PASTISSOS SENSE SUCRE I SALSITXES SENSE PORC

El barri jueu, els barris jueus, és, per a mi, un lloc de culte, vaja on vaja arreu del món. Recorde viatges en què busque i rebusque en les portalades de les cases alguna petjada del seu passat que em situe en una perspectiva interessant per fer les anàlisis de l’entorn. Sol passar, com es pot comprovar, que en dites portes hi haja creus, verges o, fins i tot, inscripcions de «Viva la Virgen», o d’un tipus semblant. Eixes marques ens diuen que la casa pertanyia a famílies de jueus conversos que volien demostrar, amb senyals evidents, que estaven realment convertits, tot i que solia ser fals.

Un dia, a Orihuela del Tremedal, el poble del conegut comunista ―perdó: columnista― Jiménez Losantos, estava fotografiant un símbol quan va arribar un home que deia que la casa li pertanyia i que no sabia què significava eixa creu. Li ho vaig dir i va entrar a casa torbat, com si no creguera que els seus avantpassats, segurament, expulsaren la vertadera família propietària. La història és contundent, algunes voltes, i és fàcil endevinar els motius, el motiu: la religió!

Ara, fa uns dies, parlant amb Lluís i Óscar, recordava els passejos pel barri jueu de Venezia, per a mi, el millor indret de la ciutat, i la possibilitat que oferix de poder assaborir els pastissos i alguns menjars hebreus de sempre. El paladar també permet endinsar-se en el temps més remot, com les olors i la música. A l’hora que recordava Venezia, repassava mentalment una conversa anterior, a Portugal, a Lamego, amb una família que em va recomanar un menjar ben curiós: la alheira.

Els jueus demostraven, exhibien, la seua conversió amb tota mena de simbologia que la seua creença rebutjava, com la creu o la Verge, mentre que, a l’interior de l’habitatge, seguien realitzant els seus ritus i fent les seues festes. Però, de la mateixa manera que en algunes fortificacions apareix la estrela de David com a senyal que el picapedrer era hebreu, pense que esta persona havia de compartir àpat i temps amb la resta de treballadors, majoritàriament cristians. I sembla que, a l’hora de dinar, els jueus menjaven una salsitxa, de nom alheira, que simulava la de porc, tot i que no ho era, per no posar en perill la seua conversió i, per tant, la seua vida o les seues propietats. Qui sap si a Orihuela del Tremedal, a la família de la casa de la creu, els van pillar festejant el sàbat. 

Salvador Sendra Perelló

Latinitat llunyana.

Coses de la tecnologia, des de fa un temps i en veure fotos o altres coses penjades, em contacten amics per dir-me coses del tipus estàs per Romania? Què tal per allà...? Així les coses i en un moment, previ a la consulta catalana del 9 de novembre, el proppassat mes d’octubre amb profusió d’escàndols a nivell nacional o les eleccions presidencials ací a Romania, sentint-me envoltat de política, he decidit no escriure un article de caire polític sinó cultural, i, responent a les qüestions d’amics, explicar els orígens de cóm mai vaig anar jo a parar a aquell país per primera volta, i quines impressions com a lingüista em va deixar.

 

 

A Romania a penes havia estat de manera fugissera vora una setmana allà pel 2001 acompanyant a amics del país però residents a Suïssa, de manera que jo amb ells em comunicava en francès al temps que em sorprenia de les insospitades concomitàncies d’aquella nova llengua, el romanès, ara amb el català, ara amb l’italià o el francès, majorment, encara que també i menorment, amb qualsevol de les altres llengües llatines, el castellà i el portuguès. La estada va ser curta i no va tindre continuïtat, així les coses tot va anar difuminant-se, romanent només però el record d’haver estat a un lloc al qual m’agradaria tornar, amb una llengua que m’atreia per la curiosa barreja de tot allà a la distància. Una illa llatina en un mar eslau. 

Un parell d’anys més tard al tauler d’anuncis de la Facultat de Filologia de la Universitat d’Alacant, s’informava de la possibilitat d’una beca a la Universitat de Bucarest. S’havien obert els intercanvis amb l’Est, es podia gaudir així d’una Erasmus per aquelles contrades. El problema és que no es podia repetir, i jo ja havia gaudit no d’una sinó de dues Erasmus. La primera natural, en ésser destinat a Alemanya. El país més poblat d’Europa té en ocasions problemes per trobar estudiants car els estudis s’imparteixen en alemany, llengua que pocs dominen, i que no jo no ho feia més que de manera vacil·lant, que de tota manera algú deuria considerar suficient. En tornar, la gent del Departament de Francès em va deixar caure que atès que parlava més o menys bé dita llengua era una llàstima que no aprofitara una de les seues beques per anar a França a continuar estudis i millorar el meu nivell lingüístic. Innocentment vaig respondre que en principi jo acabava de tornar d’un Erasmus i no podia gaudir d’altres, a la qual cosa se me va replicar que ells que disposaven d’un departament històricament gran, anaven curts d’estudiants i que en la meua qualitat d’estudiant d’àrab i atesos els vincles del Magreb amb el francès i altres coses més, ells podrien fer un apanyet per tal de que me’n pogués anar a França a estudiar. Dit i fet i encantat per la meua part, allà que me’n vaig anar, i vet ací que en tornar l’any següent, pels diversos departaments ja corria la veu que també per diversos motius, un estudiant que havia viscut a Portugal i treballat per una empresa italiana, a més d’haver estat destinat a França, i altres, coneixia pam dalt pam baix, totes les llengües romàniques. Se me va proposar anar llavors a la Universitat de Bucarest amb la tasca de realitzar un treball dialectològic comparatiu entre el català i el romanès o la resta de llengües llatines. Ni que dir cal que de nou, vaig acceptar encantat i que als pocs mesos mamprenia camí al país. 

Abans però, vaig parar uns dies a Pàdova, per visitar un antic company de pis italià a Alacant, amb qui m’unien grans records i viatges, a més de llarguíssimes i entortolligades partides d’escacs. Tenint temps com tenia, vaig decidir no volar des de Venècia a Bucarest com semblava lògic, sinó viatjar amb tren. No ho havia pensat, o tal volta ho donava per suposat, com tots els nascuts a la Europa Occidental, però al contrari de com estava acostumat, la parla llatina se me va acabar aviat. Un portuguès, castellà o català i en gran part també un francès o italià, en desplaçar-se sempre troben que a les regions veïnes es parla una cosa semblant a la seua llengua. Eixint des de Pàdova però, en un tres i no res estava a Eslovènia, i d’allí a Croàcia i Sèrbia per continuar camí fins a Viena, on finalment i al cap de diversos dies de no entendre les converses dels qui seien al meu costat, vaig començar a entendre de nou; era alemany, un alemany diferent al que jo estava acostumat però alemany. D’Àustria fins a Hongria i nova immersió en l’arbitrarietat lingüístic, val a dir, de nou no entendre res. A les tres o les quatre del matí però, el tren parà. Havíem arribat a la frontera i per a la meua sorpresa i després d’haver donat per descomptat que no entendria res, comence a comprendre: uns agents de duana han pujat al vagó i han demanat pasapoartele, documentele diverse, acte, va rog. Mire per la finestra i veig escrit politia de frontiera. Al vagó va pujant gent i amb sorpresa comprove que continue comprenent. Recorde perfectament la primera conversa que vaig sentir: un grup d’homes i dones, atrafegats amb grans maletes, malden per encabir-les als compartiments del vagó. Després d’aquella ingent tasca, algú seu relaxat, treu una botella de licor i exclama: 

Beem frate, ca am transpirat... 

O siga, beguem germà, companys si es vol, que hem suat, val a dir, que ara que la tasca està acabada ens ho mereixem. A partir d’aquell moment i fins a Bucarest, destinació final, les sorpreses no anaven a parar de succeir-se. Tantost comprenia majorment, com venia alguna paraula eslava o turca i ja no, però havia deixat d’estar de totes maneres, immers en el mar dels sons arbitraris de les llengües desconegudes que m’havien acompanyat pels Balcans o Centreeuropa, amb l’excepció del particular alemany austríac. 

Dies més tard, passejant per un bell parc decimonònic, Cismigiu, m’apare a observar una estàtua d’un soldat que arreplega un company caigut en la lluita i llegir la placa commemorativa a la germanor franco-romanesa en la 1ª Guerra Mundial, a les meues esquenes sent que un xiquet agarrat de la mà de sa mare exclama: mama, mama, un soldat mort... Acabat el passeig, ixc al carrer i vaig a la parada de l’autobús que em portarà a casa, quan de sobte es posa a ploure i sent algú al meu costat dir ploua...  Recent arribat, no conec bé la ciutat i a l’autobús la gent va baixant i baixant fins a que només quedem el xòfer i jo a un descampat perdut on este para el motor, se’m queda mirant sense entendre que fa el mec eixe que no ha baixat com tots i hem diu cap de linia... Finalment arribat a casa, una gentada espera l’ascensor i en obrir-se les portes algú diu incapem toti?, que fonèticament  i parlant ràpid sona molt semblant a cabem tots.  

Com Colom que per l’altra banda va creure arribar al Japó i la Xina, jo per l’altra banda, he tornat a les contrades llatines que hem van veure nàixer, travessant un mar de parles estranyes.

Lluís Almeny Giner.