LE CRÉPUSCULE D’UNE IDOLE

Michel Onfray és un prolífic escriptor i polemista televisiu francés, a més de professor de Filosofia a la Université populaire de Caen, de la qual, a més, n’és director i, d’ací poc, tancador. Abans el seguia per l’opció que proposava sobre l’epicureisme, ja que el creia un bon vivant. Sembla ser que tinc seriosos dubtes de percepció entre allò que jo entenc com viure bé i la manera en què ho considera l’escriptor normand i, per això, des de fa uns anys, he deixat de seguir-lo: ara em sorprén negativament.

La seua condició d’anarquista ha quedat del tot desdibuixada per la constant intervenció als plateaux de televisió, ja que –i d’açò hi ha moltes hores enregistrades— entra en constants contradiccions amb això que es podria nomenar com la seua convicció. Entre elles, i al meu parer la pitjor de totes, és la utilització que fa de Camus per emmirallar-se en un pensador realment revolucionari. D’altra banda, quan l’escoltes dir que es considera nietzschià, també et fa que t’atures per pensar. I ho dic així perquè, d’entrada, estic segur que eixes persones que li aporten gran part de la seua visió del món, també hauran tingut una vida privada i hauran comés errades, i excessos, i delictes, i contradiccions... Però, com a bons escolàstics, per una banda es troba la persona i, per l’altra, l’obra o el personatge. A més, quan els dos papers es confonen, se sol acabar malament.

Sòcrates no era així. El filòsof grec era una persona integral, o això es pot deduir de la manera com va morir: ell hauria d’haver sigut el vertader referent d’Onfray, per la seua condició de xarrador i d’home crític que, alhora, ho és també de legal. Ara bé, ací cal recordar que, per a Nietzsche, Sòcrates havia estat el pitjor dels mals de la humanitat perquè feia valer una desmesurada racionalitat. I, si estire una mica més el fil, quasi podria assegurar que, a Camus, tampoc li haguera caigut massa bé, el filòsof grec. No obstant això, Onfray seguix considerant-se deixeble d’una filosofia que té en la recerca del plaer la seua meta màxima: un frare com a epicureista? Té sentit?

Si per sentenciar Freud, Onfray va fer servir aspectes de la vida del psiquiatra per comparar-los, cronològicament, amb allò que escrivia i que estudiava, i molts d’ells de dubtosa vàlua, eixe mateix mètode el va fer servir en el cas de Sade. Però, d’estes coses ja han parlat els crítics i Michel no n’ha eixit massa afavorit. Jo, però, preferisc centrar-me en altres aspectes com, per exemple, el d’aplicar el mètode utilitzat per criticar Freud i Sade a la resta d’autors que tant admira: Nietzsche i Camus. Veritat que la cosa canvia? No obstant això, a ell sí que li aniria bé perquè, a la fi, una vida monacal i de treball remunerat li pot valer per explicar una existència coherent amb l’statu quo actual. La llei, per a un individu que es considera anarquista, és una línia opressora que s’ha de trencar per redefinir la societat i, per ser alhora coherent amb eixa necessitat, s’ha de viure just en el seu límit, o traspassar-lo. A més, hi ha persones a les quals la llei no els afecta perquè mai no n’arriben al límit; les seues autorestriccions són més fèrries, encara: els moralistes, per exemple.

Avise que jo puc fer la crítica que em vinga en gana perquè, en el fons, sóc escolàstic, però Onfray està en hores baixes, apropant-se al seu crépuscule, per incoherent a l’hora d’aplicar un mètode crític general. Per ser artista, Michel, no cal ser un frare!

Salvador Sendra

N’HI HA QUE PREN DROGA I HI HA QUI LLIG CRÍTICA LITERÀRIA. EL CRONOTOP A LA LITERATURA NIETZSCHEANA

Realment, n’hi ha que pren droga i hi ha qui llig crítica literària. Personalment, com que sóc un antisistema, preferisc endinsar-me en la part més dura de la crítica literària i deixar això de la droga, il·legal, per als pobres il·lusos; entre altres coses, perquè de legal ja n’hi ha molta, de droga, i qui la manipula se suposa que s’ha rentat les mans i, a més, l’ha transportada fora dels orificis més escatològics.

Els antisistema llegim, i ho fem de manera compulsiva i impulsiva. Després, si escrivim, ho fem de manera expulsiva... Tot i que pensem que controlem, sempre arriba el dia que acabem amb un llibre de Bajtin, d’Eco, o de Foucault, i és en eixe mateix moment quan hem de ser conscients que comença a ser difícil d’eixir-ne, d’abandonar l’hàbit, i aleshores s’inicia l’autoengany.

La paraula cronotop és un neologisme que fa servir Bajtin per explicar la relació dels esdeveniments amb el temps i l’aplica a les estructures dels relats medievals que fem servir per esbrinar el pensament de l’època. A l’Edat Mitjana, l’individu no existia com a tal, ni tan sols en la figura individual de l’heroi. El temps era grupal com ho era el tòtem, i no tenia res a vore amb la suma de les successions dels esdeveniments. Durant l’Humanisme, s’inicien els canvis, tot i que encara es troben allunyats de la concepció moderna del temps i de l’espai.

El Renaixement més avançat inclou un cicle temporal lligat a eixa successió de fets, tot i que la mirada al passat ens ompli de fantasia, i la del futur no és més que una previsió cíclica, bé amb el referent de la natura, bé amb el del Sol, bé amb el de la Lluna... I –atenció—, ací és on encaixa la modernitat de Nietzsche si partim, per exemple, de la seua coneguda concepció de l’etern retorn. I ací és on fem servir l’explicació del cronotop de Bajtin per entendre, amb total claredat, el vincle del Romanticisme amb l’Edat Mitjana. I ací sumem la nova troballa a la concepció de l’heroi i al fet que Zaratustra eixirà i tornara a la muntanya, per tornar a eixir-ne, mentre el llegim escoltant Richard Strauss. L’alba i l’ocàs, i de nou l’alba.

Salvador Sendra

El neoliberalisme és nietzscheà.

Ves, tu, per on, gairebé sense pensar-ho, m’he trobat llegint i rellegint Nietzsche. Des de fa un grapat d’anys no el tocava… La qüestió és que donant bacs de llibre en llibre no m’ha quedat més remei que caure de nassos a Nietzsche. Sempre ha tingut un “aura”, o com es diga, que no m’ha agradat. Tal vegada perquè sóc d’esperit feble, i si Heidegger va dir “Nietzsche hat mich kaputt gemacht”, açò és, que Nietzsche l’havia destrossat, imagineu-vos que em pot passar a mi.

Cap neoliberal es reconeix com a neoliberal, ells es diuen a ells mateixos liberals. De la mateixa forma cap neoliberal reconeixerà que en el fonament, conscient o inconscient, directe o induït, de la seua creença, del seu pensament, està el pensament Nietzsche. Fins i tot, ho negaran amb vehemència. Ells sempre recurriran als seus teòrics... Diran que Nietzsche està en el fonament del nacionalsocialisme, amb “la bèstia rossa” i l’antisemitisme. Els liberals, els valors anglosaxons, que Nietzsche menyspreava, són els que van treure Europa de caure a les urpes de l’alemanya nazi. Ells no ho reconeixeran, però el que corre per les seues venes no és sang, és Nietzsche.

Ho explicaré, breument, perquè açò podria donar per una tesi, i només és un post per un modest blog. Per neoliberalisme solem entendre el pensament que ha dominat el món capitalista des de finals dels ’70 i principis dels ’80 amb l’arribada al poder de Ronald Reagan als EEUU i de Margaret Thatcher a la Gran Bretanya. Fins ahí no hem descobert res, però convé situar-se. Abans el pensament dominat era l'anomenat keynesianisme i les polítiques socials, ja foren més d’esquerres, socialdemocràcia –idees com aquelles hui les defensen Podemos i alguns sectors d’IU i es consideren extrema esquerre- i democràcia cristiana. Això suposa ideals de redistribució de la riquesa, fonamentar valors com la igualtat, etc. En definitiva, una i altre corrent són exemples del que Nietzsche anomena moral de l’esclau, representada pel cristianisme.

El cristianisme va portar allò que Nietzsche anomena transvaloració de tots els valors. Abans d’ell, la moral era la moral dels aristòcrates, una moral de vida, segons ell. En arribar el cristianisme s’imposa una moral dels pobres, dels mediocres, dels ressentits. Una moral on l’ego es persegueix, i on prima la compassió. El socialisme era una moral d’esclaus. D’esclaus haguera considerat ell el pensament socialdemòcrata o demòcrata-cristià. 

A partir dels anys ’80 hi ha un retorn als valors que imposarà l’aristocràcia, bé, aquesta vegada seria més propi anomenar-ho elits-econòmiques financeres, en tot cas, la classe dominant. La igualtat cedirà pas a la llibertat, i la llibertat transformarà tot, transformarà definitivament tots els valors. Ni família, ni abnegació per un futur, ni vincles forts amb la comunitat... res. La llibertat està per damunt de tot. Amb la llibertat torna l’ego, amb la llibertat torna el “carpe diem”, amb la llibertat torna la llibertat d’elegir, i la llibertat d’elegir és ser consumidor. Hi ha una transvaloració. D’una moral “d’esclaus” a una moral “de vida”. Moral que beneficia bàsicament a les elits.

Molt prompte ho trobem a dues pel·lícules dels anys ’80 (hi ha més, però aquestes dues són paradigmàtiques). La primera és “Wall Street”, on el personatge de Michel Douglas dirà aquella frase de “Greed is good”, a pel·lícula hi ha Nietzsche al complet, hi ha la voluntat de poder, la transvaloració, la manca de compassió, etc., tot hi és a la pel·lícula aquesta. Una altra és “Armas de mujer” on el personatge de Melanie Griffit és una secretària que s’ha tret un títol universitari estudiant en horari nocturn després de treballar, i vol millorar, però com no és de l’elit ni ha estudiat a les grans universitats la menystenen. Aquesta xica farà el que siga, es passarà per alt les regles moral i/o ètiques per aconseguir el seu objectiu, en un moment donat diu que una xica com ella –no ve d’una gran universitat- si vol arribar lluny, no pot seguir les regles. Ací també troben tot Nietzsche, voluntat de poder, l’egoisme, la manca de compassió, etc. D’aquesta manera, mitjançant la cultura popular, la moral de l’aristocràcia acabarà amerant el poble.

El neoliberalisme ha arrasat amb la compassió, posant al mercat d’especulació productes que fins als ’90 -de la mà, no cal dir-ho, de Golden Sachs- s’havien mantingut fora, com el blat i els aliments, provocant moltes morts per fam, com a principis de la present dècada. També els desnonaments, l'augment de xiquets que pateixen fam, la gent que mor per no tenir garantida energia per escalfar-se, etc. Tot això és la manca de compassió enfront del feble, al desemparat o a l'home vulgar. La impassibilitat de la resta de gent marca fins quin punt la moral “de l’esclau” ha deixat pas a la moral neoliberal. L'absència de compassió, l’egoisme, l’ambició, el “greed is good”, estar per sobre de la moral de “l’aristocràcia”, etc. Tot això és Nietzsche. I tot això s’ha acabat imposant.

Un altre element fonamental del pensament neoliberal, i que tant cloquegen les ments més lúcides del neoliberalisme, és la meritocràcia. La meritocràcia, un bulo que s’han tret i el vesteixen de dogma, no és més que una forma de mantenir una elit, una aristocràcia, de garbejar i justificar a aquells que pertanyen a una classe superior enfront d’aquells que són “esclaus”, i què per tant tenen dret a una moral superior. Per si fóra poc, no només fins ahí arriba la voluntat de poder. El transhumanisme, la genètica, la transgenètica, la intel·ligència artificial, etc., ahí, a la recerca del superhome, un home que millore l’actual, no sols físicament, també, i sobretot, un home immoralista.

Sé que hi ha moltíssimes interpretacions del pensament de Nietzsche, jo no les he llegit totes, he llegit algunes poquetes, i tampoc he llegit tota l'obra de Nietzsche encara que sí la major part, que m’han arrossegat a llegir/rellegir-lo, i aquesta vegada ho he vist clar: Nietzsche està més el fonament del neoliberalisme que en el del nazionalsocialisme. Em deixe molts caps solts, em deixe moltes més idees, em deixe per aprofundir més en alguns aspectes... Tal vegada a altres posts. Un post no dóna per tant, i aquest ja és massa llarg, tal vegada, en el futur, reprenem alguns aspectes, o no. Això no obstant, la idea bàsica ja està, qui vulga aprofundir... llibres hi ha.

Òskar “Rabosa”.

TOT O RES: DOS CARES DE LA MATEIXA MONEDA O QUAN ELS OPOSATS NO EXISTIXEN

M'han proposat de publicar la meua tesina. Eixa notícia, en principi bona, ha provocat una mena de desencís i d'atordiment de què vaig eixint-ne a poc a poc. Ja em va costar molta faena reduir-la fins arribar al tamany d'un article per a ara, de nou, deixar-la com estava; ara bé, sempre la puc mantindre en el seu estat primitiu però no voldria deixar passar l'oportunitat d'actualitzar-la. És per esta raó que, tot i que no estiga capficat en el tema, sí que he estat, l'últim any, donant-li voltes al tema.

En una d'estes voltes, i amb la casualitat que s'associa a la constància, vaig ensopegar amb un llibre que feia temps que em voltava i que espere que m'aporte l'esma necessària, i els arguments! L'altra volta ja la coneixeu perquè és eixa que ens envolta i que comporta la revolta, en primer lloc perquè és això, una revolta, quant a revolució, i en segon, perquè es tracta de la re-volta, o siga, la tornada enrere. Parle de Nietzsche.

La genealogia de la moral és un assaig que no decep, com cap d'este escriptor. A l'inici del “Tractat Tercer” hi ha un argument que es repetix durant el llibre i que tracta sobre l'ascetisme i els seus ideals, explicats des de la perspectiva de cada grup d'eremites. Els artistes que s'hi adherixen no els analitza perquè no hi veu un conjunt homogeni. Quant als filòsofs i les persones doctes, diu que en la solitud recerquen eixa espiritualitat més elevada. La lectura que fa de les dones me l'estalviaré. Els sacerdots hi busquen la fe, o el poder, amb l'autorització per exercir-lo. I, entre els sants, que al cap i a la fi és la part que més interessa, diu que hi ha la letargia i el descans en el no-res, com una peculiar forma de bogeria. Al costat del no-res hi ha un parèntesi amb la paraula Déu.

L'espinós subjecte, de Žižek, apunta de refiló alguna idea sobre Kierkegaard, un filòsof que, malhauradament, tinc massa oblidat. Entre els seus apunts, tracta la percepció que té el danés de l'eternitat, reflectida en la imatge de Déu, per esbrinar les idees contraposades de Kant i Heidegger quant al pes de la imaginació en la percepció de la realitat. Per a Kierkegaard, Déu ho és tot, i l'home només s'entén des del seu reflex en Déu.

Per a un, Déu no és res i, per a l'altre, ho és tot! Hi ha gent per a qui eixes grans paraules (Déu, pàtria, amor, justícia...) no són res, i no faria res per elles, mentre que n'hi ha altra, de gent, per a qui ho són tot, i ho faria tot per elles. Després de la reflexió anterior, ara ja sabeu que tant fa tot com res. Allò que diferencia uns dels altres és l'acció, o el fet d'actuar sota el suposat designi d'un ens imaginari, gairebé inexplicable, en este cas, col·lectiu.

Salvador Sendra

LES RELACIONS AMOROSES SÓN UN SÍPTOMA DE SAVIESA

Despreocupats, irònics, violents

 –així ens vol la saviesa: és una dona,

ama sempre únicament un guerrer...

                            Així parlà Zaratustra

Sorprés com estic de la manera en què Nietzsche inicia el “Tractat tercer” de La genealogia de la moral, pense que és curiós, si més no, que este capítol haja de tractar sobre l’ascetisme. Ara, em cal revisar, més que siga mentalment, les meues consideracions sobre eixe tema i la manera en què els més famosos llibres de cavalleria i cançons medievals expliquen les situacions de recolliment. Així, per damunt, a més del Curial, del Tirant, s’hi poden afegir la Chanson de Roland, Guillaume d’Orange i altres que no esmentaré per ser massa desconeguts, fins i tot per a mi.

L’amor és un dels temes més recorreguts de la literatura medieval, en les seues versions més adients, com ho és la lluita i, en gran quantitat de casos, l’ascetisme. L’ordre sol ser: primer la lluita, després l’amor i, finalment, l’ascetisme. Des del tercer, s’hi pot tornar al primer però no al segon, que es dóna per superat —deu ser cosa de jóvens. També pot ser interessant advertir que tot això de la cavalleria, dels duels i de les guerres santes també es donava per desaparegut, tot i que són coses que fan què pensar.

Durant el Romanticisme, és sabuda la recuperació de l’època medieval per, amb algunes modificacions, fer-la servir per superar els excessos de la Il·lustració; i Zaratustra n’és un exemple, com ho pot ser l’Empèdocles de Hölderlin o el Comte Arnau de Maragall. Els cavallers retornen, més que siga en la seua versió literària, per intentar posar una mica de desordre a l’ordenació de les Llums. L’amor, en la seua versió més clàssica, també s’hi troba present, exceptuant en el Comte, que sobrepassa l’ideal romàntic reflectit per Goethe a Werther per follar sense més intenció.

Però, el tema del present escrit és eixe extracte del conegut llibre de Nietzsche i de la seua possible interpretació perquè, segons diu l’autor, tota la seua obra volta sobre eixes poques línies. Zaratustra, però, era un ermità que va retornar a la societat per canviar-la i que va ensopegar amb la realitat. No sabem res d’allò que precedia eixe retorn. Per a Hölderlin, Empèdocles fou una cosa semblant, tot i que s’hi endevinen alguns aspectes de la vida mundanal. El Comte de Maragall està molt més relacionat amb l’Edat Mitjana, ja que l’amor, a més de romàntic, és físic.

Ara, una volta realitzats els precedents aclariments, sí que sembla que eixa saviesa que s’evoca a l’inici de l’escrit pot estar relacionada amb la doble vessant: amb la de l’amor carnal i amb la del saber. Perquè només cal observar la manera en què l’autor de referència se sorprenia de la transformació dels darrers temps de Wagner i de Schopenhauer per considerar-los uns ascetes sexuals, cosa que significa, d’una banda, que abans no ho eren i, d’altra, que la saviesa els adorava.

P.D.: Afortunat en amors, intel·ligent i savi!

Salvador Sendra

EL RESSENTIMENT

Parlar, o escriure, sobre el ressentiment ha de partir des d'una premissa prèvia i, potser, desconeguda: la paraula ressentiment, des de la seua vessant francesa, està formada pel mot sentiment acompanyat d'un prefix que la intensifica (re- o res-) alhora que li aporta una certa càrrega pejorativa. A diferència que en el cas de renàixer, o de recaure, que significa «tornar a», l'anterior opció és del tot diferent.

Harold Bloom titlla d'Escola del Ressentiment la que té com a referent Foucault, però jo creia que un crític tan eminent tindria suficient entitat per poder titular un corrent crític o, si més no, diferent al seu, de manera més original. Realment això pensava... I, en el meu breu pas per Foucault, en qui he recercat el motiu per continuar la meua investigació, i pense que l'he trobat, he eixit rebotat (esta volta amb la significació «d'altra volta» del prefix re-), de nou, cap a Nietzsche.

Nietzsche va fer servir el mot ressentiment amb la següent intenció:

            «L'home del ressentiment no és ni franc, ni ingenu, ni honest i dret amb el mateix. La seua         ànima mira de reüll; el seu esperit estima els amagatalls, els camins tortuosos i les portes falses, tot allò encobert l'atrau com el seu món, la seua seguretat, el seu alivi; entén de callar, de no oblidar, d'aguardar, de minoritzar-se i humiliar-se transitòriament».

            La genealogia de la moral, cap al final del “Tractat primer”.

Ara, tornant a Bloom i pensant que, realment, és qui diu ser i que d'això ha viscut i ha cobrat a Yale, i comparant-lo amb Foucault en els mateixos termes, no puc evitar de quedar-me bocabadat, i per eixa raó vos confie això que en pense. Perquè jo puc estar d'acord o no amb Foucault en la mateixa mesura que ho puc fer amb Bloom però, des de la perspectiva més objectiva que és la comparació entre ambdós, el primer sí que sembla que ha adoptat el vertader sentit de la paraula, a banda del que li volguera donar Nietzsche!

Finalment, per decidir-me, o decantar-me, per recolzar Foucault és, simplement, perquè no es poden ni comparar els dos models, ni les dos persones, ni les dos obres, ni les dos trajectòries, ni els dos ressentiments. Tot i que la càrrega de mala intenció que se li pot atribuir a Bloom es deriva, simplement, de la seua sabiduria perquè, si l'haguera considerat un neci no l'hauria pogut ni tan sols jutjar.

Salvador Sendra

PIXAR O NO PIXAR? NO HI HA DILEMA!

Realment, sí que és veritat això que deia Nietzsche que les religions modernes estan inventades per crear gent dèbil, manipulable i amb la mirada posada en allò que pot ocórrer després de la mort mentre els passa la vida. Eixe futur post mortem, curiosament, jo mateix vos el puc explicar: no hi ha res! Però el simple fet de parlar sobre qualsevol religió, de la manera que ho plantege jo, ja és estúpid, perquè vivim al segle vint-i-u, a Europa, i tenim estudis, tot i que hi haja encara molta gent agraciada amb la fe.

La cosa és la següent: hi ha un seguit de persones que jo, en principi, entenc com a normals que em sorprenen per dos aspectes: l’afició per les religions orientals i la necessitat que tenen de saber-se feliços. La primera raó, no l’entenc, entre altres coses perquè a poc que sapigueren sobre les religions occidentals s’adonarien que ací hi ha creences per a tots els públics i gustos. La segona, perquè em crida l’atenció la necessitat intrínseca d’enganyar-se pensant que la felicitat existix, quan tots sabem que no és així i que, a molt estirar, hi ha moments feliços que es trenquen perquè t’has d’alçar a pixar o perquè s’ha girat una mica de vent.

Tant els budistes com els hedonistes pamfletaris coincidixen en això que anomenen equilibri i pau. Una cosa i l’altra són, si més no, ideals impossibles o, en el pitjor dels casos, l’enterrament en vida. L’energia necessària per a viure es crea de la mateixa manera que l’elèctrica: amb la diferència de potencial. Però, en el dia a dia, eixe desequilibri el provoca la indignació, la mala hòstia, l’enveja, la competició i altres moltes coses que, majoritàriament, se situen al bàndol dels pecats i dels pecadors.

Podria intentar enganyar-vos proposant quatre tòpics ridículs sobre l’amor, la felicitat o l’equilibri però no dec confondre les persones perquè això està lleig i és pecat, m’han dit. A més, l’efímer moment de la felicitat dura fins que t’alces a pixar i l’equilibri fins que has de respirar perquè se t’acaba l’aire. Així que, per favor, no cal que em doneu ni consells ni lliçons sobre la vida morta i  tranquil·la perquè me’ls pense passar tots per on vos esteu imaginant i, a més, si reaccioneu davant d’este escrit és perquè encara esteu vius; aprofiteu-vos, doncs!

Salvador Sendra

L’HOME I LA TERRA

Se m’han passat els dos-cents articles, en este BLOG, sense pena ni glòria; sense quasi adonar-me’n! Personalment, em moc entre moments de molta activitat i altres en què dedique més temps a altres tasques, però intente mantindré sempre —això sí— una activitat constant, i escriure és una manera d’ordenar les idees. Una cosa semblant em passa amb la música, amb el teatre o amb la pintura, però cada època hi canvie la focalització i, amb ella, l’activitat. Amb la literatura no és el mateix, perquè la necessite a diari per entendre’m, entendre’t i entendre.

I estes setmanes m’he dedicat a la música en major mesura. I per escoltar-la amb gust i garantia, no hi ha res com anar al Palau. I per anar al Palau s’ha de tindre un programa decent. I això passa quan passa, i més ací a València... Però aní per escoltar La cançó de la Terra de Mahler que, casualitats de la vida, no havia escoltat mai —almenys de manera conscient— fins a la setmana anterior. Jo no tenia una bona entrada i això es va notar a l’hora d’escoltar els cants.

Sobre el transcórrer de les cançons, la primera és la que em va colpir per la clara referència wagneriana, així com la tercera, o la quarta —ara no ho recorde— en què va fer una xicoteta aportació còmica. Respecte a la resta, preferisc centrar-me en la darrera, on el mateix Mahler se situa a l’ocàs. La meua ment es va traslladar, ràpidament, cap a dos finals semblants, però literaris. D’una banda el de Zarathustra i, d’altra, el d’Empèdocles; ambdós personatges romàntics, malgrat el que pensen alguns...

Zarathustra deixà el seu retir per retornar a la societat, tot i que no se sap on, mentre abandona la caverna i camina il·luminat per les primeres llums de l’alba; l’home de Nietzsche es contraposa a l’ocàs dels déus i dels ídols. Empèdocles és altra cosa perquè el camí que pren, una volta que ha estat rebutjat pels seus, és el de l’ocàs. L’Etna l’acull amb la calidesa extrema que transmet la natura, tan radical i despietada. Mentre, Mahler compon La cançó de la Terra després de la Huitena simfonia perquè pensava que la Novena es transformaria en una mena de rèquiem.

El canvi de nom, però, no comportà que el contingut de la peça modificara eixa obsessió pel final perquè, si escoltem amb deteniment els darrers moviments, el passeig que descriu Mahler s’apropa més al d’Empèdocles que a qualsevol altre, tot i que hi ha un esment clar a la primavera, quant a regeneració, semblant al de Zarathustra amb l’alba.

Salvador Sendra

Filosofia de classes.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa és un escriptor italià que com tants altres, pensem per exemple en John Kennedy Toole, mai va conseguir publicar en vida. Com tants altres, intentà en va publicar però per als crítics i editors, la seua obra no era suficientment bona. Com en el cas de l’autor nord-americà i la seua monumental “A Confederacy of Dunces”, també “Il gattopardo” esdevindria una obra ineludible en el si de la literatura del seu país.

Home solitari i colpit per la vida, presoner de guerra i aristòcrata en un món devastat pels totalitarismes, ningú com ell per descriure la decadència de la noblesa siciliana. Si de cas Llorenç Villallonga, un altre insular, mallorquí ell, siga en “Mort de dama” que en “Bearn o la sala de les nines”. Ara bé, ningú arriba a la novel·la, i més si esta és de gran extensió, sense haver provat abans escrits més curts. Així, Tomasi di Lampedusa, escrigué un conte que a mi em va semblar fascinant sobre els amors entre un humà i una sirena. Un vell professor d’origen sicilià que ha passat la major part de la seua vida a Torí, al nord, sent en algú del carrer la flaire de la seua terra siciliana. La persona, sorpresa, confessa que és cert, i llavors el professor, molt major i esperant de la vida ja només la mort, li confessa que té una cosa que dir-li, una cosa que l’encalça i que no vol dur-se amb ell a la tomba: ell amà una sirena!

...Cert que les sirenes no existeixen, cert, i això ho saben tots allí dalt a Torí o a qualsevol altra part civilitzada del món, però vostè, jove, vostè és sicilià com jo i el Mediterrani vessa ja des mil·lenis enrere de sers mitològics i especials. Només a vostè podria dir-li-ho i no als meus companys de càtedra, que no ho comprendrien. Ara, ja puc morir descansat... *(fragment figurat)

Per la seua part, abans de Tomasi di Lampedusa, i nogensmenys que un alemany, Friedrich Nietzsche, i també a Torí, perdé la raó. Nietzsche, un catedràtic de grec havent passat temps al golf de Nàpols, ho sabía, hi ha coses que no es poden saber racionalment sinó que s’han de percebre. Es diu que fou la sífilis la causa de la seua bogeria, tot i que també es podria pensar que se sentia indisposat de tornar a la docència a Alemanya, al bell mig de col·legues que sabien les excepcions de verbs irregulars però que no entenien –ni entendrien mai- les dimensions dels rites iniciàtics dionisíacs... A Torí es va acarar a un cavall d’un camperol, parant-lo, li va rodejar el coll i va començar a dir: “Mama, ich bin dumm, mama, ich bin dumm...”

Mamà, sóc estúpid. Tal volta sabia que Torí era l’última escala italiana. Torí a este costat dels Alps, el món pretensiosament racional de l’altra banda. Sembla que no volia tornar... Molt abans, diuen que ja Tales de Milet, caigué a un forat en mirar els estels de nit. El seu criat i acompanyant, li digué llavors que cóm dimonis esperava veure res allà lluny si ni tan sols veia el que tenia al davant!

Martin Heidegger, més de dos mil anys més tard definí filosofia com allò que fa riure els criats.  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 18 de gener del 2016.

LA MENTIDA

Hi ha un llibre d’Oscar Wilde, un assaig, que és, si més no, significatiu del pensament de l’escriptor sobre la realitat; es tracta de La decadència de la mentida, un text breu i entenedor, fàcil de llegir i molt nietzschià, tot i que el mateix Wilde deia no haver llegit mai el filòleg-filòsof alemany. Les conclusions són molt semblants i es poden resumir en l’angoixa que roman quan s’entreveu que la poesia i la literatura deriven cap a la raó.

Fullejant Leibniz he vist un filòsof amb molts prejudicis quan es tracta de reflexionar sobre el concepte de veritat, i he escrit concepte, quedeu-vos amb el detall, perquè tractar el tema del concepte significa que nosaltres tenim una imatge mental, ideal, de què significa allò que expressem amb paraules, com la veritat, en este cas. Fins i tot ens transformem en xicotets déus quan ens aventurem a jutjar allò que és veritat i el que és mentida; sovint de manera taxativa.

Jutgem mitjançant uns criteris que admetem com a purs i individuals, en uns casos, i com a apresos mitjançant l’esforç i l’estudi, en altres. Leibniz, per exemple, admetria esta segona opció com a correcta, mentre que, la primera, ho seria en el cas d’estar vinculats a la religió. Ell no separa la veritat de la moral, en un cas, i de l’estudi, en altres. Estos dos plantejaments s’unixen en el temps de l’autor, i més encara si analitzem el sistema d’aprenentatge de l’època, on, al final de l’educació, hi havia la teologia.

Nietzsche, molt posterior, entén allò que he exposat abans, si ens adrecem a la literatura, o el cas diametralment contrari, si ens referim als principis de Leibniz. Per a Nietzsche, la vertadera veritat és la que no passa pels filtres de la raó; diguem-ne, la natural i humana, sense més. La representació del concepte, a més, deixa de ser un referent universal per esdevindre una altra mentida creada per la racionalització. Per a ell, la metàfora és la vertadera expressió de la veritat, com segurament ho serà per a Wilde, també.

Nosaltres, moltes voltes ens trenquem el cap en la recerca de la veritat quan, com podem comprovar, eixe nom no deixa de ser un referent lingüístic d’un concepte erroni, si més no. I, per demostrar-ho, vull que vos imagineu una persona movent la mà dreta des del front fins al melic i, després, des del muscle esquerre fins al dret. Nosaltres veiem una creu on, realment, hi ha un moviment de mà que difícilment s’hi assembla. La raó, per tant, és, indubtablement, de Nietzsche, quan diu que el filtre jueu-cristià que fem servir de manera inconscient ens coarta per tindre una vertadera idea l’allò que és veritat ―un simple moviment de mà―, i ho exposa en un breu llibre titulat La veritat i la mentida en sentit extramoral. Ara, abans de jutjar o jutjar-nos, recordeu els filtres.

 

Salvador Sendra Perelló

EL SUÏCIDI DE DÉU

De sempre, m’ha cridat l’atenció que, a les taules de la llei, no hi haguera cap al·lusió a la covardia. Després, una volta que s’ha anat polint el discurs religiós i s’han adequat els pecats a això que demana el temps, la covardia seguix sense penar-se, ni tan sols a l’entrada del Paradís. No ho entenc!

Realment, si hi ha alguna cosa que ha fet mal a la humanitat ―molt de mal―, als països, als territoris i, fins i tot, als pobles i a les famílies, eixa ha sigut la covardia. D’acord; ja sé que penseu que és difícil d’avaluar la seua magnitud, així com la seua repercussió, però, recollons, per això està Déu, no? Ell que tot ho pot i tot ho sap, no deuria tindre cap problema per avaluar-ne els efectes... O sí.

Potser, a partir de les religions de la pietat, eixes doctrines monoteistes que no busquen altra cosa que afeblir el ser humà i fer-lo dòcil i col·lectiu, Déu s’ho va pensar, això de premiar la valentia. Els peròs que aturen el valent són massa importants per a propiciar la seua entrada al cel i, per contra, les virtuts que se li atribuïxen, al covard, no li entrebanquen el pas per la porta de sant Pere.

Ser covard i dòcil és guanyar el cel mentre que ser valent i indòmit és perdre’l. Dostoievski, a Crim i càstig, ja apunta els entrebancs morals a què s’enfronta el ser humà dòcil i adoctrinat. Nietzsche, al llarg de tota la seua obra, també ho explica amb detall, o fins i tot la mateixa Bíblia, als seus orígens, on ens presenta un Déu sense complexos que actua amb vertader poder fins que Moisés, un pobre i desgraciat humà, li presenta esmenes i li proposa pactes, sense sotmetre’s, parlant-li de tu a tu i, per tant, acabant amb eixe Déu totpoderós.

«Déu ha mort» deia Nietzsche, ignorant, encara que eixe Déu havia estat assassinat o, millor ―per no traure-li mèrits―, s’havia suïcidat en escoltar els consells d’un humà: de Moisés. No obstant això, al pobre Moisés li fa la pell, com apunta Freud, el seu poble mateix; sí, sí, eixe poble que ell havia salvat ―millor dit, eixa meitat del poble― de la ira divina, tot i que l’Èxode diu que Déu va cobrar la seua part del (con)tracte. Ara, una volta provat el suïcidi diví, al ser humà només li queda que substituir l’ídol, i ho fa canviant-lo per un Déu feble, anomenat Jesús, que pregona una religió de submissió.

Segurament, els cristians hauríem de pensar que la creença ens fa forts i que jo estic enganyat en la meua reflexió. Jo ho acceptaria, això que hauria de ser, però amb una simple premissa, per fer-ho bé: negre sobre blanc, doncs. Em valdria si es fera de la valentia una condició per entrar al Paradís, i de la covardia, un motiu per eixir-ne. I Déu que jutge!

Salvador Sendra Perelló

LES UNIVERSITATS NO SERVIXEN PER A RES

Pensava que mai no havia de fer meua esta afirmació però ja va sent hora que algú diga les veritats i, per començar, és açò el que hi ha: si tanquen les universitats, no passa res. En realitat, es tracta d’una formació professional l’ensenyament que reps quan et formes a la facultat, i més encara quan el llistó per aprovar va abaixant d’any en any en la mesura en què el de la mediocritat va apujant.

Jo creia en el sistema fins que em van regalar un llibre: Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral. Sobre Teognis de Mègara, de Nietzsche. En llegir-lo, em vaig adonar que jo era una persona mediocre, amb una formació pèssima i que no tenia la més remota idea de res, tot i ser llicenciat i tindre un parell de màsters ―pense que eixa era la meua formació en el moment de llegir el llibret de referència.  Em vaig haver de replantejar la vida i esforçar-me per millorar una miqueta més, simplement per decència!

Nietzsche va escriure eixe llibret en molt poc de temps; pense que en un parell de mesos. Nietzsche el va redactar com a treball de final de batxillerat però, això no és res: el va escriure en llatí! ―No caldria escriure més, la veritat, perquè, simplement, hauríem de vore el nivell que tenen els nostres batxillers o, fins i tot, els universitaris, però seguiré― No obstant això, el més important de l’escrit és que contradia les teories dels filòlegs de l’època, dels catedràtics i de gent per l’estil però, a més, ho feia bé i amb raó.

Ara estan dient de fer els graus de tres anys i ens estirem els cabells pensant que s’acaba el món. Fa cent anys, un batxiller sabia més que qualsevol universitari de hui, màster inclòs. I això no sufoca ningú, pel que sembla. Però, diré més: estic segur que qualsevol tesina d’ara no aprofundix tant en l’anàlisi dels principis i les raons com ho fa este llibret. Tractar la poesia de Teognis és interessantíssim, com ho és la de Safo o la d’Alceu, però fer-ho en la llengua original és un privilegi de pocs, com també ho és escriure les conclusions en llatí, encetant una teoria pròpia com a fruit d’una formació filològica important. I tot açò realitzat per un batxiller.

Nietzsche sabia llengües; si més no, llatí, grec clàssic i alemany. Cap d’elles valia per a res quan les va aprendre perquè n’hi havia de molt més importants però, el que és més destacable és que podia omplir-les de contingut. El problema de hui és simple: encara que sapiem moltes llengües, no tenim res interessant a parlar, perquè no sabem de res, i això és trist. Ara, ens trobem en un sistema corromput perquè, d’una banda, fins i tot els universitaris tenen una formació deficient i, d’altra banda, les llengües s’ensenyen sense cap contingut perquè els mateixos professors som uns necis, i els estudiants, uns malcriats. Jo pense ―i ho faig a contracor― que, amb una formació professional decent, hi hauria més que suficient per a tots; i més barata.

Salvador Sendra Perelló

L’ABRAÇADA DE BRAHMS

Els astres estan en una conjunció favorable per aïllar mont Saint-Michel, a la Bretagne, com heu pogut observar en fotos i pel·lícules vàries, creant un espectacle digne de marcar un any francés. Però, sembla que eixa mateixa alineació estel·lar m’ha acompanyat quan anava a treballar, a migdia, conduint per la carretera i amb l’Albufera com a decorat.

Mentre conduïa, he escoltat Brahms, com moltes altres voltes. Hui ha estat la Simfonia III, la meua preferida d’este compositor. Però, a causa de l’agrupació planetària, he estat capficat amb Nietzsche ―com quasi sempre, vaja― per això que a la sort se li ha d’eixir a camí... La cosa està que, pensant amb l’última lectura del filòsof-filòleg, he endevinat la raó per què Nietzsche va abraçar Brahms quan va trencar la relació amb Wagner.

La Simfonia III de Brahms és magnífica però, a més, suposa el reconfort del guerrer que, després de perdre una batalla, busca eixe indret on refer-se de les ferides per seguir en la guerra. Nietzsche, estic segur que es va vore abraçat i reconfortat per esta peça. Ara bé, no m’haurà passat a mi la mateixa cosa? Perquè no m’explique que, després d’haver-la escoltada nombroses voltes, ha estat hui ―i no altre dia― quan m’he adonat de la seua màgia.

Ha estat una temporadeta forta, lluitant i batallant en diferents fronts i contra nombrosos elements, com li va passar a Nietzsche. També, m’ha colpit amb més força el foc amic i, com a Nietzsche, la covardia d’aquells en què havia dipositat major confiança, i que han optat per esquivar els problemes quan hi havia l’oportunitat de fer canvis de profunditat en els projectes comuns. La llibertat s’anteposa a tot, la d’uns i la d’altres, tant per enfrontar-se com per abandonar; tant per atacar com per apartar-se, discretament, a refer-se dels danys o, simplement, a deixar passar el temps.

Altres voltes ha estat Mahler ―com ja sabeu― però els símptomes del mal augmentaven més que disminuïen; Mahler era un de verí i no un remei. Esta volta ha estat Brahms, i encaixa a la perfecció amb els esdeveniments. Ara entenc Nietzsche i la seua abraçada al mestre alemany quan havia d’agarrar força per començar de nou, i ha estat, simplement, gràcies als astres ―com sinó!― perquè entre el Rhein i l’Albufera no hi ha gaire diferència.

 

Salvador Sendra Perelló

CRITIQUEM ELS CRÍTCS

En una de les més atrevides aventures literàries que pot fer un humà, em vaig endinsar en la lectura de Faust, de Goethe. Faig tancar el llibre una mica perplex, no diré decebut però sí que diré perplex. I, sense saber per què, vaig romandre així uns mesos. Ja havia estat llegint Goethe durant un temps per preparar la lectura de la seua obra magna; per crear l’ambient propici.

 

Uns anys després, sense encara haver acabat de digerir la lectura, vaig saber el per què. Revisant textos de Nietzsche, llegint un escrit d’ací i altre d’allà, com se sol fer quan estàs esperant algú o quan no disposes de massa temps, de sobte, vaig resoldre el dilema. Nietzsche va fer la crítica més dura que he llegit mai sobre un dels suposats com a grans escriptors romàntics. Deia que, en començar a llegir Faust, ja va vore la gran errada: el gran Doctor, escollit per Déu i exponent de la racionalitat i la ciència es va enamorar d’una modista.

Si ho mires en gelat, sí que té raó Nietzsche... Com un home del potencial que se li atribuïx a Faust es va poder enamorar, en la manera en què ho descriu el llibre, d’una simple modista? Eixa és la peça que no encaixava en el meu interior i que no havia arribat a endevinar. La resta del llibre, mirat així, sobra. El filòleg, incisiu i crític, va encertar ràpidament en este aspecte. Pobre Faust; pobre Goethe!

Però, per això de les crítiques, n’hi ha per a tots els gustos perquè, revisant la premsa ―ara no recorde quina―, altre crític va fer un comentari molt dur a un dels grans literats-pensadors de tots els temps: Montaigne. També, en un moment de lucidesa extrema, no sé si causada per l’excessiva alegria d’una situació concreta, va comentar que l’assagista per excel·lència només escrivia sobre coses mortes, titllant la seua prosa d’escrit sense vida. Potser estiga d’acord en el fons però no accepte la crítica perquè cal contextualitzar cada obra. No obstant això, recorde que, fa molts anys, la seua lectura també em va deixar una mica descol·locat en alguns aspectes.

La pintura de l’època de Montaigne ―faré servir este exemple per ser més visual―, partia des de dos punts totalment oposats i lligats a la religió i, diguem-ne, fortament tutelats. D’una banda, podem observar el barroc de la contrareforma i, de l’altra, el reformista. El reformista es trobava molt vinculat a la natura morta i al retrat. El contrareformista era un missatge eclesiàstic per analfabets. I jo pregunte: és este segon art el que ha de considerar-se viu? L’art dels borreguets ensinistrats? Potser Montaigne fóra un noble culte i allunyat del poble, de les seues batalles i del seu bategar. Potser Montaigne no entrara en la pornografia barroca contrareformista però, situat en el context adequat, no sembla massa encertada la crítica.

Salvador Sendra Perelló

UCRANIA Y EL EFECTO PLACEBO

Aquest article està escrit per l'amic Salvador Sendra Perelló. Està escrit en castellà  perquè el va enviar a El País, on li van dir que per publicar-lo l'hauria de retallar. Com l'article si es retalla perd l'esència i com que paga la pena llegir-lo, el publique al blog.

 

 

UCRANIA Y EL EFECTO PLACEBO

Detesto las teorías que apuntan a que el conocimiento de la historia nos puede servir para evitar repetir los errores ya cometidos porque estas situaciones se repiten constantemente y, por qué no, en períodos cíclicos. Más bien, se me puede considerar como próximo a las otras, a las que, como Nietzsche, nos recuerdan eso que él anunciaba como el «eterno retorno» o la constante vuelta atrás.

La espiral como efecto óptico, la propuesta por este filólogo-filósofo, resulta adecuada para resolver unas situaciones que, aunque nuevas, nos resultan previsibles y familiares: la crisis, la pérdida de valores, la decadencia... La historia, por tanto, se puede repetir porque las causas de cada ciclo son humanas y, hasta ahora, que sepa yo, humanos somos los que las estudiamos y analizamos.

Leyendo a Salustio, en uno de sus libros que trata sobre la guerra contra Jugurta,  el político e historiador romano atribuía las causas de los males de Roma a la corrupción del final de la República. Las causas personales que lo llevaron a hacer este juicio no las voy a analizar pero sí que diré el resultado de su indagación: la pérdida del enemigo externo.

Aplicando estas premisas a nuestra situación actual, y haciendo el ejercicio mental que supone vestir de cartagineses a los soviéticos, se podría decir que la caída del muro, o sea, la victoria del capitalismo que se tiene como el gran triunfo del final de siglo, más que un triunfo fue un indicador del declive occidental que, sin un enemigo en el que proyectarse, anunciaba el predecible final del ciclo; pero del ciclo capitalista.

Las maniobras rusas para levantar (de nuevo) el muro pueden ser analizadas como una vuelta al orden preestablecido del equilibrio. La Guerra Fría y la nostalgia de la URSS, el conflicto de Ucrania y el engaño que han sufrido los países del Este, un liberalismo tutelado ruso y los recursos nacionalizados… Parece que hoy la historia se tiene más en cuenta y, de momento, a nadie le interesa la vuelta al imperio ni al feudalismo.

El fracaso del bloque soviético no es otra cosa que el fracaso del bloque occidental. El conflicto sin conflicto, el equilibrio entre ambas partes, la Guerra Fría, fue un espejo en el que se miraron ambos grupos pero que, en realidad, reflejaba a cada uno: Narcisos enamorados. Ucrania, por tanto, si se ve desde esta perspectiva, no es más que un pequeño (des)acuerdo en el que nadie va a intervenir porque su resultado, sea el que sea, interesa a todos aunque, al final, y para ser coherente con mi punto de vista, se trate de un placebo: una pastilla de calcio para un enfermo grave.

Salvador Sendra Perelló