Revisant textos
de filosofia del S. XX, he fet una ràpida lectura d’alguns de Popper. En un d’ells,
he pogut comprovar la influència del filòsof entre els cercles liberals
anglesos i vienesos, cosa que desemboca en la política dels gloriosos anys dels
conservadors anglosaxons. Margaret Thatcher, per exemple, va ser una de les
personalitats en què el filòsof va influir amb major força, segurament per la
seua formació científica i a causa del pes de les teories de Popper sobre la
investigació. Cal recordar que, en l’època daurada del filòsof de la ciència, la
política anglesa treballava en un laboratori.
Popper, vull
pensar que creia allò que deia i Margaret, també. Ja no es pot dir el mateix
dels nouvinguts que, bé siga Bush, bé siga Aznar, escoltaven repicar campanes
sense saber d’on venien. Per molt s’ho vullgueren creure, una mica de crítica
els haguera fet repensar-s’ho. De Reagan, no tinc ni idea perquè, segurament,
influït pels seus propis pensadors, si que va poder crear feeling i punts d’encontre amb la Dama de Ferro. Tampoc m’interessa;
la veritat siga dita.
Popper va
proposar un mètode científic basat en la falsació i la refutació com a model
vàlid per a la ciència social, i és en este punt on vull detindre’m unes
línies. Qualsevol teoria ha de ser sotmesa a una dura crítica i, per poder ser
considerada com a vàlida, l’ha de suportar, ve a dir el seu mètode. Si una
teoria, per contra, no pot considerar-se falsa, automàticament deixa de poder ser
admesa com a vertadera perquè no se li pot aplicar l’enfocament oposat i, per
tant, no pot ser falsada. Realment, resulta entenedor, fins i tot per a un cap
dur com jo.
Ara, anem a
aplicar el mètode de Popper a alguna teoria posterior a Reagan i Thatcher ―segur
que esteu pensant ara mateix en els seus pentinats impossibles. Per exemple, en
els anys posteriors a la caiguda del mur, van aparéixer dos pensadors de
rellevància per als anglosaxons de la branca neocon: Fukuyama i Huntington. No entraré a descriure les seues
teories perquè són de sobra conegudes o, si es dóna el cas, les podeu recordar
en els seus articles, molt més concisos. Bush i Aznar se’ls creien i els tenien
com a referents. A més, els seus perruquers eren de pena. Blair és altra cosa...
Tant Fukuyama com Huntington tenien teories basades en
l’evolució històrica. Tant Bush com Aznar eren considerats els hereus polítics de
Thatcher i Reagan, o siga, els nous liberals. Popper no haguera admés una
teoria basada en la història com a vàlida perquè, precisament, una gran part de
la seua investigació es trobava vinculada a desmuntar l’historicisme. En el
fons de les qüestions, no cal ni entrar perquè el mètode, o siga, el procediment
emprat per Fukuyama i per Huntington no és prou rigorós per a ser considerat
com a vàlid; la història no li val a Popper: assabenteu-vos ja!
Salvador Sendra Perelló
Salvador Sendra Perelló
