RETIR A LA NATURA, FUGIR DE L’AVENTURA

La Quarta Simfonia de Sibelius ―diuen― és la que va modelar el seu futur. En ella, el compositor va innovar seguint les tendències del moment, segurament a causa de les seues estades a Viena i per la frenètica activitat d’este indret, creativa i intel·lectual. Schönberg, per exemple, va influir molt sobre la música del moment des de la Segona escola de Viena. La coneguda ciutat, a més de la música i la pintura, va ser un referent de la filosofia, la sociologia, l’economia o, fins i tot, la literatura. Podríem dir, per tant, que este indret es trobava al centre intel·lectual del món.

Com sol succeir, viure i conviure en un lloc com este, per a un creador, és un vertader regal que li oferix el destí. No obstant això, la pressió no és poca cosa i comporta ―supose jo― un desassossec constant semblant a un moviment sísmic sota els peus. Realment, una ebullició semblant aporta però, alhora, demana. Viure significa estar, i estar significa crear. Per això, una persona inquieta no por deixar córrer una experiència semblant, tot i que supose una constant revisió de les bases i dels principis.

Sibelius va crear la seua polèmica Quarta Simfonia i, després, va deixar d’arriscar, com molts altres compositors que realitzaren una peça trencadora, si és que es pot considerar així. Després de la simfonia delicada, tot va tornar a la normalitat i Sibelius, a Amèrica i Finlàndia. El pol, però, amb la Guerra, va modificar el gir cultural i Amèrica va rebre l’exili dels grans. Sibelius, ja abans, va ser benvingut i engalanat pels americans, tan conservadors com ell, mentre que els crítics se’n sorprenien de l’acollida; Adorno se’n feia creus mentre que Bartók l’entenia i apreciava.

La tornada a la línia natural del finlandès, una volta refet d’una operació de gola, va comportar una certa depressió i un aïllament en els boscos del seu volgut país, mentre Viena mudava el batec cultural per una situació que, compartida o no, encara no ha superat. Molts dels compositors europeus de l’època, sense comptar Mahler ni Schönberg, com els més influents, van fer el gir cap al neoclassicisme, i estos no el van fer perquè, en el cas de Schönberg, sembla que el seu trencament superava els límits de la música i afectava altres dimensions. Mahler és altra cosa: paraula major.

Ara que es recorden els cent cinquanta anys del naixement de Sibelius, volia escriure alguna cosa sobre un compositor que no sé on ubicar i que escolte amb la mateixa curiositat que quan vaig començar a fer-ho, possiblement perquè no l’ubique. Per exemple, hui he escoltat la seua Quarta i no he vist del tot clar ni el trencament ni l’atreviment que li retreien al seu temps, i sembla que Adorno, tampoc.

Salvador Sendra Perelló

LECTURES QUE CONVIDEN A VIATJAR

Llegir Madame d’Staël no deixa indiferent, i la prova de l’afirmació ha estat el viatge a terres alemanyes que sorgí des de la lectura meticulosa de L’Allemagne. La part que em va captivar, de la lectura, fou la d’Àustria i, per tant, hi havia d’anar a comprovar-ho, in situ. De moment, no m’ha decebut el que he vist i he experimentat.

Les característiques paisatgístiques i humanes que descriu l’autora són adequades per entendre l’indret des de la perspectiva del viatger. A mi, personalment, m’han agradat les reflexions sobre la història i la geografia, i la importància que tenen en la creació de la personalitat col·lectiva; l’esprit a què fa referència d’Staël, segurament està extret de les tesis de Fichte.

Si haguera de destacar algun aspecte de tot allò que he observat, este seria, sense dubte, l’harmonia. El segon, per no deixar-ne un sol, seria el gaudir de la vida. Este segon aspecte, l’autora de L’Allemagne l’associa al sud, i jo no faré comentaris al respecte, excepte algun aclariment... Perquè, si el sud no s’entén sense el nord, i al sud se li atorga la vida, al nord, què li atorguem? Personalment, i a causa del meu esprit,  sempre he associat eixe sud al Mediterrani, i em costa molt de trobar sense el referent marí.

La concepció de la vida ―si no ho he entés malament― gira al voltant de l’ordre, a Àustria. Ací és més bé al contrari; ho fa en el desordre. La música, la gran oblidada per l’autora francesa, és la que, realment, ordena la vida d’esta part d’Europa, amb el compàs ferm dels salons tancats que definix perfectament el vals. L’altra part, la de les cançons populars adaptades i recuperades, molt més properes al poble, són les oblidades i les grans posseïdores de l’esprit real austríac; però no en trobe enlloc... no en puc escoltar. Aleshores, m’he de conformar amb el vals i explicar-me a partir d’ací, com d’Staël, o anar a parar a Bohèmia, o a Hongria...

Ja per acabar, la tesi que he extret és que no sempre hi ha una relació vinculant entre allò que s’observa i el que s’experimenta, com passa en esta petita França que envolta el Danubi i que ha aconseguit il·lustrar el seu poble fins al punt de crear-li una personalitat (potser) massa rigorosa. L’afinitat que hi observa l’escriptora amb el seu país, per tant, no sembla debades, i es diu il·lustració. Les floretes que traspassen esta catifa uniforme i ordenada es diuen sud, o vida, o Mediterrani ―tant fa!―, tot i que no deixen de ser una mena de color variat que adorna la uniformitat verda, aclaparadora, que s’aprecia en els parcs vienesos, per exemple.

Salvador Sendra Perelló

ELEGANT

El concepte d’elegància, així com el de bon gust, es troba molt lligat a la decadència i a eixa visió del passat que roman en l’imaginari col·lectiu dels individus. Per arriscada que siga una nova proposta, perquè siga inclosa en eixa xicoteta elit on s’ubica l’elegància, ha de tindre un lligam amb el passat que no és altra cosa que eixa imatge de les coses que coneixem, i que ens volta pel cap, potser idealitzada, però que ahí està.

Hui, mentre escoltava la V simfonia de Mahler, he reflexionat sobre este aspecte i sobre el per què del meu amor per l’obra d’este compositor. Trencador, això sí; renovador, també; però un clàssic. La impressió, quan l’escoltes, és que ha sabut assimilar les millors herències, sintetitzar-les i, després d’este resum auditiu, obrir les portes a allò que vindrà. Pense que és un tio elegant! Té eixe toc que l’allunya del comú dels mortals...

Llegint Bioy Casares, fa molts anys ―moltíssims―, em va cridar l’atenció una reflexió que feia sobre el tema: deia que l’elegància es trobava lligada al temps. Però ell ho feia descrivint la roba, on assegurava que, per adquirir eixe punt d’especial, els vestits havien de tindre algunes posades ja. La roba nova s’ha d’adaptar a la persona perquè assolisca eixe punt de valor i de personalitat. Jo, per suposat, n’estic d’acord.

Però, fins ara, si vos adoneu, només m’he centrat en els accessoris que poden aconseguir que algú, o d’alguna cosa, arribe a tindre eixe punt de valor. I me n’he anat d’una punta a l’altra: des de l’art més sublim fins a la vestimenta de cada dia. Per enmig, podríem trobar mil exemples més! Mahler era una persona elegant i feia coses elegants; no podria ser d’altra manera. Casares, també; només cal llegir-lo per adonar-se’n. La decadència dels dos està palesa en la seua obra i en la seua vida.

Tractar el tema de la decadència, m’agrada i, de fet, l’he tractat en nombrosos articles ja; i ho tornaré a fer. París és decadent, Itàlia sencera, també. De Viena, Praga o Venècia, no cal ni parlar-ne. I jo, i qualsevol lector normal, firmaria ara mateix per acabar els seus dies en qualsevol d’eixos llocs que esteu pensant ara mateix. L’art plàstic és decadent; la música, també. Nosaltres som decadents perquè llegim este BLOG que ens parla de coses decadents com la literatura, la música, l’economia o la llengua.

No estic dient que teniu bon gust... Això ho heu pensat vosaltres mateix. Però sí que m’atrevisc a aventurar que posseïu eixe xic d’elegància que es troba a l’interior de la vestimenta, de l’habitatge, del cotxe o de la taula. Totes estes coses, en realitat, vestixen la nostra elegància intrínseca que, en el fons, provoca la necessitat d’envoltar-nos de coses que ens fan més còmoda la vida perquè ens ajuden a entendre-la millor i a identificar-nos-hi. Però, com bé sabeu, aixa elegància costa de mantindre, com tot això que afecta l’intel·lecte; ni més ni menys.

Com podreu haver comprovat, la gran quantitat de punts i comes que he fet servir són un clar símptoma de decadència perquè ja no estan de moda i no els utilitza ningú.

Salvador Sendra Perelló