El món s’acaba

 

Si diguera que estic atemorit, és poc! Acabe d’escriure i ho torne a fer perquè este podria ser el meu ultim post –com li agrada dir al meu editor, que és molt cool. Ahir vaig menjar gambes i els hi vaig xuplar el cap. Hui, després de llegir la notícia que corre pels mitjans, em voldria traure el suquet; però ara ja és tard.

Ni xuplar caps ni ingerir eixes venetes que tenen sobre el llom: tot és un verí o, dit d’altra manera, els punts on les gambetes acumulen els metalls pesants i nocius. Estic sentenciat! Hui, els rics no tenim on amagar-nos perquè sembla que el món gira en la nostra contra. Quant tardaran a prohibir-nos el caviar? Quatre dies, segurament!

Altra cosa que em va preocupar molt, però fins ara no havia gosat a dir, va ser quan vaig llegir que la producció de champagne de qualitat podia minvar a causa de l’escalfament climàtic: altre drama! Des d’ençà que dorm malament i ofegue les penes en eixe preat elixir en vies d’extinció mentre espere que un dia o altre em diguen que Cuba deixa de produir Habanos o que la reina d’Anglaterra s’ha mort.

Salvador Sendra

El palau flotant

Entre a France Culture perquè m’agrada molt el format que usa per explicar coses interessants i, de pas, intentar estabilitzar el nivell de francés. A banda d’escoltar els programes, hi ha la possibilitat de llegir-ne algun fragment: unes voltes més llarg; altres, més curt. Sobre els temes que tracten, són molts i molt variats. De fet, a voltes sembla mentida que hi puga aparéixer un personatge com Mussolini, però sí, hi ha aparegut, de manera anecdòtica.

Llig un programa dedicat a una estranya troballa prop de Roma perquè l’entradeta em capta l’atenció: vestigis d’un vaixell de grans dimensions, molt antic, en un xicotet llac anomenat Nemi. Deien que, des de l’Edat Mitjana, s’hi han trobat fustes i materials estranys, al fons del llac, que els pescadors atrapaven amb les xarxes. I la història seguix i acaba amb la descoberta de Mussolini, que va assecar l’estany per vore que hi havia. Doncs això: moltes fustes que semblaven d’un vaixell enorme i, alhora, escultures i altres relíquies d’algun palau. En resum, un palau flotant, enfonsat, de l’època de Caligula.

De Caligula, de Caligula... No direu que no hi ha tema? Agarre el llibre de Suetoni i llig la part de Vides dels cèsars que aborda el personatge-persona. Salvatge, tirà, despòtic, insensible –i m’ature ací per no fer-me pesat— que en els pocs anys que va governar Roma la va arruïnar amb els seus excessos, entre ells algunes construccions flotants. De palaus, no hi diu res, tot i que la font és fiable perquè l’avi de l’autor va viure en eixa època. Però, ja al final del text, on detalla l’assassinat del tirà, hi anomena que hi van haver senadors que van proposar enderrocar totes les coses que va construir per eliminar-ne els vestigis. Potser, també van enfonsar el palau flotant.

La història del sanguinari s’acaba amb la mort violenta, però conten que encara apareixia el seu espectre a la nit i espantava els qui estaven prop de la tomba. Després d’això, ja ho coneixeu tot perquè el succeïx un tal Claudio, oncle de Caligula, que hi sobreviu perquè el dèspota se’n reia i veia en ell un bufó més que un parent, o un pretenent del tron, que era per a ell la mateixa cosa.

Salvador Sendra

Col·lapse en… 3, 2, 1…

 

Aquests darrers dies hi ha un gran debat al voltant dels anomenats “col·lapsistes”. Els col·lapsistes són els que anuncien que el desastre ambiental, energètic i social està ahí a tocar. Certament, entre els anomenats col·lapsistes hi ha de tot, des d’investigadors seriosos i rigorosos fins a personatges apocalíptics més propers al mil·lenarisme medieval. Si hom llig sobre la qüestió, que ja es va posar damunt de la taula l’any 1972 amb The Limits to Growth (Els límits del creixement) -per cert, informe que va publicar el Club de Roma i que ningú qualifica d’a-científic o anti-científic- s’adona que no cal ser Einstein per entendre que a un planeta finit, amb límits físics, no podem tenir un model de creixement exponencial i d’explotació dels recursos infinits. És una qüestió de pura lògica.

Entre els crítics al col·lpasisme també hi ha posicions de ben destarifades com el pur tecnoptimisime, que no passa de ser pur pensament màgic com el cavall verd que havia de vindre a salvar els moriscs a Laguar, fins a crítiques més acurades, que si bé no posen en dubte en que els números purs i durs, si volen oferir un relat alternatiu.

On rau el debat és quant de temps més duraran les coses que són finites: petroli, terres rares,  liti, coure, etc. Coses que són indispensables per al nostre mode de viure. Evidentment, ningú sap quan queda de cada cosa amb precisió. El que es fan són estimacions, estimacions que sí es basen en dades precises, perquè: a) el petroli o el liti que està traent-se ara es sap (quantes tones ixen dels jaciments i de les mines); b) el que pot treure d’ací en un futur de mines en funcionament o descobertes es pot calcular aproximadament (quantes mines hi ha actives, quantes es posaran en marxa perquè els jaciments ja s’han trobat, quines quantitats de materials s’espera traure, així com el temps que estarà una mina en explotació); i, c) es poden fer càlculs, més imprecisos i són més expectatives que altra cosa, al voltant dels jaciments que encara no s’ han trobat.

A mode d’exemple, es parla que zenit de producció del petroli (conegut com peak oil en anglés) ja s’ha superat. Això sembla que ja ho ha assumit tot el món, encara que només els col·lapsistes parlen obertament. Si mirem les dades s’observa perfectament que la producció del petroli ja no augmenta -les dades de Agència Internacional d’Energia (AIE) de desembre del 2022 estimen que a desembre del 2023 i haurà un dèficit de un milió de barrils diaris- però a més a més, ens podem fixar -si voleu fer recerca, ho tindreu fàcil-, com les empreses del sector comencen a retirar-se del “negoci” -des de famílies que han fet la seua fortuna amb el petroli com els Rockefeller, els de tota la vida, fins a Repsol, que ja no inverteix un euro en prospeccions petrolíferes des de fa uns anys-. Queda petroli al món per treure? Clar, molt, el que passa que ja no és tan rendible. Ja no hi ha jaciments com els de la pel·lícula Giant de James Dean, on punxaven la terra i eixia com sortidor de petroli que feia 5 metres d’alçada, i es feien tots un xop d’un cosa viscosa i negra mentre ballaven d’alegria baix del xorro aquell. Ara els jaciments estan al fons del mar, a 2.000 metres baix l’aigua i 1.000 metres més baix la terra que està baix l’aigua. I, així, és normal que ningú vulga invertir, ahí no hi paga la pena anar a treure res. Els combustibles fòssils són els pilars per al nostre món, Vlacav Smile explica que sense combustibles fòssils seran impossible els quatre elements sobre els que es fomenta la nostra civilització: fertilitzants, plàstics, formigó/ciment i l’acer. No hi ha alternativa per a produir-los massivament sense combustibles fòssils. Per tant, ahí tenim una primera dificultat greu.

S’han fet estudis que marquen fins quan hi haurà altres metalls i/o matèries primeres. Per exemple, el liti imprescindible per a les bateries de mòbils i de cotxes elèctrics. Estudis bastant fiables diuen que no hi haurà liti més per treure de la terra més enllà del 2040. Antonio Valero Capilla i Alicia Valero Delgado, ambdós professors universitaris i juntament amb una altre professor, han escrit un llibre que es titula Thanatia: Los límites minerales del planeta. El resum, ras i curt, és que no podem fer la transició energètica mantenint el sistema. Si pensem sols en cotxes, només hi ha materials per a substituir el 10% del cotxes que hi ha circulant hui en dia i per a tota la transició energètica necessitaríem quatre planetes idèntics a la Terra (podeu escoltar una entrevista a Alicia Valero ací).

Un dels articles més interessants que he llegit contra els col·lapsistes és “Colapsismo. La cancelación (ecologista) del futuro” escrit per Emilio Santiago, Jaime Vindel y César Rendueles. En aquest article, a banda de posar en un mateix sac tot els col·lapsistes, incideixen en una tesi en la que estic d’acord. El futur no està escrit, el futur és obert. Però em sembla que no tenen en compte una cosa: el col·lapse serà inevitable i els col·lapsistes tindran raó si no es fa res. I fer coses suposa abandonar el capitalisme. Clar això a Occident ningú està disposat, especialment no estan disposades les nostres elits, però molt menys ho estem al gent normal i corrent.

Per això, per aquesta incapacitat d’assumir les coses són com són i no per la seua fatalitat, estic convençut que col·lapsarem. El col·lapse ho serà de la nostra civilització. A l’Àfrica, a Sudamèrica o la majoria d’Àsia ja viuen en un “col·lapse”. Ells s’ho notaran poc la escassesa de petroli o de minerals. No crec que arribarem a un món estil Mad Max o situacions com les de la serie francesa L'effondrement. El que sembla irremeiable és la decadència de la nostra civilització, el col·lapse de la nostra civilització serà un llarg procés de decadència, que probablement durarà dècades, i que nosaltres, la meua generació, patirem tangencialment (ja ha començat de fet, encara que no notem massa els efectes). En aquest procés ens anirem adaptant més mal que bé, com la granota dins de la cassola a foc baixet, i al final de procés ni tan sols ens haurem adonat que hem col·lapsat, les coses hauran canviat com canvien sempre, però aquesta vegada a pitjor. També caldria aclarir que amb el col·lapse no s’acaba el món, ni tan sols la Humanitat. Abans de la nostra civilització hi havia persones, després també hi haurà. És més, abans de que hi haguera humans hi havia vida i després dels humans hi haurà vida.

P.S. 1: Anem en un cotxe a 200 km/hora per una carretera que acaba al ribàs d’un barranc i podem fer dues coses: a) anar frenant amb temps, aturar el cotxe, baixar d’ell, seguir caminant, baixar el ribàs, creuar el barranc i continuar el camí a peu; eixirem del barranc cansats, amb arraps i la roba esgarrada i potser, si el barranc porta aigua, fets un xop, però podrem seguir; o, b) no frenar o no frenar a temps i acabar el viatge de mala manera, com de mal encara està per vorer, però malparats segur. De moment ningú frena i ni tan sols es pot parlar d’alçar el peu de l’accelerador.