L’altre dia estava mirant una pel·lícula titulada “El
atlas de las nubes”, i vaig sentir la següent frase:
Un verdadero suicidio consiste en una certidumbre
medida y disciplinada. La gente pontifica: “El suicidio es un acto de
cobardes”. Nada más lejos de la verdad. El suicidio requiere un gran coraje.
Vaig pensar que estava totalment d’acord amb eixa
afirmació. No sols això, també que el desprestigi social del suïcidi, per sort
ja no és delicte encara que l’auxili al suïcidi sí que ho és, té arrels
religioses més que de cap altre tipus. Quan jo tinc clar que el suïcidi és un
acte de llibertat, de voluntat i de disponibilitat de la pròpia vida.
Des del punt vista moral el suïcidi ja va ser condemnat
per Sant Tomàs, donat que: 1) Era un acte antinatural, i atemptava contra la
caritat que inclou estimar-se a un mateix; 2) És un acte contra la societat i
l’Estat, ja que lleva a la societat un dels seus membres que deu contribuir al
bé comú; 3) finalment, la vida és un do de Déu, i només a Ell li correspon el
judici de la vida i la mort. Aquests arguments fonamentats amb el “No mataràs”
són els que configuren el suïcidi com a pecat des d’un punt vista cristià.
De fet, més enllà del contingut religiós els
posicionaments ètics contra el suïcidi provenen del deure amb la societat. Hom
es deu a la societat que l’ha criat, l’ha format, l’ha educat, l’ha protegit,
etc. L’individu es deu a la societat, deu de tornar a la societat tot el que la
societat a fet per ell. Encara que la societat en un moment donat i pot demanar
que es suïcide, per exemple si hi ha una guerra, a l'individu se li pot exigir
que lluite fins una mort segura, suïcidi altruista que deia Emil Durkenheim.
També s’apel·la a les responsabilitats familiars, als pares, als fills, a la
parella...
Aquest pensament hegemònic ha portat a considerar el
suïcidi com delicte durant molt temps, en tot cas un acte rebutjable i
practicat per gent amb problemes mentals o psíquics. També ha portat que altres
pensaments sobre el suïcidi quedaren apartats, així: és oblidat l’assaig de
David Hume On suicide, on rebat els
arguments de Sant Tomàs de forma molt intel·ligent; també s’oblida a
Schopenhauer que exposa el suïcidi com un acte d’afirmació de la voluntat, i el
que hi darrere del suïcidi és la voluntat de viure; per Jaspers tots els
despotismes, totes les religions, totes les violències, eixides de l’home i
fetes contra l’home, han condemnat el suïcidi i la disposició al suïcidi fa
lliure a l’home.
Però no a totes les cultures ni en totes les èpoques ha
sigut així. El suïcidi al Japó es considerat una eixida honorable davant d’un
acte que suposa una taca a l’honor, abans la mort que viure sense honor,
apartat i marginat de la societat. Els japonesos tenen una eixida ritual, el
Sepukku (Harakiri). A la Roma clàssica si algú havia comés un delicte greu i es
suïcidava la família podia mantenir els béns, es considerava una eixida
honrosa. A Sèneca, de qui després parlarem, acusat de traïció pel boig Neró
se’l va permetre suïcidar-se com a eixida gloriosa, i va acceptar
tranquil·lament. Sòcrates també es pot considerar un suïcida, encara que va ser
condemnat a mort, va preferir prendre’s la cicuta a fugir –quan ho tenia molt
fàcil i alguns dels seus deixebles ho havien preparat- la nit abans del
compliment de la sentència perquè la vida fora de “la seua polis” no tenia
sentit.
Tots aquests pensaments i argumentacions oscil·len entorn
aquí pertany la vida d’un individu. La meua vida em pertany a mi? La meua vida
pertany a la societat, a Déu, a tots dos? Puc disposar de la meua vida com
vulga? A la nostra cultura les respostes han sigut en un sentit i més enllà de
la creença o predomini del pensament religiós, romanen les respostes integrades
a un pensament hegemònic, per mantenir la submissió del poble davant les elits
econòmiques, polítiques i religioses. Si entregues la disposició sobre la teua
vida, el no poder eixir-te’n quan vulgues i sacrificar-la quan et manen, et
tenen totalment sotmés, encara que no portes cadenes. Jaspers té raó.
Però qui més encertats han estat mai al parlar de la vida
i del suïcidi han sigut els estoics, i dins d’ells Sèneca. Per a Sèneca acceptar
la mort, el suïcidi, també era ser lliure: “Quien
aprende a morir desaprende a servir”. Però va tenir una visió més clara
encara: “Un varón fuerte y sabio no debe
huir de la vida, sino: salir de ella; y ante todo evitese aquella pasión que se
adueña de muchos: el deseo de morir.” Acceptar la possibilitat d’eixir de
la vida, de suïcidar-se, quan la vida no valga pena ser viscuda és la senyal de
fortalesa i saviesa. Sèneca ho va vorer clar, el que dona sentit a la vida és la mort.
Jo, abans de llegir
Sèneca, ja havia tingut eixa intuició. Per als que són fervents creients
d’alguna religió la força per soportar les desgràcies i continuar vius, la
troben en que tindràn una vida molt millor després de la mort. Però el
veritable que dona sentit a la vida és que no estàs obligat a viure una vida
buida, sense sentit, de patiment sense remeï, perquè en qualsevol moment pots
dir “me’n ixc”. Òbviament, un no se’n
deu eixir de la vida per qualsevol xorrada, o per travessar per mal moments
econòmics o per avatars sentimentals. Es suposa que eixos revesos van dins del
fet de viure. Però imagineu viure com Ramón Sampedro, tetraplegic desde
l’infantesa... quin sentit té eixa vida? Jo comprenc i entenc el que va fer, jo
també me’n eixiria, també en suïcidaria.
La vida té sentit si pots tenir una vida plena i la mort és la porta d’eixida
d’una vida miserable. El suïcidi és
poder eixir-te’n voluntariament. Qui estime la vida ha de valorar el suïcidi
com una bona opció d’acabar. Sèneca ja ho va dir: “Termina dónde te plazca, tan
solo prepara un buen final”.
