QUINA ÉS LA MANERA DE MORIR?

Diuen que de mort, n’hi ha una, i que, «a qui li toca, rega». Si observem l’afirmació que «només n’hi ha una», ja no cal afegir res més, però, què passaria si n’hi hagueren més? Hi ha la definitiva, però, que si ens rendim a Sartre, entendrem que l’ésser humà s’esfuma, a Ortega, que la mort es troba en la massa... N’hi ha d’altres, com Schopenhauer, que tenien la fórmula per sobreviure-hi perquè ell va escriure molt sobre la voluntat, i  una de les seues formes era la voluntat de perpetuar-se, que es podia entendre, per exemple, en el fet de tindre descendència. N’hi ha altres que la tracten de diferents maneres, però ja ho tinc bé perquè escric sobre este tema perquè ha caigut a les meues mans un estrany llibre de Txestov que es diu Les révélations de la mort i que Óscar no deu llegir.

La mort, però, crec que té diferents variants i, si m’apreten, gradients. Per a un alcohòlic o alcohòlica, supose que la mort deu ser passar un temps sense beure, de la mateixa manera que per a un drogoaddicte o drogoaddicta, un temps sense droga deu ser infernal; tant com morir. Però, sense anar tan lluny, què penseu que pot ser la mort per a una persona enamorada? La literatura està prenyada de casos d’estos, en què s’arriba al límit de la vida perquè res ja no té sentit. En el darrer cas, per exemple, tant fa morir si ja no es pot gaudir de l’amor de Romeo, per exemple.

Hi ha la por a la malaltia, i hi ha eixa por perquè pot ser perillosa, i dur-te a la mort, o al patiment. Però, a més, hi ha la moral que carrega sobre cada u –sí, sobre tu, també!— perquè pots ser tu qui la contagies als teus estimats i, per tant, ja no està en joc la teua mort, sinó la d’aquells que t’envolten, que encara pot ser pitjor, o que la transmetes a persones que no coneixes que tenen família i gent que les estima i, aleshores, es crea una mort encadenada, en molts casos de gent que seguirà vivint sense vida. Per a mi, morir és estar a casa! Si, per a mi, morir és privar-me d’això que més m’agrada i d’eixa  cosa per la qual visc, viatjar i moure’m, quin és el dilema moral a què m’enfronte? I, si la resta de coses no m’importaren tant com per prescindir d’eixa essència, ¿es podria considerar la meua acció com un suïcidi o com un homicidi, depenent de la perspectiva de l’autoria? Suïcidi, en el cas que fora jo qui decidira romandre a casa, i homicidi, perquè m’obliguen a fer-ho.

Salvador Sendra

HA MORT NINGÚ

Bé, en realitat no estic segur del tot que eixe Ningú a qui em referisc siga el primer mort per Coronavirus del poble on visc des de fa uns set anys. He preguntat a un bon amic, just després de llegir la notícia i m’ha confirmat la víctima. Li he preguntat el nom i m’ha dit que no el sabia; jo, tampoc, tot i que hi teníem relació. Per a l’Ajuntament, «un immigrant que vivia per la marjal». Habitava, si és qui jo pense i qui m’han confirmat, prop de ma casa. Jo el coneixia.

Ningú passava de nit, amb la bicicleta, i buscava pels contenidors i pels seus voltants. Recollia ferralla. Jo, quan el veia, sempre el saludava, i ell a mi. Duia una llanterna al cap per hi vore’s bé. Era silenciós i educat; discret. A voltes, parlava amb ell. Tenia un accent peculiar, com qualsevol vingut de l’Europa de l’est. La seua defunció no apareixerà en cap lloc i, amb una mica de sort, tindrà un número i un nínxol on hi posaran el seu nom. Supose que, tot i la quarantena, no podia quedar-se a casa perquè la seua manera de viure era molt més immediata que la d’altres persones.

Un dia vaig parlar amb ell perquè tenia una televisió i un seguit d’aparells que l’acompanyaven que no pensava utilitzar. No tinc televisió ni wifi a casa, cosa que em permet tindre un confinament més productiu. Li va interessar quedar-s’ho tot i va vindre una nit amb la bicicleta, com sempre. Li ho vaig traure i ell s’ho va endur: m’estava molt agraït, i jo a ell per vore que hi hauria algú que trauria profit d’unes coses tan inútils.

Fa set anys que visc on residisc ara i no tinc gaire amistats per ací. Amb el temps t’adones que l’excel·lència es troba en escassos indrets i, si et centres amb les amistats, sovint cal ser selecte, com amb el menjar, l’alcohol i el tabac: la selecció és la gran proesa. Els meus amics i les meues amigues d’este poble es reduïxen a unes poques persones que intente contentar i malcriar. Ningú era dels pocs a qui dirigia la paraula, cada nit en què coincidíem, tot i que sovint en la distància; aleshores, li alçava el braç. Cada u té les seues coses, però segur que li agradaria que el recordàrem, almenys en un escrit sense nom.

Salvador Sendra

LA FUSTA QUE ASPIRA A SER VIOLÍ

A banda que ja fa molt de temps que vaig llegir La nàusea, este és un llibre que no recorde amb la precisió d'altres; de fet, quasi ni el recorde. Però estos dies he estat llegint la revista SAÓ i he trobat un article que tractava sobre la novel·la de Sartre, i m'ha agradat, i m'ha al·legrat. L'article, però, se centra en alguns dels aspectes del llibre per explicar allò que hi ha al darrere de l'existencialisme sartrià, per recollir d'on es nodrix i cap a on deriva.

Personalment, m'ha cridat l'atenció el tractament que fa de la perspectiva existencialista a partir de la divisió de l'ésser humà, perquè hem de recordar que els animals estem formats per altres elements vius menors, tot i que no arribem a adonar-nos. No obstant això, la biologia ens ho recorda sovint. I esta aportació és important per analitzar tot allò que angoixa la humanitat, que sol ser cada cosa que s'escapa a la racionalitat i a la previsió, però jo afegiria que també ens activa una certa atracció.

Les cel·lules són lliures, tot i que els humans no ho siguem. De l'epidermis cap a fora, podem controlar la societat amb estadístiques, costums o religions. Estes són tècniques amb què ens acomodem i intentem preveure els esdeveniments, mitjançant les pautes o, fins i tot, aceptar com a destí, pecat o desgràcia cada cosa que s'escapa al nostre enteniment més immediat. Però resulta que cada persona està formada per altres peces que no admeten estos rols. Ens succeïxen coses que ens sorprenen, ens angoixen i modifiquen la percepció de la realitat que tenim, o, fins i tot, ens situen en una situació diferent a l'hora de reinterpretar el passat. L'autodiagnòstic, en el cas d'una malaltia, per exemple, és clar i intuïtiu, tot i que tenim moltes maneres de sobreposar-nos-hi.

La cruïlla entre la laïcitat i la religió està present just en este punt de la nostra vida que anuncia el seu ocàs. Les cèl·lules moren de manera natural, com ho fa qualsevol altre organisme viu; ràpidament o lenta, però succeïx. Els humans, però, davant d'estos inevitables entrebancs, hem d'acceptar que els fets se'ns escapen de les mans. L'existència és anterior a l'essència com passa a la resta d'éssers vius, tot i que abracem l'essència per defugir esta existència. A la natura tot és molt més simple que en societat o, sinó, si hi traslladem la nostra capacitat innata per inventar la realitat, es podria donar l'exemple que féu servir Rimbaud: ''i si un tros de fusta descobrix que no és un violí?''. I, d'aquí, a la teràpia!

Salvador Sendra

EL DRAMA DE NÀIXER

Si haguera de situar el principi de tots els mals, sense dubte l’indicaria en el mateix moment del naixement. A partir d’este punt concret, la resta és un drama de què no es pot fugir, de cap manera. Al cinema, hi ha la comèdia, com al teatre o a la literatura, però, simplement, perquè es queden de camí; perquè s’aturen quan volen. Al final de la història, com sempre, hi ha el drama.

He estat escoltant i llegint Emil Cioran i les seues reflexions sobre la mort, i estes son fàcils d’explicar: nàixer és l’inici del drama i morir no és cap de mal, sinó que resulta ser un alliberament. El naixement, ningú no se’l planteja o, si més no, ho fa qui et concep. La mort ens sufoca però, això sí, sense raó. Quan arriba el naixement, nosaltres hi estem però, quan ho fa la mort, nosaltres marxem i ja no ens atrapa. Doncs, per què preocupar-se?

Resposta simple i absoluta, la anterior, per a aquell, o aquella, que defuig el final. La solució, per a uns, és la vida al més enllà; per als altres, les reencarnacions. Ara bé: heu pensat què significa, realment, això? Si nàixer, per a Cioran, és ja l’inici del drama, renàixer és la continuació del mateix. L’alliberament no es troba en la certesa de no abandonar mai este món, més bé al contrari: en la certesa de poder-ho fer. La vida, sinó, seria una comèdia, i la comèdia, el pitjor dels mals.

En una de les meues òperes preferides ―possiblement per ser la primera que vaig vore i escoltar de Wagner― es tracta este tema amb una total senzillesa; el vaixell sense rumb de L’holandés errant busca la manera d’alliberar-se del mal de la vida, diguem-ne eterna. L’amor d’una dama salva el capità del vaixell del suplici i li atorga la possibilitat d’acabar amb la desgràcia d’haver nascut. La dama mor perquè el capità puga morir! Què hi ha de més bonic que la manera en què Wagner ens presenta el drama de la vida? Què hi ha de més bonic que l’amor? ―incloent, en este, l’amor a la creació, en honor a Cioran.

Pot ser que, a l’hora d’escoltar, o llegir, Emil, hi ha qui es plantege les seues expressions i el seu pensament com pessimista, turmentat, suïcida... Però, a l’hora d’escoltar Wagner, algú es planteja estes coses? No, no i no! Doncs, aquí està la peça de L’holandés errant perquè puguem replantejar-nos la relació humana amb la religió i amb la vida que, si s’aprecia, i alguna cosa té de bona, eixa és que, en el fons, ens sabem sabedors de la seua brevetat i intensitat. La comèdia és un drama i el drama és la realitat del naixement; el pal·liatiu es troba en l’amor i, al final, es cura amb la mort. 

Salvador Sendra Perelló

Sobre la mort (II): L'home front a la mort.

No vull parlar de com jo, o tu, veig, o veus, la mort, sinó en general com percebem la mort els humans. Sé que és difícil, a part de la visió individual de cadascú, les inclinacions que hom puga tenir, hi ha el pes religiós, el pes cultural, etc. Hi ha gent per als que veure un mort no els fa cap impressió, hi ha a qui li agrada tractar amb cadàvers, als metges no els impressiona res veure el cos d'una persona obert, etc. Podríem parlar de casos més extrems com els de psicòpates, però vull deixar aquesta gent amb inclinacions anormals de banda. Hem de centrar-nos-en amb la gent ordinària. Tant amb la gent que no veu la mort, com la gent que viu amb ella. També aquells que la causen com: els soldats alemanys, els guardes, als camps de concentració de nazis; els mercenaris que treballen pels narcos a Mèxic; els hutus i tutsis que formen part del poble i passen a matar-se uns als altres; els serbis, croats o bosnians; els nostres avis durant la guerra civil; els terroristes d'Al-Qaeda; els soldats ianquis, britànics; en fi tots, aquells que penseu que són persones del carrer, que podríeu ser vosaltres si la vostra situació fora eixa. No són dirigents, no són els que manen, sinó els que executen. Cal veure tractar de veure la mort com si tots els humans fórem un, i eixe la veguera.

Per això cal retirar-nos i veure com és l'Ésser Humà, veure com vivia l'humà quan no era ser diferent dels altres de la natura, quan formava part d'ella. Resulta difícil establir un moment, perquè els humans no hem evolucionat socialment d'una manera uniforme, encara que avui en dia es tendeix a una uniformització gràcies a la globalització, som conscients que això no és així. Encara queden tribus que viuen en estadis molt apegats a la natura, seminòmades, o amb assentaments amb cabanes. Fa uns dos-cents anys gairebé tota l'Africa era així, i de l'estudi de les societats tribals s'ha deduït molt de com ha sigut l'evolució humana. Però, vull recular a un moment molt més anterior, el Homo sapiens sapiens (la nostra espècie) fa un 175.000, i només fa 10.000 anys que hem domesticat animals i plantes, que tenim agricultura i ramaderia. Però la nostra especie no va aparèixer de sobte, abans hi havia espècies d'homínids que són les que van evolucionar fins a donar lloc a la nostra espècie.

Les habilitats dels homínids anteriors a nosaltres eren molt semblants a les nostres. Així no està clar quan apareixen determinades capacitats, com el pensament abstracte, ni els símbols i/o la facultat de prevenir el futur, aspectes que són claus referits al tema que tractem, la mort. Són claus perquè el pensament abstracte permetre, a la volta, el pensament simbòlic i ser capaços de prevenir el que passarà en un futur, de planejar, d’actuar per prevenir esdeveniments, etc. Tot això, ens du als humans a ser conscients des de ben prompte de la limitació de la nostra existència, que morirem. A més a més, ens porta a tenir una sèrie de rituals entorn de la mort, tant per soterrar com per recordar o per a previndre la mort, mitjançant religions, curanderos, amulets, protecció, etc. És indubtable que eixa capacitat la tenim nosaltres, però ara es sap que algunes espècies paral•leles o prèvies a la nostra com el Neandertal o l’Homo antecesor d'Atapuerca, ja les tenien també. L’home d'Atapuerca enterrava els seus morts, d'una manera molt primària però ho feia, i va viure fa uns 400.000 anys. Saben per tant que abans del sapiens sapiens ja hi havien espècies que tenien enterraven els seus morts, que els posaven flors, que algun ritu tenien, fins a quin punt eren més o menys complexos és una cosa que encara està investigant-se.

Els homes (quan parle dels antics no en referisc només a la nostra espècie, encara que també, sinó de qualsevol que ja fóra conscient que havia de morir) aquells, probablement distingirien dues situacions com diu Freud[1]  (ell anomena home primordial a aquells humans) que

“[p]er una banda, l'home primordial prengué seriosament la mort, la va reconèixer com a supressió de la vida i es va servir d'ella en eixe sentit; però, per altra banda, va haver de negar-la i reduir-la a no-res. Aquesta contradicció va fer que l'home primordial adoptés davant la mort dels altres, estrany o enemic, una actitud radicalment diferent de la que adopta davant de la seua pròpia. La mort dels altres li era grata; suposava l'aniquilació d'una cosa odiada, i a l'home primordial no l'importava provocar-la” (p. 120)

Més endavant Freud diu:

“davant el cadàver de l'enemic vençut, l'home primordial devia assaborir el seu triomf, sense trobar cap estímul a meditar sobre la vida i la mort. El que va donar el primer impuls a la investigació humana no fou l'enigma intel·lectual, ni tampoc qualsevol mort, sinó el conflicte sentimental emergent a la mort dels sers estimats, i, malgrat tot, també estranys i odiats.../... L'home ja no podia mantenir allunyada la mort d'ell mateix, donat que l'havia experimentada amb el dolor pels seus morts; però no volia reconèixer-la, ja que li era impossible imaginar-se mort.” (p. 122)

En aquesta relació entre el subjecte i el mort, cal tenir en compte que els humans d'aquella època vivien en clans petits. El clan eren nuclis basats amb llaços familiars, tot i que eixirien disputes es d'esperar que ja sortiran mesures per evitar la mort entre ells. Però respectar a l’estrany apareixeria més endavant, una vegada assentats, i amb el sorgiment de les primeres ciutats, de les primeres civilitzacions. Ahí apareixeria el “no matarás” i s'establirien sancions divines i humanes contra el que matara a un membre de la ciutat, estrany, però de la ciutat. D'aquella època és el famós codi d'Hammurabi, “el ull per ull, dent per dent”. Amb les civilitzacions arriben les grans guerres, els pobles es fan nombrosos, la mort a l'enemic és sistematitza. L'enemic és també esclavitzat i a la majoria de cultures l'amo pot matar l'esclau, l’esclau és una cosa.

Bàsicament, crec que no hem evolucionat massa respecte a l'home, subjecte, enfront de la mort. La nostra mort ens costa d'assumir, d'imaginar, tot i que saben que és el destí inevitable; enfront dels sers estimats seguim sentit el gran dolor que suposa la pèrdua; enfront dels estranys, no els matem normalment. El clan s'ha fet molt més gran i les relacions de cooperació són més eficaces que les de conflicte, però la mort de l’estrany ens causa gran dosi d'indiferència, si aconseguim allunyar-la una miqueta la indiferència és total, encara que també podem sentir solidaritat en determinades ocasions; i és evident, que enfront de l'enemic els som capaços d'exterminar, per això només ens cal que no els considerem persones i els considerem, com en les societats esclavistes, coses. La mort de l'enemic, el seu extermini, avui en dia encara la celebrem amb alegria. La mateixa que va sentir el bàndol “nacional” a la guerra civil i posterior extermini sistemàtic de rojos, la que varen sentir els ianquis al tirar les bombes nuclears al Japó, la que sentiren els soviètics al conquerir Berlín, la que va sentir el que donaven suport als integristes musulmans en veure caure les Torres Bessones, o a l'atemptat de Madrid, etc. Tants exemples hi ha avui en dia que trieu, afegiu, o imagineu el que vulgueu.

A la fi, podem veure que després de 200.000 anys no hem canviat tant.

---

[1] Freud, S., “Consideraciones de actualidad sobre la vida y la muerte”, artícle que es pot trobar a El mal estar en la cultura, Alianza Editorial, 1999, Madrid, pp. 100-129.

 

Aquest és el segon post sobre la mort, també escrit al novembre de 2010, corregit al novembre de 2014.

Oskar "Rabosa"

Sobre la mort (I): La mort de fet cultural sinistre a l'oblit.

A la nostra cultura d'arrels jueu-cristiana la mort és vista com una cosa tenebrosa. Certament, la desaparició d'algú a qui estimem és dolorós. Però més enllà del dolor, tota la litúrgia i ritual al voltant de la mort és excessivament sinistre. I això a mi em resulta paradoxal. La cultura jueu-cristiana creu en el cel, creu amb la vida eterna, és més creu en una vida eterna millor que “aquesta vall de llàgrimes”. Però en els orígens, els jueus contemporanis de Jesucrist, segurament també ell mateix, i entre les primeres sectes cristianes, creien en la resurrecció de la carn, que els morts eixirien de les tombes amb carns i ossos. Si és així, la mort no hauria de ser vista tan tràgica. Segons eixa concepció es perd algú a qui estimem molt però o va al cel o tornarà a ressuscitar, i després, més prompte que tard, ens trobarem amb ell i serà per a tota l'eternitat. Aleshores un acomiadament temporal no mereix tanta tragèdia, en tot cas pense que la mort per aquestes creients no hauria de tenir una càrrega tan sinistra, o sí? Això en la nostra cultura, queda clar que per a mi el drama està plenament justificat, com a ateu que sóc.

Malgrat que la mort vaja associada al dolor per la pèrdua d'un ser estimat, no sempre, en totes les èpoques ha tingut una càrrega tan tràgica o sinistra. Per al budisme per exemple la vida no és més que un part del cicle de l'existència, i l'objectiu és assolir el nirvana, el moribund deu tenir un estat d'ànim tranquil i positiu, i una vegada mort els qui el rodegen deuen evitar plors, lamentacions, etc., amb la finalitat que l'ànima del difunt es desapegue d'aquest món. També podem mirar els vikings, que acceptaven la mort en batalla com un fet natural, desitjaven morir en combat per poder entrar al Valhalla. Això indubtablement li lleva sinistralitat i sentit tràgic a tot el que envolta la mort.

A la nostra cultura occidental la por a la mort, por fomentada per tota la litúrgia, ritus i llegendes entorn d'ella, ha produït un oblit. Oblit que no és casual. La mort és una cosa de la qual no s'ha de parlar, ni anomenar. Es parla de morts, però no de La Mort. És per això que ens resulte tan curiós, i fins i tot morbós, que a països com Mèxic s'haja estés el culte a la Santa Mort. El culte a la Santa Mort com a fenomen de masses a Occident és inimaginable –amb substrat cultural jueu-cristià-, però a un país o hi ha un substrat cultural indígena, on la mort era percebuda de manera totalment diferent, pot arrelar perfectament. Ací fa uns dies hem celebrat el Dia de Tots Sants, i hem suprimit del calendari, incloent-hi l'Església, el Dia de Difunts, el següent a Tots Sants. La celebració d'aquests dies sempre ha estat plena de supersticions i ha tingut un toc prou sinistre, almenys jo recorde les llegendes, els mites al voltant d'aquests dies i especialment el que anomenaven La nit de les ànimes. A Mèxic solen fer altars, fent ofrenes als morts que es recorden els menjars favorits, les begudes que més li agradaven, flors, objectes, etc. Altars amb colorit amb esperit de festa més que tragèdia, sense cap cosa tenebrosa.

L'oblit de la mort no és casual, perquè vivim en una societat que tracta d'apartar tot el lleig del davant. Ens venen felicitat, felicitat per a ser consumidor, felicitat per mitjà del consum de coses innecessàries sobretot. A més a més, hi ha un culte a la bellesa, o al que ens diuen que és bellesa. Un culte a la bellesa que passa per semblar jove. Que tens arrugues, t'estiren la pell, i et venen cinquanta mil pots de crema; que perds el cabell te l'implantem i et venem potingues, que els cabells se't fan blancs els pintem i et venem Grecian 2000 (o com es diga), etc. La mort és una cosa que cal amagar, i la vellesa també perquè ens recorda a la mort. Per això als vells els portem a geriàtrics.

Aquest post formava part d'una sèrie que no es va concloure, només vaig fer dos posts, en novembre de 2010. S'ha corregit a novembre de 2014 per a l'actual publicació.

 

Oskar "Rabosa"

El suïcidi, una actitud vital.

L’altre dia estava mirant una pel·lícula titulada “El atlas de las nubes”, i vaig sentir la següent frase:

Un verdadero suicidio consiste en una certidumbre medida y disciplinada. La gente pontifica: “El suicidio es un acto de cobardes”. Nada más lejos de la verdad. El suicidio requiere un gran coraje.

Vaig pensar que estava totalment d’acord amb eixa afirmació. No sols això, també que el desprestigi social del suïcidi, per sort ja no és delicte encara que l’auxili al suïcidi sí que ho és, té arrels religioses més que de cap altre tipus. Quan jo tinc clar que el suïcidi és un acte de llibertat, de voluntat i de disponibilitat de la pròpia vida.

Des del punt vista moral el suïcidi ja va ser condemnat per Sant Tomàs, donat que: 1) Era un acte antinatural, i atemptava contra la caritat que inclou estimar-se a un mateix; 2) És un acte contra la societat i l’Estat, ja que lleva a la societat un dels seus membres que deu contribuir al bé comú; 3) finalment, la vida és un do de Déu, i només a Ell li correspon el judici de la vida i la mort. Aquests arguments fonamentats amb el “No mataràs” són els que configuren el suïcidi com a pecat des d’un punt vista cristià.

De fet, més enllà del contingut religiós els posicionaments ètics contra el suïcidi provenen del deure amb la societat. Hom es deu a la societat que l’ha criat, l’ha format, l’ha educat, l’ha protegit, etc. L’individu es deu a la societat, deu de tornar a la societat tot el que la societat a fet per ell. Encara que la societat en un moment donat i pot demanar que es suïcide, per exemple si hi ha una guerra, a l'individu se li pot exigir que lluite fins una mort segura, suïcidi altruista que deia Emil Durkenheim. També s’apel·la a les responsabilitats familiars, als pares, als fills, a la parella...

Aquest pensament hegemònic ha portat a considerar el suïcidi com delicte durant molt temps, en tot cas un acte rebutjable i practicat per gent amb problemes mentals o psíquics. També ha portat que altres pensaments sobre el suïcidi quedaren apartats, així: és oblidat l’assaig de David Hume On suicide, on rebat els arguments de Sant Tomàs de forma molt intel·ligent; també s’oblida a Schopenhauer que exposa el suïcidi com un acte d’afirmació de la voluntat, i el que hi darrere del suïcidi és la voluntat de viure; per Jaspers tots els despotismes, totes les religions, totes les violències, eixides de l’home i fetes contra l’home, han condemnat el suïcidi i la disposició al suïcidi fa lliure a l’home.

Però no a totes les cultures ni en totes les èpoques ha sigut així. El suïcidi al Japó es considerat una eixida honorable davant d’un acte que suposa una taca a l’honor, abans la mort que viure sense honor, apartat i marginat de la societat. Els japonesos tenen una eixida ritual, el Sepukku (Harakiri). A la Roma clàssica si algú havia comés un delicte greu i es suïcidava la família podia mantenir els béns, es considerava una eixida honrosa. A Sèneca, de qui després parlarem, acusat de traïció pel boig Neró se’l va permetre suïcidar-se com a eixida gloriosa, i va acceptar tranquil·lament. Sòcrates també es pot considerar un suïcida, encara que va ser condemnat a mort, va preferir prendre’s la cicuta a fugir –quan ho tenia molt fàcil i alguns dels seus deixebles ho havien preparat- la nit abans del compliment de la sentència perquè la vida fora de “la seua polis” no tenia sentit.

Tots aquests pensaments i argumentacions oscil·len entorn aquí pertany la vida d’un individu. La meua vida em pertany a mi? La meua vida pertany a la societat, a Déu, a tots dos? Puc disposar de la meua vida com vulga? A la nostra cultura les respostes han sigut en un sentit i més enllà de la creença o predomini del pensament religiós, romanen les respostes integrades a un pensament hegemònic, per mantenir la submissió del poble davant les elits econòmiques, polítiques i religioses. Si entregues la disposició sobre la teua vida, el no poder eixir-te’n quan vulgues i sacrificar-la quan et manen, et tenen totalment sotmés, encara que no portes cadenes. Jaspers té raó.

Però qui més encertats han estat mai al parlar de la vida i del suïcidi han sigut els estoics, i dins d’ells Sèneca. Per a Sèneca acceptar la mort, el suïcidi, també era ser lliure: “Quien aprende a morir desaprende a servir”. Però va tenir una visió més clara encara: “Un varón fuerte y sabio no debe huir de la vida, sino: salir de ella; y ante todo evitese aquella pasión que se adueña de muchos: el deseo de morir.” Acceptar la possibilitat d’eixir de la vida, de suïcidar-se, quan la vida no valga pena ser viscuda és la senyal de fortalesa i saviesa. Sèneca ho va vorer clar, el que dona sentit a la vida és la mort.

 

Jo, abans de llegir Sèneca, ja havia tingut eixa intuició. Per als que són fervents creients d’alguna religió la força per soportar les desgràcies i continuar vius, la troben en que tindràn una vida molt millor després de la mort. Però el veritable que dona sentit a la vida és que no estàs obligat a viure una vida buida, sense sentit, de patiment sense remeï, perquè en qualsevol moment pots dir “me’n ixc”. Òbviament, un no se’n deu eixir de la vida per qualsevol xorrada, o per travessar per mal moments econòmics o per avatars sentimentals. Es suposa que eixos revesos van dins del fet de viure. Però imagineu viure com Ramón Sampedro, tetraplegic desde l’infantesa... quin sentit té eixa vida? Jo comprenc i entenc el que va fer, jo també me’n eixiria, també en suïcidaria. La vida té sentit si pots tenir una vida plena i la mort és la porta d’eixida d’una vida miserable. El suïcidi és poder eixir-te’n voluntariament. Qui estime la vida ha de valorar el suïcidi com una bona opció d’acabar. Sèneca ja ho va dir: “Termina dónde te plazca, tan solo prepara un buen final”.