Deixant passar la brama pels recents atemptats a París car mai es bo
pensar, actuar, escriure en calent, i deixant de banda el fet de que –com a
mínim- informativament uns morts valen més que altres (a rellegir l’excel·lent
“Morts de 1ra i 2na” d’Òskar Rabosa), voldria explicar per què França ha estat
colpida i amb la força que ho ha estat.
Se m’argumentarà que també Espanya, Anglaterra o els Estats Units ho han
estat al passat, de manera que no és més que una baula més en la cadena de
violència cega de caire islamista. Sí i no, sí en el cas que dits països han
estat colpits en el passat, però això és clau, en el passat, i lligats a la
guerra d’Irak. D’ençà les coses han canviat... Qui colpejà era al-Qaida o algun
llop solitari posteriorment. La qüestió és que amb l’emergència d’EI o Estat
Islàmic, al-Qaida és percebuda a la resta del món musulmà com una qüestió
antiga, finiquitada. Un moviment escapçat, els quals líders han estat
eliminats, i a més, un moviment amb base a l’Afganistan, una regió marginal i
poc ben considerada al si de la umma
o comunitat de creients musulmana. Afganistan com una regió/país poc
evolucionat o atractiu i que no pot per tant exercir una gran fascinació a
nivell col·lectiu.
Estat Islàmic, en canvi, sí és un moviment actual i al bell mig del cor de
la nació musulmana, a cavall de Síria i l’Irak val a dir, els països del
mitològic Damasc Omeia i el Bagdad Abbasí per ordre cronològic. Cert que la
Revelació corànica es produí a la Península Aràbiga i que tant la Meca com
Medina conserven una preeminència a nivell simbòlico-religiós com les ciutats
on governà Mahoma i la ciutat on nasqué. Tot això, insistim, a nivell religiós,
car a nivell polític, les dues grans capitals són Damasc i Bagdad i d’allí gran
part de la resta del món. El Caire i Egipte, resseguint la costa mediterrànea
fins al mític al-Andalus i la esplendorosa Córdoba califal, o vers l’est fins a
la Índia o les planes centre-asiàtiques. Foren segles d’esplendor cultural. Per
a un país i poble marginal com l’àrab, criat a l’aspra i desèrtica península
homònima, el fet de veure’s amos de mig món ve a representar l’eufòria d’aquell
pobre que de sobte guanya una loteria. Passsar d’ésser dominats i envoltats de
poderoses i velles cultures com la persa, romana o grega, a dominar ells i
arravatar-li’ls els territoris. Si rellegim la llista de pobles, grecs, romans
o perses, veurem que tots ells pertanyen al passat. Amb els temps, els turcs,
un fet mai acceptat de bona gana pels abans orgullosos àrabs, reconqueriren per
a domini propi els territoris abans àrabs i fins i tot traslladaren la seu del
Califat a Estambul...
L’hora de la decadència havia arribat, i els turcs també començaven a
ressentir-se’n. A l’est de l’Europa, aquella regió abans endarrerida, noves
nacions s’alçaven fortes. I no parlem d’Espanya i Portugal que bastiren grans
imperis colonials oceànics d’abast mundial; parlem de França i Anglaterra.
Parlem de la Il·lustració Francesa i la posterior Revolució Industrial anglesa.
Per als musulmans, i cal entendre estos en general com saudís car la minoria de
dita nació dicta els preceptes religiosos per a la majoria de la resta de
musulmans no saudís, França és el dimoni. Vegem per què...
Amb la revolució de 1789, l’anomenada per definició i amb majúscules
Revolució Francesa, a ulls dels àrabs, el poble francès comet un crim horrible,
el d’alçar-se contra les seues autoritats. Això de decapitar un rei i
instal·lar una república on qualsevol pot ser elegit democràticament atenent a
la seua vàlua personal, xoca amb la seua concepció autocràtica. La font del seu
poder és altra i mai popular sinó divina. Déu, mitjançant el seu profeta, ha
parlat, ha afavorit als saudís per damunt de la resta de nacions musulmanes o
no del món. És ací on nasqué el profeta Mahoma i rebé la Revelació corànica que
més tard s’escamparà. El món –segons ells- els deu això... Ells són els elegits
per mandat diví, cóm acceptar llavors un sistema que no té res de diví com el
francès i en el qual la gent és simplement elegida per votació? La resposta és
de cap de les maneres.
Anglaterra es decanta pel mercantilisme, més inofensiu, però França més
idealista, proclama que el futur de la humanitat passa per la divisa de la seua
revolució: liberté, égalité et fraternité...
Analitzem punt per punt cadascun d’estos preceptes a ulls d’un ulema musulmà.
Llibertat, quina llibertat? Déu no ha parlat d’això sinó de submissió, el valor
literal de l’arrel semítica s/l/m que dóna Islam (o salam = pau, contradiccions
d’una llengua complexa). Igualtat, cóm dimonis igualtat? Si tots són o van a ser
iguals al món, en què quedaria el seu poder? En res, els deixarien de seguir
els més de mil milions de persones que es declaren seguidors de l’Islam en tant
que religió arreu del món. A més, el profeta ja va deixar dit que calia donar
almoina. L’impossible igualtat ha de ser corregida per la caritat. L’autèntic
ordre social no és doncs el francès sinó el d’una minoria privilegiada, atenent
això sí per precepte diví la justícia a la Terra, donant almoina a la majoria
de pobres... Finalment fraternitat. Un altre desgavell, tots saben –o això
pensen ells- que l’home no és bo per natura, de quina fraternitat parlem
llavors? Un altre concepte equivocat... Conclusió, França s’equivoca atacant
l’autoritat, decapitant al rei, i a més expandeix arreu del món conceptes
subversius com ara la llibertat, la igualtat i la fraternitat... França ha de
ser per tant colpida.
Postscriptum- Tot això de més amunt són explicacions racionals, veiem ara
un altre fet que potser no és tampoc menor... La major part de països àrabs o
musulmans, han estat fins a fa poc, en alguns casos ni cinquanta anys, en mans
de potències colonials estrangeres, com ara l’Egipte que era britànic o Líbia
que era italiana. La major part de països, i els més grans o simbòlicament
importants, estaven en mans franceses, com ara Tunis o l’Alger, o Síria i el
Líban, per no parlar de molts altres a l’Àfrica Negra. A més de totes les
causes racionals per oposar-se a la llibertat, igualtat i fraternitat, hi ha el
desig de venjança contra qui t’ha sotmés.
Voldria equivocar-me, però en un moment d’alta natalitat musulmana i
inacció occidental, els atemptats de París no seran un cas aïllat. En vénen
molts més.
Lluís Alemany Giner
Bucarest a 23 de novembre del 2015.
