Tecnòcrates vs populisme.

El cap de setmana passat vaig llegir un llibre que ja feia temps tenia ganes de llegir. Ruling the void –en castellà Gobernando el vacío- és un llibre de Peter Mair, un politòleg irlandés que analitza el perquè els partits polítics ja no són necessaris a les democràcies liberals. El llibre resulta molt interessant, i tot i que ha rebut moltes crítiques, òbviament per aquells que encara creuen en "el sistema", jo compartisc si no totes les seues tesis, sí la gran majoria. Sí més no, és un altre dels llibres que hauria d'incorporar-se com lectura als instituts, si hom pensara en educació i no en ensinistrament.

Un dels aspectes que toca, tema que també fa temps que jo en volia parlar –especialment d'ençà que vaig llegir Innerarity-, és que s'observa una deriva entre els que reclamen més tecnòcrates i aquells anomenats populistes. El debat ja ha fet el salt als mitjans, però als àmbits acadèmics ja fa temps que va. Pel que fa als grans mass media, on qualsevol pot observar el debat –fins i tot jo m'he adonat-, es pot veure les reaccions enfront del Brexit, l'elecció de Trump, el referèndum a Colòmbia, etc. On es manifesta una total desconfiança cap a l'electorat. Molts advoquen hui per una tecnocràcia perquè el poble no està preparat per a saber el que li convé.

A l'àmbit acadèmic, ja fa temps que hi ha tota una sèrie de teòrics que advoquen per una tecnocràcia, donat que tenen una gran desconfiança cap als polítics, com posa de manifest Mair. El problema, segons els que advoquen per això, és que la complexitat del món i dels temes fa impossible que els polítics prenguen decisions correctes i eficients, doncs els polítics miren a curt termini i hi ha decisions que cal una visió a llarg termini. Si els polítics no estan en condicions de prendre decisions a llarg termini, en menys condicions està el poble de saber el que li convé. La complexitat del món, i dels riscs que s'afronten, no són enteses ja per l'home mitjà, queden fora del "sentit comú".

Per afrontar els riscs, els reptes, etc., cal una governança global. Dita governança global ha de ser conduïda per experts, i perquè les decisions d'aquests experts puguen ser dutes endavant els cal una nova legitimitat –Innerarity, per exemple advoca per açò-. Si bé ningú posa en dubte que la legitimitat ha de ser democràtica, cal establir altres vies de les actuals per establir dita legitimitat. Ja no és suficient la mera decisió de poble, fins i tot es considera nociu donar la paraula al poble perquè decidisca sobre determinats temes com la Constitució Europea, el Brexit, la "pau" a Colòmbia... La legitimitat ha de ser democràtica, però ha d'esquivar el poble. Qualsevol intent de donar més democràcia a la Unió Europea ha sigut un fracàs. Els francesos i holandesos van votar contra la Constitució Europea; i amb el Tractat de Lisboa ja ningú es va plantejar fer un referèndum. L'acord comercial amb Canada (CETA per les sigles amb anglés) no va ser sotmés a referèndum a cap país, s'aprova d'amagadet. El TTIP tampoc serà sotmés a debat públic i votació a cap país de la UE.

Sembla que la legitimitat democràtica només val quan es trien uns parlaments i governs que ja han renunciat a la sobirania. Aquesta sobirania ara resideix en tecnòcrates/buròcrates que adopten decisions que per donar-los una legitimitat són aprovades obligatòriament als parlaments o refrendades pels governs estatals. Tot el sistema de legitimitat democràtica provinent del poble, ha quedat només una passadeta de pintura sobre les decisions preses pels tecnòcrates/buròcrates.

Els que alcen la veu enfront de aquest sistema de deslegitimació de les decisions del poble, els que advoque perquè el poble tinga la veu i la decisió, són titllats de populistes. El populisme és un mal camí i els governs sistèmics –com ara el britànic- que han caigut a la temptació del populisme han eixit escaldat, perquè els ignorants, incultes, pobres, rústics i maliciosos ciutadans prenen sempre la decisió errònia a criteri dels savis, experts, cultes i doctes tecnòcrates. Si hom mira les anàlisis que s'han fet dels resultats del Brexit o de la victòria de Trump, arriba a la conclusió que s'intenta de forma subreptícia atacar els resultats per via d'acatar els votants com a poc capacitats per fer el correcte, per tant, s'està atacant el fonament de la democràcia per via de deslegitimar la capacitat de decisió dels votants.

Ara com ara hi ha plantejada una lluita política brutal entre dues formes de com entendre la democràcia: o bé es redefineix perquè càpiga una tecnocràcia amb una nova legitimitat; o bé es torna a un concepte radical de la democràcia, es torna al concepte originari, a l'arrel, donant el protagonisme al poble. Aquesta lluita cada vegada menys soterrada dominarà els anys vinents i el guanyador redefinirà la societat postcapitalista, la societat que està naixent després del període que es va iniciar amb la Revolució francesa i la industrial.

Òskar “Rabosa”.

Alguna cosa no va bé.

Les darreres eleccions a França han posat de manifest que el Front Nacional era la primera força. No és un fenomen aïllat. Així trobem, a Hongria governa Viktor Orban i a Polònia, Jaroslaw Kaczinsky. Però, a més a més, trobem que augmenta el seguiment de personatges o partits com: Geert Wilders a Holanda, el Vlaams Belang a Bèlgica, el Partit de la Llibertat d'Àustria, els Demòcrates de Suècia, els Vertaders Finlandesos i el Partit Popular Danés. A l’Europa del sud els moviments que anomenen populistes han sigut més d’esquerres, Podemos a l’Estat espanyol, Syriza a Grècia. A Itàlia el Movimento 5 Stelle, que resulta més aviat inclassificable en el marge esquerra/dreta.

El creixement d’aquests moviments posen alerta a les benpensants ments dels mitjans de desinformació, que tenen com a tasca blindar el sistema. No he llegit cap article seriós que parle del perquè del creixement d’aquests moviments, perquè la meravellosa democràcia liberal, que ens tracten de vendre, pateix per culpa d’un bon grapat de milions de votants europeus que busquen refugi en partits i moviments que la qüestionen, pe què es qüestiona la Unió Europea i no s’accepten meravelloses Constitucions que enlluernaran el món... Ni tan sols Joschka Fischer, exministre d’Exteriors i vicecanceller d’Alemanya entre 1998 i 2005, dóna més que arguments puerils per justificar la pujada dels “populismes de dretes”, a un article publicat a El País recentment titulat Furia nacionalista y xenòfoba. Fischer diu que el creixement d’aquests partits es deu a “un miedo basado en la comprensión instintiva de que el “Mundo del Hombre Blanco” (una realidad que sus beneficiarios daban por sentada) está en decadencia terminal, tanto a escala global como en las sociedades occidentales.”

Òbviament, una anàlisi d’aquests fenòmens implicaria un estudi més detallat, no tinc jo les eines per dur-lo endavant. Ara afirmar que el creixement és per la decadència del “Món de l'Home Blanc”... Ja va aviat si s’ho creu. És clar, Fischer ha de recórrer a arguments d’aquest tipus, infantils a més no poder i simplistes, perquè és un gos del capital, un gos del sistema, i mai veurà –i si ho veu, mai ho dirà-, que el problema està en el sistema. El problema està en la Unió Europea que ells –Fischer et al.- volen construir. En el sistema neoliberal on les persones importen menys que les multinacionals. Una Europa al servei dels financers i dels mercaders. El malestar que està provocant l'anomenada globalització –parafrasejant a Stiglitz- a Europa. El malestar que provoca el neoliberalisme. La pèrdua de drets, la por per amenaces que el mateix sistema instiga (islamisme, terrorisme, etc.).

La gent a tota Europa, percep que alguna cosa no va bé en aquest sistema. Òbviament, es manté dins del sistema perquè els mitjans de (des)informació, de (in)comunicació (i de intoxicació) s’encarreguen de posar-ho tot de color de roses i, a més a més, no es mostra ni es parla de cap alternativa. Vivim a Europa en un món sense alternatives: o UE o l’infern (altra vegada guerres entre estats europeus); o neoliberalisme o infern (comunisme); o sistemes de partits o infern (feixisme); etc. Però la gent sap que alguna no va bé, malgrat les cançonetes que repeteixen les meravelles i meravelloses bondats del sistema.

La gent ho percep, alguna cosa no va bé, però no sap què és. Per això quan es planteja un referèndum sobre una Constitució europea, la gent en molts països i bon criteri, vota en contra malgrat que el regalet ve embolicat amb enlluernadors papers. No van bé les coses, i la gent ho sent, ho nota. Els partits tradicionals europeus, de centredreta i socialdemocràcia, han fet sempre el que han volgut i han actuat contra la gent en benefici de les grans multinacionals. De la mateixa forma la gent percep que les elits polítiques, la casta política, de qualsevol partit tradicional, té més en comú amb les elits econòmiques que amb el poble. Més evident resulta la percepció de la terra promesa a la qual ens duria el neoliberalisme tampoc arriba, ni en l'àmbit polític, ni econòmic, ni social, ni individual –almenys per a la gran majoria.

La situació de moltíssima gent seria semblant a la del protagonista de la pel·lícula The Matrix,de Lana i Andy Wachowski. Neo, interpretat per Keanu Reeves, és un hacker i porta tota la seua vida intuint que alguna cosa no va bé, que alguna cosa falla, que la realitat no és tal com ell la percibeix. Neo, finalment, troba a Morpheus que li ofereix una pastilla roja, per a coneixer la realitat, i una blava, per a tornar al món i no saber què és Matrix. Cert és que molta gent de la qual percep que les coses no van bé, encara que els aparegués un Morpheus, triarien la pastilla blava i que tot seguisca igual, es neguen a veure el que realment passa i com funciona el sistema neoliberal. Però, sí que hi ha molta gent que vol eixir-se’n, que vol canviar les coses i no dubta a l’hora de prendre algunes pastilles que potser no siguen molt recomanables.

Així és com es produeix l’ascens dels anomenats populismes, siguen d'extrema dreta o d’esquerres. Les contradiccions intrínseques al sistema, les escletxes que té, malgrat la seua presentació com idíl·lic, porta a què s’hagen de buscar alternatives. El fet que la gent es decante per les d'extrema dreta o per les d’esquerres, no té res a veure amb un substrat ideològic, més aviat té a veure en les condicions socials. Al Sud d’Europa el viratge cap a les esquerres es produeix pel devastador efecte de la crisi econòmica, al centre i nord d’Europa tenen més altres factors socials causats pel malestar en la globalització neoliberal i la manca d’adaptació de les esquerres, que no han sigut capaces de crear un nou marc ideològic. Aquesta absència d’un nou marc ideològic d’esquerres –més enllà de reclamacions ecologistes, feministes, etc.- ha provocat en molts votants d'esquerres un replegament cap al conservadorisme i el tradicionalisme que porta al vot dels partits d’extrema dreta.

No hi ha dubte, alguna cosa no va bé, la gent ho percep encara que no sap què és el que no va bé.



Òskar "Rabosa".

Podemos, Catalunya, Populisme, Independència.

Els dos fenòmens polítics que han marcat el 2014 són per una banda l’aparició de Podemos a l’escena i per l’altra el procés polític cap a un Estat propi a Catalunya. Molts analistes donen per suposats que ambdós processos tenen origen en la crisi econòmica. Però, és així?

Tots dos processos tenen semblances i diferències. Podemos, segons els plantejaments de Laclau, tindria un discurs populista. Aquest populisme no s’ha d’entendre, com diu Laclau, amb un sentit pejoratiu. El populisme no té per se un contingut ideològic ni és un moviment, és una forma d’articulació dels continguts socials, polítics o ideològics siguen els que siguen. Segons aquest filòsof, el populisme tindria tres components:

1)      En primer lloc, hi ha sèrie de demandades (tant siguen peticions com reclamacions) insatisfetes que fan diferents grups socials i que són heterogènies i responen a una lògica diferencial, però acaben sent equivalents (ninguna predomina ni pot predominar sobre les altres) i acaben formant una cadena equivalencial, de forma que la reivindicació de qualsevol demanda acaba arrossegant a tota la resta, ja que van lligades. No obstant això, sempre hi haurà tensions per compatibilitzar-les. Podemos ha aconseguit enllaçar el descontentament social i les reclamacions de diferents grups: des d’afectats per la hipoteca, la reforma laboral, funcionaris que han sofert retallades, les marees, treballadors que els han retallat salaris, les queixes d’autònoms i pimes, etc.

2)      El segon element, és una dicotomia que es produeix entre poble/dirigents. En la mesura que totes aquestes demandes són insatisfetes, els agreujats tendeixen a fer culpables als dirigents, a les elits, oligarquies, aristocràcia, etc. La societat es divideix amb els de baix i els de dalt. Els de baix reclamen per a ells el terme poble, i els altres són els dels privilegis, siga quin siga el terme que s’empre: elits, oligarquia... casta en el cas de Podemos.

3)      El tercer element perquè hi haja un trencament populista és l’aparició d’un líder com a factor aglutinador. El líder passa a ser un símbol, i aquest símbol és més potent si és vist com un membre del poble, un home/sorgit del poble. Pablo Iglesias és aquest líder, i la creació és estudiada, per això a les paperetes a les Europees anava la seua cara en un intent d’identificar líder/demandes i líder/poble.

Un factor clau en el populisme, però no sols, és l’ús d’un llenguatge que servisca per als propòsits. L’ús de paraules com poble, casta, els de dalt i els de baix (en llenguatge de Laclau significants buits) o paraules com pàtria (significants flotants), són essencials. Així mateix poder encadenar les diverses demandes insatisfetes exigeix que la desaparició de dicotomia esquerra/dreta, ja que tracta d’arreplegar gent insatisfeta haja votat dreta o esquerra abans, el poble no és d’esquerres i dretes, tots són poble. Tot açò ho reuneix Podemos, que articula el seu discurs de manera populista, i això ni és bo ni és dolent. Laclau diu que d’alguna manera tots els discursos són populistes, s'hauria de veure en quin grau i si tenen els elements per provocar una ruptura populista.

A Catalunya, encara que hi ha semblances, el discurs no reuniria aquest element, encara que en té molts. En certa manera és populista però s’ha estructurat d’una altra manera. En primer lloc, els greuges i les demandes d’una part del poble català giren entorn de qüestions nacionals: independència, català/espanyol a l’escola, reconeixement com a nació dins l’Estat, la porga de l’Estatut pel TC... També hi ha reclamacions que tenen caire econòmic, però aquestes són presentades com a conseqüència d’un maltracte per part de l’Estat, i les retallades que fa el govern català una conseqüència del maltracte, per infrafinanciació. Les reclamacions responen a una lògica diferencial, els catalans són maltractats ells com a grup, i de totes les demandes, la independència i/o el dret a decidir s’ha convertit en una demanda predominant sobre les altres. La resta de demandes han passat a un segon plànol.

D’una altra banda la dicotomia social no és entre els de dalt i els de baix, és entre l’Estat/Govern espanyol i el poble català. Però el poble català no són només els de baix catalans, també des de les institucions (tant Parlament com Generalitat) i des de les elits catalanes hi ha independentistes. La frontera no és dalt/baix, sinó que és transversal: catalans/espanyols-unionistes. Tant és així que el Cercle d’Economia, que aplega grans empresaris catalans, no s’ha pronunciat ni a favor ni en contra perquè hi ha membres que defensen una i l’altra posició.

Per un altre costat, no hi ha un líder que aglutine totes les demandes. Hi ha diferents líders, i cadascún des de la seva posició exerceix el lideratge. Hi ha dos tipus de lideratge, el que s’exerceix des de la societat civil, i el que s’exerceix des de la política. Tan és així que els lideratges des de cadascuna de les bandes, no són discutits pels de l’altra banda. El lideratge que a la societat catalana exerceixen Carme Forcadell i Muriel Casals, del ANC i Omium, no és disputat pels de líders polítics, com l’Artur Más, l’Oriol Junqueras o David Fernàndez. Ni a la inversa. És més, el lideratge de la Forcadell i la Muriel serveixen per cohesionar els independentistes i influir en l’espai polític només pel que fa a la independència, sense moure's en altres paràmetres, com l’econòmic o el social. Tot el pes unificador simbòlic recau en el significant independència, una terra promesa, una mena de paradís, on tots voran satisfetes les seues demandes, on tot serà felicitat.

Ací també troben significants buits, com poble català, catalans –termes que s’empren només pels que volen la independència, pel que una part, que no està clar que siga el 50% dels catalans, assumeix el tot- i els significants espanyolistes o unionistes –que tracten de denigrar a qui s’opose a la independència.

No obstant això, a Catalunya, donat que al bloc independentista predomina una demanda -la independència-, i hi ha altres demandes que també hi són –retallades en sanitat, educació, desnonaments, etc.- les tensions són més fortes i hi ha un al risc que fracasse. Laclau diu, respecte del populisme, que “El éxito de la operación populista depende de que el momento universalista prevalezca sobre el particularista”. A Catalunya no hi ha un moment populista en els termes que hem vist abans, però això seria parafrasejant, així, l’èxit de l'operació sobiranista depèn que el moment de decidir sobre la independència tinga prevalença sobre qualsevol altra demanda. És per això que la proposta de Mas és més viable que la proposta de Junqueras, perquè Junqueras incideix en els particularismes i Mas ho fa només amb la independència.

Quina manera d’articular el discurs té més possibilitats d’èxit, la de Podemos o la que es dóna a Catalunya? Òbviament, la de Podemos, la dels independentistes catalans està més sotmesa a tensions internes que poden fer que s’espatlle l’objectiu de la independència