Miscel·lània: pensaments despensats (7).

Sovint no sé si la meua dificultat, i el poc goig que sent, per relacionar-me socialment es deu a la meua introversió, a la meua misantropia o a ambdues coses a proporcions iguals o desiguals.

*****

Acabaré sent un asceta, preferisc una vida ascètica a viure rodejat de tanta estultícia.

*****

Si el nom fa la cosa i a les coses les enumerem, la forma que tenen els economistes i els polítics de convertir a les persones en coses és canviant-los el nom per un número o donar-los nom de cosa -com per exemple capital humà-.

*****

Per afinar el nas i poder captar l'olor, l'essència, d’aquest món, no hi ha res com llegir a Cioran, concretament “Breviario de podredumbre”.

*****

Afirma Cioran

“En todo hombre dormita un profeta, y cuando se despierta hay un poco más de mal en el mundo...”

El que no diu és que en aquells que el profeta no desperta hi ha la necessitat de seguir a un profeta. Profetes i seguidors, tots junts empitjorant el món.

*****

Alguns antropòlegs i estudiosos socials lamenten la pèrdua de la transmissió cultural oral, intergeneracional, posen de manifest la falta de comunicació tant fora com dins de la família. Aquestes formes de comunicació transmetien una forma d’estar-en-el-món, ara eixe paper el fa la TV i ho fa també de forma oral adornat amb boniques -o lletges segons convinga- imatges. En realitat no ha canviat res, o millor dit gaire bé res, només la relació entre l’emissor i el receptor -sense espai per a la imaginació- i una nova configuració d'estar-en-el-món.

*****

Cervantes va errar al escriure la famosa imatge de Don Quijote, els gegants i els molins. En realitat els molins si eren gegants, però ell els va veure com molins i en passar per davant, els gegants el van esclafar com s’esclafa a un escarabat. El mateix passa hui en dia, on veiem grans edificis i centres de negocis no hi ha més que monstres sense escrúpols, però continuem enlluernats per paperets de colors, teletes i drapets, llumetes i parauletes, mentre ens esclafen com a escarabats.
 

Òskar "Rabosa"

EL DRAMA DE NÀIXER

Si haguera de situar el principi de tots els mals, sense dubte l’indicaria en el mateix moment del naixement. A partir d’este punt concret, la resta és un drama de què no es pot fugir, de cap manera. Al cinema, hi ha la comèdia, com al teatre o a la literatura, però, simplement, perquè es queden de camí; perquè s’aturen quan volen. Al final de la història, com sempre, hi ha el drama.

He estat escoltant i llegint Emil Cioran i les seues reflexions sobre la mort, i estes son fàcils d’explicar: nàixer és l’inici del drama i morir no és cap de mal, sinó que resulta ser un alliberament. El naixement, ningú no se’l planteja o, si més no, ho fa qui et concep. La mort ens sufoca però, això sí, sense raó. Quan arriba el naixement, nosaltres hi estem però, quan ho fa la mort, nosaltres marxem i ja no ens atrapa. Doncs, per què preocupar-se?

Resposta simple i absoluta, la anterior, per a aquell, o aquella, que defuig el final. La solució, per a uns, és la vida al més enllà; per als altres, les reencarnacions. Ara bé: heu pensat què significa, realment, això? Si nàixer, per a Cioran, és ja l’inici del drama, renàixer és la continuació del mateix. L’alliberament no es troba en la certesa de no abandonar mai este món, més bé al contrari: en la certesa de poder-ho fer. La vida, sinó, seria una comèdia, i la comèdia, el pitjor dels mals.

En una de les meues òperes preferides ―possiblement per ser la primera que vaig vore i escoltar de Wagner― es tracta este tema amb una total senzillesa; el vaixell sense rumb de L’holandés errant busca la manera d’alliberar-se del mal de la vida, diguem-ne eterna. L’amor d’una dama salva el capità del vaixell del suplici i li atorga la possibilitat d’acabar amb la desgràcia d’haver nascut. La dama mor perquè el capità puga morir! Què hi ha de més bonic que la manera en què Wagner ens presenta el drama de la vida? Què hi ha de més bonic que l’amor? ―incloent, en este, l’amor a la creació, en honor a Cioran.

Pot ser que, a l’hora d’escoltar, o llegir, Emil, hi ha qui es plantege les seues expressions i el seu pensament com pessimista, turmentat, suïcida... Però, a l’hora d’escoltar Wagner, algú es planteja estes coses? No, no i no! Doncs, aquí està la peça de L’holandés errant perquè puguem replantejar-nos la relació humana amb la religió i amb la vida que, si s’aprecia, i alguna cosa té de bona, eixa és que, en el fons, ens sabem sabedors de la seua brevetat i intensitat. La comèdia és un drama i el drama és la realitat del naixement; el pal·liatiu es troba en l’amor i, al final, es cura amb la mort. 

Salvador Sendra Perelló