Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rússia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rússia. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de maig del 2019

Euro-Àsia, una nova realitat.

Resultat d'imatges de eurasia
Viure a l’estranger fa que un tinga accés a fonts d’informació diverses. Sovint això no té major interés, a qui li interessa qui és el nou alcalde de la ciutat A o si s’ha produit un incendi a B, etc? Allò vertaderamente interessant és veure com a altres llocs es poden tindre interessos completament diferents d’allò que hom creu “normal”...

Després de dècades de dictadura, els ibèrics en conjunt, convergirem amb Europa i ho férem de manera voluntària i entusiasta. Europa, entenent per ella, el model d’Europa occidental com l’ideal universal a través de la totalitat del continent. També l’Europa oriental, caigut el comunisme, volia occidentalitzar-se. Dècades d’interés proeuropeu front a una actualitat de cada volta més reticent.

Ningú ho haguera pogut sospitar fa pocs anys, però els euroescèptics o una dreta nacionalista antieuropea, són ja una realitat. Sovint ambdues coses van juntes, vegem el cas del Front National francés, el UKIP britànic, la recent aparició a Espanya de Vox a qui sumar els desencantats grec, serbis, hongaresos, alemanys o suecs i no ens allargarem en el recompte...Com es pot haver arribat a això? El “mea culpa” no sembla disposat a entonar-lo ningú i mentre uns desfan altres fan...

Moldàvia en tant que país és majorment desconegut al si del món. Una de tantes repúbliques ex-soviètiques dirà algú minimanent informat, i és cert. Ara bé, també que és un país de parla llatina, una antiga regió romanesa que els russos prengueren per a si al segle XIX i mai abandonaren. Durant la 1ª Guerra Mundial, esfondrat el règim tsarista, els moldaus votaren unir-se, val a dir tornar a la terra mare amb la que compartien llengua, Romania. Els successors dels tsars, els soviets, no tardarien en reprendre el país de nou per a ells, tot allò anteriorment rus era seu... Qui roman va fent, i fent, fent, els moldaus, de matriu llatina original terminen per situar-se en una estranya posició intermitja. Potser no se senten russos, però si algú és enginyer o ha après alguna cosa en la vida, ho ha fet a Rússia i en rus... Canvia la direcció dels interessos i guanyaràs un nou poble per a tu. Quan els valencians esguarden en direcció a Madrid, deixen de ser ells mateixos.

Una recent enquesta demostra que en cas de triar entre una adhesió a la Unió Europea o a una suposada futura Unió Euroasiàtica, els moldaus, amb percentatge de 42, 5% front a 37,6% triarien unir-se a la opció que inclou Àsia. És sorprenent perquè durant dècades, Ucraïna, Polònia, els estats bàltics o caucàsics com ara Geòrgia o Armènia, maldaren per occidentalitzar-se i fins i tot unir-se a la OTAN. Dita enquesta deu anys enrere no hauria pogut tindre lloc car mancaria un dels dos termes de la dicotomia i ara resulta que venç el que no existia... 

La raó és simple, Europa occidental ha deixat de ser atractiva més enllà del seu oci, es veu decadent i envellida, a l’altre costat, una nova Rússia rampant li dona la mà a la Xina, l’esperable campió de les properes dècades. Els experiments socials se solen fer a petita escala, Rússia prova de imposar-se siga per la força com a Crimea que amb atractius econòmics o “soft power” com a Moldàvia.

La geografia, allò que sovint determinà la mala sort històrica de la regió, exposada a atacs d’eslaus o tartars, podria fer-la la clau d’accés a un nou món híbrid euroasiàtic. El temps dirà. Mentrestant, a Europa occidental, cada volta més envellits i carents d’iniciativa.


*Font: diari “Timpul” Chisinau. Republica Moldova (24/01/2018)


Lluís Alemany Giner

Brasov a 14 de maig del 2019.

dijous, 25 d’octubre del 2018

Conspiranoia o estupidesa?


Resultat d'imatges de espionaje ruso
La nova Europa és profundament democràtica. Això es reflecteix, per exemple, en la presidència rotativa de la Unió Europea, que durant un periode de sis mesos té lloc en un país per mutar posteriorment a un altre i així tots manen en algun moment. Teòricament, clar, continuaran manant els mateixos, els poderosos, els de sempre, ara bé, dóna la impressió de que el poder és –com a mínim- temporalment compartit, un fet comú. Degut al rotacisme de la presidència de la UE tot tipus de diplomàtics i ministres acudeixen sovint o fins hi tot hi resideixen cert temps a diferents capitals europees, aquelles on temporalment s’exerceix la presidència. Doncs bé, recentment, aquesta ha tingut com a seu Sofia, la capital búlgara, concretament de gener a juliol del 2018.

Una Europa tacada de sang en dos conflictes d’amplada mundial a l’últim segle, somià als 50’s en unes institucions comunes on poder dirimir plets sense tindre que empunyar les armes. Una nova Europa que es vol de comerciants i ciutadans i no de militars, una nova Europa fonamentalment occidental amb nucli a Alemanya, França i el Benelux i que també es recolza en la demogràficament poderosa Itàlia com a bastió al sud. Una Europa que una volta lliberada de dictadors la Península Ibèrica als anys 70’s jutja aquesta com a digna d’unir-se al club i inclou a Espanya, també a Portugal o Grècia, simbòlic bressol de la democràcia, a l’altra banda de la Mediterrània. Finalment, no resta sinó anar incorporant als països balcànics o de l’est en general per tal d’arribar a la desitjada unió de tots els europeus. La cosa no és fàcil i dura fins a ben entrada la primera dècada del segle XXI. La dificultat rau en que aquestos països són més Europa en sentit geogràfic que cultural. Els països balcànics o de l’est no han tingut grans lligams històrics amb Europa occidental sinó amb l’Orient representat majorment per l’Imperi Otomà o Rússia, un món apart...

Reprenem però l’argument de la presidència rotativa de la presidència de la UE a Sofia. Segons investigacions periodístiques que han provocat un gran escàndal, l’hotel Marinela on s’allotjaven els membres de la UE estava tapissat de dalt a baix de micròfons. Uns micròfons d’alta tecnologia en escoltes que un país pobre com Bulgària no es pot permetre. Durant el temps de la presidència búlgara, de gener a juliol del 2018, les agències estatals russes han estat més actives que mai a l’hora de replicar qualsevol acció o comunicat de les institucions europees, com si casualment saberen què anaven a dir i tingueren la contrarèplica preparada...

Més, s’ha sabut a més, que el propietari de l’hotel de luxe on s’hostatjaven els dirigents europeus pertany a un conegut empresari condemnat per corrupció i que en el passat ha mantingut forts llígams amb el partit comunista búlgar, l’unic, el dirigent del seu país, una titella del germà major russo-soviètic. A ningú dels serveis secrets de l’Europa occidental se li va passar pel cap comprovar el passat de la direcció de l’hotel? A ningú tampoc revisar si estava infiltrat amb tecnologia d’escolta i seguiment? No estarem pagant en va massa salaris de gent inoperant?

Per últim, Moscou no ha negat ni acceptat cap implicació al respecte però ha deixat que se sabera tot, una nova demostració d’orgull del nou zar Putin a qui no li importa amagar les seus accions? Allò preocupant és que ell si que sembla capaç de monitoritzar Occident però no el cas contrari...


Brasov a 25 d’octubre del 2018.

dilluns, 3 de juliol del 2017

Neocolonialisme cultural rus.

Un antropòleg nord-americà consigna que a un poblet de la selva ecuatoriana arribà un dirigent d’eixos migblanc i urbanita declamant la necessitat d’oblidar el passat, de mirar al futur a la recerca d’una nova germanor. En anar-se’n els vells del poble digueren que l’home aquell –afortunadament de pas- no havia dit més que collonades; el passat és allò que sabem i que vol que oblidem per esguardar allò que no sabem!

Valga la cosa per enquadrar quelcom de semblant. De manera fortuïta (o no), s’ha passat recentment per Bucarest Alexander Dulghin, un dels ideòlegs de Putin. Com que la història entres els pobles romanés i rus ha estat tumultuosa en els últims segles, cal segons ell, mirar endavant oblidant els errors del passat. Cal cercar allò que uneix i no allò que separa, i allò que uneix a un poble llatí i a un poble eslau és la religió...

I “con la iglesia hemos topado, Sancho”. Cervantes, malgrat el que creu la gent no ho va posar amb majúscules indicant la institució eclesiàstica en general sinó l’església del poble, un edifici que indicava que el palau de Dulcinea, com l’ajuntament, no podia estar lluny. Tots però, copsaren la intenció des del principi. Aquest mateix principi de l’agermanament per la religió el defén ara mateix l’Estat Islàmic. No és nou, l’islamisme com a moviment es reclama universalista. No som àrabs, perses, kurds o turcs sinó musulmans. No som egipcis, libis, tunisians o jordans, som musulmans. No som, per tant, llatins o eslaus, sinó germans ortodoxos i la lluita no pot ni deu ser entre nosaltres sinó contra els nostres enemics; val a dir, Soros o el capitalisme.

Segons Dulghin, i Putin n’està d’acord, val a dir posarà els mitjans d’un gran estat com el rus per fer-ho possible, el capitalisme com a defensor de les llibertats individuals, només duu a la implosió dels pobles, al seu anihilament. Exactament eixes mateixes paraules, implosió i anihilament les fa servir per a la desaparició de l’extinta URSS. Sabem també què en pensa Putin al respecte, que qui no se’n alegra no té cap però que qui no ho lamenta no té cor. És hora de tornar a creure en la família i la pàtria, cosa que molts conservadors catòlics també subscriurien i allí estan ells per mostrar un nou camí, beneït, a més, per la sacrosanta Mare Església ortodoxa.

Els mitjans de comunicació romanesos recullen la visita de Dulghin de manera certament irònica, com la d’un tronat d’altres èpoques. Els periodistes joves reien obertament en moltes de les intervencions de l’ideòleg rus, però molts, gent de mitjana edat si escoltaven o intervenien amb preguntats, amb major atenció.

Es tracta només d’una goteta, un exemple, anar sembrant per collir. Qui vulga, que veja, torna a haver un model alternatiu al capitalisme lliberal occidental, torna a ser rus i compta amb aprovació (se suposa) divina, sinó com a mínim, dels seus representants a la Terra.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 3 de juny del 2017. 

dimecres, 18 de novembre del 2015

ISIS: i ara què fem?

Al post anterior, Éssers humans de primera i de segona, parlava de la hipòcrita forma d’estar-al-món dels Occidentals. Però això no pot llevar que l’ISIS és un grup de salvatges, del pitjor que hi ha damunt d’aquest planeta. Pense que alguna cosa s’haurà de fer amb ells. I aquesta cosa no és altra que liquidar-los. No crec que amb aquesta gent es puga raonar de res. No crec que la solució siga deixar-los campar lliurement: “no els toquem ni els diguem res que així, a lo millor no ens tornen a atacar”. Tampoc crec que no fent res es mantindrà la pau, com diu l’Ada Colau, ni els que repeteixen allò de la violència engendra violència, per tal oposar-se als bombardejos francesos després de l’atemptat a París. Malauradament, la violència ha arribat i arribat per quedar-se i amb els salvatges de l’ISIS i amb el fonamentalisme islàmic no valdran clavellets i bones parauletes. Cert també que des d’Occident hem engegat o posat la gasolina a l’espiral de violència i ara que ens explota als “morros” ens posem les mans al cap.
Malgrat que es força conegut que: als inicis de l’ISIS va estar subvencionat per Qatar i per Aràbia, que els EEUU els van recolzar amb entrenament militar; que els Toyota amb què es mouen pel desert carregats d’armes van ser pagats pel Pentàgon; que el petroli amb el qual es financen acaba a empreses Occidentals; que 40 països entre ells membres del G20 –Putin dixit- han estat ajudant a l’ISIS; que no ha hagut intenció d’acabar amb realment amb ells de cap forma fins ara; etc. I que tot això, era per enderrocar a Bashar Al-Assad; aprofitar una zona d’alt interés geoestratègic per a interessos Occidentals amb un govern titella a Síria; tenir una eixida de petroli al mediterrani sense passar pel Golf Pèrsic ni per Canal de Suez; que a més a més, Rússia, sense Bashar Al-Assad, perd l’única base naval al Mediterrani; etc. No hi ha cap dubte que Occident deu acabar ja amb l’ISIS o afrontar més atemptats com el de París. Cosa que seria molt insuportable per als súbdits dels països europeus.
Acabar ISIS podria ser relativament fàcil. Si no s’ha fet fins ara, ha sigut perquè als EAU i a Europa no els ha interessat. Òbviament, el primer que s’ha de fer és acabar amb les fonts de finançament de l’ISIS. La venda de petroli, que els reporta 2 milions de dollars diaris segon diuen, no es paga amb efectiu, cash, es paga mitjançant transferències bancàries i això ho fan bancs, congelar els comptes si ho desitgen, seria fàcil. La venda i el pagament de camions per transportar el petroli, també es fa mitjançant bancs. La venda d’antiguitats, si es vol, també es pot acabar amb ella, no crec que siga difícil seguir els rastres de peces úniques, i a més a més els diners tampoc aniran en cash. El tràfic d’armes, les armes que compren a gavelles, no em digueu que la CIA i la resta de serveis d'intel·ligència no saben qui són els traficants. Vendre milers i milers de fusells, llançagranades, milions de bales, etc., no ho fan quatre desarrapats a una cantonada de qualsevol ciutat. Totes eixes activitats que fa l’ISIS no poden passar desapercebudes pels serveis d’intel·ligència, és més, si ho fan, és perquè els ho permeten quan no els ajuden directament.
Hom pot dir que la prova més clara de què Occident té intenció d’acabar amb l’ISIS és el bombardeig que fan. D'acord, però, ¿per què no bombardegen les plataformes d’extracció de petroli? ¿Per què no els bombardegen els camions de transport del petroli –les fotos que ha fet públiques Rússia demostren que no poden passar inadvertits per cap satèl·lit, capaços com són hui en dia de veure’ns la marca del cigarret que tenim a la boca-? ¿Per què no s’ha atacat de forma més efectiva l’ISIS? La resposta està clara, altra vegada, no hi ha hagut gens d'interés de fer-ho. Quan es vullga fer, es farà. A més a més, l’ISIS té 30.000 combatents, per acabar caldrà enviar tropes per terra. Quan es vullga acabar en l’ISIS s’haurà de fer. Mentrestant, no s’acabe amb les fonts de finançament de l’ISIS, el petroli, es pose fre a la compra d’armes, mentre no s’ataquen les arrels i mentre no s’envien tropes, tot el que diguen que s’està fent per acabar amb l’ISIS és pura mentida. És fer com si es fera però sense fer-ho de veritat.
Però tot intent d’acabar amb ISIS, encara que es prenguen totes les mesures esmentades i algunes més, serà inútil si des d’Occident no canviem res. Si es segueix permetent que Aràbia seguisca subvencionant les madrasses, si es segueix actuant de manera hipòcrita, si les estratègies geopolítiques segueixen sent les que més interessen a les multinacionals occidentals, si no canvia la relació amb les altres potències, si quan torne a ser útil es finança o es permet que les monarquies petrolieres financen altres grups islamistes, etc. Perquè no fer tot això portarà a l’aparició de nous grups: primer va ser Al-Qaida i totes les seues branques; ara ha vingut l’ISIS; després vindran altres. Occident té que canviar la seua manera d’estar-al-món i això ara no toca, no interessa. Per tant, si realment es vol, s’acabarà amb l’ISIS, però acabar amb l’ISIS no canviarà res.
 
Òskar "Rabosa".

dimecres, 8 d’abril del 2015

Grècia: entre Rússia o la Troika, amb qui quedar-se?

Tsipras comença hui un viatge de dos dies per Rússia. Aquest viatge ha alçat polseguera per causa de l'estat, dolent, de les negociacions entre Grècia i la UE. A més a més, Grècia deu pagar demà mateix, 9 d’abril, 450 milions al FMI, i encara que Varoufakis va dir que es pagaria, els mitjans especulen amb la por de què no es faça. Els mitjans de (des)informació (massiva) estan atacant Grècia des de totes bandes. Feu una ullada a la premsa, especialment a El País.
Sembla que Rússia no està per fer préstecs als grecs, però si que podria fer acords en diverses matèries “cooperació comercial i financera, les inversions, l'energia, el turisme i la cooperació en educació i cultura”. Rússia podria comprar productes agrícoles grecs encara que mantendrà l’embargament a la resta de productes europeus. Tot açò ha posat molt nerviosos als alemanys, que consideren a Tsipras, Varoufakis i companyia una mosca collonera. Per afegir més “tocades de collons” els grecs volen demanar als alemanys 270.000 milions pels danys causats a Grècia durant la II Guerra mundial.
El panorama no pinta bé per Grècia. Vol mantenir-se a la UE, però vol fer canvis que no pot fer. Fins ara el comportament de la UE ,liderada per Alemanya, amb Grècia ha sigut psicopàtic: hi ha un atur de 26%, 51% entre joves; 6 de cada 10 xiquets que va l’escola pateixen desnutrició; el 58% de la població grega -6’3 milions de persones viuen en situació propera a la pobresa (amb 432 euros al mes) o per davall del llindar de la pobresa (233 € mes); els suïcidis han augmentat de forma brutal, etc. Tot això, és conseqüència directa de les mesures de retalls imposades per la Troika.
Hom pot dir que els grecs són responsables dels seus actes, que ells han provocat aquesta situació. Però en tot cas, no serien els ciutadans grecs que ara es veuen condemnats a la misèria i al suïcidi els que han provocat la situació. Els qui van porta una mala administració i van falsificar els comptes entre 2001 i 2008 són els partits que han aplicat les assassines retallades i amb qui tan bé s’ha entés la Troika: PASOK i Nova Democràcia. Tot això amb la inestimable ajuda dels reis del mambo, el banc d’inversions Goldman Sachs. I els caps d'aquest banc a Europa, quan es falsificaven els comptes, van ser premiats, sent posats a dit com a primers ministres a Itàlia (Mario Monti) a Grècia (Lukàs Papadimos), i el premi gros, de President del Banc Central Europeu, va ser per a Mario Draghi.
Resumint, el poble innocent condemnat a la misèria i al suïcidi, els lladres i saquejadors premiats amb càrrecs i honors.
Ara bé, sembla que els grecs volen continuar a la UE, com no tenen força per canviar res, Tsipras i companyia flirtegen amb Rússia. Busquen acords que puguen alleugerar, ni que siga mínimament, la situació del poble. Però això no agrada, ni a les elits financeres ni als seus servents polítics. D’ahí les manifestacions irades d’uns, per mitjà dels mitjans de manipulació massiva, i dels altres, sobretot dels polítics amb força (almenys) i dels llepaculs (com els espanyols Rajoy i Guindos). És bastant incomprensible que els grecs no juguen fort la carta d’anar-se’n e la UE. Serà que el poble grec també sofreix la desinformació massiva que diu que fora de la UE no hi ha vida. És legítim que prefereixen ser a la UE, però a qualsevol preu? I pagar un preu tan gran?
No està clar què passaria si Grècia eixirà de la UE i de l’Euro. Hi ha economistes que pronostiquen catàstrofes bíbliques, des de la pesta de polls fins al diluvi, passant per la destrucció d’Atenes i Salònica (com a noves Sodoma i Gomorra). D’altres asseguren que una Grècia -o un Estat espanyol- fora de la UE i de l’Euro tindrien perfecta viabilitat. Què fer? Actualment Grècia està penjant, amb la corda al coll, d’un pont; s’ofega lentament, i pot demanar que li l’afluixen o pot tallar-la i caure a vorer si es salva. De moment no té en compte la possibilitat de tallar-la però o li l’afluixen o s’ofega, i perdut per perdut, m'agafe allà on puc, per tant, tallar-la no és mala opció. Deixar la UE, hauria de ser una opció seriosament contemplada per Tsipras.
Aquest matí he sentit, a la radio, un periodista de la Cope que deia: Qui és preferible com a company de viatge Lagarde i la Troika o Putin i Rússia? Doncs, amb les condicions de psicòpates que imposen Lagarde i la Troika, jo me n’aniria amb Rússia i Putin, i la resta de BRICS. Aquesta és una Europa de psicòpates, i fora també hi ha vida, és més, potser siguen menys psicòpates.
 
Òskar "Rabosa"

dimecres, 18 de febrer del 2015

PUTIN I ELS SEUS FILLS: ELS FILLS DE...

Molta gent hi haurà que acabe la frase anterior amb una certa mala intenció, pense jo. De moment, la meua no és la de clavar-me amb la manera de governar del primer ministre rus, sinó la de fer una anàlisi rigorosa i ben fonamentada de la política europea; com sempre, vaja!
Grècia és el trencaclosques de la UE, diuen per aquí. D’acord; no faré cap comentari. Ho és des que, fa poques setmanes, hi va guanyar les eleccions un partit alié al règim canovista que du implantat en el país des que hi ha eleccions ―havia posat democràcia però ho he canviat. Però, des dels darrers sufragis, l’esquerra més esquerrana governa l’Estat i el seu primer propòsit és que la gent menge, bega i dorma en un llit. L’herència que ha rebut és una bomba de rellotgeria, però ningú en diu res; només s’hi parla de la negociació del deute mentre ningú no anomena qui l’ha creat i per què.
M’agrada el seu ministre d’economia perquè és diferent: no du bessonets! Sembla italià en la manera de vestir i en la fisonomia i, pel que s’hi pot observar, li agrada explicar i explicar-se. Deu ser docent i és evident la seua prepotència ―el caminar ho diu tot. M’agradaria que fumara puros havans i espere que ho faça. No m’imagine el lleponet de Guindos debatent amb ell però,  recordeu Piqué? Altre mamonet... Pense que l’elecció dels ministres d’economia i d’indústria  és un exponent de la línia política d’un govern.
Però, hi va haver un cert esglai quan el partit guanyador de Grècia va pactar amb un partit nacionalista religiós. El primer que vaig fer va ser pensar quina era la religió més important de Grècia. Poc després, els grecs van rebutjar la política de sancions de la UE envers els russos i, ràpidament, vaig intuir que els russos eren ortodoxos. Una forta llum en va cegar i vaig caure del cavall, i sort que estava dins de la banyera, mentre cridava: eureka! Vaig eixir al carrer anunciant que tenia la solució! Anava nu...
M’agrada l’actitud del ministre d’economia grec perquè és un xulet entre un seguit de pilotes professionals. M’agrada l’actitud de Putin perquè és un macarra enmig d’un seguit de llepons sense la més mínima classe. M’agraden Obama i Merkel. M’agrada com es prepara la nova Guerra Freda en el front d’Ucraïna mentre Rússia acull els nous dissidents europeus. Recordeu quan els vells partits socialistes renunciaven al lligam soviètic? Ara ja són socialdemòcrates però en van apareixent, d’altres, sense tants complexos; deu ser perquè encara no manen. El pare Putin sap la llegenda del fill pròdig. M’agrada la primera ministra danesa, però, ja vos contaré la raó.


Salvador Sendra Perelló
En este mateix BLOG:

dissabte, 14 de febrer del 2015

Una partida d’escacs a Ucraïna.

Els mitjans de desinformació occidentals representen el conflicte com una agressió de Rússia a la sobirania ucraïnesa. L’altre mati, sentia a la ràdio un expert (sic) en relacions internacionals que més o menys afirma això. Però és real aquesta informació? És el que realment està passant? Hui en dia, els relats que ens vénen dels fets són inconnexes, un fet es pren de forma aïllada i es pinta com els dóna la gana. El televident, radiooient o lector de mass media, no té cap esperit crític i poca memòria. És per això que la manipulació resulta tan summament fàcil. Però si tirem de memòria i de crítica podem construir un relat bastant diferent de la realitat, més enllà dels mitjans.
Hi ha una sèrie de fets que no són controvertits. Ahí estan i el lector que vulga, ho podrà comprovar fàcilment tirant de Google, vos deixaria links de tot això, però amb el cànon AEDE, doncs ja no és possible. De totes maneres, els fets no discutits són:
A) EUA ha desplegat un escut antimíssils a Europa que envolta Rússia. Especialment dolorós pels russos va ser el desplegament a Polònia.
B) Ucraïna tenia un president electe el 2010 que es deia Víktor Ianukòvitx. Aquest va ser considerat prorus pels mitjans occidentals. Ianukòvitx tornava al poder després d’un parèntesi, on havien governat Víktor Iúsxenko i, la condemnada per diversos delictes, Iúlia Timoixenko després de l’anomenada Revolució Taronja (novembre 2004-gener 2005).
C) Les eleccions on Ianukòvitx tornava al poder van ser validades pels observadors internacionals, especialment OSCE i Consell d'Europa. La mateixa Unió Europea va reconéixer la victòria de Ianukòvitx.
D) La voluntat d'integrar a Ucraïna a l'OTAN, és una vella aspiració dels EUA. El camí és treure’l de l’òrbita de Rússia i integrar-lo a la UE. Zbigniew Brzezinski, un politòleg nascut a Polònia, conegut anticomunista que ha sigut fundador de Comissió Trilateral juntament amb David Rockefeller, un dels pesos pesants al seu moment al Club Bilderberg, i conseller de Seguretat Nacional als EUA a l’època de Jimmy Carter, va assegurar ja als anys ’70 que Rússia amb Ucraïna era un imperi, sense Ucraïna era un país normal.
E) L’única base naval amb sortida al Mediterrani que té Rússia està a Sebastopol, a la península de Crimea, al Mar Negre. El cop que suposaria per a Rússia que Ucraïna eixirà de la seua òrbita seria brutal, a més a més, la possibilitat de posar bases de l'escut antimíssils a Ucraïna, suposaria aïllar militarment als russos. Un caramel massa golós per no provar-ho.
F) Ianukòvitx entra en negociacions amb la UE per arribar a un tractat de lliure comerç i associació política. Però finalment, considera que les condicions que la UE vol imposar no li convenen a Ucraïna i no el signa.
G) Naix la revolució de Maidan o Euromaidan, liderada per un grup nazi anomenat Svoboda, encara que es suma gran part de l’oposició. Fonts no oficials diuen que l’Euromaidan està promogut per la CIA, i les sospites semblen fonamentades perquè el president de la CIA, John Brennan, va viatjar a Kíev personalment per reunir-se amb els “opositors” nazis. També, el candidat a la presidència dels EUA John McCain va viatjar a Ucraïna per donar suport als colpistes.
H) Un cop d’Estat treu del poder a Ianukòvitx, que s’exilia a Rússia. La península de Crimea, amb majoria de russos, es declara independent i demana l’annexió a Rússia. Rússia accepta, no cal dir-ho, té l’única base militar a Sebastapol.
I) Altres províncies amb majoria de russos es declaren independents, però Rússia ja no li interessa entrar amb més conflicte directament. Comença una guerra civil entre el Govern nascut d’un cop d’Estat i grups armats de russos-ucraïnesos. Rússia no va acceptar l’adhesió a la Federació Russa d’aquestes províncies com sí que ho havia fet amb Crimea.
Aquest és un relat breu, del que ha passat. Es podria fer més extens, però per no fer llarg el post ho deixarem així. D’aquest relat, quines conclusions podem extraure? Doncs:
1.- Els EUA volen rodejar a Rússia amb l'escuts antimíssils.
2.- Per rodejar Rússia, Ucraïna és un lloc fonamental, si ix bé fins i tot l’única base naval de Rússia al Mediterrani pot acabar en mans de l’OTAN.
3.- Putin considera que els països de l’òrbita de l'URSS són el pati darrer de Rússia, com EUA han considerat tota la vida a l’Amèrica-llatina. Arrencar-li Ucraïna i posar-hi bases de l’escut antimíssils  és com si Rússia posar un base a Mèxic. Una cosa intolerable. No ho dubteu, si Rússia posara un escut antimíssils a Mèxic, els EUA reaccionarien amb més violència de la que ha gastat Putin.
4.- Ucraïna no és més que la zona de joc del tauler d’escacs on es posa en risc les peces grosses. Les torres, els alfils i els cavalls, com sabeu, són peces molt preuades, ningú està disposat a perdre-la. Amb Crimea Rússia a salvat una torre, però encara queden peces en risc.
5.- Els acords de Minsk, d’aquesta setmana, no són més que un stand-by. La partida continuarà, es dóna una treva a les peces grosses. Però, els peons continuen movent-se, lents, silenciosos, cuadret a cuadret, però sempre endavant.
Aquest post no aporta res nou, ni tan sols una opinió de qui és xic bo de la pel·lícula ni qui és dolent. Però, cansat de llegir notícies estúpides, a vegades cal parar una miqueta i recapitular. Perquè... a aquesta pel·lícula, com en la vida no hi ha bons ni roïns... Hi ha interessos, que són més importants que les persones.

Oskar "Rabosa".


dilluns, 11 d’agost del 2014

Govern mundial.

Un Anell per governar-los a tots.
Un Anell per trobar-los, un Anell per atreurer-los a tots i fermar-los
a les tenebres a la Terra de Mordor a on creixen les Ombres.
El senyor dels anells - JRR Tolkien
 

Sé que el titular i el contingut d’aquest article pot ser tacat de conspiranoic. Per tant, vos recomanaria que deixareu els prejudicis de banda, i almenys escoltareu al Javier Solana.




Trobe que tots conegueu a Javier Solana, ministre de diferents carteres amb el P$x€ de Gonzàlez des del 1982 al 1995, ex Secretari General de l’OTAN, ex Alt Representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comú a la UE (anomenat Mr. PESC) i Comandant en Cap de l’EUFOR. És a dir, no és un conspiranoic, ans al contrari, ha estat moltes vegades convidat, pels seus càrrecs, a les reunions del Club Bilderberg. Per tant, sap del que parla.
 
Malgrat que els “conspiranoics” acusen al Grup Bilderberg i a la seua germana Comisió Trilateral, de ser grups que pretenen establir un govern mundial, és difícil trobar cap declaració de ningú important, llevat de Solana, que diga que l’objectiu és establir un govern mundial. Denis Healey, que va pertànyer durant més de trenta anys al Comité directiu de Bilderberg, va dir que era excesiu parlar de govern mundial, que ells volien “augmentar les possibilitats d'una política mundial sensible”- sensible als interessos de les elits. David Rockefeller, patriarca de la família, va dir que els acusaven de construir una estructura global més integrada política i econòmicament -un únic món, si es vol-, i que d’això es declarava culpable.
 
El terme més acceptat és el de governança global. Governança vol dir que una sèrie d’individus, corporacions, institucions i ens, públics i privats, gestionen assumptes comuns, acomodant els seus interessos i desenvolupant accions cooperatives. És una forma d'anomenar al poder exercit sense un govern o una institució que l'ostente. Els agents que intervenen alguns tenen caràcter públic (G-7, G-20, FMI, BM, UE, etc.) d’altres merament privat (Comissió Trilateral, Club Bilderberg, Fòrum Mundial de Davos, etc.), i exerceixen la governança de forma directa o indirecta. La governança global, el dia de hui, té com objectiu regular l'economia, però com l'economia ha desplaçat les altres qüestions convertint-se en la pedra angular dels debats i què fer polític, regulen la qüestió més transcendental. D’ací que els principals actors siguen econòmics: FMI, UE, Fòrum de Davos, Comissió Trilateral, etc. El Council on Foreign Relations, un think tank que es sol considerar la tercera pota bàsica de l'entramat fundat pels Rockefeller i companyia, juntament amb el Bilderberg i la Trilateral, té un departament destinat només a la governança global, Global Governance Monitoring. Com a temes a tractar inclouen, a més de finances, el canvi climàtic, terrorisme, guerres, criminalitat internacional, etc. Desafius globals, en diuen ells.
Si com diu Solana, la UE és el laboratori per a un govern mundial, no podem descuidar en aquesta breu anàlisi què està passant a Europa. El 2010 Van Rompuy, President del Consell europeu, va fer un discurs amb la governança com a eix. Ahí va dir clarament que el Consell europeu era un govern econòmic de la UE, un lloc per a la governança econòmica. També que calia aprofundir en la governança mundial i el G-20 era un lloc ideal. A més a més, estem en una fase de globalització política que segueix a la globalització econòmica. Per tant, encara que ell no ho diu, si cal una governança econòmica global, prompte caldrà una governança política global.
Per a la governança econòmica europea, cal una unió fiscal i bancaria, i així completar la unió monetària. Això comporta sí o sí que els Estats ja no tenen cap poder sobre les polítiques econòmiques. Un Estat intervé en l’economia mitjançant polítiques monetàries, que ara ja poden exercir donat que les té el Banc Central Europeu, i fiscals, impostos i despeses de l’Estat –es a dir, es fa amb el Pressupostos Generals de l’Estat. Si es cedeix això a un organisme europeu, els impostos els pujarà i els baixarà aquest organisme perdent el Parlament tota potestat, per tant l’Estat no serà sobirà quant a què cobra i què gasta. Per posar-ho clar, si els pressupostos de l’Estat diuen que amb sanitat s’han de gastar 15.000 milions, l’organisme de la UE podrà dir que no, que siguen 10.000 milions i que es privatitzen més serveis. L’Estat espanyol, mane Podemos o IU, haurà de fer-ho o deixar la UE. Mireu que no dic PP o P$x€, ells ho faran de bona gana. L’article, del qual vos pose el link, titulat “Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas”, està escrit per un economista de la Fundación Alteranativas –del P$x€- i demana major governança econòmica a la UE i major unió fiscal i bancaria. Així que ja sabeu per on van els trets. El poder econòmic no serà de l’Estat, per tant no podrà ser controlat democràticament pels ciutadans, cosa que demsotra que més que ciutadans ens consideren súbdits.
 
Europa és un laboratori, on ha quedat demostrat que la sobirania ja no resideix als Estats. El fet que Monti i Papademus, dos ex Goldman Sachs, assumiren en plena crisi la presidència de Itàlia i Grècia, respectivament, posa de manifest que els pobles importen una merda, les eleccions són una mera bufonada per fer creure que tot segueix igual. El Tractat de Lliure Comerç entre la UE i els EUA (TTIP, per les sigles en anglés), suposarà deixar fora del control dels Estats a les grans multinacionals. Un gran avanç en la governança econòmica, ja que el poder no el tindran els Estats ni els ciutadans (si ens creiem el conte de la democràcia). Més tenint en compte que els càrrecs a les institucions supranacionals estan ja en mans de gent que ve de grans entitats financeres, Draghi al BCE ve de Goldman Sachs.
L’experiment europeu, com a laboratori avança i funciona de luxe per a les elits econòmiques i financeres. Però, per extrapolar això a l’àmbit global cal tenir en compte el paper dels anomenats BRICS, especialment Xina i Rússia. Aquests són els últims obstacles per a una governança global, encara que integrats al G-20, doncs no estan disposats a cedir a les polítiques de les elits occidentals. Des d’eixe punt de vista s’ha de mirar el conflicte a Ucraïna. Conflicte ha portat conseqüències com l’abandonament del dòlar en les relacions comercials de Rússia i Xina, apropament de l'eix Moscou i Beijing, la creació d’un FMI i un Banc Mundial alternatiu pels BRICS, etc.
El govern mundial de Solana està més lluny hui que el món multipolar que tant li desagrada, perquè pot portar riscos. Solana, com home servil a les elits financeres mundials, fa servir el discurs de la por. Perquè per als seus amos, el govern mundial és una aspiració.
 
Links relacionats:
 
Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the "High Priests of Globalization"
Global Governance Monitoring
Van Rompuy dice que Consejo Europeo se convierte en gobierno económico de UE – El Confidencial
Perspectivas económicas y avances en la gobernanza económica del Euro tras las elecciones alemanas
EL [NUEVO] G-20 Y LA GOBERNANZA GLOBAL. UN ANÁLISIS POST-RACIONALISTA
Alberto Garzón: 50 preguntas y respuestas sobre el Tratado de Libre Comercio
Las multinacionales escaparán al control político con el Tratado de Libre Comercio UE-EEUU
Los BRICS crean su propio FMI y un organismo independiente del banco mundial.