Missing America…

Missing America, i per Amèrica cal entendre els Estats Units d’Amèrica. Una frasse que té una significació ambigua en la seua llengua original, l’anglès. El primer sentit és el d’una Amèrica absent, que no es deixa notar a nivell mundial com ho feia en les últimes dècades. Una Amèrica que ha abdicat voluntàriament del seu paper d’única superpotència al món després de la caiguda del bloc soviètic o el comunisme com a ideologia. La segona significació que es pot sobreentedre és la d’enyorar Amèrica, cosa que farà bramar a més d’un progressista de la vella generació, que farcida d’idealisme, va créixer creient un deure moral ineludible el d’oposar-se als Estats Units d’Amèrica per imperialistes i prepotents (i no els faltava la raó en molts casos concrets).

Hui en dia i particularment sota la presidència de Barack Hussein Obama, es manifesta clarament el primer aspecte. Amèrica ha renunciat a liderar. El seu predecessor George Bush fill es va empantanar en guerres a l’Irak o l’Afganistan. Cert que, segons ell, calia fer-ho atès que hi havia que venjar els atemptats islamistes de l’11S, que causaren la caiguda de les Torres Bessones de Nova York i la mort de vora unes tres-mil persones. Ara bé, això no ho explica tot, car son pare ja va encetar l’anomenada Primera Guerra del Golf, i Al-Qaeda no hi tenia encara res a veure...

Obama, declarat pacifista front als falcons dretans del partit republicà com ara els hipertestosteronitzats Bush, texans de l’ala dura, intentà tancar d’alguna manera els conflictes heretats: no ho ha aconseguit. A punt d’acabar el seu segon mandat, el món bull en conflictes, tants sinó més com en l’època Bush.

Analitzant, han anant apareguent nous factors. S’ha passat del rol d’única superpotència mundial dels Estats Units, a una multipolaritat que fa que actors nous com ara la Índia, la Xina, el Brasil o altres tinguen cotes de poder que no havien tingut mai. L’Europa Occidental, el Canadà, Austràlia o el Japó, aliats tradicionals, semblen viure una època d’estancament o com a mínim de no expansió. Tant els anomenats països occidentals com els Estats Units, semblen haver optat únicament pel poder tou, en contraposició al poder fort o militar que els va caracteritzar en el passat en tant que potències colonials.

Noves potències i copiant el seu model, els han llevat el pa de la boca. Xina o la Índia (o Corea del Sud), no han inventat el capitalisme, però semblen estar traguent-li més profit ara mateix que les nacions històricament capitalistes ja des de l’adveniment de la Revolució Industrial. El problema és que el món es troba superpoblat i contaminat com mai abans. Pot el planeta aguantar l’embranzida del capitalisme salvatge destructor de l’ecologia unes quantes dècades més? Probablement no...

Per altra banda, noves ideologies han surgit que no existien en el temps del domini fort nord-americà. L’Islam, que semblava una ideologia arcaica, ha renascut al llarg de molts països i compta amb adeptes –novetat!- fins i tot entre part del jovent occidental. Per a ells tampoc l’ecologia és fonamental car el Corà res al respecte diu sinó la multiplicació d’efectius i l’adoctrinament als seus postulats a nivell planetari global. Islam o res, per a tots, semblen dir, i es declaren en guerra contra el món. Un món al que, de nou, sense un poder fort, li resultarà difícil plantar cara. Rússia, l’antic enemic vençut, sembla tornar a volar alt amb Putin, i tant aquest com el seu poble, tenen una determinació i valors incompatibles als de les febles democràcies occidentals, per la paga, cada volta més demogràficament envellides.

Missing America... Amèrica no es mostra present, ara bé, veient els abans citats nous actors al tauler mundial, caldrà preguntar-se si també la segona acepció de Missing America, la d’enyorar-la, no esdevindrà realitat....

Diuen els castellans que “quien tiene boca se equivoca”, val al dir que qui actua, pot errar. Caldrà veure el tamany dels probables nous errors xinesos, indús, musulmans o russos per veure si al cap del temps, algun dia en el futur, no enyorarem el poder fort nord-americà dels “good old days”.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 22 de febrer de 2016.

CARLES RIBA I LES BOMBES

Realment, no m’agrada entrar en terrenys moguts per ideologies i passions, per humanes que siguen. I no ho és per mi, que intente fugir d’estes pulsions ―instints, diria altre― a l’hora de fer anàlisis de qualsevol tipus, sinó per la resta, perquè els pot afectar en major o menor mesura. A més, i per descarregar responsabilitats quant a afirmacions sobre temes de què es desconeix l’actualitat més actual, allò millor que es pot fer és citar textualment; i citar qui hom pensa que té un coneixement major de l’assumpte. Jo, per tant, cite l’actualitat de Carles Riba:

1. A Catalunya el separatisme, inclús entre els intel·lectuals, no ha existit mai com a orientació política. Ha estat un sentiment que ha nascut de la desesperança política, i ha mort en renéixer l’esperança. Noti’s el que ha passat en 1931; més especialment, l’esdevingut després del juliol de 1936. La més còmoda avinentesa que Catalunya havia conegut feia segles per a separar-se, és desdenyada; amb la majoria, i certament amb els més representatius, dels seus intel·lectuals davant, Catalunya es llança a una lluita comuna per la llibertat i, després, per la independència hispàniques.

2. [...] Catalunya ha estat sempre democràtica i liberal. Els imperialismes els ha combatuts, o, replegada en ella mateixa, els ha desdenyats. El seu propi imperi mediterrani fou més aviat una federació. No acceptà, per exemple, de Napoleó, la independència. Davant del feixisme italià es revoltà tot d’una amb la burla o amb la teoria adversa, teoria adversa sostinguda, curiosament, per polítics de dreta que avui, sense convicció, giren cap a ell els ulls.

3. Catalunya no es pot plànyer precisament de persecucions, sinó, ofensa més subtil ―de suplantació i, més subtil encara, de silenci. Els seus valors universals han estat callats, no per Castella, sinó a favor de Castella, en progressió creixent segons la creixença d’un imperialisme hispànic que les dinasties austríaca i borbònica afermaven abusant del nom de Castella. Si Juan Manuel partí sovint de Ramon Llull, un Garcilaso i un Herrera coneixien i imitaven Ausiàs March. Han estat les “superestructures” ―el terme és molt feliç― que han silenciat i negat la llengua i la literatura catalanes, els pensadors catalans [...], etc.

L’article seguix aportant informació, tot i que, allò que més m’ha cridat l’atenció ha estat la nota al peu de pàgina, on explica que, el 12 de maig de 1938, Carles Riba defensava la seua tesi doctoral en una sala de la Universitat de Barcelona amb els vidres trencats a causa de les bombes de la Guerra Civil. Esta entrevista, feta el mateix dia i publicada per un periodista del Noticiero Universal, va ser deformada i censurada en gran mesura i, íntegra, de nou, es publica a Riba, C. (1991): Polítics intel·lectuals i altres assaigs (I). Ed. 62, Barcelona, pp.18 i ss.

Salvador Sendra Perelló