TERESA ÉS UNA SANTA

L’Índia és dura i encisadora, i encara ho era més en el temps de Teresa, la de Calcuta. De fet, la major bomba demogràfica s’hi troba a l’Àsia, i no només a Xina; sincerament, pense que l’Índia és molt més complexa i difícil de controlar: ètnies, religions, classes socials, conflictes territorials, superpoblació (fins i tot en els deserts), etc. Calcuta, que jo recorde, atesa la densitat de població i la desmesura social, era una autèntica catàstrofe, en gran part del seu perímetre.

L’hinduisme fa una clara diferenciació entre classes a causa del naixement de cada persona. No hi ha solució als problemes —o les virtuts— heretats, ja que només s’arreglen amb altre naixement que permeta l’ascens de l’ànima mitjançant la reencarnació. El cristianisme i l’islam estan exempts de qualsevol lligam per naixement i permeten l’alliberament de l’individu d’eixa feixuga càrrega. A Nepal, recorde que, a la dècada dels noranta, estava creixent el nombre de musulmans pel motiu que acabe d’assenyalar, ja que l’islam no fa distinció entre les persones, a priori. El budisme és una autèntica tirania i l’hinduisme ja l’he tractat però, ambdós, per la seua passivitat, són el fonament d’una societat vertaderament domesticada; Gandhi ho va entendre a la perfecció quan va aplicar un mètode de protesta tan passiu com la societat mateix a què s’adreçava.

L’Índia, però, té encara obert el conflicte derivat de la partició religiosa de la colònia i, per tant, ser musulmà no sembla una bona solució al tema de la casta; millor ser cristià, com els colons, que et permet ser lliure —d’esperit, supose— i, alhora, t’evita problemes majors. I Teresa de Calcuta va exercir el seu cristianisme albanés en un indret on estava tot per fer i totes les ànimes per batejar. A banda de la seua tasca com a missionera, segurament ho va fer molt bé com a recaptadora d’ànimes i, per esta raó, el papa Francisco la beatifica ara. Jo ho haguera fet ja fa anys perquè pense que ho mereix, com també ho mereixia l’altre papa, Juan Pablo II per la seua contribució al liberalisme i per la ferotge oposició que va fer al comunisme. En el cas de Teresa, s’han mantingut els temps i les formes.

No entenc les crítiques dels ateus que he llegit en alguns diaris... Si eres ateu, o si així et sents, haurien d’importar-te ben poc estes beatificacions, entre altres coses perquè no te les creus. A més, dubte molt que els no-creients disposen de la facultat per poder avaluar un miracle —conditio sine qua non per a accedir a la beatificació— i, per això, segurament encara hi ha qui qüestiona la capacitat miraculosa d’Escrivá de Balaguer, per exemple. Doncs, això: si és una cosa aliena a les teues creences, no t’hi fiques! La meua opinió, per exemple, respecte a Teresa no canviarà per molt que s’intente embrutar la seua vida i el seu opus. A més: qui està lliure de culpa si jo m'excloc? 

Salvador Sendra

LIBERALISME I ESGLÉSIA: UNA RELACIÓ D’INTERÉS

Pense ―vull pensar― que el Papa Francisco és un dels exponents dels residus d’allò que es coneixia com a Teologia de l’alliberament, però vull remarcar la paraula pense perquè estic fent, simplement, una reflexió a  partir de les idees i dels records, sense cap preparació prèvia i sense cap altre element bibliogràfic. I em du a pensar-ho el fet que siga jesuïta, argentí i que, a més, tinga eixe vincle tan fort amb els més desfavorits.

No és casualitat que haja estat escollit com a cap de l’Església un home amb estes característiques quan gran part del món cristià, catòlic, està travessant una època dolenta en què les desigualtats és polaritzen, el capitalisme, en la seua versió més dura, ha estat la causa i, a més, la tendència s’inclina cap a la retallada dels drets de la ciutadania. Però, quina haguera estat l’altra possibilitat, de no ser proclamat Francisco? Segurament, una tornada enrere.

Juan Pablo II, el Sant, era l’altra cara de la mateixa moneda. El seu sistema per afeblir el socialisme va influir en la resta de governants conservadors i la intenció era clara i universal. Amb la deriva del socialisme cap a la socialdemocràcia, els reductes de l’educació i l’ajuda social es podien afeblir, també, i discretament. L’educació, de manera molt simple: sol·licitant la llibertat d’elecció de les famílies ―subratlle les paraules llibertat i famílies. L’ajuda social, també: traient-la del pressupost i distribuint-la, a partir de donatius, des de la xarxa religiosa. El liberalisme va encaixar entre els conservadors amb esta simple fórmula perquè, què hi ha més conservador que la família? Algú m’ho pot dir?

Família, liberalisme i religió anaven de la mà en els fastuosos encontres. La família, que és l’element més conservador que hi ha, va abraçar el liberalisme perquè, el segon, li oferia la possibilitat de refermar-se a partir de la misèria, quan el socialisme semblava recular i no era ja rival a l’hora de protegir els ciutadans. La religió, aprofitant els enderrocs de la URSS ―recordeu el Tetris?― per mostrar allò que passa als laics, i sense rival en la socialdemocràcia, si més no, quant a idees, va endevinar un indret on créixer: l’últim reducte, social i educatiu, amb una mica d’idea, estava ja guanyat de bestreta.

Quan l’estat ja no es fa càrrec dels seus ciutadans, estos es reclouen en la família o la recreen en forma de màfia o mara; una relació de sang i sentiment inexplicable de manera racional. La família ―tradicional, en diuen―, extremadament conservadora en essència, es captada per la religió a partir d’unes poques concessions i donatius, i utilitzada com a cavall de Troia per dinamitar les restes de la gran família socialista però, a més, per introduir el liberalisme en els indrets, abans vetats, més conservadors. A més, i per més gràcia, el preu ha estat de zero euros perquè, tant les visites dels papes com les escoles concertades, les paguem entre tots i totes, així com els diners que destinen a l‘ajuda social. La faena dels religiosos és la de pensar i, realment, ho fan molt bé! Qui, sinó, s’oposa a la llibertat d’elecció?

El Papa Sant no va poder exhaurir els teòlegs de l’alliberament, tot i mantindre’ls molt ofegats, però sí que els va deixar sense quasi marge de maniobra de cara al futur. No sé si Francisco, de ser allò que deia a l’inici del text, intentarà desfer tota esta trama teològica i política per una simple raó, però de pes: perquè és un dels mals del capitalisme que els alliberadors tant rebutjaven.

 

Salvador Sendra Perelló