CRISI

Ja sé que no deuria haver escrit esta paraula, però no ho he pogut evitar. Si escriure a un blog ja significa que hi ha una potencial llibertat d’expressió –sempre que no te’n vages de la pinça—, s’ha d’aprofitar l’avinentesa. A més, sempre he cregut que he d’adreçar-me a persones adultes i amb esperit crític, sense intentar adoctrinat ningú, perquè jo menge d’altres coses, i bec... Els diaris, les televisions, les ràdios i altres productes semblants es dediquen a manipular a canvi de beneficis, amb un estil d’agència i un ordre premeditat. Escullen allò que volen que siga notícia i com ha de ser. El periodisme s’ha acabat fa temps i, per rematar-lo, els seus practicants no saben escriure, ni parlar. No podem demanar-los més, com per exemple, que pensen per ells mateixos!

No s’ha pogut formar govern –i ara és quan deu abandonar la lectura qualsevol persona crèdula i manipulada— perquè s’aproxima una crisi. I, com n’estic tan segur, d’eixa aproximació? Perquè han passat deu anys des de l’anterior: la resta és un càlcul matemàtic. Però, per fer-hi front, caldrà de nous ajustaments fiscals, i dubte molt que Podemas els acceptara sense més perquè les seues propostes no es troben en la línia del liberalisme, tant del de dreta com del de centredreta o del progressista; tant fa.

A Biàrritz, li degueren llegir la cartilla, a Pedrosánchez: retallades i apujades d’impostos o retallades més grosses. Catalunya –i que em disculpen els seus habitants (i habitantes)— no és tan important, i cal dir-ho perquè, de les coses transcendentals, no se’n parla, i de Catalunya hi han parlat. Crec que amb el Brèxit, la guerra comercial entre Xina i EE.UU., la nova crisi del petroli amb Iran, la desacceleració alemanya i alguna cosa més sumada a la catastròfica data de la dècada, n’hi ha més que suficient. Catalunya, al cap i a la fi, és un problema judicial, que no polític, de moment.

Ara ja sabeu per què no hi ha hagut govern, tot i que els votants del PSOE i les de Podemas en volien: es diu dèficit. Ara ja sabeu quina és la major crisi de la democràcia: que els governats i els partits polítics no governen per al poble, ni el representen.

Salvador Sendra

UNA FOTO AMB OBAMA

Obama ha visitat el Reino de España per donar unes conferències i  la gent ha aprofitat l’avinentesa per fer-se fotos amb eixa persona que ha canviat el transcórrer de la historia del món. Hi ha hagut un abans i un després d’Obama perquè, per exemple, els EE.UU. ja no seran mai més els mateixos i ja estan preparats, fins i tot, per escollir un president gay, com a Luxemburg, o un pobre home de qui tots se’n riuen, com han fet!

El món també ha experimentat una considerable millora des de la concessió del premi Nobel de la pau a una persona que encara no havia fet res, però cal afegir que ha estat la primera volta que els Nobel han especulat com si fos una aposta d’una cursa de cavalls o una compra d’accions a la borsa. L’acabat de nomenar president d’EE.UU. va rebre el premi amb molta dignitat i, després, va fer tots els possibles per a fer-se’n mereixedor, com, per exemple, estabilitzar tot l’Orient Pròxim i l’Afganistan.

Realment, la concessió del reputat trofeu va ser tota una novetat. Per explicar-ho millor, a mi em fa la sensació que podria ser equiparable a qualsevol alumne/a de màster que es matricula en una assignatura d’especialització, de Dret administratiu mateix, i se li concep el títol perquè, en un futur pròxim, podria ser diputat/da o president/a d’una comunitat autònoma i saber molt sobre allò que s’explicarà als estudis escollits.

Una volta retirat de la presidència, el dirigent americà supose que es dedicarà a guanyar diners, perquè la política està molt mal pagada, i és aconsellable fer servir els contactes que s’han pogut adquirir durant el temps de govern, tot i que, quan manava, sembla que les fotos eixien cares... Sinó, que li pregunten a l’expresident Camps què havíem de pagar quan els cabdills de la Gürtel li tramitaven els permisos per aconseguir la preuada foto amb Obama.

Si a Sánchez ja li ha vingut bé la foto amb Barak, a Felipe no li ha anat pitjor. El presidente Pedro està de moda i ja ha té un àlbum amb Macron; ara, altre amb Obama. El rei Felipe no pot dir que estiga en gràcia però no m’estranya: ningú –i et mire a tu, Letizia— li ha dit que el Gernika no és el millor escenari per mostrar-se a l’endemà de concedir un títol nobiliari a la néta del dictador? Millor escenari haguera estat el Valle de los caídos, i l’explicació de l’obra d’art haguera sigut la mateixa.

Salvador Sendra

A EEUU HI HA UN PRESIDENT ECOLOGISTA

Escoltar els informatius de la ràdio o llegir la premsa diària no és, ni de bon tros, un factor que puga avaluar el nivell d’informació de què disposa cada individu. Més que llegir i escoltar, cal buscar persones que, com faré jo, puguen ensenyar-nos a esbrinar el missatge real de la comunicació, o bé donar-nos-el esbrinat, per estalviar-nos esforços. Sovint podem llegir i escoltar coses sense disposar de la facultat per separar el gra de la palla i, després, el que passa és que se’ns crea una confusió excessiva d’allò que ens envolta quan les coses, en realitat, són molt més simples.

Donald Trump és ecologista i, a més, quasi m’aventuraria a dir que alternatiu. La seua manera de vore el món, tot i ser peculiar, per simple, deixa entreveure eixos tons d’autèntica ximpleria. Potser m’he excedit amb això de la “manera de vore el món”... Ara bé, si pensem que els mitjans de comunicació no ens aporten la seua vertadera imatge és perquè segurament ell mateix la desconeix.  I eixe problema se solucionaria si la filla i el gendre deixaren d’interrompre’l perquè el gran geni ens il·luminara amb la seua saviesa i el seu saber estar.

La solució proposada de construir el mur de la frontera amb México amb panells fotovoltaics és una gran idea perquè, a més de la funció primera de qualsevol mur, la de dificultar el trànsit, ens ajudaria a protegir el planeta dels perills de l’escalfament de l’atmosfera. Finalment, eixa paret desangelada tindria una imatge diferent i més acord amb el segle XXI. I, a vore qui és el guapo que s’hi oposa! Amb quines raons es pot desmuntar l’enginy del president? Jo, de moment, només hi veig una possibilitat que, si no és del tot contrària, sí que pot esmenar el projecte.

Si pense en la gran quantitat de peces de cement que es poden necessitar per realitzar l’obra, de sobte m’adone que caldria aportar alguna modificació perquè, si el mur ja es pot considerar ecologista, amb uns retoquets quedaria niquelat: jo el construiria amb material reciclat! A més, com que paga México... Ho dic per si hi ha algú que pensa que la meua proposta pot apujar els costos als americans de més al nord. I així ja quedaria el projecte arrodonit, esperant un Congrés valent que acceptara el repte ecològic nord-americà del present segle i, a més deixaria sense arguments tots aquells que han dit res sobre la manca d’implicació del president amb la ciència i l’energia per aturar el canvi climàtic.

Salvador Sendra

Missing America…

Missing America, i per Amèrica cal entendre els Estats Units d’Amèrica. Una frasse que té una significació ambigua en la seua llengua original, l’anglès. El primer sentit és el d’una Amèrica absent, que no es deixa notar a nivell mundial com ho feia en les últimes dècades. Una Amèrica que ha abdicat voluntàriament del seu paper d’única superpotència al món després de la caiguda del bloc soviètic o el comunisme com a ideologia. La segona significació que es pot sobreentedre és la d’enyorar Amèrica, cosa que farà bramar a més d’un progressista de la vella generació, que farcida d’idealisme, va créixer creient un deure moral ineludible el d’oposar-se als Estats Units d’Amèrica per imperialistes i prepotents (i no els faltava la raó en molts casos concrets).

Hui en dia i particularment sota la presidència de Barack Hussein Obama, es manifesta clarament el primer aspecte. Amèrica ha renunciat a liderar. El seu predecessor George Bush fill es va empantanar en guerres a l’Irak o l’Afganistan. Cert que, segons ell, calia fer-ho atès que hi havia que venjar els atemptats islamistes de l’11S, que causaren la caiguda de les Torres Bessones de Nova York i la mort de vora unes tres-mil persones. Ara bé, això no ho explica tot, car son pare ja va encetar l’anomenada Primera Guerra del Golf, i Al-Qaeda no hi tenia encara res a veure...

Obama, declarat pacifista front als falcons dretans del partit republicà com ara els hipertestosteronitzats Bush, texans de l’ala dura, intentà tancar d’alguna manera els conflictes heretats: no ho ha aconseguit. A punt d’acabar el seu segon mandat, el món bull en conflictes, tants sinó més com en l’època Bush.

Analitzant, han anant apareguent nous factors. S’ha passat del rol d’única superpotència mundial dels Estats Units, a una multipolaritat que fa que actors nous com ara la Índia, la Xina, el Brasil o altres tinguen cotes de poder que no havien tingut mai. L’Europa Occidental, el Canadà, Austràlia o el Japó, aliats tradicionals, semblen viure una època d’estancament o com a mínim de no expansió. Tant els anomenats països occidentals com els Estats Units, semblen haver optat únicament pel poder tou, en contraposició al poder fort o militar que els va caracteritzar en el passat en tant que potències colonials.

Noves potències i copiant el seu model, els han llevat el pa de la boca. Xina o la Índia (o Corea del Sud), no han inventat el capitalisme, però semblen estar traguent-li més profit ara mateix que les nacions històricament capitalistes ja des de l’adveniment de la Revolució Industrial. El problema és que el món es troba superpoblat i contaminat com mai abans. Pot el planeta aguantar l’embranzida del capitalisme salvatge destructor de l’ecologia unes quantes dècades més? Probablement no...

Per altra banda, noves ideologies han surgit que no existien en el temps del domini fort nord-americà. L’Islam, que semblava una ideologia arcaica, ha renascut al llarg de molts països i compta amb adeptes –novetat!- fins i tot entre part del jovent occidental. Per a ells tampoc l’ecologia és fonamental car el Corà res al respecte diu sinó la multiplicació d’efectius i l’adoctrinament als seus postulats a nivell planetari global. Islam o res, per a tots, semblen dir, i es declaren en guerra contra el món. Un món al que, de nou, sense un poder fort, li resultarà difícil plantar cara. Rússia, l’antic enemic vençut, sembla tornar a volar alt amb Putin, i tant aquest com el seu poble, tenen una determinació i valors incompatibles als de les febles democràcies occidentals, per la paga, cada volta més demogràficament envellides.

Missing America... Amèrica no es mostra present, ara bé, veient els abans citats nous actors al tauler mundial, caldrà preguntar-se si també la segona acepció de Missing America, la d’enyorar-la, no esdevindrà realitat....

Diuen els castellans que “quien tiene boca se equivoca”, val al dir que qui actua, pot errar. Caldrà veure el tamany dels probables nous errors xinesos, indús, musulmans o russos per veure si al cap del temps, algun dia en el futur, no enyorarem el poder fort nord-americà dels “good old days”.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 22 de febrer de 2016.

Kalinka, kalinka (El corcó II).

Recentment vaig escriure un artícol titulat “El corcó”, en el qual al•ludia a la manera subreptícia en com operen els pobles semites al llarg de la història, mai una clara batalla frontal sinó una lenta infiltració en les files de l’altre fins a fer-se amb el poder. Vegem el cas de Roma, que al poc més d’un segle d’adoptar el cristianisme queia estrepitosament. A l’Imperi Romà, la figura de l’emperador estava divinitzada, i era necessari que així fóra per tal de proporcionar cohesió a un conglomerat de pobles molt diversos. Fora d’això els romans et deixaven ser gal•lorromà, hispanorromà, bretò i romà, grec, egipci, celta, germànic o qualsevol altra identitat cultural adorant als seus propis déus. Per als romans, politeistes, això no suposava cap problema i la comuna adoració a la figura de l’emperador era més de caire polític, com de respecte al cap de l’estat, que d’adoració religiosa en sentit estricte.

Cap pensar que en aquells temps, fora de Roma, fora del seu àmbit cultural, només calia pensar majorment en la barbàrie. Barbàrie no entesa només en forma de brutalitat sinó més aviat de subdesenvolupament, barbàrie com a poc més de sinònim de “paleolític”. Quan en un moment de feblesa pels atacs combinats d’Atila i els huns o els diferents pobles bàrbars d’origen germànic, l’emperador va fer una crida a les armes per a defensar l’imperi, una crida que equivalia a defensar el teatre, l’alfabetització contra l’analfabetisme, els cristians es van negar a combatre perquè això implicava fer jurament d’obediència a l’emperador i això contravenia la seua estricta fe monoteista. “Allahu akbar” o “la illa-hu ilà Allah”, traduible com a Allah és el més gran o no hi ha més Déu que Allah, com a actualitzacions posteriors del mateix pensament.

Hui però toca parlar d’altra gent. En “El corcó”, citava com el pensador nordamericà d’origen japonès Francis Fukuyama, postulava la fi de la història, val a dir, la fi de la diversitat cultural. Vençut el comunisme, el món es dirigia a una nova mena de “pax americana” amb el capitalisme com a estendard comú de la humanitat. Ni que dir cal, que aquesta visió tan cara al partit republicà amb qui Fukuyama mantenia estrets vincles, semblava idílica. Es podien haver perdut batalles, fets puntuals com ara Vietnam, però s’havia guanyat la guerra i el somni americà imperava al món. La rèplica per part demòcrata va vindre de la mà de Samuel Huntington que, en canvi, abogava per una guerra de civilitzacions. El model americà, lluny de triomfar, xocaria en les pròximes dècades amb altres models culturals arreu del món. Després de l’atemptat de les Torres Bessones i molts altres, sabem que els Estats Units es trobem vulguem qualificar-ho així o no, en una mena de guerra soterrada contra el món àrab i/o musulmà. ¿Ho estaran també en el futur contra els xinesos o la Índia, grans potències emergents? Wait and see, encara és promte per a dir-ho...

Contra qui sí han lluitat durant llargues dècades de soterrat antagonisme, és amb Rússia en la seua versió soviètica. Els soviètics van instaurar després de la revolució que va acabar amb el tsar, un sistema igualitarista respecte dels mitjans de producció, que en cas de triomfar a escala mundial, suposaria la fi del sistema capitalista de produir tant com es vol esperant vendre el màxim possible. Per al comunisme, a la base ideològica del sistema soviètic, la producció tenia que ser planificada segons les necessitats. El xoc era inevitable. Cada un dels dos països volia exportar el seu model cultural, i tecnològicament en principi anaven semblants. Per als americans, van haver-hi moments de pànic quan els soviètics es van avançar en la cursa espacial i van llançar el primer satèl•lit... Tot d’una es sentien vulnerables podent ser atacats de manera inesperada i impune des del cel; un poc vaja, allò mateix que ells van fer al Japó amb Hiroshima i Nagasaki... Al si mateix dels Estats Units, algú va treure profit d’aquella situació de pànic col•lectiu, com ara el dramaturg Orson Welles, que va radiar de manera inconscient  per a molts del seus compatriotes (a veure “L’origen d’internet” en una entrada anterior del blog), la invasió per la terra dels marcians, seguint la novel•la del seu quasi homònim H.G Wells, “La Guerra dels Móns”.

Els científics americans van doncs pensar en un sistema global i de caire tecnològic que els donara la supremacia sobre els russos en cas de conflicte, atès que es sabien menys disposats que ells al sacrifici personal, i van crear internet, un lloc no-lloc, el somni de la ubiquitat. Recent acabada la 2ª Guerra Mundial, els americans, aliats dels russos contra el nazisme, van poder comprovar l’alt grau de patiment (brutalment alt grau de patiment) al que estaven disposats a arribar els russos per tal de triomfar. Per a un occidental tota victòria té un preu, i una victòria pírrica poc més equival que a una desfeta.

Amb el temps, va caure la URSS i es va afonar l’orgull rus. Algú va reprendre el guant i va apuntar a la reconstitució de dit poder i ideologia: Vladímir Putin, el tsar de la nova Rússia triomfant (o en camí de fer-ho...). Ningú podia ni devia barrar baix cap concepte el pas de la nova Rússia. Vegem-ho amb exemples. Al 2002, Rússia es troba immersa des de fa anys en una soterrada guerra amb els txetxens i altres pobles musulmans al Caucas. Després de moltes accions brutes per un i altre bàndol, al 2002, un grup de terroristes txetxens entra fortament armat al teatre Dubrovka a Moscou i pren com a ostatge al nombrós públic allí estant, amenaçant amb matar-los a tots. La reacció de les autoritats russes és introduir gas pels conductes de ventilació per tal d’anorrear els terroristes, vora una cinquantena. El problema és que el balanç total de morts s’eleva a vora els 170, val a dir, per cada terrorista infiltrat han mort més de dos russos innocents, morts per les seues pròpies autoritats pel simple fet d’haver decidit anar a veure una obra de teatre... Escola de Beslan dos anys més tard, al 2004, un altre grup de terroristes s’infiltra a l’interior, les forces de seguretat actuen disparant contra ells. Roda i volta, uns 370 morts dels quals 171, xiquets, als quals cal sumar 200 desapareguts. Amb Rússia no es juga, que quede clar.

Sembla curiós com un poble ortodoxe com el rus, tot i l’ateisme de les últimes dècades soviètiques puga aplicar tan bé aquella vella màxima papal, i per tant catòlica, destinada a acabar amb l’heretgia càtara: “mateu-los a tots, que Déu reconeixerà els seus”.

 

Lluís Alemany Giner.

Brasov a 27 de gener del 2015-01-27

Wahhabisme, Aràbia Saudita i War on Terror.

El wahhabisme és un corrent de l'islam fundat al s. XVIII per Muhàmmad ibn Abd-al-Wahhab. Propugna un retorn a l'islam original, al de Mahoma i els primer califes, i consideren que la decadència del món islàmic s’ha produït per abandonar els plantejaments i l’esperit original de l'Islam. També consideren que la xaria és l'única llei, no distingeixen entre la llei civil i la xaria, a més consideren que les constitucions dels Estats islàmics deuen fonamentar-se amb la xaria.

 

Aquest corrent és defensat per la família Al Saüd d’Aràbia. Una dinastia que porta regnant des del s. XVIII, i que ha posat el seu nom a l’Estat –dir Aràbia Saudita és com dir Espanya Borbònica-, van adoptar el wahhabisme, convertint l’Aràbia en un Estat monàrquic absolutista i teocràtic. La xaria és la llei; no hi ha llibertats; les dones estan, almenys, tan putejades com a l’Afganistan dels talibans; no se les permet eixir de casa si no van acompanyades per un home de la casa; no se les permet conduir –fàcilment recordareu la dona que va desafiar aquesta prohibició-; les condemnes físiques –a fuetades- o la pena de mort és pràctica habitual; no han firmat ni ratificat tractats internacionals de Drets Humans fonamentals com els que protegixen els xiquets, els treballadors immigrants, contra la tortura, etc.

A més a més, Aràbia Saudita expandeix el wahhabisme arreu del món, mitjançant la creació de madrasses, escoles on s’ensenya l’Alcorà i se’ls adoctrina en aquest corrent fonamentalista, també paguen la construcció mesquites, on els imans adoctrinen en el wahhabisme. Les madrasses i les mesquites pagades per Aràbia són les principals fàbriques de jihadistes. A Noruega han prohibit que es facen mesquites finançades pels Al Saüd. A l’Estat espanyol, la mesquita de M-30 de Madrid està integrament finançada per Aràbia, i també va ser construïda pels Al Saüd. En un reportatge publicat a El País (no posaré el link perquè no en reclamen el canon) titulat Tensión en la Gran Mesquita, es conta com un grup encapçalat per el siri Imad al Naddaf va entrar a la mesquita de València, va canviar els panys i va prendre possessió de la mesquita per "unificar la doctrina religiosa en Valencia". Aquest grup va negar ser finançat per Aràbia, però rebia diners de la mesquita de la M-30, és a dir, dels àrabs encara que via indirecta.

Tots els grups salafistes, des de branques d’Al-Qaeda fins a partits polítics, tenen com a base de la seua doctrina el wahhabisme. De fet la paraula ve de salaf vol dir “predecessor” o “ancestre”, que és el fonament del wahhabisme, tornar a l'islam de l’origen. Totes aquestes branques són finançades per Aràbia. Els terroristes també, de fet està demostrat que l’ISIS o Estat Islàmic va ser armat amb diners de l’Aràbia i de Qatar, i entrenats per la CIA, per lluitar contra Bashar Al-Assad a Síria.

Hom es pot preguntar perquè tot aquest sermó sobre el wahhabisme, i amb raó. Però, el cert és que sense parar-se a pensar que hi ha darrere dels islamistes no es pot entendre res. Les organitzacions islamistes, els terroristes islamistes, els partits polítics islamistes, necessiten diners. Sense diners no poden comprar armes. Sense diners no poden tenir camps d’entrenament. Sense diners pot haver-hi gent que es dedique exclusivament a adoctrinar. Sense diners no poden haver-hi persones que paguen bitllets d’avió a camps d’entrenament. Sense diners no poden haver-hi escoles on s’ensenye una visió radical de l'islam. Sense diners no hi hauria una expansió de l'islamisme radical a mesquites de tot el món. Sense diners no anirien a les eleccions. El wahhabisme busca estendre la seua influència i poder arreu del món. El wahhabisme és l’Opus Dei islàmic, amb una diferència, els wahhabistes tenen tot els diners del productor de petroli més gran a escala mundial. I tot això ho paguen els Saüd d'Aràbia.

La gran paradoxa i el motiu d’aquest post, és que els EUA protegeixen a la dinastia Al Saüd i l’Aràbia, i per tant aquest moviment radical, a l’hora que declaren la War on terror (la guerra al terrorisme islàmic). Si per una banda els EUA diuen combatre el terrorisme, que suposadament va fer l’atemptat contra les Torres Bessones, per una l’altra banda són aliats de qui fomenta i expandeix les idees que tenen els suposats terroristes. És sabut que la CIA va entrenar Al Qaeda -un grup que té com a base ideològica el wahhabisme-, de fet ells van batejar amb eixe nom l’organització. Al Qaeda vol dir “la base”, la base és per la base de dates de la CIA, on es recollien els noms i les activitats dels mujahidins que els ianquis entrenaven i finançaven per lluitar a l’Afganistan contra l'URSS als anys ’80.

Perquè els EUA protegeixen l’Aràbia dels Saüd si saben que fomenten el islamisme radical? Pel petroli. Aràbia és el major productor de petroli mundial, i gaire bé tot el petroli dels àrabs está explotat per empreses nord-americanes. Si veieu el documental "Fahrenheit 9/11", de Michael Moore, s'explica perfectament els lligams entre els àrabs i els EUA, concretament amb la família dels Bush.

La relació és clara: els EUA, les empreses nord-americanes, exploten el petroli de l’Aràbia, i a canvi deixen als Al Saüd fer el que els done la gana, dins i fora d'Aràbia, amb la promoció del wahhabisme. Si grups terroristes d'ideologia fonamentada en el wahhabisme atempten contra Occident, els EUA segueixen la War on Terror com si això no tinguera res a vorer amb l’Aràbia, i quan els interessa, com en el cas de Síria, treballen juntets promocionant grups com Al Qaeda als '80 o més recentement l’Estat Islàmic (ISIS) a Síria. Però mai, i absolutament mai, aniran a l’arrel del problema en la War on Terror. L'arrel són les mesquites on s'adoctrina en el wahhabisme, les madrasses, la financiació a grups salafistes d'arreu del món, ja siguen grups polítics o jihadistes.

Tot plegat un exercici d’hipocresia. Tots som Charlie Hebdo. Però a l’hora de la veritat, tots volem el petroli i els petrodòlars dels Al Saüd, i no pensem que eixos petrodòlars estenen una visió de l'islam que ens vol exterminar. En el fons amb eixos petrodòlars s’ha pagat l’atemptat contra Charlie Hebdo. Però, mut, calleu, no ho digueu a ningú. D’això no es pot parlar.


P.S.: Acabat d'escriure aquest post, trobe una notícia de Intenationalt Business Times tilulada "9/11 Link To Saudi Is Topic  Of 28 Redacted Pages In Government Report; Congressmen Push For Release". En ella podem llegir: A multitude of sources tell IBTimes, and numerous press reports over the years in Newsweek, the New York Times, CBS News and other media confirm, that the 28 pages in fact clearly portray that the Saudi government had at the very least an indirect role in supporting the terrorists responsible for the 9/11 attack. In addition, these classified pages clarify somewhat the links between the hijackers and at least one Saudi government worker living in San Diego. [Un munt de fonts diuen a IBTimes, i nombrosos articles de prensa durant anys en Newsweek, el New York Times, CBS News i altres mitjans ho confirmen, que les 28 págines retraten clarament que el govern Saudita ha tingut com a poc un paper indirecte en donar suport als terroristes responsables del atac del 9/11. A més, aquestes pàgines clasificades clarifiquen un poc les relacions entre els segrestadors i almenys un treballador del Govern Saudita que vivia a San Diego.] Més clar aigua.

Òskar "Rabosa".

El cabet a la faena.

Els grecs van establir que tot ciutadà de la polis tenia que ser igual en drets, en principi, i... mala sort per als esclaus, que per allò d’esclaus els passava allò que als burros, per burros... Roma reprén el seu llegat i l’expandeix.

Caiguda Roma i entrats en l’obscurantisme medieval, el Renaixement malda per escapar-se’n però el Barroc acaba per ofegar-lo. França, més al nord i sense –encara- les ingents quantitats de riqueses colonials de l’Àfrica portuguesa o l’Amèrica espanyola, no assimila dita corrent d’ornamentació excessiva, i racionalista ella, es dóna a un luxe a mesura humana. La monarquia esdevé totpoderosa, font de riquesa i bellesa. El poble, com els esclaus, tindrà que esperar.

A l’altre costat del Canal de la Mànega, a les Illes Britàniques, ni això. Cert que la monarquia també és poderosa, però ací, l’individualisme és més fort. Campe qui puga, Déu reconeixerà els seus. Els britànics es dedicaran durant segles a viure vides interessants, a esclavitzar africans o matar indígenes, tot no a la major glòria celestial com altres, sinó del profit personal.  L’objectiu és morir ric i avorrit a qualsevol saló o club social de classe alta londinenc, i el passat passat està i sense ni tan sols ajuda de la higiènica confessió previ penediment, sincer o no.

Aquest model de self made man, d’home fet a sí mateix front al món i les circumstàncies, s’expandeix a l’altre costat de l’Atlàntic, perdura en el temps, i esdevé l’impuls vital d’una nació de matriu anglosaxona destinada a dominar el món: els Estats Units d’Amèrica. Entrat en decadència el Regne Unit amb tot el seu imperi colonial, res té d’estrany, que un anglès de classe mitja-baixa a la recerca del triomf material, abandone el seu país per cercar millor vida oltremare que dirien els italians. Així, Jim Grant, després d’acabar la facultat de Dret al seu país i treballar en televisió, decideix que no hi ha res que fer allí, i embarca sense les coses massa clares cap als Estats Units. Vol esdevenir escritor, i amb tota l’astúcia de qui s’ha tingut que obrir pas en la vida, idea un personatge, un alter ego de si mateix si es vol, el detectiu Jack Reacher, val a dir l’aconseguidor, el que arriba a tot. No per sagacitat com Sherlock Holmes sinó més aviat mitjançant la força. Jack Reacher és un ex-oficial de l’exercit que després d’abandonar la institució amb més dubtes que certeses, decideix mamprendre una vida de vagabondatge a través del país.

Jack Reacher, ja ho hem dit, és un alter ego de Lee Child, que al mateix temps és un pseudònim de Jim Grant, l’autèntic nom real. Decidit a triomfar en el món de la literatura i la policiaca en general, Child no és un nom casual, sinó que ha estat acuradament recercat  amb C per a ser trobat als prestatges de les llibreries entre dos mestres del gènere com Agatha Christie y Raymond Chandler.

Tornat al seu país per uns dies, Lee Child, perdó Jim Grant, va a comprar un dia l’habitual fish & chips que tants i tants britànics mengen cada dia pels carrers. Demana la seua ració i espera a ser servit. Quan replega la seua ració, un captaire li demana si li pot donar algunes de les monedes que com a canvi li han tornat al pagar, i este, sense pensar-s’ho un instant, li pega inesperadament una brutal cabotada al pobre home que el fa doblar-se de dolor per terra al temps que pregunta:

¿Per què?

Perquè tenia les dues mans ocupades és la resposta.

 

Lluís Alemany Giner, Brasov a 8 de gener del 2015

TREMOLA MÓN: OBAMA DESPERTA!

Abans de començar a escriure este article, vull que el lector sàpia que, com en les grans obres clàssiques, jo, Salvador, agraïsc la inspiració creadora a les musses de l’Albufera. Lloar Obama, mai ha estat tan fàcil com hui i, a més, la genialitat d’este gran ídol és ja, per si sola, una font d’inspiració per a qualsevol poeta-narrador. Només queda donar gràcies al Senyor per haver-me permés viure un moment tan especial que passarà a la història del món mundial.

El primer article que vaig escriure en este blog, «Ucrania y el efecto placebo», ja apuntava per on anaven els trets respecte a la nova Guerra Freda. La situació de Putin ―el dolent, per entendre’ns― era forta perquè estava assetjant Ucraïna i intentant tancar el bloc de l’Est. Quasi tot el món s’oposava però Putin, el dolent, va participar de la pressió i de la invasió. Mentre, Obama ―el bo, per entendre’ns―, impassible, esperava el seu torn. La darrera reunió del G20 va ser semblant i Putin, el dolent, treia pit mentre, la resta, tremolava i intentava sancionar-lo. Obama, el bo, controlava els temps.

Quan em preocupe per una persona, el primer que mesure és la seua intel·ligència; i Obama, el bo, en té. Això comporta que les accions que s’hi deriven es puguen analitzar o, si més no, que em capten l’atenció. Obama, el bo, controla els temps, com qualsevol persona de coeficient normal-alt. Els impulsius, molt més comuns, ho tenen difícil per eixir de la mediocritat i se solen moure per premisses molt més bàsiques com bo/dolent, per exemple.

Rússia ho té difícil perquè el petroli està per terra; els seus preus estan a nivells del 2000! Venezuela, també ho està passant malament perquè el cru és un dels seus actius més potents. L’Estat Islàmic, que fa poc es mullava per aconseguir les millors explotacions, ara no trau benefici, com li passa a Iran i companyia. Argentina estarà cagant-se amb tots els santets perquè els pous expropiats ara no són rendibles. I així podria seguir més línies... Si la competència extrau el petroli a un preu superior, automàticament perd quota de mercat perquè hi ha la denominada llei de la competència.

Una jugada mestra, com ho és abaixar el preu del cru per sota del preu de cost, en alguns casos, augmentant i mantenint la producció, ha acabat amb els dolents ―abans Eje del Mal. A Obama, el bo, no li ha calgut disparar ni un sol tret per posar-los a tots contra les cordes però ―clar―, ningú escriurà les seues lloances en els llibres d’història per esta raó: perquè no hi ha hagut cap dispar. No obstant això, jo, el poeta-narrador, si les musses m’ho permeten, seguiré escrivint amb lletres daurades cada acció del gran heroi: Obama, el bo!

I el lector es preguntarà: «per què tant d’èmfasi i tanta lloança?» I l’escriptor contestarà: «perquè m’he guanyar 50 euros este mes omplint el dipòsit!»

Salvador Sendra Perelló

Punt final a la dignitat humana universal.

La part desclassificada de l’informe, que ha fet la comissió que investiga les tortures de la CIA del Senat dels Estats Units d’Amèrica (EUA), està sent molt polèmica arreu de tot el món. Sembla que allò que era un misteri amagat, allò que ningú volia veure, allò que estava davant dels ulls i tots miraven cap a un altre costat, ara resulta que és tortura. Oh, sorpresa!

Assistim a un exercici d’hipocresia com poques vegades hem pogut vorer. Perquè tots ho sabíem, tots érem conscients, tots ho miràvem, uns amb fàstic, altres amb morbo, altres amb complicitat. Que la CIA torturava era evident, per això van crear el centre a la base de Guantánamo, perquè allí els podien portar els presoners com “combatents enemics il·legals”, i ni se’ls aplicava els drets de qualsevol detingut en un procés penal ni el dret humanitari de Guerra, els Convenis de Ginebra. A Guantánamo els presoners deixaven de ser persones, per tant, es podia fer el que es volgués amb ells, torturar-los també, per suposat.

Però només això, tots eren conscients de què als EUA tenien presons secretes, i eren secretes per torturar, no per tenir-los en condicions dignes i humanes. Però és que amb això col·laboraven molts estats europeus, Polònia ha reconegut que va cedir una base com a presó secreta, i com no, Espanya va autoritzar que aterraren i va donar suport als vols de la CIA amb presoners que anaven a aquestes presons.

També ho sabíem pel que havien contat els mateixos detinguts. I això ha arribat al gran públic, amb pel·lícules com Road to Guantanamo (Camino a Guantánamo). La mateixa CIA també ho va reconéixer, i va mostrar la seua heroica visió a una altra pel·lícula nominada a uns quants Òscars, Zero Dark Thirty (La noche más oscura), entre ells millor pel·lícula, però mostrat la utilitat de la tortura per trobar i assassinar a Bin Laden. El guió va ser escrit amb informació i el vistiplau de la CIA. I és que, és sabut que la propaganda mitjançant el cinema sempre ha sigut efectiva.

Tot aquest escarot no és més que una mostra de la hipocresia que impera a un Occident decadent, on ja s’han perdut tots els valors que es van forjar durant a l’època revolucionària, a finals del s. XVIII. Allò que tots som iguals; el respecte a sèrie de drets que són consubstancials a l’Ésser humà, a la dignitat humana; acabar amb les pràctiques despòtiques i a les violacions d’eixos drets; etc. La presa de la Bastilla al 14 de juliol de 1789, va ser símbol de la caiguda de l'Ancien Régime i de l’opressió del poder del rei absolutista. La Bastilla havia estat una presó, on els poble era torturat i oprimit, per això la seua presa ha esdevingut tot un mite. Els EUA, amb la complicitat de tot el món, han creat una Bastilla coneguda, Guantànamo, i moltes més secretes. La CIA ha agafat el paper de la Inquisició. Hem assistit a un salt cap enrere de cinc segles pel que fa respecte a la dignitat humana.

El més trist de tot, és veure com es justifica la tortura, amb els arguments ad nausseam de: hem aconseguit informació vital per evitar atemptats, i que gràcies a les tortures s’ha detingut a Osama Bin Laden.

La primera de les dues afirmacions és més que dubtosa, no ens han donat cap prova que siga cert, quins atemptats s’han evitat? No ens ho diuen. De la segona de les afirmacions no tenim cap prova tampoc, més que una pel·lícula propagandística guionitzada per la CIA i les justificacions dels alts càrrecs. En tot cas, no va ser una detenció, va ser un assassinat. Una venjança quan Bin Laden ja no pintava fava i l'Al-Qaeda, finançada en origen per la CIA, ja no tenia molta força. Ací s’utilitza la tortura per després assassinar. Una cosa molt, però molt, pròpia de la Inquisició. En tot cas, això no són més que fal·làcies ad ignoratiam. 

Tot açò parteix d’una falsetat, ja que es creu que mitjançant la tortura s’arriba a obtenir una veritat, i es recupera el Confessionem est regina probatio (la confessió és la prova reina), argument emprat per la Inquisició per justificar la confessió obtinguda sota tortura, i que ja va ser desmuntat jurídicament per Cesare Beccaria el 1764, en la seua obra Dels delictes i de les penes. Resulta evident que, sota tortura, hom confessa el que siga, si no mirem les dones acusades de bruixeria, confessaven haver follat amb el Dimoni mentre els clavaven “la pera” per la vagina o l’anus i quan el dolor les esquinçava. Mentre eren torturats, segurament, els presos de Guantánamo, o de qualsevol presó secreta, confessarien que s’estaven preparant atemptats a mansalva, tot perquè la tortura s’acabara, com també hagueren confessat que ballaven sardanes a la Plaça Sant Jaume tots els diumenges al matí.

Si els EUA van ser un exemple a seguir en començar aquesta època, la de les democràcies liberals -la que ha donat dignitat tots els Éssers humans només pel de nàixer- ara són l’exemple de la decadència d’aquest període, no sols perquè ells tanquen aquesta etapa embrutint el seu propi llegat sinó perquè ells són encara exemple, i el seu exemple serà seguit. No es tracta d’un fet puntual, hem assistit a la reinstitucionalització de la tortura, s’ha fet de facto, encara que de iure seguisca sent condemnada en tractats internacionals. La complicitat, la permissibilitat, quan no el suport i l'ajuda que ha donat la comunitat internacional als americans en aquest tema, demostra que no estem davant un fet puntual, sinó davant un canvi de paradigma, on la dignitat humana ja no és universal.

Òbviament, la tortura és el fet més vistós d'aquest procés, però no l’únic. La reinstitucionalització de la tortura ha vingut acompanyada de la derogació de drets fonamentals, que des de l’època revolucionària del s. XVIII donàvem per eterns -crèiem que l’Ésser humà els havia assolit per sempre més almenys a Occident-, mitjançant la Patriot Act. La Patriot Act també serveix d’exemple a la resta de països del món. Així, jo ho tinc clar, a l’Estat espanyol no haguera sigut possible una Ley Mordaza si en l’àmbit internacional no hi hagués una involució pel que fa als drets fonamentals.

Podem concloure, així doncs, que amb la Declaració d’Independència dels Estats Units a Virgínia es va encetar una època que va universalitzar la dignitat humana, i amb l’atemptat de les Torres Bessones a Nova York es pot posar el punt final a aquesta època excepcional a la Història. El que perdem definitivament la dignitat amb els drets inherents dependrà de fins a quin punt el poble estiga disposat a lluitar per preservar-los.

Oskar "Rabosa".

Una Unió Europea molt americana.

Conta la mitologia que la Unió Europea comença a gestar-se després de la Segona Guerra Mundial, ja que els europeus no estaven disposats repetir una massacre com la de les dues Guerres Mundials. Als dirigents de sis països inspirats per un esperit de germanor mai vist a la història de la Humanitat –i pense que també per l'Esperit Sant- van decidir posar en comú recursos per a la indústria del carbó i l’acer creant la Comunitat econòmica del Carbó i l’Acer. Més endavant els europeus embogits per l’esperit de germanor crearien, mitjançant el Tractat de Roma, la Comunitat econòmica europea, i ahí va començar el somni d'una Europa unida, amb germanor, que portaria la felicitat a tots, i convertiria la “vella Europa” en la “Terra promesa”, primer mitjançant la creació d’una moneda comuna i després fent una Constitució europea, per a fusionar-nos tots en un orgasme còsmic... el somni de la constitució europea se’l van carregar francesos i holandesos –ciutadans bàrbars que no saben el que els convé- i per això ara van fer un Tractat a Lisboa que ja no es sotmetria a referèndum i s’avança cap a la Unió bancaria, fiscal i la unió del mercat europeu i estatunidenc amb el Tractat de Lliure comerç (TTIP).

Però aquesta història tan bonica i preciosa no se la creuen tots. Des de cercles conspiranoics no se l’han creguda mai, però són això conspiranoics. Fa uns anys vaig llegir un article, es titulava “Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the High Priests of Globalization”, on es mantenia que la UE és una creació dels EUA, òbviament en interés de les elits i que el Club Bilderberg des del 1955 va tenir un paper molt actiu. La versió dels origen la descriuen així:

Documentos desclasificados (lanzado en 2001) demostró que "los EE.UU. la comunidad de inteligencia realizó una campaña en los años cincuenta y sesenta para dar impulso a una Europa unida. Financió y dirigió el movimiento federalista europeo. "[22] Los documentos revelaron que," Estados Unidos está trabajando agresivamente en la sombra para empujar a Gran Bretaña en un Estado europeo. Un memorando de 26 de julio de 1950, da instrucciones para una campaña de promoción del Parlamento Europeo de pleno derecho. Está firmado por el general William J. Donovan, jefe de la Oficina de América durante la guerra de Servicios Estratégicos, precursora de la CIA. "Además," era la herramienta principal de Washington para dar forma a la agenda europea el Comité Americano para una Europa Unida, creado en 1948.

És a dir, molt abans del Pla Schuman, als EUA ja treballaven per la “Europa Unida”. La veritat és que aleshores no vaig parar massa atenció a eixe fet. L’afirmació que els EUA van crear la UE no encaixa amb la versió oficial, però com tampoc la crec, ho vaig posar tot en quarantena.

Ara fa poc, vaig sentir parlar d’un llibre –el posaven com un d’eixos que cal llegir per entendre el que passa- titulat The global Minotaur, de Yanis Varoufakis. Aquest és grec-australià format en matemàtiques, estadística, doctorat en economia per la Universitat d’Essex, ha sigut assessor de Papandreu, i col·labora com analista amb BBC Today, CNN, Sky News, Bloomberg TV y Russia Today. Bé no diriem que és precisament un conspiranoic, veritat?

En The global Minotaur Varoufakis escriu:

In these sense, the Marshalll Plan may be regarded as the progenitor of today’s European Union (EU). Indee, from 1947 onwards, the US military (and in particular the Joint Chiefs of Staff at the Pentagon) called for the ‘complete revival of Germany insutry, particularly coal mining’ and pronouced that the later was acquiring ‘primary importance’ for the security of United States. [En este sentit, el Plan Marsall pot ser considerat com el progenitor de l’actual UE. De fet, des de 1947 endavant, el exercitit de EUA (i particular ment el Junta de Caps del Pentagon) cridaven per una “renaixement complent de l’industria alemanya, particular la mineria del carbó” i declaraven que aquest darrer [objectiu] estava adquirint “importancia trascendental” per la seguretat dels EUA.)

Respecte de la creació de la Comunitat del Carbó i l’Acer (ECSC per sigles amb anglés), ja el que seria després pare de la V República francesa Charles De Gaulle advertia que era creat pels EUA i va votar en contra al Parlament francés:

When the ECSC was formed, de Gaulle denounced it on the basis that it was creating a united Europe in the form of a restrictive cartel and, more importantly, that it was an American creation, under Whashington’s influence, and better suited to serving its Global Plan providing a sound foundation for a New Europe. For these reasons, de Gaulle and his followers voted against the formations of ECSC in the French Parliament. (Quan el ECSC es va formar, de Gaulle ho va denunciar sobre la base que era una creació de una Europa unida en una forma de cartel restringit i, més important, que era una creació americana, sota la influència de Washington, i més apropiada per el seu Pla Global proveint sòlids fonaments per una nova Europa. Per aquestes raons, De Gaulle i els seus seguidors votaren encontra de la formació del ECSC al Parlament francés.)

Més endavant afirma Varoufakis:

And when the Marshal Plan began to run out of steam in 1951, Phase 2 of American design for Europe was commencing: integration of its markets and its indusry. (I quan el Pla Marshall va començar a quedar-se sense vapor al 1951, la fase 2 de disseny americà per Europa va començar: integració dels seus mercat i la seua industria).

La història de la continuació de l’Europa ja la sabem, ampliació, Tractat de Maastricht, moneda única, Tractat de Lisboa després de la fallida Constitució, i ara estem amb més unió bancaria, fiscal. La cirereta al caramull del pastís fet pels EUA és el Tractat de Lliure Comerç i Inversions (TTIP).

Un pla que els ha portat 70 anys, però que ja arriba al seu objectiu. Mentre a nosaltres ens venen una burra, ells han fet un pastís per engreixar-se més.

 

Oskar "Rabosa".

Historia de la UE

http://europa.eu/about-eu/eu-history/1945-1959/index_es.htm

Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the “High Priests of Globalization

http://www.globalresearch.ca/bilderberg-2011-the-rockefeller-world-order-and-the-high-priests-of-globalization/25302

(en castellà)

http://netovidal.blogspot.com.es/2011/06/bilderberg-2011-el-nuevo-orden-mundial.html

L'origen d'internet

L’origen d’internet, com el de tantes altres coses al llarg de la història, és militar. Al final de la Segona Guerra Mundial es va arribar amb una espècie d’empat tècnic. S’havia derrotat això sí, l’enemic comú, l’anomenat Eix conformat per l’Alemanya Nazi, l’Italia Feixista i el Japó Imperial. Llàstima però que no acabaren la tasca els aliats i posaren fi al règim del general Franco, que com tots sabem va començar la guerra al costa de Hitler i Mussolini. La contesa però havia estat tan terrible que cap dels estats vencedors, tot i que tingueren fronteres comuns amb Espanya, com ara el cas francès o foren partidaris d’una futura Europa de mercaders, com Itàlia o la Gran Bretanya, al nucli original de les primeres temptatives d’un mercat comú, podia demanar al seu poble un últim esforç d’uns quants mesos i possibles desenes de milers de morts més. Imaginem una França devastada per cinc anys de lluites en el seu territori o una Gran Bretanya arruïnada per l’esforç de guerra. Per quant als Estats Units d’América o la URSS, com que els queia molt lluny, s’ho miraven des de la distància.  

Stalin, convençut de que mai podria dominar els partits comunistes de països d’antiga tradició democràtica com França o Anglaterra, va decidir bastir una “cortina de ferro” des del Bàltic fins al Mediterrani. Mitja Europa per a mi i mitja Europa per a tu, semblava el pacte final amb que es va cloure la 2ª Guerra Mundial. Els Estats Units, l’altre vencedor real (França, Anglaterra o Itàlia, que com Espanya, va canviar de bàndol a mitjan campanya, no eren més que convidats formals), va decidir que tampoc valia la pena combatre en territori ibèric i que si Franco que es mostrava dòcil i li deixava instal·lar allí bases militars amb les quals sotmetre’l a l’instant en cas de rebel·lia, el deixaria continuar amb el seu règim, anacrònic però aïllat a una extremitat del continent. Tenim així les bases navals de Rota a Cadis, que s’afegeix a la de Gibraltar britànica, o les bases aèries de Morón de la Frontera a Sevilla, Torrejón de Ardoz a Madrid o de Saragossa. Si Franco intentava el menor moviment en contra seria anihilat en qüestió de poques hores i molta destrucció. 

Aquest aspecte lliga molt, malgrat la digressió, amb l’origen d’internet i la manera de pensar americana. Per als Estats Units com per a qualsevol altre alt comandament militar, les comunicacions havien cobrat una importància que anava a ser capital en el futur. Tots recordaven escenes de la anterior Primera Guerra Mundial, que semblava llunyana però a penes distava una vintena d’anys, en que un impotent oficial crida a un receptor donant ordres que mai arribaran als seus destinataris per causa d’un simple cable tallat. Els alemanys encara lamenten el desxiframent dels codis de les màquines ENIGMA dels seus submarins per la colla de científics del servei britànic d’intel·ligència amb el brillant però malaguanyat Alan Turing. Els russos, manca finezza, pocs donats a la sofisticació, acabat el conflicte que separaria al món en dos bàndols antagònics, el dels Estats Units i els seus aliats i els de la Unió Soviètica i els seus països-satèlit en una llarga Guerra Freda que duraria vora mig segle, es van decantar per armes tradicionals. Tradicionals sí, però més grans, més poderoses. Si els americans disposaven per exemple d’un submarí nuclear de 100 metres d’eslora i capacitat per a x bombes atòmiques, ells en farien dos de 200 amb capacitats per més x bombes que els americans. Si estos disposaven d’avions que volaven a Mach 3, ells cercarien de superar-los volant a Mach 4 ó 5 si possible. Hi havia a més, un altre factor, Rússia havia guanyat com els Estats Units la guerra, cert, ara, la manera de fer-ho diferia tant que vist des de la mentalitat americana, es dubtava de que algú poguera considerar allò una victòria. Per als americans allò era una victòria si de cas, pírrica, aconseguida amb un grau de patiment tal que invalidava els beneficis. 

En cas de conflicte amb la URSS, cosa que en el seu moment semblava més una certesa que una incògnita, els dirigents americans van pensar que el seu jovent, els seus Mikes i Margarets, Jonathans o Kellys o cóm bé tingueren a gust dir-se, no estarien disposats a morir per la pàtria com feia poc havien demostrat Andrei i Svetlana,  Mihai i Natasha. Mike i Margaret, en un país en creixement econòmic després de la Segona Guerra Mundial,  a més a més no afectat per la guerra, es trobaven en un paradís ¿Algú s’imaginava a Mike  interessant-se en morir per la pàtria en comptes de  clavar-li mà a Margaret en l’autocine mastegant una hamburguesa? La vida a la URSS ja era dura per definició i l’adoctrinament creava màquines disposades a tot per la pàtria. Pam dalt pam baix el mateix que succeeix ara mateix però amb el consumisme; la gent disposada a matar per tal de no baixar d’estatus. 

Així les coses, la intelligentsia americana, després de haver pogut comprovar les escenes de pànic col·lectiu amb la emissió radiofònica per part d’Orson Wells amb la versió radiada de la novel·la de H.G Wells de “La guerra dels móns” on es narrava la invasió de la Terra per un exercit marcià, va decidir que calia parar els peus als russos amb algun tipus d’arma insospitada. La humiliació per l’avançament soviètic en el llançament del primer satèl·lit no s’hauria de produir. Quan els russos van llançar el 1957 el primer satèl·lit amb una gosseta anomenada Laika, els americans es van sentir de nou vulnerables com en aquella fictícia invasió marciana del 1938. S’imaginaven als russos capaços de bombardejar-los des de les altures sense que ells poder fer res... Vet ací que van concebre la idea d’internet Una xarxa global, val a dir no localitzada. Fins a aquell moment, i com intentant evitar l’error de la 1ª Guerra Mundial de l’inoperant cable tallat, van decidir que no es podien arriscar a patir un atac a Washington, seu del comandament central, que invalidara tot el país. Val a dir , ja no qualsevol ordre –sistema centralitzat- irradiaria de la capital sinó que seria rebuda o podria ser emesa simultàniament des de qualsevol punt del país, havia nascut internet, que venia a voler dir la xarxa entre (inter) diferents punts, tots autònoms, tots igualment vàlids. Era un concepte totalment novedós, l’abolició de les barreres de l’espai i el temps, qualsevol notícia podria ser emesa o consultada des de qualsevol lloc i en qualsevol moment.

 

La resta del procès, incloent-hi el mitjà per el qual algú podrà llegir el següent escrit, tot i ser posterior, es basa en aquella primera necessitat militar d’escapar al determinisme de l’espai i el temps, la inoperància per manca de connectivitat.


Lluís Alemany Giner

FUMAR MATA (LA DEMOCRÀCIA)

 

Cuba és un xicotet país que hi ha al Carib, molt pròxim a Miami i governat per un règim peculiar al segle XXI; es tracta d’una dictadura. Este lloc té molt poquets habitants i la seua economia es troba vinculada al turisme, a l’agricultura de subsistència i a l’exportació d’alguns productes manufacturats. D’indústria i tot això, en té poca. 

Els governs dictatorials, al segle XXI són un reducte immoral que afecten a gairebé la meitat de la població mundial. Però, de l’altra meitat, la part de la democràcia, tres quartes parts són molt qüestionables. Per nomenar algun gran estat que tinga poca credibilitat, només diré que pot ser l’Índia, Rússia, l’Iran... O siga que, al final, els estats menys qüestionables són els anomenats occidentals: els d’Europa, Nord-Amèrica, Oceania...

Cada u que pense el que vullga sobre la qualitat de les democràcies en què li ha tocat viure; sobre la separació de poders, sobre la república i la igualtat com a base de l’elecció, sobre el respecte a les minories, sobre el sistema de votació... Però jo només vull parar esment en un punt i en una democràcia.

Estats Units manté el bloqueig comercial a Cuba des de fa molts anys. El país de la llibertat contra el país de l’opressió! Però, els americans són lliures i hi ha lliure mercat; fins i tot n’hauria d’haver per als productes cubans, els xinesos, o els aràbics perquè ells són liberals i cada u té llibertat per a comprar lliurement el producte que desitge, no? Eixa és la seua base i la seua raó de ser i d’existir.

J. M. Aznar i G.W. Bush tenen una foto preciosa on estan amb els peus sobre la taula fumant un havà ―pense jo. Segurament, es tractarà d’un puro de Cuba perquè oferixen una bona qualitat de tabac i perquè són un referent mundial. Però, on van comprar el puro? En el mercat negre? Castro va estar present en eixa reunió sense que ningú se n’adonara i, a més, va ser el protagonista de la foto.

El control sobre les importacions de productes cubans a EEUU, per exemple, no afecta el sistema polític cubà, que és dolent ja d’entrada, dictatorial i opressor, sinó que afecta i qüestiona l’americà i el dels estats que en participen. Si estos estats són democràtics, no tenen per què dirigir els hàbits de consum dels seus ciutadans, ni la llibertat de passar les vacances on els done la gana. I menys encara si són tan liberals com diuen ser.

Jo podria creure que la pressió econòmica sobre un estat és positiva si es fera servir el mateix raser en tot els indrets que es troben en la mateixa situació, per exemple, a totes les dictadures. Qualsevol altra aplicació resultaria arbitrària i un estat que vullga ser seriós no pot permetre’s l’arbitrarietat en les seues decisions, ni una democràcia que aspire a ser un referent de llibertats pot dirigir els hàbits dels seus habitants ni les vendes de les seues empreses mentre un president qualsevol fuma un producte nociu i, en este cas, no pel seu contingut sinó pel seu etiquetatge.

Salvador Sendra Perelló