FORMIGUES AL NEOLÍTIC

Són les onze de la nit, ha mort Rita Barberà este matí i m’he hagut de posar a escriure perquè he escoltat per la ràdio una notícia realment interessant: unes formigues de les illes Fiji recapten llavors d’un determinat vegetal i les planten perquè cresquen les herbetes per, així, poder alimentar-se amb els seus fruits quan torne a ser l’hora. Ja havia escoltat altres voltes la seua dedicació ramadera, però esta, mai.

Allò que sorprén de la notícia és que esta pràctica es realitza des de fa uns tres milions d’anys: molt abans que ho fera qualsevol ser humà! A més, a tot açò s’ha d’afegir que les altres potes necessàries per a la inclusió neolítica són el magatzematge del menjar, al formiguer, i la pràctica de la ramaderia, i això també ho fan les formiguetes amb els pulgons. Ara, si els investigadors volen acabar de lluir-se, només han de comprovar el seu treball en grup i l’organització social del cau.

Nosaltres encara estem al neolític, diuen per aquí, i no els falta raó. De les dos èpoques que es coneixen, esta és la segona, tot i que encara hi haja una minoria de gent que visca en la fase anterior: la dels picapedra. Sempre s’ha dit que quan hom està bé, no cal moure’s, i potser eixa és la raó del suposat retard. Mirant-ho bé, crida l’atenció que hi haja formigues que visquen en un estadi superior al d’alguns humans.

Però jo no vull pensar així perquè sóc una persona de món i sempre he defensat que els humans som humans perquè cantem, ballem i resem; la resta de coses no ens afecten en la nostra humanitat. I estic segur que si poguera conéixer dos tribus —una de cada costat del món— que no hagueren tingut mai contacte amb la resta d’humans, les dos farien estes tres coses. La resta de facultats són possibilitats humanes, o capacitats, però no són elements unificadors mentre que les jo dic, sí que ho són. Hui, ja avançat el segle XXI, m’atrevisc a dir que la racionalització és una quimera, si la plantegem en termes globals.

Les formiguetes deuen tindre rituals, segurament, però no crec que posseïsquen cap déu formiga, ni que tan sols siguen politeistes. De parlar, ho dubte. No obstant, en els llibres de l’escola no diuen res d’això de cantar, ni de resar, per referir-se al neolític. Quina cosa eixa que hi ha dies que em fan sentir enveja. 

Salvador Sendra

EDUCACIÓ I DESORDRE SOCIAL

Retornant al tema de l’educació que vaig encetar l’altre dia, he de dir que el fet d’escriure’n l’efecte, resulta d’una causa ben concreta: un article que vaig llegir on s’explicaven els malcriaments dels jóvens, adolescents i no tant. Realment, eixe article que ara no recorde on vaig llegir, ni qui era l’autor, explicava que la joventut no estava preparada per al fracàs i que, sota la seua autodefinició de dialogants, assemblearis o participatius, amagaven un fort esperit autoritari i asèptic. En definitiva, venia a explicar que intentaven bloquejar aquelles coses que no els agradaven o que exposaven punts de vista oposats als que ells defenien o integraven. Com podeu comprovar, a causa de la mancança de rigor d’este escrit que no cita les fonts, vos haureu de fiar de mi.

La família era una mala aliada per a l’esperit crític, com explicava fa uns dies a “Educació i ordre social”, però, l’educació, tampoc es queda curta! L’article de referència a l’inic del text ―i sense referència apuntada― tractava sobre la feblesa d’un sistema educatiu on la comoditat i la protecció són unes raons fonamentals per a la integració de l’alumnat, cosa que té repercussions dolentes quan afecten el malcriament de l’individu i la seua manera d’enfrontar-se a circumstàncies adverses. L’ordre social, per tant, es pot aconseguir amb una correcta educació i amb un sistema que integre els jóvens de cara al futur, que sempre és millor que el passat.

Per primera volta ―deien a l’inici de la crisi actual― els fills viuran pitjor que ho han fet els pares; la tendència s’invertix just en el moment en què més feblesa s’endevina en el comportament juvenil. El colp, per tant, té efectes seriosos que, segurament, fa servir com a punt de fuita l’ús de les noves tecnologies, on hi ha una important confusió entre la vida real i la virtual, i entre la pròpia i la aliena.

Ahir, al seminari de la UNED, davant de la meua, hi havia una ponència sobre un filòsof anomenat Zizek, on el ponent, en un moment de la seua intervenció, va centrar en discurs en la crítica educativa. Zizek pensa que l’educació, per massa integradora, democràtica i participativa, afeblix l’individu, creant un humà molt semblant al que definix l’article de referència que no recorde ara. Deia que, amb una educació més jeràrquica i autoritària, l’alumne tindria algun motiu per revoltar-se i oposar-se a allò que li estan dient i de què no pot participar. A més, observava que, amb l’actual sistema, més que persones crítiques, estava formant un ramat de persones educades per a una finalitat comuna i ordenada.

L’evolució, si se seguix un sistema ordenat, és lenta o, fins i tot, inexistent. Les vertaderes passes d’importància s’han donat a partir de malformacions o fets extraordinaris, on s’ha avançat de debò. La intel·ligència s’ha d’aplicar amb l’exposició a fets  i situacions incòmodes, o a pensaments diferents, no a refermar-se en els propis, per molt dialogants i participatius que siguen. Si Zizek pensa que el model educatiu ordenat seguix una finalitat per evitar sobresalts i per crear un individu eficaç, ho fa perquè, d’aplicar un sistema diferent, més elitista, jeràrquic i autoritari, l’alumnat podria tindre motius per revoltar-se i per oposar-se al model dels governants, i això no deu passar perquè es pot desequilibrar el trist sistema i l’ordre actual de poder, on la felicitat virtual de la massa es podria vore malmesa.

Quina cosa eixa, on el progressisme es torna conservadorisme i on les actituds més arcaiques són les úniques que poden crear individus capaços de capgirar el sistema o, si més no, de revoltar-s’hi. Quina mala intenció, fer esta reflexió ara, quan el govern està estudiant de premiar els millors docents. Quina maldat, la d’aprofundir en el tema quan, ara, qüestionem l’èxit del sistema i quan l’oposem a l’èxit de la societat. Quina casualitat, saber que, eixe premi, d’atorgar-se, es troba destinat als millors garants de l’ordre social. Quina anticipació, preveure que els millors garants de l’ordre són els pitjors educadors quant a potencial crític de l’alumnat i instint de revolta. En fi: molt divertit tot!

Salvador Sendra Perelló

EDUCACIÓ I ORDRE SOCIAL

Tenia un professor que deia que els xiquets anaven a l’escola molt contents fins al dia que, en arribar a casa, deien als pares que no hi volien tornar. A partir d’este moment, el plor passava a ser un costum matinal i, els deures, un càstig vespertí. Els pares, però, encara són desconeixedors de l’important canvi, tot i que són els primers afectats, de manera col·lateral, de la desfeta pedagògica.

La memòria és selectiva i, si no em creieu, intenteu extraure, a alguna persona major, els pitjors moments de la seua vida; resulta molt complicat per la facilitat que tenen de relativitzar. La col·lectiva, la memòria, també ho és, i el cas més evident és la història: el passat idíl·lic pren forma en el subconscient col·lectiu fins al punt de creure’ns-el. I esta visió distorsionada de la història i de l’evolució és la que transmetem als nostres infants; i ho fem de la pitjor manera possible, entre altres coses, perquè reproduïm un ideal sobre una realitat, i amb una important projecció futura.

El passat sempre fou dolent, tant l’històric com el personal; per això el món ha evolucionat. La infantesa és cruel i, si ho dubteu, observeu els comportaments dels vostres fills i filles durant deu minuts al dia. Sembla que, tot i la nostra negativa ―i la de Rousseau―, la societat modela l’humà fins a adaptar-lo a la vida en grup, cosa que ja podem incloure en el present i el futur. A més, pot ser que siga a causa de la projecció dels adults sobre els jóvens que els primers anys de vida se centren una mica massa en el jo, o, pitjor encara, intenten reproduir l’estada al Paradís projectat des d’un subconscient de postguerra farcit de mancances i llacunes mentals.

El dia que la canalla torna de l’escola plorant és perquè han estat ensenyant-los matemàtiques o, el que és el mateix, gramàtica. Eixe mateix dia, els infants entenen que hi ha un poder superior al jo que marcarà el bé i el mal, la correcció i la incorrecció, i que no són ni els seus pares ni els seus avis. El dia que l’educació demana pas, eixe nefast dia, els alumnes, encara tendrets i malvats ―naturals i modelats a la imatge idíl·lica dels majors― comencen a entendre que s’ha acabat de jugar i es comença a treballar, perquè el futur hom se l’ha de guanyar, si no hereta. Han estat expulsats del Paradís, simplement.

La primera volta que em vaig presentar a una oposició de docent, vaig suspendre per dos causes: perquè em vaig enganyar de programació i perquè el meu llibre pedagògic de capçalera era Educació i ordre social, de Bertrand Russell. Cada dia que passa, i a mesura que veig i sofrisc les greus conseqüències dels egos juvenils, pense que la causa del suspens, més que haver-me enganyat de programació, va ser la segona: rara avis!

 

Salvador Sendra Perelló