ELS PROFETES

 

Sovint pense si la Revolució Francesa s’haguera produït de no haver-se realitzat l’americana. Segurament, no. Crec que, als francesos, els n’haguera calgut una prèvia, però no és la mateixa situació la del centre d'Europa que la d’un territori colonial, tot i que els deguera servir d’entrenament i d’exemple. De fet, només cal observar la desfeta de cada una per saber-ne la dificultat a l’hora d’assolir-la.

Ara bé, sense el mirall dels escassos anys de democràcia de Grècia, s’haguera pogut instaurar un sistema semblant en molts territoris que en practiquen? Crec que no, tot i que he d’admetre que Atenes era una polis molt limitada i que no té res a vore amb els actuals estats. Sembla que Solon, amb el seu sistema d’equilibris tan precari, va servir de punt de partida, molts segles després, per a la resta del món i un mirall per a aquells que encara es mouen al si del paradigma democràtic.

La reflexió l’apunte a causa de la lectura de Todorov i del seu estudi sobre la comunicació. La recerca que tinc entre les mans se centra en la previsió dels esdeveniments futurs a l’època precolombina, colombina i postcolombina de les civilitzacions americanes en contacte amb els descobridors i els conquistadors. Todorov apunta que no hi va haver una resistència real contra la invasió per dos motius: primer, perquè hi havia prediccions de l’arribada dels forasters i, segon, perquè els cabdills indígenes no van saber comunicar una estratègia de defensa per a eixe fet sobrevingut. Els dos motius, realment, tenen la mateixa causa: la profecia.

Perquè un fet fora considerat com a tal, havia d’haver estat profetitzat, i això ho estava. Només calia esperar i observar les accions dels nouvinguts, ja que la resistència també ho havia d’estar i, en este cas, no hi havia cap avançament. El paradigma democràtic que ara és la panacea universal, és només una figura més de les relacions humanes i socials, com ho han sigut la monarquia i la tirania en totes les seues expressions. Però, d’on va traure realment Solon la idea? Si va estar una acció política sobrevinguda del sistema d’equilibris atenenc, no hi havia cap profeta que n’haguera parlat o escrit? Supose que ens falten dades per respondre esta pregunta.

Salvador Sendra

LO BELLO DEL SAPO ES SU SAPEZ

Amb una sentència com esta començava una de les classes un antic professor d’estètica literària, i ho feia perquè estem massa acostumats a associar les proporcions, els ideals positius i les coses bones amb allò que creiem bell, o bonic. Segurament, la tendència ve d’una llarga trajectòria, encetada a l’Antiga Grècia i desenvolupada amb posterioritat des de la més sublim ignorància. Amb les avantguardes, tot açò es difuminà, tot i que no per sempre, ja que darrere dels més avançats arriba la massa –recordeu Ortega y Gasset— i l’estupidesa no té fi, mentre que la gran massificació encara està de camí.

Però, allò que entenem com a bellesa, si pensem en la filosofia platònica, ho va dissenyar Plató? A nosaltres ens ha arribat l’escrit sobre la bellesa de Plotino, en què desenvolupa eixes idees que creu platòniques vinculades a l’ordre i a les proporcions: la forma de la matèria pura, per a ser més exactes, i l’ànima no entén de materialismes. En definitiva, allò que feia Plotino era racionalitzar l’ànima; però l’ànima de Plató. Puresa, ordre, proporció, equilibri, llei.

La mateixa observació es pot traslladar a Winkelmann, que no és ni més ni menys que el creador de l’art grec. Totes eixes coses que ens fascinen d’un viatge a Grècia –millor si canviem d’escenari: d’un viatge a Turquia o a Sicília, que és on encara queda alguna cosa dempeus— les veiem amb els ulls de l’alemany, que és qui, amb la seua tesi, ens aportà eixa versió proporcionada que tant es va dedicar a desmuntar Nietzsche amb el pensament apol·lini. Sense Winkelmann, l’art grec no seria com és –un fòssil sense vida ni sentit—, com tampoc entendríem el Barroc observant-lo allunyat de Lessing. 

Però, tot açò, a què ve? Doncs, tot ho inicia el ditxós gripau, a qui hi ha qui qüestiona la bellesa. Però, si allò que agrada de l’animal –amfibi per ser més exacte— és eixa lletjor que captiva, no em digueu que no encaixa a la perfecció amb l’exemple dels polítics de Vox, que encisen per la seua animalitat. O què volíeu?, que de l’om brotaren peres? 

Salvador Sendra

ANTÍGONA SE’N FUIG

Què haguera passat si Antígona s’haguera escapat de la justícia de la polis? Doncs que, segurament, de continuar així la tragèdia, als grecs d’aleshores els haurien petat els ploms davant de la incapacitat per entendre el final de la història, tot i que, en el fons, haguera estat el remat ideal per a una de les tragèdies més famoses i més estudiades de tota la humanitat. Però, a ningú se li ha ocorregut un final així, tot i les múltiples bifurcacions de la història, modernes i clàssiques, però, com que ací estem per trencar els motles, a mi sí!

Antígona, per si no ho sabeu, és la germana d’Etèocles i Polínices, filla d’Edip i neboda de Creont, o siga, es troba al centre del conegut cicle tebà. Etèocles i Polínices lluiten per governar la ciutat i moren els dos en el combat. Etèocles és enterrat amb tots els honors perquè és el defensor, mentre que Polínices roman al ras, condemnat a ser devorat per les feres, o a podrir-se. Antígona, apel·lant a la llei natural, l’enterra, desoint el nou monarca Creont. La mateixa llei que s’aplica a Polínices se li aplica, a la seua germana, i és condemnada a morir enterrada viva.

Les tragèdies són el meu gènere teatral preferit i, quan puc, vaig on siga per vore’n alguna. Sempre he pensat que la vida és tràgica –i això és indiscutible— perquè té un final dramàtic: la mort. Quan isc d’una representació com esta, la ment continua voltant-la durant uns dies i n’extrac conclusions. Fa un parell de setmanes, hi vaig estar a València.

Antígona, en la tragèdia de Sòfocles, plasma l’enfrontament entre la llei natural i la positiva, i s’endinsa en el conflicte des de la perspectiva més desgarradora possible: al si de la mateixa família. Però, com que ella ha de ser una rebel, al final de l’obra se suïcida per contradir l’ordre del tirà Creont i desencadena una sèrie de suïcidis en la seua òrbita més pròxima: la xica mor, la germana mor, el nóvio mor.

Antígona ens plasma una realitat social i cultural. Però, què haguera passat si la protagonista haguera decidit fugir-ne? Segurament, la seua reacció va ser com la que en el seu dia acceptà Sòcrates: abans morir que eixir d’Atenes. Per a la desgraciada xica, i atenent sempre que pregonava la llei natural per damunt de la positiva, o siga, que creia que hi havia una llei superior a la creada per l’home, la seua salvació haguera estat l’ostracisme. I és en l’espai obert on s’hauria adonat que sí que hi ha una llei natural realment vigent, però una llei dura, per suposat, i despietada sovint.

Si Antígona haguera fugit, l’auditori haguera caigut de tos perquè una proposta com eixa mai no haguera encaixat en el seu intel·lecte ni en la seua visió del món. La natura té les seues normes i la ciutat, unes altres. Pitjor que morir, siga quina siga la manera, era eixir. Pot resultar bonic parlar sobre les lleis de la natura quan es viu en un lloc arrecerat, però no deixa de ser una utopia que contrasta amb la realitat externa.

Salvador Sendra

ELS LÍMITS DE LA TRIBU

La pitjor de les penes a què s’enfrontava la ciutadania de la Grècia Clàssica era la condemna a l’ostracisme. Fora dels murs d’Atenes, per exemple, no hi havia res d’interessant per a l’atenenc. Quan lliges  Els treballs i els dies, d’Hesíode, t’adones que l’última de les possibilitats de negoci era la del comerç, i que calia explotar totes les altres abans de decidir-s’hi. A partir d’ací ja es pot entendre per què els grecs i els fenicis creaven colònies per comerciar, al llarg de tot el Mediterrani. Als indrets nous se’ls anomenava com els de procedència, en molts casos, tot i que hi afegien algun prefix, i la seua finalitat era la de sentir-se com a casa.

L’espartà Aristodem, tot i que estava malalt de la vista, conta Heròdot que va ser rebutjat pel seu poble després que perderen la batalla de Termòpiles. Aristodem, que es trobava apartat del front, va tornar viu a la ciutat mentre que els seus companys de guerra van morir, sabedors com eren que les tropes perses els multiplicaven en nombre i que no hi havia res a fer contra ells. L’honor espartà vinculat al grup anava més enllà de qualsevol decisió particular. Quan tornà, ningú no li parlava; ningú no li prestava foc; ningú no el mirava a la cara. Si haguera escollit el suïcidi o la fuita encara haguera sigut pitjor. Va porgar les penes a la batalla de Platea, on diuen que va tindre l’oportunitat de lluitar desarmat a la primera línia del front.

A l‘interior de la ciutat-estat hi havia felicitat com n’hi havia encara a les tribus. Els grecs encara mantenien una mica de cada cosa i això els feia tan especials. Nietzsche se centrà en l’estudi de la tragèdia a partir de l’equilibri entre la racionalitat –apol·línia—  i la música –  dionisíaca—  com a exemple de la realitat d’un poble viu, encara. Eixa dosi d’irracionalitat hi aportava la màgia necessària per viure i per gaudir d’eixa vida. Fins i tot Sòcrates –el dimoni racional— va escollir la mort a fugir de la presó perquè era conscient que extramurs només hi podia haver mals pitjors que la mort: la deshonra n’era un, i viure fora, l’altre. Apartar-se del grup significava caure en l’individualisme, o siga, no ser.

Ara, i després d’haver analitzat la realitat grega i d’haver-la situada en el límit de la racionalitat que permet, encara, eixa felicitat, la tesi ha quedat ben emmarcada: només es pot ser feliç sota l’esperit dionisíac. Quan Apol·lo assolix el 51% del nostre pensament, gaudir de la vida esdevé quasi impossible perquè no hi estem dissenyats. Si el primer culpable de les nostres desgràcies va ser Sòcrates, quant a excés de racionalitat, ningú no el pot jutjar per manca de coherència, i ara ens cal pensar que no podem ser d’una manera de dilluns a divendres i d’altra dissabte i diumenge, o durant les vacances.

No eduqueu els fills per treballar; no els dugueu a l’escola; crieu-los en comunitat. Que canten i que ballen, que cacen i que es barallen: vos ho agrairan tota la vida, tot i que siga curta. Torneu-los a la tribu. Coneixeran la felicitat.

Salvador Sendra

EL MIRALL DE LA SOCIETAT

Els ciutadans del reino –mireu el carnet de conduir si no vos agrada el substantiu emprat—podem considerar la família reial des d’una perspectiva còmica o des de la vessant tràgica, i és precisament ací on rau la qualitat de la nostra democràcia.

Un antic professor de la facultat, amb molt de prestigi i del qual guarde un grat record, quan tractàvem els temes relacionats amb la política grega (la clàssica), sempre prenia com a referent les representacions teatrals del moment: si és tractava d’una època d’auge democràtic, el període se solia relacionar amb les tragèdies, mentre que si el temps era d’influència tirànica, hi havia una major demanda de comèdies. El poble democràtic –sembla ser— necessitava de l’anomenada catarsi per vore-s’hi reflectit i per poder enfrontar-se amb moments de crisi i amb problemes que no tenien solució des de la meditació i l’empatia. La comèdia, però, tractava els grans temes i els grans personatges de manera inversa, ja que comportava la seua ridiculització fins al punt de provocar el riure del públic, per molt de missatge ocult que hi aportara.

Els tràgics tractaven els grans personatges i els grans temes; els còmics, també. La manera de presentar eixos temes era la gran diferència, així com la seua finalitat. El poble és savi, diuen... I, ací, la família reial és –o hauria de ser— una gran família, deixant a banda la quantitat de membres que la formen, i la possibilitat de saber-ho és allò que hauríem d’esbrinar a partir del tractament de la informació que rebem. Però la curiositat és que es tracta d’un tema prohibit que només es pot observar i analitzar des del punt de vista oficial que ens aporta la mateixa família. Arribats al present punt d’inflexió, la vessant democràtica cau ja pel seu propi pes, perquè hi ha censura.

D’altra banda, i si es puguera superar el primer entrebanc, i açò ja ens trasllada al camp de la pura especulació, penseu que, realment, hi podria haver la més mínima catarsi en qualsevol representació que afecte la seua vida o els seus personatges? O, per contra, no podríem evitar riure quan ens en representaren els diferents passatges, bé reals, bé fictícis? Ara, per si teniu algun dubte, encara, podeu tornar a llegir el primer paràgraf.

Salvador Sendra

İVIVA EL VINO! (O ELS LÍMITS DE LA BARBÀRIE)

És ben sabut que l’antiga Roma fixava les fronteres de la civilització als confins de la romanització; més enllà tot era salvatge. Grècia també ho feia, tot i que entre Roma i Grècia hi ha una gran diferència, ja que els primers formaven una civilització abstracta, mentre que la segona era molt més natural i concreta. L’argumentació és la següent: Grècia es basava en la vida sensorial mentre que a Roma tenia un major pes el sistema legal. Segurament, la conseqüència d’esta abstracció de la vida és el triomf del cristianisme que, en el fons, no fa altra cosa que negar-la.

A l’hora de viatjar, els meus límits són pràcticament els dels romans; més enllà tot és barbàrie, o siga, més enllà hi pot haver massa vida! Però jo no me la jugue perquè, com a bon civilitzat cristià, la frontera me la marca la producció de vi i, per suposat, el seu consum. Si alguna volta me n’empasse de frenada, només puc, torne a la civilització de la vinya i el celler. No m’agrada transitar indrets sense vi perquè em són estranys i, a més, per al meu cervell catòlic estructurat i fantàstic, eixe risc és massa important. Jesús també bevia vi, i Noé.

A Roma, el consum de cervesa estava mal mirat, com m’ha recordat hui el meu amic Óscar. Els pobres i els bàrbars eren els seus bevedors mentre que el vi es consumia per la ciutadania més refinada i per les elits. Però, si atenem a la reflexió anterior, possiblement hi haguera una vida més intensa en les classes cerveseres que en la resta, no? D’altra banda, eixa és una de les raons perquè no en faig servir, de cervesa: per no perdre l’oremus! Ara ja sabeu que no acceptaré mai eixir a prendre una cerveseta perquè pot ser perillós per a totes i tots.

No pense beure cervesa perquè és la beguda del dimoni i, si en bec, lligue —no falla. A la meua edat, ja no estic per a tanta maror, i menys si és un bon dilluns. De normal, ja em costa acabar la setmana, i no vull ni pensar què passaria si la començara amb un festival de disbauxa pecaminosa. Puc prendre vi, que és la beguda del seny, o whisky, o el que siga, però no cervesa perquè no sé què passa ni quina reacció em provoca que tot apunta que produïx una transformació d’una intensitat tan forta que em fa irresistible, i no està la cosa per a tant de moviment. Les persones civilitzades ens hem de mantindre dins de l’ordre i la llei, i no cal anar temptant tant el dimoni perquè això és cosa de bàrbars i de vividors. İViva el vino!

Salvador Sendra

PASSA LA VIDA; PERÒ PASSA PER NAFPAKTOS

Sovint pregunten, a les persones més longeves, sobre el secret de la seua edat i, malauradament, totes solen contestar les mateixes coses: rutina i moderació. Realment, es podran viure molts anys però, cal fer-ho d’una manera tan anodina i avorrida. Segurament, per aconseguir eixa rutina que es troba a la base de tanta acumulació d’anys, eixes personetes no hauran viatjat gaire —amb el sentit més intens de la paraula—, ni abusat de res; ni tan sols de la faena!

Creuar el Peloponés acompanyat de l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriand és una experiència oberta a qualsevol improvisació, entre altres coses perquè hui ens traslladem en cotxe, que és molt més ràpid que el cavall. I la rapidesa comporta eixa xicoteta llibertat, raó per la qual vaig visitar un poble anomenat Nafpaktos que se n’eixia una mica de l’Itinéraire. Chateaubriand no deguera viure els noranta anys que els atribuïxen als longeves... però ho deguera fer molt més intensament que qualsevol d’ells.

Una estàtua de Cervantes es troba a l’entrada del xicotet port d’esta bonica vila, i amb eixe monument reivindiquen els grecs la batalla de Lepanto: Lepanto = Nafpaktos. Sembla que sota el domini venecià d’este indret, el nom del poble va ser traduït com a Lepanto o Nepanto, cosa que canvià amb l’ocupació Turca contra la que va vindre a lluitar el famós escriptor. I, si marcat pel destí de l’Adriàtic va estar don Miguel, sembla que ho va ser en dos ocasions, perquè al llibre de Don Quijote alrededor del mundo, hi ha un autor que defensa la possibilitat que el captiveri de Cervantes no fóra a Alger, sinó a Albània.

Les tesis que defensa semblen interessants però cal recordar que don Miguel sempre lligà eixe càrcer a Alger, tot i que poguera estar enganyat. Però la cosa és que ell va estar molt de temps a la presó; potser massa! I els seus monarques no van moure un dit per ajudar-lo a eixir, ni el van ajudar quan ja estava fora i tenia dificultats per buscar-se la vida a causa de les ferides que arrossegava de Nafpaktos, o Nepanto, o Lepanto. Les úniques maneres que tenia l’home per sobreviure estaven al límit de la legalitat, al límit de la cristiandat i al límit de l’ètica.

Segurament, Miguel de Cervantes tampoc deguera arribar als noranta anys. El secret de la longevitat tampoc se li pot preguntar, ni es tracta d’un exponent de les dietes sanes, que supose que no seguiria a la guerra ni a la presó, ni de la moderació, que havia de superar cada dia per subsistir, entre altres coses perquè viure du associats la incertesa, la desesperació, l’excés i la misèria. Una vida es pot considerar un recipient que cada u ompli com pot o com vol i, per això, hi ha recipients menuts que vessen per tot arreu fins que rebenten i altres de grans que romanen buits fins que es trenquen, o pitjor encara, farcits de moderació i de rutina.

M’haguera agradat trobar un text español de desgreuge a Nafpaktos, a Nepanto o a Lepanto, pels mals causats a l’escriptor, tot i que no estic segur que la seua obra haguera estat escrita en el cas d’haver tingut uns monarques honrats. Ara hem de reconstruir la seua existència perquè la narrativa cervantina no aborda els fets personals de manera directa. De Chateaubriand, ens queden les seues vivències escrites en diferents volums i on l’escriptor no defuig la realitat i on sí que té l’opció de contar-nos els detalls de la seua vida: premiar i castigar, condemnar i absoldre, atacar i respectar... Un bon company de viatge que m’ha permés retrobar Cervantes i incloure’l en eixe recipient de grandària indefinida anomenat vida.

Salvador Sendra

ANTÍGONA PASTURANT A FRANÇA

Una de les tragèdies més interessants a l’hora d’avaluar els conflictes legals que resulten de l’aplicació d’un dret allunyat dels costums i de les formes de comportament natural és la d’Antígona, de Sòfocles, inserida en el cicle conegut com a tebà. A esta nissaga d’obres, pertanyen les tragèdies d’Edip; ja sabeu, eixe que va matar son pare i es va casar amb sa mare, com va predir l’oracle de Delfos en dos ocasions: una a son pare i l’altra a ell mateix. Però, tot i reconéixer l’atractiu d’esta segona proposta, la d’Edip, esta volta preferisc endinsar-me en la primera: la d’Antígona.

Llegint un ample reportatge que duia el periòdic Libération sobre un agricultor i ramader francés que estan jutjant a Niça per haver transportat, nodrit i allotjat nombrosos immigrants, em va acudir a la ment la tragèdia en què Antígona va desobeir el rei Creont perquè en la llei que va aplicar el governant s’havia de deixar que el cadàver de Polínices romanguera al ras, sense enterrament, a l’abast de qualsevol animal. Polínices era germà d’Antígona i havia mort en una baralla amb el seu altre germà, Etèocles —que també va morir—, per aconseguir el tro de Tebes, cosa que es va considerar com un atac a la ciutat. La situació del rei Creont era difícil perquè havia de decidir entre obeir o desobeir la pròpia llei, i va optar per obeir-la, negant així l’enterrament.

La immigració —la por a la immigració— ha comportat que s’haja legislat de la manera més rància possible, a corre-cuita per intentar, d’una banda, aturar l’activitat de les màfies que transporten estes persones, i d’altra, per callar la força populista que entén que es tracta d’una invasió que ens durà al desastre perquè no podem atendre tanta gent sense perdre qualitat de vida. Per exemple, sembla que pot ser un delicte ajudar estes persones a traslladar-se, o allotjar-los i nodrir-los, així que tingueu-ho en compte: si heu de pujar algú al cotxe, demaneu-li la documentació abans —per això del Bla-bla car, Rubén

!

La França normal, l’allunyada de les aterridores propostes de Le Pen, està pendent de la sort que puga córrer el llaurador i ramader per haver comés el delicte d’ajudar persones indocumentades; o siga, sers humans il·legals! L’home diu que li han retirat el vehicle fora de l’horari de treball, i que està avisat de tots els delictes que comet per la seua desinteressada tasca. El seu hort i el seu ramat han alimentat centenars de persones, la seua casa i la pallissa n’han allotjat altres tantes, la furgoneta ha transportat dones i infants perquè pogueren continuar la seua marxa cap a una vida digna i no foren atropellats a les autopistes: i tot això de manera desinteressada i sense cap ajuda.

Supose que els jutges de Niça que decidiran la sentència, quan hagen passat per l’autopista i hagen vist dones embarassades, xiquets i xiquetes, persones esgotades i mal nodrides, etc., intentant creuar o buscant un lloc per descansar, a cobert de la pluja o del sol, hauran vist il·legals que volen furtar-nos les ajudes i la faena o, en el millor dels casos, enviats de Satanàs que inciten a delinquir les persones de bé que intenten ajudar-los. Un jutge com cal no faria res per estes persones, segurament. Un legislador no té cap càrrec de consciència perquè sempre actua de manera políticament correcta. El llaurador francés aviat serà un delinqüent que està disposat a reincidir en el crim. Creont, el rei d’Antígona, va caure en desgràcia per aplicar una llei tan incomprensible als ulls dels déus; però això era molt abans del cristianisme, quan les deïtats no tenien ànima i, per tant, les persones no podien tindre moral.

Salvador Sendra

BYE, BYE, ENGLAND

Una frase, o una afirmació, que pren cada dia més força malgrat el temps que fa que s'usa, és la que exposa que «Europa no s'entén sense les nacions i les nacions no s'entenen sense Europa», bé n'estiguen dins, bé n'estiguen fora. Perquè, si fa uns mesos es parlava sobre l'eixida de Grècia de la UE, ara se'n parla de la del Regne Unit. Però, així com vaig defensar que Grècia no podia abandonar Europa perquè, amb ella, s'emportava la raó de ser del continent, o de la Unió, amb els anglesos no ho tinc tan clar perquè, en realitat, no afecten cap fonament teòric important del grup.

Ara bé, si hem aprés alguna cosa dels anglosaxons, eixa ha sigut el pes del pragmatisme a l'hora de prendre les decisions. I jo, com que d'això de copiar, en sé molt, aviat se m'ha apegat el pragmatisme de referència i, per tant, no puc fer més que donar les gràcies a Montoro, de manera efusiva. Però, que quede clar que el meu argument és pragmàtic i no inclou cap tipus de valoració moral.

La fantàstica Llei que comportà la declaració de bens ací, a España, de tots els empadronats que posseïren algun compte o propietat fora de les nostres fronteres, ha fet que els pragmàtics forasters decidiren de donar-se de baixa del padró dels pobles de la Marina, amb la greu davallada de vots per al PP que ha comportat la dràstica mesura. Montoro, el pragmàtic, va redactar una Llei que els pragmàtics anglesos interpreten amb la butxaca i que jo, el pragmàtic d'Orba, interprete de manera més pragmàtica, encara: i tots eixim guanyant!

Si la Llei de Montoro, que volia recaptar més diners, ha fet que fugiren espantats el grup d'anglesos empadronats per ací i que tenia unes poques lliures estalviades, de retop ha fet que el PP perdera les eleccions en molts dels municipis. Però la cosa no acaba ara i la tendència és que millore, encara. Si els pragmàtics anglesos opten per abandonar la UE, el Partit Popular de la Marina ho tindrà ben negre per tornar a guanyar unes eleccions municipals. I jo, com que també se m'ha apegat una part d'eixe pragmatisme a causa de la convivència i del Forn Vell, i atenent les desfetes urbanístiques i la corrupció derivades de la política popular, sóc el més favorable a l'eixida britànica de la Unió, pel retop.

Cal comentar, i ja per acabar, que la concepció de la política dels residents ─votants conservadors en essència─, a l'hora d'actuar i de demanar als governants, és molt més desperta que la nostra, i no tenen cap problema a constituir-se en un lobby de pressió perquè s'actue de la manera en què s'ha compromés el guanyador a l'hora de demanar-los el vot, o ells a l'hora d'oferir-lo...

Salvador Sendra

L’AMOR VERTADER

No m’explique com encara hi ha gent que no creu amb l’amor. Jo, si en tenia algun dubte, l’he aclarit en poc de temps i ara ja puc dir que crec; que sí que hi crec. Això sí, heu de saber que es tracta d’un ideal i que no podem adquirir-lo mitjançant objectes físics, on hi incloc els vinculats a la carn ―ja m’enteneu, no?

Una gran quantitat dels grecs o, millor dit, dels clàssics, perquè n’hi havia de grecs i de romans, concebien l’amor en les relacions amb persones del mateix sexe, deixant de costat les relacions amb l’altre sexe o, el que és el mateix, vinculant-les a tasques reproductives, socials o domèstiques. Molts són els exemples que hi ha en la literatura, si es té com a referent Safo, Alexandre el Gran, Adrià, Marcial, i un llarg etcètera que no acabaria mai. I allò que és més interessant és que no es poden considerar, moltes d’elles, dins de l’homosexualitat.

L’altre dia, un bon amic en va convidar a dinar, i açò ja sé que no té gaire interés. Però, eixa persona, em va dir: «jo pague». En este precís moment, els ulls se’m van il·luminar, però la il·luminació arribà fins al moment en què va llançar la frase màgica: «tria tu el lloc»! Vaig quedar torbat de l’impacte emocional de l’enunciat i vaig notar com unes papallones em volaven per les tripes i, quan caminava, sentia l’estranya sensació d’estar flotant en un núvol de cotó en pèl. El somriure se’m va quedar enganxat al rostre i em costa dormir.

És amor? Doncs, jo pense que sí. Ara bé, com en molts casos, l’amor vertader no és etern més que mentre dura. L’eternitat, pense jo, arribarà fins al dissabte a les quatre de la vesprada... Tot i això, vull deixar clar que no hi ha cap matèria que lligue l’amor, perquè tot és esperit ―ho explique tot i que sóc conscient que el lector no em jutjarà per materialista. La matèria, en este cas, s’esfuma entre els sabors, les aromes i els fums, tornant-se etèria. I, què és una xifra quan es tracta d’amor? Dic jo... I, què hi ha més important que l’amistat? Però, penseu vosaltres que una simple targeta de crèdit podrà acabar amb un moment tan màgic? L’amor vertader, per a ser etern, requerix d’un xec sense límit, més que siga per córrer amb les despeses dels sabors, de les aromes i dels fums.

Compartir un bon àpat és una de les premisses que ens permetran arribar a gaudir de la vertadera amistat. La segona és, com esteu pensant ara, un bon vi. La tercera l’aporta el puro havà i el porto. La quarta és la conversa, que sol voltar sobre les dones, els diners, els gossos i la literatura. L’amor, per tant, és més probable entre dos mascles que entre mascles i femelles; i ho dic amb tot el pesar, i de manera objectiva, perquè jo no ho voldria així. Penseu, per tant, que ens estem tornant clàssics, de nou?

Salvador Sendra Perelló

El paper de les esquerres a Europa després de Grècia.

Un dels grans dubtes que ha deixat damunt la taula la claudicació de Syriza i la derrota de Grècia a les Guerres Troikes, és quin paper han de jugar les esquerres dins de la UE a partir d’ara. Cert que el meló no s’ha encetat encara –no hi ha un debat del paper de les esquerres en aquest moment sobre què fer-, però és un meló que tard o d’hora s’ha d'obrir. Perquè una cosa ha quedat clara i neta, jugar amb les actuals regles de la construcció europea només porta a la derrota de les esquerres i a la claudicació davant de l’Imperi.

No cal més que llegir com ha viscut Yanis Varoufakis les negociacions amb l’Eurogrup per saber a quina Unió Europea i a quina Unió Monetària estem. La construcció europea actual no ha tingut mai res a veure amb anhels democràtics, ni de pau, ni de res que s’assemble, només té a veure amb els interessos de les elits dels països del nord d’Europa amb convivència amb les elits servils dels països del sud. La poderosa maquinària propagandística ens ha fet creure que la UE era una cosa desitjable, ara ens van creure que és una cosa imprescindible. Sense UE no hi ha vida. Fora de l’Euro hi fa fred, només hi ha fam i misèria. No hi ha alternatives.

Les esquerres europees no han tingut mai un pla alternatiu. Totes són profundament europeistes. Les seues crítiques a l’actual Unió Europea no passen de dir que és la “unió dels mercaders” i les seues propostes no passen de reclamar “una Europa més social”. Però cap qüestiona l’entramat institucional europeu, ple de buròcrates i tecnòcrates, i infiltrat per poderosos lobbys que són qui realment fan i desfan les lleis. És conegut que a les secretes negociacions del TTIP, mentre els membres del parlament van tenir un accés limitat al contingut una vegada acabat l’esborrany, representants de les grans multinacionals d’ambdós costats de l’Atlàntic hi eren presents.

Per una altra banda, tampoc queda clar que és això d’una Europa més social. Què vol dir una UE de les persones? Això, és un significant buit, que només pren sentit quan es confronta amb “l’Europa dels mercaders”. Com a truc dialèctic potser està bé. Però com a discurs per a un programa d’esquerres no té cap significat. Òbviament, és de suposar que “una Europa de les persones” vol dir una tornada a la socialdemocràcia dels anys 45 a 70 del s. XX, però això és impossible. No es pot tornar a un model que no sols es va acabar, sinó que també es va esgotar.

Per a un futur, i estant com estem en una crisi sistèmica on el model que s’imposarà després d’aquesta crisi serà totalment diferent, les esquerres no poden seguir basant-se en propostes pensades als anys ’30. S’ha de ser conscient d’una vegada que el keynesianisme està mort i que els seus models són absolutament inútils per al futur. Cal que es facen noves propostes, amb els paràmetres i les condicions del S. XXI. Condicions ambientals, socials, energètiques, tecnològiques... És absurd, voler construir una alternativa al que hi ha ara, quan el capitalisme ha sabut adaptar-se sempre a les condicions, des de les esquerres volent mirar al passat.

Dona la sensació que les esquerres miren sempre al passat, mentre el capitalisme s’adapta cada vegada a la realitat, i ho fa més ràpid i eficientment que les esquerres. Mentre teòrics i els polítics que sostenen el capitalisme saben adaptar-se, repensar-se i crear institucions que el beneficien. Des de l’esquerra falten propostes transformadores. Bé potser en plànol ideològic hi estan, però els partits d’esquerres, summament condicionats de la propaganda capitalista i per la ignorància dels electors, no s’atreveixen a portar-les endavant. Quin partit assumeix el decreixement i diu voler portar-lo a la pràctica? Òbviament cap. Si un polític ix per la TV i diu que cal decréixer, no el vota ni sa mare. És per això que les esquerres es veuen arrossegades a seguir el capitalisme en un viatge cap a cap lloc.

El viatge a cap lloc toca al seu final. Estem a una crisi sistèmica, per al després de la crisi hi ha un repte vigent. Quina Europa es vol des de les esquerres? Si preguntem als polítics, la resposta serà: una Europa més social. O el que és el mateix: no sap/no contesta. Fins que les esquerres no sàpiguen que volen, no podran construir l’alternativa postcrisi sistèmica. No hi haurà una Europa diferent si les esquerre l'únic que fan és el monigot.

Òskar "Rabosa".

Grècia derrotada.

Karl Popper menyspreava l’historicisme perquè deia que de la Historia no es podia deduir cap a on anirien els esdeveniments futurs. Això no obstant, de la Història sí que es poden aprendre coses. I una de les lliçons més importants que es poden extraure, és que els pobles que aconsegueixen conquestes o grans victòries conta els enemics més poderosos ho fan per la determinació dels seus líders i del poble en els moments claus. És clar, que molts d’aquests pobles o líders sí que caurien amb allò que critica Popper, la missió històrica del poble o dels líders, o de tots dos.

Què va portar als grecs a plantar cara als perses i derrotar-los? La fe i la determinació, primer dels atenencs a Marató, després de tots els grecs que no van voler sotmetre’s als Artaxerxes, liderats pels espartans a les Termòpiles i Platea, i pels atenencs a Salamina. També és la determinació i el sentit de missió històric el que va portar a Alexandre el Gran a conquerir un imperi que anava de Grècia fins a l’Índia. La fe en sí mateix i amb el destí de Roma va portar Caius Màrius a salvar Roma dels cimbres, teutons i ambros l'any 101 aC, salvant la península Itàlica d’una invasió que haguera acabat amb Roma. La determinació de Juli Cèsar davant d’Alèsia va portar la pacificació i conquesta definitiva de la Gàl·lia. Podríem continuar així al llarg de la història i no se'ns acabarien els exemples.

Al contrari, durant la Història també trobem nombrosos exemples de la falta determinació, de convicció i de coratge que han portat a sonats fracassos. Ací tenim a Anníbal, el general cartaginés, després de la batalla de Cannas, al seu quarter general, amb els seus homes de confiança que li proposen atacar Roma i acabar amb la ciutat per sempre més. Ell es va negar. El final de la Història ja el sabem, Cartago va ser la ciutat que va acabar aniquilada. O Atilà que va envair Itàlia i després se'n va eixir sense acabar la feina.

És la manca de voluntat, de coratge, de determinació el que ha portat a Alexis Tsipras a claudicar davant la Troika. Ja comentarem a l’últim article sobre les Guerres Troikes, que Tsipras havia estat un “pardillo” per anar a negociar sense tenir un pla de sortida de l’Euro i/o de la UE. Ara sabem que Varoufakis sí tenia un pla per front al “corralito”, tal i com es recull a un article publicat al eldiario.es titulat “El "enérgico" plan de Varufakis para vencer a la troika que nunca vio la luz”. Aquest pla va ser rebutjat el diumenge després del referèndum. Game Over. Sense alternatives, ¿a què van anar a negociar amb la Troika? Sense estar disposat “a matar o morir” com els atenencs a Marató, com els 300 a Termòpiles, con el gros de les forces gregues a Platea, ¿a què collons va Tsipras a la reunió de l’Euro grup?

Tsipras se’m representa com Anníbal. Obté una victòria que li dóna tota la legitimitat per emprendre camins nous per plantar cara a la Troika, però li manca fermesa, valentia, coratge, voluntat, això no obstant tenir gent que li recomana decisions valentes. Hi ha oportunitats a la Història que o tens el coratge d’alliberar-te/mantenir-te lliure o acabes esclavitzat. Per alliberar-te/mantenir-te lliure has d’estar disposat a sacrificar-ho tot, a jugar-t’ho tot a una carta. Si no estàs disposat a fer-ho, ja has perdut. Tsipras havia perdut quan va anar a negociar i no estava disposat a arriscar-ho tot. Grècia romandrà esclava.

Òskar "Rabosa"

L’elecció de Tsipras, “el Pardillo”.

A parer meu, Tsipras va pecar d’ingenu, un “pardillo” total. Ell, durant la campanya, va prometre acabar amb l’austeritat però dins de la UE. S’havia d’acabar amb la submissió a la Troika, amb les mesures austericides, però sense plantejar-se mai trencar amb la Unió Monetària i menys en la Unió Europea. Ell va pensar que si anava amb un economista intel·ligent, preparat, de prestigi, amb una altra visió de l’economia, més allunyada dels dogmes neoliberals; un economista que havia fet un llibre magnífic –The Global Minotaur- i que coneixia el funcionament econòmic de la UE, per haver-la estudiada a fons, des de la seua creació; si anava amb Varoufakis, convenceria als seus “socis-creditors” i la resta de membres de la Troika, que es podia haver-hi una altra solució econòmica per Grècia. I Tsipras i Varoufakis van pecar de “pardillos”.

No way, man –eixa és la resposta amb la qual es van trobar. Perquè les mesures amb els que s’ha sotmés a Grècia, no tenen res a veure amb si hi ha viabilitat econòmica o no. No tenen res a veure amb si Grècia podrà torna el deute o no. No tenen res a veure amb cap criteri econòmic, ni tan sols cap criteri moral. Les propostes de Varoufakis, no són cap destrellat. Molts gurus del mercat, buròcrates de l'Imperi, reconeixen que les propostes són bones –recordeu o llegiu l’article publicat a El País amb el títol ¿Y si Varoufakis tuviera razón?-, molts altres asseguren que el pla de pagaments presentat per Varoufakis, consistent en pagar més o menys segons el creixement econòmic que tinga Grècia, és la proposta més sensata que cap en aquest cas.

El perquè s’ha rebutjat la proposta de Tsipras i Varoufakis? Perquè amb la negació té a veure amb la lògica neoliberal, té a veure amb que no hi ha alternativa al sistema, té a veure amb què l’Imperi no pot ni deu tolerar cap insubmissió. La potestas de l'Imperi deu ser inflexible perquè la seua auctoritas no siga qüestionada sota cap concepte. Per això han sigut uns “pardillos”. No és cert que Tsipras i Varoufakis no hagen cedit en res, això és fals, el que passa és que s’exigeix que Tsipras i Varoufakis s’agenollen i es sotmeten totalment. Si ells que han gosat desafiar l'Imperi es sotmeten de nou, quedarà clar que no hi ha alternativa. L’Imperi impera.

Tsipras tenia un mandat del seu poble: Vés i negocia amb la Troika un acord millor, la fi de l’austericidi, però sense trencar amb la Unió Monetària ni amb la Unió Europea. Tsipras va anar amb Varoufakis i va tractar de negociar. Però, els “socis-creditors”, com era previsible, no han volgut negociar res, ni tan sols el més sensat. El que han fet és dir-li: o t’agenolles i acceptes aquesta proposta o te’n vas. És clar, que Tsipras no podia escollir, com diu Krugman era una proposta, a l’estil El Padrino però a la inversa, “que ell no podia acceptar”. A Europa estem acostumats a donar un poder omnímode als nostres partits, i els dirigents dels partits estan acostumats a fer el que els ve de gust amb el poder. Ells esperaven que Tsipras o bé acceptara fent ús del poder omnímode o bé dimitira i llevar-se un dissident del davant. És més, Junker es va posar en contacte els líders de Nova Democràcia, Samaras, i To Potami, Theodorakis, i així ho recollia el diari Expansión a una notícia titulada “Bruselas, dispuesta a reanudar las negociaciones con Grecia si recibe propuestas ‘nuevas’”. Hi ha qui assegura que en aquestes converses s’intentava preparar les negociacions a l’era post-Syriza.

En aquesta situació, què podia fer Tsipras? Doncs, només li quedava un camí. Davant una proposta que no podia acceptar, perquè incomplia el mandat sí o sí, donat que o bé accepta un tracte que el poble no vol o bé accepta eixir de l’Euro cosa que el poble tampoc vol, l’única solució era convocar un referèndum. I que fora el poble qui triara davant els dos mals que planteja la Troika i que el poble no en desitjava cap. Ha sigut valent Tsipras, perquè ha trencat el joc de les democràcies liberals europees. Però tampoc tenia molts més camins si volien continuar sent coherents.

Tsipras ha comés dues errades, i grosses:

-          La primera, confiar què es podia negociar amb els lacais de l’Imperi.

-          La segona, conseqüència de l’anterior, no haver preparat a fons un pla per al cas que les negociacions fracassaren i hagués de deixar l’Euro. Eixe pla ara hauria d’explicar-lo al poble, amb tot el bó i el dolent del Grexit. El referèndum no tindrà total legitimitat, el poble no sap les conseqüències del que vota.

Les Guerres Troikes, continuen... i ací tindrem més capítols perquè gran part del nostre futur es decideix amb aquestes guerres.


Òskar "Rabosa"

Les Guerres troikes: Grècia front a l’abisme de nou.

Es sol considerar, jo pense que de forma errònia, que Grècia va salvar la Democràcia a les Guerres mèdiques. Les guerres mèdiques es solen considerar una fita de la resistència democràtica, de la superioritat de la cultura i tecnologia occidental sobre l'oriental. Aquestes afirmacions són més que discutibles, però així han quedat a l’imaginari col·lectiu, més després de pel·lícules com 300, i malgrat les amargues protestes d'Iran –descendents dels perses-.

Com haguera sigut la història si els grecs hagueren sigut derrotats? Això entra dins de la història contrafactual. Si Grècia com a part de l'Imperi persa ens haguera arribat tota la seua cultura? Òbviament les coses hagueren sigut distintes però no saben fins on. Hem de tenir en compte que molt del que ens ha arribat no és tal com el comú de la gent creu. Per exemple, Grècia ens va llegar la Democràcia, no és cert, Atenes, ens la va llegar, i per exemple Plató s’oposava a aquesta forma de Govern. A la majoria de les ciutats-estats no es va adoptar mai, i durant el S. V a. C. els grecs admiraven més a Esparta, que de democràcia tenia poc, que a Atenes. El que sí és cert, és que amb les Guerres mèdiques Grècia va salvaguardar un llegat que ha influït de forma fonamental en la nostra cultura. Això és indiscutible, llegiu El rapte de Grècia de Salvador Sendra a aquest mateix blog.

Grècia ara sí que es troba davant d’unes guerres que poden canviar la concepció del món actual. Les Guerres Troikes. No cal fer un repàs dels fets, ja que són sobradament coneguts. Malgrat la intoxicació, fer por, les mentides i les manipulacions, tu lector que passes per aquest blog, saps perfectament el que està passant. L'Imperi –que defineixen Hardt i Negri-, eixe Imperi que està per sobre de la voluntat general de qualsevol Estat, eixe Imperi que conquesta silenciosa i inexorablement, eixe Imperi que posa castiga als innocents –al poble- i absol als culpables –polítics corruptes i bankgànsters que treballen junts- havia entrat a Grècia, havia conquerit les institucions mitjançant un cop d’Estat –Papademos ex Goldman Sachs com a dictador- i havia imposat un règim de terror –anunciat plagues bíbliques si no assumien els mals menors de misèria, pobresa, fam, retallades... que els oferien-.

Però l’Imperi encara no ha fet el pas d’acabar amb el sistema plebiscitari per elegir governs –no patiu que intentarà acabar amb ell més tard que prompte-, perquè fins ara els governs i els pobles encara són prou submisos perquè siga necessari fer un pas tan brutal. Grècia en els darrers comicis ha decidit que ja estan farts de la Troika, i això ho han expressat esborrant del mapa al PSOK i deixant sense possibilitat de fer govern a Nova Democràcia, els partís que emparats per, i submisos a, l’Imperi. Això no obstant, han triat la via blaneta, Syriza, enfront de vies més radicals, tant a l’esquerra com a la dreta. Vies que directament advoquen per trencar amb la UE i la Unió Monetària.

Syriza pretén arribar a acords sense necessitat de trencar, però sense sotmetre’s del tot a l’Imperi. Tot el món sap –i així ho recull un diari com El País a un article titulat ¿Y si Varoufakis tuviera razón?- que la solució per a Grècia passa per una reestructuració del deute, que fer patir i augmentar el sofriment del poble no portarà a cap lloc, bé tal vegada reduir la població a Grècia. Aleshores perquè l’Imperi insisteix tant a imposar mesures que no són la solució i només porten sofriment? En primer lloc, perque l’Imperi intentarà xuclar fins a l’última gota sang, fins a l’últim cèntim, de Grècia. Perdran molts diners, ho saben, però abans deixaran sense res als grecs, al poble grec, a les elits ja les han rescatat. En segon lloc, perque l’Imperi no pot semblar feble o compassiu. Què passaria aleshores amb Espanya, Irlanda, Itàlia, o fins i tot França? Podrien els pobles rebel·lar-se contra l’Imperi elegint opcions antiimperialistes com Podemos, Front National, etc., populismes que diuen ells.

Aquesta vegada sí Grècia defensa les democràcies liberals, o inclús la possibilitat d’una major democràcia, representa que el poble puga seguir decidint almenys a grans trets quin tipus de país o societat volen. Enfront tenen l’Imperi, la preeminència del capital, de les grans empreses, de les finances, de l’especulació tot abans que el poble, que les persones. I aquesta són les Guerres Troikes. Dilluns es reuniran els Caps d’Estat de la UE per buscar una solució urgent a Grècia. Només hi ha tres possibilitats:

a)      Grècia cedeix al que demana la Troika i Angela Merkel. Guanya l’Imperi i les democràcies liberals poden anar cavant la tomba. La voluntat dels pobles ha mort. La Guerra Troika s’ha acabat i l’Imperi ha aconseguit el que no van aconseguir els perses.

b)      Hi ha un acord perquè Grècia no faça fallida però faça reformes, han de seguir negociant. Taules, no serà tan simbòlic com les Termòpiles, però com a les Termòpiles servirà als grecs per a guanyar temps.

c)      No hi ha acord, Grècia fa fallida i ix de l’Euro. El preu a pagar pot ser tan alt com el de la Batalla de les Termòpiles, però en tot cas no serà més alt que claudicar a la Troika. Però Grècia haurà demostrat que es pot plantar cara a l’Imperi, que hi ha vida més enllà de l’Imperi. Grècia pot salvar la Democràcia, com concepte, no sols a la democràcia liberal com forma de govern, i la pot salvar perquè pot demostrar que els pobles encara poden lluitar i plantar cara al capital, a les multinacionals, a la banca, al bankgàngsters, a Wall Street, a l’1%, etc., i a les institucions internacionals que han creat per imposar els seus interessos (FMI, BCE, UE, etc.), en definitiva a l’IMPERI.

Òskar "Rabosa"

ALEGREU-VOS: GRÈCIA SE SALVA!



Fa dos o tres dies que no dorm a causa de la impressió... Concretament, des que vaig escoltar que la dona de Varoufakis era la protagonista de la cançó Common people, de Pulp. I jo que pensava que ja estava de voltes de tot i que res ja em podia sorprendre!

Common people va ser una cançó coneguda fa unes dècades, així com els seus autors, Pulp, una banda londinenca, estranya però simpàtica. La veritat és que vaig recuperar esta cançó a partir d’un article d’Empar Moliner en què tractava l’estupidesa de la dona que protagonitzava la cançó. L’article de Moliner incidia en una xica bé que no sabia pràcticament res de la vida; i es referia a les coses més comunes com pot ser comprar el pa, posar la rentadora o pagar-li a la caixera del supermercat.

Empar Moliner ironitzava fa uns anys amb la lletra de Common people i a mi em va fer molt gràcia la manera en què ho feia. Sembla que pensava ―com jo― que no podia haver cap persona tan aïllada de la realitat i que només de vore la tele ja et podies imaginar com vivia la gent normal. Doncs, no! I la raó de la negació es va transformar en la cançó de Pulp. De segur que el seu cantant i compositor també es deguera quedar a quadres quan va conéixer esta xica; tant que la impressió el va dur a composar la cançó.

La gauche divine de Grècia, com vaig llegir l’altre dia, sembla que és ben divina... I, a més, resulta que la princesa de Pulp és l’actual dona de Varoufakis. Esta dona és la mateixa que el cantant anglés va dur un dia al supermercat perquè puguera vore com es feia la compra, perquè volia saber què feia la gent normal un dia normal.

Ara ja veig que Grècia està en bones mans perquè el seu ministre d’economia segur que sap cuinar, rentar la roba, comprar el pa i, a més, es coneixedor dels preus i dels productes. Ara estic més convençut que mai que Grècia eixirà de la crisi perquè sé que la dona del ministre d’economia no sap ni fregir un ou i li toca fer-ho tot a ell. No hi ha res com tindre un ministre comú per estar tranquil: els seus problemes són els teus, excepte els matrimonials.

 

Salvador Sendra Perelló

Varoufakis, la partida es guanya quan s'arregla!

Varoufakis ha sigut apartat de les negociacions a la UE. Sembla que Merkel li va demanar a Tsipras el cap de Varoufakis per avenir-se a negociar. Era obvi que Varoufakis resultava un personatge incòmode. Anar als consells econòmics i pintar-los la cara a la resta de ministres d’economia, amb bessonets tots ells, no era un plat de bon gust. Fa un parell de diumenges, a Salvados durant l'entrevista, es van emetre les opinions sobre Varaoufakis d’un parell de periodistes espanyols que estan de corresponsals a Bruseles, el que més en va cridar l’atenció va ser que aquests periodistes van dir que Varaufakis anava a parlar d’economia quan allí s’havia de parlar de política. És a dir, condemnar al poble grec a la misèria i les privatitzacions o venda d’allò que és públic, des de la sanitat, educació, ports o moments antics, no són decisions econòmiques sinó polítiques. Varoufakis posava en evidència les imposicions de la UE eren econòmicament i humanitàriament dolentes, i per això no el podien sofrir.

Però no sols això, Varoufakis en l'entrevista a Salvados diu un parell de coses més interessants. La primera és que l’economia no és una ciència –cosa que els lectors d’aquest blog ja sabíeu-. La segona, que els polítics estan al servei de la banca –a més sembla que això ho diu al darrer llibre d’ell que ha publicat-. Ambdues coses, i més exposades per un ministre, suposen un atac a la línia de flotació la política actual, a la que apliquen els ministres de bessonets. Això no obstant, qualsevol que vullga eixir del sistema neoliberal, ha de tenir clar aquestes dues qüestions.

Syriza es va presentar a les eleccions amb intenció de canviar la política econòmica d’Europa des de dins, negociant amb els “socis” de la UE i sense eixir de “Zona Euro o Zona Zero”. Hom, en veure els resultats de les eleccions, pot pensar que l’aliat natural de Syriza era el Partit Comista de Grècia (ΚΚΕ). Però el pacte de Syriza va ser amb un partit de dretes, Grecs Independents (ANEL), perquè coincidien en l'àmbit econòmic i amb què els canvis vindrien negociats amb la UE. El KKE defenia l'eixida de l'Euro.

Tot aquest affaire demostra que no es poden fer canvis profunds, sistèmics, des de dins, des de la política. És inútil. Des de l’esclat de la crisi el 2008, hem sentit a polítics que abans de pomposes reunions del G-20 manifestaven voler refundar el capitalisme, o voler posar control a la banca, regular millor els mercats, etc., però al final res de res. El Capital campa per on li dóna la gana. Al màxim que s’ha arribat és a veure com ex Goldman Sachs ocupen llocs clau a institucions públiques.

Varoufakis ha sigut esborrat de l’escena internacional, ¿algú dubtava que passaria? Grècia i Tsipras acabaran claudicant, genoll a terra. Perquè des de les institucions -quan acceptes el marc institucional del sistema, ho acceptes tot, i la maquinària global no accepta canvis a fons, només retocs cosmètics- no es pot canviar res.

Ara que venen les eleccions, si hom desitja un canvi a fons del sistema i vol votar, s’ha de platejar si el partit que votarà vol jugar amb les regles del sistema, perquè si juga amb les regles del sistema, serà un altre Syriza. El seu vot no valdrà per res. Al meu poble diuen: La partida [de pilota] es guanya quan s'arregla. Les regles les posen Merkel et alii en benefici de les elits econòmic-financeres, i si vols jugar ja saps el resultat (la banca sempre guanya).

Òskar “Rabosa”

EL RAPTE DE GRÈCIA

Hi ha diferents teories sobre el mite d’Europa però totes ―les dos― coincidixen en Creta com a lloc d’inici. Jo, per no decebre el lector ni el rigor dels arguments que faig servir normalment, opte per la de Zeus que, transformat en bou, captiva la bella donzella i la segresta per transportar-la fins a Creta. Europa acaba sent la reina de l’illa i, amb el temps, li donarà nom a tot un continent.

La Grècia Clàssica és la fusió entre l’Orient i l’Occident o, el que és el mateix, entre les dos civilitzacions més importants de la humanitat. Sense esta fusió no haguera estat possible ni Europa ni la civilització actual, i açò està fora de dubte. Però, d’altra banda, eixa època clàssica depenia d’altre equilibri anterior: l’assimilació de la cultura mediterrània i de la centreeuropea.

Les etapes obscures de la civilització grega van ser causades pel desequilibri provocat per l’increment dels pobles guerrers, els doris, que procedien de les terres del nord. La invasió va comportar una desestabilització que va enfosquir la cultura del Peloponés un grapat de segles, fins a l’Edat Clàssica que ja coneixem. Les tendències de la civilització són de sobra previsibles, i són pendulars: quan les coses van bé, la sensació és que tendixen empitjorar i, quan van malament, a l’inrevés. El temps que es puga tardar... això ja és altra cosa.

Grècia es troba ara en una bifurcació, com ja s’ha comentat per ací i per allà, en gran nombre articles, però Europa també ho està! Si Grècia decidix girar-li l’esquena i festejar amb Rússia, Europa deixaria de tindre sentit perquè la bella deessa tornaria a Àsia, a la terra d’on va eixir, tot i que una mica més amunt. Zeus viuria humiliat perquè perdria esta hermosa criatura i el continent romandria ermós ―per erm― de tot allò que reivindica com a passat i civilitzat.

Grècia està fotuda perquè sembla que sofrix una onada dòrica que apaga la seua esplendor en la mesura que, fa uns pocs anys, en patia una, de mediterrània, que la feia lluir massa. El combustible del llum li l’ha de proporcionar bé la Troica o bé Putin. La meua aposta és com la de Varoufakis: serà la Troica. Ells són persones sensates i saben que estar a Europa és estar al món, però, a més, el vell continent no pot quedar-se sense la patent del nom. I quan dic que són persones sensates, em referisc al coneixement que deuen tindre de la pressió russa perquè, si els centreeuropeus poden semblar agressius, del russos ni en parle; coses de les planures i les estepes, supose.

 

Salvador Sendra Perelló