ON COLLONS ESTÀ ALÈSIA?

Qui sap on està Alèsia? Ningú no sap on està Alèsia! Jo llegia estes coses de menut i no sabia ben bé a què es referien, tot i l’ajuda del meu oncle, que era qui em duia els còmics d’Asterix i Obelix de França, quan ací no n’hi havia, encara. Jo era molt xicotet...

Ara, aprofitant la manca total de llibertat, el càstig esdevingut d’eixe Pecat Original que està a tocar de l’Apocalipsi,  per ser-ne més precís, he hagut de buscar la felicitat fora dels bars i de les converses, i he retornat a la lectura d’eixes coses serioses que es diuen clàssics i que hauria de ser obligatòria perquè una persona puguera opinar sobre alguna cosa. I he retornat a Alèsia, però per altra via.

Els creadors dels còmics d’Asterix i Obelix sabien què tractaven, i sembla que eren grans lectors, entre d’altres coses, de La guerra de la Gàl·lia, de César. Molt del material que hi feien servir era prestat, cosa que és normal si el període que tractes és precisament eixe de la conquesta. La documentació, a més, la podien trobar en primera persona, redactada d’una manera del tot interessant perquè no els passara com als protagonistes de la historieta, que buscaven el lloc de la batalla i ningú no volia recordar-lo: s’havia d’oblidar, una desfeta com eixa.

La batalla d’Alèsia va derrotar un conjunt d’exercits gals que es van agrupar per guanyar la batalla definitiva a César. César era millor militar i un gran estratega, i això va decantar totalment la baralla. La missió d’Asterix i Obelix era la de recuperar l’escut del gran cap dels gals que, si no recorde malament, no van trobar. Per saber el final de la història, i els protagonistes, i la situació, millor si ho llegiu vosaltres mateixos, però no el còmic, que també, sinó el llibre de César.

Salvador Sendra

Notre-Dame: Infantesa i mort d’Occident.

Oswald Spengler va escriure una obra anomenada “La decadència d’Occident”, on mantenia la tesi de que les civilitzacions eren com els organismes vius, es a dir, tenien una infantesa, joventut, maduresa i vellesa. Això, evidentment es reflexa en el seu art, i justament el gòtic era la infantesa de la civilització Occidental.

La catedral de Notre-Dame de París és una obra del gòtic primer. És una de les catedrals gòtiques més conegudes arreu del món per la novel·la de Víctor Hugo, la del geperut. Perque a més de ser una de les primeres del gòtic, no resulta de les més interesants ni de les més espectacular dins d’eixe estil arquitectònic. No obstant, siguen quines siguen els motius s’ha erigit com un símbol de la infantesa de la nostra civilització. Obviament, han transcorregut quasi mil anys, i la nostra civilització està en decadència. Hem anat travessant estadis, joventut, maduresa, i ens trobem a la vellesa.

Per a Splenger, amb el romanticisme es va arribar a la vellesa, a l’enyorança de l’infantesa, a un intent de retrobar-se, i arriba l’obra magna de la civilització. Després, només hi ha cansament, fredor, es perd la joia de la vida. I així, es vol tonar als estadis primitius, al tribalisme, a submergir-se al si matern, a la tomba.

El gòtic era la infantesa, era el tornar a la llum després de la foscor. Foscor esdevinguda després de la caiguda de una altra gran civilització la romana. Amb el gòtic arribava el començament de la civilització creada pels pobles germànics (nascuda amb el Sacre-Imperi, i amb els pobles que han marcat els darrers 1000 anys -Francs, Anglosaxons, Alemanys, etc.-),  la que ens du al final de la història, segons Hegel i acompleix la Raó. De fet, el nom de gòtic el va posar Vasari, era “modi Tedeschi", i era despectiu perquè s’apartava dels canons clàssics, era un art bàrbar, bàrbar com els gots. El terme serà recuperat pels alemanys, i recuperat en sentit positiu, amb el neogòtic al s. XIX.

Però ara crema Notre-Dame, i no només crema el símbol de l’infantesa de la civilització germànica, crema també l’últim alé d'allò que simbolitza aquella infantesa. Occident, i especialment Europa, ha envellit, i no sols la seua població és vella. Occident ja no té la força creadora. I això és el que simbolitza la imatge de Notre-Dame cremant.

Adéu Notre-Dame. Adéu Occident.

Òskar "Rabosa".

R-TV: Historia del poder polític a España.

Malauradament hi ha poques ocasions en que es poden veure entrevistes que valguen la pena. Reflexions pausades, converses que flueixen lenta i interessantme sense perdre en cap moment interés. Si Pablo Iglesias com a polític sovint dona un poc la xapa, per la repetició de les coses, la reducció al més ximple, etc., -cosa que fa intencionadament-, en canvi com a entrevistador és molt bo. I això es nota amb els entrevistat, als que sovint treu tot el suc.

Aquesta vegada entrevista a José Luís Villacañas, un molt bona entrevista, amb un home molt interessant. Una visió del que ha sigut la política a España, especialment es centren al s. XIX, però com en tota bona conversa, la línia de temps i de l’espai no està sempre definida. Si teniu una hora i quart, i voleu escoltar alguna cosa de diferent, no se’n penedireu.

Històric!!!

Aquest és un post històric. No és que tracte un tema d'història. Ni tan sols tracta un tema que serà rellevant per a la història de la humanitat. És un post històric perquè ho dic jo i s'ha acabat.

Ho dic jo i s'ha acabat, perquè estem a l'era de l'abús de l'adjectiu històric. Sembla que el dia de hui tot és històric. Som tan presumptuosos que pensem que fins a la mínima merda que caguem és històrica. Sí, històrica d'allò que reflectiran als llibres d'història d'ací 500 o 1.000 anys. Que un partit nou aconseguisca 5 milions de vots, diu que és històric. Que hi haja un canvi de govern diu que és històric. Que una dona, que damunt no va fer res de nou, siga la primera ministra de defensa, diuen que és històric. Que els donen resultats electorals del maig del 2015 diu que és històric. Que es tanque la model de Barcelona diuen que és històric. Que Rafa Nadal guanye 10 Roland Garrós, diuen que és històric.

De veres que a les persones que visquen d'ací 500 o 1.000 anys els importaran totes eixes merdes de fets? Clar que sempre hi haurà erudits que s'especialitzen en temes i busquen petites xorrades o friquis que acumulen detalls xorres de la història. Però en general, ni els llibres d'història quan parlen dels inicis del s. XXI, els importara un ravé totes aquestes xorrades. Si no, vos propose un repte, digueu-me, en comentaris, 5 ministres espanyols d'inicis del s. XX. O si voleu vos ho pose més fàcil, els presidents de l'Estat espanyol els 17 primers anys del s. XX. Veritat que no teniu ni puta idea? Doncs, això. Voleu més? Els 10 fets més destacats a les dues primeres dècades del s. XX a l'Estat espanyol. Avise, hi ha premi.

Hom pot dir que sempre hi ha un toc d'hipèrbole quan es gasta l'adjectiu "històric". El problema és que molts dels protagonistes i molts dels "grupis" d'eixos protagonistes s'ho creuen. Es pense que estan fent Història, així amb majúscula. Es pensen que realment són motors d'uns canvis. Que estan tocats per una vareta màgica i que canviaran el curs de la Història. I els "grupis" també es creuen especials, part d'eixa història, només pel fet d'haver votat, o d'anar a una manifestació, concentració o acte de partit. Els "grupis" també pensen que a l'haver triat un líder, normalment mediocre, són protagonistes de la Història. I això ho reforça el fet, que el líder sol fer-los una palmadeta a l'esquena i dir-los: Hui heu fet història. Ara bé el líder sempre pensa que qui ha fet història és ell, però ha de compartir els mèrits per seguir sent admirat.

Així doncs, aquest és un post històric, dels que faran història. Sí, perquè ho dic jo i sóc més xulo que un huit. I serà històric gràcies a vosaltres que el llegireu, vosaltres que sou els meus grupis i llegint-me feu història juntament amb aquest post. Però encara dic més, aquest post serà històric gràcies a tota la humanitat, la immensa part de la humanitat que mai llegirà aquest post, perquè els marcarà la vida sense que ells sàpiguen per què.

Aquest post serà tan històric d'ací 500 o 1.000 anys com totes les putes merdes que ens diuen que són històriques.

Òskar "Rabosa".

HISTÒRIA DEL RIGOR HISTÒRIC

Ja fa uns quants anys, quan encara era jovenet, en la tendra adolescència ―podríem dir-ho així―, uns companys i jo vam fer una incursió diürna una casa aliena. Subratlle això de diürna per restar els agreujants adients. En el grup, hi havia un xic més major ―un home, podríem dir―, i este és altre detall d’importància.

L’escorcoll va durar unes hores i, en la casa, cada u buscava allò que li semblava més interessant per a les seues inquietuds. Els innocents miràvem i, de tant en tant, intentàvem salvar alguna foto o algun objecte d’una desfeta que s’intuïa imminent. El més major, molt aficionat a la història, només recopilava factures i rebuts, pagaments i documents comptables.

Este estiu he estat rellegint Fuster i he recordat un passatge en què destacava la figura de Jaume Vicens i Vives, un historiador del segle passat, de vida breu... Sembla que va ser el percussor del mètode històric més rigorós i ja allunyat del tradicional, infantil, en què pesaven més els secrets d’alcova que els esdeveniments externs. Fuster afirma que va ser Vicens qui el va introduir a España i aporta proves i dates.

Els déus grecs, com apuntava el mateix Bowra, eren tractats a banda de la realitat terrestre, tot i que influïen en ella a partir del seus sentiments, passions i instints. L’oci etern era la seua característica comuna i, a partir d’esta realitat, movien els fils del destí dels humans en un món en què reflectien totes estes característiques tan bàsiques i humanes fruit de l’eternitat intrínseca.

La història jove i adolescent també transitava per estos indrets tan passionals, on els historiadors tractaven els reis com Homer tractava els déus. I l’exemple d’esta afirmació es troba en la història de l’escorcoll de la casa, poc abans de ser derruïda, on uns jóvens inexperts es perdien entre les anècdotes i els detalls mentre l’altre home, l’historiador, sabia exactament quin material tenia importància històrica.

 

Salvador Sendra Perelló

Vicent Baydal i la il·lusió del control històric.

Veig en el FB un article de eldiario.es titulat: Baydal, l'investigador d'Oxford que explica la corrupció valenciana mirant al passat. Qui va compartir l’article destaca la frase que el clou:

Els grans canvis socials no són mai ràpids i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta, eixa és una de les principals lliçons de la història.

Ara analitzem la frase de Baydal:

a) “Els grans canvis socials no són mai ràpids”: cert, una tautologia que no cal ni comentar. Ara bé, d’eixa qüestió cal en primer lloc saber que s’entén canvis socials. Òbviament, els grans canvis socials són els que comporten un canvi de paradigma, un canvi en la estructura de la societat, en el mode de viure i de pensar de la societat, i és indiscutible que prenen temps.

b) “i cal perseverança, paciència i un bon full de ruta”: suposa que els canvis socials poden estar guiats, poden ser dissenyat i implementats per una persona o per un grup de persones, que treballen molt, que no tinguen pressa i que tinguen un pla ben establert amb un cronograma. És a dir, han de tenir el control dels canvis i ser constants i pacients a l’hora d’implementar el pla.

c) “eixa és una de les principals lliçons de la història.” La Història sempre ens ensenya això, diu Baydal. Però, és cert? Quina gran canvi social ha tingut eixos elements?

Senyalem breument alguns grans canvis socials que han tingut lloc al llarg de la Història per vorer si reuneixen aquests elements.

1) El primer gran canvi social en la Història, va tenir lloc fa uns 10.000 anys quan l’esser humà comença el cultiu de terres i la domesticació d’animals i a fer assentaments estables. Això passa alhora a diverses parts del món, al Creixent fèrtil, a diversos llocs de Xina i de l’Índia. En tots els llocs aquests assentaments acaben desenvolupant-se les primeres civilitzacions, naixen les ciutats-estats i després un imperi. Creu algú que aquest gran canvi social tenia un full de ruta, i va ser implementat amb perseverança i paciència? És a dir, hi havia algú que anant a recollir fruïts o de cacera va pensar: mira inventarem la domesticació d’animals i plantes, després no caldrà que ens movem del territori i així farem grups humans més grans i crearem ciutats, jo no acabaré la tasca però si faig tot açò, el meu rebesnét tindrà un imperi. Veritat que no? Doncs, d’ahí no es pot extraure cap lliçó.

2) Quan un home, probablement un rabí, va començar a predicar un judaisme ortodox i va ser crucificat per oposar-se al poder de Roma (d’altra banda no haguera estat crucificat), penseu que ell tenia un full de ruta i que pensava que la perseverança i la paciència dels seus deixebles portarien a crear una religió nova i que seria la religió l’Imperi romà? Pensava Saule de Tars que el cristianisme acabaria creant un Papat? Tenien un full de ruta de per estendre el cristianisme per tot el món? Òbviament, no.

3) Quan a l’Edat Mitjana s’inventen les patents, quan més tard el protestantisme i especialment el calvinisme descobreixen l’individu com a centre del món, quan Locke diu que el contracte social es fa per establir les relacions de propietat, quan Adam Smith escriu sobre les riqueses de les nacions, quan la Il·lustració descobreix la raó, quan Watt inventa la màquina de vapor que deixaria enrere els petits tallers donant pas a les fàbriques, quan es produeix la Revolució americana i la francesa... hi ha via un full ruta que desemboca en la societat capitalista? Òbviament, no.

Deixe eixos tres exemples, però no són els únics, i afirme –per a que ho discutim si vos ve de gust- que ningun gran canvi social, ha sigut mitjançant perseverança, paciència i un bon full de ruta, la Història mostra –que no ensenya- justament el contrari.

Em sembla que si Baydal ha aprés eixa lliçó de la Història, poc ha aprés tot i ser investigador a Oxford. Els grans canvis socials no han tingut mai un full de ruta, són lents perquè la història és lenta, per això és Història, i la perseverança i la paciència tenen el mateix a veure amb els grans canvis que la deixadesa i la impaciència. Aquesta és una frase d’eixes grandiloqüents, que et deixa bocabadat quan l’escoltes, però que si penses dos segons, t'adones que és un de tants llocs comuns i de tantes estupideses com: Cuando deseas algo, todo el Universo conspira para que realices tu deseo del Pablo Coelho.

A més a més, cau a la il·lusió del control, açò és, creure que la intervenció d'hom té influència en coses en les quals no té cap influència. La il·lusió del control la defineix molt bé Antonio Turiel al seu blog The Oil Crash, un post titulat justament així “La ilusión del control”, diu:

la fe ciega en el poder omnímodo del hombre nos lleva a creer que controlamos procesos que escapan por completo a nuestro control, e incluso a nuestra comprensión simplemente porque no queremos mirarlos con objetividad. Como sociedad, somos obsesos del control, y no nos damos cuenta de la pequeñez de la Humanidad delante de los enormes procesos que hemos desatado.

No hi ha ruta que valga. Tot full de ruta per a grans canvis socials està condemnada al fracàs. L’enginyeria social, la propaganda, etc., acumulen fracassos i els suposats èxits, no són grans canvis socials i ho són perquè tenen un substrat que no depén del control. Si no fora així, el marxisme-leninisme de l'URSS encara continuaria, també els nazis haguera triomfat. Tots ells tenien una fulla ruta, molta propaganda i enginyeria social, però el substrat on es volien construir els fonaments no depenien d’ells i no els van poder modificar.

A més de la il·lusió del control, Baydal cau en un cert historicisme, que diria Karl Popper, és a dir, es vol extreure lliçons de la història per preveure o dirigir el futur. Cosa que és totalment falsa. Nietzsche no estava en el cert quan parlava de l’etern retorn, ni Hegel quan va dir que els grans fets i personatges històrics es repetien almenys dues vegades (frase que completaria Marx amb allò de “la primera vegada com tragèdia i la segona com farsa”).

Repte a qualsevol historiador, encara que investigue a Oxford o Harvard, a què demostre que la Historia ensenya el que diu Baydal.


Òskar "Rabosa".

R-TV: Història del sexe.

Una de les coses que no es habitual trobar per al gran públic, obviament en el món acadèmic si hi ha molta literatura sobre el tema, és que es parle del sexe a l'antiguitat, a la prehistoria. Quan apareixen els tabús? Quines práctiques són les mes antigues? Quan apareix el matrimoni? La fidelidad és natural? Etc. Doncs d'això va aquest documental titolat Historia prohibida del sexo. Molt interessant, no se'l perdeu.