AGUA PARA TORDOS

Prou tan poc que no arriba ni per a la famosa dita que “Plou poc però per a tan poc que plou, plou prou”.

Un dia, eixia de l’òpera d’Alicante i, a la façana d’enfront, hi havia un cartell en cada balcó demanant AGUA PARA TODOS. De camí cap a casa, hi havia cartells en qualssevol llocs (tanques d’horts, polígons industrials, ajuntaments, cases particulars...) i, a la ràdio, sembla que no hi havia altra notícia. Es reclamava a Rodríguez, l’aleshores president del Gobierno, que assecarà l’Ebre per traslladar l’aigua a Murcia i a Alicante perquè tots hi tenien dret i la Constitución així ho contemplava. Deien que eixa aigua era per a l’agricultura. Eren temps gloriosos d’entrepans i autobusos, de manifestacions i paella, de Gürtel i Coca-cola.

Ara em sorprén que ningú demane res, o que no ho faça amb la mínima vehemència. Escoltes alguna que altra declaració en alguna emissora on, sense massa gana, es reclama el reg, però sense excés d’ímpetu, la veritat. Tot i que jo pense que estem en un moment gloriós perquè, amb Catalunya intervinguda i amb un partit tan constitucionalista al poder central , ben poc costaria aprovar ara els transvasaments d’aigua des de l’Ebre, o augmentar els de Castilla, aprovar les obres i, fins i tot, començar-les.

Malauradament, la fe ha decaigut tant que ja ni es trauen els santets en processó per reclamar la pluja. Però, com és possible això si ara es té el poder –tot el poder— per actuar? La fe –tota la fe— per a pregar? I pense: no estarien prenent-nos el pèl, eixos que tant ploraven? No estarien aprofitant-se –també— dels pobres i innocents llauradors i jubilats per desestabilitzar el govern central i, de pas, Castilla, Aragón i Catalunya? Ja han passat alguns anys però, si no fóra perquè sé que el Govern de Camps i l’oposició de Rajoy, Cospedal i companyia eren gent bona i religiosa, pensaria que ens estaven enganyant i manipulant.

Salvador Sendra

Rajoy declararà davant d'un Tribunal.

Resulta que el Tribunal de la Gürtel, a la fi, ha decidit que Rajoy declare com a testimoni. Jo crec que és normal que açò passe, però, no sé, sembla que ací res és normal. Rajoy és el màxim responsable, és el President del PP, i la Cospedal, que és la secretaria general també hauria de declarar, com la resta dels secretaris generals del PP durant els anys investigats per delictes no prescrits.

És de suposar que si hi ha una investigació, que afecta les més altes esferes del partit –els tresorers ho són-, els responsables de controlar el funcionament de totes les esferes, siguen preguntats. Més a unes organitzacions piramidals. Si fora organitzacions cèlul·lars, on les diverses cèl·lules no tenen cap relació jeràrquica les unes amb les altres, seria comprensible que no se li demanaren explicacions. Si en compte d'un partit polític, del que es suposa que és una organització criminal –com és considerat el PP a la Comunitat Valenciana-, parlarem d'una organització mafiosa piramidal –com la família Corleone-, no hi hauria dubte, que el responsable de tot és cap de l'organització –Mariano Rajoy, vull dir, Michael Corleone-.

Però bé, com és un partit polític i els polítics tenen presumpció d'imbecil·litat, perquè mai s'assabenten de res -bé s'assabenten quan llegeixen la premsa i alguns ni això perquè només llegeixen diaris esportius-, hauria de ser normal que almenys els criden en qualitat de testimonis. No sé, per si hagueren vist o detectant, en les seues funcions de dirigir i vigilar, alguna cosa estranya; o, per si casualitat, tingueren alguna cosa a contar i com a ciutadans decents pogueren col·laborar amb la justícia que ells defenen, per complir i fer complir la Bíblia i la Constitució –els llibres sagrats amb els quals creuen fermament i que són allò que volen que adoptem com a model els altres-.

No deuria, per tant, ser motiu d'alarma social que Mariano Rajoy, i fins i tot Doña María Dolores de Cospedal, anaren als jutjats a declarar com a testimonis. Ells van a contar si saben alguna cosa, a col·laborar amb l'administració de justícia, que és el que fa la gent de bé, la gent decent, la gent que compleix amb la Constitució i les Lleis que ens hem donat tots els espanyols (sic). A més a més, és el que faria qualsevol persona de bé que vaja missa, a les processons de Setmana Santa i que compleix amb els manaments de la Bíblia i de la Santa Mare Església. El que fa la gent a valors, els que respecten l'Estat de Dret, els que respecten el bé comú d'España i de "los españoles muy españoles y mucho españoles".

Ara bé, vet ací, que hi ha un gran revol. Hom no pot més que assistir estranyat a aquest gran revol. ¿Quin és el problema? Un home de bé, un home que no furtat res, que no ha tocat cap euro que no siga d'ell, és cridat davant d'un tribunal a col·laborar amb la justícia, i resulta que tot el món s'escarota. Amb tot aquest escarot, resulta que l'home de bé i els seus amics, comencen a parlar de conspiracions, a defensar la innocència, a carregar contra el Tribunal, a carregar contra les acusacions que han demanat la compareixença, contra els mitjans, i contra tot aquell que gose dir que aquest bon home alguna cosa deu saber, perquè si no sap res, és més babau del que sembla.

Veient tot eixe escarot, jo no puc més que preguntar-me: ¿què està passant? Em ve al cap allò de: excusatio non petita, accusatio manifiesta.

Òskar "Rabosa".

“L’enfangà” de Ximo El Conspirador.

La farsa viscuda pel P$x€ en l'enderroc del seu cèsar ha tingut entre els seus protagonistes a Ximo Puig. No és que Ximo Puig haja donat una de les dues ganivetades mortals, això ho feren Felipe González i Cebrián actuant com un sol home i Susana Díaz qui el va aupar i ara l'ha destronat, però sí que és dels que ha fet tall. Sorpresa va causar quan es va saber que Ximo estava entre els conspiradors, menys quan hem sabut que ara està amb els que faran president a Rajoy.

Enfangar-se en conspiracions pot resultar útil si és per una bona causa, si és perquè hi ha un objectiu superior, si hi ha una ampla base social que ho admeta i al poble li resulta moralment assumible. Si no és així, els gossos de la guerra es soltaran i, normalment, els conspiradors acaben tots aniquilats. Just ara, els gossos de la guerra van solts a cal P$x€. Els conspiradors es senten segurs i guanyadors, creuen que han guanyat. Però no sembla que siguen vistos com a salvadors, ans al contrari. L'experiment els pot eixir mal, poden acabar com Cassi i Brutus, et alii.

A més a més, Ximo Puig té una difícil tasca. Bé, no sembla que ell haja tingut moltes iniciatives, més aviat un sembla un president "florero" mentre són altres que li treuen les castanyes del foc. Té la complicada tasca de governar a la Comunidad Valenciana amb un pacte, el del Botànic, i un soci de govern, Compromís, mentre advoca perquè a Madrid governe Rajoy. La papereta és complicada. I també deixa a Compromís en una situació complicada. Què faran amb el dèficit fiscal? És obvi que als pressupostos de l'any que ve s'aprovaran amb l'abstenció del P$x€, tal vegada el PP els done una miqueta de "pasteta" perquè el P$x€ se'ls engolisca, però del dèficit fiscal de la Cominidad ni parlar-ne. Això com ho explicaran quan isquen dient que la Comunidad està infrafinançada?

Per a Compromís tampoc serà fàcil. Està al govern amb qui ha fet possible que Rajoy siga president. Sí, gastaran l'argument que la Comunidad no té res a veure... i bla, bla, bla... Però el cert, és que governen amb un partit que fa president a Rajoy, que legitima a Rajoy i les seues polítiques, que legitima la corrupció del PP... Com retreure ara la corrupció de la Comunidad quan governes a qui ha perdonat els caps i dirigents de tot l'entramat de corrupció? Tampoc pots queixar-te de l'infrafinançament, si estàs governant amb qui va a permetre uns pressupostos que seguiran sense canviar res. Tot això entre altres qüestions que farien llarguíssim aquest post.

Cert és que a Compromís les taques de la conspiració de Ximo no són més que uns esguits. Cert és també que la majoria de la gent que siga votant o militant no li demanarà cap responsabilitat, sempre hi ha justificacions per justificar qualsevol cosa. Cert és que la gent no relaciona mai fets, no hi ha molta gent entrenada en la lògica capaç de construir un sil·logisme correctament, per això moltes fal·làcies de tots tipus passen com proposicions vertaderes sense cap problema.

Més cert és que Ximo "el conspirador" pot tenir problemes majors. Molts votants de P$x€ poden deixar de votar a Ximo pel fet d'haver sigut part activa en el complot contra l'ex-no-líder del P$x€ i per recolzar l'abstenció que permetrà fer a Rajoy President. La traïció que molts votants voran de Ximo, o simplement el desencantament per sentir-se enganyats, pot portar al P$x€ de la Comunidad a pegar-se el bac més gran de la seua història, i ja porten temps en caiguda lliure.

Tot açò fa que si Compromís sap gestionar aquesta situació, l'enfonsament del P$x€ podria fer que Compromís estiguera en una situació immillorable per a les eleccions vinents poder accedir al govern de la Comunidad. Clar està, sempre i quan el PP no torne a tenir majoria absoluta, cosa gens descartable, o el P$x€ relegat a la tercera posició, no s'abstinga en una investidura del candidat de PP, que vist el vist, no seria gens d'estranyar.

La política fa estranys companys de llit –es sol dir-, i Compromís ara s'ha adonat que s'ha gitat amb l'enemic. Jo vigilaria el pica-gel. 

Òskar “Rabosa”.

BENAURATS ELS QUI ESCOLTEU ELS DEBATS; MIRANT LA FOTO N’HI HA SUFICIENT!

Realment, teniu el cel guanyat! A més, qualsevol paregut amb la realitat és una simple coincidència o, pitjor encara, poden estar basats en fets reals. I esta segona afirmació sí que és errònia i intencionada. A mi, per saber-ne el guanyador, no em cal empassar-me el debat, ni escoltar cap comentari dels especialistes. Si Sánchez duia una corbata roja, Sánchez és el guanyador indiscutible. Sembla, a més, que esta volta anava amb trage, tot i que, per la posició que van mantindre els oponents, no s’hi pot apreciar.

El trage de Sánchez era important en la mesura en què va ser determinant en el debat a quatre de l’altre dia que, tot i que duia la corbata roja, l’elecció de la roba va ser pèssima. Només se li pot ocórrer a una persona com Gallardón anar vestit amb una jaqueta blau obscur i uns pantalons negres o grisos! I ho dic amb coneixement de causa perquè, Gallardón, una volta que havia de ser entrevistat en un programa d’eixos progres, va anar vestit així; i no cal que vos diga com ha acabat...

Sánchez, tot i eixir amb la corbata guanyadora i sobreposar-se a Rajoy, que va arribar amb la corbata perdedora, malgrat que esta volta anava amb la vestimenta apropiada, està condemnat al fracàs perquè, l’altre dia, a l’altre debat, va assumir la síndrome de Gallardón amb una combinació tan nefasta a la qual només li faltaven uns mocassins. Rajoy, el de la corbata perdedora, podrà seguir governant tot i el seu classicisme. Ara bé, no ho farà amb l’ajuda de Podemos, sense trage ni corbata, sense jaqueta ni camisa blanca. Amb això vull dir que Iglesias no pot pactar amb el PP perquè Gallardón ja no hi és; ni ho hauria de fer Sánchez.

Respecte a Rivera, pense que duia un trage massa estret per a l’ocasió; tant que semblava que li l’havien deixat o, pitjor encara, que era un d’eixos moderns que busquen amb massa intenció l’efecte del tallatge. L’últim suposat ―i espere que Déu no ho vullga― és que haja engreixat. La seua corbata, fina i moderneta, li donava eixa pinzellada que li treia el color grana, una mica més obscura que la de Sánchez. Per acabar, i per donar la meua opinió basada en fets reals, he de dir que Rivera és perfecte per aportar la modernitat que mereix el PP, i el convenciment. Espere, però, que no tinga el valor de posar-se la combinació de Sánchez o de Gallardón, o ja sap què li toca.

A tot això, la gran perjudicada dels debats ha estat Soraya, que hauria de pensar quin mal li ha fet a Mariano per a tan penós sacrifici, i el gran beneficiat ha estat Garzón, per no haver anat a cap, cosa que dóna lloc a la imaginació que, al final, és la millor opció davant les evidències i, a més, s’ha lliurat d’esta contundent prova de la veritat.

Salvador Sendra Perelló

PODEMOS PERD I CIUDADANOS GUANYA: ESTES SÓN LES CAUSES

Leticia Sabater explica en una entrevista a El Confidencial que s’ha gitat amb els hòmens més poderosos de España. Per sort, la dona no ha entrat en detalls sobre les tècniques utilitzades ni sobre altres cosetes més íntimes d’estes persones tan poderoses. Al lector, ara li queden dues possibilitats: creure-s’ho o no. Jo m’ho creuré perquè no puc entendre que una persona que es definix com «una monja» puga contar mentides. Les monges són religioses i, per tant, no deuen utilitzar l’engany.

La veritat és que la dona només n’anomena un, d’home poderós, i respon a un nom ben curiós: Farruquito! Mentalment repasse un seguit de banquers, polítics, escriptors i altra gent que entenc com a poderosa, bé per la seua influència directa com per la indirecta, com en el cas dels periodistes, fins i tot. No m’apareix cap de Farruquito. Busque per un cercador i sí que el trobe. Si teniu algun dubte, el busqueu, perquè val la pena.

Esta dona està, també molt definida políticament perquè es considera de dretes... A mi em sembla molt bé però preferiria fer una xicoteta prova, abans, demanant-li, simplement, que alçada la mà esquerra, per exemple. Si la passa, perfecte; això em permetria seguir esbrinant els secrets d’un personatge tan captivador... Són xicotets trucs per saber si és or tot allò que brilla, o cabells tenyits. Ara, diuen que està indignada amb Podemos i amb Pablo Iglesias.

Pot ser que la seua indignació siga perquè, si Pablo arribara a ser poderós, no és del seu estil i, per tant, no vullga gitar-se amb ell ―ja sabeu: els escrúpols de les monges i tot això. Però, la xica està totalment captivada per Albert Rivera, el de Ciudadanos. Este xic li agrada més que l’altre, tot i que el trobe una mica progre per al seu gust. A mi, salvant les distàncies, Rajoy no em pareix un home suficientment influent per a gitar-se amb Leticia, tot i que ella es considera conservadora fins i tot en el llit ―Mariano, em deus un cafè! D’altra banda, Sánchez és guapet però ja se sap: al costat de Farruquito...

Les enquestes diuen que Ciudadanos està millorant en les expectatives de vot i anul·lant la força de Podemos, que semblava que era un fenomen imparable. Ara ja sabeu per què. Però, si Albert ho té tot de cara! Fins i tot Sabater, Leticia, està llevant-se la pell per enlairar-lo. L’altre, Savater, estava més decantat per Rosa Díez, la d’UPyD, però ja se sap, Fernando: les bilabials i les llavidentals cada volta es confonen més, a España. D’altra banda, és inqüestionable que els dos, Savater i Sabater, tenen bon ull per escollir els polítics.

Salvador Sendra Perelló

Gràcies, Rajoy! Gràcies, PP!

En els darrers dies des del PP estan llançant un missatge: Gràcies espanyols, perquè gràcies al vostre sacrifici hem pogut posar fi a la crisi econòmica. Ara els números sí que els eixen. Ara que s’acaba la recessió i que prompte tornarem a principis del 2000 quan ells governaven, ens agraeixen els nostres sacrificis per poder superar la crisi.

Ara que ja ens salvem, gràcies a les supermegamesures estructurals, que han adaptat la economia espanyola al s. XXI, creant un mercat laboral flexible, enfortint el sector financer, rescatant les empreses que viuen el BOE, etc.; ara que des del FMI posen com a model de “fer reformes estructurals a Espanya”; ara que la Comissió Europea millora les previsions de creixement per Espanya; ara toca que nosaltres, el poble, agraïm al PP i especialment a Rajoy el seu sacrifici personal per España.

Perquè el poble ha tingut que veure com els salaris eren cada vegada més baixos; té que acceptar contractes laborals que ja no arriben ni a ser “basura”; es mantenen nivells de desocupació insostenibles; s’han pujat els impostes indirectes que afecten més als més pobres, mentre s’han abaixat als més rics; molts pares han vist com els seus fills passen gana, més de dos milions de xiquets no mengen el que cal; els nivells d’exclusió social són de nivells de països “tercermundistes”; la classe mitjana ha desaparegut pràcticament; els menjadors de Cáritas s’han omplert; els desnonaments han sigut el pa nostre de cada día; han tingut que veure con s’acaben les beques de menjador; els estudiants han vist com les beques per estudiar son inexistents mentre els pugen les taxes a les Universitats; els autònoms han vist com els seus negocis s’enfonsen, molts amb deutes que aguantaran pràcticament de per vida; etc. Tots els mals que vosaltres ja coneixeu i que probablement heu patit.

Resulta evident que el poble ha patit, i encara patirà. Tot ha sigut pel bé de la “nación española”. Però ara, gràcies als PP i a Rajoy, tots aquests patiments s’acabaran. Prompte tornarem a treballar tots, a guanyar diners i a gastar-los en mariscades, a poder entrar a qualsevol centre comercial i dir: “Això ho pague jo”. Prompte, tornarà la felicitat. El cel a la terra. Espanya serà el País de Xauxa, on els rius seran de mel, lligarem els gossos amb botifarres, tots tindrem Mercedes, BMWs, Audis, per a anar a treballar de manobre o de gepsàire...

Com el PP, i especialment, Rajoy ho han fet/faran possible, és hora de donar-los les GRÀCIES. Perquè el poble ha patit, però, ¿i ELLS? Si sabéssiu el que han patit ells.... Una cosa que no es pot ni imaginar. Una cosa  molt gran. Ells han patit el que no està escrit.

 

Oskar "Rabosa"

Burrereishon forever

Tot i que encara no s’ha mort, Eric Reed Boucher, més conegut com a Jello Biafra per la unió de Jell-O, un popular complement nutritiu nord-americà i Biafra, un estat africà d’efímera existència on la fam va ser una constant, pot descansar tranquil; el seu llegat té successors. A la gèlida i llunyana Islàndia, qualque dècades més tard, però té successors... 

Als 70’s, abandonant Colorado on havia nascut, Reed es dirigeix a Califòrnia per estudiar economia. Sembla ser però que els freds càlculs econòmics el deixaven –i perdó per la repetició- fred davant les flagrants injustícies socials que veia cada dia. Armat d’humor, humor corrosiu, va concórrer a l’alcaldia de San Francisco al 1979, quedant en quart lloc. Després se’n va deixar de política i es va dedicar a la música amb una banda de companys tan sarcàstics i iconoclastes com ell, els Dead Kennedys, que havien fundat l’any anterior. El nom ja té molt de revelador. En els republicans Estats Units de Nord-amèrica, al·ludir als Kennedys (o als Rothschild o Rockefeller...) equival a parlar a Europa de testes coronades com ara els Borbons, Windsor e tutti li quanti, de manera que parlar de la mort de dits personatges, quan en la memòria col·lectiva encara estava viu el magnicidi de dos dels membres de dita família, el president J.F i el seu germà Robert, que semblava que també podia guanyar la presidència abans de caure també ell assassinat, implicava polèmica d’entrada. 

Els Dead Kennedys, van traure un àlbum el 1980 intitulat Fresh Fruit for Rotten Vegetables (fruita fresca per verdures podrides), el contingut del qual semblava més un deliri d’alcohol, amfetamines, lisèrgics i opiacis dignes del París més canalla i surrealista de principis de segle que d’una simple banda musical. Està clar que Dalí, Buñuel, Antonin Artaud, Picasso i una bona colla de gent més se’n van passar i molt amb l’absenta per París, però algú s’imagina deliris del tipus California über alles (parafrasejant l’himne nacional alemany Deutschland über alles), stealing people’s mail (robant-li el correu a la gent) o drug me (droga’m) com a cançons? Si això no semblava prou, afegim-hi altres perles del tipus let’s lynch the landlord (peguem-li d’hòsties a l’amo de la casa) o I kill children (mate xiquets)... Qui no ha fantasiejat amb no pagar el lloguer? Ara, l’altra aquella de sacralitzar a Sant Herodes infanticida... cada u té els seus límits. Valga però per demostrar que disparaven amb bala de plom, de plom rovellat i infecte...

Així les coses, reprenem l’argument del llegat a la distància. Al 2008, l’estat i poble islandès es troba sorprenentment en bancarrota. Sembla ser que els seus economistes per allò de l’equidistància entre el continent americà i l’europeu, havien estat apostant pel primer per allò de la major liberalització econòmica. Cau Lehman Brothers, cauen altres, i així així, es fa la bola gran, i la gent a Islàndia, que confiava en els seus polítics i economistes, es veu de bones a primeres en bancarrota. Planys i queixes, indignació. Un parell d’anys més tard, al 2010, i reprenent el llegat sardònic de Jello Biafra, a les eleccions a l’alcaldia es presenta un curiós personatge fins al moment desconegut fora dels cercles de la patafísica, val a dir la burrera, Jon Gnarr. Este senyor es va fer localment famós amb un disc de curiós –com a mínim- títol, No Regrets (res a lamentar), en el qual fa versions de coneguts temes romàntics, disfressat això sí, de Hitler... 

Jon Gnarr té les coses clares i un programa infalible que ningú pot replicar i que li valdrà l’alcaldia de Reykjavik. Funda un partit al que anomena simplement el Millor Partit, i clar, qui va a votar al segon (o tercer o quart...) millor partit quan té la possibilitat de votar simplement al millor? Per la paga, durant els debats i enfrontaments amb la resta de candidats els deixa muts quan declara solemnement que allò que diuen els seus rivals no és més que pura xerrameca: ell i només ell pot fer més promeses que ningú, atès que no pensar respectar-ne cap!

Remant un poquet més de per ací, sembla que Mariano Rajoy i el PP, hagen copiat sinó obertament adoptat dit programa... ¿Qui no recorda que no anava a haver amnistia fiscal ni que els impostos no apujarien? ¿No anava a baixar a l’atur i lluitar-se efectivament contra la corrupció? Caldria convenir que més complir el seu programa se l’ha incomplit  metòdicament!

 

Així les coses només queda postular que s’arrepleguen de les carreteres les putes per portar-les a les institucions per a substituir als inútils dels seus fills, i cridar ben fort: 

Burrereishon forever beibi, do you comprenez!!!!!!????

 

*Si tot això era teoria, vegem ara d’aplicar la burrera a la vida fins a les últimes conseqüències i declarem que volem la tornada al poder del mai suficientment preat Eduardo Zaplana o el seu adlàter Paquito Camps i tornem a cridar més fort que mai Burrereishon forever... Ara que, dit això, com en allò de I kill children, jo com a mínim, de nou, tinc els meus límits i no ho acabe de “vore” clar...

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 17 de novembre del 2014.