Socialisme promonarquic.

S’especula últimament sobre què serà de l’anterior rei d’Espanya Joan Carles I. Hom sap que ara com ara es troba involucrat amb nombrosos escàndols siga per comissions al tren d’alta velocitat a la Meca que per diferents comptes bancaris a paradisos fiscals o vivendes de luxe a ciutats gens barates com per exemple Londres, fruït de dites comissions. Aquest últim aspecte és irrebatible malgrat que afirmen el promonarquistes espanyols que és la casa reial més econòmica del continent, de fet, una simple recerca a la xarxa diu que “tan sols” té pressupostats huit milions d’euros enguany, eppure si muove, les possessions ahí estan...

La casa reial d’origen francés dels Borbons hispànics té l’estranya primacia a nivell mundial d’haver estat destronada en tres ocasions i reposada exactament tantes. La destrona Napoleó a principis del segle XIX i en caure aquest és reposada en la figura de Ferran VII o la seua filla Isabel II. Com que la gestió d’ambdós és calamitosa el poble opta per una efímera primera república i fins i tot per una altra dinastia estrangera, també efímera, la dels Savoia italians. Panxacontentes del passat, casualment militars conservadors reinstauren per segona volta la casa de Borbó al poder per ésser de nou desallotjada per instigació popular al 1931. Experiment curt, car al 1936, de nou casualment militars conservadors encapçalats per Franco la finiquiten. A la mort de Franco, per tercera volta, de nou Borbons. Saltant-se la línia natural no governarà el fill de l’anterior rei sinó el net, un jovenàs simpàtic. Qui no ha sentit dir allò de que ell no era monarquista sinó “juancarlista”?

I què dimonis hi tindrà a veure el PSOE de Sànchez amb això? Per què dit partit o dirigent ara al 2020 es neguen a una investigació parlamentària al voltant de les activitats econòmiques de l’anterior monarca? Fàcil i trist alhora. Fàcil perquè la S de PSOE ja no vol dir socialista, de fet ja ni el socialisme és socialista sinó light-capitalista i perdó pel neologisme.

 L’ésser humà evoluciona com a espècie aferrant-se a valors simbòlics, ¿què el blanc no simbolisa la puresa i un anell l’amor? ¿No implica el negre dol o mort o el blau insondables profunditats abissals i el verd natura? ¿Qui no comprén això com a valors universals? Així les coses, ningú veu que la S de PSOE ja no significa socialista perquè amb aqueixa mateixa lletra s’escriu la paraula i la propaganda (especialitat esquerrana) del partit així ho proclama constantment. A més, la gent també ignora ser vulnerable a la propaganda... ¿Per què algú com Sànchez o el PSOE es neguen a investigar i si de cas, jutjar i condemnar al rei? Per altre simbolisme, aquest amb E d’Espanya. Milions de persones se senten espanyols i són socialistes i voten PSOE però han rebut la propaganda d’una nació amenaçada, la seua, per separatismes, actualment catalans, anteriorment bascs, que no són els seus, per conseqüent, n’estaran amb contra coincidint amb la dreta. Ara que l’esquerra no és més que una còpia de la dreta, és comprensible que un partit autodenominat socialista i suposat així pels seus votants i oposició, aplique solucions de dreta històrica.

Quan dues corrents antagòniques convergeixen el resultat només potser l’absolutisme.

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 11 de juny del 2020.

UN ADOLESCENT AL GOBIERNO

 

Diuen a la ràdio que ja hi ha Gobierno, i que hi haurà no-sé-quants ministerios i unes altres tantes vicepresidencias, i que hi ha dos partits polítics que han fet una coalició per poder governar, i que hi cal l’aprovació –bé per abstenció, bé per acceptació— d’altres partits polítics de tota mena per tirar endavant el projecte.

Jo no puc anticipar res perquè, en principi, no hi ha precedents d’una complexitat semblant, però sí que puc opinar atenent unes cosetes que he estat observant en les darreres setmanes. D’altra banda, cal saber que al llarg de l’evolució humana, les persones travessem unes etapes que només s’entenen des del punt de vista sincrònic, ara observades per mi de manera anacrònica. L’adolescència n’és una.

Les persones adolescents no han acabat d’entrar en la maduresa i encara mantenen actituds que poden sorprendre qui les tracta. Per exemple, els agrada la velocitat, i sovint la llengua els funciona massa ràpid. Si han de comunicar algun esdeveniment, segurament s’anticiparan al moment ideal per fer-ho, i pot ser que ho facen per canals que no sempre són adequats. Hui, sense dubte, farien servir les noves tecnologies.

D’altra banda, si es dona el cas d’haver de negociar alguna cosa, el seu punt de vista podria vincular-se a una posició privilegiada, molt probablement lligada al lloc físic més alt d’allò que considera una escala de valors. Açò se sol associar a la gran expectativa que els genera el propi ser i a pensar que l’hàbit fa el monjo: situant-se l’adolescent en un lloc privilegiat, i amb la capacitat que ell mateix s’associa, es podrà arribar a la finalitat desitjada.

La lleialtat, a més, és una de les claus perquè l’assumpte funcione, tot i que la testosterona tinga res a dir, però no es pot enganyar el líder, ni en el suposat cas de comprovar qui és el més homenet. Este, per tant, és un dels punts més aleatoris dels que es poden donar en una relació com l’exposada. Però podria passar que una de les parts de la relació ja haja transitat esta etapa i, per tant, ja haja assolit la maduresa, mentre que l’altra està torbada pel vertigen produït per una ascensió excessivament ràpida.

Aleshores, la persona major se’n pot beneficiar de la més jove, si té una mica de temple i saviesa. Per exemple, si s’aprofita de l’ímpetu del xaval, i si sap que s’anticiparà a la data òptima de comunicar alguna cosa, li pot filtrar informació que, després, esmenarà desautoritzant el jove, fent-lo servir com a barrera de protecció i, per extensió, per analitzar les respostes dels afectats de cada mesura cantada. Finalment, si es conduïx correctament la relació, els guanys de l’adult poden ser copiosos mentre que el seu desgast es pot apaivagar quasi en la seua totalitat.

Per cent, ara ja me n’he empassat de paraules i encara no he pogut aportar la meua opinió sobre el Gobierno, però, a més, no recorde quina relació hi ha entre els dos substantius del títol; així que ho deixe per a una altra ocasió.

Salvador Sendra

NO ENTENC LA SENTÈNCIA DELS ‘ERES’

 

No entenc la sentència dels ERES, entre altres coses perquè no me l’he llegida. Tampoc ho pense fer, però hi escriuré, com és ja un costum, i sense por d’enganyar-me. Tots escriuen, i totes, i en parlen, sense tindre ni la menor idea, repetint frases que ha dissenyat algú que, se suposa, l’ha llegida, tot i que ho va començar a explicar abans de fer-ho, però ningú no entra en el seu fonament. Jo ho faré!

No entenc com un dirigent públic pot delinquir quan s’han modificat una sèrie de protocols destinats a la distribució d’ajudes perquè, en primer lloc, per rebre dites ajudes, supose que s’haurà preguntat la manera en què s’adjudiquen, o es trobarà dissenyada des de l’administració que les lliura. Potser hauran enganyat dient una cosa que després hauran capgirat, com una acta. Però, qui adjudica, en primer lloc, és sempre un funcionari, o una funcionària... I es deu basar en una norma legal, vull suposar. Un informe contrari a qualsevol adjudicació o pagament és una mena de reparo d’intervenció, que deuria tindre efectes suspensius perquè, si no, per a què es vol un funcionari?

Quan dic això de “legal”, ho faig perquè hi ha sempre un seguit de tràmits que li atorguen eixe qualificatiu, com són les publicacions en els diaris oficials, per exemple. I, per tant, hi deu haver un termini de temps dedicat a la presentació d’al·legacions, i de recursos, i d’altres recursos, etc. L’estat, fins i tot, té una orella molt fina, i la vista, quan li convé i, fins i tot, s’avança a les publicacions quan impugna actes que li semblen il·legals. L’exemple el tenim a Catalunya, on fins i tot abans d’aprovar una proposta, ja sol estar qüestionada, i anul·lada als pocs segons.

Finalment, i si pensem que un recurs no paralitza el procediment, s’ha de dir que sí que ho fa quan hi ha la possibilitat que l’acció executada ja no es puga revertir. I tot açò em fa pensar que, o bé no es va publicar res, ni legislar, i es va adjudicar tot al gust d’un polític, o dos, o tres, cosa que comportaria que el seguit de falsificacions d’actes i de procediments arribara fins a l’infinit, així com les penes de presó i els encausats, o que, qui havia de treballar i controlar el protocol, podeu dir-li UE o España, tant fa, ni treballava ni controlava, així com l’oposició, que no es deguera dignar ni ha llegir un sol document. A més, i açò sí que és còmic, vos podeu explicar que Chaves, que hauria de ser, per força, el dissenyador de tot el merder, no entrarà a la presó mentre que Griñán, el seu successor, hi passarà uns quants mesets? Au, expliqueu-me alguna cosa!

Salvador Sendra

LA BOLA DE CRISTALL DIU QUE HI HARUÀ ELECCIONS

Resulta interessant comprovar que te’n vas de vacances i, quan tornes, tot roman igual que t’ho has deixat: la casa, el cotxe, les penúries econòmiques, els governs... I ací és on tot resulta més graciós, perquè la formació del gobierno està com estava, tot i que els gobernantesdiguen que no n’han tingut, de vacances, i que han estat treballant tot l’estiu.

Quan connectes la ràdio, unstertulianos –i unestertulianas— que tant saben de tot, diuen que hi haurà eleccions, però els altres, també de la mateixa professió, diuen que no n’hi haurà, perquè s’arribarà a un acord en què el PSOE sodomitzarà Podemas –això sí, amb vaselina. El meu punt de vista és del tot racional, i càndid, perquè he estat desconnectat durant un mes. A més, l’objecte infal·lible que aporta la nitidesa necessària per a qualsevol anàlisi és la bola de cristall, i li he tret la pols només he arribat. Com a apunt final a la reflexió sobre tertulianos/as, he de dir que viuen d’això perquè la seua opinió és messiànica, apocalíptica i, normalment, treballen a sou.

Hi haurà eleccions! Ho afirme amb tota la rotunditat perquè no hi ha altra solució. Hi haurà eleccions si no s’aconseguix formar l’esperat gobierno i hi haurà eleccions si se n’aconseguix formar. En el primer cas, és del tot evident perquè hi hauria l’obligació legal de fer-ho. I, en el segon cas, i pensant que hi haja una majoria suficient per iniciar la legislatura, és perquè esta durarà quatre dies.

Si no hi ha un gobierno de coalició, ben pactat i segellat, les possibilitats que allò que isca de la negociació dure més d’un any i mig són ben poques, perquè tots, i totes, estaran pendents de les estadístiques, i un gobierno necessita d’unpresupuesto per a tirar endavant, i no sols d’una negociació per a la seua formació. Si el PSOE intenta derrotar els seus socis en la composició de l’ejecutivo, els socis no li ho perdonaran en la tramitació dels comptes, i exigiran més pressupost per a unes partides concretes.

La bola de cristall, tot i que no encerta a dir si seran ara o d’ací un anyet, ho deixa clar: hi haurà eleccions en breu. I l’assessor del PSOE, que es desviu controlant estadístiques, sap que amb la presentació dels presupuestoscontrolarà l’agenda i el calendari.

El mag Merlí

UN PACTE BASAT EN LA DESCONFIANÇA

Esta setmana ha estat la dels governs, municipals i algun altre d’autonòmic, com a la Comunidad Valenciana. Tota la campanya ha estat una cosa i ara se n’enceta una altra, de ben diferent, on es poden observar els pocs escrúpols de les dretes per governar i alguna altra sorpresa com a Barcelona, on hi ha hagut opcions polítiques que se n’han aprofitat, o això han cregut fer.

Jo, però, volia centrar l’escrit en allò que ha passat ací, a la Comunidad, on s’ha firmat un pacte basat en la desconfiança mútua, encetada per aquells que aspiraven a l’hegemonia del bloc progressista i que han fet allò que ha calgut per posicionar-se en primer lloc. Puig ha traït l’esperit del Botànic, i això és una evidència incontestable. El rival a batre no era la dreta, sinó que era Compromís. A partir d’este fet, qualsevol cosa pot ser possible en la reedició del pacte.

Somriures, besos i abraçades: dits alçats fent el senyal de la victòria. Però, allò que està clar és que la primera volta, la culpa és de l’altre perquè t’enganya; la segona, la culpa ja és teua. Ara, la culpa és del PSOE per enganyar el soci de govern avançant les eleccions sense consensuar la decisió. A partir d’ara, si torna a passar és perquè els de Compromís són uns babaus! El pacte del Botànic 2 ha de durar fins que Compromís crega que ja en té prou i, aleshores, allò que ha de fer és trencar-lo i forçar una nova votació, o creuen que a les altres eleccions el PSOE pactarà amb ells (i elles)? No: no ho farà perquè la baralla està en l’hegemonia i no en traure altre partit del govern. Això ja és història.

I això que crec que ha de fer Compromís al govern autonòmic, també ho ha de fer en els municipis perquè si ens fixem en el cas de València, podem observar que hi ha tensió, i que els socialistes no dubtaran a trencar el pacte, cap a final de legislatura, per poder arrimar-se als partits de la temuda dreta. La desfeta de Podemas també hi influïx perquè el PSOE intentarà créixer cap a estribord, i el vaixell s’ho notarà. La tasca de Compromís, si vol sobreviure en alguna institució, en un futur no molt allunyat, l’ha d’anar preparant ara, deixant els escrúpols de banda i jugant a esdevindre l’única opció valencianista de l’esquerra. El futur és bell –només li ha de fotre tres quartes parts de l’electorat al PSOE, i hi ha temps per davant!

Salvador Sendra

I FRANCO?

Ha acabat la campanya i s’han oblidat del Gran Patriota: Franco romandrà oblidat al Valle de los Caídos per un temps fins que el nou gobierno haja d’aprovar alguna mesura impopular o imposada des d’altres esferes; aleshores, emprendran, de nou, el trasllat del Dictador. La polseguera, de nou, enterbolirà l’atmosfera i tots sabem que amb poca visibilitat es treballa millor l’anonimat.

De moment, els sectors esquerrans estan del tot esvalotats a causa de les declaracions d’Alfonso Guerra en què deia una obvietat tan gran com que l’aliança més estable per al PSOE és amb Ciudadanos. I jo no sé per què la gent s’indigna del resultat d’una suma perquè, després, tots (i totes) amprem el mètode científic per avalar estudis i conclusions. Alfonso simplement ha fet això: una suma!

Ara bé, cal recordar que eixos de Ciudadanos tenen certes mancances en matemàtiques perquè s’autoproclamen els «líderes de la oposición», cosa que em du a pensar que, si escoltem les declaracions d’Alfonso, al poc de temps podrien autoproclamar presidente del gobierno el seu  Rivera. Posats a no saber sumar... Però, a més, això de les autoproclamacions està de moda, i ells ho accepten sense embussos, com per exemple a Venezuela.

I, si no en tenim prou, el líder del PP, el quasi presidente de España señor Casado, s’autoproclama dirigent d’un partit de centroderecha! Però ací no em vull mullar perquè hauria pogut donar-se el cas que l’home s’haguera separat del PP i estiguera promovent un partit nou: qui ho sap?

Ara ja teniu un resum de les darreres actuacions que he pogut esbrinar per la premsa española  i que he introduït anticipant la deixadesa del trasllat del Gran Patriota fins que al nou gobierno li calga  prendre alguna mesura impopular.

Salut

Salvador Sendra

MENTIDES AL VOLTANT DEL PRESSUPOST

A voltes tinc la impressió que la gent es deixa enganyar perquè vol, perquè li convé o perquè no dóna per a més.

Estic tip d’escoltar per la ràdio que hi ha un acord entre el Gobierno i altres grups polítics per aprovar el Presupuesto de 2019. Sembla, però, que encara s’ha de lligar algun cap i que calen els vots dels antisistema (PDeCAT i ERC, de moment) perquè passe a ser real l’acord. El Gobierno pressiona els grups catalans argüint que “son los mejores presupuestos”, però els altres no es deixen convéncer tan fàcilment.

I ací és on va la fal·làcia: amb el Presupuesto diuen que hi ha la pujada del salari mínim interprofessional fins als 900 euros. Una mentida no es pot fer servir d’esta manera, diguem-ne impune, sense que ningú –cap periodista— els explique un parell de veritats, a estos sabuts. La primera és ben simple: el salari interprofessional s’apuja mitjançant un decreto del Gobierno, i ho podeu comprovar ací mateix: Real Decreto 1077/2017, de 29 de diciembre, por el que se fija el salario mínimo interprofesional para 2018.

L’altra mentida és més bé una fal·làcia ad verecundiam (d’autoritat) perquè s’apel·la a una autoritat que no es té quan et diuen que són els millors de la història sense que tu disposes del temps ni dels mitjans per a saber-ho. I jo mateix no m’ho crec perquè no em crec res de gent que mentix per incrementar pressió sobre els possibles socis, com he demostrat que ho fan en el paràgraf anterior.

Si tanta intenció tenen d’apujar el salari mínim, allò que han de fer és publicar el Decreto pertinent –fins i tot poden fer servir eixe que jo mateix he esmentat, canviant la data i la xifra— i deixar que la resta de factors facen camí. En cas de no aprovar-se el presupuesto, això comportaria haver de convocar eleccions per poder tirar endavant la pujada dels sous i, guanyara qui guanyara, l’hauria d’aplicar o anul·lar, el Decreto de referència. Estaria bé, però, vore com una coalició diferent proposa la retirada de l’augment i deixa amb la mel als llavis mils de milers de treballadors i treballadores.

Salvador Sendra

UNA MINISTRA POC INTEL·LIGENT NO DEU SER MINISTRA

Allò pitjor que ha pogut fer la ministra Delgado ha estat dir que les converses filtrades a la premsa, en què llarga de valent sobre altres jutges, pertanyen a l’àmbit privat. Sembla que, amb dit argument, pretén que es prenguen per irrellevants els comentaris fets i que s’abaixe la pressió política i mediàtica que ara hi ha sobre ella.

Crec que s’enganya, i ho crec per una simple raó: si pertany a l’àmbit privat és perquè hi ha un vincle amb Villarejo, dic jo. Altra cosa haguera estat si la senyora haguera dit que l’havien enviada, o que hi estava per qüestions de treball, o per alguna investigació que necessitava informació confidencial... En qualsevol d’estos casos haguera quedat palés que no hi havia relació personal entre ambdós, sinó que es tractava d’un fet puntual marcat per un esdeveniment concret.

Dolores Delgado, però, ha optat per lligar la seua vida privada a la del polèmic comissari, creient que, així, el pes dels àudios minvaria; tota una errada. Però, a més –i crec que la seua faena és de fiscal— hauria de saber que les converses privades poden ser una prova de qualsevol crim. Ella diria que eixe cas només es dóna en les converses autoritzades –cosa que li deu recordar constantment el seu estimat Garzón— si han de ser usades com a proves en un judici, però el present cas no és purament judicial.

L’opinió pública també jutja, i la premsa, a més dels jutjats. Per això, si el meu cap de departament m’envia a reunir-me amb alguna persona opaca, obscura o, com és el cas, ben fosca, jo sempre hi podré adduir que ha estat en el compliment d’una ordre. Si qui va a la reunió sóc jo, sense cap motivació jeràrquica i, a més, dic que la cita forma part de l’àmbit privat, estic afirmant que, en la meua vida privada, em relacione amb mala gent, tot i que siga un exemple de fa huit anys, com és el cas, i puga argumentar que “eso era antes, porque pasé una mala racha, pero ahora ya estoy limpia”.

Salvador Sendra

EL PSOE NACIONALISTA

El futur del PSOE es troba en les federacions, agrade o no als seus líders. Tot això de la internacionalització ja sobra i, a més, es tracta d'una cursa perduda, si encara es vol disputar. Els primers són, i seran, els liberals, que no tenen altra finalitat que la rendibilitat del capital i, a partir d'ací, estenen la resta de possibilitats, entre les que es troba la vessant social, la cultural, l'educativa... Per entendre açò que he escrit, només cal adonar-se de com funciona el sistema mundialitzador i la resta de subsistemes associats.

No obstant això, per poder fer l'afirmació que encapçala l'escrit, he de dir que ha sigut una simple aplicació de les teories de Žižek, afegint el títol de «nacionalista» símplement per captar l'atenció del lector. Perquè, com sinó s'entén el cas francés, per exemple, on el PS té alcaldies tan importants com la de la capital i, després, que haja obtingut només eixe percentatge tan ridícul de vot per a la presidència de l'estat? Tot i que a este cas concret de França s'ha d'afegir l'agreujant de l'elecció d’Hamon per la militància, com a presidenciable, per, al poc de temps, ser rebutjat en massa.

Les primàries són importants però no tenen per què ser el màxim referent de fortalesa per a un líder, ni el summun de la democràcia. Com en el cas d'Hamon, ara ha estat escollit Pedro Sánchez tot i l'oposició de gairebé tots els nomenats «barons», i el d'alguna «baronessa»... Ara cal fer el pas següent: que el voten en el cas d'eleccions. No resultaria estrany que es repetira el (fra)cas francés, per exemple, en unes hipotètiques eleccions generals, on Sánchez no aconseguira mobilitzar el vot més conservador i español del PSOE.

Però, i tornant a la fragmentació del vot i a la utilització del filòsof eslové com a exemple, m'agradaria afegir això que sol repetir sobre la manera simple, personal, local i, a tot estirar, comarcal, de reivindicar això que ara s'entén com a «polítiques socials». La responsabilitat, per tant, és molt més directa que si es considera com una simple votació perquè requerix d'una actitud activa de cada individu, i l'àmbit per actuar, ja se sap quin és. No obstant això, el PSOE seguix amb eixa obsessió per les causes perdudes, com és la internacionalització, que ha anat rebaixant fins a la nacionalització amb el referent d'España, o siga, estatal. Ara, per tant, apareix de nou el «nacionalisme» del principi, que es pot fer servir com a contraposició a la internacionalització posterior, i fins i tot al del mateix estat, diuen que plurinacional, però, com estem veient a les primàries, el seu àmbit d'acció és molt inferior a l'español, i fins i tot al de l'autonomia mateix.

Salvador Sendra

TOTS RETRATATS PER SUSANA

Trencar una foto per fer-se'n una altra o per retratar-se amb ella? Si es pot resumir d'una manera simple la simple actuació del senador Mulet, eixa és la proposada fa uns segons perquè, amb estes accions s'arriba a pensar que la religió s'ha implantat, definitivament, a les institucions; però la religió cristiana catòlica, que sembla que és la que se sol atacar amb major violència des dels indrets on més culte es ret a la Mare de Déu, per exemple.

Susana es presenta com a candidata a la secretaria general del PSOE. Eixa dona, per les coses que he escoltat dir, sembla que va molestar Compromís amb unes declaracions fetes durant la campanya, tot i que ja sabem que en eixes dates se sol dir de tot i que després no tot es té en compte. D'altra banda, el president Joaquim Puig és un susanista declarat i, alhora, el seu càrrec l'ha d'agrair al mateix Compromís.

Per als catòlics, un ninot, en determinades condicions, és un sant, una verge o un déu. Eixos elements platònics que només hi caben a la imaginació, se n'ixen de la matèria per prendre forma de ninotet que, una volta ubicat en un edifici majestuós, servix perquè la gent es desfogue, plore, rese, demane o, simplement, adore. En el cas de les imatges dibuixades, també és semblant el procediment, o en les fotografies. Actuar contra estos elements pot causar mals de difícils solucions, tot i que en el fons sabem que son papers, fustes o algeps pintats.

Susana, però, sí que existix en realitat, m'han dit. I la seua foto, per tant, no té la càrrega platònica que jo voldria per explicar el succés des del punt de vista de Panofsky, ni l'atac a la seua suposada imatge té la transcendència que li vol atribuir el senador Mulet, o el PSOE en peça. Però quan s'ha esgarrat un paper amb una foto de la dona andalusa, sembla que ho ha qui ha vist com si s'actuara contra la Mare de Déu laica o una cosa semblant; per entendre'ns: com si la famosa Rosa de España passara a ser la Susana!

Com que estes coses s'han de reconduir per extraure-les del ridícul que estan fent uns i altres, cal dir que el paperet que es va esgarrar al Senat era una foto; que l'edifici, per molt de bombo que se li done, és una casa gran on van senyors i senyores a xarrar, i que no aprofita per a massa més; que no hi ha un rerefons platonicoreligiós en l'acte perquè Susana, que jo sàpiga, no ha estat santificada encara; que una acció que busca l'espectacle de la manera més simple i plana no hauria de vincular-se a la funció pública dels representants del poble; i, finalment, que en eixe simple fet s'han vist tots i totes retratats: els de Compromís i els del PSOE.

Salvador Sendra

Calen lleis draconianes contra la corrupció.

Vista la darrera onada de corrupció que assola a l'Estat espanyol, queda clar que aquesta situació no té remei. No té remei, si no hi ha canvis radicals. Canvis radicals que han de passar necessàriament per una modificació a fons del marc legal per combatre la corrupció. En primer lloc, el canvi més radical i necessari és una separació de poders. Ara hi ha una separació de funcions, però no hi ha separació de poders que puguen fer de frens i contrapesos. Aquesta falla radical impedeix que es puga lluitar contra la corrupció i, a més a més, la fomenten. Si el sistema naix corromput, no pot evitar-se la corrupció. És més, el sistema empara i fomenta la corrupció.

Però no sols això, cal una modificació de la llei penal. Una modificació que agreuge les penes. Les penes per delictes de corrupció –suborn, prevaricació, finançament il·legal dels partits polítics, defraudar a la hisenda pública, etc.- són penes que fan rissa. Robar o furtar tenen penes molt més greus que les penes per als delictes de corrupció. Açò fa que isca a compte ser corrupte. L'efecte dissuasiu de la Llei penal és mínim. Si a més a més, que la corrupció no passa factura electoralment als partits polítics, la conclusió lògica és que ser corrupte paga la pena.

Per una altra banda, cal que els partits polítics amb casos massius de corrupció siguen dissolts. I no val a dir que els partits tenen casos a una o dues CCAA, quan tinguen casos generalitzats, a diversos llocs de l'Estat i en llocs importants (Diputacions, Comunitats Autònomes i en l'àmbit estatal) eixe partit deu ser dissolt. A més a més, quan un partit siga dissolt, cal que els dirigents siguen inhabilitats. S'ha de posar fi a allò de "jo no sé res" i "jo no me n'adonava de res", quan a la seu o al Govern Autonòmic corren sobres, contractes amb suborns, etc. Si no sabia res o no s'adonava de res, per imbècil inhabilitat. Si eres el cap, vigila que tot es faça bé.

És clar que acabar amb paradisos fiscals, i altres forats negres a l'àmbit internacional, és un tema essencial. Però hi ha un problema, no es poden acabar amb ells des de dins d'un Estat només. Les mesures econòmiques aleshores hauran d'anar encarades a allò que sí és possible des de dins d'un estat. En primer lloc, considere essencial atacar a l'arrel, com vaig escriure al post sobre Messi, és a dir, a aquells que dissenyen totes les estructures empresarials, per evadir. Igual cal canviar fins i tot el concepte de territorialitat, i considerar que el delicte es comet a España quan el defraudat és l'Estat espanyol. Açò, si un despatx d'avocats o assessors situat a Panama crea un entramat fiscal per perjudicar a l'Estat espanyol, els advocats són responsables davant de l'Estat espanyol encara que tinguen la seu a Panama.

Per altra banda, calen mesures draconianes pel que fa als patrimonis dels condemnats. Aquestes mesures han de ser les més draconianes. Així, si hom acusat de corrupció deu justificar d'on prové el seu patrimoni, els ingressos que ha obtingut i d'on provenen els béns. A més a més, un corrupte deu tenir presumpció que ell estava en política per enriquir-se il·lícitament i, per tant, els diners obtinguts de l'Estat al llarg de la seua vida com a polític els deu tornar, tots. Si hom acusat de corrupció és president d'una Comunitat Autònoma i es demostra que hi ha durant el seu govern ha sigut corrupte, i abans ha sigut diputat, alcalde d'alguna ciutat, etc., tots els diners per eixes tasques com remuneració els ha de tornar. Tota la vida política ha sigut un llarg camí per enriquir-se il·lícitament, per tant, cap percepció rebuda de les Administracions era legítima.

Les mesures patrimonials no sols el deuen afectar a ell, també a la família més propera. Els familiars hauran de justificar el seu patrimoni, i tot el patrimoni que no puguen justificar com obtingut legítimament ha de ser confiscat. El mateix haurà de passar amb regals i jaguars que apareixen al garatge d'un dia per l'altre. La ignorància, o fer-se el loco, ha de ser penalitzada si no com delicte almenys sí a l'esfera patrimonial.

Finalment, calen mesures draconianes contra les empreses que corrompen, que obtenen contractes després de fer donacions a partits, de subornar a polítics, funcionaris, etc. Aquestes empreses deuen tenir prohibició per a sempre per contractar amb l’administració, han de tonar la totalitat dels diners rebuts per l’administració, hagen o no ejecutat l’obra encara que això les porte a la fallida, i si ho han fet continuadament, han de ser disoltes. Els administrador han de tenir les mateixes penes, dures, que els polítics, el patrimoni dels administradors ha de ser tractar com els dels polítics, i han de ser inhabilitats per administrar patrimonis durant molts anys sinó de per vida. Els socis d’aquestes empreses no tornaran els diner rebuts com ha beneficis, però sí perdran tot l’invertit a l’empresa, per no actuar i vigilar el que feien els administradors anomenats per ells.

La llàstima és que ningun partit polític voldrà aplicar un règim draconià a la corrupció, ja es sap, no fora cas que els toque a ells o als d'ell. El poble, ignorant, tampoc les exigirà, perquè tots són uns lladres, dona igual qui mane, i total no val per a res. A més a més, pensen: si roben els del meu equip, vull dir, els del meu partit, està bé. Sí, pensen com en el futbol, quan ho fan els d'ells, tot està justificat.

Un país amb estructures corruptes no pot acabar amb la corrupció. Només quan es canvien les estructures i es penalitze la corrupció, s'acabarà. I sabem quan serà això: MAI!

Oskar “Rabosa”.

PRIMÀRIES PRIMES O GROSSES

Establerta la moda de les eleccions primàries, ara és difícil que hi haja partits polítics que no s'apunten a fer-nos creure que, qui pregona la democràcia a l'estat, autonomia o municipi, també ho ha de demostrar internament, al si del mateix partit que representa. Personalment, crec que és això que he dit abans: una moda.

Esquerra Republicana ha estat sempre el partit polític més participatiu, assembleari i un referent per a la resta que ara s'hi apunten, fins que va haver de governar... És incompatible preguntar i governar. Compromís va fer un intent de consulta quan va haver de decidir el pacte amb Podemos i les bases, tant les de Compromís com les del BLOC, es van negar rotundament. La resta de la història, ja la sabeu.

El PSOE també va haver de decidir si deixava governar el PP quan la consulta a les bases del partit va ser clarament favorable a formar un govern alternatiu. El ''no es no'' de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy li va costar la secretaria general, tot i que havia estat escollit en unes primàries i, a més, es va atrevir a consultar amb les bases la seua més arriscada acció política.

Ara, però, el mateix PSOE del paràgraf anterior es troba disposat a fer-ne altres, de primàries, tot i que la pressió dels seus cabdills va enderrocar l'anterior i flamant líder. Tres són els que es presenten que, si ho mires bé, aviat en queden dos i, finalment, les opcions són clares: una tercera edició que seguisca les dos anteriors, a la de Pedro Sánchez i a la del pacto de progreso, o la dels cabdills, que saben què és allò que convé al partit i, per descomptat, a España, cosa que van demostrar amb el suport a la investidura de Rajoy.

Realment, a mi em preocupa ben poc, fins i tot en el cas que estiguera acreditat per poder votar en unes primàries tan transcendents perquè l'endemà de la investidora de Mariano m'haguera donat de baixa, però no perquè no vullga el fantàstic president que tenim, sinó perquè les bases s'havien oposat a esta opció. I ja per acabar, només cal recordar que Franco també posava les urnes de tant en tant, i tenia un parlament farcit de diputats, cosa que significa que les votacions no ho solucionen tot, ni són l'opció més democràtica, però ja sabeu que les consultes les carrega el dimoni, o siga, el poble!

Salvador Sendra

UN PACTE DOLENT PER A LA MARINA

S’ha firmat la renovació del Pacte del Botànic i, com sempre, els grans perdedors hem sigut els habitants de la Marina Alta. Recorde una reunió a la qual va vindre Àgueda Micó per vendre’ns les bondats de la coalició de govern que hi ha ara a la Generalitat; crec que va ser als Poblets, on l’eufòria dels assistents era més que evident, així com la seua escassa capacitat per a la crítica.

Quan la conferenciant va acabar d’exposar els beneficis de la investidura, els quals no vull entrar a avaluar, entre altres coses perquè el meu punt de vista és molt simple i vos les podeu imaginar tot sols, brollaven corets i eufòria per tot arreu. Només una veu crítica es va alçar per preguntar i corregir: la meua. Em va sorprendre la negativa a arribar a la majoria d’edat de la coalició, amb eixa adolescència que només es percep en la seua totalitat si s’és habitant de la Marina.

Recorde que vaig exposar que, per a la comarca, el pacte signat era realment dolent perquè hi ha tres puntals que fonamenten la nostra economia i la qualitat de vida, tres, i cap d’ells va estar recollit per Compromís: les infraestructures (PSOE), l’urbanisme (PSOE) i la sanitat (PSOE). Em va contestar amb evasives, dient que tot era una pinya i que hi havia les secretaries i bla, bla... No hi haurà tanta pinya quan són els de Compromís els primers a queixar-se, com si encara estigueren a l’oposició!

Ara que s’ha renovat el Pacte, i que no s’ha tocat cap de les conselleries, pense que és l’hora de recordar-ho, entre altres coses perquè en el seu dia ja vaig dir allò que pensava. Hi ha coses importants i altres que no ho són tant, i s’ha de saber distingir. Hi ha coses, però, que poden ser cabals en un territori mentre que en altre no tindre gaire importància. Seguisc pensant que la Marina no pesa una quarta en cap govern perquè no s’ha assolit cap de les competències que li són més interessants i, per això, ho repetisc hui.

La mobilització i la contribució al canvi polític a què ha ajudat en gran mesura esta comarca no ha tingut el premi que es mereixia. Hem estat relegats a la perifèria autonòmica i a l’economia i la sanitat d’una colònia, o pitjor encara, d’una reserva, quan estem situats en una de les àrees centrals del territori. El PSOE de la LRAU, i de les privatitzacions és qui ostenta les conselleries que més ens afecten, ens agrade o no, mentre que Compromís es dedica a fer una mena d’oposició de baix volum al Govern, com si encara no manara.

Salvador Sendra

La mesura dels actes.

Les errades o els encerts de les decisions que prenem al llarg de la vida, no podem mesurar-los mai si no ha passat el suficient temps. Decisions que semble errades a curt termini, a la llarga ens semblen encertades. Decisions de les quals ens vanagloriem a curt termini, les arrosseguem durant anys panys, però per a mal. A la política passa el mateix. Hom no sap mai si el que fa, és el millor –entenem que al gestionar "la cosa pública" ha de ser pel conjunt de societat- o serà una errada que la societat arrossegarà durant dècades.

Òbviament, hom pressuposa la bona fe, d'entrada, de les decisions que un pren. En el cas dels individus que actuen en un interés particular, hom pensa que sempre actua pensant amb el que és millor per a ell. Les decisions dels polítics sempre estaran cobertes per un vel de mala fe. Quede clar que un polític, encara que ho faça molt bé, per honestament que actue, per molt que millore la vida de la societat en la qual actue, sempre tindrà detractors. És més, en cada decisió que prenga hi hauran perjudicats. Perjudicats que es sentiran ofesos i l'acusaran de la pitjor de la mala fe. Ningú pot caure bé a tothom, com cap polític pot acontentar a tothom.

Una de les motivacions més grans per la que els éssers humans fan moltíssimes de les coses que fan –gairebé es podria que totes, però això ja ho debatrem a un altre post que tinc pendent- és per cercar reconeixement. ¿De qui es cerca eixe reconeixement? ¿Qui intentes impressionar amb els teus actes? ¿A quantes persones vols impressionar perquè et donen el seu reconeixement? Normalment, obtenir el reconeixement després de respondre eixes preguntes sol ser, a curt termini, un instrument que permet mesurar l'encert o l'errada de les decisions. ¿S'ha impressionat al xic o xica que agrada? ¿S'ha impressionat a l'encarregat o al cap de l'empresa en què es treballa? ¿S'ha impressionat al grup d'amics? ¿S'ha impressionat a la gran majoria de gent que es coneix? ¿Parlen d'hom fins i tot els que no el coneixen? ¿Té el reconeixement de totes aquestes persones? Aleshores és un triomfador. Té el reconeixement que buscava.

Els polítics tenen un afany de reconeixement més marcat encara. I com és lògic el reconeixement arriba dels mitjans, del crèdit de la gent i, sobretot, dels vots quan hi ha eleccions. Però no sols, el reconeixement dels rivals és molt preuat. ¿Què més gran que els rivals polítics reconeguen la tasca d'un polític? Sí una cosa obsesiona a tots els polítics, és l'obtenció del reconeixement. Ser populars. Tenir alts index de valoració.

Ara bé, hom que obtinga reconeixement de molta gent, hauria de veure d'on li ve eixe reconeixement. ¿Qui alaba els seus actes? ¿Qui els critica? ¿Qui et dóna el reconeixement? Sóc conscient que aquest argument pot portar a fal·làcies ad hominen, per això en cada cas cal tenir en compte no sols el qui sinó també el què. Per exemple, si un banquer lloa un govern d'esquerres per aprovar una llei d'igualtat de sexe, de matrimoni homosexual o de protecció linx ibèric... hom pot pensar que eixe reconeixement és espontani. Si un polític d'esquerres rep el reconeixement d'un banquer per votar en contra de la dació en pagament, hom pot pensar que el "polític d'esquerres" està actuant en benefici de la banca, que eixe reconeixement és fals, perquè és el reconeixement per acte que el beneficia en perjudici de la resta de la societat.

Si l'abstenció del P$x€ ha sigut encertada o errada, serà el temps, com va dir Antonio Hernando, li ho dirà. És una qüestió que haurem d'esperar per poder valorar. Potser haurem d'esperar algunes dècades. Com lustres i dècades hem hagut d'esperar per valorar algunes de les decisions que el P$x€ va prendre quan va ser al govern. Sobretot, aquelles que es prengueren als '80 i primer lustre dels '90. El que sí que podem valorar ja és qui lloa la decisió del P$x€: -Els dirigents del PP. alguns dels qui fins no fa molt deien que els "socialistes" sempre estaven amb el conte de l'avi a la "cuneta"; -Els periodistes de 13TV, ABC, LaCope, LaRazón..., El País, La Ser..., García Ferreras, A3, OndaCero...; -Els empresaris de l'IBEX, la banca i els mercants financers que ho celebraren amb pujades de la borsa...; -El PP i C's que s'alçaren a aplaudir junts amb els de P$x€ després de la intervenció de Rufián.

Ara cadascú que valore quin tipus de reconeixement ha rebut el P$x€.


Òskar "Rabosa".

“L’enfangà” de Ximo El Conspirador.

La farsa viscuda pel P$x€ en l'enderroc del seu cèsar ha tingut entre els seus protagonistes a Ximo Puig. No és que Ximo Puig haja donat una de les dues ganivetades mortals, això ho feren Felipe González i Cebrián actuant com un sol home i Susana Díaz qui el va aupar i ara l'ha destronat, però sí que és dels que ha fet tall. Sorpresa va causar quan es va saber que Ximo estava entre els conspiradors, menys quan hem sabut que ara està amb els que faran president a Rajoy.

Enfangar-se en conspiracions pot resultar útil si és per una bona causa, si és perquè hi ha un objectiu superior, si hi ha una ampla base social que ho admeta i al poble li resulta moralment assumible. Si no és així, els gossos de la guerra es soltaran i, normalment, els conspiradors acaben tots aniquilats. Just ara, els gossos de la guerra van solts a cal P$x€. Els conspiradors es senten segurs i guanyadors, creuen que han guanyat. Però no sembla que siguen vistos com a salvadors, ans al contrari. L'experiment els pot eixir mal, poden acabar com Cassi i Brutus, et alii.

A més a més, Ximo Puig té una difícil tasca. Bé, no sembla que ell haja tingut moltes iniciatives, més aviat un sembla un president "florero" mentre són altres que li treuen les castanyes del foc. Té la complicada tasca de governar a la Comunidad Valenciana amb un pacte, el del Botànic, i un soci de govern, Compromís, mentre advoca perquè a Madrid governe Rajoy. La papereta és complicada. I també deixa a Compromís en una situació complicada. Què faran amb el dèficit fiscal? És obvi que als pressupostos de l'any que ve s'aprovaran amb l'abstenció del P$x€, tal vegada el PP els done una miqueta de "pasteta" perquè el P$x€ se'ls engolisca, però del dèficit fiscal de la Cominidad ni parlar-ne. Això com ho explicaran quan isquen dient que la Comunidad està infrafinançada?

Per a Compromís tampoc serà fàcil. Està al govern amb qui ha fet possible que Rajoy siga president. Sí, gastaran l'argument que la Comunidad no té res a veure... i bla, bla, bla... Però el cert, és que governen amb un partit que fa president a Rajoy, que legitima a Rajoy i les seues polítiques, que legitima la corrupció del PP... Com retreure ara la corrupció de la Comunidad quan governes a qui ha perdonat els caps i dirigents de tot l'entramat de corrupció? Tampoc pots queixar-te de l'infrafinançament, si estàs governant amb qui va a permetre uns pressupostos que seguiran sense canviar res. Tot això entre altres qüestions que farien llarguíssim aquest post.

Cert és que a Compromís les taques de la conspiració de Ximo no són més que uns esguits. Cert és també que la majoria de la gent que siga votant o militant no li demanarà cap responsabilitat, sempre hi ha justificacions per justificar qualsevol cosa. Cert és que la gent no relaciona mai fets, no hi ha molta gent entrenada en la lògica capaç de construir un sil·logisme correctament, per això moltes fal·làcies de tots tipus passen com proposicions vertaderes sense cap problema.

Més cert és que Ximo "el conspirador" pot tenir problemes majors. Molts votants de P$x€ poden deixar de votar a Ximo pel fet d'haver sigut part activa en el complot contra l'ex-no-líder del P$x€ i per recolzar l'abstenció que permetrà fer a Rajoy President. La traïció que molts votants voran de Ximo, o simplement el desencantament per sentir-se enganyats, pot portar al P$x€ de la Comunidad a pegar-se el bac més gran de la seua història, i ja porten temps en caiguda lliure.

Tot açò fa que si Compromís sap gestionar aquesta situació, l'enfonsament del P$x€ podria fer que Compromís estiguera en una situació immillorable per a les eleccions vinents poder accedir al govern de la Comunidad. Clar està, sempre i quan el PP no torne a tenir majoria absoluta, cosa gens descartable, o el P$x€ relegat a la tercera posició, no s'abstinga en una investidura del candidat de PP, que vist el vist, no seria gens d'estranyar.

La política fa estranys companys de llit –es sol dir-, i Compromís ara s'ha adonat que s'ha gitat amb l'enemic. Jo vigilaria el pica-gel. 

Òskar “Rabosa”.

ELECCIONS A NADAL

El PSOE s’ha adonat ràpidament de la necessitat de retardar les eleccions fins a gener per poder tindre alguna cosa a fer. El cas de la hipotètica situació de realitzar-les a Nadal, fins i tot a desembre, seria una catàstrofe —altra— per al partit de Sánchez. Per estes dates, la gent no vol escoltar misèries i, a més, hi ha una falsa sensació de benestar entre la població. A més, el conservadorisme familiar poc pot aportar als partits del canvi i molt als altres —almenys, deixar-los de manera pareguda a com estan ara.

El govern de minoria que proposa no se’l creu ni ell; l’estratègia, però, és bona perquè el paquet dels perdedors està tot en la mateixa situació. No obstant això, altra cosa seria que se celebraren a gener. Els rebuts impagables de la targeta de crèdit, l’empinada costera, la sensació de cansament i de ressaca o, fins i tot, la tornada a la desagradable faena fins a Pasqua o l’estiu, ja són motius suficients per estar deprimit. Ja se sap: si plou, perquè plou; si no plou, perquè no plou; la culpa és del govern! I el ciutadà ho aplicaria en negatiu o en positiu, depenent de la data.

Però Sánchez és semblant a Zapatero, i només es mou bé en terminis curts perquè, de no ser així, este detallet l’hauria d’haver tingut clar des de primera hora, i no inventar-se uns pactes que ja avorrixen. De tota manera, i per no alçar falses expectatives, espere que les altres no ens caiguen a Pasqua. I ho dic perquè, si hi ha algú tan amable que vullga traduir este article al castellano/español, potser el llegiran els assessors socialistes i es posaran a calcular els temps d’una volta per totes, que els del PP sempre els avantatgen.

Ànims a totes i a tots, que açò no és res, encara!

Salvador Sendra

P$x€: perdut al buit.

No hi ha res més trist a veure que un partit polític que té tot al seu abast, que pot ser clau, ofegat per la seua incompetència. Un partit perdut, desnortat, sense ànima, sense cor, sense arrels. És clar que a aquesta situació no s'han trobat ara. Van començar el camí a la transició, quan vengueren la seua ànima al neoliberalisme, mitjançant la CIA i Willy Brandt (vegeu el capítol 8 Isidoro y Mister PESC del llibre de Alfredo Grimaldos titulat La CIA en España), quan deixaren el seu origen i el malbarataren per tenir el poder. El camí recorregut pel P$x€, ja l'he contat i el podeu llegir ací, ací i ací. Tot açò cal tenir-ho en compte, perquè la situació actual mai és casual sinó que ve d’uns fets causals. 

La veritat és que al P$x€ li ha anat de luxe. Volien poder i han tingut poder. Havien de sotmetre's a les elits, ser lacais del neoliberalisme, i ho van fer. Ben recompensats van ser: primer amb el govern, després amb càrrecs a consells d'administració de l'IBEX o a organismes internacionals. Si Roma no pagava a traïdors, les elits econòmic-financeres del capitalisme actual els cobreixen d'or. 

Tot açò ha estat possible perquè en el consens neoliberal a Europa, s'havia de deixar un partit que semblara d'esquerres, i un altre que semblara de dretes. En el fons, pel que fa a la política econòmica no hi havia cap diferència fonamental, els partits socialdemòcrates acabaven sent social-liberals (la famosa tercera via, que com la tercera via valenciana, era un via cap a enlloc) i els partits de dretes havien de garantir un mínim de "política social" encara que foren "partits liberals". Uns es dirien "centreesquerra" i els altres "centredreta". La virtut estava al centre, al centre del neoliberalisme. El P$x€ representava eixe centreesquerra postís, de cartó-pedra amb dirigents amb la cara forrada de vaqueta. El lloc del "centredreta" va acabar ocupant-lo el PP, els hereus del franquisme. Aquests no van necessitar tenir la cara de vaqueta ni el cartó-pedra, mai han renunciat al que han sigut i són.

En aquest joc d'alternança en el poder entre PP i P$x€, els dos es trobaven còmodes. Sota una aparent diferència, marcada sobretot per l'origen franquista del PP i la pretesa procedència democràtica i hereva dels perdedors de la Guerra civil del P$x€, ambdós anaven fent, fent pel bé de les elits. Aquestes elits han anat recompensant-los degudament a tots. A més a més, tot s'ha fet sota el paraigua i els dictats "d'Europa". La vida era fàcil pel P$x€, en política econòmica res diferenciava al PP i al P$x€, llevat que els governs del P$x€ acabaven amb l'arribada de les crisis i el PP era el portador de la recuperació. En temes socials, uns defenien tesis liberals, els altres, conservadores. Però en el fons, era un joc. El joc de les diferències. Els partits han de jugar a alguna cosa per tal de que els súbdits vagen a votar.

Aquest joc es va trencar el 2011. La gent d'esquerres es va adonar que el P$x€ era la versió no-franquista i més liberal del PP. No era una alternativa real, només l'altra cara de la moneda, la pota esquerra d'un sistema que estava matxucant-los. La claudicació de Zapatero a maig del 2010, va fer obrir els ulls a molta gent. Des d'aleshores el P$x€ ha anat perdent diputats i vots sense remissió. A cada elecció ha estat pitjor. Atrapats entre la falsa aparença de ser d'esquerres, centreesquerra, i l'obligació de seguir sent lacais de les elits, són incapaços de tenir un projecte definit amb el nou escenari que s'ha obert des de les eleccions de 21-D.

El parany on es troba el P$x€ és fruit de la seua impostura, de les seues mentides, de la seua traïdoria. Hui el P$x€ no pot pactar amb Rajoy, encara que sí amb la "dreta" –segons ells mateixos diuen- de Ciudadanos. Però tampoc poden pactar amb l'esquerra i amb Podemos, no pel tema de l'autodeterminació, sinó perquè perdran el favor de les elits, i ells han nascut de i per a les elits. A la fi, el P$x€ haurà de definir-se, més o tard o més prompte, triar entre fer govern amb Podemos (mai ho farà) o fer costat d'una forma o altra al PP. Aleshores, totes les caretes hauran caigut, i la realitat política del P$x€ apareixerà davant els súbdits tal com és i ha sigut, una enganyifa.

Òskar "Rabosa".

Política subterrània estival.

Estiu, calor, sembla que no passa res… Això sí, sembla només… 

Unes primeres eleccions que no duen enlloc, unes segones que no donen els resultats previstos... 

El PSOE, immers en una espiral autodestructiva, tindrà que explicar –si pot, clar!-, per què no prefereix ser cap de l’oposició a un govern debilitat de Mariano Rajoy, que amb tan sols 137 escons té al davant una complicada tasca, que un fantasma ambulant... PODEMOS, o qualsevol de les marques afins regionals, ha eixit escaldat de les darreres eleccions en les que no s’ha produït l’anhelat sorpasso... Brega entre les esquerres, res de nou, es barallen dos i guanya el tercer...

A les dretes, acabada la còmoda –i llarga-  etapa del bipartidisme, Ciudadanos, també incapaç de guanyar-li tants vots al PP com esperava, espera encauat com una fera ferida... Finalment, el PP, fals guanyador d’unes eleccions en les que ha obtingut més vots que ningú, tot i que insuficients per governar... 

Com a “versos lliures” queden els partits regionals (quasi NAZIonalistes segons alguns). Disposen d’un considerable cabal de vots i per tant d’escons. El problema és que la manera autoritària de governar del PP de Rajoy en l’anterior legislatura quan disposava de majoria absoluta ha exacerbat els extrems. Per exemple, després dels bascos amb el PNV encapçalat per Ibarretxe, ha arribat el torn dels catalans de demanar major autogovern, fins i tot la independència, farts d’una suposada Espanya intolerant. El problema està que també a Catalunya s’operen divisions internes i que, coincidint amb Rajoy, una majoria pot ser insuficient. El Parlament de Catalunya és independentista en dos terços, ara bé, ho és de diferent manera, de maneres contraposades. L’independentisme de CiU és dretà i és nou, el reclamen les bases, i es nodreix del sentiment d’una Espanya que no evoluciona. El d’ERC, en canvi, és antiquíssim i esquerrà, ja des de la fundació del partit als anys 30 del segle passat. Malgrat les seues diferències, i per la causa de la independència poden sumar. El problema està en que la CUP, recentíssima, no suma sinó resta a la causa independentista. Amb un programa maximalista, la CUP, anticapitalista, n’està per la independència de Catalunya, però no té –no vol tenir- res a veure amb CiU o ERC, a qui veu part del mateix sistema que vol abolir. 

Puigdemont porta experimentant al parlament català constants bloquejos per causa de la CUP que no entén de tacticismes ni de remar en comú en certes àrees, i vet ací que entrem en la política subterrània estival! El PP ha encetat converses per obtenir el recolzament de nacionalistes bascos i catalans a la candidatura de Rajoy, val a dir, reconduir bascos i catalans a allò que sempre havien estat; puntals de la governació estatal a canvi de favors, clar, com no, puntuals... Ciudadanos, originalment Ciutadans, d’arrel catalana abans de saltar a l’arena nacional, teòricament farts de NAZIonalisme, s’han oposat amb totes les forces...

Jo personalment ho veig d’una altra manera, una regressió, un retorn a aquells “bons temps” quan per al PP, recent arribat al poder per primera volta en 1996 –i ja han passat vint anys!-, li calien els vots de bascos i catalans... 

Diuen que en aquells “temps gloriosos”, Aznar parlava català en la intimitat i llegia (o això deia, El quadern gris, de Josep Pla). Tornem al punt d’eixida, roda el món i torna al Born!  

 

Lluís Alemany Giner 

Pego a 25 de juliol del 2016.

El país de les abelles.



España és un país d’abelles. Però, no d’abelles meleres. Les abelles d’España són com les de la faula de Bernard de Mandeville. Sí, aquesta no és una de les faules morals que s’ensenya a les escoles i que després ningú aplica. Pel contrari és la faula “nacional” la que ningú explica i s’aprèn al carrer. Per a l’escola queda la faula de La cigala i la formiga. On la treballadora formiga menja a l’hivern després d’haver treballat tot l’estiu, mentre que la cigala passa fam perquè s’ha passat l’estiu de festa en festa. Però la realitat a aquest país, o si voleu digueu-li Estat, és com la faula de les abelles de Mandeville. Per si no ho la coneixeu es tracta d’un poema escrit a principis del s. XVIII, titulat El Rusc Esvalotat, que de poema satíric acabarà en assaig filosòfic. Per als que tingueu curiositat per llegir el poema ací deixe l'enllaç, sinó vos deixe un resum de la faula:

La fábula de las abejas. En 1714 Bernard Mandeville contaba esta fábula sobre las abejas: "Había una colmena que se parecía a una sociedad humana bien ordenada. No faltaban en ella ni los bribones, ni los malos médicos, ni los malos sacerdotes, ni los malos soldados, ni los malos ministros. Por descontado tenía una mala reina. Todos los días se cometían fraudes en esta colmena; y la justicia, llamada a reprimir la corrupción, era ella misma corruptible. En suma, cada profesión y cada estamento, estaban llenos de vicios. Pero la nación no era por ello menos próspera y fuerte. En efecto, los vicios de los particulares contribuían a la felicidad pública; y, de rechazo, la felicidad pública causaba el bienestar de los particulares. Pero se produjo un cambio en el espíritu de las abejas, que tuvieron la singular idea de no querer ya nada más que honradez y virtud. El amor exclusivo al bien se apoderó de los corazones, de donde se siguió muy pronto la ruina de toda la colmena. Como se eliminaron los excesos, desaparecieron las enfermedades y no se necesitaron más médicos. Como se acabaron las disputas, no hubo más procesos y, de esta forma, no se necesitaron ya abogados ni jueces. Las abejas, que se volvieron económicas y moderadas, no gastaron ya nada: no más lujos, no más arte, no más comercio. La desolación, en definitiva, fue general. La conclusión parece inequívoca: Dejad, pues, de quejaros: sólo los tontos se esfuerzan por hacer de un gran panal un panal honrado. Fraude, lujo y orgullo deben vivir, si queremos gozar de sus dulces beneficios".

Si no fora perquè Mandeville no és un personatge que visca en el nostre temps, diríem que per escriure la faula s’ha passat amb el que passa a España. Tots els elements de la faula hi són presents. Ara bé, España no és ja una monarquia absolutista, és un règim de partits. Tampoc hi ha España un canvi en l’esperit de la gent que els porte a la honradesa i a la virtut. És cert que vicis privats, en els anys de bombolla immobiliària, portaven riquesa per a tots, o per a gairebé tots. L’especulació immobiliària, les requalificacions per suborns, la corrupció política, les infraestructures inútils, etc., portaven feina, jornals elevats, excés de crèdits, consum de coses inútils, anar a l’obra amb un BMW... La majoria de la gent no es qüestionava moralment res. Tot anava bé. Tot era una meravella. Els mileuristes, uns “pringats”, si no guanyaven més era perquè no aprofitaven les oportunitats que davant d’ells se’ls obrien.

Cert és que tot això s’ha acabat. Cert, també, que no tornarà. Però, i “lo bé que es vivia”?. Qui no voldria tornar allà? S’han passat uns temps dolents, la pobresa s’estén, han hagut desnonaments, menjadors socials a rebentar, xiquets que només feien una menjada decent al menjador del col·legi, etc. Fins i tot ha hagut un tímid intent d’introduir una certa moralitat, honestedat i virtut que deia Mandeville. Com no crec que molta gent haja llegit a Mandeville i aprés que la corrupció a l’Estat porte riquesa i que la honestedat i la virtut porten al desastre, considere que la gent ha percebut que el sistema corrupte es el que ens pot tornar als anys passat de riquesa. La gent no creu en la honestedat i en la virtut, per això han votat al PP sense cap mena d’ escrúpol.

España és el país de les abelles de Mandeville, però vol caure en el desastre que porta el camí de la honestedat i la virtut. Els espanyols són massa intel·ligents per a caure en eixos paranys tan simples. Saben que l’ordre corrupte el pot mantenir, millor que ningú, el PP i, per si de cas, deixar el P$x€ a la reserva.

Òskar “Rabosa”.