Euro-Àsia, una nova realitat.

Viure a l’estranger fa que un tinga accés a fonts d’informació diverses. Sovint això no té major interés, a qui li interessa qui és el nou alcalde de la ciutat A o si s’ha produit un incendi a B, etc? Allò vertaderamente interessant és veure com a altres llocs es poden tindre interessos completament diferents d’allò que hom creu “normal”...

Després de dècades de dictadura, els ibèrics en conjunt, convergirem amb Europa i ho férem de manera voluntària i entusiasta. Europa, entenent per ella, el model d’Europa occidental com l’ideal universal a través de la totalitat del continent. També l’Europa oriental, caigut el comunisme, volia occidentalitzar-se. Dècades d’interés proeuropeu front a una actualitat de cada volta més reticent.

Ningú ho haguera pogut sospitar fa pocs anys, però els euroescèptics o una dreta nacionalista antieuropea, són ja una realitat. Sovint ambdues coses van juntes, vegem el cas del Front National francés, el UKIP britànic, la recent aparició a Espanya de Vox a qui sumar els desencantats grec, serbis, hongaresos, alemanys o suecs i no ens allargarem en el recompte...Com es pot haver arribat a això? El “mea culpa” no sembla disposat a entonar-lo ningú i mentre uns desfan altres fan...

Moldàvia en tant que país és majorment desconegut al si del món. Una de tantes repúbliques ex-soviètiques dirà algú minimanent informat, i és cert. Ara bé, també que és un país de parla llatina, una antiga regió romanesa que els russos prengueren per a si al segle XIX i mai abandonaren. Durant la 1ª Guerra Mundial, esfondrat el règim tsarista, els moldaus votaren unir-se, val a dir tornar a la terra mare amb la que compartien llengua, Romania. Els successors dels tsars, els soviets, no tardarien en reprendre el país de nou per a ells, tot allò anteriorment rus era seu... Qui roman va fent, i fent, fent, els moldaus, de matriu llatina original terminen per situar-se en una estranya posició intermitja. Potser no se senten russos, però si algú és enginyer o ha après alguna cosa en la vida, ho ha fet a Rússia i en rus... Canvia la direcció dels interessos i guanyaràs un nou poble per a tu. Quan els valencians esguarden en direcció a Madrid, deixen de ser ells mateixos.

Una recent enquesta demostra que en cas de triar entre una adhesió a la Unió Europea o a una suposada futura Unió Euroasiàtica, els moldaus, amb percentatge de 42, 5% front a 37,6% triarien unir-se a la opció que inclou Àsia. És sorprenent perquè durant dècades, Ucraïna, Polònia, els estats bàltics o caucàsics com ara Geòrgia o Armènia, maldaren per occidentalitzar-se i fins i tot unir-se a la OTAN. Dita enquesta deu anys enrere no hauria pogut tindre lloc car mancaria un dels dos termes de la dicotomia i ara resulta que venç el que no existia... 

La raó és simple, Europa occidental ha deixat de ser atractiva més enllà del seu oci, es veu decadent i envellida, a l’altre costat, una nova Rússia rampant li dona la mà a la Xina, l’esperable campió de les properes dècades. Els experiments socials se solen fer a petita escala, Rússia prova de imposar-se siga per la força com a Crimea que amb atractius econòmics o “soft power” com a Moldàvia.

La geografia, allò que sovint determinà la mala sort històrica de la regió, exposada a atacs d’eslaus o tartars, podria fer-la la clau d’accés a un nou món híbrid euroasiàtic. El temps dirà. Mentrestant, a Europa occidental, cada volta més envellits i carents d’iniciativa.

*Font: diari “Timpul” Chisinau. Republica Moldova (24/01/2018)

Lluís Alemany Giner

Brasov a 14 de maig del 2019.

Conspiranoia o estupidesa?

La nova Europa és profundament democràtica. Això es reflecteix, per exemple, en la presidència rotativa de la Unió Europea, que durant un periode de sis mesos té lloc en un país per mutar posteriorment a un altre i així tots manen en algun moment. Teòricament, clar, continuaran manant els mateixos, els poderosos, els de sempre, ara bé, dóna la impressió de que el poder és –com a mínim- temporalment compartit, un fet comú. Degut al rotacisme de la presidència de la UE tot tipus de diplomàtics i ministres acudeixen sovint o fins hi tot hi resideixen cert temps a diferents capitals europees, aquelles on temporalment s’exerceix la presidència. Doncs bé, recentment, aquesta ha tingut com a seu Sofia, la capital búlgara, concretament de gener a juliol del 2018.

Una Europa tacada de sang en dos conflictes d’amplada mundial a l’últim segle, somià als 50’s en unes institucions comunes on poder dirimir plets sense tindre que empunyar les armes. Una nova Europa que es vol de comerciants i ciutadans i no de militars, una nova Europa fonamentalment occidental amb nucli a Alemanya, França i el Benelux i que també es recolza en la demogràficament poderosa Itàlia com a bastió al sud. Una Europa que una volta lliberada de dictadors la Península Ibèrica als anys 70’s jutja aquesta com a digna d’unir-se al club i inclou a Espanya, també a Portugal o Grècia, simbòlic bressol de la democràcia, a l’altra banda de la Mediterrània. Finalment, no resta sinó anar incorporant als països balcànics o de l’est en general per tal d’arribar a la desitjada unió de tots els europeus. La cosa no és fàcil i dura fins a ben entrada la primera dècada del segle XXI. La dificultat rau en que aquestos països són més Europa en sentit geogràfic que cultural. Els països balcànics o de l’est no han tingut grans lligams històrics amb Europa occidental sinó amb l’Orient representat majorment per l’Imperi Otomà o Rússia, un món apart...

Reprenem però l’argument de la presidència rotativa de la presidència de la UE a Sofia. Segons investigacions periodístiques que han provocat un gran escàndal, l’hotel Marinela on s’allotjaven els membres de la UE estava tapissat de dalt a baix de micròfons. Uns micròfons d’alta tecnologia en escoltes que un país pobre com Bulgària no es pot permetre. Durant el temps de la presidència búlgara, de gener a juliol del 2018, les agències estatals russes han estat més actives que mai a l’hora de replicar qualsevol acció o comunicat de les institucions europees, com si casualment saberen què anaven a dir i tingueren la contrarèplica preparada...

Més, s’ha sabut a més, que el propietari de l’hotel de luxe on s’hostatjaven els dirigents europeus pertany a un conegut empresari condemnat per corrupció i que en el passat ha mantingut forts llígams amb el partit comunista búlgar, l’unic, el dirigent del seu país, una titella del germà major russo-soviètic. A ningú dels serveis secrets de l’Europa occidental se li va passar pel cap comprovar el passat de la direcció de l’hotel? A ningú tampoc revisar si estava infiltrat amb tecnologia d’escolta i seguiment? No estarem pagant en va massa salaris de gent inoperant?

Per últim, Moscou no ha negat ni acceptat cap implicació al respecte però ha deixat que se sabera tot, una nova demostració d’orgull del nou zar Putin a qui no li importa amagar les seus accions? Allò preocupant és que ell si que sembla capaç de monitoritzar Occident però no el cas contrari...

Brasov a 25 d’octubre del 2018.

Macron, ambició o desil·lusió.

Sembla que l’escena política és últimanent confusa a nivell europeu. Allò de la dreta conservadora i l’esquerra progresista sembla ja no tindre major acceptació. Històricament l’esquerra optaba per un universalisme transversal, el seu món no eren els països sinó les classes socials mentre que la dreta abogava per unes nacions fortes que sovint acabaven enfrontades entre elles de manera dramàtica. Les dues darreres Guerres Mondials del passat segle XX exemplifiquen bé això. Acabades aquestes, seguia havent una polarització entre un bloc d’esquerres representat per la URSS i el món capitalista capitanejat pels Estats Units d’Amèrica. Després de la implosió de la URSS i una volta comprovat que el sistema no era en la pràctica democràtic calien noves vies i vet ací que comença a arribar gent nova que diu que refundarà tot: per exemple la famosa Tercera Via de Tony Blair per a les esquerres o quan Sarkozy parlava d’un nou model capitalista però amb impronta francesa, val a dir, il·lustrada...

Com dirien els americans, “is hard to kill the beast” i els prejudicis prevaleixen per sobre tot allò que els vol substituir. Els soviètics no van ser mai demòcrates perquè eren una extensió del tsarisme que tampoc ho fou. En quant a Sarkozy, no va ser mai popular sinó que representava a la dreta més rància, bevent cognac o xampany francès però estrictament elitista. La victòria de Macron ha, però, descontrolat a tots. Aquell jovenet amb aspecte intrascendent ha aconseguit imposar-se a partits i líders acreditats en tan sols una legislatura i reclamant més Europa front a una dreta que de cada volta és més nacionalista i una esquerra desdibuixada i que no acaba de trobar un camí propi en les darreres dècades.

Macron parla de llistes electorals transnacionals i se’n refot de a qui pertanyen les grans corporacions. Per exemplificar-ho, gran part de la classe política i econòmica francesa estava horroritzada per la compra per part de l’alemanya SIEMENS de la molt francesa ALSTOM, especialitzada, com ara en la construcció del molt emblemàtics trens TGV, els trens d’alta velocitat equivalents de l’AVE espanyol. No li preocupa doncs, que la companyia siga alemanya o francesa sinó eficient. En principi sembla bé.

El nou president francès creu que ha acabat la època dels pares fundadors de la Unió Europea car la van fer a esquenes dels seus pobles. Eren una mena de monarques il·lustrats actuant per un bé suprem, la integració europea, per damunt d’uns pobles altament nacionalitzats i alguns fins i tot directament nazis... La Segona Guerra Mundial apenes havia acabat. Ara, segons Macron, cal més Europa i menys estats, cal començar a pensar globalment. Ara bé, estan els diversos pobles madurs com a per creure-s’ho?

Mentre se seguisca votant en clau nacional mai podrà haver una Europa unida i forta i allò que ara mateix més creix és una dreta nacionalista que explota les grans nostàlgies de les grandeses perdudes. La gent té por i es refugia en allò conegut.

Acabarà Macron com Blair o Sarkozy, un simple teoritzador més sepultat pel pes de la Història? Sembla molt probable.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 11 de desembre del 2017.

I SI CATALUNYA DIGUERA QUE “NO” A LA UE?

L’home révolté d’Albert Camus hauria d’afegit un nou capítol en forma d’annex, per incloure açò que està passant a Europa. Vaticini o no, allò que sí que és important és analitzar com es mou el tauler de joc a partir de les noves demandes del segle XXI. I, ens agrade o no, hi ha una retirada cap a la situació anterior a la Révolution Française. Però, és normal que açò passe quan el propòsit révolutionaire està més que exhaurit.

Amb la Révolution, o, millor dit, a partir del seu resultat, es confonen dos noms: nació i estat. Si analitzem esta fusió, aviat vorem que la paraula estat prové de l’idioma revolucionari, on el tiers état, o siga, el poble, aconseguix eliminar els altres dos (noblesa i clero) per crear la moderna nació francesa; però açò només passa a França; Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Portugal, etc., per tant, són nacions o són estats? Qui diu que els nacionalismes són cosa del passat, té raó? Estos llocs que he esmentat abans, s’han guanyat el títol d’estat? Han fet la pertinent révolution? EEUU sí que la va tindre, i ve esdevenir independent però, a més d’això, a Amèrica no poden haver nacions, ni a Àfrica... Rússia també va ser révolutionaire.

A Europa, però, les fronteres de les nacions i les dels mal anomenats estats no tenen perquè coincidir; ni tan sols a França, tot i que hi haja funcionat el sistema gairebé dos-cents anys i, a més, l’haja exportat. Però resulta, primer, que els més nacionalistes neguen que ho són; segon, que s’apropien de l’estat quan són del tot incapaços d’entendre la revolució; tercer, que el fracàs revolucionari s’entén ara que allò que a França era el tercer estat, el vencedor de la revolta, s’ha transformat en una massa gris i esclavitzada, sotmesa a la por dels mercats i a la manipulació; i quart, que sembla que el resultat de la crisi ha rellançat la necessitat d’altra revolta, o revoltes. Amb la crisi de les révolutions sorgixen  les nations!

I Europa diu que no entra en el conflicte Catalunya-Espanya perquè no hi té competències. Però, i Catalunya? Hauria de voler pertànyer a una Europa que combrega amb estos antecedents i veient com s’hi tracten els drets humans? Però pequen d’innocents i de bons, estos catalans, perquè, vos imagineu que una associació com la UE de la qual el Regne Unit vol eixir-ne i a què Escòcia hi demana l’entrada, en cas d’independència, fóra rebutjada per Catalunya per indigna? Escòcia seguiria volent entrar-hi? I Turquia? El brexit tindria ja un argument de pes per abandonar la Unió, la crisi europea estaria més que servida i el seu final es podria observar amb una mica de paciència quan cada indret deixara opinar la ciutadania en referèndums «legals»; o, millor encara, quan per por no els deixara parlar i hi sorgiren les revoltes.

Salvador Sendra

El rapte d'Europa

El rapte d’Europa, no patiu, encara no ha tingut lloc, això sí, és imminent…

Es postulen altres etimologies, però a mi em sembla la més acertada aquella que veu Europa des d’una òptica oriental, val a dir, Europa com a derivada de la arrel semítica g/r/b, que dóna per exemple, l’Algarv, regió al sud de Portugal, el país més a l’oest del continent.

Per als orientals, les úniques cultures que dominaven l’escriptura a l’antiguitat, Avrupa > Europa, era simplement allò que els romans anomenaran més tard Occident, lloc per on es posa el Sol. Els romans els primers a unificar Europa i poc que li queda...

Este 2017 es registraran eleccions a importants països com ara França, Holanda o Itàlia, per no parlar del Brexit. No d’una manera immediata, però aquell somni europeu que es produí com a conseqüència de la devastació posterior a II Guerra Mundial, bé podria desaparéixer sepultat per visions immediates i egoïstes.

Al meu parer, els perills tenen una triple matriu:

1)      Per als partidaris del Brexit o els grans partits populistes d’ultradreta, tan potents a Holanda, França o Àustria, i relativament poderosos arreu últimament (per exemple a Hongria, Grècia o els països escandinaus), Europa es veu com un impersonal monstre burocràtic que amenaça les llibertats personals.

2)      Per a les esquerres (o allò que encara podria entendre’s com a tal) és més aviat al contrari, Europa com una gran maquinària només al servei de les grans corporacions, del capital.

3)      Per a uns i altres dels suara mencionats, la construcció d’una identitat europea comuna és un intent neosovietitzant de difuminar les multiseculars riqueses nacionals en un poutpourri uniformitzador.

Molts encara recordem viatjar per Europa i arribar, posem a París, a les quatre del matí, i no poder prendre un café malgrat tindre diners, perquè no es tenien francs i calia esperar a l’horari d’apertura de les guixetes de canvi. Per altra banda, els programes Erasmus, han aconseguit esborrar en gran part allò dels estereotips envers l’altre. Per als francesos de la generació dels nostres pares i abans, els italians i espanyols eren desorganitzats i bruts, o en el millor dels casos tan sols simpàtics. Els alemanys caps quadrats, etc. En la actualitat molts han gaudit de beques a l’estranger i per a ells impera la vivència personal més enllà del vell estereotip, així, recordaran un bon sopar amb germanor  entre gent de països diversos, i no allò que els deien que tenien que pensar a priori d’ells...

Per els tres motius abans mencionats, 2017, pot ser l’any en que allò que mai ha arribat a quallar del tot, la Unió Europea, comence a deixar de tindre sentit. No és imminent, però el temps vola i alguns en un futur proper, ho lamentarem.

Bucarest a 9 de gener del 2017.

Lluís Alemany Giner

EL MUR DE LES LAMENTACIONS ENVOLTA EUROPA

El primer article que vaig escriure en este BLOG fou “Ucrania y el efecto placebo”. Ara, un parell d’anys després, pense que és interessant retornar a l’argumentari inicial per intentar explicar eixes coses que passen però que no escoltem per enlloc. Abans de començar, però, he de dir que la qualitat dels meus textos sembla que ha minvat des d’aleshores en la mesura en que ha davallat l’objecte de l’escrit. Des d’ençà, no sé si atrevir-me a dir que n’he redactat altre de bo; sempre hi ha un passat idíl·lic.

Moldàvia es planteja si replantejar-se la relació amb la Unió Europea. Crimea, que abans era part d’Ucraïna, es planta i li dóna plantó a la resta de l’estat. Sèrbia no ha amagat mai el seu planter i planta la bandera russa. A Bulgària, el president planta clot i deixa plantat el parlament quan el poble vota allò que no li plau... O siga, que la llavor de Putin està plantada i comença a germinar regada per planys de fe i adobada per la religió. Romania es manté plantada, de moment, però em preocupa en la mesura que manté dues realitats socials i religioses; però, per damunt de tot, religioses.

D’altra banda, i per proximitat, nosaltres estem molt preocupats per la probable eixida del Regne Unit de la UE, que possiblement passarà a ser un regne desunit. La realitat religiosa anglesa és l’anglicana, en majoria. Si en l’altre article, el primer de la sèrie de dos, deia que s’estava reconstruint el mur, ara ja sembla més que evident el trencament Est/Oest, amb els consegüents laments, alhora que el centre s’aïlla de la perifèria, molt més vulnerable.

I nosaltres, que som els més europeus d’entre els europeus número u dels més europeus d’Europa? Doncs, així: sense cap mirada crítica des de la mort d’Unamuno; com sempre. I, des del meu punt de vista, de manera molt encertada perquè, si es desfà la Unió, sembla que no ens en recuperarem mai més. La perifèria europea ens deixa sense cap mena de marge de maniobra geoestratègica que vaja més enllà de la defensa del catolicisme, junt amb Irlanda, Itàlia, Portugal i Polònia.

Quan els rics ens titllaven de pigs, tot i que no hi estaven incloses ni Irlanda ni Polònia, tots sabíem que també els afectava el qualificatiu. Grècia és ortodoxa i per poc està encara a la Unió, Malta, l’ultracatòlica, també està ben tocada i França perilla perquè les grans manifestacions de fa uns anys, lluny de les sindicals, eren les convocades pel clero, quan la seua economia es troba més que qüestionada.  Mire el llibre de Weber que tinc a la prestatgeria i pense a rellegir-lo, de nou, per entendre un món enrocat en els dogmes. El barrejaré amb Unamuno per poder analitzar la (im)possible entrada de Turquia al club. 

Salvador Sendra

LA SÍNDROME DE MISS ESPAÑA

Esta campanya electoral es presenta d’allò més interessant perquè els polítics han escollit tractar temes que no tenen res a vore amb la nostra capacitat de decidir, ja que opten per marcar el camí a seguir per altres estats sobirans, on se suposa que també hi ha polítics, i lleis, i votacions. O, pensant-ho millor, potser intenten tornar a exercir de colons. L’estupidesa no té límit, per a estos personatges tan mediocres, però, a més, se superen cada dia.

Ara bé, sí que he d’admetre que m’agradaria que tractaren sobre les relacions de l’Estat amb la resta del món, amb la Unió Europea o amb eixos estats sobirans que mantenen lligams amb l’antiga metròpoli. Entre altres coses, perquè és un dels assumptes que no se solen abordar en les campanyes electorals i, des de la nova revisió de les estructures internacionals causada per la globalització, marca l’agenda econòmica, social i política de qualsevol estat, per sobirà que siga.

Però Albert Rivera ara es preocupa per Venezuela i em recorda el cas inventat —o això espere— d’eixa miss a qui li pregunten sobre un altre país i diu que és un indret bonic i que coneix gent d’eixe lloc. Per tant, a Albert ningú no li ha de retraure el seu desconeixement sobre la República Bolivariana perquè hi ha estat dos dies! Dos intensos dies en què ha extret l’essència del lloc visitat en la mesura que jo ho vaig fer a Kuwait, i puc parlar-ne perquè em vaig quedar penjat al seu aeroport i hi vaig romandre un parell de dies.

Hi ha gent que és una esponja i que aprén en poc de temps eixes coses que altres persones no veuen malgrat hi haver estat mitja vida, o sencera... La capacitat innata per curar amb una píndola, per menjar bé en un Snack bar, per vestir-se fixant-se en la moda o per posar-se en forma amb un règim d’un mes, també ens val per als viatges exprés i per al saber induït. Perquè ja se sap que, si hi ha interés, hom pot arribar a governar un estat fent valer la imatge en la mesura que la fa servir una miss com a representant de tots nosaltres.

 

Salvador Sendra

El Trumb és xenòfob i els europeus germanetes de la caritat.

¡Ay de vosotros, escribas y fariseos, hipócritas, que sois como sepulcros blanqueados, que por fuera aparecen hermosos, mas por dentro están llenos de huesos de muertos y de toda inmundicia! Así también vosotros por fuera parecéis justos ante los hombres, pero por dentro estáis llenos de hipocresía y de iniquidad!

La influència dels mitjans de (des)informació en el criteri de la gent és cada vegada més patent. Els mitjans exposen un fets de forma manipuladora i t'ofereixen la possibilitat de la teua interpretació, que és la d'ells. A una conversa en un fòrum de la Xarxa, ix el tema de Donald Trump. Com a vegades, sense tro ni so, m’ix una vena provocadora, vaig dir que a mi Donald Trump en cau bé. Òbviament, la gent benpensant i políticament correcta, se’m va tirar a la jugular. Ells, especialment P$x€ros i Pperos, estaven tot cofois perquè ja podien dir-me de tot: que si a mi em queia bé un xenòfob, un “constructor de murs”, un nazi, un... Bé tot això que es diu de Trump. Aleshores vaig començar el raonament que a continuació vos exposaré.

Resulta que Donald Trump és un nazi i un xenòfob perquè vol construir un mur i que els “chicanos” no puguen passar més enllà de Rio Grande. Carrega contra els immigrants, els acusa de tots els mals, no vol refugiats musulmans, etc. Això a la Vella (i cansada física, moral i intel·lectualment) Europa ens espanta. Oh, nosaltres ja hem patit el feixisme, el nazisme, la xenofòbia! Nosaltres ja saben on porta això! Els camps de concentració, els forns dels camps d’extermini... Donald Trump és un nazi i un personatge tòxic. És intolerable que un personatge així puga ser president dels EEUU. I tot el bla, bla, bla... amb què ens bombardegen La Sexta, Tele5, A3, Cuatro, El País, ABC, La Razón, Público... i resta de mitjans, es diguen de dreta o d’esquerra.

Mentre tant, a la Vella (i compassiva) Europa, amb l'autoritat moral que ens ha donat haver sofert el feixisme i el nazisme, haver-los derrotat, haver-nos vacunat ja per sempre més de tots eixos mals. Nosaltres ens compadim dels pobres, de xiquets soldats, dels palestins, de tots els desfavorits del món. Nosaltres reclamem els Drets Humans per a tots els Éssers humans. Nosaltres no suportem les injustícies. Nosaltres no podem tolerar el que Trump vol fer. Per aixó nosaltres no faríem mai el que Trump vol fer.

Sí, tot això és el que proclamem, investits d’una (falsa) autoritat moral. Però certament, no es pot ser més hipòcrita. Perquè justament fem tot el que diu que vol fer Trump i moltes vegades d'una forma molt pitjor. Sí, perquè ací a Europa, els moralment impol·luts, som capaços de deixar entrar gran quantitat d’immigrants, no regularitzar la seua situació perquè siguen mà d’obra barata si no gairebé esclava. Després de tant en tant, la policia fa una batuda i n’agafen uns quants, els maltractem, els torturem una estona, els tanquem a un CIE –una mena de camp de reclusió- privant-los de llibertat sense cap sentència judicial, els deportem, etc.

Quan ja no ens fan falta, perquè l’economia s’ha deprimit, alcem tanques amb concertines perquè es dessagnen, els disparem amb boles de goma quan estan al mig de la mar, o paguem a la policia marroquina, tunicina o, quan hi era Gaddafi, líbia, perquè ells facen la tasca bruta d’apallissar-los. Més encara, els aboquem a les màfies, màfies que escandalitzen la nostra (hipòcrita) moral. Al passat 2015 s’han comptat sobre 6.500 morts en el Mediterrani d’immigrants cap a Europa, i les xifres podrien ser majors. Davant totes aquestes catàstrofes els polítics actuen amb passivitat i indiferència.

El tema dels refugiats ha posat també a prova la fèrria moral europea. Aylan va commocionar consciències durant una estoneta. S’havia de buscar una solució davant del drama dels refugiats siris que fugien del tirà Bashar Al-Assad, segons la versió oficial. Però l’impacte Aylan va passar, i prompte van poder veure guardacostes grecs tractant de punxar una barca unflable amb refugiats siris, a la policia hongaresa repartint llenya a tort i dret, etc.

I amb tot açò resulta que ens escandalitza el que diu Trump però no el que fan els nostres governants. Trump és un nazi i els europeus “germanetes de la caritat”. No és per res, però trobe que hauríem de posar les coses al seu lloc, i començar per veure la biga que tenim a l’ull abans de mirar la palla a l’ull de l’altre. 

Ni cal dir que els companys en el debat van acabar callant, no sé si per vergonya o perquè no sabien com defensar el polítics europeus.

Òskar "Rabosa".

El paper de les esquerres a Europa després de Grècia.

Un dels grans dubtes que ha deixat damunt la taula la claudicació de Syriza i la derrota de Grècia a les Guerres Troikes, és quin paper han de jugar les esquerres dins de la UE a partir d’ara. Cert que el meló no s’ha encetat encara –no hi ha un debat del paper de les esquerres en aquest moment sobre què fer-, però és un meló que tard o d’hora s’ha d'obrir. Perquè una cosa ha quedat clara i neta, jugar amb les actuals regles de la construcció europea només porta a la derrota de les esquerres i a la claudicació davant de l’Imperi.

No cal més que llegir com ha viscut Yanis Varoufakis les negociacions amb l’Eurogrup per saber a quina Unió Europea i a quina Unió Monetària estem. La construcció europea actual no ha tingut mai res a veure amb anhels democràtics, ni de pau, ni de res que s’assemble, només té a veure amb els interessos de les elits dels països del nord d’Europa amb convivència amb les elits servils dels països del sud. La poderosa maquinària propagandística ens ha fet creure que la UE era una cosa desitjable, ara ens van creure que és una cosa imprescindible. Sense UE no hi ha vida. Fora de l’Euro hi fa fred, només hi ha fam i misèria. No hi ha alternatives.

Les esquerres europees no han tingut mai un pla alternatiu. Totes són profundament europeistes. Les seues crítiques a l’actual Unió Europea no passen de dir que és la “unió dels mercaders” i les seues propostes no passen de reclamar “una Europa més social”. Però cap qüestiona l’entramat institucional europeu, ple de buròcrates i tecnòcrates, i infiltrat per poderosos lobbys que són qui realment fan i desfan les lleis. És conegut que a les secretes negociacions del TTIP, mentre els membres del parlament van tenir un accés limitat al contingut una vegada acabat l’esborrany, representants de les grans multinacionals d’ambdós costats de l’Atlàntic hi eren presents.

Per una altra banda, tampoc queda clar que és això d’una Europa més social. Què vol dir una UE de les persones? Això, és un significant buit, que només pren sentit quan es confronta amb “l’Europa dels mercaders”. Com a truc dialèctic potser està bé. Però com a discurs per a un programa d’esquerres no té cap significat. Òbviament, és de suposar que “una Europa de les persones” vol dir una tornada a la socialdemocràcia dels anys 45 a 70 del s. XX, però això és impossible. No es pot tornar a un model que no sols es va acabar, sinó que també es va esgotar.

Per a un futur, i estant com estem en una crisi sistèmica on el model que s’imposarà després d’aquesta crisi serà totalment diferent, les esquerres no poden seguir basant-se en propostes pensades als anys ’30. S’ha de ser conscient d’una vegada que el keynesianisme està mort i que els seus models són absolutament inútils per al futur. Cal que es facen noves propostes, amb els paràmetres i les condicions del S. XXI. Condicions ambientals, socials, energètiques, tecnològiques... És absurd, voler construir una alternativa al que hi ha ara, quan el capitalisme ha sabut adaptar-se sempre a les condicions, des de les esquerres volent mirar al passat.

Dona la sensació que les esquerres miren sempre al passat, mentre el capitalisme s’adapta cada vegada a la realitat, i ho fa més ràpid i eficientment que les esquerres. Mentre teòrics i els polítics que sostenen el capitalisme saben adaptar-se, repensar-se i crear institucions que el beneficien. Des de l’esquerra falten propostes transformadores. Bé potser en plànol ideològic hi estan, però els partits d’esquerres, summament condicionats de la propaganda capitalista i per la ignorància dels electors, no s’atreveixen a portar-les endavant. Quin partit assumeix el decreixement i diu voler portar-lo a la pràctica? Òbviament cap. Si un polític ix per la TV i diu que cal decréixer, no el vota ni sa mare. És per això que les esquerres es veuen arrossegades a seguir el capitalisme en un viatge cap a cap lloc.

El viatge a cap lloc toca al seu final. Estem a una crisi sistèmica, per al després de la crisi hi ha un repte vigent. Quina Europa es vol des de les esquerres? Si preguntem als polítics, la resposta serà: una Europa més social. O el que és el mateix: no sap/no contesta. Fins que les esquerres no sàpiguen que volen, no podran construir l’alternativa postcrisi sistèmica. No hi haurà una Europa diferent si les esquerre l'únic que fan és el monigot.

Òskar "Rabosa".

La Unió Europea i Democràcia, conceptes antagònics?



L’altre dia escoltava un programa de La Tuerka, titulat “La izquierda ante la crisis del régimen”. Cap al final del programa es posa sobre la taula un tema cabdal (en el vídeo 1:09:30 min. aproximadament), com es pot controlar el poder a la UE. El debat més interessant és entre Juan López de Uralde, EQUO, i Iñigo Errejón, Podemos. La resta no diuen massa coses interessants, tòpics. Uralde diu que la UE és un projecte incomplet, i que cal aprofundir en la unió política per donar més pes a Europa en l’escena mundial, pes que ara té Alemanya. Iñigo conclou que cal construïr majories populars que conquerisquen estats i a partir d’ací construir noves relacions entre estats enfront de les elits (he fet un resum, més o menys del que diuen si voleu escoltar-ho les seves intervencions 1:15:50-1:20:00 aproximadament). 

Així doncs es planteja dues alternatives. La primera una Europa més democràtica, amb pèrdua de pes dels Estats, i més forta. L’altra una Europa on els Estats recuperen pes enfront de les elits econòmic-financeres, i construesquen relacions d’Estat a Estat. Per resumir, el debat és entre cedir més sobirania a la UE o que els Estats recuperen sobirania. La primera idea, cedir més sobirania a la UE, és un clàssic de l’esquerra, més aviat resulta sorprenent que les que Iñigo Errejón, un dels ideòlegs de Podemos, mantinga una posició que siga més propera a posicions de dreta o extrema dreta a Europa.

Ara bé, des de posicions d’esquerres, la construcció de la Unió Europea s’ha de fer amb més democràcia. De fet tots els programes polítics dels partits d’esquerra (IU, EQUO-Primavera Europea, Podemos) portaven als seus programes fer una Constitució europea, obrint un procés constituent amb participació ciutadana. Però és això possible? Poden fer una constitució europea els ciutadans? És possible un gran Estat democràtic?

Hi ha raons més que fundades per contestar No a totes aquestes preguntes. Jacques Rouseau a “El contracte social” posava de manifest “mientras más el Estado crece en población, más la libertad disminuye.” Si bé ell o feia en relació a la població i quota de poder de l'individu respecte a l’Estat minva, no deixa una observació que en el fons, crec, té raó. No en va, Rouseau deia que les formes de govern més convenients per a cada Estat anaven en funció del nombre d’habitants “el gobierno democrático conviene a los pequeños Estados, el aristocrático a los medianos y la monarquía a los grandes”. Com més gran és un Estat, com més població té, més s’allunyen els representats i els ciutadans. Això per no parlar que pràcticament s’impossibilita les formes de participació política directa, com la democràcia assembleària (ni que fos tan imperfecta com la d'Atenes al s. V a. C.) o democràcia líquida, com pretenen alguns grups hui en dia (Partido X).

No hi ha cap cas a la història d’Estat democràtic que abaste un gran territori i es regesca per principis democràtics. I si hi ha hagut cap, ha degenerat en oligocràcies. Les democràcies gregues acaben amb la unificació de Grècia per Alexandre, quan deixen de ser una petita Ciutat-Estat i posteriorment acaben conquerits per Roma. A Roma, mateixa, la república acaba quan es fa més extens el seu territori, i poc després, uns 40 anys, de conferir la ciutadania a la resta de pobles itàlics.

Hom pot dir que hui en dia està l’exemple dels Estats Units d’Amèrica. Però, realment podem considerar els EUA una democràcia? Jo crec que no. Tenen un sistema polític que en principi podria respondre a una democràcia representativa, però el poder no resideix al poble ni tan sols està en una aristocràcia política, el poder està en mans de les elits econòmic-financeres. Podem veure com es financen els candidats a les eleccions; podem parar atenció d’on provenen els assessors del President; podem mirar qui són congressistes i quines són les seues fortunes; tal vegada, també resulte interessant donar una ullada al seu Tribunal Suprem i veure quan fa que no dicten una sentència contra els interessos de les grans multinacionals; ... i podríem seguir mirant fins a l’infinit.

Ja que Juan López de Uralde parla de més Europa, mirem el programa de EQUO per a les europees. Proposen crear una Assemblea constituent per a redactar un text, Constitucional, curt. S’ha de formar una assemblea on estiguen tots representats “elegidas directamente por la ciudadanía europea, de forma paritaria, representando su diversidad ideológica y geográfica y que no pertenezcan a otra institución política de ámbito europeo.” A més s’obriria a la societat civil “a través de Ágoras territoriales periódicas, Ágoras ciudadanas en el Parlamento Europeo, Foros sectoriales y Asambleas y Herramientas online de democracia directa.” Tot això amb una població de 507.416.607 habitants, de 28 Estats, que parlen un muntó de llengües (més de 50 fàcil). No sembla una tasca fàcil, recollir totes les sensibilitats a un text curt, veritat? Clar a no ser que es diga, va la Declaració de Drets humans amb una miqueta de maquillatge i a córrer.

Amb la complexitat que suposa un super-Estat així, quina forma de Govern s’hauria d’establir que fora democràtica sense caure en més tecno-burocràtes? També podríem parlar de tot això que tant es parla: unió fiscal, unió bancaria, etc. Com pot la ciutadania tenir control sobre eixos temes? El mateix que sobre el Banc Central Europeu, cap ni un.

Jo cada dia estic més convençut: Més Europa és menys Democràcia. En el debat del qual vos parlava a l'inici, cada vegada estic més a prop de posicions com la de Iñigo Errejon. I em va alegrar escoltar que ell pensa com jo, o jo com ell, jo no sabia que ell pensava aixina. Ell posa en paraules el que per a mi és una intuïció.

Links relacionats:

El contrato social – Jacques Rouseau (PDF)

http://www.enxarxa.com/biblioteca/ROUSSEAU%20El%20Contrato%20Social.pdf

Partido X y la Democracia Líquida - Kaos en la Red.

http://kaosenlared.net/component/k2/43249-el-partido-x-y-la-democracia-l%C3%ADquida

Programa de EQUO

http://europa.partidoequo.es/programa/democracia-hacia-la-regeneracion-democratica-de-europa#1_1