1-O: Dos anys després.

Aquests darrers dies he estat llegint el llibre de Gene Sharp titulat “De la dictadura a la democràcia” un llibre que diuen per ahí –premsa i demés- que era el manual dels líders independentistes. Certament, el vaig descarregar fa molt de temps, però no l’havia llegit fins ara. Manca d’interés, tot i que el venien com el llibre del “no-va-més” de la lluita política no violenta.

El llibre no diu res que qualsevol persona amb un mínim sentit de l’estratègia no siga capaç de pensar. A vegades em sembla un poc il·lusori i naïf, i que Sharp en realitat no ha estat mai a cap dictadura per lluitar contra ella. No obstant això, no cal tampoc haver-hi estat per escriure el llibre perquè el que diu és de caixó.

El llibre el vaig acabar diumenge, i hui dimarts fa dos anys de l’intent de referèndum per la independència a Catalunya. I clar, m’ha vingut al cap que eixe era al llibre de capçalera dels líders de la “revolució” catalana. Sincerament, si això és veritat, crec que els líders de dita “revolució” o tenen un problema de comprensió lectora, o no saben planificar estratègies, o que finalment, sempre hi ha més “petits napoleons” que estadistes.

No crec que Oriol Junqueras tinga problemes de comprensió lectora, però sí que, des de la seua ètica catòlica, aspira a ser un màrtir de la “revolució”, el seu sacrifici serà la redempció de Catalunya. Puigdemont, tampoc n'ha de tenir, però li pot ser també l’heroi de la independència, un clar exemple de com es pot perdre el nord per afany de protagonisme. Dels Jordis, és evident que En Cuixart és un autèntic líder, capaç d’arrossegar masses, com qui no vol la cosa, en una revolta no violenta.

Respecte a la planificació d’estratègies, està clar que des de l’àmbit polític han sigut nefasts. Han improvisat. Han segut del més innocents. Com xiquets que volen jugar a jocs de major, i al final amb dos bateculs, se’ls passa la tonteria.  Millor planificat estava l’estratègia des de l’àmbit de la societat civil, que s’hauria d’haver recolzat de forma adequada amb l’estratègia política. No obstant això, al no haver-hi una plena unió en quan a estratègies polítiques i des de la societat civil, el procés corre perill de perdre's en el no-res.

El gran problema, es vulga o no, és d’egos, de qui lidera, de qui es quedarà amb la glòria si s’aconsegueix la independència, o com es repartirà eixa glòria. Junqueras, amb la seua falsa humilitat, ja va voler un pla alternatiu al que va presentar Mas, que sobre el paper era un full  de ruta perfecte, però que a la pràctica hauria estat molt difícil de portar. Tanmateix, haguera segut un bon inici de camí. Puigdemont tan prompte com va arribar al Palau de la Generalitat va ser posseït per un esperit messiànic, incompatible amb el d'Oriol Junqueras, que vol liderar mitjançant el martiri redemptor del poble català.

Gene Sharp diu que per fer caure un règim calen uns 10 anys –encara que hi ha que cauen en menys temps- si la lluita es sostinguda i hi ha una bona estratègia. Els polítics del procés ho volen tot ara, com els xiquets i els mil·lenistes, i no han pensat que la lluita va per a llarg.

Ara bé, a banda de tenir Gene Sharp com a ideòleg de capçalera, no estaria mal que ajuntaren a la lluita no violenta, allò que ja fa XXV segles ens va ensenyar Sun Tzu. Però clar, si ja no poden aplicar Sharp com per a demanar-los a més a més que apliqne a Tzu.

Òskar "Rabosa".

L’IMPERATIU CATEGÒRIC

Zizek (amb Ž i ž) analitza l’imperatiu categòric de Kant i n’extrau unes conclusions clares: per a Kant, allò bàsic en la política, o siga, l’imperatiu moral polític, es basa en la publicitat. Per entendre-ho d’altra manera, un polític no ha d’actuar mai de manera contraria d’allò que ha dit públicament que hi faria. Per tant, i si tornem a la moral, qualsevol actuació no publicada o diferent a allò exposat és, en essència, dolenta. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’he centrat a rellegir Cap a la pau perpètua de Kant i m’he centrat en els apartats on hi apareixia algun referent.

Al final de la setmana, a la premsa, hi ha hagut un gran revol causat per les peticions de les penes de la Fiscalia de l’Estat, i per les de les diferents acusacions, per a alguns d’aquells que han participat d’això que se sol denominar el Procés. La polseguera s’ha alçat per allò que es considera una petició de presó del tot desproporcionada, per a uns, i perquè l’acusació de l’Advocacia de l'Estat no ha contemplat el delicte de rebel·lió entre els que, se suposa, han comés els dirigents catalans, per als altres.

L’acusació de l’Advocacia de l'Estat, en principi no és un organisme polític, tot i que es troba lligat a la presidència del Gobierno. En este cas, dubte molt que Pedro Sánchez passara el filtre kantià, si recordem que va ser un dels impulsors de l’aplicació del conegut com a 155. La boca se li’n va anar i va fer greus acusacions contra els dirigents catalans i, per tant, ara no deuria haver-les matisades des de l’acusació que controla la seua presidència.

La justícia, la Fiscalia, com que pressuposem que es tracta d’un element independent, just i del tot separat de qualsevol moviment polític, no pot ser analitzada des del punt de vista del present escrit, excepte en allò que està publicat a l’ordenament jurídic i que explica la causa de les seues acusacions, entre elles, la de rebel·lió que, com sembla ser, és molt qüestionable, ja que la Fiscalia i part de les acusacions n’aprecien, però la de l’Advocacia de l'Estat, no. No deu estar ben escrit el document quan hi ha doble interpretació, dic jo. Però l’actuació dels líders de la revolta, sí que es pot analitzar! Ells i elles sí que són polítics, tot i que n’hi ha un parell que no: els Jordis. El parell de representants de les entitats sobiranistes no són polítics, o no ho eren en el moment en què foren engabiats. Per tant, això que diuen de políticos presos, ja d’entrada, és una mentida.

Si seguim passant el sedàs kantià sobre les actuacions del revoltats, no hi ha dubte que el superen amb escreix. La seua actuació es correspon exactament amb allò que digueren públicament en la campanya electoral i per allò que foren escollits. Per tant, es tracta d’una acció correcta, políticament correcta, moralment correcta, i aviat sabrem si també ho és judicialment.

Salvador Sendra

INFORME XXX (DE JEAN PASCAL MILLET)

Jean Pascal Millet, un amic que vol romandre a l’anonimat i per això, a partir d’ara l’anomenaré XXX, és traductor de belga-español/español-belga. Cal recordar que, a España, es parla español, a Bèlgica, belga, a Suïssa, suís, a Itàlia, italià, etc. I com que ara hi viu, a Bèlgica, el van contractar de pràctiques per fer d’intèrpret en una reunió de fiscals. XXX em va contar ahir uns detalls intranscendents de l’encontre –després d’haver ingerit al voltant de set gintònics— i jo, com no podia ser d’altra manera, vos ho conte, a vosaltres. Les traduccions estan entre claudàtors.

Tot apunta que era un assumpte sobre uns polítics que reclamaven els españoles i que els belgues no tenien massa gana d’entregar. Els españoles deien: «Nosotros os invitamos a ir a Benidorm» [Els belgues sou fans de Manolo Escobar i d’El Fari!]. I els belgues van respondre: «Mais, les espagnols le sont encore plus» [Nosaltres preferim anar a Montecarlo, al casino!]. Al final, tot i l’acurada traducció del meu company, van entrar en l’assumpte, una volta superada la fase dels regals: «Nuestro informe está impoluto e inmaculado» [Pero, si el text està de puta mare, home!]. «Il y a une tache de cafè sur le papier ici, sur l’information preceptive» [I una merda! Si en falta la meitat!].

Sembla que els fiscals belgues, en un moment de vital importància, van dir als seus homòlegs que no calia que netejaren el paper perquè esborrarien les lletres més encara, i que ells tenien fam perquè era l’hora de «l’apéritif». Els españoles van entendre eixa paraula i es van alçar de taula, d’un bot, per apuntar-s’hi i van quedar que, com que es feia tard, que els anul·larien l’ordre d’extradició per un defecte de forma, mateix, i els altres ho van acceptar perquè, així, més endavant en farien altra, d’ordre, per retrobar-se i repetir. Però esta darrera solució ja es va acordar al bar i sense traductor, perquè XXX estava pixant. A més, el document va acabar mullar de vi, de cervesa i d’una estranya salsa de tomaca picant que tot apunta que va caure sobre una espècie d’ordre de detenció española. I, qualsevol ho llegia després!

Salvador Sendra i XXX

L'últim mort.

És aconsellable deixar passar un poc de temps per tal de veure les coses amb perspectiva. Doncs bé, de l’1 d’octubre que es va declarar la –efímera, escassos segons-  independència de Catalunya, ha passat ja un mes i mig. Durant eixe temps han passat moltes coses i si les analitzem no han estat per bé de la nació que recentment ha declarat la seua independència. Les alegries duren poc a casa del pobre, en este cas, el menor dels actors. Catalunya és rica dins d’Espanya i ho seria fora d’ella i això mateix propicia que no se la deixe marxar.

La cosa ve de llarg. Des del 2010 com a mínim, quan l’Estatut de Catalunya va ser retallat pels poders espanyols.  Un clàssic, un xoc entre poders. El Parlament català es creu sobirà i elabora una llei pròpia que es retallada per instàncies superiors nacionals en arribar a la seu del poder central. A partir d’eixe moment, manifestacions massives, les més importants des de la caiguda de la dictadura franquista. Milions de persones cada 11-S al carrer per reclamar un estat propi. El Govern central no escolta, no vol escoltar, no li interessa escoltar, donant-se a més, la casualitat d’estar ocupat momentàniament per tot un mestre de la inacció (veure “Don Tancredo” Diblogacions, 27/06/2016) com és Mariano Rajoy.  Li ha costat arribar al poder, no l’ha votat ningú sinó que l’ha designat el seu antecessor, José María Aznar. Als dos els uneix la lleialtat deguda a la monolítica dreta espanyola, constantment ressentida per un present no tan brillant com un passat mitificat. Per l’altra banda, Puigdemont, successor d’Artur Mas que al seu temps ho era de Jordi Pujol. Els cadells de CiU, tot i que canvie el nom, ja no en tenen prou amb una certa autonomia dins de l’estat espanyol, senten que ha arribat el moment de més, tant com un estat propi. No serà la primera volta car Catalunya ha declarat ja anteriorment la independència d’Espanya en repetides ocasions en el passat. Com se sap no l’ha obtinguda mai i la major part de les voltes l’intent s’ha saldat amb morts.  Això era abans, deurien pensar, hui en dia no ens afusellaran com a Companys.

Cert, no s’ha afusellat a ningú encara, però tot aquell que ha gosat desafiar al poder central està en presó. Canvien els mètodes segons els temps però el resultat és sempre el mateix. Tot roman com estava, Catalunya continua sent una regió d’Espanya. No es té en compte tot allò que justifica l’existència d’una nació, la possessió d’una llengua, unes institucions. La Corona d’Aragó tenia el català com a principal llengua administrativa i el català és encara parlat per més de deu milions de persones. Cap problema, se silencia el fet sinó és que majorment se l’ignora. Ningú a Espanya sap que tanta gent parla el català, i menys encara a Europa. S’acusa als catalans de nacionalistes i insolidaris i es diu que el nacionalisme ja ha causat massa dolor recentment al continent. Els qui això diuen tenen part de raó, ara bé, parlen d’altres nacionalismes i tindrien dret a mantenir dita hipotesi en el cas de que haguera existit mai un estat català amb un nacionalisme que haguera creat guerres com han fet els altres. Sembla que els altres sí han tingut dret a fer-ho i a continuar existint, dret que se li nega a Catalunya d’entrada. Aïllada, sense amics, Catalunya sembla destinada a ser sepultada per la història. És l’últim mort.

Malgrat tot, no serà al capdavall la pròpia democràcia l’últim mort? Ningú, enlloc, alça la veu per algú que ha acabat en presó pel simple fet de voler votar...

Bucarest a 11 de novembre del 2017.

Lluís Alemany Giner

On té el cap la CUP?

Jo no acabe de veure clar quin és el paper que realment vol jugar la CUP en l’anomenat procés català. Vist des de fora, i davant de l’oportunitat que s’ha obert a Catalunya per tenir un Estat propi, hom es pot sentir despistat amb el paper que està jugant la CUP. La CUP es defineix com:

La CUP és una organització política assembleària d'abast nacional, que s'estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals.

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’articula com a espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència dels moviments cívics i populars, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Queda clar que un dels seus objectius, segons ells mateix diuen, és “un país independent” i “l’alliberament nacional”. Cert que aquest objectiu va lligat a d’altres, com que el país siga “socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals” o “l’alliberament social”. També és cert, que l’objectiu abasta a tots els Països Catalans i no només a Catalunya. Però aquests no poden dur-se endavant si primer no s’aconsegueix ser un país independent i/o l’alliberament nacional, almenys mentre la CUP no tinga una majoria al Parlament que els permeta portar els dos processos a l’hora, és a dir, que per ells mateixa puguen portar el país cap a la independència i més constituir un país que siga socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de les formes de dominació patriarcals.

No havent aconseguit una majoria que els permeta assolir els seus objectius, s’ha obert una possibilitat per aconseguir un Estat propi. Queda clar que aquesta possibilitat va amb grups amb qui ideològicament no comparteixen cap altre objectiu: ERC, que seria un partit més bé socialdemòcrata light, CiU, que té una sensibilitat més liberal, i independents que s’han afegit a JxSí per tal d’aconseguir l’Estat propi. Ara bé, ¿és essencial ara per a les CUP aconseguir que Catalunya tinga un Estat propi sense assolir la resta d’ojectius o per a ells ambdues coses han d’anar lligades? Aquesta seria la pregunta que caldria que responguera la CUP. Si la resposta és que l’essencial és l’Estat propi encara que no s’assoleixen la resta d’objectius, queda clar que haurien de donar suport a JxSí amb Artur Mas. Si la resposta és que cal aconseguir un Estat propi amb la resta d’objectius, hauran d’esperar a guanyar unes eleccions amb una majoria que els done la suficient força per poder tirar endavant els seu projecte amb la totalitat d’objectius.

Hom que s’ho mire des de fora i amb distància pot comprendre que la CUP tinga moltes objeccions a donar suport a un govern amb Mas. No és fàcil recolzar un dels partits més corruptes de l’Estat, i un President que ha fet retallades brutals, que ha cobrat als xiquets que anaven a l’escola amb un tupper perquè els pares al més cru de la crisi no podien pagar el menjador escolar, no és fàcil recolzar un dels partits que ha muntat una trama corrupta a la sanitat catalana i l’ha privatitzat, i així podríem un llarg etcètera de polítiques corruptes, salvatges i antisocials. Però es mire com es mire, JxSí, presentant com a candidat a Mas, ha tret més escons que ningú. El poble català els ha triat i si es vol assolir un Estat propi, no hi ha més remei que fer-lo amb JxSí i amb Mas.

Aquest suport a Mas deuria ser incondicional? Òbviament, la resposta deu ser un rotund no. El suport deu ser temporal, condicionat, pragmàtic i realista. Mirem-ho:

a)      Temporalitat: No hi hauria cap problema. El període de 18 mesos que Mas va fixar i després del qual es farà un referèndum amb tot els ets i el uts sembla molt raonable.

b)      Condicionat: No se li pot donar carta lliure a Mas. El Govern té com a funció només portar a Catalunya a tenir un Estat propi amb reconeixement internacional. Durant aquest 18 mesos se’ls deu exigir certes mesures socials, aturar privatitzacions o projectes destarifats com Barcelona World, etc.

c)      Pragmàtic: El idealisme, el voler aconseguir les quotes màximes que un es fixa com objectiu està bé, però aquest moments cal aconseguir un Estat propi, les posicions maximalistes deuen ser aparcades.

d)     Realisme: el suport seria només per aconseguir un Estat propi, i per això cal el suport internacional, demanar que es faça mitjançant un declaració unilateral de independència o demanar condicions per les que caldria més termini de 18 mesos deurien ser excloses. 

Açò no suposa una renúncia a cap dels altres objectius de la CUP. La CUP tindria oportunitat de desplegar tots els seus objectius, si té el suport necessari, en el procés constituent. Per això, la pregunta que he fet al començament d’aquest post: on té el cap la CUP?

Òskar "Rabosa".

Carta oberta a Oriol Junqueras.

Benvolgut Oriol Junqueras:

T’escric aquesta carta com a valencià, un valencià que sempre ha defés el dret a l’autodeterminació i que es mira amb simpatia el procés català. A mi m’agradaria que Catalunya aconseguís tenir un estat propi. Això de ser independent és una altra cosa. Mira el que ha passat a Grècia. És Grècia un país independent? Òbviament, no.

Vaja per davant, que no tenia gens de simpatia pel President Mas, que sempre m’ha semblat que faronejava amb el tema de l’estat propi, que només ho gastava per aconseguir un millor finançament i què a l’hora de la veritat es faria enrere. Això per no parlar de les retallades, de cobrar 3 euros als nens que es porten el menjar de casa a les escoles, de la corrupció de CiU, de la corrupció a la sanitat catalana que va denunciar Cafeambllet, i tota una llarga gavella de situacions poc edificants per a qualsevol país. Vull dir que entenc que és difícil tractar amb un personatge d’aquesta mena.

No obstant això, he de reconéixer que l’únic que té un projecte seriós perquè el procés cap a l’Estat propi és Mas. La proposta que va fer el president Mas el 25 de novembre de 2014, era la proposta d’un estadista, d’un home disposta a mirar més enllà de les següents eleccions, una proposta per portar a Catalunya a tenir un estat propi. Incloent la proposta d’un govern de 18 meses, govern que deu acabar amb un procés constituent després d’un referèndum una vegada es sàpiga quin suport internacional té el procés i com van les negociacions a la UE perquè un estat català encaixe.

Tu, Oriol, aquell dia estaves assegut entre el públic. Quan va acabar el president Mas, jo vaig pensar que en eixe moment tu devies haver-te aixecat i haver-li dit a Mas que el recolzaves en tot, que “endavant des de ja”. Però, no ho vas fer, cosa que també era esperable que feres, perquè tampoc tens la fusta dels grans líders que saben estar a l’altura de les circumstàncies en els moments claus. En canvi, vas voler imitar a Mas i fer la teua proposta. Em disculparàs si sóc una miqueta dur amb tu, però la teua proposta era una merda... No te l’havies treballada, no tenies en compte que per tenir un estat propi cal el reconeixement internacional, no tenies en compte que unes eleccions que pretenen ser un referèndum no hi cal posar les qüestions com corrupció, model social, retallades, etcètera, damunt la taula. A un referèndum es vota Sí o No, i no cap res més.

Si Mas es va mostrar a la seua conferència com un estadista, pel que fa al camí cap a un estat propi, tu et vas mostrar com un mediocre amb deliris de grandesa. Això es va veure reflectit en com el públic va acollir cada una de les propostes, amb il·lusió i eufòria la de Mas, amb respecte i decepció la teua. Supose que tu que vas ser present a la de Mas també ho degueres notar. ¿Tant et costava entendre que plantejar unes eleccions autonòmiques com un referèndum calia deixar de banda els programes, com ho faries a un referèndum?

Des d’aleshores has anat més perdut que un polp a un garatge. Has volgut imitar a Mas en tot, no has tingut el protagonisme d’un líder, les teues propostes han sigut sempre reactives a les de Mas, no t’he escoltat encara una proposta proactiva. Mas va quatre passes per davant de tu sempre. Tot perquè a la fi acabes acceptant la llista única o ampla de Mas. Per què ho has fet Oriol? Per què has fet perdre al poble català un temps valuós? Eren l’ambició d’endur-te la glòria de ser “el líder que va portar a Catalunya a la independència”? Era l’ambició que fos el teu projecte? Era només la perspectiva de ser el pròxim president de la Generalitat?

No acabe d’entendre per què no ho vas acceptar a novembre, per fer unes eleccions gairebé immediatament, en tot cas, sempre abans de les locals. Has vist el que diu Centre d’Estudis d’Opinió, el suport a la independència va minvant des del 9-N. És això el que t’ha fet canviar d’opinió? És això el que t’ha fet veure que anaves errat? Sí, pot ser en contestes que és perquè amb la llista única s’aconseguiria la majoria absoluta. Però de veres creus que això és prou? Creus que amb un suport d’un 42% dels votants a Europa reconeixeran la DUI? Saps que no. I saps que sense suport internacional, que no el donaran fàcilment, no hi ha estat propi.

Oriol, pots haver fet tard. Potser es guanyen les eleccions i potser s’obtinga una majoria absoluta. Però pots haver fet tard per a l’estat propi. Jo n’estic segur que has fet tard, i mantinc el que vaig escriure ací – vid. Perquè Catalunya seguirà sent España-. Però ho deixe en un “pot ser” perquè jo també puc equivocar-me. Ara bé, tinc molt clar que si després del 27-N no hi ha una majoria suficient, més vots dela la llista única i altres forces “sobiranistes”, tu tindràs una gran part de responsabilitat, tu seràs un dels que ha fet la cagada més gran, per la teua miopia i falta de visió del moment històric. També tenen miopia els de les CUP, però això ja els ho diré a ells si cal.

Bé, Oriol, ara ja t’he dit el que volia dir-te, no et moleste més,

Que tingues sort,

Atentament,

Òskar “Rabosa”.