El paper de les esquerres a Europa després de Grècia.

Un dels grans dubtes que ha deixat damunt la taula la claudicació de Syriza i la derrota de Grècia a les Guerres Troikes, és quin paper han de jugar les esquerres dins de la UE a partir d’ara. Cert que el meló no s’ha encetat encara –no hi ha un debat del paper de les esquerres en aquest moment sobre què fer-, però és un meló que tard o d’hora s’ha d'obrir. Perquè una cosa ha quedat clara i neta, jugar amb les actuals regles de la construcció europea només porta a la derrota de les esquerres i a la claudicació davant de l’Imperi.

No cal més que llegir com ha viscut Yanis Varoufakis les negociacions amb l’Eurogrup per saber a quina Unió Europea i a quina Unió Monetària estem. La construcció europea actual no ha tingut mai res a veure amb anhels democràtics, ni de pau, ni de res que s’assemble, només té a veure amb els interessos de les elits dels països del nord d’Europa amb convivència amb les elits servils dels països del sud. La poderosa maquinària propagandística ens ha fet creure que la UE era una cosa desitjable, ara ens van creure que és una cosa imprescindible. Sense UE no hi ha vida. Fora de l’Euro hi fa fred, només hi ha fam i misèria. No hi ha alternatives.

Les esquerres europees no han tingut mai un pla alternatiu. Totes són profundament europeistes. Les seues crítiques a l’actual Unió Europea no passen de dir que és la “unió dels mercaders” i les seues propostes no passen de reclamar “una Europa més social”. Però cap qüestiona l’entramat institucional europeu, ple de buròcrates i tecnòcrates, i infiltrat per poderosos lobbys que són qui realment fan i desfan les lleis. És conegut que a les secretes negociacions del TTIP, mentre els membres del parlament van tenir un accés limitat al contingut una vegada acabat l’esborrany, representants de les grans multinacionals d’ambdós costats de l’Atlàntic hi eren presents.

Per una altra banda, tampoc queda clar que és això d’una Europa més social. Què vol dir una UE de les persones? Això, és un significant buit, que només pren sentit quan es confronta amb “l’Europa dels mercaders”. Com a truc dialèctic potser està bé. Però com a discurs per a un programa d’esquerres no té cap significat. Òbviament, és de suposar que “una Europa de les persones” vol dir una tornada a la socialdemocràcia dels anys 45 a 70 del s. XX, però això és impossible. No es pot tornar a un model que no sols es va acabar, sinó que també es va esgotar.

Per a un futur, i estant com estem en una crisi sistèmica on el model que s’imposarà després d’aquesta crisi serà totalment diferent, les esquerres no poden seguir basant-se en propostes pensades als anys ’30. S’ha de ser conscient d’una vegada que el keynesianisme està mort i que els seus models són absolutament inútils per al futur. Cal que es facen noves propostes, amb els paràmetres i les condicions del S. XXI. Condicions ambientals, socials, energètiques, tecnològiques... És absurd, voler construir una alternativa al que hi ha ara, quan el capitalisme ha sabut adaptar-se sempre a les condicions, des de les esquerres volent mirar al passat.

Dona la sensació que les esquerres miren sempre al passat, mentre el capitalisme s’adapta cada vegada a la realitat, i ho fa més ràpid i eficientment que les esquerres. Mentre teòrics i els polítics que sostenen el capitalisme saben adaptar-se, repensar-se i crear institucions que el beneficien. Des de l’esquerra falten propostes transformadores. Bé potser en plànol ideològic hi estan, però els partits d’esquerres, summament condicionats de la propaganda capitalista i per la ignorància dels electors, no s’atreveixen a portar-les endavant. Quin partit assumeix el decreixement i diu voler portar-lo a la pràctica? Òbviament cap. Si un polític ix per la TV i diu que cal decréixer, no el vota ni sa mare. És per això que les esquerres es veuen arrossegades a seguir el capitalisme en un viatge cap a cap lloc.

El viatge a cap lloc toca al seu final. Estem a una crisi sistèmica, per al després de la crisi hi ha un repte vigent. Quina Europa es vol des de les esquerres? Si preguntem als polítics, la resposta serà: una Europa més social. O el que és el mateix: no sap/no contesta. Fins que les esquerres no sàpiguen que volen, no podran construir l’alternativa postcrisi sistèmica. No hi haurà una Europa diferent si les esquerre l'únic que fan és el monigot.

Òskar "Rabosa".

Les Guerres troikes: Grècia front a l’abisme de nou.

Es sol considerar, jo pense que de forma errònia, que Grècia va salvar la Democràcia a les Guerres mèdiques. Les guerres mèdiques es solen considerar una fita de la resistència democràtica, de la superioritat de la cultura i tecnologia occidental sobre l'oriental. Aquestes afirmacions són més que discutibles, però així han quedat a l’imaginari col·lectiu, més després de pel·lícules com 300, i malgrat les amargues protestes d'Iran –descendents dels perses-.

Com haguera sigut la història si els grecs hagueren sigut derrotats? Això entra dins de la història contrafactual. Si Grècia com a part de l'Imperi persa ens haguera arribat tota la seua cultura? Òbviament les coses hagueren sigut distintes però no saben fins on. Hem de tenir en compte que molt del que ens ha arribat no és tal com el comú de la gent creu. Per exemple, Grècia ens va llegar la Democràcia, no és cert, Atenes, ens la va llegar, i per exemple Plató s’oposava a aquesta forma de Govern. A la majoria de les ciutats-estats no es va adoptar mai, i durant el S. V a. C. els grecs admiraven més a Esparta, que de democràcia tenia poc, que a Atenes. El que sí és cert, és que amb les Guerres mèdiques Grècia va salvaguardar un llegat que ha influït de forma fonamental en la nostra cultura. Això és indiscutible, llegiu El rapte de Grècia de Salvador Sendra a aquest mateix blog.

Grècia ara sí que es troba davant d’unes guerres que poden canviar la concepció del món actual. Les Guerres Troikes. No cal fer un repàs dels fets, ja que són sobradament coneguts. Malgrat la intoxicació, fer por, les mentides i les manipulacions, tu lector que passes per aquest blog, saps perfectament el que està passant. L'Imperi –que defineixen Hardt i Negri-, eixe Imperi que està per sobre de la voluntat general de qualsevol Estat, eixe Imperi que conquesta silenciosa i inexorablement, eixe Imperi que posa castiga als innocents –al poble- i absol als culpables –polítics corruptes i bankgànsters que treballen junts- havia entrat a Grècia, havia conquerit les institucions mitjançant un cop d’Estat –Papademos ex Goldman Sachs com a dictador- i havia imposat un règim de terror –anunciat plagues bíbliques si no assumien els mals menors de misèria, pobresa, fam, retallades... que els oferien-.

Però l’Imperi encara no ha fet el pas d’acabar amb el sistema plebiscitari per elegir governs –no patiu que intentarà acabar amb ell més tard que prompte-, perquè fins ara els governs i els pobles encara són prou submisos perquè siga necessari fer un pas tan brutal. Grècia en els darrers comicis ha decidit que ja estan farts de la Troika, i això ho han expressat esborrant del mapa al PSOK i deixant sense possibilitat de fer govern a Nova Democràcia, els partís que emparats per, i submisos a, l’Imperi. Això no obstant, han triat la via blaneta, Syriza, enfront de vies més radicals, tant a l’esquerra com a la dreta. Vies que directament advoquen per trencar amb la UE i la Unió Monetària.

Syriza pretén arribar a acords sense necessitat de trencar, però sense sotmetre’s del tot a l’Imperi. Tot el món sap –i així ho recull un diari com El País a un article titulat ¿Y si Varoufakis tuviera razón?- que la solució per a Grècia passa per una reestructuració del deute, que fer patir i augmentar el sofriment del poble no portarà a cap lloc, bé tal vegada reduir la població a Grècia. Aleshores perquè l’Imperi insisteix tant a imposar mesures que no són la solució i només porten sofriment? En primer lloc, perque l’Imperi intentarà xuclar fins a l’última gota sang, fins a l’últim cèntim, de Grècia. Perdran molts diners, ho saben, però abans deixaran sense res als grecs, al poble grec, a les elits ja les han rescatat. En segon lloc, perque l’Imperi no pot semblar feble o compassiu. Què passaria aleshores amb Espanya, Irlanda, Itàlia, o fins i tot França? Podrien els pobles rebel·lar-se contra l’Imperi elegint opcions antiimperialistes com Podemos, Front National, etc., populismes que diuen ells.

Aquesta vegada sí Grècia defensa les democràcies liberals, o inclús la possibilitat d’una major democràcia, representa que el poble puga seguir decidint almenys a grans trets quin tipus de país o societat volen. Enfront tenen l’Imperi, la preeminència del capital, de les grans empreses, de les finances, de l’especulació tot abans que el poble, que les persones. I aquesta són les Guerres Troikes. Dilluns es reuniran els Caps d’Estat de la UE per buscar una solució urgent a Grècia. Només hi ha tres possibilitats:

a)      Grècia cedeix al que demana la Troika i Angela Merkel. Guanya l’Imperi i les democràcies liberals poden anar cavant la tomba. La voluntat dels pobles ha mort. La Guerra Troika s’ha acabat i l’Imperi ha aconseguit el que no van aconseguir els perses.

b)      Hi ha un acord perquè Grècia no faça fallida però faça reformes, han de seguir negociant. Taules, no serà tan simbòlic com les Termòpiles, però com a les Termòpiles servirà als grecs per a guanyar temps.

c)      No hi ha acord, Grècia fa fallida i ix de l’Euro. El preu a pagar pot ser tan alt com el de la Batalla de les Termòpiles, però en tot cas no serà més alt que claudicar a la Troika. Però Grècia haurà demostrat que es pot plantar cara a l’Imperi, que hi ha vida més enllà de l’Imperi. Grècia pot salvar la Democràcia, com concepte, no sols a la democràcia liberal com forma de govern, i la pot salvar perquè pot demostrar que els pobles encara poden lluitar i plantar cara al capital, a les multinacionals, a la banca, al bankgàngsters, a Wall Street, a l’1%, etc., i a les institucions internacionals que han creat per imposar els seus interessos (FMI, BCE, UE, etc.), en definitiva a l’IMPERI.

Òskar "Rabosa"

Varoufakis, la partida es guanya quan s'arregla!

Varoufakis ha sigut apartat de les negociacions a la UE. Sembla que Merkel li va demanar a Tsipras el cap de Varoufakis per avenir-se a negociar. Era obvi que Varoufakis resultava un personatge incòmode. Anar als consells econòmics i pintar-los la cara a la resta de ministres d’economia, amb bessonets tots ells, no era un plat de bon gust. Fa un parell de diumenges, a Salvados durant l'entrevista, es van emetre les opinions sobre Varaoufakis d’un parell de periodistes espanyols que estan de corresponsals a Bruseles, el que més en va cridar l’atenció va ser que aquests periodistes van dir que Varaufakis anava a parlar d’economia quan allí s’havia de parlar de política. És a dir, condemnar al poble grec a la misèria i les privatitzacions o venda d’allò que és públic, des de la sanitat, educació, ports o moments antics, no són decisions econòmiques sinó polítiques. Varoufakis posava en evidència les imposicions de la UE eren econòmicament i humanitàriament dolentes, i per això no el podien sofrir.

Però no sols això, Varoufakis en l'entrevista a Salvados diu un parell de coses més interessants. La primera és que l’economia no és una ciència –cosa que els lectors d’aquest blog ja sabíeu-. La segona, que els polítics estan al servei de la banca –a més sembla que això ho diu al darrer llibre d’ell que ha publicat-. Ambdues coses, i més exposades per un ministre, suposen un atac a la línia de flotació la política actual, a la que apliquen els ministres de bessonets. Això no obstant, qualsevol que vullga eixir del sistema neoliberal, ha de tenir clar aquestes dues qüestions.

Syriza es va presentar a les eleccions amb intenció de canviar la política econòmica d’Europa des de dins, negociant amb els “socis” de la UE i sense eixir de “Zona Euro o Zona Zero”. Hom, en veure els resultats de les eleccions, pot pensar que l’aliat natural de Syriza era el Partit Comista de Grècia (ΚΚΕ). Però el pacte de Syriza va ser amb un partit de dretes, Grecs Independents (ANEL), perquè coincidien en l'àmbit econòmic i amb què els canvis vindrien negociats amb la UE. El KKE defenia l'eixida de l'Euro.

Tot aquest affaire demostra que no es poden fer canvis profunds, sistèmics, des de dins, des de la política. És inútil. Des de l’esclat de la crisi el 2008, hem sentit a polítics que abans de pomposes reunions del G-20 manifestaven voler refundar el capitalisme, o voler posar control a la banca, regular millor els mercats, etc., però al final res de res. El Capital campa per on li dóna la gana. Al màxim que s’ha arribat és a veure com ex Goldman Sachs ocupen llocs clau a institucions públiques.

Varoufakis ha sigut esborrat de l’escena internacional, ¿algú dubtava que passaria? Grècia i Tsipras acabaran claudicant, genoll a terra. Perquè des de les institucions -quan acceptes el marc institucional del sistema, ho acceptes tot, i la maquinària global no accepta canvis a fons, només retocs cosmètics- no es pot canviar res.

Ara que venen les eleccions, si hom desitja un canvi a fons del sistema i vol votar, s’ha de platejar si el partit que votarà vol jugar amb les regles del sistema, perquè si juga amb les regles del sistema, serà un altre Syriza. El seu vot no valdrà per res. Al meu poble diuen: La partida [de pilota] es guanya quan s'arregla. Les regles les posen Merkel et alii en benefici de les elits econòmic-financeres, i si vols jugar ja saps el resultat (la banca sempre guanya).

Òskar “Rabosa”