Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thomas Piketty. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thomas Piketty. Mostrar tots els missatges

dijous, 1 d’octubre del 2015

Keynes, Piketty i els puntals del capitalisme.

Vaig sentir una conferència de Julio Anguita on deia que els tres grans economistes, a parer seu, eren Adam Smith, Karl Marx (aquest resulta obvi en algú que es defineix comunista) i John M. Keynes. D’aquest darrer deia que era la seua doctrina havia aconseguit apuntalar i donar-li més vida al capitalisme. A mi em va estranyar un poc eixa afirmació, però ara l’entenc.

Ho entenc gràcies a estar llegint The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà) de Edward Gibbon. Gibbon va escriure una obra al segle XVIII, la primera de les quatre parts va aparéixer el 1776 –el mateix any que Adam Smith va escriure The wealth of nations (La riquesa de les nacions), i encara continua sent una obra de referència per als historiadors que vulguen endinsar-se a les raons de la caiguda de l’Imperi romà. En l’obra de Gibbon podem apreciar com en plena decadència, sempre apareixien emperadors que reformaven l’estructura de l’Imperi, i el feien funcionar unes quantes dècades més. Després arribaven calaveres com Còmode i ho feien tot ascles de nou, i un altre ho arreglava una miqueta, i així, la vida d’un imperi decadent es perllongava.

Supose que Anguita quan parlava a Keynes que havia allargat la vida del capitalisme, es referia a això. A què Keynes havia reformat el capitalisme d’una forma que li havia permés sobreviure després del crack del ’29 i la Gran Depressió. Si alguns emperadors romans amb les seues reformes posaven puntals a un Imperi que estava en runes, Keynes va posar uns quants puntals a un sistema capitalista que també era un munt de runes.

Ara que acabe de llegir l’exitós El capital del S. XXI, de Thomas Piketty -flamant fitxatge de Podemos com assessor internacional-, on analitza les desigualtats actuals, no deixe de pensar que no és més que un altre intent de posar puntals a un capitalisme que també està en estat de roïna. Hom es sent temptant, en llegir el títol, a pensar que serà una obra que com El Capital de Marx, faça una proposta nova alternativa al capitalisme. Res més lluny, les seues propostes no van més enllà que algunes benintencionades propostes de reduir les desigualtats. No deixa de ser una proposta redistributiva de la riquesa al més pur estil socialdemòcrata, mitjançant un impost sobre el capital que s’hauria d’aplicar en l'àmbit mundial. A més, encara que no desenvolupa com serien, també manifesta que s’hauran de buscar noves formes de compartir el capital -part públic, part privat-.

No sé si les propostes de Piketty arribaran a aplicar-se en la realitat, com les de Keynes -encara que quan Keynes va escriure la seua Teoria General del Treball, l’interés i els diners, les seues mesures ja s’estaven aplicant de facto a alguns països, com a l’Alemanya nazi-. Si les de Piketty arribaren a aplicar-se, no serien més que uns quants anys més d’aire pel capitalisme, fins que els del “laissez faire, laissez passer” o el “greed is good” tornaren amb un altre eslògan nou i lluent. Més puntals. I no sé si val pena. Si val la pena llegir el llibre de Piketty, perquè ajuda a comprendre les desigualtats. Però queda coix amb les seves propostes.

He dit que no sé si val la pena que s’apliquen les porpostes de Piketty, per a que el capitalisme perllongue la seua existència, perquè, jo ja he dit en altres posts, no crec que ningú puga acabar amb aquest sistema, que el millor que pot passar es que s’enfonse pel seu propi pes i preparar-nos per al després, si en som capaços. La proposta de Piketty seria admissible com a pas previ d’una demolició controlada, però no va per ahí el mateix Piketty. Així, només queda deixar que els desplome, no posar puntals, sinó traure’ls. I si de cas soscavar els fonaments.



Òskar “Rabosa”.

dilluns, 15 de desembre del 2014

UNES LLIÇONS SOBRE ECONOMIA


M’alegra que França haja tingut dos premis Nobel, enguany. D’una banda, el d’economia; i resulta més important, des del meu punt de vista, quan la Paris School of Economics ha perdut alguna posició en quant a la seua notorietat mentre que la de Tolouse, en recupera. Jean Tirole és el guardonat amb este important premi i Thomas Piketty, altre il·lustre economista, resulta ser un dels més importants pensadors en la matèria. D’alta banda, el guardonat amb el de literatura és Patrik Modiano. Ara, jo, com a bon especialista en literatura, escriuré sobre economia!
Però, com és possible esta situació si el vell continent està farcit de decrèpits sistemes que no poden competir amb les economies emergents asiàtiques? O amb els omnipresents sistemes de més enllà de l’Atlàntic... Podem pensar que ací només som teòrics i que allà, per Àsia, apliquen el que han aprés; podem intuir que el capitalisme està intentant repensar-se allà on es va inventar; o podem apreciar que l’economia perifèrica és una deformació de les teories capitalistes que ens explicava Weber.
Je suis français parce que je suis décadente, et je suis décadente parce que je suis européen. Avec cette ligne je crois que toutes mes idées sont déjà dites. Però, eixa decadència no és nova... Si fem valer les idees nietzschianes, cada cert temps ens hem de retrobar, amb una constant tornada arrere, fins a l’inici de la nostra civilització, per poder renovar-nos i començar de nou, amb més força. Jo, precisament, em crec açò, i ho visc constantment.
Cada volta que necessite refermar-me en un argument, una idea o qualsevol intuïció que em resulte important, em trobe, a mi mateix, rellegint vells llibres. Quan localitze eixe apartat que busque, em complau comprovar que encara tinc una certa memòria que em faculta per recordar el llibre i l’autor, si més no, de manera aproximada. Llegit i rellegit, continue avançant però, això sí, amb eixa seguretat que em dóna el recolzament dels textos.
El cas de l’art, és semblant. La necessitat d’obtindre un punt de partida per a treballar o per a explicar allò que hi ha, fa que t’hages de desplaçar fins a la peça de referència, com per exemple, en la música, que fart d’escoltar Chopin a casa, em vaig retrobar amb la seua essència en un concert a Teulada. Per suposat, no vull que penseu que he llegit ―ni que vaig a llegir― cap dels autors que he esmentat a l’inici del text. Només he fet l’ús d’estes persones per contextualitzar eixe gir que s’endevina en les institucions i, per què no, en la intenció de buscar-se. Però, una cosa vull que quede clara: més enllà de la seua influència i de les seues tesis, el que m’interessa és que siguen europeus. Si algú s’aproxima a França, atret pel seu renom, com a poc s’endurà la immersió en una qualitat de vida que causa enveja i que, depenent d’on vinga l’aprenent, ni tan sols l’haurà somniada. I tot això sense considerar el màgic escenari tolosà o parisenc que l’envoltarà.


Salvador Sendra Perelló