LA GRÀCIA DE DÉU ÉS INFINITA, PERÒ LA DESGRÀCIA, TAMBÉ

La paraula desgraciat/da, en principi adjectiu però que es pot fer servir com a substantiu, significa absència de gràcia, ja que per això du el prefix. Una persona agraciada, per tant, és algú que té gràcia, o siga, que Déu li ha atorgat dita virtut. Desgraciat és qui no disposa de dita gràcia, i això significa que Déu no li ha concedit el privilegi. Graciós és allò que fa gràcia, que transmet eixe aspecte diví, normalment vinculat al riure o a la grata presència.

Si haguera d’anar a demanar almoina, segurament ho faria en una església pobre i catòlica abans que en una rica protestant perquè m’aniria molt millor. Els catòlics entenem la gràcia de manera diferent i creiem que amb eixa ajuda econòmica que aportem a la persona desgraciada podem ser recompensats per Déu, mentre que els protestants creuen que si no tens diners és perquè Déu no t’ha donat eixa gràcia i, per tant, ells poc poden fer per ajudar-te. Per als catòlics, ajudar el proïsme s’entén com una obra de caritat. Per als protestants, Déu ha obrat concedint la gràcia, i a eixes persones no els n’ha tocat.

La política, als estats catòlics, sembla que seguix la línia teològica perquè front a l’escassa recaptació d’impostos hi ha les donacions dels grans benefactors. Un empresari important no paga gaire impostos però ajuda la societat amb obres benèfiques que alhora li desgraven de les misèries que se li imposen i, per a més gràcia –amb tot el seu significat— li  netegen el nom. La seua actitud graciosa, per tant, li ha aportat més beneficis, encara. Supose que als estats protestants la situació és la mateixa, però hi ha una interessant modificació: si els impostos igualen les persones, de quina manera puc saber jo qui té la gràcia? Solució: no pagar impostos i deixar que la vida decidisca qui pot pagar-se la pensió, la sanitat i l’educació. Si el capitalisme concedia valor econòmic a les persones, el liberalisme els pot aportar, a més, eixa preciosa informació teològica!

L’església té la seua peculiar aportació a la distribució d’ajudes, i supose que ho farà a partir dels mèrits que crega oportuns. Les ONGs, també, ja que fan la faena que l’estat ha rebutjat, ajuden a desgravar impostos als poderosos i gestionen seguint unes pautes previsibles, vull pensar. Els serveis socials són, per tant, el darrer punt que l’administració té per llançar un cable als més desafavorits, però això no rendix de cara a les eleccions per dos raons: perquè els usuaris no crec jo que voten els seus benefactors i  perquè els no-beneficiats no creuen que dit servei siga tan important. Finalment, si hi ha catòlics que poden acceptar que l’ajuda social siga una tasca a tindre en compte, segur que creuen que els més indicats per a dita distribució són ells. Per tant, un govern que vullga mantindre la gràcia de l’electorat ha de deixar d’ajudar els desgraciats i gastar-se els diners en coses que puguen interessar a eixes persones autoanomenades classe mitjana: festes, infraestructures, reciclatge, immigració... ja se sap.

Salvador Sendra

LLUC 14, 26

«Si alguno viene a mí, y no aborrece a su padre, y madre, y mujer, e hijos, y hermanos, y hermanas, y aun también su pròpia vida, no puede ser mi discípulo»

Cada volta que escolte referències als drets i a la importància de les famílies, automàticament deduïsc que hi ha retallades a l’horitzó o, fins i tot, mes a prop encara, en girar la cantonada. La família és el nucli pel qual les persones sobreviuen en èpoques de crisi i de fracàs social, ja que es tracta d’una acceptació (o d’un rebuig) sense més explicació que la sang o la fidelitat. Les antigues estructures social –i ben antigues—es basaven en els vincles sanguinis i, a més, interpretaven el món des d’eixa única perspectiva: el passat, els déus, els astres, la natura, etc.

Ara, en una societat avançada, com la que se suposa que tenim, totes eixes estructures ultraconservadores haurien d’estar relegades en un segon o tercer lloc, però no és així. Encara em sorprén escoltar parlar-ne a gent que, suposadament, tenen una mentalitat progressista: com seran els altres?, em pregunte... La primera evolució, que es pot comprovar clarament a l’Antic Testament, trasllada el punt de vista social de a família cap al poble, tot i que l’estructura mental no acabe de superar la barrera familiar i es mantinga la figura del patriarca i de la descendència, o de la Φιλαί (filé) i la φρατρία (fratria), tant fa. La segona és purament legal, com ocorre a Roma, i es pot vore reflectida en les revolucions, tot i que les famílies de les poderoses oligarquies seguixen sent això: famílies. La tercera, i més recent, és la nacional, de base cultural, en què es mantenen les famílies de les llengües i els parentius històrics, per exemple. No cal que em digueu que les coses no són tan simples perquè ho sé, ni que eixes estructures mentals són inherents a l’ésser humà.

Però tractar la família al segle XXI és, evidentment, una perillosa involució que ens trasllada a elements previs a les estructures socials racionals, tot i que ha estat emprada sempre per agrupacions paral·leles a les estatals, com la Mafia –la famiglia— o les sectes: fins i tot per denominar la secta de Charles Manson es feia servir eixa paraula. Però, personalment crec que allò realment preocupant és que les persones ho fan servir de manera inconscient sovint per copiar un missatge malintencionat. Els polítics neocons de final del segle passat i principis de l’actual, per exemple, eren molt amants del seu ús, i ho feien sota la supervisió de dos papes ultraconservadors, com ho eren Vojtyla i Ratzinger, que ràpidament van vore una oportunitat religiosa quan els estats liberalitzaven tota mena de serveis i mercadejaven amb els drets socials.

Bergoglio, però, fent valer eixe esperit més social i compromés que li aporta el nom que lliurement ha adoptat, va començar el seu camí amb una interessant aproximació a la pobresa i a l’individu a partir dels textos de Lluc, la qual no podia iniciar sense destruir el llegat enverinat dels seus antecessors: la centralitat de l’estructura familiar i el seu reflex. Amb el sopar amb els pobres, Bergoglio rememora la cita de Lluc i la ubica al centre de la seua acció teològica, o siga, política. Només està en condicions de seguir Jesús qui renegue de la família! La realitat és que nosaltres, per la simple raó que forma part de la nostra manera bàsica i plana d’entendre en món, creem famílies per tot arreu i ens hi identifiquem.

Salvador Sendra

COSES QUE NO DEUS FER MAI

L'exemple és la gran invenció dels sofistes, ara entesos com a demagogs, però que són tan importants per entendre i exercir l'ofici de polític. Dit açò, cal remarcar que no és l'hora ni el lloc per parlar de política, que ja en parlen prou, sinó de les coses realment importants que no accepten de dobles morals ni d'equivocacions. Però, per tractar estos temes, faré servir eixe exemple tan perniciós.

El suïcidi és el final. El suïcidi és ―he llegit en algun indret―, en el fons, la manera més directa per acabar amb allò que t'angoixa. Però, acabar la pròpia vida no té perquè ser acabar la vida, que és altra cosa ben distinta. Resultaria impossible, a més, intentar-ho amb un mínim d'èxit… L'eixida més fàcil, per tant, esdevé acabar la pròpia vida i, per extensió, esborrar la resta del món.

Si jo sóc un enamorat a qui se li ha prohibit casar-se amb l'estimada perquè la meua família està barallada amb la seua, i si ella també ho està i se li barra  el pas, com a mi, només ens queda l'opció de fugir. No obstant això, i si atenem Romeu i Julieta, el desenllaç no té altra solució que la mort, que és la manera més fàcil d'eliminar la resta del món, com ja  he apuntat abans. El problema d'esta  dràstica solució varia des d'abans del cristianisme a després d'esta religió perquè, amb ella, s'adopten els pecats.

No mataràs! I, per extensió: no et mataràs! Tots sabem què passa quan es cometen estos pecats… I l'única manera de redimir-nos és mitjançant la confessió. Però, una volta mort, com et confesses? Impossible. L'infern t'espera, impacient.  I, amb l'infern, t'espera el suplici etern; a tu i a qui està en un cas semblant, o siga, als pecadors i pecadores sense possibilitat de redempció.

Si jo fóra Satanàs i haguera d'aplicar la pena infinita a cada ànima infernal, no dubtaria d'aplicar el delicte, o la causa, pel quan hi han anat a parar, i que es foten! Quin càstic més cruel hi ha que eixe? I Satanàs és el ser més malvat que existix, recordeu. Per a Romeu i Julieta, la pena estaria clara: suportar les famílies i la impossibilitat de l'amor in saecula saeculorum!

Amb la present reflexió, només vull que quede clar que l'infern és l'indret on acudixen els suïcides i, alhora, és el lloc on s'administren els pitjors martiris, la qual cosa significa que, d'això de suïcidar-te, ni t'ho planteges perquè només aconseguiràs fer infinites les teues penes.

 

Salvador Sendra       

LA VERTADERA REBEL·LIÓ ÉS LA CONSUMICIÓ!

Llegint, llegint et pots trobar de tot, quan es tracta d’esbrinar els fonaments de les religions monoteistes, com per exemple, el cristianisme. La seua base hebrea, jueva, és una de les raons de la negació de la vida mundana per la promesa d’una altra, més enllà i millor, i Freud ho explica a la perfecció en les seues obres i la seua existència. Però, si eixa vida millor també es troba vinculada a la negació, quin avantatge hi ha de viure tota l’eternitat amb un constant fre de mà activat?

L’aplicació més directa es pot donar hui dia en una societat que recerca el resultat més ràpid per a un esforç mínim. A mi, personalment, em fa enveja el plantejament de traure el màxim partit a una aportació lleu o, si és el cas, gairebé inexistent. El termini que separa el moment present del d’aconseguir el benefici s’acurta, el rendiment se sol·licita ràpid i l’esforç minva, si més no, en la durada. El cel es busca en cada pas, s’esgota, es rebutja i es torna a buscar en el següent moviment. Eixe paradís passa a poder-se tocar, comprar, vore, esnifar i, alhora, es transforma en un seguit de capes celestials diverses que hom va travessant.

L’efecte de la postmodernitat està present en la fragmentació del discurs i en l’adquisició dels guanys, però també en la gestió del temps... I tot perquè ja no es desitja una vida més enllà; amb esta en tenim suficient, i ens en sobra, si la gestionem tan malament com sabem i, a més,  n’abusem. Potser se li ha perdut el respecte, o se n’ha guanyat envers hom mateix: qui sap? Però la cosa esdevé interessant quan la finalitat de viure és, en gran mesura, consumir: guanyar el màxim, aportar el mínim i consumir tant com es puga. En realitat, la batalla contra la religió de la negació, la que enfronta el bé i el mal i la que pregona la por, està ja guanyada, com sembla ser.

Tecnologia, espai, amor, menjar, temps... L’obsolescència es troba, també, en cada un de nosaltres, i no només en els objectes de consum. La vida és breu i s’ha de viure, i més ara que s’esgota la classe mitjana i la separació entre les dues restants es fa pràcticament insuperable. El burgés de pro, aquell que compta i recompta, treballa i estalvia, invertix i es desviu per posseir, es troba a l’ocàs, i el món que coneixem s’ompli de consumidors descarats que, sense res més a fer, intenten traure el màxim partit a l’existència, sense més, i amb el desencís que comporta als que encara creuen amb les herències.

 

Salvador Sendra

Catolicisme, poder i... educació o adoctrinament?

Durant segles ha hagut una mena d’enfrontament sobre qui tenia la legitimitat de la representació del llegat cristià, si el món catòlic o l’ortodox, sense excloure al protestantisme que neix com una escisió del primer dels dos. No veig la necessitat de parlar de la confessió ortodoxa en un país ortodox. Així les coses, em limitaré a  parlar sobre el catolicisme, atès que esta branca de la cristiandat, i després de no poques vicissituds i cismes, fou la que acabà abanderant majorment el cristianisme en el món.

La primera cosa que cal remarcar és que, per una part la religió, un àmbit intern, individual, una creença, un acte de fe, i per altra la política, quelcom de col·lectiu i directament lligat a la vida dels ciutadans, encara que semblen dos aspectes distints, estan íntimament relacionats en el cas específic del catolicisme.

Es podria començar argumentant que la cristiandat, en certa manera mor o resta submergida en l’anonimat durant segles, després de la mort de Crist, la figura que li dóna nom i contingut. L’Imperi Romà és massa fort de per sí i un de tants déus perifèrics no sembla poder amenaçar la unitat d’un imperi politeista. Ara bé, el preguntat que cal fer-se: perquè sobreviu la figura d’un déu aparentment menor d’una regió marginal de l’Imperi mentre que desapareix la resta? Molts voldran veure en això el propi alè diví cristià, que premia als seus, o com la “Veritat” cristiana sempre acaba imposant-se. Jo apunte vers un altre factor, l’associació del cristianisme amb les més altes esferes del poder polític del seu temps. Una relació que ja mai s’interromprà i que en el cas de determinats imperis com ara l’espanyol o el portuguès, arribarà a incardinar l’essència del mateix. Uns imperis justificats tan sols per la necessitat d’evangelització, d’expandir el missatge cristià als quatre punts cardinals del planeta.

Després de segles d’aparent oblit, el cristianisme reapareix amb força al segle IV quan l’emperador Constantí decideix adoptar-lo com a religió oficial de l’Imperi Romà en detriment de qualsevol altra divinitat anterior. Es pasa així del politeisme al monoteisme. Al segle III l’Imperi Romà travessa una gran crisi econòmica i de valors que per coneguda no incidiré en ella. L’antic substrat romà és ara minoritari al si d’un imperi que ha esdevingut plurinacional. Això tindrà conseqüències com la fragmentació dialectal del llatí, que ningú sembla ja en disposició de dominar i que amb el temps donarà pas a les noves llengües neollatines. En el camp polític, això es tradueix en una anàrquica policefalia que amenaça l’ordre intern d’un tipus de govern abans monolític. Front a la pluralitat de pobles de l’imperi, pluralitat de creences, i una religió que, vinguda dels confins orientals del mateix, sembla avançar subreptíciament, el cristianisme.

Durant segles, el cristianisme ha estat una religió de perdedors, una religió de les clases populars, a la que es van sumant nous adeptes. Una religió que entronitza a un vençut, a un crucificat. Pel propi absurd de la situació vist des de l’òptica triomfant de l’Imperi Romà, aquest no reacciona inicialment contra ella. Ja el propi Crist respongué (Joan 18-36) a Pilat que el seu regne no era d’aquest món. Aspecte sobre el qual Sant Pau, durant el seu exili i captivitat romana, no deixarà d’incidir: el seu regne no és d’aquest món, de manera que no pot amenaçar Roma fent caure el càstig contra els seus seguidor (tot i que dècades o segles més tard, així acabe passant)...

Amb el temps l’imperi anà sentint-se amenaçat i la figura d’algú com Jesucrist capaç de vèncer Roma i fins i tot la mateixa mort, en un món majoritàriament analfabet i supersticiós, esdevé atractiva. Es va refermant pel seu missatge de justícia, encara que aquesta siga tardana, en altre món, entre unes classes populars de cada cop més explotades.

Front a Maxenci, en la batalla del pont Milvi, a Roma, tot i que pogué perdre, Constantí triumfà, i ho féu amb el signe de la creu. Tanmateix, la seua conversió,  final, ja en el llit de mort, no consta que fóra sincera sinó més bé oportunista. Constantí comprengué que gran part de les masses romanes ja eren cristianes i no podia ni volia alienar-se el recolzament popular. Amb l’edicte de Milà al 313, es deixà de perseguir als cristians, i amb el posterior de Nicea, al 325, el cristianisme, deixant enrere llargs segles de politeisme, esdevé la nova religió oficial de l’Imperi Romà. Posteriors intents com el de Julià, anomenat l’apòstata pel seu rebuig del cristianisme i el seu desig de reintroducció del panteó clàssic romà, ja mai fructificaran. A partir d’aquell moment l’imperi era i seria per quant de temps encara durassi, cristià. Així, i per segles, la unió d’església i estat, esdevé un fet. Es legisla segons preceptes cristians però l’aplicació pràctica de dits preceptes és cosa de l’autoritat terrenal. Amb això s’aconsegueix una dualitat que fa que els aspectes religiosos, com ja va preveure Sant Agustí en la seua “Ciutat de Déu”, foren elevats, d’altre món segons l’accepció de Sant Joan, mentre que l’aplicació de la llei es descarregava en l’encara eficient entramat social de base romana emanat de l’imperi, a hores d’ara dúplice com a conseqüència de la partició de Teodosi del mateix en Imperi Romà d’Occident per al seu fill Honori i Imperi Romà d’Orient per a Arcadi. Tots dos, això sí, de confessió cristiana.

Atès que la part oriental de l’imperi i la posterior ortodoxia són majorment conegudes per al públic romanès, em centraré en el catolicisme i les seues connexions amb el poder. Des del principi, qualsevol rei de l’occident europeu, fóra ell anglès, francès o de qualsevol altra nacionalitat, intentà cercar la font de legitimitat del seu poder en la religió. Fou una manera de superar l’electoralisme d’arrel germànica mitjançant el qual el poder no s’heretava de manera patrilineal sinó electiva. Això que a priori podria semblar democràtic, era en realitat una font d’inestabilitat i freqüents assassinats pel desig d’accedir al poder a qualsevol preu. Una manera d’evitar això fou la divinització del monarca. El rei era rei per voluntat divina i el seu assassinat no era ja tan sols un delicte punible per les lleis humanes sinó també per les divines, amb una eternitat de torments post mortem. Aquesta sacralitzacio del poder arribà a extrems tan forts que veiem com fins i tot en temps recents, el dictador espanyol Francisco Franco que accedí al poder mitjançant un colp d’estat que va desencadenar una brutal guerra civil en la qual ell comptà amb ajuda de l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, encunyà la seua moneda, la peseta, anterior a l’euro, amb l’inscripció: Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios.

Vegem abans però, com es va arribar a dits extrems. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, l’autoritat terrenal passà a ser compartida entre el Papa i els diferents reis dels diferents territoris. El Papa, l’autoritat eclesiàstica màxima, com un primus inter pares, una mena d’àrbitre màxim. Aquest sistema funcionà durant segles i arribà a ser la divisa de posteriors pobles expansionistes.

Hui en dia, el catolicisme, és la varietat del cristianisme preponderant a nivell mundial, que és al mateix temps la major religió del planeta. Per què el catolicisme i no el posterior protestantisme o l’ortodoxia? La raó cal cercarla en l’abans citat solapament de poders entre Església i Estat. El catolicisme s’estengué a l’Amèrica Llatina perquè allí anaren castellans i portuguesos, i la mateixa cosa es podria dir per al continent asiàtic, on les Illes Filipines continuen sent catòliques front a la resta de territoris que no ho són, amb l’excepció de l’estat de Goa a l’Índia, ocupat pels portuguesos. Allà on el poder polític trobà una forta oposició com ara a la Xina o al Japó, la religió catòlica no arribà a quallar, car només ho feia com a companya de conquesta. Al continent africà observem un fenòmen semblant, i són catòlics països com ara Angola o Moçambic, car allí s’establiren els portuguesos, mentre que la veïna Sud-àfrica és protestant per causa dels holandesos i anglesos que allí s’hi establiren. ¿És casual que territoris tan distants com l’Austràlia o els Estats Units d’Amèrica siguen tots dos protestants? No ho és, són tots dos països de colonització anglosaxona i religió protestant perquè aquesta era la modalitat de dit poble.

Tot i així, el catolicisme, que hui en dia podria semblar de ferro, poderosíssim, la major variant religiosa dins de la major religió mundial, el cristianisme, també tingué els seus moments de perill i bé haguera pogut desaparéixer. Recordem que a principis del segle XVI, Luter proclamà el protestantisme, escindint així per primera volta, una Església que portava pràcticament indivisa més d’un mil·lenni malgrat eventuals heretgies que no triomfaren o foren reprimides, com ara l’arrianista, bogomil, càtara o husita. Eixe mateix segle, a penes una dècada pam dalt pam baix que Luter, i seguint el seu influx, Enric VIII d’Anglaterra, declarà el seu país lliure de lligams amb Roma, o com es va interpretar en el seu moment, en la seua infinita audàcia, es declarà rei i Papa al mateix temps. Continuant amb un país veí i també gran potència mundial, veiem com també França és presa d’agitació religiosa. Allí el protestantisme és una forta corrent interna i sols una massacre com la de la nit de Sant Bertomeu, aconseguirà decantar el país vers el catolicisme i no el protestantisme com els seus veïns alemanys o anglesos. El catolicisme tingué però, un formidable aliat, la família Habsburg, posseïdora en aquell moment de les potents corones espanyola i portuguesa, i per extensió del major imperi en tots els continents, que mai es conegué a la història, i que decidí apostar pel catolicisme i declarà la Contrarreforma. Si Carles V o el seu fill Felip II de la branca espanyola dels Habsburg (als quals cal sumar la branca austríaca que governaba la major part de la resta d’Europa), hagués decidit apostar pel protestantisme en lloc del catolicisme, com se fèu en Alemanya, o hagués decidit declarar-se autocèfal com en el cas anglès, hui no podríem parlar de catolicisme a les Filipines, l’Amèrica Llatina o Àfrica, quedant aquest limitat a poc més que Itàlia. Ateses les freqüents lluites i conflictes interns entre les diferents regions italianes i entre les poderoses dinasties com ara els Medici, Orsini o els dell’Este, hauria estat tan sols una qüestió de temps que alguns dels majors monarques de la Europa del seu temps hagués conquerit i ocupat el territori italià i imposat-hi els seus propis pontífexs i modalitat religiosa. Recordem el saqueig de Roma el 1525 en el qual les tropes imperials de Carles V, arribaren a tindre pres –sacrilegi!- fins i tot al propi Papa al seu Castel Sant’Angelo, amb gran escandal per a la cristiandat. La conquesta i posterior imposició de pontífexs o orientació religiosa pròpia, hauria significat sense cap dubte la fi del catolicisme. Hui en dia el catolicisme sembla ferm, invencible, però bé que va estar a punt de perir. Com en temps de l’Imperi Romà, només el fet d’aliar-se al més poderós, als Habsburg, el salvà de ser fagocitat en favor d’altres modalitats.

En el camp educatiu i en el cas específic espanyol per no centrar-nos en altres però que bé podria servir per a Portugal o Irlanda, i en part per a Itàlia o Polònia, països altament identificats amb el catolicisme, aquesta conjunció d’Església i Estat, de poder celestial i poder terrenal, tingué àmplies conseqüències fins als nostres dies. A l’estat espanyol no hi hagué i fins a molt tardanament i per poc temps, república ni laïcitat. I això valdria per dir govern en clau interna, car prerrogatives civils com ara els bateigos, defuncions i molts altres estaven exclusivament en mans de l’Església. Entre dits atributs i prerrogatives, el molt important de l’ensenyament, també majorment monopolitzat per l’església catòlica, i aquesta sempre junt al govern, al costat dels poderosos. Qualsevol ciutadà espanyol de més de quaranta anys d’edat ha crescut veient a les escoles el retrat de Franco junt a un gran crucifix i amb gran part dels seus mestres sent religiosos.

Dita situació és artificial, imposada. En dècades anteriors, i seguint l’estela de la modernitat d’altres països de l’occident europeu, el poble espanyol votà per la república laica com a model de govern, el 1930. Fou un breu periode que es va veure truncat el 1936, quan un grup de militars amb recolzament nazi-alemany i feixista-italià, beneït a més per la Santa Mare Església, donaren un colp d’estat que acabà amb la república, el laïcisme i la democràcia, per tal de reinstaurar el “vell ordre de sempre”, la dictadura o autoritarisme, la unió dels poders terrenals i celestials, el govern i l’Església. El poble espanyol no ha pogut oblidar la ràpida adscripció de la institució eclesiàstica al feixisme, i amb el retorn de la democràcia a la mort del dictador Franco a mitjans dels 70’s, l’Església, com en un procès pendular, quedà desacreditada per haver-se associat a l’antic i odiat règim. Les noves escoles que per totes parts es construiren i els nous plans d’estudi, eren nacionals però ja no religiosos, quedant la religió limitada a ser tan sols una assignatura més entre moltes altres, i no de les importants. Els professors passaren a ser també especialistes laics, i en conclusió es podria dir que el descrèdit general de l’Església en Espanya com a institució o l’apatia generalitzada dels espanyols en quant a observància religiosa –sempre que no siga festiva-, té a veure amb la sempiterna associació de l’Església al poder, un poder impopular car s’exercia contra el poble.

Per això, i per acabar, m’agradaria de nou remarcar el motiu original de l’escriptura d’aquest article, el de subratllar la concomitància de religió i poder, que en el cas catòlic, més que en el de l’ortodoxia o el protestantisme, estan estretament lligats, car heretaren el seu model nacional del tipus imperial, concretament del Baix Imperi Romà, que ja l’havia adoptat, i el continuaren, recolzant-se sempre en el major poder temporal del moment.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov / Kronstadt a 24 de setembre del 2015.

La lògica il·lògica.

Reprenc aquest intens i estimulant debat que estic mantenint amb Lluís Alemany, al voltat del corcó, el mal o almenys un dels mals que assoleix la societat occidental en els nostres temps. A El sexe dels àngels, Lluís estableix el següent raonament:

1) Tot el pensament occidental respon a la lògica, i tot el pensament semita respon a la religió. (Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica .../... Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part.)

2) Els occidentals han abandonat la lògica, el seu pensament original, i l’han substituït per la religió d’origen semític. (Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica grecoromana...)

3) La substitució de les estructures de pensament basades en la lògica occidental per les de la religió semítica porten a la decadència d’occident (...després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. .../... El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes.)

Modestament, estic en total desacord amb aquestes afirmacions. Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no era tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.

Per una altra banda, des de posicions religioses també s’ha fet servir la lògica grecoromana per a justificar postulats merament religiosos, ja siga Sant Agustí o Sant Tomàs, ja siguen els filòsofs medievals àrabs, com Al-Farabi, Avicena, Averroes, etc. A l’Edat Mitjana els estudis dels grecs fets per aquests i altres filòsofs islàmics eren molt més brillants que els que feien els occidentals –ja en decadència cristiana(?)-. Ahí trobem la lògica i la religió juntes de la mà, encara que siga difícil d’entendre.

Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.

Però més enllà dels moviments pendulars al llarg de la Història, no podem oblidar que la societat occidental actual és el resultat de totes i cadascuna de les etapes anteriors. I que l’etapa actual té les seves pròpies característiques. Lluís erra, a parer meu, quan afirma

“El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.”

Erra perquè les estructures de pensament pròpies no són només les de la lògica grecoromana, la cultura judeocristiana forma part de l’estructura, dels fonaments, dels pilars i de la jàssera. La cultura grecoromana ha tingut una importància cabdal, però el pensament grec només va aparéixer cinc segles abans que el cristià, i l’Imperi romà es consolida només 50 anys abans que el naixement del cristianisme. Els pobles gals i germànics, abans de ser conquerits per Roma, no tenien ni la més mínima idea que era l’Organon d’Aristòtil. Els gals tenien els seus druides, els germànics i eslaus tindrien els seus sacerdots també, però dels filòsofs grecs de segur que no sabien res. L'extensió del pensament religiós judeocristià i de la lògica grecoromana, van anar junt de la mà amb l'imperi romà. L’edifici es fa amb tots dos materials.

Així doncs, podem concloure que el corcó d’Occident no està per assumir quelcom que és alié, religió semítica, i abandonar el que és propi, lògica grecoromana. El corcó està en el predomini d’una ideologia, que suposadament basada en la Raó i lògica, s’ha tornat dominant, una ideologia que per irreal i il·lògica no ens satisfà. Una ideologia que imposa un model social, polític i econòmic que s’ha tornat, no sols dominant, sinó que és l’únic. El corcó occidental és una lògica il·lògica.


Òskar "Rabosa"

El sexe dels àngels.

Vaig escriure recentment un parell d’entrades al blog anomenades com a “el corcó”, quasi un encàrrec si se me permet. En principi i com bé apunta Òskar Rabosa en la seua contrarrèplica a la meua entrada, són el fruit d’un intercanvi de missatges amb motiu del recent atemptat contra els periodistes de Charlie Hebdo. Coneixent ell que sóc llicenciat en àrab li venia de preguntar-me el perquè d’un acte tan brutal per una cosa tan banal com una sàtira, i el problema és que allò que és banal o no canvia segons les societats. Cal recordar que ací li van segrestar l’edició a “El Jueves” per mostrar als actuals reis (llavors només prínceps) fornicant en portada per tal de guanyar la retribució que el govern assigna a la Corona per infant. Aparentment ací no pot un criticar la institució monàrquica i en altres parts la religió... Ja va dir Einstein, un jueu de la diàspora, i no és casual com més tard es veurà , que tot és relatiu.

Jo vaig intitular el primer dels articles, que parlava sobre el món musulmà majorment, com a “el corcó”. Cosa que Òskar en la seua brillant contrarrèplica va adduir que no era cert, i no era cert potser en perspectiva diacrònica però sí actual, i després em cita: els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder…. Així les coses, sí sembla un corcó, però jo no em referia a un corcó al llarg de la història sinó en el nostre moment actual i en el si de les nostres societats occidentals ¿Perquè ho dic doncs? Perquè en les nostres societats actuals, laïques, el corcó és intern. Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica. Bastit pels grecs i expandit pels romans a tots quatre cantons del vast imperi i això durant segles acaba conformant una mentalitat. No és gratuït ni casual. Posem exemples, si un posa la ma al foc es crema i si plou es mulla, això es sap i és evident, doncs amb aquesta mateix idea els grecs i romans van anar fent analogies i paral·lelismes i van anar desenvolupant una cultura estrictament basada en la lògica, mentre que la religió, que també hi havia i ocupava un paper important a les societats, era un aspecte merament tècnic i dedicat a sacerdots... Pensem en Grècia i Roma i pensem en sacerdots o en filòsofs i emperadors, val a dir, personatges cívics, no és cert?

Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part, i la manera d’infiltrar-se no és per ser un corcó roín  sinó perquè era la única manera de sobreviure d’un poble minoritari enfrontat a veïns més poderosos. Vegem-ho amb exemples, l’antic Israel, l’actual estat hebreu i Palestina, es trobava rodejat al sud inicialment pels faraons egipcis, i poca broma amb ells. A l’oest després amb assiris a Babilònia (nou exili) i amb hitites al nord a prop de la península anatòlica. I a això cal sumar-li els grecs amb l’ultrapoderós Alexandre Magne, i els romans, amb els quals lliuraran nombroses guerres. Per als jueus doncs, i en uns temps llunyà on encara no es separaven les coses, cultura i religó són un únic fenòmen, aquell que els diferencia dels seus veïns, aquellos que poden fer-los desaparèixer com a poble, i els valencians, desgraciadament, al respecte d’això deuríem saber-ne un gra...

Expulsats de la Terra Promesa en moltes ocasions, només el ritual, la religió, els manté units com a poble. Cal recordar que l’actual hebreu és una entelèquia, l’únic cas conegut de ressurrecció lingüística al llarg de la història. Quant al 1948 es decideix fundar l’estat d’Israel i durant les dècades anteriors d’immigració jueva massiva, ja es qüestiona si l’hebreu deu ser la llengua comuna, car no la té ningú com a llengua materna. Uns, els ashkenazis, parlen yiddisch (val a dir jüdisch) o jueu en alemany, un dialecte germànic farcit de mots i expressions semítiques o altres. Per a l’altre grup fonamental, els lladins o sefardís, i l’etimologia és evident, parlen llengües derivades del llatí, com ara una mena de castellà arcaïtzant farcit també de catalanismes o italianismes. Val a dir, parlen ja la llengua dels seus veïns. Això serà un plus per recuperar doncs l’hebreu, algun tipus d’hebreu, encara que només siga per fer-lo servir de “lingua franca”, de llengua comuna.

I reprenem l’argument doncs del corcó, el corcó no són ells estrictament com a poble minoritari que no oposa una lluita frontal. Simplement no poden, els haurien esclafat. Andorra declarant-li la guerra als Estats Units no és valentia sinó inconsciència, suicidi. Recordem el cas de David i Goliat com al·legoria de la lluita del menut (i l’enginy) contra el gran i poderós. El corcó és intern i occidental, ells continuen a la seua, perquè en el seu camp cultura i religió van unides i això sorprèn als occidentals per a qui ambdues coses van separades. Vegem-ho millor en el cas de l’islam actualment perquè el judaisme és minoritari i el cristianisme està immers al si de societats laïcitzades, que la evolució no existeix perquè la religió hi predomina i és un sistema clos en si mateix i que no atèn a lògiques ni paral·lelismes. Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica greco-romana després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. D’ençà d’aquell moment només la casta sacerdotal té accés a la cultura i el conjunt de l’imperi en poc temps s’esfondra. La Renaixença italiana, a penes aspira inicialment a reprendre el llegat de grecs i romans... Algú dubta que es vivia millor al segle II o III que al XI, XII o XIII, val a dir mil anys més tard?

El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.

En quant al títol del sexe dels àngels, una llicència poètica si se me permet, és per demostrar que parlar sobre coses indemostrables com ara la teologia és impràctic car no duu ni pot dur a res per manca de base aplicable, però que a tots els estimula. Els nombrosos comentaris dels lectors –benvinguts tots ells-, així ho certfiquen.

Bon dia a tots, a fora veig nevar per la finestra i vaig a parar d’escriure.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 10 de febrer del 2015.

Kalinka, kalinka (El corcó II).

Recentment vaig escriure un artícol titulat “El corcó”, en el qual al•ludia a la manera subreptícia en com operen els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder. Vegem el cas de Roma, que al poc més d’un segle d’adoptar el cristianisme queia estrepitosament. A l’Imperi Romà, la figura de l’emperador estava divinitzada, i era necessari que així fóra per tal de proporcionar cohesió a un conglomerat de pobles molt diversos. Fora d’això els romans et deixaven ser gal•lorromà, hispanorromà, bretò i romà, grec, egipci, celta, germànic o qualsevol altra identitat cultural adorant als seus propis déus. Per als romans, politeistes, això no suposava cap problema i la comuna adoració a la figura de l’emperador era més de caire polític, com de respecte al cap de l’estat, que d’adoració religiosa en sentit estricte.

Cap pensar que en aquells temps, fora de Roma, fora del seu àmbit cultural, només calia pensar majorment en la barbàrie. Barbàrie no entesa només en forma de brutalitat sinó més aviat de subdesenvolupament, barbàrie com a poc més de sinònim de “paleolític”. Quan en un moment de feblesa pels atacs combinats d’Atila i els huns o els diferents pobles bàrbars d’origen germànic, l’emperador va fer una crida a les armes per a defensar l’imperi, una crida que equivalia a defensar el teatre, l’alfabetització contra l’analfabetisme, els cristians es van negar a combatre perquè això implicava fer jurament d’obediència a l’emperador i això contravenia la seua estricta fe monoteista. “Allahu akbar” o “la illa-hu ilà Allah”, traduible com a Allah és el més gran o no hi ha més Déu que Allah, com a actualitzacions posteriors del mateix pensament.

Hui però toca parlar d’altra gent. En “El corcó”, citava com el pensador nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, postulava la fi de la història, val a dir, la fi de la diversitat cultural. Vençut el comunisme, el món es dirigia a una nova mena de “pax americana” amb el capitalisme com a estendard comú de la humanitat. Ni que dir cal, que aquesta visió tan cara al partit republicà amb qui Fukuyama mantenia estrets vincles, semblava idílica. Es podien haver perdut batalles, fets puntuals com ara Vietnam, però s’havia guanyat la guerra i el somni americà imperava al món. La rèplica per part demòcrata va vindre de la mà de Samuel Huntington que, en canvi, abogava per una guerra de civilitzacions. El model americà, lluny de triomfar, xocaria en les pròximes dècades amb altres models culturals arreu del món. Després de l’atemptat de les Torres Bessones i molts altres, sabem que els Estats Units es trobem vulguem qualificar-ho així o no, en una mena de guerra soterrada contra el món àrab i/o musulmà. ¿Ho estaran també en el futur contra els xinesos o la Índia, grans potències emergents? Wait and see, encara és promte per a dir-ho...

Contra qui sí han lluitat durant llargues dècades de soterrat antagonisme, és amb Rússia en la seua versió soviètica. Els soviètics van instaurar després de la revolució que va acabar amb el tsar, un sistema igualitarista respecte dels mitjans de producció, que en cas de triomfar a escala mundial, suposaria la fi del sistema capitalista de produir tant com es vol esperant vendre el màxim possible. Per al comunisme, a la base ideològica del sistema soviètic, la producció tenia que ser planificada segons les necessitats. El xoc era inevitable. Cada un dels dos països volia exportar el seu model cultural, i tecnològicament en principi anaven semblants. Per als americans, van haver-hi moments de pànic quan els soviètics es van avançar en la cursa espacial i van llançar el primer satèl•lit... Tot d’una es sentien vulnerables podent ser atacats de manera inesperada i impune des del cel; un poc vaja, allò mateix que ells van fer al Japó amb Hiroshima i Nagasaki... Al si mateix dels Estats Units, algú va treure profit d’aquella situació de pànic col•lectiu, com ara el dramaturg Orson Welles, que va radiar de manera inconscient  per a molts del seus compatriotes (a veure “L’origen d’internet” en una entrada anterior del blog), la invasió per la terra dels marcians, seguint la novel•la del seu quasi homònim H.G Wells, “La Guerra dels Móns”.

Els científics americans van doncs pensar en un sistema global i de caire tecnològic que els donara la supremacia sobre els russos en cas de conflicte, atès que es sabien menys disposats que ells al sacrifici personal, i van crear internet, un lloc no-lloc, el somni de la ubiquitat. Recent acabada la 2ª Guerra Mundial, els americans, aliats dels russos contra el nazisme, van poder comprovar l’alt grau de patiment (brutalment alt grau de patiment) al que estaven disposats a arribar els russos per tal de triomfar. Per a un occidental tota victòria té un preu, i una victòria pírrica poc més equival que a una desfeta.

Amb el temps, va caure la URSS i es va afonar l’orgull rus. Algú va reprendre el guant i va apuntar a la reconstitució de dit poder i ideologia: Vladímir Putin, el tsar de la nova Rússia triomfant (o en camí de fer-ho...). Ningú podia ni devia barrar baix cap concepte el pas de la nova Rússia. Vegem-ho amb exemples. Al 2002, Rússia es troba immersa des de fa anys en una soterrada guerra amb els txetxens i altres pobles musulmans al Caucas. Després de moltes accions brutes per un i altre bàndol, al 2002, un grup de terroristes txetxens entra fortament armat al teatre Dubrovka a Moscou i pren com a ostatge al nombrós públic allí estant, amenaçant amb matar-los a tots. La reacció de les autoritats russes és introduir gas pels conductes de ventilació per tal d’anorrear els terroristes, vora una cinquantena. El problema és que el balanç total de morts s’eleva a vora els 170, val a dir, per cada terrorista infiltrat han mort més de dos russos innocents, morts per les seues pròpies autoritats pel simple fet d’haver decidit anar a veure una obra de teatre... Escola de Beslan dos anys més tard, al 2004, un altre grup de terroristes s’infiltra a l’interior, les forces de seguretat actuen disparant contra ells. Roda i volta, uns 370 morts dels quals 171, xiquets, als quals cal sumar 200 desapareguts. Amb Rússia no es juga, que quede clar.

Sembla curiós com un poble ortodoxe com el rus, tot i l’ateisme de les últimes dècades soviètiques puga aplicar tan bé aquella vella màxima papal, i per tant catòlica, destinada a acabar amb l’heretgia càtara: “mateu-los a tots, que Déu reconeixerà els seus”.

 

Lluís Alemany Giner.

Brasov a 27 de gener del 2015-01-27

El corcó.

Al 1989 i de manera estrepitosa i sorprenent, acaben caient un rere l’altre la major part de règims comunistes a Europa i el món. Es tracta d’una implosió brutal i inesperada. Passat l’impacte, a penes tres anys més tard, el politòleg nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, publica un llibre “The End of Story”, en el qual òbviament no postula el fi de la història per abolició del temps, sinó d’una certa manera d’entendre el món tal i com venia entenent-se. Fora de circulació el comunisme, l’enemic històric del capitalisme, este anava a esdevenir el model preponderant a nivell mundial, acabant així amb allò que ell anomenava història com a successió de conflictes. Un món unificat sota la ègida del capitalisme i al capdavant de tot els Estats Units, en qualitat d’única superpotència vencedora, només podia conduir a la prosperitat.

A penes un any més tard, i contradint a Fukuyama, Samuel Huntington, un altre politòleg també nordamericà, publica un extens article a Foreign Policy, que tres anys més tard cristal·litzarà en un llibre, “The Clash of Civilizations”, en el qual contradiu a Fukuyama. Per a Huntington estem lluny d’anar a convergir en un model universal capitalista com l’americà tot i que ho puga semblar; per a ell, el món es llança més aviat a un conglomerat de conflictes identitaris. En un món de cada cop més interconnectat, les diferents civilitzacions entren en contacte i conflicte... ¿A sant de què això ara?

Passada la brama per l’atemptat contra Charlie Hebdo, especialistes de diferents disciplines, sociòlegs, politòlegs, historiadors, orientalistes i altres, tracten d’explicar al públic occidental el perquè de dit atemptat. Qualsevol occidental podria entendre un atemptat contra una base militar estrangera, en certa manera un legítim acte de guerra, però no contra una simple revista satírica. Per a un occidental, matar o creure que algú crega que es pot o deu matar pel simple fet d’un dibuixet i unes paraules, costa d’acceptar. I costa d’accepar, perquè ho analitzen des de la seua pròpia òptica i en la seua pròpia òptica més que trist –que també!-, és absurd, i un occidental es basa en la lògica.

El problema, i estem veient-ho ara, és que en el si de les nostres societats mestisses, hi conviuen pobles amb valors molt diversos i sovint contraposats. Hui mateix apareixia al diari El País, una entrevista amb un filòsof francès, Yves Michaud, que afirma que els valors de les societats islàmiques són contraposats als nostres occidentals. Des del nostre punt de vista occidental, té raó, nosaltres som individualistes i creiem en la llibertat d’acció i pensament. Les llibertats individuals com una fita inmancable. Per a les societats islàmiques però, això no són més que bajanades; no apareix en el Corà i prou. Algú argumentarà que no poden aparèixer en un llibre vell de mil cinc-cents anys, coses noves que s’han anat descobrint amb el transcórrer dels segles, però un musulmà avesat hi té una curiosa resposta: no hi apareix perquè no és important.

Per a un musulmà, el Corà és literalment la paraula de Déu. Mahoma no és més que un profeta, un transmissor. Déu parla per ell i si Déu no va mencionar alguna cosa no és perquè no existira -¿com imaginar –sacrilegi!- que ell no sabria que existiria?- sinó perquè no és important, i ell en la seua omnipotent saviesa, va voluntàriament decidir obviar-la. Per les coses que sí va dir, en canvi, no hi ha volta de fulla, i si la dona té un paper subaltern respecte de l’home o tantes altres coses que sobten als occidentals, que s’ho facen mirar, res a discutir, ha parlat Déu, que calle l’home!

Dit això, que ningú espere un conflicte major amb l’Islam en les properes dècades car no es donarà. L’Islam polític es sap tecnològicament inferior des de fa segles a les potències occidentals. Allò que sí que podem però esperar, és una plèiade de petits atacs un poc per tot arreu, al mode dels perpetrats a Charlie Hebdo, al metro de Londres o altres. Atemptats de poca envergadura i realitzats fonamentalment per llops solitaris i en molts casos amb rebuig de gran part de la comunitat musulmana. Ells simplement es dediquen a viure; el seu temps no té la cadència accelerada del dels occidentals. Una generació rere altra, i van proliferant. Només cal veure com el nombre de cristians ha baixat però el de musulmans no, i sorprenentment, fins i tot capta adeptes entre occidentals desencantats.

Al llarg de la història, tots els pobles han tingut déus. Cap poble però ha pogut demostrar més enllà de la seua pròpia creença, la existència de les seus divinitats. Les religions semítiques però, han aconseguit enterrar-ne moltes d’altres, i tot sempre de manera callada i subversiva, car el seu regne no és d’este món... ¿Què queda del panteó grecorromà o de l’altiu panteó germànic hui ja només cendra vella?

Les religions semítiques triomfen perquè són humanes, imperfectes com nosaltres mateixos. Els occidentals han arribat a un alt grau d’autonomia personal i independència, el problema és que com a espècie i des dels principis evolutius, som gregaris. És molt fàcil declarar-se ateu, qui però, en un moment de feblesa, a punt de morir no estaria disposat a creure qualsevol cosa per tal de no fer-ho? En la vida dels éssers humans, molt sovint ens sentim sols o desgraciats. Les religions, amb la seua càrrega de tasques i rites compartits, et fan sentir part d’alguna cosa més gran,  i per la paga, les semítiques prometen a més una vida futura més enllà de la mort. Per als romans, la única vida postmòrtem possible era el record llegat a les generacions posteriors mitjançant una vida virtuosa però ningú creia en una vida més enllà... Buit detectat i promesa feta, Roma esdevé cristiana, i en poc més d’un segle ha deixat d’existir...

Potser caldria plantar les orelles i veure que ara tornem a tindre un nou corcó al si de les nostres societats. Un corcó que com l’anterior també treballa de manera soterrada i amenaça acabar amb el nostre mode de vida. No ho dic perquè jo tinga una solució més enllà de no fer cas, val a dir la resistència passiva... ¿Me la respetaran el dia que mitjançanta natalitat siguen majoritaris i més poderosos? Em costaria creure-ho.

Com el comunisme, també despertarem un dia i s’haurà acabat tot, tot allò nostre, vaja... 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 21 de gener del 2015.

Cal llegir la Bíblia?

He llegit un assaig curtet titulat Acerca de la Biblia, de Robert G. Ingersoll. En aquest assaig, Ingersoll que era un ateu convençut, fa una anàlisi crítica de la Bíblia com a llibre revelat. Les crítiques són encertades i intel·ligents, dona gust llegir cosetes així. Però quan he acabat m’he preguntat, estant d’acord a la crítica que es fa a la Bíblia com a llibre revelat, ¿està justificat que la gent jove d’avui desconega la Bíblia?

Jo crec que no. El fet de que la Bíblia no siga un texte revelat, ni un llibre que conté la paraula de Déu, no justifica la seva ignorància, és més, és absolutament lamentable. Tan lamentable com la ignorància que hi ha sobre la mitologia i les creences greco-llatines. Jo tinc una Bíblia sempre a mà, i sóc ateu. Tinc amics catòlics que van a missa totes les setmanes i en la seua vida han obert una Bíblia, i dubte molt que sàpiga de memòria quans llibres té el Nou Testament i en quin ordre. Ja no dic que sàpiga que fins el s. IV, al Sínode de Laodicea (363 d.C.), no es va decidir quins eren els llibres que integren el cànon de la Bíblia.

Perquè crec que s’han de conèixer? Perquè la gent hauria de llegir la Bíblia? Perquè té un valor cultural fonamental. Es pot entendre la societat on vivim sense entre entendre el cristianisme i els seus mites? Es pot entendre la història de l’art sense entendre el paper dels escrits bíblics? Estem assistint en el cinema a un retorn dels temes bíblics, i de la mà de dos excel·lents directors com són Darren Aronofsky, amb Noé, i Ridley Scott, amb Exodus: Gods and Kings sobre Moisés i la fugida dels israelites de Egipte. De veritat trobeu que no cal que la gent conega els mites i puga tenir una base per jutjar aquestes pel·lícules. Ambdues ofereixen una visió distinta de la bíblica. Perquè? Què tracta de transmetre el director? Qui no haja llegit els mites a la Bíblia no traurà trellat de les pel·lícules. Com no traurà trellat de veure L’últim sopar de Leonardo, la Pietà de Michelangelo, El entierro del conde Orgaz del Greco... I la immensa majoria d’obres d’art occidental. Això, equival a condemnar a la ignorància als joves, i ja estan prou condemnats perquè la cultura greco-llatina pràcticament ha desaparegut dels curriculums educatius.

Però a més a més, ningú pot entendre l’actualitat si no llegeix la Bíblia. Es pot entendre el conflicte palestino-israelià sense haver llegit la Bíblia? Es pot entendre l’excepcionalitat jueva sense haver llegit l’Antic Testament? Es pot entendre com els jueus han sobreviscut a 2.000 anys de diàspora sense desaparèixer com a poble? Res té sentit, si no es comprenen les arrels de les coses. Ni tan sols podem entendre què ha passat amb Charlie Hebdo si no tenim coneixement dels textos bíblics. Per això, els periodistes i la majoria de comentaristes de tertúlies televisives donen caguera cada vegada que obrin la boca per parlar de qualsevol tema. n

Obviament, no estic diguent que ningú s’haja de creure les faules que allí es conten. Però sí dic que és important conèixer-les. Els cristianisme, com diu un ex-rector que era amic de món pare, està fins i tot al putxero dels diumentes. Per tant, cal coneixer-lo per conèixer la societat on vivim. La Bíblia és una eina necessària per entendre la societat occidental. Fins no fa massa segles, estava prohibida la seua traducció per a que el poble no fora capaç d’entendre-la, així era més sumis davant els sacerdots. Una de les primeres llavors que va fer Luter, va ser traduir-la a l’alemany perquè el poble la poguera llegir i entendre. Ara, amb nom d’una suposada laïcitat, es pretén que no es llegeixca, perquè és un llibre “sense sentit” només per a fanàtics religiosos de sectes protestants. Pels dos camins s’arriba al mateix lloc, a la ignorància del poble per a que siga fàcilment manipulable. 

Oskar “Rabosa”.

Islam i conflicte.

Fa pocs dies un grup d’islamistes radicals va atacar la seu del setmanari satíric francès Charlie Hebdo amb el resultat de dotze morts, ferint a més, greument altres quatre persones. Això ni que dir cal, ha generat una honesta onada de simpatia per la publicació francesa. Per tot arreu, internet, manifestacions al carrer amb la consigna “je suis Charlie”, jo sóc Charlie.

En qualitat de llicenciat en àrab i coneixedor per tant de la realitat de l’Islam per via indirecta dels estudis o per via directa mitjançant prolongades estades en països de confessió musulmana, creia que tenia que deixar sentir la meua veu al respecte.

Si no he escrit abans, no ha estat per mandra sinó per deixar refredar els fets. Em retenia també la sospita d’un fet posterior que esperava que acabaria passant, com així ha estat. Després de l’onada de solidaritat amb Charlie Hebdo, amb l’al•ludit motto de “je suis Charlie”, ha aparegut el quasi homònim “je ne suis Charlie”, que més lluny en significat però, no pot estar.

La gent de Charlie Hebdo ha estat assassinada per dibuixar unes vinyetes aparentment ofensives, i la gent que dies més tard branda el “je ne suis Charlie”, n’està d’acord. Strictu senso i tirant de la corda amb un paral•lelisme és com en els casos en que gent atrabiliària justifica la violació d’una dona perquè porta minifalda o provoca, i jo no n’estic d’acord. Si algú publica alguna cosa que no t’agrada, no la compres, si hi ha un programa a la televisió que no t’apanya, canvies de canal. Tan difícil resulta d’entendre? Per a la gent del “je ne suis pas Charlie”, en certa manera s’ho han buscat i s’ho han trobat. No crec que se’n alegren directament però sí hi troben una justificació. El problema és que no es pot justificar una mesura que tinga majors conseqüències (o que estes siguen irreparables com ara en el cas de la mort), que altres. Un dibuix es pot esgarrar o simplement no mirar, ressuscitar a un mort és molt més “difícil” i tràgic.

I pot ser ahi rau la clau de tot, la de gent que està disposada a creure coses indemostrables mitjançant la fe. Es podrà argumentar que la nostra actual societat occidental està corrupta o buida de contingut, però afortunadament pocs trobarien causes directes per les quals matar, i ahi trobem de nou la clau de la qüestió. No trobem causes directes per matar, però sí els nostres governs ho fan en el nostre nom, amb la nostra aquiescència mitjançant el vot atorgat. ¿No anirem a reconèixer que hem estat durant dècades patrocinant tirans i dictadors al món musulmà com a dirigents de països només perquè ens interessava el seu petroli o altres?

Mentre que els occidentals veuen el món d’una manera variable i evolutiva, els musulmans el veuen de manera invariable i segellada. Per als musulmans, per als musulmans practicants s’entèn, no cal desgastar-se pensant en la licitud de tal o qual cosa, ja Déu va parlar en el seu moment, i la seua paraula va quedar fixada en un llibre, en este cas el Corà, de manera que si en el Corà es diu que el nom de Déu és sagrat i no pot ser ridiculitzat, així com tampoc la religió i els seus preceptes, no hi ha res a dir, res a qüestionar, només cal aplicar-ho en el dia a dia, per obtenir al final de la teua vida la salvació eterna.

Observem-ho d’una manera pràctica. Els deu manaments del cristianisme, que són els mateixos del judaisme, atès que el primer és una escissió posterior del segon, posen com a preceptes principals, l’amar a Déu per damunt de totes les coses i el no citar el nom de Déu en va. No robar o matar, que per a un occidental provinent del Dret Romà serien els primers, a penes vénen en cinquè i setè lloc, quedant en mig el de no cometre actes impurs. De nou, per a un occidental de base greco-llatina, és estrany que un decàleg de preceptes religiosos s’hi fique en aspectes de moral pública. Per a grecs i romans, un sacerdot era un tècnic en litúrgia, algú que sabia que el dia tal s’utilitzava la capa morada o verda o es sacrificava tal animal o altre, però no entraven en preceptes de moral pública, que era personal, i la transgressió de la qual era penada civilment i no religiosament.

Els musulmans, en el món actual, es senten perduts. Es troben amb una cascada de coses com ara telèfons, avions o ordinadors que no existeixen en el seu llibre de referència. Cóm afrontar doncs la vida actual amb un llibre vell de més de mil cinc-cents anys? De nou mitjançant la fe... la distància és tan gran amb la realitat que o creus o no creus, i la gent que va atemtpar contra els dibuixants de Charlie Hebdo creia, i creia a més que estos havien obrat mal. Una mala obra, el nom de Déu en va, que bé mereix la mort... Al seu parer, ells han obrat bé.

Dit això, vegem com cada societat té els seus límits, a Alemanya no es pot fer apologia del nazisme sense patir conseqüències penals ni a Espanya anar contra la Corona. ¿Cal recordar que el també setmanari satíric El Jueves va veure la seua edició segrestada quan va mostrar la imatge dels prínceps copulant per procrear i cobrar subvencions per fills? Com vegem, cada cultura té els seus límits i la diferència és el grau de violència que els seguidors d’unes religions o cultures estan disposats a fer per tal de fer complir els seus preceptes. Hui en dia a Occident ja no creiem en la pena de mort , i no és casual que la religió ja no hi siga poderosa. Quan Occident era religiós, la religió tenia un paper preponderant, es cremava i torturava gent per causes d’ofensa a Déu com en l’Islam encara hui en dia. Cal recordar que l’abolició de la pena de mort o l’esclavatge no són obra del cristianisme, que en principi el condemna, sinó de la Il•lustració francesa.

Si volem viure en pau, tenim que aconseguir que la religió deixe de tindre poder sobre les nostres vides. 

*Cal apuntar, per últim, que en el món hi ha vora mil dos-cents milions de musulmans que no cal demonitzar col•lectivament com assassins per l’obra individual d’uns quants. Si en un fals paral•lelisme es volgués identificar musulmà amb assassí, repensar que la lògica dicta que amb mil dos-cents milios d’assassins, el planeta esdevindria un lloc simplement inhabitable.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 11 de gener del 2015

Amb P de...

Diguem p i tots pensem en puta, sí o no? Diguem m i tots pensem..., i no caldrà seguir especificant. Ara, que amb p, també s’escriuen pare, professió o passió, per tractar tres camps semàntics diferents, i la mateixa cosa val per a la m que dóna per escriure mare (o mama) o milió. El signe lingüístic és, doncs, arbitrari, i un poema –de nou p- monorim amb p o amb al•literació o freqüent ús d’eixa lletra o de qualsevol altra, esdevindria de quasi impossible traducció a una altra llengua en que al mateix significant li corresponen altres sons.

És evident sí, però deixes caure una p o una m solta al mig d’una conversa i allà que van les rialletes tots entenent allò que volen entendre i no la munió de potencials coses que amb un mateix so es poden dir o escriure. Entrem llavors en la eterna discussió sobre si va ser primer l’ou o la gallina. Tal cosa, el pensament abstracte occidental, és vist des d’altres parts del món, com una simple pèrdua de temps que fa a molts preguntar-se cóm mai haurem pogut evolucionar tant els occidentals. Ser tan llestos per unes coses i tan faves per a altres.

Vegem-ho amb exemples, un recent estudi d’una universitat nordamericana, Arizona o Texas crec, no ho vaig apuntar en el seu moment, demostrava que la visió de la nuditat femenina provoca activitat –excitació- en determinades àrees del cervell. A qualsevol altre poble del planeta no occidental, val a dir, sense el recurs a la tecnologia occidental, no li calen tants romanços ni experiments universitaris ni monsergues; ho  saben i prou. Posa una dona nua al mig d’un espai públic poblat de mascles i el resultat és simplement animal en la més estricta aplicació del terme... Alguns pobles però, han sublimat dites coneixences. Per als semites, naixem culpables i només Déu és just i necessari. La salvació, el bé, únicament atributs seus a ser atorgats mitjançant clàusula de bon comportament.

Ara que a l’Occident som una societat laica, i molts segles i sang que ha costat aconseguir-ho i de manera imperfecta o parcial, està de moda execrar l’Islam per endarrerit i obscurantista. Els musulmans però, no fan més que dir al pa pa i al vi vi, sense necessitat d’experiments. Ells saben que les dones exciten als hòmens (o més pròpiament els hòmens són excitats per les dones), i conseqüentment, les comminen a anar tapades o a ocupar un lloc secundari en l’escalafó social a fi de no pertorbar la correcta gestió de la res pública amb les seues provocacions.

 Roma va caure debilitada per milions de persones que es van negar a empunyar les armes contra els invasors bàrbars germànics perquè allò implicava jurar fidelitat a l’emperador, divinitzat, mentre que ells eren cristians, val a dir estrictes monoteistes. Jurar fidelitat a l’emperador, a Roma, era com ser infidel a la teua parella, car ara es requeria ser monògam a més de en la vida pública, en la vida privada. El delicte, la transgressió de la llei, va passar a ser pecat, val a dir transgressió de la llei divina. El Dret Romà arraconat en favor dels llibres revelats a profetes. El teatre, la sàtira, proscrits, si es menjava o es bevia amb deler, era pecat de gola, si es fornicava no procreativament, era luxúria... Tot tenia que estar controlat per una autoritat central, una casta sacerdotal a la que ningú controlava. De l’Orient, les religions monoteistes arribaren per colonitzar a uns pobres bàrbars com nosaltres, nascuts allà a la fi occidental del continent europeu.

Anys i panys, llargs segles, mil•lennis de control mental sacerdotal i el poder efectiu de reis i noblesa al costat per ajudar-los a reprimir a foc i sang, foguera i espasa, qualsevol conculcació d’este sacrosant ordre sagrat. De França -d’on sinó?, va vindre la Il•lustració i d’Anglaterra, recordem-ho, la pèrfida Albió, la Revolució Industrial. Ara que, ací, valents i cabuts com ningú, ens vam resistir durant segles.  Com que la virtut no és eterna sinó més aviat fràgil, amb el temps vam caure també nosaltres en mans de governs progressistes i impius que van legalitzar l’avortament i les platges per a horror de la gent de bé, es van omplir de descarades amb les mamelles a l’aire.

Reconegueu que sou uns pecadors, que secretament gaudiu de la pornografia, que se vos estimula el cervell amb la contemplació de la nuditat com ara demostren els americans. Després, cerqueu la salvació en la confessió i sereu així eternament renovats, val a dir perdonats a l’espera de la propera transgressió. Així les coses, reconegueu que només  una institució i un partit vos poden salvar de l’infern.

¿Algú més vol qüestionar que el govern de Mariano Rajoy destine 11.000 milions d’euros –i ho heu llegit bé- anuals a l’Església Catòlica? ¿Què no veieu que és pel vostre bé, que algú tenia que esmenar els errors *liberals del passat, que la llibertat sense guies sempre fa mal?

Renegats, malparits, reconeixeu-ho de nou i sotmeteu-vos, sentiu p i penseu què...? 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 22 de novembre del 2014.

Postscriptum- curiosament, la dreta es declara ara liberal! El mort li diu al degollat qui t’ha fet eixe forat...