ESTIC AMB TRUMP

 

Acabe de saber que hi ha una d'eixes aplicacions que ens servixen per difondre tota mena d'estupideses per la xarxa que es diu Tik-Tok. M'ho va explicar la cosineta del meu nebot, que deu tindre uns deu anys, quan li vaig mostrar un vídeo que havia fet amb el mòbil. La xiqueta va dir que ara es fan d'altra manera, i que es diu "fer un tik-tok". Deu anys, repetisc.

Sembla que Trump tindrà problemes a les pròximes eleccions, i que intenta solucionar-los sense calfar-se massa el cap: diu que el vot per correu no hauria de permetre's, i supose que ho anuncia perquè és sabedor dels problemes dels seus votants. Puc imaginar la complexitat del procediment si em pose en la pell de qualsevol d'ells… Agarrar un sobre, ficar-hi un paperet amb el nom del candidat (mascle), dur-ho a l'oficina del correu… I tot això si ja t'has inscrit prèviament per votar!

Personalment, crec que encara vol solucionar el problema de la inutilitat, tot i que ha reaccionat tard. Haurà pensat: si ja estem dirigint un ramat d'inútils, només ens falta el Tik-Tok per acabar-ho de rematar! I, per això que us he explicat, ha decidit de prohibir-lo als Estats Units; pel bé de la població; però el físic, també.

Heu de tindre en compte que no només es pot donar el caos sanitari amb la Covid-19, perquè la cosa pot empitjorar. Imagineu per un moment que la gent no encerta a trobar la porta de l'hospital, per exemple. Eixes coses les propicia eixe Tik-Tok.

Salvador Sendra

EL BASAR XINÉS

El debat sobre el canvi del model productiu és una de les prioritats per als demagogs professionals i amateurs avançats. Poques voltes hi ha una conversa sobre economia que no intente col·locar alguna estupidesa com esta per explicar la proposta de futur que, segurament, es detallarà amb tres o quatre obvietats més. Darrerament, les referències al canvi de model productiu estan a l’altura de les propostes d’abaixar els impostos per incentivar la instal·lació de noves empreses o d’altra estupidesa com és la inversió en I+D+i. Vaja... bajanades tot!

Començaré pel final. La inversió en investigació es pot donar si s’investiga com col·locar més gent sobre una platja a l’agost o com rebaixar el nombre de contractes de cambrers i cambreres per realitzar la mateixa faena, per tant, la investigació s’ha de concretar. A més, dita investigació no deu estar tutelada i deu ser creada des de la societat mateix, a partir de les seues inquietuds i les seues necessitats, i des de les institucions que s’hi dediquen, i finançada per aquells que després en trauran profit i, de moment, les dos coses que he escrit al principi són les que realment importen, a curt termini, i les que més profit aporten.

En mig, per això d’abaixar els impostos, només escriuré una anècdota de fa vora un segle i mig en què es van adonar que, a Anglaterra, els indrets on hi havia tren coincidien amb els que hi havia indústria. Ací, tan intel·ligents com han estat sempre –no és una cosa d’ara només— van deduir que si feien el tren hi hauria aviat indústria, i progrés –relació perfecta de causa-efecte. Sembla que ningú no va sospitar que eixes coses florien a partir d’una demanda i d’una situació prèvia de substitució d’estructures anteriors. El resultat no cal que us el detalle.

I, al principi, per això del canvi del model productiu, el paradigma es pot observar ara que tot Europa espera amb els braços oberts l’arribada de mascaretes, de mètodes de detecció i de tota mena de protectors i respiradors des de Xina. Sí, sí... No hi ha ací ni una sola empresa, ni deu, ni cent, que puguen cosir mascaretes suficients; en tot Europa! Què m’esteu contant? I sobre la investigació dels predictors? Vinga, va! Estem esperant mascaretes i tests perquè no tenim ni una sola opció de fer-ne però, a més, ens queixem que no funcionen bé! Heu anat alguna volta a comprar a un basar xinés?

Salvador Sendra

XINA I EL PROGRÉS

Xina desenvolupa la seua economia a una velocitat que la resta d’indrets ni ho somien, excepte altres pocs estats asiàtics molt més xicotets. Però, és un cas natural o provocat? En primer lloc, hem d’entendre que el punt de partida, quant a PIB mateix, és molt més baix que a Europa o a l’Amèrica del nord, però ja fa uns quants anys que creix i, per saber la realitat de dita progressió, s’hauria d’aplicar la fórmula de l’interés compost, ja que cada any creix un percentatge sobre la base de l’any anterior, que ja hi ha crescut. Ara, explicat açò, ens caldria saber el perquè.

Si fem una mica de memòria, recordarem com treballava fa uns quants anys, quan tots els seus habitants ja podien menjar i, per tant, tenien cobertes les primeres necessitats de la població: produïen per encàrrec d’altres empreses, europees i americanes en major mesura, per fabricar els seus productes i, després, copiaven i reproduïen eixos productes, evitant les patents, que venien a un preu molt més baix que els de l’etiqueta de la marca. Ara, però, és un referent de la tecnologia, que cal recordar que abans els l’havien de cedir perquè pogueren treballar. I tot açò, a què es deu? Doncs, si tenim com a referència el llibre d’Stuart Mill que vaig fer servir en el meu últim text, és molt fàcil d’explicar.

Amb la primera fase a què faig referència supra, el mercat comença a obrir-se i això comporta l’aparició de gent que viu de manera diferent; també hi ha més llibertat, si es compara amb la que hi havia dècades enrere. Jo, per exemple, vaig haver d’entrar al Tibet de manera il·legal fa quasi trenta anys, però hui es pot anar-hi sense gaire complicacions. El govern, a més, ha gestionat eixa llibertat perquè augmente la competitivitat –i ho fa, no ens enganyem, perquè la gent creu que si triomfa viurà millor—entre iguals. Si obrint la societat en una proporció tan xicoteta ja s’aconseguixen guanys com els que veiem, què passaria si s’obrira del tot? Segurament no ho veurem mai...

Si tornem a Mill quan escrivia que Xina era el cas paradigmàtic d’una societat tradicional incapaç de crear el brou perquè hi haja una creativitat potent, crec jo que els xinesos també ho hauran llegit, com he fet jo, i hi ha reaccionat obrint la societat mesuradament, com creuen que deuen fer-ho per evitar una caiguda com la de la URSS. En este cas no cauria un mur; cauria una muralla! Ací, però, la societat està madura i ja no progressa com cal perquè hi ha l’acomodament a la llibertat; una joia de què jo no se’n fruïx com cal, segurament a causa d’un esperit crític aniquilat i, com supose que pensaria Stuart, perquè s’ha establert el pensament únic. Perquè la llibertat, moltes voltes, no és només física.

Salvador Sendra

L’ESTERNUT DEL MÒBIL

El segle XXI és l’època que acabarà amb totes les diferències entre els humans, i les humanes; si més no, entre les estètiques més bàsiques. No crec que hi haja hagut mai una tendència tan gran cap a la unificació de criteris, de pensament i de forma. Les diferències són escasses, fins i tot en la manera de vestir-se i de comportar-se, tot i que travesses el món, i tot açò es fa més evident entre l’adolescència. La xarxa global n’és la gran culpable.

Però, no obstant això, encara n’hi ha, de persones joves, que es creuen diferents per algun detall que les caracteritza entre la gran massa, que no és més que una altra manera de ser adolescent i de jugar el seu rol. Amb les persones adultes passa una cosa semblant, amb l’agreujant que es tracta d’això: d’adults. No em podran negar, ni els més socialistes, que la globalització, en realitat, ajuda a igualar la societat! I, si la gent està contenta, jo em sent pagat.

Un dels elements que més ha vertebrat el món ha estat el telèfon mòbil, ja que ha aconseguit que qualsevol persona hi puga estar connectada, i fins i tot participar-ne. És per això que els congressos eixos, com el de telefonia, que es fan a Barcelona són una oportunitat perquè la societat es socialitze més encara, i s’iguale. Hi participa gent de tot el món; fins i tot de Xina, tot i que hi ha algun entrebanc a la llibertat virtual com l’entenem ací, i de moviment físic, i d’expressió, i de representació... Però no passa res perquè ja fem per copiar-los, als xinesos –i ací, disculpeu que no escriga a les xineses, perquè crec que no hi pinten fava— fins i tot en això.

De fet, hi ha moltes marques innovadores que en venen, de Xina, i que són un referent. Jo, per exemple, tinc un telèfon xines d’eixos que fan de tot. Segurament, a Barcelona hi haurà representants d’eixes marques, i tindran un gran èxit. D’altra banda, hi ha el negoci de les aplicacions i les descàrregues, on hi ha de tot on escollir. Una, per exemple, que és molt graciosa, imita el soroll de l’esternut quan t’entra algun missatge, i s’hi podrà aplicar a un telèfon xinés... Us imagineu que sona eixe esternut a l’estant de Huawei?

Salvador Sendra

Trump i Putin, un futur encert.

Com que el món és ample, caldrà cercar significat unitari a esdeveniments aparentment inconnexes a diferents regions. Un d’ells és el malestar al si de les institucions nord-americanes per les suposades infiltracions russes al més alt nivell. Se suposa que la recent i victoriosa campanya de Trump front a Hillary Clinton va ser facilitada per ciberatacs russos o que estos proporcionaren material compromès per a la candidata demòcrata. Les diferents agències d’intel·ligència nord-americanes, com ara la CIA o la FBI n’estan convençudes de les ingerències russes. És greu, molt greu, mai els russos des de la caiguda de la URSS no havien estat en posició d’espiar o influir en tan gran mesura contra els Estats Units de Nord-amèrica.

Per altra part, al Bàltic, i fent com qui no fa, per primera volta en la història tenen lloc unes maniobres conjuntes de la marina russa i xinesa. El lloc triat tampoc és banal, la ciutat de Kaliningrad, antigament part de la Prússia Oriental alemanya i només russa des de finals de la II Guerra Mundial. És un territori encerclat per països pertanyents a l’OTAN com ara Polònia o Lituània, ambdós antics membres del bloc soviètic. L’OTAN solia fer per allí maniobres marítimes per demostrar als russos que ja manaven a les portes de Sant Petersburg. Ara, els russos, a més dels xinesos, han decidit tornar la moneda. Rússia i la Xina gaudeixen de major sintonia ara mateix que en qualsevol altre moment de la seua història comuna, sovint enfrontada. Siga a Corea del Nord que a Síria, parlen amb veu comuna, mantenen posicions comunes.

Rússia, malgrat allò que pensaren molts buròcrats europeus, no s’ha vist mai realment temptada de sol·licitar la seua inclusió a l’eurozona, és més, contraataca amb la creació de l’anomenada Unió Econòmica Euroasiàtica, que inclou a més de Rússia, el Kazajstan, Bielorrusia (veí directe de Polònia) o Kirguizistan, junt a la frontera xinesa. Per altra banda, pel sud també inclou Armènia, que es veu bascular entre el veí del sud, Turquia i l’OTAN o el nou poder de l’est i el nord, Àsia i Rússia.

Rússia i Xina volen reeditar una nova “ruta de la seda”, val a dir, crear una extensa zona de comerç que vaja des d’Europa, Rússia, fins a l’extrem d’Àsia, Xina. El creiximent econòmic al món s’espera que provinga d’aquella zona les pròximes dècades.

Trump, un americà, deuria per definició, ser un enemic de Rússia. Contrariament a això i malgrat que li coste la destitució de membres del seu govern i una intensa campanya de desprestigi intern, Trump podria no errar apostant per Rússia i Xina.

Lluís Alemany Giner.

Pego a 1 de setembre del 2017.

Govern mundial.

Un Anell per governar-los a tots.

Un Anell per trobar-los, un Anell per atreurer-los a tots i fermar-los

a les tenebres a la Terra de Mordor a on creixen les Ombres.

El senyor dels anells - JRR Tolkien

 

Sé que el titular i el contingut d’aquest article pot ser tacat de conspiranoic. Per tant, vos recomanaria que deixareu els prejudicis de banda, i almenys escoltareu al Javier Solana.



Trobe que tots conegueu a Javier Solana, ministre de diferents carteres amb el P$x€ de Gonzàlez des del 1982 al 1995, ex Secretari General de l’OTAN, ex Alt Representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comú a la UE (anomenat Mr. PESC) i Comandant en Cap de l’EUFOR. És a dir, no és un conspiranoic, ans al contrari, ha estat moltes vegades convidat, pels seus càrrecs, a les reunions del Club Bilderberg. Per tant, sap del que parla.

 

Malgrat que els “conspiranoics” acusen al Grup Bilderberg i a la seua germana Comisió Trilateral, de ser grups que pretenen establir un govern mundial, és difícil trobar cap declaració de ningú important, llevat de Solana, que diga que l’objectiu és establir un govern mundial. Denis Healey, que va pertànyer durant més de trenta anys al Comité directiu de Bilderberg, va dir que era excesiu parlar de govern mundial, que ells volien “augmentar les possibilitats d'una política mundial sensible”- sensible als interessos de les elits. David Rockefeller, patriarca de la família, va dir que els acusaven de construir una estructura global més integrada política i econòmicament -un únic món, si es vol-, i que d’això es declarava culpable.

 

El terme més acceptat és el de governança global. Governança vol dir que una sèrie d’individus, corporacions, institucions i ens, públics i privats, gestionen assumptes comuns, acomodant els seus interessos i desenvolupant accions cooperatives. És una forma d'anomenar al poder exercit sense un govern o una institució que l'ostente. Els agents que intervenen alguns tenen caràcter públic (G-7, G-20, FMI, BM, UE, etc.) d’altres merament privat (Comissió Trilateral, Club Bilderberg, Fòrum Mundial de Davos, etc.), i exerceixen la governança de forma directa o indirecta. La governança global, el dia de hui, té com objectiu regular l'economia, però com l'economia ha desplaçat les altres qüestions convertint-se en la pedra angular dels debats i què fer polític, regulen la qüestió més transcendental. D’ací que els principals actors siguen econòmics: FMI, UE, Fòrum de Davos, Comissió Trilateral, etc. El Council on Foreign Relations, un think tank que es sol considerar la tercera pota bàsica de l'entramat fundat pels Rockefeller i companyia, juntament amb el Bilderberg i la Trilateral, té un departament destinat només a la governança global, Global Governance Monitoring. Com a temes a tractar inclouen, a més de finances, el canvi climàtic, terrorisme, guerres, criminalitat internacional, etc. Desafius globals, en diuen ells.

Si com diu Solana, la UE és el laboratori per a un govern mundial, no podem descuidar en aquesta breu anàlisi què està passant a Europa. El 2010 Van Rompuy, President del Consell europeu, va fer un discurs amb la governança com a eix. Ahí va dir clarament que el Consell europeu era un govern econòmic de la UE, un lloc per a la governança econòmica. També que calia aprofundir en la governança mundial i el G-20 era un lloc ideal. A més a més, estem en una fase de globalització política que segueix a la globalització econòmica. Per tant, encara que ell no ho diu, si cal una governança econòmica global, prompte caldrà una governança política global.

Per a la governança econòmica europea, cal una unió fiscal i bancaria, i així completar la unió monetària. Això comporta sí o sí que els Estats ja no tenen cap poder sobre les polítiques econòmiques. Un Estat intervé en l’economia mitjançant polítiques monetàries, que ara ja poden exercir donat que les té el Banc Central Europeu, i fiscals, impostos i despeses de l’Estat –es a dir, es fa amb el Pressupostos Generals de l’Estat. Si es cedeix això a un organisme europeu, els impostos els pujarà i els baixarà aquest organisme perdent el Parlament tota potestat, per tant l’Estat no serà sobirà quant a què cobra i què gasta. Per posar-ho clar, si els pressupostos de l’Estat diuen que amb sanitat s’han de gastar 15.000 milions, l’organisme de la UE podrà dir que no, que siguen 10.000 milions i que es privatitzen més serveis. L’Estat espanyol, mane Podemos o IU, haurà de fer-ho o deixar la UE. Mireu que no dic PP o P$x€, ells ho faran de bona gana. L’article, del qual vos pose el link, titulat “Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas”, està escrit per un economista de la Fundación Alteranativas –del P$x€- i demana major governança econòmica a la UE i major unió fiscal i bancaria. Així que ja sabeu per on van els trets. El poder econòmic no serà de l’Estat, per tant no podrà ser controlat democràticament pels ciutadans, cosa que demsotra que més que ciutadans ens consideren súbdits.

 

Europa és un laboratori, on ha quedat demostrat que la sobirania ja no resideix als Estats. El fet que Monti i Papademus, dos ex Goldman Sachs, assumiren en plena crisi la presidència de Itàlia i Grècia, respectivament, posa de manifest que els pobles importen una merda, les eleccions són una mera bufonada per fer creure que tot segueix igual. El Tractat de Lliure Comerç entre la UE i els EUA (TTIP, per les sigles en anglés), suposarà deixar fora del control dels Estats a les grans multinacionals. Un gran avanç en la governança econòmica, ja que el poder no el tindran els Estats ni els ciutadans (si ens creiem el conte de la democràcia). Més tenint en compte que els càrrecs a les institucions supranacionals estan ja en mans de gent que ve de grans entitats financeres, Draghi al BCE ve de Goldman Sachs.

L’experiment europeu, com a laboratori avança i funciona de luxe per a les elits econòmiques i financeres. Però, per extrapolar això a l’àmbit global cal tenir en compte el paper dels anomenats BRICS, especialment Xina i Rússia. Aquests són els últims obstacles per a una governança global, encara que integrats al G-20, doncs no estan disposats a cedir a les polítiques de les elits occidentals. Des d’eixe punt de vista s’ha de mirar el conflicte a Ucraïna. Conflicte ha portat conseqüències com l’abandonament del dòlar en les relacions comercials de Rússia i Xina, apropament de l'eix Moscou i Beijing, la creació d’un FMI i un Banc Mundial alternatiu pels BRICS, etc.

El govern mundial de Solana està més lluny hui que el món multipolar que tant li desagrada, perquè pot portar riscos. Solana, com home servil a les elits financeres mundials, fa servir el discurs de la por. Perquè per als seus amos, el govern mundial és una aspiració.

 

Links relacionats:

 

Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the "High Priests of Globalization"

http://www.globalresearch.ca/bilderberg-2011-the-rockefeller-world-order-and-the-high-priests-of-globalization/25302

http://ahoraesltiempo.blogspot.com.es/2011/06/bilderberg-2011-los-sumos-sacerdotes-de.html

Global Governance Monitoring

http://www.cfr.org/global-governance/global-governance-monitor/p18985#!/

Van Rompuy dice que Consejo Europeo se convierte en gobierno económico de UE – El Confidencial

http://www.elconfidencial.com/ultima-hora-archivo/rompuy-consejo-europeo-convierte-gobierno-economico-20100225.html

Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas

http://www.theeconomyjournal.com/es/notices/2013/10/perspectivas-economicas-y-avances-en-la-gobernanza-economica-del-euro-tras-las-elecciones-alemanas-66977.php

EL [NUEVO] G-20 Y LA GOBERNANZA GLOBAL. UN ANÁLISIS POST-RACIONALISTA

http://www.eumed.net/ce/2011b/alhc.htm

Alberto Garzón: 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio

http://www.attac.es/2014/05/22/alberto-garzon-50-preguntas-y-respuestas-sobre-el-tratado-de-libre-comercio/

Las multinacionales escaparán al control político con el Tratado de Libre Comercio UE-EEUU

http://www.publico.es/politica/521575/las-multinacionales-escaparan-al-control-politico-con-el-tratado-de-libre-comercio-ue-eeuu

Los BRICS crean su propio FMI y un organismo independiente del banco mundial.

http://www.eleconomista.es/interstitial/volver/ctmmkt/economia/noticias/5943731/07/14/-Los-BRICS-crean-su-propio-FMI-y-un-organismo-independiente-del-banco-mundial.html#.Kku8AygsRmW8sPt



Oskar "Rabosa".


XINA, XINA, XINA, XINA!

XINA, XINA, XINA, XINA!

Recorde els feliços noranta, quan la gent es dedicava a drogar-se, a resar a Buda i beure ―era la moda―, i llegia l’horòscop gairebé a diari. Quins temps aquells! Quina intel·lectualitat! Quina gràcia! Doncs, per esta època tan preciosa, que ara hi ha qui intenta recuperar després d’un divorci o d’una separació, van passar coses realment interessants que actualment gairebé ningú recorda ―supose que a causa d’això que deia abans...

Jo estava realment enganxat a un parell de publicacions mensuals, si no recorde malament. Una era Ajoblanco i, l’altra, El viejo topo. La primera tenia un contingut cultural molt interessant i innovador; la segona, el tenia més polític-esquerrós. L’Ajoblanco, que era la meua preferida, un dia va aparéixer amb un periòdic escrit en xinés que denunciava un atac sense precedents del govern de la Xina a un grup de manifestants (uns quants milers) que estaven concentrats a la plaça de Tiananmen. El periòdic estava traduït i volien que els lectors col·laboràrem per fer-los-el arribar, als xinesos, perquè s’enteraren d’allò que passava a casa seua. No hi havia Internet.

Un dels discursos més demagògics que he escoltat mai és el que no es fa. No es parla mai de Xina en els mitjans de comunicació convencionals ―que són tots― ni en les institucions. Per contra, Venezuela és un argument molt recorrent... Diuen que és un govern que atenta contra les llibertats, com ho puga ser Cuba, i jo m’ho crec, però, i Xina? Quan els benvolguts neocons posen per a la foto amb la bandera al darrere, és com un photocall on els xinesos humilien els seus rivals ideològics fotografiant-los davant dels símbols del comunisme: roig, corbella i martell!

La massacre de Tiananmen és una cosa més d’entre tantes. Amb els pantalons pels genolls, polítics liberals i grans empresaris, doblement humiliats després de la foto, s’esforcen a modificar tota mena de lleis i tractats perquè uns comunistes ―que són els amos del món― els demanen que ho facen. Mentre, la premsa oficial amaga les fotos roges amb la corbella i el martell per no ofendre els totpoderosos genolls dels neocons, criats des de jóvens en altres àmbits i allunyats de les lectures de l’inici de l’escrit; potser estaven llegint l’horòscop o resant a genollons, qui sap..

 

Salvador Sendra Perelló