Tecnòcrates vs populisme.

El cap de setmana passat vaig llegir un llibre que ja feia temps tenia ganes de llegir. Ruling the void –en castellà Gobernando el vacío- és un llibre de Peter Mair, un politòleg irlandés que analitza el perquè els partits polítics ja no són necessaris a les democràcies liberals. El llibre resulta molt interessant, i tot i que ha rebut moltes crítiques, òbviament per aquells que encara creuen en "el sistema", jo compartisc si no totes les seues tesis, sí la gran majoria. Sí més no, és un altre dels llibres que hauria d'incorporar-se com lectura als instituts, si hom pensara en educació i no en ensinistrament.

Un dels aspectes que toca, tema que també fa temps que jo en volia parlar –especialment d'ençà que vaig llegir Innerarity-, és que s'observa una deriva entre els que reclamen més tecnòcrates i aquells anomenats populistes. El debat ja ha fet el salt als mitjans, però als àmbits acadèmics ja fa temps que va. Pel que fa als grans mass media, on qualsevol pot observar el debat –fins i tot jo m'he adonat-, es pot veure les reaccions enfront del Brexit, l'elecció de Trump, el referèndum a Colòmbia, etc. On es manifesta una total desconfiança cap a l'electorat. Molts advoquen hui per una tecnocràcia perquè el poble no està preparat per a saber el que li convé.

A l'àmbit acadèmic, ja fa temps que hi ha tota una sèrie de teòrics que advoquen per una tecnocràcia, donat que tenen una gran desconfiança cap als polítics, com posa de manifest Mair. El problema, segons els que advoquen per això, és que la complexitat del món i dels temes fa impossible que els polítics prenguen decisions correctes i eficients, doncs els polítics miren a curt termini i hi ha decisions que cal una visió a llarg termini. Si els polítics no estan en condicions de prendre decisions a llarg termini, en menys condicions està el poble de saber el que li convé. La complexitat del món, i dels riscs que s'afronten, no són enteses ja per l'home mitjà, queden fora del "sentit comú".

Per afrontar els riscs, els reptes, etc., cal una governança global. Dita governança global ha de ser conduïda per experts, i perquè les decisions d'aquests experts puguen ser dutes endavant els cal una nova legitimitat –Innerarity, per exemple advoca per açò-. Si bé ningú posa en dubte que la legitimitat ha de ser democràtica, cal establir altres vies de les actuals per establir dita legitimitat. Ja no és suficient la mera decisió de poble, fins i tot es considera nociu donar la paraula al poble perquè decidisca sobre determinats temes com la Constitució Europea, el Brexit, la "pau" a Colòmbia... La legitimitat ha de ser democràtica, però ha d'esquivar el poble. Qualsevol intent de donar més democràcia a la Unió Europea ha sigut un fracàs. Els francesos i holandesos van votar contra la Constitució Europea; i amb el Tractat de Lisboa ja ningú es va plantejar fer un referèndum. L'acord comercial amb Canada (CETA per les sigles amb anglés) no va ser sotmés a referèndum a cap país, s'aprova d'amagadet. El TTIP tampoc serà sotmés a debat públic i votació a cap país de la UE.

Sembla que la legitimitat democràtica només val quan es trien uns parlaments i governs que ja han renunciat a la sobirania. Aquesta sobirania ara resideix en tecnòcrates/buròcrates que adopten decisions que per donar-los una legitimitat són aprovades obligatòriament als parlaments o refrendades pels governs estatals. Tot el sistema de legitimitat democràtica provinent del poble, ha quedat només una passadeta de pintura sobre les decisions preses pels tecnòcrates/buròcrates.

Els que alcen la veu enfront de aquest sistema de deslegitimació de les decisions del poble, els que advoque perquè el poble tinga la veu i la decisió, són titllats de populistes. El populisme és un mal camí i els governs sistèmics –com ara el britànic- que han caigut a la temptació del populisme han eixit escaldat, perquè els ignorants, incultes, pobres, rústics i maliciosos ciutadans prenen sempre la decisió errònia a criteri dels savis, experts, cultes i doctes tecnòcrates. Si hom mira les anàlisis que s'han fet dels resultats del Brexit o de la victòria de Trump, arriba a la conclusió que s'intenta de forma subreptícia atacar els resultats per via d'acatar els votants com a poc capacitats per fer el correcte, per tant, s'està atacant el fonament de la democràcia per via de deslegitimar la capacitat de decisió dels votants.

Ara com ara hi ha plantejada una lluita política brutal entre dues formes de com entendre la democràcia: o bé es redefineix perquè càpiga una tecnocràcia amb una nova legitimitat; o bé es torna a un concepte radical de la democràcia, es torna al concepte originari, a l'arrel, donant el protagonisme al poble. Aquesta lluita cada vegada menys soterrada dominarà els anys vinents i el guanyador redefinirà la societat postcapitalista, la societat que està naixent després del període que es va iniciar amb la Revolució francesa i la industrial.

Òskar “Rabosa”.

La sobirania (no) popular.



Hi ha mites que cal desmuntar, si realment es volen assolir nous paradigmes. Del mite del sufragi universal ja se’n va encarregar Gaetano Mosca de destrossar-lo. Però és clar, com a Zaratrusta quan va baixar de la muntanya, a Mosca ningú el va creure. Com tampoc ningú creu a Robert Michels -bé, a Michels se’l creuen més però ningú li fa cas i tothom fa com si no ho haguera dit mai- quan parla de la llei de ferro de les oligarquies als partits polítics. No puc, per tant, jo pretendre canviar el concepte “usualment compartit” del mite de sobirania popular o nacional. El fet de què no servirà de res aquest post, no em lleva d’escriure’l. De soltar aquest vòmit i quedar-me a gust.

En totes les constitucions que estableixen democràcies liberals, hi ha un article on es parla de que la sobirania resideix al poble, la sobirania nacional o, com en el cas de l’alemanya, que el poder el té el poble. Això, en totes les democràcies liberals, ha esdevingut un dogma de fe. Un principi inatacable, acceptat acríticament “pel bé del sistema”. Eixe és el mite fundador, l’article de fe bàsic, de la democràcia liberal. De la mateixa forma que la creença en el fet que Jesús és el fill de Déu, nascut d’una verge i engendrat per l’Esperit Sant, és el mite creador del cristianisme. Sense eixes creences bàsiques no hi ha democràcia liberal ni hi ha cristianisme.

El mite fundador del cristianisme és com la tetera de Russell, no cap demostració en contrari, per tant, creure’l, o no, esdevé una qüestió de fe i, com a molt, es pot argumentar en contra basant-se en la raó i a la lògica, però mai ens podrem servir de l’experiència ni de fets objectius. El mite de la sobirania popular o nacional, sí que admet prova en contrari. Per això, és molt decebedor que aquest mite de la sobirania popular siga acceptat acríticament com un dogma. Sense sotmetre’l a la més mínima anàlisi ni testar-lo amb els fets evidents i, per tant, contrastables.

En primer lloc, quan parlem de sobirania popular, sobirania nacional o que el poble és sobirà, tothom dona per entés que els termes són entesos per tothom. I donat l’ús que se’n fa, permeteu dubtar del fet que tothom tinga clar que és la sobirania. Així, que en aquesta breu reflexió, el primer que cal aclarir i tenir clar és que la sobirania és l’exercici del poder. Els conceptes sobirania popular i sobirania nacional, que hui en dia són utilitzats indistintament, provenen de Rousseau i de l’abate de Sieyès, i aquests dos els definien de forma diferent. No entraré en detalls, però aquests conceptes són presos per la burgesia per tal de contrarestar el poder polític de la noblesa, l’Església i l’exercici del poder absolut pels monarques, que eren els sobirans.

No obstant això, la pràctica política ha demostrat, i demostra, que no hi ha cap Estat on el poder haja sigut exercit pel poble. En cap moment. No hi ha cap Estat on haja estat el poble qui haja fet la seua constitució. Totes han sigut elaborades per un grup, per una elit, que ha posat per damunt els seus interessos a l'hora de fer una constitució. Com a molt, eixa constitució ha sigut sotmesa a referèndum al poble, i el poble acríticament ha anat a votar-la, sense ni tan sols plantejar-se una alternativa. És més, m’atrevisc a dir, que el poble ni tan sols l’ha entés. Simplement els han dit que ells “lliurement” triaran els seus governants –cosa que Mosca demostra que és fals-, i la seua voluntat serà respectada. Ells s’ho han cregut, i han votat a favor d’eixa constitució com hagueren pogut votar a favor d’una altra que les elits –normalment venerats com a “pares de la constitució”- els hagueren ofert. És evident que el poble no té cap poder de decisió en l'elaboració i només està previst un instrument formal de ratificació, sense tenir cap més opció que la d’acceptar la proposta de les elits.

Si això passa en el moment constituent, més evident és el fet que el poble no té cap poder una vegada està en vigor la constitució i establertes les intuïcions d’acord a eixa constitució. L’únic que fa el poble és votar i obeir. Res més. Però a més a més, quan vota no fa cap acte de poder. Sí, la teoria diu que amb el vot dóna poders als representats o al mandatari. Altra vegada ja una confusió terminològica habitual entre el que és un representant i un mandatari, però no vull entrar, siga com siga el resultat és mateix. Després de les eleccions s’ha atorgat un poder al qual el poble està obligat a obeir, li agrade o no, siga o no eixa la seua voluntat. Però dit poder no ha estat atorgat sota cap condició, s’ha atorgat “signant un xec en blanc”. La persona electa no queda vinculada pel que fa a l’exercici del poder, delimitat a la constitució, per res. L'elecció és incondicional, de forma que l’electe pot fer el que li vinga de gust durant 4 anys.

Un govern pot prendre una decisió encara que en contra de la dita decisió estiga el 90% del poble. El fet de prendre una decisió en contra d’una amplíssima majoria no li lleva ni una miqueta de validesa a la decisió, i el poble només pot que creure, mut i a la dacsa, perquè si una gran part del poble mostra desaprovació i es manifesta als carrers, el governant pot enviar els aparells de repressió de l’Estat per a colpejar, reprimir, detenir i jutjar els manifestants sense cap conseqüència per a ells, encara que tot això siga arbitrari.

Més encara, els governs a les democràcies liberals governen per als interessos de les elits financeres i econòmiques, locals o internacionals. A gust d’ells i amb els criteris d’ells es fan les lleis, quan no són redactades directament pels seus “mamporreros”. Encara més, a un entorn internacional on els estats no són sobirans –és a dir, els Estats ja no exerceixen un poder autònom, un poder propi- la sobirania popular o nacional esdevé una pura ficció infantil. El combinat de poders, aquests sí sobirans, que conformen el que Negri i Hardt han anomenat Imperi, poden doblegar la voluntat dels governants de qualsevol Estat, siga o no expressió de la voluntat dels seus pobles. Això s’ha vist clarament a Grècia, on el poble ha acabat obeint el que havia dit que no obeiria, després de què el Govern de Tsipras acceptés el que deia que no acceptaria mai.

El gran mal que produeix el mite de la sobirania popular, nacional o el poder del poble, és que les elits troben legitimat l’ús i l’abús del poder per ser una expressió de la voluntat del poble, de la mateixa forma que els monarques absolutistes trobaven legitimat el seu ús i abús de poder com una expressió de la voluntat de Déu. Mort Déu a la política, calia buscar una altra font totpoderosa per legitimar el poder, les elits burgeses no van trobar una altra millor que la del poble, així el poble pot ser oprimit com a expressió de la seua pròpia voluntat. Les noves elits han trobat una justificació més perfecta que la del poder vingut de Déu, el poble no és oprés per voluntat de Déu, sinó per voluntat del propi poble.

Òskar "Rabosa".