L'experiment persa.

Durant dècades s’ha pogut seguir el cas iranià, l’antiga Pèrsia, com el d’un orgullós poble a contracorrent. Si escrivim en llengües occidentals com ara el català, som occidentals, la geografia també ho certifica. Ells en canvi, són l’altre en sentit sartrià, Orient, la cultura rival. Salamina, Esparta, Grècia contra Pèrsia, després Roma contra l’Imperi Part i l’adveniment de l’Islam a les seues terres quan nosaltres ja érem cristians. Ras i curt, de nou, clarament, l’altre.

En temps ja més recents el règim del Sha de Pèrsia intentà un acostament a Occident i les seues esposes eixien a les revistes de societat occidentals. Es volia fer de Teheran una capital europea i part de la població ho aprovava. Massa ràpid i aplicat per un règim corrupte i brutal, el poble no ho acceptà i decidí que el camí era la revolució, de fet, una particular revolució involutiva. La Revolució Iraniana que derrocà al Sha i instaurà els règims dels mul·làs amb Khomeini inicialment al davant es volia oriental i conservadora per reacció al Sha i els seus deliris occidentalitzant. Ja tenim de nou a la vella Pèrsia oposada a Occident, en aquest cas actual capitanejat pels Estats Units.

La història de les últimes dècades parla d’enfrontaments d’Occident amb l’Orient: les guerres d’Irak, les del Golf, la d’Afganistan... Una ràpida ullada al mapa demostra que tots aquestos països on s’han produït enfrontaments entre occidentals i orientals són frontera directa amb l’Iran. Així les coses, algú que haja viscut al país els últims anys ha vist com com a esquerra o dreta de casa, tropes de gents estranys bombardejaven els seus veïns. Posem un exemple, algú s’imagina créixer sentint a les notícies que Portugal està invadit militarment per tropes iemenites o egipcies, França per tropes líbies, sirianes o marroquís? Això mateix pensava un persa quan a l’Afganistan lluitaven primer russos, posteriormente coalicions internacionals de danesos, alemanys, americans, espanyols, japonesos o italians. Per a ells, occidentals.

No fer part de les institucions internacionals podia semblar una decisió voluntària d’un antic poble orgullós. Ara bé, no és la realitat, l’antic fervor revolucionari (i reaccionari) quallà finalment en un conservadorisme de les classes dirigents que, com en el cas de l’època del Sha, no observaven els desitjos de la major part de la població, majorment jove, per baix dels trenta anys. Gent que consumeix telesèries i vol sumar-se al món. El règim, brutal, ha escapçat qualsevol intent de democràcia o modernitat i els fraus electorals són un fet conegut. El règim, com tants altres al llarg de la història només aspira a perpetuar-se i si pot, a créixer. Vol estendre’s pels països dels voltants, com a xiís volen imposar-se al sunnisme dels seus veïns àrabs. Volen la bomba atòmica, siga per major poder que per poder mostrar-se al món com poderosos, innovadors, no atrabiliaris com la majoria els percep...

Recentment, un avió s’estavellà a l’aeroport de Teheran al poc de despegar. Un lamentable accident, es diu inicialment. Als pocs dies es parla d’un atemptat que ningú reivindica, i que alguns apunten de factura local. El règim ho nega, alega que és “científicament” impossible i és curiós observar que quan es dirigeixen a Occident utilitzen la paraula ciència quan intenten governar internament des de la imposició religiosa... No vull reconstruir els fets, per a això es pot acudir a les hemeroteques i he deixat passar el temps abans d’escriure per tal de deixar cristal·litzar els pensaments. La conclusió, i és terrible, es que tot ha sigut premeditat: el règim dels aiatol·làs ha volgut testar la capacitat de reacció occidental. Centenars de morts, morts innocents, civils, si Amèrica, si Occident, si Xina, si Rússia (va augmentant el nombre de potències) fa res, podem continuar amb la nostra bomba atòmica, amb les ingerències als països veïns com ara Síria, el Líban o el Iemen. En curt, si ningú fa res nosaltres podrem seguir fent... És una lògica perversa, tristament sovint, la del decurs de la història.

Bucarest a 24 de gener del 2020.

Suïcidi occidental.

Recentment ha “esclatat” un escàndol al respecte de funcionaris de la ONU o altres organismes internacionals occidentals que treballen a Síria i que suposadament bescanviaven sexe per aliments; val a dir, crudament, si vols menjar obri’t de cames. S’infereix que es tractava d’homes que cobraven amb sexe allò que ells rebien gratuïtament a mode de ajudes i que d’eixa mateixa manera devien distribuir els aliments, gratuïtament.

Els organismes internacionals han alegat que no es tractava directament d’ells sinó de població local que tenien com a personal auxiliar, l’escàndol però no ha deixat de guanyar amplada, i personalment entenc que als mitjans de comunicació occidentals, exemple de l’estultícia que ens devora i finalment ens afonarà com a civilització, s’ha tractat de manera errada. Tots ho presentaven com a mostra de la corrupció de les nostres institucions i dels seus dirigents. Em consta que determinades persones han hagut de dimitir dels seus càrrecs, obtinguts de manera lícita o no... Ara bé, em pregunte jo, crec que ningú ignora que a Síria s’està en guerra i que per allí no circula lliurement ningú que no pertanga a alguns dels bàndols en conflicte i únicament pels seus canviants territoris. El personal civil, present a tots, però, en pateix les conseqüències. Així les coses, les institucions han hagut de delegar part de les seues funcions en personal auxiliar local. No és un cas aïllat, quan ha hagut inundacions, terratrèmols, sequeres persistents o altres calamitats en països de llengües d’ús no habitual o en zones remotes de difícil accés, s’ha hagut de fer recurs a personal que coneguera l’orografia i llengua local per poder fer-li’ls arribar l’ajuda. En molts casos ha passat a l’Àfrica, però com que l’Àfrica no interessa, de l’Àfrica no se’n parla, els casos han romàs més o menys silenciats. Qui sap que soltdats pakistanesos es cobraven amb sexe el repartiment de les ajudes al Congo? A Haití al Carib han passat també coses semblants, però com que són eixos llocs on només es va per fer-se la foto el dia de la desgràcia i agafar el vol de tornada a casa com més aviat possible, la qüestió prompte s’oblida...

A Síria passen moltes coses, massa de fet, massa interessos, però allò més trist es cessar del seu càrrec a una persona probablement honesta per allò que ell no ha fet directament sinó un subordinat seu. No seria millor si de cas parlar d’una religió que prohibeix l’accés al sexe i provoca gent disposada a forçar la pràctica d’aquest encara que siga de manera tan reprobable com posar a les dones entre el dilema d’accedir als seus requeriments o deixar a elles i les seus famílies morir de fam? No, amb la religió no es juga, a ella no se la critica car a nivell nacional poden haver contrarrèpliques i conseqüències... No seria millor llavors parlar d’una brutal i injusta guerra recolzada per massa actors internacionals amb interessos sovint contraposats? No, això seria parlar de política i a nivell nacional de nou, hi poden haver conseqüencies... Roda i volta, amb els poderosos no es juga, amb la religió i el poder no es juga...

Les dones poden seguir debatent-se entre la fam i el sexe brut i indesitjat i algú que no ho deu pot pagar-ho tot amb un cessament del seu càrrec... Això sí es pot, cessar a algú per donar l’apariència de que es fa alguna cosa, atacar les bases socioculturals que han dut al fenòmen, no... De nou, amb la religió i el poder no es juga.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 2 de març del 2018

CRÍTICA DEL CRÍTIC HAROLD BLOOM

Llig amb avidesa El canon occidental, de Harold Bloom. I ho faig com aquell que se sap davant d’una cosa excepcional, si més no, per la desimboltura i l’atreviment amb què el crític americà obri la caixa dels trons de la literatura. Perquè eixe apartat sempre ha estat lligat a les opinions més conservadores, ja és motiu suficient per endinsar-s’hi i per observar-ne les peces escollides per l’elaboració del llistat d’una persona culta i polèmica.

Primerament, i al pròleg, l’autor em captiva a partir de la interpretació que hi ha dels llibres de l’Antic Testament, si més no, de la seua autoria; cosa que no vos pense contar perquè crec que heu de ser vosaltres qui esbrineu la font. De seguit, entre en una etapa de lectura sense gaire intenció, quan elabora el llistat de les peces més importants de la literatura occidental i l’explicació de la tria. Seguisc llegint...

La tercera part ─jo l’anomene així, tot i que no coincidisca amb els capítols─ ja se centra a encarar la figura de Shakespeare, part central i indiscutible del cànon. Els arguments que fa servir Bloom són, bàsicament, dos: l’ús del llenguatge i la implicació aconseguida amb els seus personatges ─supose que en les obres de teatre. De la primera part, no puc opinar perquè no l’he llegit mai en anglés, tot i que Bloom sí que opina de l’ús del llenguatge que contenen els llibres d’altres llengües que ha llegit traduïts a l’anglés.

El teatre de Shakespeare l’he vist en major mesura, tot i que he llegit alguna peça, i, segons el crític, és la representació pura dels anhels i les passions humanes. I és per esta raó que llegia el capítol de referència amb una certa incredulitat que no arribava a explicar-me; era com si no s’adreçara a mi, per mediterrani o per parlant d’una llengua ─o dos, o tres─ romanç. Em vaig posar a revisar les obres de teatre i el llibre de referència, de nou! Ara, ja puc dir perquè sentia eixa indiferència.

Bloom concep la creació dels grans clàssics a partir de la superació d’obres anteriors, d’altres autors, cosa que fa que el gran artista cresca encara més. Ho aplica a Dante, a Cervantes, a Tolstoi, etc. Però, i aquí ve la troballa, no ho aplica a Shakespeare, cosa que no arribava a entendre perquè, si no és així, per què ho usa en la resta d’autors? És com si canviara la norma depenent de l’escriptor a qui l’aplica. A mi, que sóc un gran amant del teatre clàssic, sempre m’ha estranyat la manera amb que han situat l’anglés al zenit del gènere, a tanta distància de la resta, si a mi no m’ha resultat mai tan excepcional.

Però tornant als antecessors de Shakespeare, l’autor en cita només un, de tan poca rellevància que ni el recorde però, per contra, no cita cap de tràgic grec, quan ha citat Aristòfanes per comparar-lo amb Molière. Williams, per tant, hauria de ser comparat a Esquil, a Sòfocles o a Eurípides, però no ha estat així. Segurament, eixe oblit de Bloom és la causa del meu estupor a l’hora de realitzar l’anàlisi dels arguments argüits pel crític, perquè jo sí que comparava, de manera inconscient, el teatre de l’anglés amb les tragèdies gregues de referència.

Salvador Sendra

Els Gossos de la Guerra.

 

All pity choked with custom of fell deeds:

And Caesar's spirit, ranging for revenge,

With Ate by his side come hot from hell,

Shall in these confines with a monarch's voice

Cry 'Havoc,' and let slip the dogs of war;

That this foul deed shall smell above the earth

With carrion men, groaning for burial.

¡Las acciones bárbaras sofocarán toda piedad! ¡Y el espíritu de César, hambriento de venganza, vendrá en compañía de Atis [La diosa la venganza], salida del infierno, y gritará en estos confines con su regia voz: «¡Matanza!», y desencadenará los perros de la guerra! ¡Este crimen se extenderá a todo el universo por los ayes de los moribundos solicitando sepultura!

William Shakespeare, Julius Caesar: Act 3, escene 1

Now let it work! Mischief thou art a foot

Take thou what course thou wilt

¡Ahora, prosiga la obra! ¡Maldad, ya estás en pie! ¡Toma el curso que quieras!

William Shakespeare, Julius Caesar, Act 3, Escene 3

Certament no hi ha res nou baix del Sol. El que ha passat a Brussel·les ve descrit als textos clàssics, com aquest de William Shakespeare, Juli Cèsar. En el primer dels textos William Shakespeare pose eixes paraules en boca de Marc Antoni. Una vegada han assassinat a Cèsar, Marc Antoni demana poder dir unes paraules al funeral. Els conspiradors, que saben l’estima que tenia Marc Antoni vers Cèsar, li ho concedeixen, no sense que alguns expressen els seus dubtes. Marc Antoni sap que la mort de Cèsar i les seues paraules al funeral portaran conseqüències: “es soltaran els gossos de la guerra”. Més endavant, quan ell ja ha parlat al poble, i poble reclama venjança contra els traïdors, exclama: “Maldat ja estàs dempeus, vés on vulgues”.

La ignorància i l'estultícia generalitzada porten als líders i opinadors europeus a dir que els atacs són un atac general contra els valors occidentals, contra la Llibertat i contra la Democràcia. Uns arguments tan simples i tan buits com els dels conspiradors que mataren a Cèsar, quan deien: Cèsar vol ser Rei. No, no és això, el més normal és que els que causen els problemes al final no ho vulguen reconéixer i, a més a més, han de buscar excuses barates.

L’excusa barata serà dir que els fonamentalistes islàmics són el pitjor de Món, uns bàrbars sense escrúpols, fanatitzats, que assassinen en nom d’un fals déu. Aquests fonamentalistes, radicalitzats amb l’odi a Occident, al que representa Occident, que no és altra cosa que valors com Drets Humans, Llibertat, Democràcia, etcètera. Però el que no reconeixeran, aquests venedors de fum, és que els occidentals, si bé ens donem eixos valor a nosaltres mateixos, no hem deixat de comportar-nos com hipòcrites en tot moment. D’aquesta hipocresia ja en vaig parlar al post Essers humans de primera i segona.

Però a més a més, Occident ha creat aquesta raça nova de “gossos de guerra” i els ha ensinistrat. Els volien utilitzar per als seus interessos, no en benefici dels súbdits d’Occident, sinó en benefici d’uns pocs, les elits que controlen els mercats internacionals financers i del petroli, principalment. Occident ha finançat i entrenat Al-Qaeda en el passat, ha finançat i entrenat l’ISIS perquè lluitaren contra Bashar Al-Assad, han permés que els amics Al-Saud (la família regnant a Aràbia) finançaren les madrasses, autèntic niu d’expansió del fonamentalisme wahhabbista, etc.

El drama d’Occident, i la diferència amb els personatges de l’obra de Shakespeare, és que Occident assumeix el paper de traïdor i, a més a més, solta els gossos de la guerra. La maldat que occident ha creat o ajudat a crear, s’ha posat dempeus, i ara va on vol.

Òskar "Rabosa".

ISIS: i ara què fem?

Al post anterior, Éssers humans de primera i de segona, parlava de la hipòcrita forma d’estar-al-món dels Occidentals. Però això no pot llevar que l’ISIS és un grup de salvatges, del pitjor que hi ha damunt d’aquest planeta. Pense que alguna cosa s’haurà de fer amb ells. I aquesta cosa no és altra que liquidar-los. No crec que amb aquesta gent es puga raonar de res. No crec que la solució siga deixar-los campar lliurement: “no els toquem ni els diguem res que així, a lo millor no ens tornen a atacar”. Tampoc crec que no fent res es mantindrà la pau, com diu l’Ada Colau, ni els que repeteixen allò de la violència engendra violència, per tal oposar-se als bombardejos francesos després de l’atemptat a París. Malauradament, la violència ha arribat i arribat per quedar-se i amb els salvatges de l’ISIS i amb el fonamentalisme islàmic no valdran clavellets i bones parauletes. Cert també que des d’Occident hem engegat o posat la gasolina a l’espiral de violència i ara que ens explota als “morros” ens posem les mans al cap.

Malgrat que es força conegut que: als inicis de l’ISIS va estar subvencionat per Qatar i per Aràbia, que els EEUU els van recolzar amb entrenament militar; que els Toyota amb què es mouen pel desert carregats d’armes van ser pagats pel Pentàgon; que el petroli amb el qual es financen acaba a empreses Occidentals; que 40 països entre ells membres del G20 –Putin dixit- han estat ajudant a l’ISIS; que no ha hagut intenció d’acabar amb realment amb ells de cap forma fins ara; etc. I que tot això, era per enderrocar a Bashar Al-Assad; aprofitar una zona d’alt interés geoestratègic per a interessos Occidentals amb un govern titella a Síria; tenir una eixida de petroli al mediterrani sense passar pel Golf Pèrsic ni per Canal de Suez; que a més a més, Rússia, sense Bashar Al-Assad, perd l’única base naval al Mediterrani; etc. No hi ha cap dubte que Occident deu acabar ja amb l’ISIS o afrontar més atemptats com el de París. Cosa que seria molt insuportable per als súbdits dels països europeus.

Acabar ISIS podria ser relativament fàcil. Si no s’ha fet fins ara, ha sigut perquè als EAU i a Europa no els ha interessat. Òbviament, el primer que s’ha de fer és acabar amb les fonts de finançament de l’ISIS. La venda de petroli, que els reporta 2 milions de dollars diaris segon diuen, no es paga amb efectiu, cash, es paga mitjançant transferències bancàries i això ho fan bancs, congelar els comptes si ho desitgen, seria fàcil. La venda i el pagament de camions per transportar el petroli, també es fa mitjançant bancs. La venda d’antiguitats, si es vol, també es pot acabar amb ella, no crec que siga difícil seguir els rastres de peces úniques, i a més a més els diners tampoc aniran en cash. El tràfic d’armes, les armes que compren a gavelles, no em digueu que la CIA i la resta de serveis d'intel·ligència no saben qui són els traficants. Vendre milers i milers de fusells, llançagranades, milions de bales, etc., no ho fan quatre desarrapats a una cantonada de qualsevol ciutat. Totes eixes activitats que fa l’ISIS no poden passar desapercebudes pels serveis d’intel·ligència, és més, si ho fan, és perquè els ho permeten quan no els ajuden directament.

Hom pot dir que la prova més clara de què Occident té intenció d’acabar amb l’ISIS és el bombardeig que fan. D'acord, però, ¿per què no bombardegen les plataformes d’extracció de petroli? ¿Per què no els bombardegen els camions de transport del petroli –les fotos que ha fet públiques Rússia demostren que no poden passar inadvertits per cap satèl·lit, capaços com són hui en dia de veure’ns la marca del cigarret que tenim a la boca-? ¿Per què no s’ha atacat de forma més efectiva l’ISIS? La resposta està clara, altra vegada, no hi ha hagut gens d'interés de fer-ho. Quan es vullga fer, es farà. A més a més, l’ISIS té 30.000 combatents, per acabar caldrà enviar tropes per terra. Quan es vullga acabar en l’ISIS s’haurà de fer. Mentrestant, no s’acabe amb les fonts de finançament de l’ISIS, el petroli, es pose fre a la compra d’armes, mentre no s’ataquen les arrels i mentre no s’envien tropes, tot el que diguen que s’està fent per acabar amb l’ISIS és pura mentida. És fer com si es fera però sense fer-ho de veritat.

Però tot intent d’acabar amb ISIS, encara que es prenguen totes les mesures esmentades i algunes més, serà inútil si des d’Occident no canviem res. Si es segueix permetent que Aràbia seguisca subvencionant les madrasses, si es segueix actuant de manera hipòcrita, si les estratègies geopolítiques segueixen sent les que més interessen a les multinacionals occidentals, si no canvia la relació amb les altres potències, si quan torne a ser útil es finança o es permet que les monarquies petrolieres financen altres grups islamistes, etc. Perquè no fer tot això portarà a l’aparició de nous grups: primer va ser Al-Qaida i totes les seues branques; ara ha vingut l’ISIS; després vindran altres. Occident té que canviar la seua manera d’estar-al-món i això ara no toca, no interessa. Per tant, si realment es vol, s’acabarà amb l’ISIS, però acabar amb l’ISIS no canviarà res.

 

Òskar "Rabosa".

Essers humans de primera i segona.

El dissabte -14 novembre de 2015- mentre sopava, estava posada La Sexta. Com no, després del que havia passat divendres -13 novembre- a París, tot era sobre el mateix. El presentador de Al Rojo Vivo, un impresentable de nom Antonio García Ferreras, estava a París donant una classe magistral de pseudo-periodisme groc. Deia expressions com: París no tiene hoy la misma luz (jo pensant: serà imbècil, és de nit i són els mateixos fanals); aquí hemos podido ver los restos de sangre; aquí la gente –a uns forats de bala d’una cristallera- la gente ha dejado flores; i més coses d’un groc vomitiu. Això sense parlar que entrevistaven a gent que estava a sa casa, sentia els trets sense saber de què anava la cosa i després es mostraven altament compungits perquè un veí al qual no havien saludat en la vida havia mort. Òbviament, que els atemptats han sigut terribles, tots els condemnem sense pal·liatius. Però de veritat cal tot això? Cal muntar tot un circ amb els atemptats?

Per suposat, la resposta és sí. Occident ha sigut colpejat -menys durament que Occident quan colpeja, val a dir-. Els mitjans de (des)informació deuen gastar tot l’aparellatge per a fer-nos sentir por, perquè es declare l’Estat de guerra, per protegir els nostres Drets Humans. Han atacat Occident com a garant de la Democràcia, dels Drets Humans, Llibertat, que els islamistes volen enderrocar. Nosaltres som, dins del món, Éssers Humans de primera. I la resta del món vol posar fi a això. Les morts dels nostres són més lamentables que les morts de la resta d’essers humans (sense majúscules que són de segona). Cal donar-li sensacionalisme, que empatitzem més amb els nostres morts, que tots ens sentim agredits, que tots ens sentim violats, que ens sentim en guerra.

Fa uns quants anys, els EUA van bombardejar la celebració d’una boda a Afganistan, en un dels seus atacs per a la Llibertat i la Democràcia. Cap periodista va anar a emetre en directe des de l’Afganistan, no ens van mostrar el vestit de la núvia ple de sang, ni les basses amb sang de xiquets, ni res d’això. La notícia va ser notícia durant una estona i ja. Fa pocs mesos, els EUA van bombardejar un hospital de Metges sense Fronteres, ningú va anar a mostrar com havia quedat l’edifici, ni els vidres trencats, ni a contar-nos la història dels pobres desgraciats que eren atesos per MSF. A ningú l’interessa això, ahí no cal fer periodisme groc, són éssers humans de segona. Ells no tenen llibertats, ni democràcia, ni drets –humans o animals-, no cal que ens identifiquem amb ells ni que empatitzem amb ells. Són menys que nosaltres.

Certament, el pretés universalisme dels Drets humans és una fal·làcia. Un invent que és útil quan convé que siga útil, però quan no convé s’explota “el fet diferencial” perquè així és més fàcil matar (veure a aquest blog Maleïts els altres de Lluís Alemany) o mantenir les consciències tranquil·les. És més, com encertadament exposen Negri i Hardt a Imperio, els Drets Humans sovint serveixen per a establir l’enemic (qui suposadament no els respecta) i són les ONG (suposadament desinteressades) qui apunta a eixe enemic. No cal dir que a eixe enemic, no-Occidental, no se li respecten els Drets Humans, és un ésser humà de segona.

Eixe negar la categoria d’Ésser humà de primera, emparant-se amb Drets humans, llibertat, democràcia, i altres significants buits, ve de l'arrogància Occidental. Aquesta arrogància és una cosa que ja veure Huntington a The Clash of Civilizations. Huntington, acusat d’inspirar la guerra de civilitzacions, parla de l’arrogància d’Occident en emprar aquests conceptes com universals quan són purament occidentals i voler-los imposar com valors superiors als valors tradicionals de fora d'Occident. I sí, aquesta arrogància i intent d'extendre-ho crea malestar i rebuig a la resta món. Els Occidentals encara som supremacistes, encara que ho disfressem amb bones paraules i conceptes “cool”. Però a més a més, som hipòcrites, perquè volem universalitzar uns conceptes que en realitat només apliquem –i a mitges- a Occident.

No és d’estranyar que cada vegada apareguem més hostilitats contra Occident per part de la resta món. No sols ho demostren els atemptats islamistes o les simpaties que cada vegada més desperten en el món musulmà aquests grups, també fora del món musulmà. A Rússia, Xina, a l’Àfrica, etc., apareixen teòrics crítics amb Occident i la (hipòcrita) manera d’esta-al-món Occidental. Tots fan palesa la hipocresia Occidental en la continuada violació de tota mena de Drets per raons purament crematístiques, per explotar els recursos, petroli, matèries primeres, per imposar models econòmics que afavoreixen les multinacionals occidentals... I per a tot això, les violacions dels suposats Drets i llibertat fonamentals, dels que Occident és el suposat baluard, són constants. Això es fa amb total menyspreu de la resta del món. Fins i tot, quan Occident saqueja, guerreja, assassina, ho fa emparant-se amb els principis de Democràcia, llibertat, Drets Humans... Els islamistes maten per en nom de Déu, de la jihad, del Islam; nosaltres matem en nom del capitalisme, dels diners, per cobdícia, per mantenir un status a Occident molt superior al de la resta del món, i a més ho disfressem amb valors universals que de facto neguem a la resta del món. No som millors que ells, gens ni mica.

Aquesta hipocresia Occidental es girarà contra nosaltres. 

 

Òskar "Rabosa"



Turquia, l'orgullosa revolució silenciosa.

Acabe de llegir un excel·lent article d’Òskar Rabosa en el qual analitza la “curiosa” amistat de Tsipras, el president grec, amb Vladímir Putin, que no necessita presentació. Es podria dir que a nivell global s’està produïnt un fenòmen de multipolaritat desconcertant com a mínim per a tots aquells –i ha donat peu per a un parell o tres de generacions- que van créixer en un món bipolar i sempre a punt de saltar pels aires, russo-nordamericà.

La així anomenada Guerra Freda entre els Estats Units i Rússia, es pot dir que dura des d’aproximadament la fi de la Segona Guerra Mundial, fins als 90’s, amb l’implosió del gegant soviètic. Fins a aquell moment i amb poques excepcions, tots aliniats amb un o altre contendient. Vet ací però que la caiguda del Mur de Berlín o del bloc comunista en general permet que amb el temps comencen a eixir nous actors globals. Un canvi subtil, en principi ningú preveïa pèrdua d’influència de potències mitjanes com ara la Gran Bretanya, França o Itàlia, vencedores al més amunt mencionat conflicte, tanmateix... ¿algú veu més futur ara mateix a França, Itàlia o el Regne Unit que a Xina o l’Índia? Hem citat només dos exemples que podrien ser més, com ara Indonèsia, Sud-àfrica, Brasil, Xile o altres ja consolidats com la Corea del Sud, tots poderosos a escala regional i fins i tot mundial en alguns casos. Voilà un nouveau tableau... un nou escenari amb nous actors... El problema és que el quadre queda incomplet, car és estrictament econòmic i no cultural i una gran part del món, el musulmà, hi queda exclòs.

Sol passar, es barallen dos i guanya el tercer, o la tercera via (i sense voler citar a Blair, un farsant que mereix un capítol propi) conciliadora entre els dos extrems. El món occidental es sent atacat pel món musulmà que no oriental, que no cal confondre. Al mateix temps, el món musulmà i gran part d’altres també, es sent atacat pel món occidental, no a la manera imperialista de farà a penes un segle sinó de manera indirecta –soft power- per la publicitat o el mode de vida generalitzat occidental. Alguns països musulmans, com ara les petromonarquies del Golf, han reaccionat tancant-se en banda a qualsevol intervenció estrangera, mentre que altres, com ara Turquia, han excel·lit amb un model propi.

Per als àrabs, els turcs són poc més que un afer vergonyós. Els consideren uns incults, un rudes guerrers de les estepes asiàtiques, un poble de bàrbars incapaç de reconéixer el refinament de per exemple les societats llevantines o al-Andalus. Ara bé, els rudes guerrers que els van arravatar el poder... Des de l’inici de la Revelació Corànica, el Califa, l’equivalent al Papa per als occidentals, era un àrab perquè este era el poble triat pel profeta Muhammad per a la transmissió del seu missatge diví, i entre els àrabs, aquells (anomenats xarifís) que pugueren demostrar una filiació directa o algun tipus de vincle/nissaga amb dit personatge.

Tot i així, els turcs es fan amb el poder i als àrabs durant vora un milenni que es diu prompte, no li els queda altra que callar i covar odi. Quan un anglès com Lawrence d’Aràbia els va proposar trair a germans de fe com els turcs amb ajuda anglesa, no s’ho van pensar un instant i contra ells que hi van lluitar. Acabada la 1ª Guerra Mundial i com a reacció a la deslleialtat àrab i cercant de salvar allò que encara pogués ser salvat de l’anterior i extens domini turc, Mustafà Kemal Atatürk o “pare dels turcs”, decideix passar-se a l’alfabet llatí i –sacrilegi!- abolir el califat com a institució. En el seu moment, allò va ser una bomba per a gran part de la pròpia població turca apegada als aspectes culturals islàmics, però Atatürk no es va fer enrere i generacions senceres de turcs han crescut durant l’últim segle sota el signe de la laïcització. I dit això, anem a contradir-nos, laïcització sí, però forçada i superficial, només les institucions de l’estat com ara l’exèrcit i la magistratura. El poble va seguir ben aferrat a la tradicio islàmica. Era per tant qüestió de temps que hi sorgira un govern islamista, i amb Recent Tayyip Erdogan, ahí el tenen.

Malgrat allò dit, seria un error fer un paral·lelisme entre islamista i radical. L’AKP, el partit d’Erdogan no té res a veure amb els talibans, salafistes o altres grups islamistes radicals. És més aviat una versió musulmana de la Democrazia Cristiana italiana dels anys cinquanta o els tecnòcrates de l’Opus Dei als últims governs franquistes. Turquia no compta amb els hidrocarburs dels pobles àrabs o el persa i no li ha quedat altra que cercar una via de desenvolupament pròpia, no volent simplement esdevenir una tènue i patètica còpia occidental. A Turquia ara mateix hi conviuen dues cares, la pro-occidental de caire laïcista (com el propi Occident) i la musulmana de caire integrador. Totes dues Turquies es donen la mà al si d’un país i govern autoritari, car la tradició de força és encara massa gran per qualsevol dels dos bàndols.

Acabe de tornar recentment de Turquia, un país dividit entre Europa i Àsia, entre modernitat i tradició. Mal que bé i a la seua manera, les coses funcionen i el país s’expandeix amb ritme propi. Veurem com acaba tot, revisió d’un actor inesperat, Turquia, quan el món no era més que Rússia i els Estats Units d’Amèrica.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 8 d’abril del 2015.

Supèrbia occidental.

Una de les idees més nocives per a la humanitat, també per nosaltres els Occidentals mateixos, és el fet que ens creguem els Humans més especials que han hagut fins ara. Samuel Huntington, en The clash of civilizations, reconeix que som superbs per creure’n superiors moralment i èticament a la resta de civilitzacions; Alexander Duguin, La Cuarta Teoría Política, diu que això és una forma de racisme. A parer meu, ambdós no deixen de tenir raó.

Els occidentals adoctrinats en el liberalisme anglosaxó, amb una forta base en el darwinisme social, considerem que la nostra civilització és la més evolucionada, suposa l’estadi superior pel que fa, no sols a la tècnica i la ciència, sinó que també en l’ètica, la moral, la política, l’economia... i el que siga. Som els que millor ens hem adaptat, els més forts, com diria Herbert Spencer, i per tant, els que deguem dominar i imposar els nostres valors al món. L'obsessió que Nacions Unides han de promoure la Democràcia liberal (només si el resultat a les urnes ens agrada), per estendre els Drets Humans (ara bé, els Drets Humans més liberals no els més socials), etc., és un intent de modelar tot el món a la nostra imatge.

Tant és així, que nosaltres no admetem que hi haja societats que es puguen organitzar d’una altra manera. Ni que porten 2.000 anys organitzats d’eixa forma i hagen sobreviscut fins al dia de hui. Indefectiblement els considerem retardats, endarrerits, no-evolucionats, primitius, salvatges... poc més que infrahumans. Tot això, com en el darwinisme social, no és més que una forma de classisme i racisme. Actuem amb prepotència i amb aires de superioritat, mirem a la resta del Món per damunt del muscle. Menyspreem els valors culturals de qualsevol altre poble.

Aquest no és un fenomen actual ni exclusiu d’Occident, ja s’ha donat en el passat. Els romans també estaven tocats per eixa “il·luminació” de creure’s especials. De creure’s els més especials de la història, de creure’s que tenien una missió històrica de governar el Món sencer. I en gran part, eixe pensament ens ha sigut traslladat a nosaltres. També els xinesos, que han tingut diverses etapes d’esplendor imperial han sigut víctimes de creure’s els més especials; els japonesos; els britànics, durant l’època de l’Imperi britànic. La política de Xina actual és per tenir el “lloc” que ells creuen que deuen tenir al Món. Altres exemples, els troben en el frustrat intent dels nazis de crear un imperi que durara mil anys; també, els jueus es creuen especials, en aquest cas per motius religiosos, com a poble elegit per Déu.

Els nord-americans parlen de “l’excepcionalisme americà”, però en realitat aquest excepcionalisme es pot dir d’Occident en general, un Occident liderat pels nord-americans, que els fa dos vegades excepcionals: primer, com occidentals, després, com líders del món occidental. No és d’estranyar que ells creguen que els EUA són el món. I eixa imatge és la que transmeten mitjançant les formes audiovisuals de cultura popular (cinema, series per tv, etc.), on sempre que s’acaba el Món, és perquè els EUA estan en risc o perquè els EUA van a salvar a la resta del planeta.

Aquest excepcionalisme és el que ens porta a voler que tot el Món, assumisca i compartisca els valors que els occidentals hem desenvolupat. I amb el desig que ho facen sovint els ho volem imposar per la força. I no ens adonem que sovint aquesta voluntat d’imposar-los aquests valors, ni que siguen els Drets Humans, causa rebuig. El mateix rebuig que a mi causa que l’Església catòlica volguera salvar l’ànima de tantes persones cremant-les al foc, o que els integristes vulguen portar-me al seu paradís posant-ne bombes. Perquè els Occidentals, emparats amb la farsa que és l'ONU i la força de l’OTAN, també els matem bombardejant-los amb nom de la Democràcia, però no accepten les eleccions que fan després si no guanyen “els nostres”, i la Llibertat, o financem l’Al-Qaeda o el ISIS. I sinó, els volem inculcar els Drets Humans alliberant-los de tirans torturadors, però abans els passem per Abu Ghraib o per Guantánamo.

Ara bé, allò que els volem imposar té una arrel profundament liberal, i no volem assumir que hi ha altres formes d’entendre el Món, només entenem l'individu i lligat a la propietat privada. No accepten que les terres siguen d’una tribu, comunals, si és així, el govern de l’Estat amic, ens les vendrà a les nostres multinacionals, per explotar-les. Perquè si alguna cosa no té un propietari individual, no és de ningú. I eixa és la base dels Drets Humans que volen exportar, drets de l'individu propietari. Per això els Drets Humans són rebutjats per acadèmics de fora d’Occident, que estant bàsicament d'acord amb el plantejament dels Drets Humans, no accepten que aquests hagen de tenir l'individu com a subjecte o com a únic subjecte, donat que en els seus valors l’individu només té sentit en el marc de la família, del clan o de la comunitat.

Tan superbs som els occidentals que hem elevat els nostres valors, la nostra cultura, la nostra forma d’entendre la política, l’economia... a categoria d'Universals. Tal com fan les religions, pretenem que les nostres creences siguen les úniques vàlides, i com les religions monoteistes les volem imposar a la resta Món. No ho fem en nom de cap de Déu, encara que de vegades envaïm països al crit de “God Bless America”, ho fem en nom d’una superioritat científica i tècnica, per tant, també ètica i moral. Aquesta imposició no s’accepta des de la resta món, cada vegada pren més posició contra Occident, ja siga al món islàmic, a Rússia, a Àsia o Àfrica. Les propostes que defenen el relativisme cultural, són tan fortament contestades com ho feia el Papa Benet XVI amb el relativisme moral. Tot un exemple de com les idees pretesament universals acaben sent totalitàries.

Els Occidentals hem d’abandonar la supèrbia i l’arrogància. No podem seguir anant aixina pel món.


Òskar "Rabosa"