ELS PROFETES

 

Sovint pense si la Revolució Francesa s’haguera produït de no haver-se realitzat l’americana. Segurament, no. Crec que, als francesos, els n’haguera calgut una prèvia, però no és la mateixa situació la del centre d'Europa que la d’un territori colonial, tot i que els deguera servir d’entrenament i d’exemple. De fet, només cal observar la desfeta de cada una per saber-ne la dificultat a l’hora d’assolir-la.

Ara bé, sense el mirall dels escassos anys de democràcia de Grècia, s’haguera pogut instaurar un sistema semblant en molts territoris que en practiquen? Crec que no, tot i que he d’admetre que Atenes era una polis molt limitada i que no té res a vore amb els actuals estats. Sembla que Solon, amb el seu sistema d’equilibris tan precari, va servir de punt de partida, molts segles després, per a la resta del món i un mirall per a aquells que encara es mouen al si del paradigma democràtic.

La reflexió l’apunte a causa de la lectura de Todorov i del seu estudi sobre la comunicació. La recerca que tinc entre les mans se centra en la previsió dels esdeveniments futurs a l’època precolombina, colombina i postcolombina de les civilitzacions americanes en contacte amb els descobridors i els conquistadors. Todorov apunta que no hi va haver una resistència real contra la invasió per dos motius: primer, perquè hi havia prediccions de l’arribada dels forasters i, segon, perquè els cabdills indígenes no van saber comunicar una estratègia de defensa per a eixe fet sobrevingut. Els dos motius, realment, tenen la mateixa causa: la profecia.

Perquè un fet fora considerat com a tal, havia d’haver estat profetitzat, i això ho estava. Només calia esperar i observar les accions dels nouvinguts, ja que la resistència també ho havia d’estar i, en este cas, no hi havia cap avançament. El paradigma democràtic que ara és la panacea universal, és només una figura més de les relacions humanes i socials, com ho han sigut la monarquia i la tirania en totes les seues expressions. Però, d’on va traure realment Solon la idea? Si va estar una acció política sobrevinguda del sistema d’equilibris atenenc, no hi havia cap profeta que n’haguera parlat o escrit? Supose que ens falten dades per respondre esta pregunta.

Salvador Sendra

Democràcia.

Sea como fuere, una cosa es cierta: Que los dos grandes bloques de poder descendente y jerárquico en toda sociedad como conjunto, que son la gran empresa y la Administración pública, no han sido hasta ahora ni siquiera rozados por el proceso de democratización. Y mientras estos dos bloques resistan la agresión de las fuerzas que presionan desde abajo, no puede decirse que se haya producido la transformación democrática. Ni siquiera podemos decir que sea realmente posible esta transformación. Sólo podemos decir que si la avanzadilla de la democracia se midiera de ahora en adelante por la conquista de los espacios ocupados todavía por centros de poder no democráticos, son tales y de tanta importancia estos espacios, que la democracia integral —en el supuesto de que sea una meta no sólo deseable, sino también posible— se halla aún lejana e incierta.

Norberto Bobbio, Democracia directa y democracia participativa.

Tu lector que t’apropes a aquest blog, fes el favor, torna a llegir el paràgraf anterior. Pensa-ho bé, i deixa un comentari.

EL MIRALL DE LA SOCIETAT

Els ciutadans del reino –mireu el carnet de conduir si no vos agrada el substantiu emprat—podem considerar la família reial des d’una perspectiva còmica o des de la vessant tràgica, i és precisament ací on rau la qualitat de la nostra democràcia.

Un antic professor de la facultat, amb molt de prestigi i del qual guarde un grat record, quan tractàvem els temes relacionats amb la política grega (la clàssica), sempre prenia com a referent les representacions teatrals del moment: si és tractava d’una època d’auge democràtic, el període se solia relacionar amb les tragèdies, mentre que si el temps era d’influència tirànica, hi havia una major demanda de comèdies. El poble democràtic –sembla ser— necessitava de l’anomenada catarsi per vore-s’hi reflectit i per poder enfrontar-se amb moments de crisi i amb problemes que no tenien solució des de la meditació i l’empatia. La comèdia, però, tractava els grans temes i els grans personatges de manera inversa, ja que comportava la seua ridiculització fins al punt de provocar el riure del públic, per molt de missatge ocult que hi aportara.

Els tràgics tractaven els grans personatges i els grans temes; els còmics, també. La manera de presentar eixos temes era la gran diferència, així com la seua finalitat. El poble és savi, diuen... I, ací, la família reial és –o hauria de ser— una gran família, deixant a banda la quantitat de membres que la formen, i la possibilitat de saber-ho és allò que hauríem d’esbrinar a partir del tractament de la informació que rebem. Però la curiositat és que es tracta d’un tema prohibit que només es pot observar i analitzar des del punt de vista oficial que ens aporta la mateixa família. Arribats al present punt d’inflexió, la vessant democràtica cau ja pel seu propi pes, perquè hi ha censura.

D’altra banda, i si es puguera superar el primer entrebanc, i açò ja ens trasllada al camp de la pura especulació, penseu que, realment, hi podria haver la més mínima catarsi en qualsevol representació que afecte la seua vida o els seus personatges? O, per contra, no podríem evitar riure quan ens en representaren els diferents passatges, bé reals, bé fictícis? Ara, per si teniu algun dubte, encara, podeu tornar a llegir el primer paràgraf.

Salvador Sendra

Facebook, la Democràcia i el no-final de la Història.

Hi ha mar de fons pel que fa a Facebook. Les accions cauen en picat. Tot a causa de l'anomenat escàndol de Cambridge Analytica. Suposadament, aquesta consultora ha utilitzat les dades de 50 milions d'usuaris de Facebook per manipular les eleccions. La suposada manipulació és que utilitzaven informació privada per fabricar perfils psicosocials dels usuaris i enviar informació adaptada a cada usuari i que els poguera persuadir. Segons diuen, això va fer guanyar a Donald Trump i va ajudar la campanya del Brexit.

Quin problema hi ha amb tot açò? Certament, no ho sé. Com s'ataca a la Democràcia amb açò? Tampoc ho sé. Perquè açò no és nou. Tots sabem que a la xarxa estem controlats, espiats i manipulats. Tots sabem que fem una recerca a Google de qualsevol mercaderia i seguidament som bombardejats per publicitat sobre productes dels quals estaven fent la recerca. A vegades sense buscar, com conta Salvador Sendra al post El control de les nostres vides. Sabem que Google guarda la nostra informació i la ven a empreses, empreses que fan perfils dels nostres interesos o gustos, per revendre'ls i posar-nos informació que "ens pot interessar". És a dir, el mateix que ha fet Cambridge Analytica. Quin és el pecat de Facebook? Fer el que han fet tots i s'ha fet des de l'eclosió de les xarxes socials gratuïtes? Però si fa temps que sabem quin és el preu d'allò que és de debades a la xarxa. Quan a la xarxa no et cobren ni et venen res, és que et venen a tu, com es sol dir. Google, Facebook, etc., perquè penseu que valen tants diners? D'on obtenen els beneficis? De vendre'ns, de vendre la nostra informació, en teoria, privada.

Hom pensa que ningú sabia el que feia Facebook? Si a nosaltres, que estem a la perifèria del món, ens arriba eixa informació, els que estan al centre, els que menegen els fils de l'economia... ho desconeixien? Absolutament, no. El fet que ara s'haja publicat pel The New York Times i The Guardian, no ha desvelat res. Qui ho havia de saber, ho sabia. La retirada de capital de Facebook amb la consegüent caiguda de valor de les accions en borsa, no respon a una lògica de mercat. El motiu, diuen els mitjans de (des)informació, és que en haver-se filtrat informació privada es preveu una pèrdua de confiança per part dels usuaris i tenim un abandonament en massa d'aquesta xarxa social. L'argument em sembla pueril.

Com hem dit abans, la gent sap que està controlada, que tota la informació que es puja a Facebook, Twitter, Instagram, etc., serveix perquè et manipulen amb finalitats econòmiques, mercantils, convertint-te a tu en una mercaderia. Malgrat que ho sabem, no hem abandonat la xarxa. Per què l'hauríem d'abandonar si ha servit perquè guanye en política el candidat que volem que guanye o isca l'opció política que volem que guanye? La informació que arribava a aquestes 50 milions de persones, era el que volien llegir o sentir, el que necessitaven llegir o sentir, no els ha aportat res de nou, llevat de reforçar el que ja pensaven o creien. En tot cas, els votants estan agraïts més que cabrejats.

Quina és la veritable raó de tot açò? Com no em convenç l'explicació oficial, pense que ha d'haver-n'hi una altra. Què està passant aleshores? Açò no és un fet aïllat, s'ha de veure d'una forma global. Comencem pel començament. Hi ha un relat oficial:

1. Les elits estan preocupades per com han votat les masses darrerament: Trump, Brexit, pujada del Front National, davallada dels partits de les elits –els tradicionals- a Alemanya i a Itàlia, etc.
2. Hi ha una pèrdua de confiança de la gent, dels votants, del poble, de les masses, com es vulga dir, amb els mitjans de comunicació oficials. La xarxa ha permés que la gent no es creu les notícies oficials, busque informació en la xarxa i difonga informació que no ve dels canals oficials i tradicionals.
3. La informació que s'ha donat en els mitjans oficials ha modelat l'opinió pública durant dècades i ara eixa capacitat està perdent-se.
4. La gent no vota el que les elits volen que vote, aleshores la gent està sent enganyada, cal buscar culpables.
5. Hi ha hagut dues grans causes de l'engany a la gent: la postveritat i les fakenews transmeses per les xarxes socials; Rússia intentant manipular eleccions per tots els mitjans. I ara, s'afeix que Facebook filtra informació -Quina novetat!!! Oh, no m'ho puc creure!!! Açò no pot ser!!!-.

Paral·lelament, als cercles acadèmics comencen a aparéixer publicacions, papers, etc., que posen en dubte la capacitat de la gent per elegir el que és correcte. És a dir, les elits comencen a dubtar del poble. Significatiu és que en els darrers mesos han eixit dos llibres sobre açò publicats per les universitats de Harvard i Princeton, és a dir, pels "temples del saber". El primer és de Jason Brennan titulat Against Democracy (Contra la Democràcia), publicat per la Universitat de Princeton -podeu llegir ací una ressenya-; el segon és de Yascha Mounk, amb el títol de The People vs Democracy: Why Our Freedom is in Danger and How to Save It (El poble contra la Democràcia: perquè la nostra llibertat està en perill i com salvar-la), publicat per la Universitat de Harvard -ací la resenya de The Economist-. La publicació d'aquests llibres comencen a posar en dubte el que poble siga capaç de triar, que les eleccions siguen les correctes. El primer dels llibres, fins i tot, és de 2016, abans del Brexit, de Trump, etc.

Sí, vaig a ser conspiranoic a la meua conclusió, però si no és així, tot açò no té cap trellat. Així doncs:

1. Els votants, el poble, la massa, els súbdits, o com vulgueu dir-ho, tenen més accés a la informació, i fan més canals d'informació no controlats per les elits que mai. Segons ells, els canals d'on venen les fake news i la postveritat.
2. Hi ha una desconfiança de les elits vers els sistemes democràtics, perquè hi ha desconfiança cap a elles, arran de la crisi, i del control d'informació.
3. Hi ha un intent de controlar la informació que circula per la xarxa, sobretot per xarxes socials.
4. L'excusa per al control d'informació són: pseudoveritat/fake news, Rússia i ara s'afegeix la filtració de privacitat d'usuaris de Facebook.
5. Com la informació és poder, les alternatives han de ser dues: o es recupera el control de la informació i la gent torna a votar bé, o s'acaba en la democràcia, un sistema on la gent, el poble, la massa no tinga poder decisió (en part, és el que fa la Unió Europea).

No he cregut mai amb el final de la Història, com deia Fukuyama. La Història continua i la democràcia liberal també serà negada, no pel socialisme com creia Marx, i com no sóc profeta no sé el què vindrà. Però de moment podem veure ombres i tractar d’intuir el que hi ha: una lluita de les elits per recuperar el poder i l'accés a la informació; una lluita perquè les masses tornen a votar el que es correcte o deixen de votar; perquè està vist que el poble no sap triar si se'l deixa sol, cal doncs triar per ell.

Òskar "Rabosa".

LES DIFERENTS TONALITATS DEL NEGRE

Hi ha diferents tonalitats en el color negre o quan es trenca la seua intensitat inicial passa a ser gris? Sí que hi ha un negre més o menys brillant, o d’altres negres amb diferents textures (si és que es pot dir així a eixos traços bastos o fins que ens fan interpretar les superfícies), d’això no hi ha dubte però, la foscor admet matisos? Quan el color negre deixa de ser negre?

Com podeu vore, les preguntes acudixen a la ment quan es trenca la impressió íntima del concepte per endinsar-se en la seua dimensió real del no-color. Si tots els tints barrejats formen el negre, quants se li’n poden traure fins que una superfície abandone eixe qualificatiu? Quants grans d’arròs calen per passar del grapat al munt? I per fer l’operació inversa? A voltes és només una qüestió lligada a la percepció però podria donar-se el cas que els matisos necessitaren d’una sistematització, o d’un acord.

I una democràcia? En quin moment deixa de ser-ho? Quan la consideració de triple A comença el seu declivi, hi ha alguna manera de saber quan es perd definitivament la medalla del mèrit? Cal que entrem en un sistema policial per mantenir la democràcia o no és compatible una cosa amb l’altra? Els ciutadans hem de tindre por per poder viure lliurement o la por, ja d’entrada, ens coarta tota eixa llibertat?

Existix alguna manera coherent d’introduir una democràcia en una monarquia o cal d’una república perquè hi haja un vertader sistema democràtic? Si el monarca es troba inserit en el sistema, hauria de tindre els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà perquè, si no és així, possiblement es perd l’essència mateix del qualificatiu; no ho creieu? Un inici democràtic hauria hagut de depurar les restes d’altres sistemes anteriors o s’han d’acceptar els sistemes d’oposició per a la funció pública realitzats i aprovats des d’un sistema predemocràtic per als alts funcionaris de l’administració, de justícia o de les forces armades? A una transició, li cal una depuració o hi ha suficient amb un arreglet cosmètic?

Si la llibertat d’expressió es troba avalada per fets provats i contrastats, pot ser jutjada i condemnada? I, si encara estan per demostrar eixos fets, s’hi poden fer públics? Aleshores, un advocat que defense algú, estaria incorrent en il·legalitats si introduïra arguments erronis en un judici per salvar la clientela? Se’l podria condemnar? I a un artista?

Salvador Sendra

CRISI DE L’ESQUERRA O CRISI ELECTORAL?

Potser hi ha massa escrits i teories que tracten sobre la crisi de l’esquerra. La majoria, però, incidixen en la impossibilitat de governar front als partits de la dreta que, de temps ençà, sembla homogènia. No obstant, si veiem Portugal Grècia, Itàlia, Àustria o la majoria de les autonomies de l’Estat, no està tan encertat el discurs sobre eixa crisi i més bé apunta cap a altre complex que el divan no ha acabat de solucionar. De tota manera, cal dir que estem al segle XXI ja avançat, i això s’ha de notar.

Diuen que la superació de la modernitat va comportar la fractura del discurs filosòfic. Allò que es podia llegir com una summa, al segle XX va abandonar la unitat per disgregar-se en xicotets discursos, tan dispersos com els objectius que perseguien. La resta, el pensament general, formava part dels segles passats, però a la política encara li queden uns quants anys per posar-se al dia. Eixa democràcia que ens vanagloriem de veure-la immòbil des de fa dos-cents anys, potser necessite d’un canvi.

El rerefons mític es recerca a la Grècia Clàssica, però d’això ja fa uns quants anys. El pensament, tot i que hagem de tornar-hi de manera constant per refermar-nos, ha canviat; el món, també. Però, si passem a l’Europa més actual, o a EEUU, el cas és el mateix perquè el fet d’anar a votar, per exemple, hauria de contextualitzar-se del tot i exercir el sufragi amb vestits de l’època i traslladant-nos-hi a cavall o amb carro. La vida ha evolucionat mentre el sistema ha romàs!

Però, i la diversitat que representa eixe pensament postmodern? On es pot entreveure en major mesura? Doncs, sí, teniu raó: en l’esquerra dispersa! Conservadors, sempre retardats, d’una banda, i liberals desplaçats, d’altra, són qui s’entenen com a vencedors quan a simple vista s’endevina que són elements anacrònics, si més no, pel seu missatge unitari que recorda eixa summa teològica, o per la manera en què es presenten al concurs pel govern. Al segle XXI, eixe discurs tan tancat no hi cap: fa massa temps que ha estat superat.

L’esquerra és variada en la mesura que la societat esdevé complexa i els problemes i les necessitats, també. La dispersió perdedora s’enfronta a la unió guanyadora en un debat ridícul perquè els arguments són d’èpoques diferents i, per tant, incompatibles. L’oient, el votant, no pot captar un missatge dispers quan la seua decisió s’ha de transmetre de manera unitària, en un sol vot, mentre que la diversitat requeriria d’un bon grapat de paperetes. El sistema d’elecció, per tant, sembla el vertader culpable d’eixe anacronisme que intenta resoldre amb una sola acció, el major ventall de situacions.

Si la societat ha avançat i els partits polítics volen posar-se a l’altura, la primera opció podria ser, per exemple, la votació separada de les polítiques que aplicarà cada ministeri, l’aprovació dels pressupostos per referèndum, la moció de censura/confiança popular dels càrrecs públics i la ratificació de les lleis per la ciutadania. En realitat, no som tots accionistes de la mateixa empresa? A més, ja estem votant tres o quatre voltes a l’any...

Salvador Sendra

Essers humans de primera i segona.

El dissabte -14 novembre de 2015- mentre sopava, estava posada La Sexta. Com no, després del que havia passat divendres -13 novembre- a París, tot era sobre el mateix. El presentador de Al Rojo Vivo, un impresentable de nom Antonio García Ferreras, estava a París donant una classe magistral de pseudo-periodisme groc. Deia expressions com: París no tiene hoy la misma luz (jo pensant: serà imbècil, és de nit i són els mateixos fanals); aquí hemos podido ver los restos de sangre; aquí la gente –a uns forats de bala d’una cristallera- la gente ha dejado flores; i més coses d’un groc vomitiu. Això sense parlar que entrevistaven a gent que estava a sa casa, sentia els trets sense saber de què anava la cosa i després es mostraven altament compungits perquè un veí al qual no havien saludat en la vida havia mort. Òbviament, que els atemptats han sigut terribles, tots els condemnem sense pal·liatius. Però de veritat cal tot això? Cal muntar tot un circ amb els atemptats?

Per suposat, la resposta és sí. Occident ha sigut colpejat -menys durament que Occident quan colpeja, val a dir-. Els mitjans de (des)informació deuen gastar tot l’aparellatge per a fer-nos sentir por, perquè es declare l’Estat de guerra, per protegir els nostres Drets Humans. Han atacat Occident com a garant de la Democràcia, dels Drets Humans, Llibertat, que els islamistes volen enderrocar. Nosaltres som, dins del món, Éssers Humans de primera. I la resta del món vol posar fi a això. Les morts dels nostres són més lamentables que les morts de la resta d’essers humans (sense majúscules que són de segona). Cal donar-li sensacionalisme, que empatitzem més amb els nostres morts, que tots ens sentim agredits, que tots ens sentim violats, que ens sentim en guerra.

Fa uns quants anys, els EUA van bombardejar la celebració d’una boda a Afganistan, en un dels seus atacs per a la Llibertat i la Democràcia. Cap periodista va anar a emetre en directe des de l’Afganistan, no ens van mostrar el vestit de la núvia ple de sang, ni les basses amb sang de xiquets, ni res d’això. La notícia va ser notícia durant una estona i ja. Fa pocs mesos, els EUA van bombardejar un hospital de Metges sense Fronteres, ningú va anar a mostrar com havia quedat l’edifici, ni els vidres trencats, ni a contar-nos la història dels pobres desgraciats que eren atesos per MSF. A ningú l’interessa això, ahí no cal fer periodisme groc, són éssers humans de segona. Ells no tenen llibertats, ni democràcia, ni drets –humans o animals-, no cal que ens identifiquem amb ells ni que empatitzem amb ells. Són menys que nosaltres.

Certament, el pretés universalisme dels Drets humans és una fal·làcia. Un invent que és útil quan convé que siga útil, però quan no convé s’explota “el fet diferencial” perquè així és més fàcil matar (veure a aquest blog Maleïts els altres de Lluís Alemany) o mantenir les consciències tranquil·les. És més, com encertadament exposen Negri i Hardt a Imperio, els Drets Humans sovint serveixen per a establir l’enemic (qui suposadament no els respecta) i són les ONG (suposadament desinteressades) qui apunta a eixe enemic. No cal dir que a eixe enemic, no-Occidental, no se li respecten els Drets Humans, és un ésser humà de segona.

Eixe negar la categoria d’Ésser humà de primera, emparant-se amb Drets humans, llibertat, democràcia, i altres significants buits, ve de l'arrogància Occidental. Aquesta arrogància és una cosa que ja veure Huntington a The Clash of Civilizations. Huntington, acusat d’inspirar la guerra de civilitzacions, parla de l’arrogància d’Occident en emprar aquests conceptes com universals quan són purament occidentals i voler-los imposar com valors superiors als valors tradicionals de fora d'Occident. I sí, aquesta arrogància i intent d'extendre-ho crea malestar i rebuig a la resta món. Els Occidentals encara som supremacistes, encara que ho disfressem amb bones paraules i conceptes “cool”. Però a més a més, som hipòcrites, perquè volem universalitzar uns conceptes que en realitat només apliquem –i a mitges- a Occident.

No és d’estranyar que cada vegada apareguem més hostilitats contra Occident per part de la resta món. No sols ho demostren els atemptats islamistes o les simpaties que cada vegada més desperten en el món musulmà aquests grups, també fora del món musulmà. A Rússia, Xina, a l’Àfrica, etc., apareixen teòrics crítics amb Occident i la (hipòcrita) manera d’esta-al-món Occidental. Tots fan palesa la hipocresia Occidental en la continuada violació de tota mena de Drets per raons purament crematístiques, per explotar els recursos, petroli, matèries primeres, per imposar models econòmics que afavoreixen les multinacionals occidentals... I per a tot això, les violacions dels suposats Drets i llibertat fonamentals, dels que Occident és el suposat baluard, són constants. Això es fa amb total menyspreu de la resta del món. Fins i tot, quan Occident saqueja, guerreja, assassina, ho fa emparant-se amb els principis de Democràcia, llibertat, Drets Humans... Els islamistes maten per en nom de Déu, de la jihad, del Islam; nosaltres matem en nom del capitalisme, dels diners, per cobdícia, per mantenir un status a Occident molt superior al de la resta del món, i a més ho disfressem amb valors universals que de facto neguem a la resta del món. No som millors que ells, gens ni mica.

Aquesta hipocresia Occidental es girarà contra nosaltres. 

 

Òskar "Rabosa"



Les Guerres troikes: Grècia front a l’abisme de nou.

Es sol considerar, jo pense que de forma errònia, que Grècia va salvar la Democràcia a les Guerres mèdiques. Les guerres mèdiques es solen considerar una fita de la resistència democràtica, de la superioritat de la cultura i tecnologia occidental sobre l'oriental. Aquestes afirmacions són més que discutibles, però així han quedat a l’imaginari col·lectiu, més després de pel·lícules com 300, i malgrat les amargues protestes d'Iran –descendents dels perses-.

Com haguera sigut la història si els grecs hagueren sigut derrotats? Això entra dins de la història contrafactual. Si Grècia com a part de l'Imperi persa ens haguera arribat tota la seua cultura? Òbviament les coses hagueren sigut distintes però no saben fins on. Hem de tenir en compte que molt del que ens ha arribat no és tal com el comú de la gent creu. Per exemple, Grècia ens va llegar la Democràcia, no és cert, Atenes, ens la va llegar, i per exemple Plató s’oposava a aquesta forma de Govern. A la majoria de les ciutats-estats no es va adoptar mai, i durant el S. V a. C. els grecs admiraven més a Esparta, que de democràcia tenia poc, que a Atenes. El que sí és cert, és que amb les Guerres mèdiques Grècia va salvaguardar un llegat que ha influït de forma fonamental en la nostra cultura. Això és indiscutible, llegiu El rapte de Grècia de Salvador Sendra a aquest mateix blog.

Grècia ara sí que es troba davant d’unes guerres que poden canviar la concepció del món actual. Les Guerres Troikes. No cal fer un repàs dels fets, ja que són sobradament coneguts. Malgrat la intoxicació, fer por, les mentides i les manipulacions, tu lector que passes per aquest blog, saps perfectament el que està passant. L'Imperi –que defineixen Hardt i Negri-, eixe Imperi que està per sobre de la voluntat general de qualsevol Estat, eixe Imperi que conquesta silenciosa i inexorablement, eixe Imperi que posa castiga als innocents –al poble- i absol als culpables –polítics corruptes i bankgànsters que treballen junts- havia entrat a Grècia, havia conquerit les institucions mitjançant un cop d’Estat –Papademos ex Goldman Sachs com a dictador- i havia imposat un règim de terror –anunciat plagues bíbliques si no assumien els mals menors de misèria, pobresa, fam, retallades... que els oferien-.

Però l’Imperi encara no ha fet el pas d’acabar amb el sistema plebiscitari per elegir governs –no patiu que intentarà acabar amb ell més tard que prompte-, perquè fins ara els governs i els pobles encara són prou submisos perquè siga necessari fer un pas tan brutal. Grècia en els darrers comicis ha decidit que ja estan farts de la Troika, i això ho han expressat esborrant del mapa al PSOK i deixant sense possibilitat de fer govern a Nova Democràcia, els partís que emparats per, i submisos a, l’Imperi. Això no obstant, han triat la via blaneta, Syriza, enfront de vies més radicals, tant a l’esquerra com a la dreta. Vies que directament advoquen per trencar amb la UE i la Unió Monetària.

Syriza pretén arribar a acords sense necessitat de trencar, però sense sotmetre’s del tot a l’Imperi. Tot el món sap –i així ho recull un diari com El País a un article titulat ¿Y si Varoufakis tuviera razón?- que la solució per a Grècia passa per una reestructuració del deute, que fer patir i augmentar el sofriment del poble no portarà a cap lloc, bé tal vegada reduir la població a Grècia. Aleshores perquè l’Imperi insisteix tant a imposar mesures que no són la solució i només porten sofriment? En primer lloc, perque l’Imperi intentarà xuclar fins a l’última gota sang, fins a l’últim cèntim, de Grècia. Perdran molts diners, ho saben, però abans deixaran sense res als grecs, al poble grec, a les elits ja les han rescatat. En segon lloc, perque l’Imperi no pot semblar feble o compassiu. Què passaria aleshores amb Espanya, Irlanda, Itàlia, o fins i tot França? Podrien els pobles rebel·lar-se contra l’Imperi elegint opcions antiimperialistes com Podemos, Front National, etc., populismes que diuen ells.

Aquesta vegada sí Grècia defensa les democràcies liberals, o inclús la possibilitat d’una major democràcia, representa que el poble puga seguir decidint almenys a grans trets quin tipus de país o societat volen. Enfront tenen l’Imperi, la preeminència del capital, de les grans empreses, de les finances, de l’especulació tot abans que el poble, que les persones. I aquesta són les Guerres Troikes. Dilluns es reuniran els Caps d’Estat de la UE per buscar una solució urgent a Grècia. Només hi ha tres possibilitats:

a)      Grècia cedeix al que demana la Troika i Angela Merkel. Guanya l’Imperi i les democràcies liberals poden anar cavant la tomba. La voluntat dels pobles ha mort. La Guerra Troika s’ha acabat i l’Imperi ha aconseguit el que no van aconseguir els perses.

b)      Hi ha un acord perquè Grècia no faça fallida però faça reformes, han de seguir negociant. Taules, no serà tan simbòlic com les Termòpiles, però com a les Termòpiles servirà als grecs per a guanyar temps.

c)      No hi ha acord, Grècia fa fallida i ix de l’Euro. El preu a pagar pot ser tan alt com el de la Batalla de les Termòpiles, però en tot cas no serà més alt que claudicar a la Troika. Però Grècia haurà demostrat que es pot plantar cara a l’Imperi, que hi ha vida més enllà de l’Imperi. Grècia pot salvar la Democràcia, com concepte, no sols a la democràcia liberal com forma de govern, i la pot salvar perquè pot demostrar que els pobles encara poden lluitar i plantar cara al capital, a les multinacionals, a la banca, al bankgàngsters, a Wall Street, a l’1%, etc., i a les institucions internacionals que han creat per imposar els seus interessos (FMI, BCE, UE, etc.), en definitiva a l’IMPERI.

Òskar "Rabosa"

UNA DE VARGAS LLOSA

«Si el mundo sigue el proceso en el que la palabra escrita es reemplazada por la imagen y lo audiovisual, se corre el riesgo de que desaparezca la libertad, la capacidad de reflexionar e imaginar y otras instituciones como la democracia»

Això és que ha dit el premi Nobel de literatura en una entrevista a El País; ara cal passar-ho pel filtre de la veritat i anar posant cada cosa al seu lloc. Anem per parts.

Primer, cal dir que el món és molt gran i generalitzar és molt perillós. A més, m’atrevisc a dir que de llibertat, si pensem només la gent que en gaudix, n’és ben poca, i tot això sense entrar a qüestionar la qualitat de la mateixa. Per esta raó, cal anar en compte a l’hora de fer servir termes d’este tipus de manera massa general, Mario, perquè pot haver algú que se senta incòmode, i amb raó.

Segon, cal entrar a tractar la relació de la imatge i la paraula sonora amb la capacitat de reflexionar i d’imaginar. Sobre la capacitat de reflexionar, et done la raó, vinga! Però, ho faig basant-me en els molts estudis que es van realitzar a la dècada dels 60 i dels 70 sobre la influència de la impremta en el desenvolupament de la ment humana; citaré La galàxia Gutenberg, de Marshall McLuhan, a manera d’exemple. Però el que és positiu per a la reflexió és negatiu per a la imaginació, Mario. I faré servir els mateixos estudis per refermar-me.

En les èpoques on hi ha hagut un major analfabetisme, la imaginació ha estat molt més desenvolupada perquè els vincles amb la racionalitat s’han perdut. La poesia, les narracions fantàstiques i la lírica han estat molt presents. Mario, llig sinó alguns reculls de Malinowky, de Levi Strauss o Marvin Harris, per exemple, i compara’ls amb algun compte d’ara i d’ací. Altra cosa és que passem el dia connectats; això no t’ho discutisc...

Finalment, has tractat el tema de la democràcia, i ací sí que has encertat perquè sense una adequada alfabetització, la cosa estarà molt més fotuda. I dic això de l’adequada alfabetització perquè, potser, els problemes actuals en siguen fruit d’un procés inadequat.

Molt bé, Mario, seguix així.

Besos

Democràcia i fe.

La democràcia es fonamenta en la fe. Aquesta tesi vos pot xocar, però si vos pareu a pensar-ho durant uns minuts, trobe que arribareu a la conclusió que és total i absolutament correcta. Si us plau, penseu una miqueta abans de continuar llegit. A aquesta tesi s’arriba amb una senzilla reflexió i no caldria anar més enllà. A continuació donaré alguns arguments que sostenen aquesta tesi, però seria bó que ho llegireu una vegada vosaltres heu fet la vostra propia.

En primer lloc, caldrà analitzar la tesi oposada, que seria: La democràcia es fonamenta en la raó. Així, partiríem de la base que quan el poble sobirà ha de prendre una decisió ho fa després de jutjar què és el que convé, no tant a ell personalment sinó al conjunt de la societat. Per això, es suposa que un individu, un ciutadà, deu estar informat. És a dir, deu procurar-se la informació necessària perquè la seua decisió siga la correcta i així millorar no sols la situació seva sinó la de tota la societat. En “democràcies capades” –per dir-ho d’una manera fina- la primera decisió que pren un individu, suposat ciutadà, és el seu posicionament ideològic, dins del tradicional esquema esquerra/dreta. Ahí, en les societats occidentals trobem els següents grans blocs: per l’esquerra trobaríem 1) desapareguts els comunistes, seria una socialdemocràcia en sentit original amb ecologisme, feminisme, i un llarg etcètera de ismes; 2) una social-liberalisme, o tercera via, que és una versió amable del neoliberalisme al qual s’han pujat els tradicionals partits socialdemòcrates, des dels laboralistes anglesos fins al P$x€, passant pels socialistes gavatxos o socialdemòcrates alemanys; per la dreta, 3) conservadors; 4) demòcrata-cristians; 5) liberals.

És clar, que hom hauria de conèixer quins postulats inclou cada un d’aquestes “famílies ideològiques democràtiques” per poder escollir a quin partit votarà. Per això, la tasca de qualsevol bon ciutadà consistiria a conèixer, llegir, informar-se, sobre cadascuna d’aquests pensaments ideològics i veure quin li apanya més. Quin, després del seu raonament, s’ajusta al model de societat que ell desitja i que portarà més felicitat, no sols a ell sinó al conjunt de la societat. Si cap li satisfà, hauria d’explorar altres ofertes més enllà d'aquests grups dominants. Per exemple, plantejar-se perquè el comunisme ha desaparegut com alternativa, plantejar-se que diuen els anarquistes, o els llibertaris, o... qualsevol altra ideologia, idea o pensament que puga circular en la nostra societat.

Tot seguit hauria de raonar sobre quin partit o moviment polític s’ajusta a la reflexió anterior. Per això hauria de llegir els programes polítics, i després no sols això, també triar la persona que crega més oportuna per portar endavant el projecte, i a més a més, en cas de no complir amb el programa, i amb els postulats ideològics que conté, hauria de demanar responsabilitats.

Aquests serien l’actuació d’un ciutadà en una democràcia representativa, si actuara regit per la raó. Però no cal un estudi transcendental en sociologia, antropologia, psicologia social o interdisciplinari, ni fer enquestes amb 2.000 mostres, ja siguen telefòniques o a peu de carrer... per adonar-nos que això no és així. A la majoria de la gent si li preguntes, et definirà els partits polítics d’esquerres o dreta, no més, i no distingirà entre els principis bàsics d’aquestes ideologies que hem esmentat abans. Però a més a més, la majoria no es llegeix els programes dels partits, ni tan sols dels quals votarà. L’adscripció a un partit o un altre es fa generalment sense cap reflexió, les causes poden ser diverses, i van des de “l’herència familiar” fins a voler sentir-se identificat amb un grup o amb un estrat social, o fin i tot per identificar-se amb un determinat líder. Però això sí seria objecte de major estudi i reflexió a part.

Per tant la gent tria, els partits polítics per la fe que representen unes idees que els mateixos partits diuen representar. Els votants no busquen informació més enllà de la que ofereixen els mass media, la gent no busca referents intel·lectuals o ideològics fora dels canals de tv, ràdios i premsa escrita. La gent vota el partit i creu amb la gent que domina el partit, amb les oligarquies dels partits, i tant s’hi val que siguen corruptes com honestos, la fe amb el partit i amb la gent del partit es mantindrà incorruptible. Només quan una sèrie d’escàndols, de despropòsits, d’animalades i burrades, queden a la llum de forma clara i diàfana, tant que ja no quede ni un sol clau, per ardent que estiga, on agafar-se; només quan la fe es perd, la gent està disposada a canviar, per això haurà d'aparèixer un altre partit o polític a qui tenir-li fe.

La democràcia es fonamenta en la fe, com la religió i l’Antic Règim, però a més a més, la fe arriba fins al punt de creure’s que el poble decideix les polítiques que se li aplicaran, tot i que les desconeix. La raó ha mort, millor dit, ha sigut avortada. La fe roman victoriosa i incólume.

Oskar "Rabosa"

VISCA LA CONSTITUCIÓN

La democràcia és una anomalia. Si analitzem la seua empremta en el món, està clar que, des del nostre punt de vista, és magnífica; no ho dubte. Però, si ho veiem d’una manera efectiva, o siga, des de la quantitat de temps que ha estat present i a la quantitat de gent que l’ha gestionada, és com si buscàrem una errada en un article meu; o siga, un fet quasi impossible de trobar.

Nosaltres, emmirallant-nos en Grècia  ―en la Grècia Clàssica―, arribem a creure’ns que eixa democràcia és l’estat natural d’una societat desenvolupada, però no és així. La primera pregunta que ens hem de fer és sobre la quantitat de gent que viu, hui dia, en estats que puguen obtindre este qualificatiu. El resultat ja ens situa en una xicoteta elit mundial, tot i que sempre observem mancances en el sistema. La segon pregunta es troba relacionada amb el temps que duem gaudint-la: trenta sis anys! I hi ha qui diu que està consolidada... com si fóra nord-americà!

A les dos preguntes anteriors, si encara volem seguir preguntant-nos alguna cosa més, podem afegir una qüestió sobre si ens mereixem el sistema democràtic i sobre què em fet per a ser-ne mereixedors. Si creiem realment que ens l’hem guanyat, hauríem de recordar que Montesquieu lligava la república a la virtut. De moment, li haguera costat entendre, a l’home, que això que anomenem democràcia conserve un monarca però, li hauria costat més encara d’assabentar-se de què significa ser virtuós per a un poble com el nostre.

No obstant això, per a gaudir plenament de la democràcia, hem redactat una Constitución que, si volem ser tan impertinents com en les línies anteriors, haurem de qüestionar, no? L’hem redactada o ens l’han redactada? Quants models en teníem per escollir en eixe famós referèndum? La Constitución és un gran text que ens van regalar uns ciutadans benintencionats que van prendre models d’altres documents ―els millors― i els van transcriure i ajuntar en un sol llibre que s’apropa a la perfecció, pense jo.

Un dels missatges més recorrents que es mouen pels cercles progressistes és dir que la Constitución necessita de canvis. I, potser tinguen raó. Jo, ja fa uns quants anys que la vaig estudiar i, en eixe temps, el que vaig entendre era que tenia moltes interpretacions. Però ara vull realitzar l’última tanda de preguntes, o el conjunt de totes, perquè ens hi emmirallem. Si el fet de viure ací ha estat una mena de loteria, com ho ha estat el temps en què ho fem; si no ens podem considerar persones virtuoses perquè ―no ens enganyem a estes altures― no hem fet res per ser-ho; si hem adaptat un residu de la monarquia a un govern republicà; si ens hem empassat la Constitución fugint d’una dictadura que apuntava de tornar; si no hem fet res per optimitzar la nostra participació en l’actual cobertura constitucional... Per què collons l’hem de canviar ara? Per un punt d’entre cent que hi ha que no ens agrada? I els altres noranta-nou? Els hem fet valer mai? Però, per acabar de tancar el cercle, m’agradaria saber l’edat i la procedència dels jutges del Tribunal Constitucional perquè, realment, caldrà canviar la Constitución o, simplement, aplicar la democràcia?

Salvador Sendra Perelló

La Unió Europea i Democràcia, conceptes antagònics?



L’altre dia escoltava un programa de La Tuerka, titulat “La izquierda ante la crisis del régimen”. Cap al final del programa es posa sobre la taula un tema cabdal (en el vídeo 1:09:30 min. aproximadament), com es pot controlar el poder a la UE. El debat més interessant és entre Juan López de Uralde, EQUO, i Iñigo Errejón, Podemos. La resta no diuen massa coses interessants, tòpics. Uralde diu que la UE és un projecte incomplet, i que cal aprofundir en la unió política per donar més pes a Europa en l’escena mundial, pes que ara té Alemanya. Iñigo conclou que cal construïr majories populars que conquerisquen estats i a partir d’ací construir noves relacions entre estats enfront de les elits (he fet un resum, més o menys del que diuen si voleu escoltar-ho les seves intervencions 1:15:50-1:20:00 aproximadament). 

Així doncs es planteja dues alternatives. La primera una Europa més democràtica, amb pèrdua de pes dels Estats, i més forta. L’altra una Europa on els Estats recuperen pes enfront de les elits econòmic-financeres, i construesquen relacions d’Estat a Estat. Per resumir, el debat és entre cedir més sobirania a la UE o que els Estats recuperen sobirania. La primera idea, cedir més sobirania a la UE, és un clàssic de l’esquerra, més aviat resulta sorprenent que les que Iñigo Errejón, un dels ideòlegs de Podemos, mantinga una posició que siga més propera a posicions de dreta o extrema dreta a Europa.

Ara bé, des de posicions d’esquerres, la construcció de la Unió Europea s’ha de fer amb més democràcia. De fet tots els programes polítics dels partits d’esquerra (IU, EQUO-Primavera Europea, Podemos) portaven als seus programes fer una Constitució europea, obrint un procés constituent amb participació ciutadana. Però és això possible? Poden fer una constitució europea els ciutadans? És possible un gran Estat democràtic?

Hi ha raons més que fundades per contestar No a totes aquestes preguntes. Jacques Rouseau a “El contracte social” posava de manifest “mientras más el Estado crece en población, más la libertad disminuye.” Si bé ell o feia en relació a la població i quota de poder de l'individu respecte a l’Estat minva, no deixa una observació que en el fons, crec, té raó. No en va, Rouseau deia que les formes de govern més convenients per a cada Estat anaven en funció del nombre d’habitants “el gobierno democrático conviene a los pequeños Estados, el aristocrático a los medianos y la monarquía a los grandes”. Com més gran és un Estat, com més població té, més s’allunyen els representats i els ciutadans. Això per no parlar que pràcticament s’impossibilita les formes de participació política directa, com la democràcia assembleària (ni que fos tan imperfecta com la d'Atenes al s. V a. C.) o democràcia líquida, com pretenen alguns grups hui en dia (Partido X).

No hi ha cap cas a la història d’Estat democràtic que abaste un gran territori i es regesca per principis democràtics. I si hi ha hagut cap, ha degenerat en oligocràcies. Les democràcies gregues acaben amb la unificació de Grècia per Alexandre, quan deixen de ser una petita Ciutat-Estat i posteriorment acaben conquerits per Roma. A Roma, mateixa, la república acaba quan es fa més extens el seu territori, i poc després, uns 40 anys, de conferir la ciutadania a la resta de pobles itàlics.

Hom pot dir que hui en dia està l’exemple dels Estats Units d’Amèrica. Però, realment podem considerar els EUA una democràcia? Jo crec que no. Tenen un sistema polític que en principi podria respondre a una democràcia representativa, però el poder no resideix al poble ni tan sols està en una aristocràcia política, el poder està en mans de les elits econòmic-financeres. Podem veure com es financen els candidats a les eleccions; podem parar atenció d’on provenen els assessors del President; podem mirar qui són congressistes i quines són les seues fortunes; tal vegada, també resulte interessant donar una ullada al seu Tribunal Suprem i veure quan fa que no dicten una sentència contra els interessos de les grans multinacionals; ... i podríem seguir mirant fins a l’infinit.

Ja que Juan López de Uralde parla de més Europa, mirem el programa de EQUO per a les europees. Proposen crear una Assemblea constituent per a redactar un text, Constitucional, curt. S’ha de formar una assemblea on estiguen tots representats “elegidas directamente por la ciudadanía europea, de forma paritaria, representando su diversidad ideológica y geográfica y que no pertenezcan a otra institución política de ámbito europeo.” A més s’obriria a la societat civil “a través de Ágoras territoriales periódicas, Ágoras ciudadanas en el Parlamento Europeo, Foros sectoriales y Asambleas y Herramientas online de democracia directa.” Tot això amb una població de 507.416.607 habitants, de 28 Estats, que parlen un muntó de llengües (més de 50 fàcil). No sembla una tasca fàcil, recollir totes les sensibilitats a un text curt, veritat? Clar a no ser que es diga, va la Declaració de Drets humans amb una miqueta de maquillatge i a córrer.

Amb la complexitat que suposa un super-Estat així, quina forma de Govern s’hauria d’establir que fora democràtica sense caure en més tecno-burocràtes? També podríem parlar de tot això que tant es parla: unió fiscal, unió bancaria, etc. Com pot la ciutadania tenir control sobre eixos temes? El mateix que sobre el Banc Central Europeu, cap ni un.

Jo cada dia estic més convençut: Més Europa és menys Democràcia. En el debat del qual vos parlava a l'inici, cada vegada estic més a prop de posicions com la de Iñigo Errejon. I em va alegrar escoltar que ell pensa com jo, o jo com ell, jo no sabia que ell pensava aixina. Ell posa en paraules el que per a mi és una intuïció.

Links relacionats:

El contrato social – Jacques Rouseau (PDF)

http://www.enxarxa.com/biblioteca/ROUSSEAU%20El%20Contrato%20Social.pdf

Partido X y la Democracia Líquida - Kaos en la Red.

http://kaosenlared.net/component/k2/43249-el-partido-x-y-la-democracia-l%C3%ADquida

Programa de EQUO

http://europa.partidoequo.es/programa/democracia-hacia-la-regeneracion-democratica-de-europa#1_1

R-TV: La classe política a l'estat espanyol, una elit extractiva.

César Molinas va escriure, ara fa un parell d'anys, un article al El País, "Una teoría de la clase política", que va fer córrer rius de tinta virtual. Personalment l'article em sembla molt encertat, pega al clau. Sí, ja sé que se l'ha criticat i he participat amb uns quants fòrums de la Xarxa, i he llegit tots els arguments en contra de l'article. No m'ha convençut res. Sí, ja sé que no tots els polítics són corruptes, però el sistema és corrupte. Un sistema corrupte no pot generar més que corrupció. I el que em sembla pitjor no hi cap partit, esperarem a vorer que proposa Podemos, que vulga un canvi radical i no només cosmètic. Per radical, per als ignorants, en referisc a canvis de soca-rel, canvis des dels fonaments, o el que és el mateix, desmuntat tot l'entramat creat des de la transició i allò, com les diputacions, que ve del s. XIX. Ara podeu escoltar al César Molinas.

Govern mundial.

Un Anell per governar-los a tots.

Un Anell per trobar-los, un Anell per atreurer-los a tots i fermar-los

a les tenebres a la Terra de Mordor a on creixen les Ombres.

El senyor dels anells - JRR Tolkien

 

Sé que el titular i el contingut d’aquest article pot ser tacat de conspiranoic. Per tant, vos recomanaria que deixareu els prejudicis de banda, i almenys escoltareu al Javier Solana.



Trobe que tots conegueu a Javier Solana, ministre de diferents carteres amb el P$x€ de Gonzàlez des del 1982 al 1995, ex Secretari General de l’OTAN, ex Alt Representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comú a la UE (anomenat Mr. PESC) i Comandant en Cap de l’EUFOR. És a dir, no és un conspiranoic, ans al contrari, ha estat moltes vegades convidat, pels seus càrrecs, a les reunions del Club Bilderberg. Per tant, sap del que parla.

 

Malgrat que els “conspiranoics” acusen al Grup Bilderberg i a la seua germana Comisió Trilateral, de ser grups que pretenen establir un govern mundial, és difícil trobar cap declaració de ningú important, llevat de Solana, que diga que l’objectiu és establir un govern mundial. Denis Healey, que va pertànyer durant més de trenta anys al Comité directiu de Bilderberg, va dir que era excesiu parlar de govern mundial, que ells volien “augmentar les possibilitats d'una política mundial sensible”- sensible als interessos de les elits. David Rockefeller, patriarca de la família, va dir que els acusaven de construir una estructura global més integrada política i econòmicament -un únic món, si es vol-, i que d’això es declarava culpable.

 

El terme més acceptat és el de governança global. Governança vol dir que una sèrie d’individus, corporacions, institucions i ens, públics i privats, gestionen assumptes comuns, acomodant els seus interessos i desenvolupant accions cooperatives. És una forma d'anomenar al poder exercit sense un govern o una institució que l'ostente. Els agents que intervenen alguns tenen caràcter públic (G-7, G-20, FMI, BM, UE, etc.) d’altres merament privat (Comissió Trilateral, Club Bilderberg, Fòrum Mundial de Davos, etc.), i exerceixen la governança de forma directa o indirecta. La governança global, el dia de hui, té com objectiu regular l'economia, però com l'economia ha desplaçat les altres qüestions convertint-se en la pedra angular dels debats i què fer polític, regulen la qüestió més transcendental. D’ací que els principals actors siguen econòmics: FMI, UE, Fòrum de Davos, Comissió Trilateral, etc. El Council on Foreign Relations, un think tank que es sol considerar la tercera pota bàsica de l'entramat fundat pels Rockefeller i companyia, juntament amb el Bilderberg i la Trilateral, té un departament destinat només a la governança global, Global Governance Monitoring. Com a temes a tractar inclouen, a més de finances, el canvi climàtic, terrorisme, guerres, criminalitat internacional, etc. Desafius globals, en diuen ells.

Si com diu Solana, la UE és el laboratori per a un govern mundial, no podem descuidar en aquesta breu anàlisi què està passant a Europa. El 2010 Van Rompuy, President del Consell europeu, va fer un discurs amb la governança com a eix. Ahí va dir clarament que el Consell europeu era un govern econòmic de la UE, un lloc per a la governança econòmica. També que calia aprofundir en la governança mundial i el G-20 era un lloc ideal. A més a més, estem en una fase de globalització política que segueix a la globalització econòmica. Per tant, encara que ell no ho diu, si cal una governança econòmica global, prompte caldrà una governança política global.

Per a la governança econòmica europea, cal una unió fiscal i bancaria, i així completar la unió monetària. Això comporta sí o sí que els Estats ja no tenen cap poder sobre les polítiques econòmiques. Un Estat intervé en l’economia mitjançant polítiques monetàries, que ara ja poden exercir donat que les té el Banc Central Europeu, i fiscals, impostos i despeses de l’Estat –es a dir, es fa amb el Pressupostos Generals de l’Estat. Si es cedeix això a un organisme europeu, els impostos els pujarà i els baixarà aquest organisme perdent el Parlament tota potestat, per tant l’Estat no serà sobirà quant a què cobra i què gasta. Per posar-ho clar, si els pressupostos de l’Estat diuen que amb sanitat s’han de gastar 15.000 milions, l’organisme de la UE podrà dir que no, que siguen 10.000 milions i que es privatitzen més serveis. L’Estat espanyol, mane Podemos o IU, haurà de fer-ho o deixar la UE. Mireu que no dic PP o P$x€, ells ho faran de bona gana. L’article, del qual vos pose el link, titulat “Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas”, està escrit per un economista de la Fundación Alteranativas –del P$x€- i demana major governança econòmica a la UE i major unió fiscal i bancaria. Així que ja sabeu per on van els trets. El poder econòmic no serà de l’Estat, per tant no podrà ser controlat democràticament pels ciutadans, cosa que demsotra que més que ciutadans ens consideren súbdits.

 

Europa és un laboratori, on ha quedat demostrat que la sobirania ja no resideix als Estats. El fet que Monti i Papademus, dos ex Goldman Sachs, assumiren en plena crisi la presidència de Itàlia i Grècia, respectivament, posa de manifest que els pobles importen una merda, les eleccions són una mera bufonada per fer creure que tot segueix igual. El Tractat de Lliure Comerç entre la UE i els EUA (TTIP, per les sigles en anglés), suposarà deixar fora del control dels Estats a les grans multinacionals. Un gran avanç en la governança econòmica, ja que el poder no el tindran els Estats ni els ciutadans (si ens creiem el conte de la democràcia). Més tenint en compte que els càrrecs a les institucions supranacionals estan ja en mans de gent que ve de grans entitats financeres, Draghi al BCE ve de Goldman Sachs.

L’experiment europeu, com a laboratori avança i funciona de luxe per a les elits econòmiques i financeres. Però, per extrapolar això a l’àmbit global cal tenir en compte el paper dels anomenats BRICS, especialment Xina i Rússia. Aquests són els últims obstacles per a una governança global, encara que integrats al G-20, doncs no estan disposats a cedir a les polítiques de les elits occidentals. Des d’eixe punt de vista s’ha de mirar el conflicte a Ucraïna. Conflicte ha portat conseqüències com l’abandonament del dòlar en les relacions comercials de Rússia i Xina, apropament de l'eix Moscou i Beijing, la creació d’un FMI i un Banc Mundial alternatiu pels BRICS, etc.

El govern mundial de Solana està més lluny hui que el món multipolar que tant li desagrada, perquè pot portar riscos. Solana, com home servil a les elits financeres mundials, fa servir el discurs de la por. Perquè per als seus amos, el govern mundial és una aspiració.

 

Links relacionats:

 

Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the "High Priests of Globalization"

http://www.globalresearch.ca/bilderberg-2011-the-rockefeller-world-order-and-the-high-priests-of-globalization/25302

http://ahoraesltiempo.blogspot.com.es/2011/06/bilderberg-2011-los-sumos-sacerdotes-de.html

Global Governance Monitoring

http://www.cfr.org/global-governance/global-governance-monitor/p18985#!/

Van Rompuy dice que Consejo Europeo se convierte en gobierno económico de UE – El Confidencial

http://www.elconfidencial.com/ultima-hora-archivo/rompuy-consejo-europeo-convierte-gobierno-economico-20100225.html

Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas

http://www.theeconomyjournal.com/es/notices/2013/10/perspectivas-economicas-y-avances-en-la-gobernanza-economica-del-euro-tras-las-elecciones-alemanas-66977.php

EL [NUEVO] G-20 Y LA GOBERNANZA GLOBAL. UN ANÁLISIS POST-RACIONALISTA

http://www.eumed.net/ce/2011b/alhc.htm

Alberto Garzón: 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio

http://www.attac.es/2014/05/22/alberto-garzon-50-preguntas-y-respuestas-sobre-el-tratado-de-libre-comercio/

Las multinacionales escaparán al control político con el Tratado de Libre Comercio UE-EEUU

http://www.publico.es/politica/521575/las-multinacionales-escaparan-al-control-politico-con-el-tratado-de-libre-comercio-ue-eeuu

Los BRICS crean su propio FMI y un organismo independiente del banco mundial.

http://www.eleconomista.es/interstitial/volver/ctmmkt/economia/noticias/5943731/07/14/-Los-BRICS-crean-su-propio-FMI-y-un-organismo-independiente-del-banco-mundial.html#.Kku8AygsRmW8sPt



Oskar "Rabosa".