LA MULTIGENERACIÓ DEL SOFÀ

Si la intenció és la de paralitzar l’activitat d’una casa, no hi ha res més senzill que comprar un sofà. Esta afirmació és tan certa com la necessitat que hi ha de posar noms que intenten englobar i definir generacions senceres, com deien abans a la generació X, a la dels millennials que succeïx l’anterior i com anomenaran les altres posteriors a les actuals. Realment, totes cabrien en la multigeneració del sofà.

Aristòtil era un gran filòsof perquè explicava allò que percebia, de manera entenedora i racional. La seua línia de pensament és vàlida per superada que estiga perquè es basa en l’argumentació sobre els fenòmens que qualsevol persona pot observar. Si traslladem esta manera d’explicar les coses a l’àmbit purament científic, està clar que ha hi hagut moltes modificacions des d’aleshores, però les seues petjades romanen encara a la religió (transsubstanciació), a l’Escolàstica, que es pot incloure en l’apartat anterior, a l’Islam, que també s’hi pot incloure, i en la manera de pensar de la gent més mística, però...

Però, precisament, Aristòtil no tractava la religió: la seua mirada era més bé científica! I això significa que mentre la vida en general ha evolucionat, les creences no ho han fet: allò que en el seu dia era innovador, fa dos mil anys que no ho és, perquè la religió estava basada en la ciència, o en el pensament racional, com en vulgueu dir. Però, i la ciència? En què ha evolucionat?

El pensament científic, si més no, l’aristotèlic, com ja he escrit abans, era molt racional, basat en l’observació dels fenòmens naturals. Este home s’adonava que els elements de la natura tendien al repòs sempre que no se’ls aplicarà una força que els engegarà cap al moviment. Com sabem, ara ja no val tot açò perquè hi va aparéixer un home de nom Galileo que va capgirar la norma. Per a Galilei, tot estava en moviment excepte quan se li aplicava una força contraria que aturava esta tendència.

La multigeneració del sofà no ha arribat a adonar-se’n d’eixe canvi renaixentista atribuït a l’home de Pisa, ja que, en principi, la seua tendència ha estat la passivitat, reflectida perfectament en la imatge de l’element que la titlla. En el cas d’acceptar el posterior canvi cap al moviment, aquell que es va produir cap al segle XVI, sembla que encara no hi ha hagut una força superior a l’anterior que haja aconseguit fer-lo alçar.

Salvador Sendra

Novel·la sí o no, refutans refutandis.

Recentment publicava l’amic Salvador Sendra un article en el qual denigrava la novel·la com a exponent d’una fase decadent de la producció literària, atenent a Chateaubriand, car ell no fa sinó emprar la classificació de dit autor a la que s’hi afegeix, i això de la denigració, per ser el tipus d’escriptura més tardà en la seua aparició. I com que tot mor a la fi... Sembla coherent, ja ho vaig dir, però em sembla també inadequat. Un bell joc d’artificis, un castell ben bastit, però no una veritat absoluta...

Cóm negar, que tot comença per la poesia i que esta és el primer cant de la humanitat? De la poesia a la música, íntimament lligades al llarg de la història. Malgrat els diversos gèneres posteriors de major o menor llargada, fins i tot hui en dia, la poesia junt amb la música, resta la més potent de les nostres pulsions.

Salvador Sendra parla de la novel·la com de “carn morta”, entelèquia d’intel·lectuals. No evita però, paradoxalment, citar Aristòtil, el primer consignador de gèneres literaris al llarg de la història i un dels millors, per la seua claredat, concisió i enteniment. Milers d’anys més tard, llegir encara la seua “Poètica”, és comprendre moltes coses. Cal entendre però que per a ell poètica no era només la poesia strictu senso fos ella lírica que èpica, sino que derivat del verb poiesis = fer, comprenia totes les arts literàries, teatre i novel·la (poc desenvolupada però encara pels grecs o posteriorment pels romans).

Cita a Maragall quan plasma la creació poètica i ho addueix al fet que dit autor, ja escriu en un moment en que la poesia ha superat des de molts segles el grau de l’oralitat. Llegint a Salvador Sendra un té la impressió de que -Caesar aut nihil-, la poesia i per extensió  la producció literària, ha de ser popular o no ser. Així les coses sembla advocar per un estat primigeni de la literatura i la humanitat en el qual els cants i les persones són humils i honestes. Això tira un aire al mite del bon salvatge del pensador francès Jean-Jacques Rousseau. Jo preferisc pensar que les coses ni els temps són estrictament bons o roïns, ni tan sols lineals. Reprenent a Maragall, este escriu, val a dir, fixa, plasma, en un moment i lloc, el segle XIX i a Catalunya, en el qual la Revolució Industrial, és un fet. Per tota Europa impera el Romanticisme, que intenta recuperar les arrels, els valors bàsics dels pobles, una escalada de nacionalismes que portarà a l’esclafit de la 1ª Guerra Mundial.

Jo no vull pensar en una poesia atàvica, primigènia i innocent versus una novel·la bastarda, tardana, epigonal. M’agrada més pensar en la novel·la com evolució... Plus ultra, més que una simple motto llatí, és una vella inclinació humana universal aplicable a qualsevol aspecte. L’ésser humà menja per no morir-se però acaba creant la gastronomia, quan puja una muntanya alta, vol pujar a la següent més alta fins a conquerir els més alts cims mundials. L’arribada a la primera galàxia fora del nostre Sistema Solar no implicarà paradoxalment cap arribada com la paraula sembla indicar sinó l’inici d’una cursa per arribar sempre  a la propera, i d’esta a la següent, i així successivament; semper plus ultra...

Així les coses, la novel·la no és decadent ni  “carn morta”, tot i que a diferència de la poesia o la música, els cants primigenis de la humanitat, no pot ser interpretada coralment. Ella suposa un pas individualista en aquella recerca humana d’anar sempre més enllà. Em repetisc, ho sé, però ho crec fermament. La novel·la per complexitat, no és l’oposada de la poesia o la música, sinó un inevitable complement final. 

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 8 de novembre del 2015.

AMÉN

Hi ha una expressió molt recorreguda que, poc dalt o baix, resa així: «Que s’ature el món que jo baixe». Doncs, bé; el món ja s’ha aturat, de nou! I ho va fer en esta part del planeta on es torna a ensenyar religió a l’escola, junt amb la ciència, les matemàtiques, els idiomes... Realment, hi ha qui pensa que cal abaixar-se’n, fins i tot amb el món en marxa.

Vos imagineu una classe de ciència on s’estudie Galileo Galilei o Einstein i, després, altra de religió on s’estudie la transsubstanciació? Doncs, això, amb el nou sistema educatiu d’excel·lència que posarà els estudiants españoles a l’alçada dels més avançats europeus, o xinesos, o finlandesos (que ara estan de moda perquè ja no escriuen). Jo, sincerament, pense que si l’estudiant español resol les incongruències del sistema, realment és un estudiant modèlic.

El inquisidors religiosos condemnaren Galileo i el feren desdir-se de les conclusions extretes arran del descobriments i els escorcolls científics que realitzà. L’home va haver de desmentir allò que hi havia investigat, simplement per salvar la pell; i va fer bé! Segles després, les seues teories s’ensenyaren com a bones, tot i que l’enfrontament amb la religió és encara hui un fet.

La transsubstanciació és la transformació de la matèria. En cada missa, el rector ―o qui la faça― agarra una hòstia, diu unes paraules que la transformen en carn i, després, se la menja: es tracta de la carn de Jesús. Un rector no pot ser vegetarià, doncs, però tampoc és correcte acusar-lo d’antropofàgia perquè, realment, Déu està en tots els llocs. No obstant això, esta transsubstanciació no es pot entendre sense tindre en compte la física aristotèlica, on el món s’explica mitjançant la relació entre la matèria i la forma, com tampoc es poden entendre els miracles des d’altra òptica. El món està immòbil i la percepció del moviment és només això: una percepció.

Explicar religió a l’escola és explicar l’aristotelisme, que era molt modern en el seu temps però ja han passat vora dos mil quatre-cents anys. Jo entenc que Jesús, de saber llegir i escriure, s’hauria assabentat d’estes cosetes, però no cal fer oposicions per ser profeta. De tota manera, des d’este últim, n’han passat dos mil, i la moda sempre ha rodat i seguix rodant, almenys en les passarel·les. Però, jo pense que ho haurien d’ensenyar en sànscrit, per ser-ne del tot fidels, i deixar de banda l’anglés.

Per mi no hi ha cap problema de tornar a Aristòtil, ans al contrari: em motiva la idea. El presagi el vaig tindre quan, en un curs d’estiu, per a mestres, la Consejería de Educación de la Comunidad Valenciana explicava els miracles de la Verge, que tampoc es poden explicar des d’altra ciència que la d’Aristòtil. Com veieu, es tracta d’un sistema educatiu d’avantguarda del qual espere no ser jo l’únic defensor perquè m’agrada Aristòtil, Jesús, la Verge, l’Església i la moda.

 

 

Salvador Sendra Perelló