VISCA LA REVOLUSIÓN!

Cuba i EEUU estan normalitzant les seues relacions, segons he pogut llegir en la premsa. Normalitzar les seues relacions, però, es pot entendre des de dues perspectives diferents: iniciar-les des del tu a tu o retornar al señorito. Entenc que es busca la igualtat en el tracte i m’agradaria que Cuba puguera eixir-se’n de la constant crisi, ara que ni Rússia ni Venezuela estan ―econòmicament― per l’altruisme.

A mi, deixant de banda les bondats de l’acord, el que em preocupa és el tabac i si la meua contribució a la Revolusión continuarà sent efectiva. M’agrada fumar puros cubans i els compre molt a gust. No obstant, quan entre en algun fòrum de cigarros, m’adone que el millor tabac es cultiva fora de l’illa, a Nicaragua, Honduras o, fins i tot, per Àfrica; i no ho entenc. Ara bé, si continue esbrinant per les elits fumadores, aviat descobrisc que els concursos se solen realitzar per americans, a l’Amèrica del nord.

Fumar tabac cubà, a EEUU, està prohibit perquè hi ha l’embargament. Sembla que Cohiba segella cigarros a Miami i això comporta un trencament de la norma, però ho escric sense ser-ne sabedor absolut. El tabac de l’illa, per tant, no pot oferir-se als tastadors nord-americans, ni entrar en els concursos anuals, de moment, si es fan a Nord-Amèrica. Però, una volta resolt el problema polític, als fumadors romàntics se’ns planteja un nou dilema; o dos... El tabac cubà esdevindrà el millor del món, com toca ser, amb l’augment adient dels preus i, alhora, si s’afeblix la Revolusión, no perdrem el puntet revolusionario?

Pense i repense el dilema en què ens ha ficat Raúl Castro però el perdone perquè intuïsc la bondat del nou acord. D’altra banda, em referme en el consum de tabac cubà, tenint present la contribució a la causa revolusionaria, d’una banda, i el bon gust, d’altra. I, si Honduras, Nicaragua o el país que siga opten per fer la Revolusión, intentaré duplicar el consum de puros tant com em siga possible, camaradas!

Salvador Sendra Perelló

ESPAÑA SERÀ UNA COLÒNIA

Qui els ho anava a dir, als espanyols; per l’amor de Déu! Ara diuen les enquestes que hi ha un moviment d’il·luminats que vénen a salvar-nos dels polítics dolents, dels corruptes, dels mercats i, per suposat, de l’església. Però, el que és pitjor, vénen de l’altra banda de l’Atlàntic!

L’oracle era a l’Antiga Grècia el que hui són les enquestes. Una visita a la morada dels déus et podia encoratjar per enfrontar-te al futur o per intentar defugir-ne. Casos com el d’Orestes o el d’Edip són exemples dels líders marcats per eixe destí que consta escrit en algun lloc de la morada. O en les enquestes... diríem ara que el nostre horitzó més llunyà du associat el mot democràcia.

Si tenen raó els mitjans de comunicació que estudien els lligams entre algun partit polític emergent i la perillosa Venezuela, o la Cuba castrista i, per què no, amb Ecuador o Bolivia, es podria invertir el model colonitzador i repetir-se el cas dels Estats Units amb el Regne Unit. Ja sé que no és un cas nou perquè, com he escrit abans, una volta realitzat el procés a l’Amèrica del nord, els Estats Units van passar a marcar les normes dels pobrets anglesos: es va girar la truita.

I, qui diu que no pot passar el mateix fenomen a la decadent España? Vos imagineu un estat governat pels qui ara estem pensant? Vos imagineu Castro, Maduro, Correa i Morales fregant-se les mans perquè preveuen obtenir el poder sobre l’antiga metròpoli? No he nomenat Múgica perquè és campechano. Però, i els espanyols? Imagineu-vos ara un moment similar al de l’Edat Mitjana, on la península, presa pels musulmans, refugia la seua identitat en els territoris del nord, ara hostils.

Si el colp del desembarcament iberoamericà ja és dur, l’altre, el de la identitat en mans dels separatistes, encara sembla pitjor. Estic angoixat des que he llegit la darrera enquesta del CIS, des que Catalunya està decidida a fer la consulta popular i perquè a Euskadi esperen pacients els resultats dels esdeveniments. Però, per rematar el pessimisme, si Juan Pablo II va servir per enderrocar el mur de Berlín, Francisco pot servir per construir els ponts de la invasió americana: per argentí i per roget.

En la darrera visita al terapeuta, l’home m’ha prohibit mirar enquestes i m’ha recomanat que llija la Bíblia, molt més fiable i sense eixa quimera que es diu democràcia. El llibre sagrat encara pregona l’arribada del Messies i la salvació de les ànimes pures. Li faré cas i rellegiré l’Èxode, per si de cas; hui estic pessimista i, per a més desgràcia, tinc un expedient acadèmic massa llarg.

Salvador Sendra Perelló

FUMAR MATA (LA DEMOCRÀCIA)

 

Cuba és un xicotet país que hi ha al Carib, molt pròxim a Miami i governat per un règim peculiar al segle XXI; es tracta d’una dictadura. Este lloc té molt poquets habitants i la seua economia es troba vinculada al turisme, a l’agricultura de subsistència i a l’exportació d’alguns productes manufacturats. D’indústria i tot això, en té poca. 

Els governs dictatorials, al segle XXI són un reducte immoral que afecten a gairebé la meitat de la població mundial. Però, de l’altra meitat, la part de la democràcia, tres quartes parts són molt qüestionables. Per nomenar algun gran estat que tinga poca credibilitat, només diré que pot ser l’Índia, Rússia, l’Iran... O siga que, al final, els estats menys qüestionables són els anomenats occidentals: els d’Europa, Nord-Amèrica, Oceania...

Cada u que pense el que vullga sobre la qualitat de les democràcies en què li ha tocat viure; sobre la separació de poders, sobre la república i la igualtat com a base de l’elecció, sobre el respecte a les minories, sobre el sistema de votació... Però jo només vull parar esment en un punt i en una democràcia.

Estats Units manté el bloqueig comercial a Cuba des de fa molts anys. El país de la llibertat contra el país de l’opressió! Però, els americans són lliures i hi ha lliure mercat; fins i tot n’hauria d’haver per als productes cubans, els xinesos, o els aràbics perquè ells són liberals i cada u té llibertat per a comprar lliurement el producte que desitge, no? Eixa és la seua base i la seua raó de ser i d’existir.

J. M. Aznar i G.W. Bush tenen una foto preciosa on estan amb els peus sobre la taula fumant un havà ―pense jo. Segurament, es tractarà d’un puro de Cuba perquè oferixen una bona qualitat de tabac i perquè són un referent mundial. Però, on van comprar el puro? En el mercat negre? Castro va estar present en eixa reunió sense que ningú se n’adonara i, a més, va ser el protagonista de la foto.

El control sobre les importacions de productes cubans a EEUU, per exemple, no afecta el sistema polític cubà, que és dolent ja d’entrada, dictatorial i opressor, sinó que afecta i qüestiona l’americà i el dels estats que en participen. Si estos estats són democràtics, no tenen per què dirigir els hàbits de consum dels seus ciutadans, ni la llibertat de passar les vacances on els done la gana. I menys encara si són tan liberals com diuen ser.

Jo podria creure que la pressió econòmica sobre un estat és positiva si es fera servir el mateix raser en tot els indrets que es troben en la mateixa situació, per exemple, a totes les dictadures. Qualsevol altra aplicació resultaria arbitrària i un estat que vullga ser seriós no pot permetre’s l’arbitrarietat en les seues decisions, ni una democràcia que aspire a ser un referent de llibertats pot dirigir els hàbits dels seus habitants ni les vendes de les seues empreses mentre un president qualsevol fuma un producte nociu i, en este cas, no pel seu contingut sinó pel seu etiquetatge.

Salvador Sendra Perelló