Justícia o cinisme occidental.

   

Dura lex, sed lex… val al dir, que la llei pot ser dura, però que sempre serà preferible a l’absència de la mateixa car homo homini lupus est, l’home és un llop per a l’home. La manca d’autoritat, de llei, l’acràcia, no duu al paradís sinó a l’abús, la imposició dels més forts envers els més dèbils.

Així les coses, la justícia és sempre necessària. Ara bé, és sempre justa, s’aplica sempre bé? Amb massa freqüència veiem que qui és massa poderós eludeix els judicis i condemnes. Una anècdota, fa uns anys, pocs, a penes al 1998, a Holanda, a la ciutat de la Haia, es va fundar amb gran pompa la Cort Penal Internacional. Se suposava que des d’aquell moment i lloc, les malifetes de dictadors, polítics, personatges públics o privats de qualsevol lloc del món del qual se sospitara que el seu sistema judicial no era independent (fet molt freqüent), seria jutjat allí amb garanties. Passats els anys, ha caigut la part INTER del nom per a ser anomenat amb sorna per molts, sotto voce, la Cort Penal Africana... Sembla ser que només acaben passant per allí dictadors africans de segon ordre i quan ja han perdut el recolzament de les nacions poderoses del planeta.

A Nova York, molt recentment, Ban Ki-moon, el Secretari General de les Nacions Unides, va declarar haver sofert fermes pressions (amb greus conseqüències econòmiques) per part d’Aràbia Saudí per tal de no declarar que un estudi demostrava que els atacs saudís contra els rebels iemenís, havien estat indiscriminats, produïnt per tant, víctimes innocents.

I anem a les Açores, un encantador arxipèlag verd com una mena de petita Irlanda varada al cor de l’Atlàntic. Allí, George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar, van pactar la invasió de l’Iraq el 2003, amb l’aquiescència de José Manuel Durâo Barroso, en aquell moment primer ministre de Portugal i de la Comissió Europea. El motiu? Iraq tenia armes de destrucció massiva i els Estats Units d’América, que feia poc havien rebut el atac dels talibans de l’11S que esfondrà les Torres Bessones, no podien tolerar-ho... La cosa està en que els talibans tenien la base a l’Afganistan i no a l’Iraq...

Fa a penes uns dies que ha eixit l’informe Chilcot, que conclou que no havia motius per atacar l’Iraq com a portador d’una amenaça a la seguretat mundial... Blair ha declarat el seu profund pesar per la guerra que ha dut inestabilitat al país o el conjunt de la regió fins ara tretze anys després i que ha fet més de 250.000 morts, que es diuen aviat. Aznar o Bush, no és el seu estil, no han badat boca.

*Vídeo en el qual Aznar declara l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq: https://www.youtube.com/watch?v=krjtR2kHBdA

Fem apostes (però jo no jugue). Algú creu que veurem algun dia asseguts a la Cort Penal Internacional de la Haia a José María Aznar, George W. Bush o Tony Blair?

Baixaré a comprar el pa, això sí és real... 

Bucarest a 8 de juliol del 2016.

Lluís Alemany Giner

Missing America…

Missing America, i per Amèrica cal entendre els Estats Units d’Amèrica. Una frasse que té una significació ambigua en la seua llengua original, l’anglès. El primer sentit és el d’una Amèrica absent, que no es deixa notar a nivell mundial com ho feia en les últimes dècades. Una Amèrica que ha abdicat voluntàriament del seu paper d’única superpotència al món després de la caiguda del bloc soviètic o el comunisme com a ideologia. La segona significació que es pot sobreentedre és la d’enyorar Amèrica, cosa que farà bramar a més d’un progressista de la vella generació, que farcida d’idealisme, va créixer creient un deure moral ineludible el d’oposar-se als Estats Units d’Amèrica per imperialistes i prepotents (i no els faltava la raó en molts casos concrets).

Hui en dia i particularment sota la presidència de Barack Hussein Obama, es manifesta clarament el primer aspecte. Amèrica ha renunciat a liderar. El seu predecessor George Bush fill es va empantanar en guerres a l’Irak o l’Afganistan. Cert que, segons ell, calia fer-ho atès que hi havia que venjar els atemptats islamistes de l’11S, que causaren la caiguda de les Torres Bessones de Nova York i la mort de vora unes tres-mil persones. Ara bé, això no ho explica tot, car son pare ja va encetar l’anomenada Primera Guerra del Golf, i Al-Qaeda no hi tenia encara res a veure...

Obama, declarat pacifista front als falcons dretans del partit republicà com ara els hipertestosteronitzats Bush, texans de l’ala dura, intentà tancar d’alguna manera els conflictes heretats: no ho ha aconseguit. A punt d’acabar el seu segon mandat, el món bull en conflictes, tants sinó més com en l’època Bush.

Analitzant, han anant apareguent nous factors. S’ha passat del rol d’única superpotència mundial dels Estats Units, a una multipolaritat que fa que actors nous com ara la Índia, la Xina, el Brasil o altres tinguen cotes de poder que no havien tingut mai. L’Europa Occidental, el Canadà, Austràlia o el Japó, aliats tradicionals, semblen viure una època d’estancament o com a mínim de no expansió. Tant els anomenats països occidentals com els Estats Units, semblen haver optat únicament pel poder tou, en contraposició al poder fort o militar que els va caracteritzar en el passat en tant que potències colonials.

Noves potències i copiant el seu model, els han llevat el pa de la boca. Xina o la Índia (o Corea del Sud), no han inventat el capitalisme, però semblen estar traguent-li més profit ara mateix que les nacions històricament capitalistes ja des de l’adveniment de la Revolució Industrial. El problema és que el món es troba superpoblat i contaminat com mai abans. Pot el planeta aguantar l’embranzida del capitalisme salvatge destructor de l’ecologia unes quantes dècades més? Probablement no...

Per altra banda, noves ideologies han surgit que no existien en el temps del domini fort nord-americà. L’Islam, que semblava una ideologia arcaica, ha renascut al llarg de molts països i compta amb adeptes –novetat!- fins i tot entre part del jovent occidental. Per a ells tampoc l’ecologia és fonamental car el Corà res al respecte diu sinó la multiplicació d’efectius i l’adoctrinament als seus postulats a nivell planetari global. Islam o res, per a tots, semblen dir, i es declaren en guerra contra el món. Un món al que, de nou, sense un poder fort, li resultarà difícil plantar cara. Rússia, l’antic enemic vençut, sembla tornar a volar alt amb Putin, i tant aquest com el seu poble, tenen una determinació i valors incompatibles als de les febles democràcies occidentals, per la paga, cada volta més demogràficament envellides.

Missing America... Amèrica no es mostra present, ara bé, veient els abans citats nous actors al tauler mundial, caldrà preguntar-se si també la segona acepció de Missing America, la d’enyorar-la, no esdevindrà realitat....

Diuen els castellans que “quien tiene boca se equivoca”, val al dir que qui actua, pot errar. Caldrà veure el tamany dels probables nous errors xinesos, indús, musulmans o russos per veure si al cap del temps, algun dia en el futur, no enyorarem el poder fort nord-americà dels “good old days”.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 22 de febrer de 2016.