LLADRES DE TEMPS

L’any 1974 es va publicar Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. L’argument d’esta novel·la infantil radica en el poder d’una xiqueta, d’entre 8 i 12 anys, sobre un exèrcit d’homes grisos que tenen com a objectiu furtar el temps de les persones adultes. El temps robat els permet viure i reproduir-se. El seu avanç, silenciós i constant, aboca la ciutat a la indiferència, la monotonia i a la submissió inconscient de les persones als dictats invisibles dels freds homes de gris.

Les persones adultes de Momo cedixen als arguments irrefutables dels homes de gris construïts amb una precisió esfereïdora de xifres; amb promeses de devolució del temps, amb suculents interessos, en passar cinc any de la signatura del contracte. Podríem afirmar que les persones cedixen, lliurement, a les propostes dels homes de gris. Però, si és així, per què els lladres de temps, esborren la conversa prèvia a la signatura del contracte? Si esborren de les ments humanes qualsevol rastre de la seua presència, a què tenen por si el tracte és tan beneficiós per a uns i per a altres?

Des de 2009 (un any després de la caiguda de Lehman Brothers, desencadenant de la crisi financera mundial) moltes caixes i bancs de l’Estat espanyol van actuar com si d’homes grisos es tractés. La conjuntura de crisi demanava a crits un augment de capital. La fórmula? Col·locar participacions preferents, deute subordinat i d’altres productes d’alt risc. A qui? Als seus inversors minoristes. Per què? Perquè no demanen tan de rendiment com els experts financers o els inversors institucionals. El pla estava en marxa. La banca va emetre estos productes d’alt risc per un valor superior als 12.000 milions d’euros.

Més de 300.000 persones van caure en les  xarxes dels directors de banca i dels seus treballadors. Les captivaven garantint-los una alta rendibilitat i l’oportunitat de recuperar el seu capital quan volgueren. A diferència dels homes de gris de Momo, la promesa venia dels seus banquers de confiança, dels que fins aleshores tan bé les havien aconsellades. Per què no anaven a fiar-se’n? En este cas, com en el de les persones adultes de Momo, escollien signar lliurement el contracte.

La realitat va ser, però, que la lletra menuda dels contractes signats, aquella que mai els van explicar els càrrecs responsables de les seues oficines de confiança, no els permetia recuperar els diners quan volgueren. Ben al contrari; si ho feien s’exposaven a perdre una gran quantitat del capital aportat en productes que s’escapaven dels seus coneixements financers.

L’any 1748 es publicava a França L'esprit des lois de Montesquieu. En ell, l’il·lustrat va establir tot un règim de llibertat en què no entrarem perquè no és lloc, ni l’espai ho permet. Ens fixarem en la idea que es desprèn de la llibertat política en relació al ciutadà. Esta consistia en la seguretat personal que l’individu experimenta a l’abric de les lleis i d’una Constitució que, entre d’altres coses, assenyale límits precisos a l’acció del govern (Aguilar, 2003).

En el cas que ens ocupa no ha estat el Govern ni les autoritats financeres, els qui han defensat les persones estafades amb els productes d’alt risc. Han estat les lleis, els tribunals, els que com si d’un degoteig es tractés, estan dictant sentències favorables a la recuperació del capital dels afectats.

El Govern, però, ha utilitzat la crisi del deute sobrevinguda a partir de 2009 per salvar les entitats financeres. Entre 2009 i 2012 el Tribunal de Comptes ha xifrat en 108.000 milions d’euros els diners públics injectats a la banca, un 77% més del que va anunciar el Banc d’Espanya. L’objectiu: rescatar el sistema financer espanyol. Este rescat, però, no ha servit perquè els inversors minoristes recuperaren el 100% del seu capital sense passar pels jutjats.

La llibertat és molt relativa. Momo va aconseguir lliurar la ciutadania del jou dels homes de gris, aquells que apreciaven el temps com les sangoneres aprecien la sang. Ho va fer perquè els homes i les dones no es van lliurar dels seus paràsits per ells mateix. Les qualitats de Momo, una xiqueta que sabia escoltar i que transmetia imaginació a qui estava amb ella, li van infondre valentia  per emprendre el perillós repte de salvar la ciutadania de l’esclavatge del temps mecànic.

Stuart Mill defensa que «el único objeto, que autoriza a los hombres, individual o colectivamente, a turbar la libertad de acción de cualquiera de sus semejantes, es la propia defensa». Si unim esta idea a la ressenyada anteriorment de l’Esprit de les lois de Montesquieu, podem extraure que el canvi de rumb de moltes qüestions que ens afecten i ens perjudiquen està a les nostres mans. Per exemple, que la justícia torne a ser gratuïta. La tria és cosa nostra; Momo és ficció.

Sara Garcia López 

Bibliografia:

Aguilar, E. (2003): “La libertad política de Montesquieu: su significado” en Filosofía política contemporánea. Controversias sobre civilización, imperio y ciudadanía. Font CLASCO

Ende, M. (1974): Momo o l’estranya historia dels lladres del temps i de la xiqueta que va tornar el temps als homes. Madrid, Alfaguara

Montesquieu (1ª ed. 1748 - 1906, edició de Librería General de Victoriano Suárez): El espíritu de las leyes. Madrid (p. 272)

Stuart Mill, J. (1ª ed. 1859) Sobre la libertad. Madrid, Aguilar. Col·lecció Tecnos. (p. 32)

Nou papa a l’Esglesia socioliberal espanyola: Pedro Sánchez, “El Preferentista”.

 

Sempre he pensat que els partits polítics són com l’Església. Les ideologies assoleixen el paper de les religions. Molts dels militants en partits polítics són com els fidels; accepten tot allò que el partit els ofereix sense ombra de dubte, sense ningun sentit crític. Si hom vessa una crítica sobre la veritat “del partit” o argumentes contra “la ideologia” es converteix en un infidel, un enemic, algú tracta d’ofendre el més sagrat. Ho sé per què xafe tots els terrenys sacres, si és que veig coses que no m’agraden.

Així és com el diumenge passat s’ha sentit el crit de Habemus Papam!, emés pels fidels de la causa social-liberal, després de l’elecció de Pedro Sánchez, “El Filipista”, com a nou líder del ramat sociàpata. Certament, el P$x€ vol fer-se l’harakiri -ja va sent-ne d’hora. El pati de sociofrenopàtic està realment fotut, no tenen cap opció de tornar. Si analitzem els tres aspirants a “nou papa”, només trobem que n’hi havia un de mig coherent. I no tenia cap opció de guanyar!!

Pérez Tapias, dona l’impressió, des de fora i sense conéixer-lo molt, de ser un home culte, més que la mitjana de líders sociàpates; un home amb criteri propi, amb sentit crític, més del que es pot esperar dins de la tribu sociata; i un home mig coherent. És per això que va ser capaç de no votar la reforma de l’article 135 de la Constitució, violant la sacrosanta disciplina de vot. Seria per això que no va repetir com a diputat? La proscripció s’aplica dins les religions polítiques per raons com aquesta.

Els altres dos, els jóvens, la sang nova, són dos subjectes sospitosos, com a mínim. Encara més, jo m’atreviria a dir altament perillosos, dos agents portadors de càncer polític. No és que pense que el Pérez Tapias podria aportar res nou o bo a la política. Res que vinga del P$x€ pot ser nou o bo. Ans al contrari, tot allò que vinga del P$x€ serà una calamitat acompanyada de la mentida, la falsedat i la traïdoria.

A una banda tenim el caigut Madina, el càncer venia per part dels padrins. Venia beneït per Bernardino León Gross, un dels homes que a l’Estat espanyol més vegades ha participat en les reunions anuals del Club Bilderberg. Molt bé, accepte que no siguem conspiranòics, que no creguem en el “Nou Ordre Mundial” ni en el domini del món per un grup de mil milionaris, però un individu que “pertany” a un grup d’elitistes no farà res en benefici del poble. A més a més, era el favorit de “El País”, propietat de PRISA, i ja sabeu que Cebrián és membre del Steering Committe del Bilderberg Group. Queda clar a qui prefereixen les elits econòmic-financeres.

A l’altra banda, Pedro Sánchez, una joieta amagada. Resulta que “la perla” va ser membre de l’Assemblea de Caja Madrid del 2004 al 2009. Que va votar a favor de l’emissió de preferents. Va votar a favor de l’expoli a gent que s’ha passat tota la vida treballant perquè li roben el fruit de la suor. Aquest és doctor i professor d’Economia, no té excusa en el tema de les preferents. Sabia què eren i quines serien les conseqüències de la seua emissió. A un país normal, democràtic, com membre de l’Assembla i aprovant una acció delictiva, hauria d’estar a la presó, a la cel·la del costat de Blesa. Això l’hauria d’inhabilitar de per vida. Una persona capaç de votar a favor de l’espoli dels estalvis de tota la vida de gent treballadora, què no farà si arriba a president del Govern?

Els fidels del P$x€, l’Església política més mentidera, falsa i traïdora, han demostrat que són, directament i sense pèls a la llengua, imbècils. Si no foren imbècils no haurien triat com a Papa a un subjecte capaç d’aprovar una estafa massiva a la part més dèbil del poble. Només per això, qualsevol persona de bé, i no ofuscada pel sentiment de fidelitat religiosa al partit, ha de desitjar que el P$x€ s’enfonse i desapareixca. Triar a Pedro Sánchez equival a què els catòlics posen a un pederasta de Papa.

Links relacionats:

Bernardino León: "Madina es diferente y carismático como Felipe o Zapatero" – El Confidencial

http://www.elconfidencial.com/espana/2014-06-30/bernardino-leon-madina-es-diferente-y-carismatico-como-felipe-o-zapatero_154064/

El ímpetu de Madina frente al neófito – El País

http://politica.elpais.com/politica/2014/07/07/actualidad/1404759737_055767.html

Sánchez aprobó en tres Asambleas la mayor emisión de preferentes de Caja Madrid – El Confidencial

http://www.elconfidencial.com/espana/2014-07-11/sanchez-aprobo-en-tres-asambleas-la-mayor-emision-de-preferentes-de-caja-madrid_160324/

Oskar "Rabosa".

De putes i lladres.

Dos dels “oficis” (gastarem la paraula ofici a falta d’una millor) més mal mirats són el de lladre i puta. Però com sempre, i com en tot a la vida, i han classes també amb aquests “oficis”.

Començaré per les putes ja que és més evident. Al hora de tractar aquest classificació parlem de putes que lliurement trien ser putes i que són la majoria malgrat que les talibans feministes diuen que no, deixant fora a les putes forçades que hi havent-ne moltes, qualsevol xifra és massa, perquè aquestes no són putes si no esclaves. A la prostitució ens trobem que: 

a) Hi han putes de carrer que solen ser considerades les de més baixa estova, cobren més barat, solen anar rodejades de xulos, etc.; 

b) Hi han putes  de puticlubs de carretera, que estan un escalonet per dalt de les de carrer; 

c) Hi han putes que treballen a pisos, dones discretes que solen passar més desapercebudes; 

d)  Les hi ha que treballen a salons de massatges o “spa”, llocs amb més “glamour” que els puticlubs; 

e) Hi putes de luxe, es fan “escort”, paraula que significa escorta o acompanyant i que és un eufemisme per a les putes de luxe, ja que aquestes solen ser dones més refinades i que “saben estar” a qualsevol lloc i acompanyen a gent de molts diners. Per això, no poden dir-se putes,  ells van amb gent distingida que no va de putes. 

Hom pot pensar que ahí hem acabat, que ja no hi han més putes. Però es clar que hi han més, aquestes són les putes honrades, les que diuen: “jo per follar vull… (tants) €”. Però hi han moltes dones que ningú les tracta de putes i ho són molt més que aquestes. Parle de les que no diuen “jo cobre tant” però no “ixen” amb ningú que no tinga “peles”; aquelles que no més van al darrere d’un home amb diners per casar-se; o, d’aquelles que follen amb gent famosa i desprès es passen la vida contant-ho, amb diners per davant, als platons de televisió; les que es follen al seu cap a la feina per ascendir, etc. Es a dir, aquella dona que viu de la seua figa més que de qualsevol altra activitat professional. Aquestes són putes falses, no deixen clar que és el que volen abans de follar, malgrat això ningú les reconeix com a tals.

Amb els lladres passa el mateix. Dins del món dels lladres. La paraula lladre es gasta per a tots aquells que agafen diners que són d’ells, siga que roben o que furten. Ací trobaríem: 

1) Hi ha lladres que furten perquè passen gana, furt famèlic se’n diu, aquests no són pròpiament lladres, i si es demostra que el furt és famèlic no hi ha responsabilitat penal;

2) Hi ha cleptòmans, que estan considerats com malalts.

3) Hi ha lladres que furten i roben perquè tenen addiccions, són ionquis, ludòpates, etc., i no volen treballar per pagar-se-les o tenen prou amb el jornal;

4) Hi ha lladres que fan una forma de vida amb el furt i robatori, vivint exclusivament de furtar o robar, o complementant els ingressos fent de lladres.

Però tots no actuen de la mateixa forma. Uns fan ús de  la violència o les amenaces; d’altres només fan ús de la força a les coses (com el butroners, o el que entren a les cases quan no hi ha ningú, etc.); i finalment, hi ha qui utilitza l’enginy i l’engany, els estafadors. Aquests són lladres coneguts, reconeguts i declarats.

Aquest són tots els lladres? Òbviament, no. Hi ha lladres que vesteixen d’etiqueta, que tenen llocs “de responsabilitat”; que ha estudiat a les millors Universitats i els millors màsters; gent que seu al consell d’administració de grans empreses multinacionals o bancs; lladres que arriben a fer lleis a la seua mesura o inclouen a gent de la seua “colla” al Tribunal Suprem de l’Estat espanyol. També hi ha lladres que són consellers de Comunitats Autònomes, alguns d’eixos s’atreveixen a robar diners destinats als ERE pels treballadors i es diuen de partits d’esquerres; fins i tot, hi ha lladres que han presidit Comunitats Autònomes. Hi ha lladres a la política que tot i ser evident que són lladres, la gent (imbècil) els vota. Lladres que es vesteixen de glamour com les putes de luxe i a qui a ningú anomena lladres. Però, ho són. I hi ha també còmplices dels lladres que fan política i lleis per beneficiar als lladres i tapar als lladres dels seus partits.

El tema dels lladres és ben curiós mireu el que ha passat aquests dies enrere. Fa uns dies van detenir una colla de lladres que es dedicaven al “butró” (a furtar de caixes forts sobre tot). El jutge va decidir que no hi havia motius per enviar-los a presó, tot i que són sospitosos de molts robatoris. La policia, la… Cristina Cifuentes i l’extrema-dreta mediàtica,  han posat el crit al cel, què com és possible que lladres tan dolents no vagen a la pressó amb l’alarma social que ha causat aquest cas. Però, dels lladres de  Gürtel, dels ERE, de les preferents, de la CAM, del Banc de València, Bankia, Caixa Galicia… ningú d’aquests ha estat ni tan sols investigats i hi ha un vel de silenci, silenci acusador però silenci. És més, els “(des)Gobiernos de España ” del PP$x€ tot el que fa es traure’ls les castanyes del foc, encubrir-los encara que hi haja de putejar als estafats de les preferents, encara que hi haja que indultar-los una vegada condemnats, o donar-los jubilacions milionàries. Serà que aquests no són lladres. Són… com les “escorts”, no es poden dir lladres, hi ha que tractar-los  “d’homes de negocis” i “polítics respectables”.