòmiques, per acabar amb el proteccionisme estatal, per facilitar l’accés a mà d’obra més barata, per no haver d'assumir els costos de moure el capital en fronteres, per poder deslocalitzar les fàbriques o centres de producció si els costos són més elevats a un lloc que a un altre, etc. La reclamació d’una “Europa dels ciutadans” és una reclamació marginal, que no forma part essencial de l’actual projecte de construcció europea.

En segon lloc, l’Estat mai a tingut ni ha nascut per cap de les funcions que li atribueix Savater. L’Estat modern naix quan els reis tracten d’acabar amb la fragmentació del poder i l’unifiquen. S’imposen sobre els nobles, deixen de ser un primum inter pares, per ostentar la sobirania absoluta, esdevenen el Leviatan de Hobbes. Volen acabar amb les diferències no per alliberar-los de “la estrechez colectiva de su origen local”, ans al contrari per uniformar-los, en la cadena de poder, un Déu, un Rei per designi Diví, un sols poble que governar. Més endavant, la burgesia crearà l’ideal de la nació per assolir el poder en nom del poble, i s’apropiarà del poder polític per defensar els seus interessos de classe. L’Estat contemporani naix amb un sufragi censatari, només votaven els que tenien un determinat nivell de renda. Eixos eren els que exercien la ciutadania. No hi ha cap intent de superar “las estrecheces” ètniques ni de cap tipus. Al contrari, el romanticisme porta a nacionalisme ètnic: Alemanya i Itàlia s’unifiquen; l’Imperi Austrohongarés es desfà, naixent nous Estats; etc. La majoria dels Estats actuals es creen a la segona meitat del s. XIX i durant el s. XX. És a dir, els Estats es creen sobre una base nacionalista o en termes de Savater, sobre un origen local.

Finalment, l’intent d'obtenir estats propis pels “nacionalismes separatistes” –sembla que els “nacionalismes estatalistes” no posen en dubte la ciutadania europea, ni el Front National, UKIP, ni Alba Daurada, etc.- no es fan d’esquenes a Europa, ans al contrari, si prenem com exemples els dos intents més recents, Escòcia i Catalunya, cap d’ells reclama la construcció d’un Estat propi fora de la UE. L’afirmació que fa quan diu: “Algunos territorios piden un referéndum para determinar si siguen o no en el Estado, pero en el que sólo votarían quienes ellos determinasen previamente que son “catalanes” o “vascos”: o sea que habría que aceptar de antemano lo que se pretende determinar con la consulta.” És lo més lògic del món, un Estat es conforma per la gent que viu a un territori, ¿o a cas no és això el que passa a tots els Estats del món? ¿A cas el president de França o el de Alemanya no el voten els ciutadans que abans s’han determinat com francesos o alemanys dins les fronteres d'un territori? Un nou Estat ha de nàixer per la decisió de la gent que viu a un territori, i prèviament s’ha de determinar qui viu i qui pot ser votant per la creació d’eixe nou Estat.

Savater tindrà tot el prestigi que se li vulga donar, però no és més que un deshonest i hipòcrita intel·lectual.

Òskar "Rabosa".

Les Guerres troikes: Grècia front a l’abisme de nou.

Es sol considerar, jo pense que de forma errònia, que Grècia va salvar la Democràcia a les Guerres mèdiques. Les guerres mèdiques es solen considerar una fita de la resistència democràtica, de la superioritat de la cultura i tecnologia occidental sobre l'oriental. Aquestes afirmacions són més que discutibles, però així han quedat a l’imaginari col·lectiu, més després de pel·lícules com 300, i malgrat les amargues protestes d'Iran –descendents dels perses-.

Com haguera sigut la història si els grecs hagueren sigut derrotats? Això entra dins de la història contrafactual. Si Grècia com a part de l'Imperi persa ens haguera arribat tota la seua cultura? Òbviament les coses hagueren sigut distintes però no saben fins on. Hem de tenir en compte que molt del que ens ha arribat no és tal com el comú de la gent creu. Per exemple, Grècia ens va llegar la Democràcia, no és cert, Atenes, ens la va llegar, i per exemple Plató s’oposava a aquesta forma de Govern. A la majoria de les ciutats-estats no es va adoptar mai, i durant el S. V a. C. els grecs admiraven més a Esparta, que de democràcia tenia poc, que a Atenes. El que sí és cert, és que amb les Guerres mèdiques Grècia va salvaguardar un llegat que ha influït de forma fonamental en la nostra cultura. Això és indiscutible, llegiu El rapte de Grècia de Salvador Sendra a aquest mateix blog.

Grècia ara sí que es troba davant d’unes guerres que poden canviar la concepció del món actual. Les Guerres Troikes. No cal fer un repàs dels fets, ja que són sobradament coneguts. Malgrat la intoxicació, fer por, les mentides i les manipulacions, tu lector que passes per aquest blog, saps perfectament el que està passant. L'Imperi –que defineixen Hardt i Negri-, eixe Imperi que està per sobre de la voluntat general de qualsevol Estat, eixe Imperi que conquesta silenciosa i inexorablement, eixe Imperi que posa castiga als innocents –al poble- i absol als culpables –polítics corruptes i bankgànsters que treballen junts- havia entrat a Grècia, havia conquerit les institucions mitjançant un cop d’Estat –Papademos ex Goldman Sachs com a dictador- i havia imposat un règim de terror –anunciat plagues bíbliques si no assumien els mals menors de misèria, pobresa, fam, retallades... que els oferien-.

Però l’Imperi encara no ha fet el pas d’acabar amb el sistema plebiscitari per elegir governs –no patiu que intentarà acabar amb ell més tard que prompte-, perquè fins ara els governs i els pobles encara són prou submisos perquè siga necessari fer un pas tan brutal. Grècia en els darrers comicis ha decidit que ja estan farts de la Troika, i això ho han expressat esborrant del mapa al PSOK i deixant sense possibilitat de fer govern a Nova Democràcia, els partís que emparats per, i submisos a, l’Imperi. Això no obstant, han triat la via blaneta, Syriza, enfront de vies més radicals, tant a l’esquerra com a la dreta. Vies que directament advoquen per trencar amb la UE i la Unió Monetària.

Syriza pretén arribar a acords sense necessitat de trencar, però sense sotmetre’s del tot a l’Imperi. Tot el món sap –i així ho recull un diari com El País a un article titulat ¿Y si Varoufakis tuviera razón?- que la solució per a Grècia passa per una reestructuració del deute, que fer patir i augmentar el sofriment del poble no portarà a cap lloc, bé tal vegada reduir la població a Grècia. Aleshores perquè l’Imperi insisteix tant a imposar mesures que no són la solució i només porten sofriment? En primer lloc, perque l’Imperi intentarà xuclar fins a l’última gota sang, fins a l’últim cèntim, de Grècia. Perdran molts diners, ho saben, però abans deixaran sense res als grecs, al poble grec, a les elits ja les han rescatat. En segon lloc, perque l’Imperi no pot semblar feble o compassiu. Què passaria aleshores amb Espanya, Irlanda, Itàlia, o fins i tot França? Podrien els pobles rebel·lar-se contra l’Imperi elegint opcions antiimperialistes com Podemos, Front National, etc., populismes que diuen ells.

Aquesta vegada sí Grècia defensa les democràcies liberals, o inclús la possibilitat d’una major democràcia, representa que el poble puga seguir decidint almenys a grans trets quin tipus de país o societat volen. Enfront tenen l’Imperi, la preeminència del capital, de les grans empreses, de les finances, de l’especulació tot abans que el poble, que les persones. I aquesta són les Guerres Troikes. Dilluns es reuniran els Caps d’Estat de la UE per buscar una solució urgent a Grècia. Només hi ha tres possibilitats:

a)      Grècia cedeix al que demana la Troika i Angela Merkel. Guanya l’Imperi i les democràcies liberals poden anar cavant la tomba. La voluntat dels pobles ha mort. La Guerra Troika s’ha acabat i l’Imperi ha aconseguit el que no van aconseguir els perses.

b)      Hi ha un acord perquè Grècia no faça fallida però faça reformes, han de seguir negociant. Taules, no serà tan simbòlic com les Termòpiles, però com a les Termòpiles servirà als grecs per a guanyar temps.

c)      No hi ha acord, Grècia fa fallida i ix de l’Euro. El preu a pagar pot ser tan alt com el de la Batalla de les Termòpiles, però en tot cas no serà més alt que claudicar a la Troika. Però Grècia haurà demostrat que es pot plantar cara a l’Imperi, que hi ha vida més enllà de l’Imperi. Grècia pot salvar la Democràcia, com concepte, no sols a la democràcia liberal com forma de govern, i la pot salvar perquè pot demostrar que els pobles encara poden lluitar i plantar cara al capital, a les multinacionals, a la banca, al bankgàngsters, a Wall Street, a l’1%, etc., i a les institucions internacionals que han creat per imposar els seus interessos (FMI, BCE, UE, etc.), en definitiva a l’IMPERI.

Òskar "Rabosa"

Varoufakis, la partida es guanya quan s'arregla!

Varoufakis ha sigut apartat de les negociacions a la UE. Sembla que Merkel li va demanar a Tsipras el cap de Varoufakis per avenir-se a negociar. Era obvi que Varoufakis resultava un personatge incòmode. Anar als consells econòmics i pintar-los la cara a la resta de ministres d’economia, amb bessonets tots ells, no era un plat de bon gust. Fa un parell de diumenges, a Salvados durant l'entrevista, es van emetre les opinions sobre Varaoufakis d’un parell de periodistes espanyols que estan de corresponsals a Bruseles, el que més en va cridar l’atenció va ser que aquests periodistes van dir que Varaufakis anava a parlar d’economia quan allí s’havia de parlar de política. És a dir, condemnar al poble grec a la misèria i les privatitzacions o venda d’allò que és públic, des de la sanitat, educació, ports o moments antics, no són decisions econòmiques sinó polítiques. Varoufakis posava en evidència les imposicions de la UE eren econòmicament i humanitàriament dolentes, i per això no el podien sofrir.

Però no sols això, Varoufakis en l'entrevista a Salvados diu un parell de coses més interessants. La primera és que l’economia no és una ciència –cosa que els lectors d’aquest blog ja sabíeu-. La segona, que els polítics estan al servei de la banca –a més sembla que això ho diu al darrer llibre d’ell que ha publicat-. Ambdues coses, i més exposades per un ministre, suposen un atac a la línia de flotació la política actual, a la que apliquen els ministres de bessonets. Això no obstant, qualsevol que vullga eixir del sistema neoliberal, ha de tenir clar aquestes dues qüestions.

Syriza es va presentar a les eleccions amb intenció de canviar la política econòmica d’Europa des de dins, negociant amb els “socis” de la UE i sense eixir de “Zona Euro o Zona Zero”. Hom, en veure els resultats de les eleccions, pot pensar que l’aliat natural de Syriza era el Partit Comista de Grècia (ΚΚΕ). Però el pacte de Syriza va ser amb un partit de dretes, Grecs Independents (ANEL), perquè coincidien en l'àmbit econòmic i amb què els canvis vindrien negociats amb la UE. El KKE defenia l'eixida de l'Euro.

Tot aquest affaire demostra que no es poden fer canvis profunds, sistèmics, des de dins, des de la política. És inútil. Des de l’esclat de la crisi el 2008, hem sentit a polítics que abans de pomposes reunions del G-20 manifestaven voler refundar el capitalisme, o voler posar control a la banca, regular millor els mercats, etc., però al final res de res. El Capital campa per on li dóna la gana. Al màxim que s’ha arribat és a veure com ex Goldman Sachs ocupen llocs clau a institucions públiques.

Varoufakis ha sigut esborrat de l’escena internacional, ¿algú dubtava que passaria? Grècia i Tsipras acabaran claudicant, genoll a terra. Perquè des de les institucions -quan acceptes el marc institucional del sistema, ho acceptes tot, i la maquinària global no accepta canvis a fons, només retocs cosmètics- no es pot canviar res.

Ara que venen les eleccions, si hom desitja un canvi a fons del sistema i vol votar, s’ha de platejar si el partit que votarà vol jugar amb les regles del sistema, perquè si juga amb les regles del sistema, serà un altre Syriza. El seu vot no valdrà per res. Al meu poble diuen: La partida [de pilota] es guanya quan s'arregla. Les regles les posen Merkel et alii en benefici de les elits econòmic-financeres, i si vols jugar ja saps el resultat (la banca sempre guanya).

Òskar “Rabosa”

Grècia: entre Rússia o la Troika, amb qui quedar-se?

Tsipras comença hui un viatge de dos dies per Rússia. Aquest viatge ha alçat polseguera per causa de l'estat, dolent, de les negociacions entre Grècia i la UE. A més a més, Grècia deu pagar demà mateix, 9 d’abril, 450 milions al FMI, i encara que Varoufakis va dir que es pagaria, els mitjans especulen amb la por de què no es faça. Els mitjans de (des)informació (massiva) estan atacant Grècia des de totes bandes. Feu una ullada a la premsa, especialment a El País.

Sembla que Rússia no està per fer préstecs als grecs, però si que podria fer acords en diverses matèries “cooperació comercial i financera, les inversions, l'energia, el turisme i la cooperació en educació i cultura”. Rússia podria comprar productes agrícoles grecs encara que mantendrà l’embargament a la resta de productes europeus. Tot açò ha posat molt nerviosos als alemanys, que consideren a Tsipras, Varoufakis i companyia una mosca collonera. Per afegir més “tocades de collons” els grecs volen demanar als alemanys 270.000 milions pels danys causats a Grècia durant la II Guerra mundial.

El panorama no pinta bé per Grècia. Vol mantenir-se a la UE, però vol fer canvis que no pot fer. Fins ara el comportament de la UE ,liderada per Alemanya, amb Grècia ha sigut psicopàtic: hi ha un atur de 26%, 51% entre joves; 6 de cada 10 xiquets que va l’escola pateixen desnutrició; el 58% de la població grega -6’3 milions de persones viuen en situació propera a la pobresa (amb 432 euros al mes) o per davall del llindar de la pobresa (233 € mes); els suïcidis han augmentat de forma brutal, etc. Tot això, és conseqüència directa de les mesures de retalls imposades per la Troika.

Hom pot dir que els grecs són responsables dels seus actes, que ells han provocat aquesta situació. Però en tot cas, no serien els ciutadans grecs que ara es veuen condemnats a la misèria i al suïcidi els que han provocat la situació. Els qui van porta una mala administració i van falsificar els comptes entre 2001 i 2008 són els partits que han aplicat les assassines retallades i amb qui tan bé s’ha entés la Troika: PASOK i Nova Democràcia. Tot això amb la inestimable ajuda dels reis del mambo, el banc d’inversions Goldman Sachs. I els caps d'aquest banc a Europa, quan es falsificaven els comptes, van ser premiats, sent posats a dit com a primers ministres a Itàlia (Mario Monti) a Grècia (Lukàs Papadimos), i el premi gros, de President del Banc Central Europeu, va ser per a Mario Draghi.

Resumint, el poble innocent condemnat a la misèria i al suïcidi, els lladres i saquejadors premiats amb càrrecs i honors.

Ara bé, sembla que els grecs volen continuar a la UE, com no tenen força per canviar res, Tsipras i companyia flirtegen amb Rússia. Busquen acords que puguen alleugerar, ni que siga mínimament, la situació del poble. Però això no agrada, ni a les elits financeres ni als seus servents polítics. D’ahí les manifestacions irades d’uns, per mitjà dels mitjans de manipulació massiva, i dels altres, sobretot dels polítics amb força (almenys) i dels llepaculs (com els espanyols Rajoy i Guindos). És bastant incomprensible que els grecs no juguen fort la carta d’anar-se’n e la UE. Serà que el poble grec també sofreix la desinformació massiva que diu que fora de la UE no hi ha vida. És legítim que prefereixen ser a la UE, però a qualsevol preu? I pagar un preu tan gran?

No està clar què passaria si Grècia eixirà de la UE i de l’Euro. Hi ha economistes que pronostiquen catàstrofes bíbliques, des de la pesta de polls fins al diluvi, passant per la destrucció d’Atenes i Salònica (com a noves Sodoma i Gomorra). D’altres asseguren que una Grècia -o un Estat espanyol- fora de la UE i de l’Euro tindrien perfecta viabilitat. Què fer? Actualment Grècia està penjant, amb la corda al coll, d’un pont; s’ofega lentament, i pot demanar que li l’afluixen o pot tallar-la i caure a vorer si es salva. De moment no té en compte la possibilitat de tallar-la però o li l’afluixen o s’ofega, i perdut per perdut, m'agafe allà on puc, per tant, tallar-la no és mala opció. Deixar la UE, hauria de ser una opció seriosament contemplada per Tsipras.

Aquest matí he sentit, a la radio, un periodista de la Cope que deia: Qui és preferible com a company de viatge Lagarde i la Troika o Putin i Rússia? Doncs, amb les condicions de psicòpates que imposen Lagarde i la Troika, jo me n’aniria amb Rússia i Putin, i la resta de BRICS. Aquesta és una Europa de psicòpates, i fora també hi ha vida, és més, potser siguen menys psicòpates.

 

Òskar "Rabosa"

PUTIN I ELS SEUS FILLS: ELS FILLS DE...

Molta gent hi haurà que acabe la frase anterior amb una certa mala intenció, pense jo. De moment, la meua no és la de clavar-me amb la manera de governar del primer ministre rus, sinó la de fer una anàlisi rigorosa i ben fonamentada de la política europea; com sempre, vaja!

Grècia és el trencaclosques de la UE, diuen per aquí. D’acord; no faré cap comentari. Ho és des que, fa poques setmanes, hi va guanyar les eleccions un partit alié al règim canovista que du implantat en el país des que hi ha eleccions ―havia posat democràcia però ho he canviat. Però, des dels darrers sufragis, l’esquerra més esquerrana governa l’Estat i el seu primer propòsit és que la gent menge, bega i dorma en un llit. L’herència que ha rebut és una bomba de rellotgeria, però ningú en diu res; només s’hi parla de la negociació del deute mentre ningú no anomena qui l’ha creat i per què.

M’agrada el seu ministre d’economia perquè és diferent: no du bessonets! Sembla italià en la manera de vestir i en la fisonomia i, pel que s’hi pot observar, li agrada explicar i explicar-se. Deu ser docent i és evident la seua prepotència ―el caminar ho diu tot. M’agradaria que fumara puros havans i espere que ho faça. No m’imagine el lleponet de Guindos debatent amb ell però,  recordeu Piqué? Altre mamonet... Pense que l’elecció dels ministres d’economia i d’indústria  és un exponent de la línia política d’un govern.

Però, hi va haver un cert esglai quan el partit guanyador de Grècia va pactar amb un partit nacionalista religiós. El primer que vaig fer va ser pensar quina era la religió més important de Grècia. Poc després, els grecs van rebutjar la política de sancions de la UE envers els russos i, ràpidament, vaig intuir que els russos eren ortodoxos. Una forta llum en va cegar i vaig caure del cavall, i sort que estava dins de la banyera, mentre cridava: eureka! Vaig eixir al carrer anunciant que tenia la solució! Anava nu...

M’agrada l’actitud del ministre d’economia grec perquè és un xulet entre un seguit de pilotes professionals. M’agrada l’actitud de Putin perquè és un macarra enmig d’un seguit de llepons sense la més mínima classe. M’agraden Obama i Merkel. M’agrada com es prepara la nova Guerra Freda en el front d’Ucraïna mentre Rússia acull els nous dissidents europeus. Recordeu quan els vells partits socialistes renunciaven al lligam soviètic? Ara ja són socialdemòcrates però en van apareixent, d’altres, sense tants complexos; deu ser perquè encara no manen. El pare Putin sap la llegenda del fill pròdig. M’agrada la primera ministra danesa, però, ja vos contaré la raó.

Salvador Sendra Perelló

En este mateix BLOG:

• Ucrania y el efecto placebo
• Són els bessonets, estúpid!

Una Unió Europea molt americana.

Conta la mitologia que la Unió Europea comença a gestar-se després de la Segona Guerra Mundial, ja que els europeus no estaven disposats repetir una massacre com la de les dues Guerres Mundials. Als dirigents de sis països inspirats per un esperit de germanor mai vist a la història de la Humanitat –i pense que també per l'Esperit Sant- van decidir posar en comú recursos per a la indústria del carbó i l’acer creant la Comunitat econòmica del Carbó i l’Acer. Més endavant els europeus embogits per l’esperit de germanor crearien, mitjançant el Tractat de Roma, la Comunitat econòmica europea, i ahí va començar el somni d'una Europa unida, amb germanor, que portaria la felicitat a tots, i convertiria la “vella Europa” en la “Terra promesa”, primer mitjançant la creació d’una moneda comuna i després fent una Constitució europea, per a fusionar-nos tots en un orgasme còsmic... el somni de la constitució europea se’l van carregar francesos i holandesos –ciutadans bàrbars que no saben el que els convé- i per això ara van fer un Tractat a Lisboa que ja no es sotmetria a referèndum i s’avança cap a la Unió bancaria, fiscal i la unió del mercat europeu i estatunidenc amb el Tractat de Lliure comerç (TTIP).

Però aquesta història tan bonica i preciosa no se la creuen tots. Des de cercles conspiranoics no se l’han creguda mai, però són això conspiranoics. Fa uns anys vaig llegir un article, es titulava “Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the High Priests of Globalization”, on es mantenia que la UE és una creació dels EUA, òbviament en interés de les elits i que el Club Bilderberg des del 1955 va tenir un paper molt actiu. La versió dels origen la descriuen així:

Documentos desclasificados (lanzado en 2001) demostró que "los EE.UU. la comunidad de inteligencia realizó una campaña en los años cincuenta y sesenta para dar impulso a una Europa unida. Financió y dirigió el movimiento federalista europeo. "[22] Los documentos revelaron que," Estados Unidos está trabajando agresivamente en la sombra para empujar a Gran Bretaña en un Estado europeo. Un memorando de 26 de julio de 1950, da instrucciones para una campaña de promoción del Parlamento Europeo de pleno derecho. Está firmado por el general William J. Donovan, jefe de la Oficina de América durante la guerra de Servicios Estratégicos, precursora de la CIA. "Además," era la herramienta principal de Washington para dar forma a la agenda europea el Comité Americano para una Europa Unida, creado en 1948.

És a dir, molt abans del Pla Schuman, als EUA ja treballaven per la “Europa Unida”. La veritat és que aleshores no vaig parar massa atenció a eixe fet. L’afirmació que els EUA van crear la UE no encaixa amb la versió oficial, però com tampoc la crec, ho vaig posar tot en quarantena.

Ara fa poc, vaig sentir parlar d’un llibre –el posaven com un d’eixos que cal llegir per entendre el que passa- titulat The global Minotaur, de Yanis Varoufakis. Aquest és grec-australià format en matemàtiques, estadística, doctorat en economia per la Universitat d’Essex, ha sigut assessor de Papandreu, i col·labora com analista amb BBC Today, CNN, Sky News, Bloomberg TV y Russia Today. Bé no diriem que és precisament un conspiranoic, veritat?

En The global Minotaur Varoufakis escriu:

In these sense, the Marshalll Plan may be regarded as the progenitor of today’s European Union (EU). Indee, from 1947 onwards, the US military (and in particular the Joint Chiefs of Staff at the Pentagon) called for the ‘complete revival of Germany insutry, particularly coal mining’ and pronouced that the later was acquiring ‘primary importance’ for the security of United States. [En este sentit, el Plan Marsall pot ser considerat com el progenitor de l’actual UE. De fet, des de 1947 endavant, el exercitit de EUA (i particular ment el Junta de Caps del Pentagon) cridaven per una “renaixement complent de l’industria alemanya, particular la mineria del carbó” i declaraven que aquest darrer [objectiu] estava adquirint “importancia trascendental” per la seguretat dels EUA.)

Respecte de la creació de la Comunitat del Carbó i l’Acer (ECSC per sigles amb anglés), ja el que seria després pare de la V República francesa Charles De Gaulle advertia que era creat pels EUA i va votar en contra al Parlament francés:

When the ECSC was formed, de Gaulle denounced it on the basis that it was creating a united Europe in the form of a restrictive cartel and, more importantly, that it was an American creation, under Whashington’s influence, and better suited to serving its Global Plan providing a sound foundation for a New Europe. For these reasons, de Gaulle and his followers voted against the formations of ECSC in the French Parliament. (Quan el ECSC es va formar, de Gaulle ho va denunciar sobre la base que era una creació de una Europa unida en una forma de cartel restringit i, més important, que era una creació americana, sota la influència de Washington, i més apropiada per el seu Pla Global proveint sòlids fonaments per una nova Europa. Per aquestes raons, De Gaulle i els seus seguidors votaren encontra de la formació del ECSC al Parlament francés.)

Més endavant afirma Varoufakis:

And when the Marshal Plan began to run out of steam in 1951, Phase 2 of American design for Europe was commencing: integration of its markets and its indusry. (I quan el Pla Marshall va començar a quedar-se sense vapor al 1951, la fase 2 de disseny americà per Europa va començar: integració dels seus mercat i la seua industria).

La història de la continuació de l’Europa ja la sabem, ampliació, Tractat de Maastricht, moneda única, Tractat de Lisboa després de la fallida Constitució, i ara estem amb més unió bancaria, fiscal. La cirereta al caramull del pastís fet pels EUA és el Tractat de Lliure Comerç i Inversions (TTIP).

Un pla que els ha portat 70 anys, però que ja arriba al seu objectiu. Mentre a nosaltres ens venen una burra, ells han fet un pastís per engreixar-se més.

 

Oskar "Rabosa".

Historia de la UE

http://europa.eu/about-eu/eu-history/1945-1959/index_es.htm

Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the “High Priests of Globalization

http://www.globalresearch.ca/bilderberg-2011-the-rockefeller-world-order-and-the-high-priests-of-globalization/25302

(en castellà)

http://netovidal.blogspot.com.es/2011/06/bilderberg-2011-el-nuevo-orden-mundial.html

La Unió Europea i Democràcia, conceptes antagònics?



L’altre dia escoltava un programa de La Tuerka, titulat “La izquierda ante la crisis del régimen”. Cap al final del programa es posa sobre la taula un tema cabdal (en el vídeo 1:09:30 min. aproximadament), com es pot controlar el poder a la UE. El debat més interessant és entre Juan López de Uralde, EQUO, i Iñigo Errejón, Podemos. La resta no diuen massa coses interessants, tòpics. Uralde diu que la UE és un projecte incomplet, i que cal aprofundir en la unió política per donar més pes a Europa en l’escena mundial, pes que ara té Alemanya. Iñigo conclou que cal construïr majories populars que conquerisquen estats i a partir d’ací construir noves relacions entre estats enfront de les elits (he fet un resum, més o menys del que diuen si voleu escoltar-ho les seves intervencions 1:15:50-1:20:00 aproximadament). 

Així doncs es planteja dues alternatives. La primera una Europa més democràtica, amb pèrdua de pes dels Estats, i més forta. L’altra una Europa on els Estats recuperen pes enfront de les elits econòmic-financeres, i construesquen relacions d’Estat a Estat. Per resumir, el debat és entre cedir més sobirania a la UE o que els Estats recuperen sobirania. La primera idea, cedir més sobirania a la UE, és un clàssic de l’esquerra, més aviat resulta sorprenent que les que Iñigo Errejón, un dels ideòlegs de Podemos, mantinga una posició que siga més propera a posicions de dreta o extrema dreta a Europa.

Ara bé, des de posicions d’esquerres, la construcció de la Unió Europea s’ha de fer amb més democràcia. De fet tots els programes polítics dels partits d’esquerra (IU, EQUO-Primavera Europea, Podemos) portaven als seus programes fer una Constitució europea, obrint un procés constituent amb participació ciutadana. Però és això possible? Poden fer una constitució europea els ciutadans? És possible un gran Estat democràtic?

Hi ha raons més que fundades per contestar No a totes aquestes preguntes. Jacques Rouseau a “El contracte social” posava de manifest “mientras más el Estado crece en población, más la libertad disminuye.” Si bé ell o feia en relació a la població i quota de poder de l'individu respecte a l’Estat minva, no deixa una observació que en el fons, crec, té raó. No en va, Rouseau deia que les formes de govern més convenients per a cada Estat anaven en funció del nombre d’habitants “el gobierno democrático conviene a los pequeños Estados, el aristocrático a los medianos y la monarquía a los grandes”. Com més gran és un Estat, com més població té, més s’allunyen els representats i els ciutadans. Això per no parlar que pràcticament s’impossibilita les formes de participació política directa, com la democràcia assembleària (ni que fos tan imperfecta com la d'Atenes al s. V a. C.) o democràcia líquida, com pretenen alguns grups hui en dia (Partido X).

No hi ha cap cas a la història d’Estat democràtic que abaste un gran territori i es regesca per principis democràtics. I si hi ha hagut cap, ha degenerat en oligocràcies. Les democràcies gregues acaben amb la unificació de Grècia per Alexandre, quan deixen de ser una petita Ciutat-Estat i posteriorment acaben conquerits per Roma. A Roma, mateixa, la república acaba quan es fa més extens el seu territori, i poc després, uns 40 anys, de conferir la ciutadania a la resta de pobles itàlics.

Hom pot dir que hui en dia està l’exemple dels Estats Units d’Amèrica. Però, realment podem considerar els EUA una democràcia? Jo crec que no. Tenen un sistema polític que en principi podria respondre a una democràcia representativa, però el poder no resideix al poble ni tan sols està en una aristocràcia política, el poder està en mans de les elits econòmic-financeres. Podem veure com es financen els candidats a les eleccions; podem parar atenció d’on provenen els assessors del President; podem mirar qui són congressistes i quines són les seues fortunes; tal vegada, també resulte interessant donar una ullada al seu Tribunal Suprem i veure quan fa que no dicten una sentència contra els interessos de les grans multinacionals; ... i podríem seguir mirant fins a l’infinit.

Ja que Juan López de Uralde parla de més Europa, mirem el programa de EQUO per a les europees. Proposen crear una Assemblea constituent per a redactar un text, Constitucional, curt. S’ha de formar una assemblea on estiguen tots representats “elegidas directamente por la ciudadanía europea, de forma paritaria, representando su diversidad ideológica y geográfica y que no pertenezcan a otra institución política de ámbito europeo.” A més s’obriria a la societat civil “a través de Ágoras territoriales periódicas, Ágoras ciudadanas en el Parlamento Europeo, Foros sectoriales y Asambleas y Herramientas online de democracia directa.” Tot això amb una població de 507.416.607 habitants, de 28 Estats, que parlen un muntó de llengües (més de 50 fàcil). No sembla una tasca fàcil, recollir totes les sensibilitats a un text curt, veritat? Clar a no ser que es diga, va la Declaració de Drets humans amb una miqueta de maquillatge i a córrer.

Amb la complexitat que suposa un super-Estat així, quina forma de Govern s’hauria d’establir que fora democràtica sense caure en més tecno-burocràtes? També podríem parlar de tot això que tant es parla: unió fiscal, unió bancaria, etc. Com pot la ciutadania tenir control sobre eixos temes? El mateix que sobre el Banc Central Europeu, cap ni un.

Jo cada dia estic més convençut: Més Europa és menys Democràcia. En el debat del qual vos parlava a l'inici, cada vegada estic més a prop de posicions com la de Iñigo Errejon. I em va alegrar escoltar que ell pensa com jo, o jo com ell, jo no sabia que ell pensava aixina. Ell posa en paraules el que per a mi és una intuïció.

Links relacionats:

El contrato social – Jacques Rouseau (PDF)

http://www.enxarxa.com/biblioteca/ROUSSEAU%20El%20Contrato%20Social.pdf

Partido X y la Democracia Líquida - Kaos en la Red.

http://kaosenlared.net/component/k2/43249-el-partido-x-y-la-democracia-l%C3%ADquida

Programa de EQUO

http://europa.partidoequo.es/programa/democracia-hacia-la-regeneracion-democratica-de-europa#1_1

Govern mundial.

Un Anell per governar-los a tots.

Un Anell per trobar-los, un Anell per atreurer-los a tots i fermar-los

a les tenebres a la Terra de Mordor a on creixen les Ombres.

El senyor dels anells - JRR Tolkien

 

Sé que el titular i el contingut d’aquest article pot ser tacat de conspiranoic. Per tant, vos recomanaria que deixareu els prejudicis de banda, i almenys escoltareu al Javier Solana.



Trobe que tots conegueu a Javier Solana, ministre de diferents carteres amb el P$x€ de Gonzàlez des del 1982 al 1995, ex Secretari General de l’OTAN, ex Alt Representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comú a la UE (anomenat Mr. PESC) i Comandant en Cap de l’EUFOR. És a dir, no és un conspiranoic, ans al contrari, ha estat moltes vegades convidat, pels seus càrrecs, a les reunions del Club Bilderberg. Per tant, sap del que parla.

 

Malgrat que els “conspiranoics” acusen al Grup Bilderberg i a la seua germana Comisió Trilateral, de ser grups que pretenen establir un govern mundial, és difícil trobar cap declaració de ningú important, llevat de Solana, que diga que l’objectiu és establir un govern mundial. Denis Healey, que va pertànyer durant més de trenta anys al Comité directiu de Bilderberg, va dir que era excesiu parlar de govern mundial, que ells volien “augmentar les possibilitats d'una política mundial sensible”- sensible als interessos de les elits. David Rockefeller, patriarca de la família, va dir que els acusaven de construir una estructura global més integrada política i econòmicament -un únic món, si es vol-, i que d’això es declarava culpable.

 

El terme més acceptat és el de governança global. Governança vol dir que una sèrie d’individus, corporacions, institucions i ens, públics i privats, gestionen assumptes comuns, acomodant els seus interessos i desenvolupant accions cooperatives. És una forma d'anomenar al poder exercit sense un govern o una institució que l'ostente. Els agents que intervenen alguns tenen caràcter públic (G-7, G-20, FMI, BM, UE, etc.) d’altres merament privat (Comissió Trilateral, Club Bilderberg, Fòrum Mundial de Davos, etc.), i exerceixen la governança de forma directa o indirecta. La governança global, el dia de hui, té com objectiu regular l'economia, però com l'economia ha desplaçat les altres qüestions convertint-se en la pedra angular dels debats i què fer polític, regulen la qüestió més transcendental. D’ací que els principals actors siguen econòmics: FMI, UE, Fòrum de Davos, Comissió Trilateral, etc. El Council on Foreign Relations, un think tank que es sol considerar la tercera pota bàsica de l'entramat fundat pels Rockefeller i companyia, juntament amb el Bilderberg i la Trilateral, té un departament destinat només a la governança global, Global Governance Monitoring. Com a temes a tractar inclouen, a més de finances, el canvi climàtic, terrorisme, guerres, criminalitat internacional, etc. Desafius globals, en diuen ells.

Si com diu Solana, la UE és el laboratori per a un govern mundial, no podem descuidar en aquesta breu anàlisi què està passant a Europa. El 2010 Van Rompuy, President del Consell europeu, va fer un discurs amb la governança com a eix. Ahí va dir clarament que el Consell europeu era un govern econòmic de la UE, un lloc per a la governança econòmica. També que calia aprofundir en la governança mundial i el G-20 era un lloc ideal. A més a més, estem en una fase de globalització política que segueix a la globalització econòmica. Per tant, encara que ell no ho diu, si cal una governança econòmica global, prompte caldrà una governança política global.

Per a la governança econòmica europea, cal una unió fiscal i bancaria, i així completar la unió monetària. Això comporta sí o sí que els Estats ja no tenen cap poder sobre les polítiques econòmiques. Un Estat intervé en l’economia mitjançant polítiques monetàries, que ara ja poden exercir donat que les té el Banc Central Europeu, i fiscals, impostos i despeses de l’Estat –es a dir, es fa amb el Pressupostos Generals de l’Estat. Si es cedeix això a un organisme europeu, els impostos els pujarà i els baixarà aquest organisme perdent el Parlament tota potestat, per tant l’Estat no serà sobirà quant a què cobra i què gasta. Per posar-ho clar, si els pressupostos de l’Estat diuen que amb sanitat s’han de gastar 15.000 milions, l’organisme de la UE podrà dir que no, que siguen 10.000 milions i que es privatitzen més serveis. L’Estat espanyol, mane Podemos o IU, haurà de fer-ho o deixar la UE. Mireu que no dic PP o P$x€, ells ho faran de bona gana. L’article, del qual vos pose el link, titulat “Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas”, està escrit per un economista de la Fundación Alteranativas –del P$x€- i demana major governança econòmica a la UE i major unió fiscal i bancaria. Així que ja sabeu per on van els trets. El poder econòmic no serà de l’Estat, per tant no podrà ser controlat democràticament pels ciutadans, cosa que demsotra que més que ciutadans ens consideren súbdits.

 

Europa és un laboratori, on ha quedat demostrat que la sobirania ja no resideix als Estats. El fet que Monti i Papademus, dos ex Goldman Sachs, assumiren en plena crisi la presidència de Itàlia i Grècia, respectivament, posa de manifest que els pobles importen una merda, les eleccions són una mera bufonada per fer creure que tot segueix igual. El Tractat de Lliure Comerç entre la UE i els EUA (TTIP, per les sigles en anglés), suposarà deixar fora del control dels Estats a les grans multinacionals. Un gran avanç en la governança econòmica, ja que el poder no el tindran els Estats ni els ciutadans (si ens creiem el conte de la democràcia). Més tenint en compte que els càrrecs a les institucions supranacionals estan ja en mans de gent que ve de grans entitats financeres, Draghi al BCE ve de Goldman Sachs.

L’experiment europeu, com a laboratori avança i funciona de luxe per a les elits econòmiques i financeres. Però, per extrapolar això a l’àmbit global cal tenir en compte el paper dels anomenats BRICS, especialment Xina i Rússia. Aquests són els últims obstacles per a una governança global, encara que integrats al G-20, doncs no estan disposats a cedir a les polítiques de les elits occidentals. Des d’eixe punt de vista s’ha de mirar el conflicte a Ucraïna. Conflicte ha portat conseqüències com l’abandonament del dòlar en les relacions comercials de Rússia i Xina, apropament de l'eix Moscou i Beijing, la creació d’un FMI i un Banc Mundial alternatiu pels BRICS, etc.

El govern mundial de Solana està més lluny hui que el món multipolar que tant li desagrada, perquè pot portar riscos. Solana, com home servil a les elits financeres mundials, fa servir el discurs de la por. Perquè per als seus amos, el govern mundial és una aspiració.

 

Links relacionats:

 

Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the "High Priests of Globalization"

http://www.globalresearch.ca/bilderberg-2011-the-rockefeller-world-order-and-the-high-priests-of-globalization/25302

http://ahoraesltiempo.blogspot.com.es/2011/06/bilderberg-2011-los-sumos-sacerdotes-de.html

Global Governance Monitoring

http://www.cfr.org/global-governance/global-governance-monitor/p18985#!/

Van Rompuy dice que Consejo Europeo se convierte en gobierno económico de UE – El Confidencial

http://www.elconfidencial.com/ultima-hora-archivo/rompuy-consejo-europeo-convierte-gobierno-economico-20100225.html

Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas

http://www.theeconomyjournal.com/es/notices/2013/10/perspectivas-economicas-y-avances-en-la-gobernanza-economica-del-euro-tras-las-elecciones-alemanas-66977.php

EL [NUEVO] G-20 Y LA GOBERNANZA GLOBAL. UN ANÁLISIS POST-RACIONALISTA

http://www.eumed.net/ce/2011b/alhc.htm

Alberto Garzón: 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio

http://www.attac.es/2014/05/22/alberto-garzon-50-preguntas-y-respuestas-sobre-el-tratado-de-libre-comercio/

Las multinacionales escaparán al control político con el Tratado de Libre Comercio UE-EEUU

http://www.publico.es/politica/521575/las-multinacionales-escaparan-al-control-politico-con-el-tratado-de-libre-comercio-ue-eeuu

Los BRICS crean su propio FMI y un organismo independiente del banco mundial.

http://www.eleconomista.es/interstitial/volver/ctmmkt/economia/noticias/5943731/07/14/-Los-BRICS-crean-su-propio-FMI-y-un-organismo-independiente-del-banco-mundial.html#.Kku8AygsRmW8sPt



Oskar "Rabosa".