L’ESTRUCTURALISME HA MORT: VISCA L’ESTRUCTURALISME!

Si apunte que pertany a una generació perduda, segurament hi haurà gent que se sentirà reflectida i altra que es trobarà inclosa en la definició, com sol passar sovint que es fa una afirmació categòrica d’este tipus. Jo, realment, cada dia n’estic més convençut, i l’exemple el veig quan repasse dos dels esdeveniments que haurien d’haver marcat el nostre caràcter finisecular: el final de la URSS i la unificació alemanya.

A la dècada dels 80, hi va haver el gran esdeveniment de la caiguda del mur del qual, si no recorde malament, hi va haver molt poca gent que no s’alegrara. La gran notícia fou la derrota del socialisme per part del capitalisme i que, a partir d’aleshores, i amb la inestimable ajuda de Nixon, una dècada abans, ja només hi hauria un sol món i se l’anomenaria mercat.

Per eixe temps d’enderrocament de murs i d’unions fraternals de cara al destí, hi havia un sistema lingüístic que triomfava en diferents àrees del pensament: em referisc a l’estructuralisme. Ara, però, eixe sistema intel·lectual es creu superat en la mesura en què s’ha progressat en tots els altres aspectes més pragmàtics, com per exemple, en les unificacions i la globalització. L’estructuralisme estudiava les representacions del món tal i com s’entenien per cada comunitat i la manera en què el grup marcava l’individu en la seua manera d’entendre el seu voltant però, una vegada que el món va passar a tindre una sola interpretació, sense classes socials i sense fronteres, l’estructuralisme ja estava sentenciat.

Ara que pensem a construir murs i a reinterpretar eixa mena de globalització de la manera més local, però que, a més, s’està buscant la fórmula per tornar a l’economia anterior a Nixon a fi de reforçar, en certa mesura, el producte nacional, i que, per descomptat, el futur apunta cap a una altra divisió del món, a gran escala, en dos pols diferents però coincidents en gran mesura als d’abans dels 80, només queda per explicar el perquè.

L’estructuralisme està mort, cridaven a plena veu els nous intel·lectuals. Però, anem a vore: si estem tornant enrere en totes les coses que el donaven per superat, per què no ho podem entendre que la culpa és seua? Doncs, esta podria ser una bona explicació de les noves tendències, no? La proposta, per tant, pot ser tan simple com que eixa teoria estructuralista no ens ha abandonat mai. Tot i que hem cregut avançar, sembla que la nostra manera d’entendre el món encara es tribal, es troba ancorada en l’època en què ens vam educar i es mou guiada per les experiències d’aleshores.

Pense que no hi ha altra explicació per a un món democràtic de persones lliures que són iguals en drets i deures, o siga, per a un món sense classes socials, sense fronteres i amb plena llibertat que, si no he interpretat malament, és el que hi ha des de la caiguda del mur. Per tant, tot apunta que encara roman eixe estructuralisme pel nostre subconscient, i estarà fins que actue la nova generació d’homes (amb plàtan) i dones (amb poma) lliures, iguals, demòcrates i capitalistes globals per superar-lo.

Salvador Sendra

OPI

En el darrer viatge que he fet, un dels records més agradables que m'acudixen és el d'haver estat escoltant Camille Sanit-Saëns, dia rere dia, en la ràdio pública. I em pregunten: et va agradar Romania? Doncs, sí; és evident! Imagineu-vos, per un moment, estar conduint per l'interior de Transilvània, a la tardor dels formidables boscos caducifolis, escoltant Saint-Saëns... Es podrà demanar més?

Tant a Romania com a la resta dels actuals estats que pertanyien a la URSS estan prou arrelades les creences religioses ―tot i que variades― almenys en un ample sector de la societat que creu i en practica. Altra cosa que capta l'atenció és la identificació, mitjançant la pertinença, amb una determinada nació que roman en la població d'estos llocs. L’evidència es diu Ucraïna, per exemple, on el conflicte nacional és evident.

Tant la religió com les nacionalitats van ser una de les primeres coses a eliminar per l’onada socialista perquè les dos pertanyen a la vessant més humana de les persones: els sentiments. En els dos casos, el socialisme va fracassar i, si mirem més enllà de la URSS, van ser dos de les causes de la seua dissolució amb el fraccionament. Sobre els residus de les nacions i de les religions s'erigixen els nous estats postsoviètics. La tercera causa és la dels diners, però esta ja ha estat tractada massa voltes.

Camille Saint-Saëns m'agrada i, per això, quan puc m'escape per escoltar-lo en algun concert o alguna òpera. L'última va ser Samsó i Dalila, on Dalila, després de trair Samsó, l'ajuda a acabar amb tot. Fantàstic, el duet del desenllaç! Saint-Saëns va ser un cas especial en la terra laica. La seua obra va ser un fenomen estrany a França per l'ús que feia de la llibertat creadora, lligada a la religió i allunyada de la moda aconfessional del moment. La religió i el romanticisme potencien l'individu però cal recordar que la música també ho fa.

De Lenin, diuen que va dir que «la religió és l'opi del poble» però, des del meu punt de vista, va errar en la contextualització perquè l'opi també, segurament, és un producte de consum individual, com ho és la música o la fe. Supose que, quan estàs col·locat, no t’apetix que et molesten... La religió i la nació (residu del romanticisme) van fulminar la URSS perquè cal recordar que la seua porta d’entrada va ser Polònia, i la nació de Chopin és l’únic estat modern europeu creat sobre una base religiosa. La música va donar alguna que altra maror als cabdills socialistes... Però l'opi, ben entés, no era altra cosa que la creença amb l'individu; eixa creença que, després, pren forma de pàtria, de fe o de simfonia.

Salvador Sendra Perelló

L'origen d'internet

L’origen d’internet, com el de tantes altres coses al llarg de la història, és militar. Al final de la Segona Guerra Mundial es va arribar amb una espècie d’empat tècnic. S’havia derrotat això sí, l’enemic comú, l’anomenat Eix conformat per l’Alemanya Nazi, l’Italia Feixista i el Japó Imperial. Llàstima però que no acabaren la tasca els aliats i posaren fi al règim del general Franco, que com tots sabem va començar la guerra al costa de Hitler i Mussolini. La contesa però havia estat tan terrible que cap dels estats vencedors, tot i que tingueren fronteres comuns amb Espanya, com ara el cas francès o foren partidaris d’una futura Europa de mercaders, com Itàlia o la Gran Bretanya, al nucli original de les primeres temptatives d’un mercat comú, podia demanar al seu poble un últim esforç d’uns quants mesos i possibles desenes de milers de morts més. Imaginem una França devastada per cinc anys de lluites en el seu territori o una Gran Bretanya arruïnada per l’esforç de guerra. Per quant als Estats Units d’América o la URSS, com que els queia molt lluny, s’ho miraven des de la distància.  

Stalin, convençut de que mai podria dominar els partits comunistes de països d’antiga tradició democràtica com França o Anglaterra, va decidir bastir una “cortina de ferro” des del Bàltic fins al Mediterrani. Mitja Europa per a mi i mitja Europa per a tu, semblava el pacte final amb que es va cloure la 2ª Guerra Mundial. Els Estats Units, l’altre vencedor real (França, Anglaterra o Itàlia, que com Espanya, va canviar de bàndol a mitjan campanya, no eren més que convidats formals), va decidir que tampoc valia la pena combatre en territori ibèric i que si Franco que es mostrava dòcil i li deixava instal·lar allí bases militars amb les quals sotmetre’l a l’instant en cas de rebel·lia, el deixaria continuar amb el seu règim, anacrònic però aïllat a una extremitat del continent. Tenim així les bases navals de Rota a Cadis, que s’afegeix a la de Gibraltar britànica, o les bases aèries de Morón de la Frontera a Sevilla, Torrejón de Ardoz a Madrid o de Saragossa. Si Franco intentava el menor moviment en contra seria anihilat en qüestió de poques hores i molta destrucció. 

Aquest aspecte lliga molt, malgrat la digressió, amb l’origen d’internet i la manera de pensar americana. Per als Estats Units com per a qualsevol altre alt comandament militar, les comunicacions havien cobrat una importància que anava a ser capital en el futur. Tots recordaven escenes de la anterior Primera Guerra Mundial, que semblava llunyana però a penes distava una vintena d’anys, en que un impotent oficial crida a un receptor donant ordres que mai arribaran als seus destinataris per causa d’un simple cable tallat. Els alemanys encara lamenten el desxiframent dels codis de les màquines ENIGMA dels seus submarins per la colla de científics del servei britànic d’intel·ligència amb el brillant però malaguanyat Alan Turing. Els russos, manca finezza, pocs donats a la sofisticació, acabat el conflicte que separaria al món en dos bàndols antagònics, el dels Estats Units i els seus aliats i els de la Unió Soviètica i els seus països-satèlit en una llarga Guerra Freda que duraria vora mig segle, es van decantar per armes tradicionals. Tradicionals sí, però més grans, més poderoses. Si els americans disposaven per exemple d’un submarí nuclear de 100 metres d’eslora i capacitat per a x bombes atòmiques, ells en farien dos de 200 amb capacitats per més x bombes que els americans. Si estos disposaven d’avions que volaven a Mach 3, ells cercarien de superar-los volant a Mach 4 ó 5 si possible. Hi havia a més, un altre factor, Rússia havia guanyat com els Estats Units la guerra, cert, ara, la manera de fer-ho diferia tant que vist des de la mentalitat americana, es dubtava de que algú poguera considerar allò una victòria. Per als americans allò era una victòria si de cas, pírrica, aconseguida amb un grau de patiment tal que invalidava els beneficis. 

En cas de conflicte amb la URSS, cosa que en el seu moment semblava més una certesa que una incògnita, els dirigents americans van pensar que el seu jovent, els seus Mikes i Margarets, Jonathans o Kellys o cóm bé tingueren a gust dir-se, no estarien disposats a morir per la pàtria com feia poc havien demostrat Andrei i Svetlana,  Mihai i Natasha. Mike i Margaret, en un país en creixement econòmic després de la Segona Guerra Mundial,  a més a més no afectat per la guerra, es trobaven en un paradís ¿Algú s’imaginava a Mike  interessant-se en morir per la pàtria en comptes de  clavar-li mà a Margaret en l’autocine mastegant una hamburguesa? La vida a la URSS ja era dura per definició i l’adoctrinament creava màquines disposades a tot per la pàtria. Pam dalt pam baix el mateix que succeeix ara mateix però amb el consumisme; la gent disposada a matar per tal de no baixar d’estatus. 

Així les coses, la intelligentsia americana, després de haver pogut comprovar les escenes de pànic col·lectiu amb la emissió radiofònica per part d’Orson Wells amb la versió radiada de la novel·la de H.G Wells de “La guerra dels móns” on es narrava la invasió de la Terra per un exercit marcià, va decidir que calia parar els peus als russos amb algun tipus d’arma insospitada. La humiliació per l’avançament soviètic en el llançament del primer satèl·lit no s’hauria de produir. Quan els russos van llançar el 1957 el primer satèl·lit amb una gosseta anomenada Laika, els americans es van sentir de nou vulnerables com en aquella fictícia invasió marciana del 1938. S’imaginaven als russos capaços de bombardejar-los des de les altures sense que ells poder fer res... Vet ací que van concebre la idea d’internet Una xarxa global, val a dir no localitzada. Fins a aquell moment, i com intentant evitar l’error de la 1ª Guerra Mundial de l’inoperant cable tallat, van decidir que no es podien arriscar a patir un atac a Washington, seu del comandament central, que invalidara tot el país. Val a dir , ja no qualsevol ordre –sistema centralitzat- irradiaria de la capital sinó que seria rebuda o podria ser emesa simultàniament des de qualsevol punt del país, havia nascut internet, que venia a voler dir la xarxa entre (inter) diferents punts, tots autònoms, tots igualment vàlids. Era un concepte totalment novedós, l’abolició de les barreres de l’espai i el temps, qualsevol notícia podria ser emesa o consultada des de qualsevol lloc i en qualsevol moment.

 

La resta del procès, incloent-hi el mitjà per el qual algú podrà llegir el següent escrit, tot i ser posterior, es basa en aquella primera necessitat militar d’escapar al determinisme de l’espai i el temps, la inoperància per manca de connectivitat.


Lluís Alemany Giner

UCRANIA Y EL EFECTO PLACEBO

Aquest article està escrit per l'amic Salvador Sendra Perelló. Està escrit en castellà  perquè el va enviar a El País, on li van dir que per publicar-lo l'hauria de retallar. Com l'article si es retalla perd l'esència i com que paga la pena llegir-lo, el publique al blog.

 

 

UCRANIA Y EL EFECTO PLACEBO

Detesto las teorías que apuntan a que el conocimiento de la historia nos puede servir para evitar repetir los errores ya cometidos porque estas situaciones se repiten constantemente y, por qué no, en períodos cíclicos. Más bien, se me puede considerar como próximo a las otras, a las que, como Nietzsche, nos recuerdan eso que él anunciaba como el «eterno retorno» o la constante vuelta atrás.

La espiral como efecto óptico, la propuesta por este filólogo-filósofo, resulta adecuada para resolver unas situaciones que, aunque nuevas, nos resultan previsibles y familiares: la crisis, la pérdida de valores, la decadencia... La historia, por tanto, se puede repetir porque las causas de cada ciclo son humanas y, hasta ahora, que sepa yo, humanos somos los que las estudiamos y analizamos.

Leyendo a Salustio, en uno de sus libros que trata sobre la guerra contra Jugurta,  el político e historiador romano atribuía las causas de los males de Roma a la corrupción del final de la República. Las causas personales que lo llevaron a hacer este juicio no las voy a analizar pero sí que diré el resultado de su indagación: la pérdida del enemigo externo.

Aplicando estas premisas a nuestra situación actual, y haciendo el ejercicio mental que supone vestir de cartagineses a los soviéticos, se podría decir que la caída del muro, o sea, la victoria del capitalismo que se tiene como el gran triunfo del final de siglo, más que un triunfo fue un indicador del declive occidental que, sin un enemigo en el que proyectarse, anunciaba el predecible final del ciclo; pero del ciclo capitalista.

Las maniobras rusas para levantar (de nuevo) el muro pueden ser analizadas como una vuelta al orden preestablecido del equilibrio. La Guerra Fría y la nostalgia de la URSS, el conflicto de Ucrania y el engaño que han sufrido los países del Este, un liberalismo tutelado ruso y los recursos nacionalizados… Parece que hoy la historia se tiene más en cuenta y, de momento, a nadie le interesa la vuelta al imperio ni al feudalismo.

El fracaso del bloque soviético no es otra cosa que el fracaso del bloque occidental. El conflicto sin conflicto, el equilibrio entre ambas partes, la Guerra Fría, fue un espejo en el que se miraron ambos grupos pero que, en realidad, reflejaba a cada uno: Narcisos enamorados. Ucrania, por tanto, si se ve desde esta perspectiva, no es más que un pequeño (des)acuerdo en el que nadie va a intervenir porque su resultado, sea el que sea, interesa a todos aunque, al final, y para ser coherente con mi punto de vista, se trate de un placebo: una pastilla de calcio para un enfermo grave.

Salvador Sendra Perelló