NATO.exit, per exemple Turquia.

Des de fa uns dies vaig llegint notícies que parlen d’acostaments entre Rússia i Turquia. Vist de prop sembla estrany, contradictori si es vol, recordem, per exemple, que fa poc, vora mig any, assassinaren a Estambul el cònsul rus. Rússia, val a dir, Putin, ultratjat, clamà vengança. Un mes abans, l’exèrcit derribà també un avió rus de guerra combatent a Síria pel règim d’al-Assad. Què duu als acostaments ara entre dos països que la lògica (i el poc temps transcorregut) dicten que haurien d’estar enemistats?

La Turquia actual és a penes tot allò que Ataturk, val a dir el pare dels turcs, aconseguí conservar de l’antigament poderós i extens Imperi Otomà a la fi de la I Guerra Mundial. Perdut el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, la Península Aràbiga, Grècia o els Balcans, Turquia es replega sobre si. Com Putin ara, també ella se sent ultratjada, germans musulmans com els àrabs, ajudats per potències estrangeres com ara França i Anglaterra, han combatut contra ells. El califat ha deixat d’existir i res fa pensar que tornarà. Com a únic consol, pensar que Rússia, enemic secular, no està molt millor. Tampoc el règim dels tsars ha aconseguit perdurar a la fi de la I Guerra Mundial. Els sòviets han pres el poder, i per ara, implicats en estendre el poder a les llunyanes repúbliques asiàtiques, no semblen interessats en reeditar l’expansionisme per la Mar Negra direcció al Mediterrani.

En poc temps, l’enemic passarà a ser altre, l’Alemanya nazi. Per poc, i amb brutals sacrificis humans i ajuda externa que durant dècades s’amagaran a la població, es guanya la guerra. La URSS ix vencedora de la II Guerra Mundial però el món se separa en dos bàndols, el capitalista i el comunista.

Com a manera de fer creure que són molts i no només els Estats Units els que s’oposen al comunisme, es crea l’OTAN/NATO el 1949. Turquia és frontera directa dels dos bàndols. El seu, el capitalista, no veu en l’Islam cap problema. I és cert, els problemes de terrorisme islàmic són molt recents i ningú els haguera anticipat a les dècades dels 50’s fins als 90’s com a mínim. Així, Turquia, estat-tap, és ampliament ajudada a rearmar-se. Hui en dia constitueix el segon exèrcit de la OTAN.

Els occidentals, com seguint la tesis de Fukuyama (un asiàtic occidentalitzat per naixença), creuen les seues institucions quasi perfectes: tothom hi vol formar part, ningú en vol eixir... Vet ací que el Brexit ha trastocat tot això, els anglesos ja no volen formar part de l’Unió Europea i a molts altres països creix la població descontenta amb ella. De la mateixa manera, quan es creà l’OTAN ningú pensava que algú voldria mai abandonar-la voluntàriament.

Voluntàriament... un important matís. A hores d’ara no sé si Turquia acabarà abandonant efectivament l’OTAN o no. De fet, no sé si serà expulsada o voldrà simplement anar per compte propi.

Malgrat allò que puga semblar, a Rússia i Turquia els agermana un passat d’autoritarisme, a més de comptar amb un poble acostumat a ell. Els Estats Units deixen d’interessar-se per Europa i la Unió Europea és un club econòmic i no militar... Tot això explicaria futures aliances de Rússia i Turquia no obstant els recents xocs entre ambdós països. També la Xina creix i també és autoritària. Vade victis! Ai dels vençuts! El futur ve d’Àsia i aquesta és autoritària. Els Estats Units no intercediran per unes nacions encara riques que no han fet res per la seua autodefensa. Xina, Turquia i Rússia front a una Europa anèmica. Bon dia. 

Lluís Alemany Giner

Conspiracionisme: la soterrada batalla russo-turca

A penes arribat a casa i ni temps que he tingut d’assimilar el canvi, del Sol del Mediterrani a la neu dels Càrpats.

           

 Sona el telèfon i em donen una notícia inesperada les conseqüències de la qual bé poden posar qui siga a tremolar: l’embaixador rus ha estat assassinat a Ankara!

           

Escric abans de temps per no poder ni voler donar peu a majors anàlisis posteriors. Quan un ha comés l’error d’estudiar àrab, el creuen un orientalista tot terreny, algú capaç de discernir el bé i el mal en aquella confusa regió del món... Qui ha telefonat és una cadena de televisió que em demana a correcuita una valoració de l’assumpte. Es sorprenen de que no ho sabia, però a diferència d’ells, jo no visc permanentment connectat; és el món actual, el món a diferentes velocitats. Ells no tenen major interés en la mort d’una persona o no, i tampoc els puc culpar, informar a diari sobre morts té eixes coses, t’immunitza contra l’horror. Ells volen una frase, una pinzellada que no dirà la competència, un plus sobre les cadenes rivals.

Tornem al cas principal, la mort de l’embaixador rus a Turquia. ¿És casual que siga a Turquia i és casual que siga l’embaixador rus?. La resposta és no a ambdues coses. ¿Ho ha provocat la OTAN? Bé podria ser. Altra possibilitat seria allò que diuen fets consumats, val a dir, fer-ho i veure què passa, qui són els teus amics, qui et recolza en les teues accions o qui se t’oposa...

Així les coses analitzem perquè Turquia estaria darrere de l’assassinat de l’embaixador rus i perquè els Estats Units també podrien estar-ho, o com a mínim no importar-li’s que Turquia ho haja fet. El motiu és que la guerra de Síria estava fins a fa poc en un punt mort del qual com a les obres fantàstiques, només es pot eixir mitjançant una inesperada giragonça de dubtosa credibilitat. El DEUS EX MACHINA en aquest cas, ha estat la intervenció russa, que en poc temps i amb ajuda només de l’aviació, ha conseguit parar als bàrbars del DAESH o Estat Islàmic. Podria semblar una bona notícia, però Turquia no pot pair que arribe algú de fora i es mostre més fort que ells, com tampoc admetran que durant anys no han fet res més que atacar als seus propis kurds. El motiu, el 70% dels kurds del món viuen a Turquia, que té por de separatisme per part seua.

A més, els kurds turcs, històricament molt mal tractats, ara tenen un nou model just al costat. Al veí Irak, els kurds gaudeixen ja d’una independència de facto envers el poder de Bagdad. Exploten les seues fonts de recursos i es defensen ells, de fet, els que millor ho han fet, allí el DAESH no ha pogut posar peu. Turquia no podia consentir que ara al-Assad eixira guanyador del conflicte amb ajuda russa ni que els seus kurds tingueren exemples de llibertat i democràcia al costat de casa. Rússia vol guanyar galons. Putin segueix somiant amb el poderiu soviètic al temps que Erdogan voldria refer l’Imperi Otomà i és el segon exèrcit de l’OTAN després del dels Estats Units.

Dues grans potències amb interessos contraposats, una bala i molts motius. Al meu parer Turquia ha volgut tensar la corda per veure si Rússia reacciona però sap que no ho farà perquè encara no és prou poderosa. A la Rússia d’Stalin als 50’s ningú li hagués assassinat sense conseqüències un ambaixador. Veurem què fa la Rússia de Putin. Probablement engolir ràbia,  ràbia que d’alguna manera ja eixirà algun dia fora...

Lluís Alemany Giner

Brasov a 19 de desembre de 2016

EL VERTADER COLP D’ESTAT DE TURQUIA

Esta setmana hi ha hagut un colp d’estat, a Turquia. Estes coses m’afecten molt, així com l’atac de Niça, perquè són llocs on he estat i dels quals guarde bons records. Al cap i a la fi, pense que estem fets d’això, en major mesura: d’experiències i de lectures. De la massacre de França, només diré que havia escrit un article per commemorar el 14 juillet i li vaig dir, a l’editor —Rabosa—, que no el publicara fins a passat un temps.

I diuen que hi va haver, fa uns dies, un intent de colp d’estat. I, supose, qui diu això pensa que ens ho hem de creure. I nosaltres només tenim una mínima informació per jutjar els fets i una mica d’intel·ligència per gestionar-la. I entre estes premisses ens hem de moure. Doncs bé: jo pense que no és del tot cert.

No he llegit la constitució turca, tot i que pense que en tindran alguna, i si he llegit l’española ha estat a classe de Dret Constitucional en la mesura suficient per adonar-me que hi caben interpretacions, en alguns aspectes, i que s’hi pot modificar, si es disposa de força suficient. Supose que la de Turquia deu ser igual, o pareguda... A més, sobre la història d’este indret, cal remarcar que hi va haver un abans i un després d’Atatürk.

L’exercit, en els estats majoritàriament musulmans com Irak, Egipte, Turquia, Tunis, Algèria, etc., ha tingut un paper important com a contrapés a l’empenta religiosa. A més, este ha estat un dels pocs indrets on s’ha instruït la gent sense passar per l’Alcorà. Per tant, l’exercit, a més del paper que se li atorga de manera directa, ha estat un indret important per entendre la realitat dels estats esmentats supra.

L’afebliment militar a causa de la corrupció, per exemple, o de l’islamisme, ha deixat forats difícils de cobrir i que s’aprecien als indrets en guerra i, fins i tot, en els de postguerra, on la reconstrucció resulta quasi impossible. El sufragi universal no sempre és el remei, i més encara si sabem que la democràcia no és només anar a votar.

Ara, respecte al segon paràgraf, vull apuntar que el colp d’estat ha estat latent des que Erdoǧan va guanyar les eleccions per sufragi universal. Ara, amb la sublevació militar, ha aconseguit dues coses: la primera, depurar l’exercit d’eixos militars i funcionaris de la vella escola d’Atatürk, laics i compromesos; i la segona, netejar el camí per poder aplicar noves revisions legals de cara a la perpetuació d’un sistema, diguem-ne erdoganià, amb un populisme religiós pintat de democràcia, que s’ensorrarà com s’han ensorrat tots, fins ara.

Salvador Sendra

Turquia, l'orgullosa revolució silenciosa.

Acabe de llegir un excel·lent article d’Òskar Rabosa en el qual analitza la “curiosa” amistat de Tsipras, el president grec, amb Vladímir Putin, que no necessita presentació. Es podria dir que a nivell global s’està produïnt un fenòmen de multipolaritat desconcertant com a mínim per a tots aquells –i ha donat peu per a un parell o tres de generacions- que van créixer en un món bipolar i sempre a punt de saltar pels aires, russo-nordamericà.

La així anomenada Guerra Freda entre els Estats Units i Rússia, es pot dir que dura des d’aproximadament la fi de la Segona Guerra Mundial, fins als 90’s, amb l’implosió del gegant soviètic. Fins a aquell moment i amb poques excepcions, tots aliniats amb un o altre contendient. Vet ací però que la caiguda del Mur de Berlín o del bloc comunista en general permet que amb el temps comencen a eixir nous actors globals. Un canvi subtil, en principi ningú preveïa pèrdua d’influència de potències mitjanes com ara la Gran Bretanya, França o Itàlia, vencedores al més amunt mencionat conflicte, tanmateix... ¿algú veu més futur ara mateix a França, Itàlia o el Regne Unit que a Xina o l’Índia? Hem citat només dos exemples que podrien ser més, com ara Indonèsia, Sud-àfrica, Brasil, Xile o altres ja consolidats com la Corea del Sud, tots poderosos a escala regional i fins i tot mundial en alguns casos. Voilà un nouveau tableau... un nou escenari amb nous actors... El problema és que el quadre queda incomplet, car és estrictament econòmic i no cultural i una gran part del món, el musulmà, hi queda exclòs.

Sol passar, es barallen dos i guanya el tercer, o la tercera via (i sense voler citar a Blair, un farsant que mereix un capítol propi) conciliadora entre els dos extrems. El món occidental es sent atacat pel món musulmà que no oriental, que no cal confondre. Al mateix temps, el món musulmà i gran part d’altres també, es sent atacat pel món occidental, no a la manera imperialista de farà a penes un segle sinó de manera indirecta –soft power- per la publicitat o el mode de vida generalitzat occidental. Alguns països musulmans, com ara les petromonarquies del Golf, han reaccionat tancant-se en banda a qualsevol intervenció estrangera, mentre que altres, com ara Turquia, han excel·lit amb un model propi.

Per als àrabs, els turcs són poc més que un afer vergonyós. Els consideren uns incults, un rudes guerrers de les estepes asiàtiques, un poble de bàrbars incapaç de reconéixer el refinament de per exemple les societats llevantines o al-Andalus. Ara bé, els rudes guerrers que els van arravatar el poder... Des de l’inici de la Revelació Corànica, el Califa, l’equivalent al Papa per als occidentals, era un àrab perquè este era el poble triat pel profeta Muhammad per a la transmissió del seu missatge diví, i entre els àrabs, aquells (anomenats xarifís) que pugueren demostrar una filiació directa o algun tipus de vincle/nissaga amb dit personatge.

Tot i així, els turcs es fan amb el poder i als àrabs durant vora un milenni que es diu prompte, no li els queda altra que callar i covar odi. Quan un anglès com Lawrence d’Aràbia els va proposar trair a germans de fe com els turcs amb ajuda anglesa, no s’ho van pensar un instant i contra ells que hi van lluitar. Acabada la 1ª Guerra Mundial i com a reacció a la deslleialtat àrab i cercant de salvar allò que encara pogués ser salvat de l’anterior i extens domini turc, Mustafà Kemal Atatürk o “pare dels turcs”, decideix passar-se a l’alfabet llatí i –sacrilegi!- abolir el califat com a institució. En el seu moment, allò va ser una bomba per a gran part de la pròpia població turca apegada als aspectes culturals islàmics, però Atatürk no es va fer enrere i generacions senceres de turcs han crescut durant l’últim segle sota el signe de la laïcització. I dit això, anem a contradir-nos, laïcització sí, però forçada i superficial, només les institucions de l’estat com ara l’exèrcit i la magistratura. El poble va seguir ben aferrat a la tradicio islàmica. Era per tant qüestió de temps que hi sorgira un govern islamista, i amb Recent Tayyip Erdogan, ahí el tenen.

Malgrat allò dit, seria un error fer un paral·lelisme entre islamista i radical. L’AKP, el partit d’Erdogan no té res a veure amb els talibans, salafistes o altres grups islamistes radicals. És més aviat una versió musulmana de la Democrazia Cristiana italiana dels anys cinquanta o els tecnòcrates de l’Opus Dei als últims governs franquistes. Turquia no compta amb els hidrocarburs dels pobles àrabs o el persa i no li ha quedat altra que cercar una via de desenvolupament pròpia, no volent simplement esdevenir una tènue i patètica còpia occidental. A Turquia ara mateix hi conviuen dues cares, la pro-occidental de caire laïcista (com el propi Occident) i la musulmana de caire integrador. Totes dues Turquies es donen la mà al si d’un país i govern autoritari, car la tradició de força és encara massa gran per qualsevol dels dos bàndols.

Acabe de tornar recentment de Turquia, un país dividit entre Europa i Àsia, entre modernitat i tradició. Mal que bé i a la seua manera, les coses funcionen i el país s’expandeix amb ritme propi. Veurem com acaba tot, revisió d’un actor inesperat, Turquia, quan el món no era més que Rússia i els Estats Units d’Amèrica.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 8 d’abril del 2015.