A VOLTES I REVOLTES

A voltes sembla que, per molt que s’explique una cosa, o la gent demostra tindre seriosos problemes de comprensió o, simplement, no es concentra suficientment a l’hora de llegir. Ho explicaré de nou, de manera senzilla i esquemàtica, perquè no hi hagen més dubtes. Ara, si voleu assabentar-vos, de manera definitiva, de per què les revoltes de les esquerres són atacades de manera brutal, tant per la premsa com per la policia o l’exèrcit, mentre que les de dretes fan allò que volen i hi ha una major permissivitat en el tracte, seguiu llegint.

En la premsa internacional, quan la gent s’oposa a un govern com el veneçolà, el xinés o el rus, ho fa per la llibertat, mentre que si la revolta és contra el francés, l’español o contra el GR-20 (entès com a govern mundial), ho fa per restar llibertats. I això, per què passa?

Walter Benjamin deia que la diferència entre els extrems –els polítics— era escassa, però alhora, abismal. El feixisme i el moviment esquerrà radical es diferencien en una cosa que esdevé fonamental per entendre tot açò: el feixisme no busca canviar el sistema, mentre que l’esquerra, sí. Quan es tracta el sistema, s’ha de dir que eixe engranatge és el capitalisme, que hui podríem substituir pel liberalisme. Quant a la resta de reivindicacions com la llibertat d’expressió, la protecció social o qualsevol altra, prompte hi hauria coincidències...

Però, estes revoltes de la dreta, poden afectar el sistema? Doncs, si mirem això que passa a Veneçuela, per exemple, sí. Perquè el sistema ja està tocant el moll de l’os del capitalisme amb les successives nacionalitzacions, i cal que els més sistemàtics es revolten com si foren uns autèntics antisistema, i la repressió la realitza l’estat, diguem-ne socialista. La finalitat, però és la que s’ha explicat més amunt, o siga, que el sistema econòmic hegemònic no es qüestione, ni es canvie. D’altra banda, hem vist com a Xile, a Equador, o com haguera passat a Argentina si haguera repetit el president Macri, hi ha protestes que intenten mantindre eixos xicotets avanços socials subvencionats pels anteriors governs del progrés. A Brasil, tard o d’hora passarà, si Bolsonaro toca alguna tecla equivocada, per minúscula que siga.

La reacció de l’estat és la reacció dels poders econòmics i, per tant, la reacció del sistema. Si es revolten persones, o grups, que qüestionen allò inqüestionable, garrot i pa dur! La llibertat d’expressió només val a partir de la socialdemocràcia, i no per a la seua esquerra! Si es revolten persones, o grups, que demanen tota mena de barbaritats, però que no qüestionen ni volen canviar l’engranatge econòmic, permissivitat! A més, sempre es poden usar estos grups per neutralitzar els altres... Ara, allò bonic que ens tocaria fer és escriure sobre les revoltes de Hong Kong, no? I dic bonic perquè si ningú no qüestiona el sistema econòmic... es tracta, per tant, només de llibertat?

Salvador Sendra

Joker

Wow wow…alçar-me i moscarda al bol de cereals. Avui tampoc. Negatiu, tot negatiu, que diria l’altre. Doncs una mica sí, o si més no amb la ment encara enterbolida per l’impacte durador de Joker, una pel·lícula de la que se n’ha parlat a bastament i de diferents maneres, tocant diferents vessants.

Hi ha, en primer lloc, la mirada supèrflua de l’espectador/a de ment més obtusa i esperit abonyegat. Hi veuen una mena d’heroi o antiheroi (tan se val). Una crida a fer la revolució –la que siga-. Una quasi-ordre a desfer l’ordre. Molt bé. És una manera de no veure-ho i coure-ho. Cal entendre que, la gent normal, prou marors du a sobre com per a entrar a psicoanalitzar films de Hollywood, de la “Fàbrica de Somnis”, que deien abans. No és plat de bon gust fer-li l’autòpsia a una obra d’art, i jo tampoc ho faré (una mica sí, però una mica). Sols volia destacar alguns aspectes que, pel que he copsat al meu voltant més immediat, sembla que han passat desapercebuts, en Joker.

Fa unes setmanes que la vaig veure, i sabia que tard o d’hora n’escriuria alguna cosa. És un instint natural, aquest de voler afusellar tothom i tot a base de lletres punxegudes. O és malaltia, no ho sé. Precisament volia parlar de malalties –d’algunes malalties-. El primer que s’ha de comprendre és que el tema fonamental a Joker, és el de la malaltia mental. Joaquin Phoenix hi fa una interpretació tremebunda, aspra, colpidora, corprenedora, atabalant, espatarrant...vaja això per davant de tot. I sembla que només algú com ell podia posar-se en la pell del pallasso boig que és l’Arthur, un home que, en les seues pròpies paraules, no ha sigut feliç ni un minut de la seua vida, tot i treballar de pallasso i patir d’una estranya forma d’epilèpsia que el fa amollar rialles en qualsevol moment, sovint quan menys escau. Però no en vull fer spoiler. No. No cal. Tot i que una mica sí. És a dir, que en faré spoiler. Seguim..

 El que més m’interessa de la història és el de la relació d’Arthur amb sa mare. I la malaltia mental en abstracte, no sols la de l’Arthur. De l’amor més pur es passa necessàriament, una vegada vist l’engany, a l’odi més pur, que és el que destil·la el protagonista conforme avança la història. Deia Jacques Lacan que “l’amor més pur, el més diamantí que puga existir, és el d’aquell/a que li vol oferir allò que no té a algú que no ho vol”. Aquesta frase roman un misteri pregó per a la majoria d’ànimes que l’han llegida o sentida. No és d’estranyar. Qualsevol persona normal pensarà que no cal pegar-li tantes voltes per saber que l’amor més pur i diamantí és l’amor incondicional d’una mare envers el seu fill o filla. Però poca gent (per sort) es posa en el lloc d’aquelles persones que no han rebut cap amor, ni incondicional ni de cap classe, d’una mare negligent/indiferent/psicopàtica/egoista/paidofòbica/etc. I justament, al meu humil parer, ací rau el tema central de Joker, i la raó per que l’Arthur és com és i actua com actua. Aquesta manca d’amor incondicional desencadenaria la malaltia mental, més tard o més d’hora. Aquesta és la tesi. O així ho he entès jo, almenys.

La memòria és selectiva, diuen. També ho és l’atenció. La memòria i l’atenció són selectives, entre altres coses, per pura defensa psíquica: per no revisitar terrenys pantanosos del passat, ni fer-li cas a quelcom que ens faça potser reconnectar amb aquests traumes del passat. Trampes de la ment per salvar-nos de nosaltres mateixos. Arthur està boig, no troba un equilibri, no pot tindre amics, no pot gaudir d’una parella, però al principi de la pel·lícula encara no és cap psicòpata assassí. La seua causa, quan comença a pegar tirs, no és política ni social ni res de paregut, és individual, tot i que finalment aquest cabreig que havia anat covant durant anys, sembla que li és encomanat a la resta de la població de la ciutat. I la causa per moments sembla justa, tot i l’extrema violència i els assassinats, donat que alguns dels “executats” són homes blancs rics (una mena de Donalds Trumps de la vida), cosa la qual connecta amb les guerres culturals i polítiques actuals, i motiu pel qual alguns han interpretat més amb els seus desitjos que amb la realitat de la pel·lícula. Al meu parer. Sempre al meu parer, perquè és cert que vivim temps de rebolica –i en alguns casos de revolució, latent o desfermada-. Però insistisc, passa que el tema de fons és bastant més profund i esfereïdor, perquè està engravat en el subconscient col·lectiu humà. Més encara, és un fet biològic: la gossa o la gata que tot just després del part, es menja un dels cabdells o dels gatets, o que el rebutja. Passa en el món animal, i per tant, de diferent manera, també li passa als homo-sapiens: un mamífer més. Terrible.

Bé, una vegada arribats ací, i si voleu seguir llegint, imagine que és perquè ja heu vist Joker, si no no s’entén. La qüestió és que hi ha un tema que constitueix el tabú dels tabús, i és el que ja he apuntat més amunt: eixes mares que no estimen, o que fins i tot odien els seus fills. Pensant en aquests fills i filles rebutjats, maltractats, abusats, negligits, és que Jacques Lacan va dir el que va dir, perquè eixos fills i filles han après, malgrat tot, a estimar sense esperar el més mínim a canvi, i si de cas, esperant el pitjor. Voldrien donar-li a sa mare quelcom que no tenen, i tot sabent que de totes formes ella no ho vol. Des d’aquest punt de vista, coincidisc amb la frase de Lacan: aquest seria l’amor més pur i diamantí, més encara que el de l’amor incondicional de la mare, que al capdavall no deixa de ser pur instint natural, i no depèn a penes de la voluntat individual o la bondat innata. Es dóna o no. No hi ha més. Per sort quasi sempre es dóna. I és per això que deia que PER SORT –once again- poca gent entén el significat de la frase de Lacan esmentada.

El tema central de Joker és aquest, el que subjau a tota la trama, i només es fa explícit cap al final de la pel·lícula, tot just abans de la traca final de sang, budells i devastació. Però he constatat que en eixa escena, de manera sobtada, un 90% dels espectadors i espectadores cauen en un somni profund, per despertar-se igual de sobtadament amb els trets i el festival de sang finals. Coses de la decodificació aberrant. De nou, defensa psíquica. En cal.

Així doncs, i per dir-ho d’una manera junguiana, l’Arthur és la nostra pròpia OMBRA: totes les nostres zones més fosques cap a les que no volem mirar, perquè l’Arthur és una possibilitat en sí mateixa, allò que hauríem pogut esdevindre nosaltres en cas de no haver rebut un mínim d’amor incondicional. Fa por de pensar, no és cert?

Joker, i amb açò acabe, toca una fibra molt més profunda i sensible que una simple revolució pseudo-podemita contra “los de arriba”, protagonitzada per “los de abajo”, i totes aquestes collonades petit-burgeses d’anarquistes de saló i des del sofà de casa. Quan sent aquestes interpretacions estrafolàries, només puc que somriure i alegrar-me que la resta de gent no siga tan retorçuda com aquest modest diblogaire que sóc. També m’alegraré si heu arribat a llegir fins ací baix. Que estigueu bé i no em feu massa cas, que jo tampoc estic molt bé de la cabota ;-)

Joan Soler

EL TEATRE COM A MÀXIMA EXPRESSIÓ NARRATIVA

Llegir Bajtin mai m’ha deixat indiferent. De fet, el tractament que atribuïx a l’anàlisi dels personatges literaris, i la seua situació externa i interna, a l’hora d’esbrinar la qualitat de l’obra literària, és una vertadera meravella. Quan l’escriptor s’endinsa en la creació de cada personatge, ha de fer-ho des de fora, contemplant eixe ésser creat que transmet mirades, gestos, postures, sovint sense adonar-se’n, o, fins i tot, situant tot això en el seu indret físic o social –literari. Dita intenció creadora s’ha d’observar com si fos del tot impossible i l’autor ha de contentar-se a arribar fins on pot o creu suficient, de manera conscient, analitzant l’interior i l’exterior de les dues atmosferes que envolten la creació: a l’autor i al personatge.

Escriure i descriure tot això és sumament difícil, per fer servir un adverbi que deixe entreveure la remota possibilitat d’aconseguir-ho. Les paraules arriben on arriben, i les actituds, també. Per això, Bajtin defensa que, per assolir una bona identificació amb els personatges, cal més que la versemblança. El fet psicològic s’ha de tractar, per tant, des d’eixes diverses perspectives.

En una obra de teatre, però, el públic pot accedir a una visió especial –espacial—, si es compara amb la purament literària, cosa que pot ajudar a entendre eixes expressions o eixe ambient de manera més directa i efectiva, sempre que els actors i les actrius aconseguisquen el seu objectiu com a transmissors, ja que hi ha sempre eixe enllaç entre l’autor i l’espectador en la performance. A més, les situacions resulten més evidents a causa de la participació sincrònica d’altres elements i d’altres personatges, si escau, cosa que ens permet comprendre millor el text oral així com la seua situació. Les mirades, els moviments, les expressions, les relacions, el decorat: tot hi ajuda.

Desconec si Bajtin, en posteriors capítols de la seua crítica, s’endinsarà a analitzar el drama, però jo, després d’haver entrat en la crítica al crític, crec que és precisament ací on es troba la clau de l’obra literària del rus. De moment, ho deixe ací i ja vos aniré informant.

Salvador Sendra

CAL UNA EMPENTA MÉS: VOTEU CASADO, TINGUEU TRELLAT!

Hui, al mòbil, he vist una publicació en què hi havia un gràfic semicircular de colorets, molt cridaner i variat. Quan hi he entrat per assabentar-me de què tractava, m’he adonat que era la imatge d’una recent enquesta, on es comparava el resultat de les darreres eleccions amb resppstes recollides ara. No hi he observat res que puguera semblar rigorós, ja sabeu: número de participants, indrets on s’ha realitzat, mètode emprat, temps... Però, he de dir que tampoc ho he buscat, ja que no m’importa tot això.

Quan m’he fixat en els percentatges que detallava, he vist que la franja blava creixia, que la roja es mantenia i que la taronja defallia. El PSOE, per tant, es mantenia amb escasses pèrdues, el PP creixia amb força i Ciudadanos queia en picat. La resta, és irrellevant. I he pensat que Pedrosánchez devia estar preocupat amb els resultats d’estes enquestes tan rigoroses perquè ja notaria l’alè de Casado al bescoll. De Rivera, supose que se’n foten, l’un i l’altre, com és normal.

He pensat que seria divertit que el partit de Casado guanyara en vots el PSOE perquè Pedrosánchez defensava que el partit més votat havia d’intentar formar govern, i que la resta li hauria de donar suport per poder-ho fer i per governar. Jo no aporte res a tot això; només transcric les coses que va dir el candidato i ho adapte a una situació nova.

Com que sabem que els polítics són gent de paraula, i com vam escoltar en repetides ocasions les opinions del líder del PSOE, és evident que, en l’hipotètic cas que el PP traguera més vots, Pedrosánchez li donaria el suport necessari per governar sense l'ajuda dels extremistes. A més, també sabem que el PSOE va ser incapaç de convéncer ningú més enllà de Compromís i el càntabre Revilla –que ja van entrar convençuts a la reunió— perquè li donaren suport, o siga, que va balafiar vots i votants per tornar a convocar eleccions, i ara, si guanya el PP, hauria de cedir tot allò que demanava amb tanta intensitat i fermesa.

Ànim, Casado, una empenta, que necessitem un gobierno perquè tot funcione, ja saps: les pensions, les inversions, el finançament autonòmic i tot això.

Salvador Sendra

MÁS PAÍS, MENYS COMPROMÍS, O AIXÒ DIUEN

Un home del meu poble es volia dedicar a l’espectacle i va començar a treballar en pobles veïns. Diuen que, una volta, en un d’eixos pobles, hi va haver gent que li va llançar tomaques. La reacció va ser del tot correcta. L’actor va preguntar si eixos que les llançaven havien pagat l’entrada i que, si era així, que estaven en el seu dret d’expressar-se, fins i tot amb eixa contundència.

La intel·ligència política és un cas a banda, i així s’ha de tractar. Jo, personalment, crec que, d’intel·ligència, n’hi ha més bé poca, en la política... A molt estirar, diria que es tracta de desimboltura, o de gent desperta que reacciona ràpidament a inputs simultanis I que té la mirada posada en el curt termini. Supose que són situacions lligades a la incertesa que subjuga el subjecte polític a una duració determinada que, si erra en la seua estratègia, esdevindrà breu.

I amb esta profunda reflexió filosòfica sobre l’ontologia de l’ésser polític –ho he escrit així per si alguna persona que s’hi vincule ho llig— vull iniciar una dissertació sobre una notícia que versava sobre eixos «insults» que ha rebut Baldoví per haver entrat en la coalició de Más País. D’entrada, diré que no m’estranya el desencís del protagonista, ja que, una persona que esta dedicada en cos i ànima a ser buen chico, s’ho ha hagut de sentir molt. No crec que Rufián s’ho note tant, això dels desqualificatius, ni Rafael Hernando...

Mirar cap al centre és mirar cap a la massa, perquè és en eixe lloc on es troba la majoria de la gent, si es tenen en compte els sentiments dels enquestats del CIS. Però, alhora, mirar cap al centre és perdre l’essència, que és on hi ha el fonament de qualsevol partit polític que vullga sobreviure amb dignitat a l’onada grisa i impersonal. A vore si m’explique perquè ens entenguem tots, i totes: crec que no deu ser compatible pactar amb Errejón i anar a l’aplec del Puig, per exemple, i parlar-hi. Una cosa és una maniobra política puntual i altra és la raó de ser, vull pensar.

Finalment, he de dir que sembla que es va enganyar la militància amb males arts, ja que, primer, hi va haver la decisió dels cabdills i, després, l’aval dels afiliats i les afiliades. Per tant, no hi van haver veus discordants, ni campanyes contràries a una coalició acordada a corre cuita perquè només es buscava una empenta per a eixa decisió presa de bestreta. I, si insulten Baldoví és perquè es tracta de l’únic diputat que hi ha ara al Congreso però, els insultadors són afiliats? Eixa és la clau!

Salvador Sendra

PER QUÈ LA ‘SIMFONIA VII’ DE SHOSTAKÓVITX ÉS INSUPERABLE?

Divendres, tornant  de la faena, de camí cap a casa, escoltava una part de la Simfonia V de Shostakóvitx mentre conduïa. En arribar a la porta, vaig romandre una estona més al cotxe fins que en vaig tindre suficient per fer-me’n una idea més extensa.

No recorde on era el concert, però crec que van dir que a Madrid. El presentador va introduir la peça amb un llarg parlament en què es plantejava la vàlua de dita obra des del punt de vista de les circumstàncies del compositor. Per fer-ho, es va plantejar el dubte sobre si l’obra era realment interior, honesta, o es trobava estretament relacionada amb eixes circumstàncies que l’envoltaven, i situava l’acció en un context de pressió lligat a la dura crítica que va rebre l’autor a l’estrena del seu concert anterior.

La base de dits comentaris era un article, anònim, publicat en un important diari rus, on es titllava l’obra de burgesa, d’acomodada i de supèrflua, que exposava una manera de vore el món del tot allunyada de la Rússia lluitadora i revolucionària. Sembla ser que el compositor tenia raons fonamentades per sospitar que l’autor de dita crítica era el mateix Stalin!

El presentador va argumentar que la pressió a què es va sotmetre Dmitri va fer que temera per la seua vida, ja que el tot poderós mandatari el qüestionava i el posava al centre de la diana dels russos dolents, i no cal dir que Stalin era home de poques bromes... La tensió va comportar que Shostakóvitx es plantejarà una més que probable deportació o, com va ser el cas, un judici per alguna causa relacionada amb la traïció que acabara amb una condemna pitjor encara.

Després d’un temps d’inactivitat, supose que causada pel judici i l’interrogatori, la sort li va eixir a camí: el jutge va estar condemnat per traïció i el seu cas es va aturar. Així, va poder dedicar-se de nou a la composició i es va centrar en la Simfonia V. El resultat de l’obra va ser molt positiu, tant per a la crítica com per al públic, en la seua estrena. I és per eixa raó que el presentador madrileny no podia endevinar, a partir de la partitura, el nivell d’honestedat de l’obra. Era realment allò que el compositor volia crear?, o era, per contra, una música dissenyada per agradar al règim? No se sap, o, en tot cas, és una reflexió que requerix d’una bona dosi d’improvisació. Alguns entesos diuen que s’hi percep una quantitat alta d’ironia, ja des dels primers compassos, així com un sentiment patriòtic una mica forçat –creat a propòsit per revifar l’esperit. Jo no ho puc jutjar, ni vull; primer, perquè no estic en la pell de Shostakóvitx i, segon, perquè no conec la seua obra amb la profunditat requerida. No obstant això, em quede observant l’èxit de la peça, que ja en tinc prou!

En la Simfonia VII el dubte s’esvaïx i tot queda al descobert. Durant el setge a Leningrad, a la Segona Guerra Mundial, el sentiment de la població no deuria diferir massa del de l’autor mateix, perquè supose que l’angoixa de qualsevol rus per tot allò que estava sofrint la ciutadania assetjada pels alemanys era la mateixa que per a Shostakóvitx. És per esta raó que els dubtes sobre l’honestedat o sobre les circumstàncies que poden qüestionar la Cinquena estan del tot eliminats en la Setena.

A l’Estètica de la creació verbal, Bajtin, en el capítol dedicat a la “Forma espacial del personatge”, tracta sobre la dificultat per transmetre la interioritat de qualsevol autor sobre el seu personatge, ja que tot retrat queda mancat de la visió holística perquè sempre queda algun punt de vista per recrear: actitud, pensament, situació, relacions personals... I cada aspecte pot afectar la psicologia del mateix personatge. Però, tot açò es pot traslladar a una crítica sobre la honestedat d’una peça musical? Doncs, crec que sí, perquè si allò que hem d’esbrinar, com en el cas de Shostakóvitx, és el punt irònic, la dosi de sàtira o la quantitat d’exageració que s’hi introduïx sense que l’autor ens avance res sobre el tema, la nostra crítica necessitarà saber amb exactitud quina era l’atmosfera que envoltava l’autoria, mentre la componia, i com hi afectava, a banda d’altres característiques més recorrents i internes.

Per eixa raó crec que, en la Simfonia VII, Shostakóvitx és del tot honest, ja que no hi ha cabuda per a cap altra opció, i no cal posar en dubte els detalls genials que la nodrixen: l’atmosfera que l’envoltava coincidia –no se si era la primera volta que passava amb una intensitat semblant— amb el sentiment col·lectiu de la resta de la població russa i, per extensió, amb el dels seus governants. Per tant, i deixant de banda altres elements que es podrien considerar com a més tècnics, relacionats amb la mateixa composició, sí que hi ha el lligam que extrau tota mena de dubte sobre la peça, la reacció del poble i la dels seus governants. No cal en la Setena cap interpretació del missatge subliminar, ni de la lletra menuda o la ironia, ni sobre la necessitat de salvació o d’agradar al públic: la fusió entre el músic, el poble i els comandaments la donaven els mateixos fets, i la peça ho transmetia.

Salvador Sendra

Πриветствую, россиян!

Durant una excursió a una zona que adjectivaré com a curiosa, al nord de Geòrgia, que es diu Racha, vaig poder comprovar la realitat de la regió. En eixir de qualsevol poble, per qualsevol camí, es veien hòmens armats amb Kalashnikov, vestits com els militars i amb prismàtics. Esta situació em va sorprendre i vaig arribar a pensar que es devia a la proximitat d’Ossètia del Sud, hui sota control rus. Però, al poc de temps, em vaig adonar que estes persones no eren massa guerreres, i que els russos podien fer allò que els venia en gana. D’una banda, hi havia eixe sentiment georgià de pertanyença a una terra diferent de les llindants; d’altra banda, hi havia una estranya sensació d’enyor envers un passat no massa llunyà.

Supose que això són percepcions, les meues i les sensacions que poden tindre els georgians de la zona... A més, em vaig adonar que es tractava d’una societat incapaç d’aportar res al conjunt i que intentava explotar al màxim qualsevol situació per aprofitar-se’n. Per exemple, si hi havia un pont trencat, preferien banyar-se els peus que afegir dos fustes, i això mateix es pot fer servir en el manteniment d’un camí, pel qual s’havia de transitar amb un cotxe de tracció a les quatre rodes perquè ningú no hi tapava un clot. Però els agradava cobrir-se amb la bandereta i vendre un paisatge verge, gairebé inaccessible per la manca de camins.

L’individualisme extrem que vaig presenciar es trencava en la família i amb la famiglia. Semblava que hi havia un rerefons mafiós en cada espai i en cada obra, i més encara en les públiques. Cada dia hi havia camins tallats perquè s’havien de refer, però ningú no posava un tub per on passava un barranc, o una aigüera. Tampoc hi havia voreres. És normal que cada any hi haguera mil reparacions! La passió pels cotxes grans i importats era evident i s’hi culpava al mal estat dels camins. Preferixen comprar-se un cotxe d’importació que tapar dos forats a la porta de sa casa, no siga cas que se n’aprofite de la seua faena de deu minuts el benvolgut veí patriota georgià!

Mentre es queixaven de l’ocupació, servien menjars i licors als russos que passaven les vacances al poble, llogats. Agraïts, els saludaven mentre remugaven per darrere. Si tenen algun camí, alguna carretera, algun ferrocarril o fins i tot el metro de Tibilisi, és gràcies als russos. Ells, i elles, dubte molt que puguen construir mai res de trellat si només es dediquen a resar, a beure i a passejar el kalashnikov, per molt que se’ls ajude. Però, per a què volen tantes armes? I la resposta me la va donar un francés que vaig conéixer per eixa zona, casat amb una georgiana, i que feia més de deu anys que hi vivia, a prop d’Armènia, o siga, al sud.

En preguntar-li sobre això que havia observat, em va dir que les armes eren per caçar –supose que referint-se a la caça major. Em deia que, a les muntanyes del Caucas, hi havia ossos i que als georgians els agradava caçar-ne. Ho feien com un esport, tot i que hi havia qui se’ls menjava. No hi havia cap altre animal en un nombre destacable perquè –em deia—, en els anys que duia passejant per eixes muntanyes, hi havia vist un conill, una rabosa i una cabra! Em va dir, també, que al noranta-u van aconseguir la independència de la URSS i que des d’aleshores s’havien dedicat a matar-ho tot! Imagineu-vos què quedarà. Imagineu-vos com estaran les infraestructures si apliquem els mateixos paràmetres. I, a tot això, els russos i les russes passejant per Geòrgia sense observar cap signe de rebuig aparent; ni tan sols a la frontera d’Ossètia.

Salvador Sendra

1-O: Dos anys després.

Aquests darrers dies he estat llegint el llibre de Gene Sharp titulat “De la dictadura a la democràcia” un llibre que diuen per ahí –premsa i demés- que era el manual dels líders independentistes. Certament, el vaig descarregar fa molt de temps, però no l’havia llegit fins ara. Manca d’interés, tot i que el venien com el llibre del “no-va-més” de la lluita política no violenta.

El llibre no diu res que qualsevol persona amb un mínim sentit de l’estratègia no siga capaç de pensar. A vegades em sembla un poc il·lusori i naïf, i que Sharp en realitat no ha estat mai a cap dictadura per lluitar contra ella. No obstant això, no cal tampoc haver-hi estat per escriure el llibre perquè el que diu és de caixó.

El llibre el vaig acabar diumenge, i hui dimarts fa dos anys de l’intent de referèndum per la independència a Catalunya. I clar, m’ha vingut al cap que eixe era al llibre de capçalera dels líders de la “revolució” catalana. Sincerament, si això és veritat, crec que els líders de dita “revolució” o tenen un problema de comprensió lectora, o no saben planificar estratègies, o que finalment, sempre hi ha més “petits napoleons” que estadistes.

No crec que Oriol Junqueras tinga problemes de comprensió lectora, però sí que, des de la seua ètica catòlica, aspira a ser un màrtir de la “revolució”, el seu sacrifici serà la redempció de Catalunya. Puigdemont, tampoc n'ha de tenir, però li pot ser també l’heroi de la independència, un clar exemple de com es pot perdre el nord per afany de protagonisme. Dels Jordis, és evident que En Cuixart és un autèntic líder, capaç d’arrossegar masses, com qui no vol la cosa, en una revolta no violenta.

Respecte a la planificació d’estratègies, està clar que des de l’àmbit polític han sigut nefasts. Han improvisat. Han segut del més innocents. Com xiquets que volen jugar a jocs de major, i al final amb dos bateculs, se’ls passa la tonteria.  Millor planificat estava l’estratègia des de l’àmbit de la societat civil, que s’hauria d’haver recolzat de forma adequada amb l’estratègia política. No obstant això, al no haver-hi una plena unió en quan a estratègies polítiques i des de la societat civil, el procés corre perill de perdre's en el no-res.

El gran problema, es vulga o no, és d’egos, de qui lidera, de qui es quedarà amb la glòria si s’aconsegueix la independència, o com es repartirà eixa glòria. Junqueras, amb la seua falsa humilitat, ja va voler un pla alternatiu al que va presentar Mas, que sobre el paper era un full  de ruta perfecte, però que a la pràctica hauria estat molt difícil de portar. Tanmateix, haguera segut un bon inici de camí. Puigdemont tan prompte com va arribar al Palau de la Generalitat va ser posseït per un esperit messiànic, incompatible amb el d'Oriol Junqueras, que vol liderar mitjançant el martiri redemptor del poble català.

Gene Sharp diu que per fer caure un règim calen uns 10 anys –encara que hi ha que cauen en menys temps- si la lluita es sostinguda i hi ha una bona estratègia. Els polítics del procés ho volen tot ara, com els xiquets i els mil·lenistes, i no han pensat que la lluita va per a llarg.

Ara bé, a banda de tenir Gene Sharp com a ideòleg de capçalera, no estaria mal que ajuntaren a la lluita no violenta, allò que ja fa XXV segles ens va ensenyar Sun Tzu. Però clar, si ja no poden aplicar Sharp com per a demanar-los a més a més que apliqne a Tzu.

Òskar "Rabosa".