DE COM ESPAÑA MANTÉ L’OBJECTIU DE DÈFICIT

Ahir estava alterat, i pense que amb raó. Vaig escoltar per algun lloc que el ministro d’Administraciones Públicas, Cristobal Montoro, estava desvanit d’haver aconseguit arribar a eixe dèficit desitjat per damunt de tot: el 3% ─que no és per res però té nom de comissió! Ara, a Europa estaran que repicaran campanes perquè el seu estat més important, i sobre el qual pivota l’estabilitat i la justícia de la UE, fa bé els comptes i no només augmenta la despesa en defensa, sinó que, a més, estalvia. En quatre dies, al pas que anem, arribarem al superàvit i es podran comprar més armes, avions i bombes.

L’estupenda gestió del millor ministre del Gobierno ha estat la causant de tan bon nova, perquè ell tenia al seu abast la recepta adequada. Ara, només ens cal esbrinar quin ha sigut el beuratge subministrat pel santer que més bé s’assembla a una porga, per a les altres administracions menors. Jo no podia entendre com es podia estalviar i, alhora, gastar més. Jo no podia entendre la manera en què li eixien els comptes.

De moment, he mirat i comparat els pressupostos anteriors i he vist que la despesa puja des de 2016. No obstant això, i si els ingressos no són espectaculars, no m’acabava de creure els números fins que m’he il·luminat, com el ministro: els comptes quadren perquè les autonomies i els ajuntaments estan ofegats. Allò que ha estat un remei per al Gobierno ha resultat ser una porga per a la resta d’administracions perquè tot l’estalvi se l’ha hagut d’empassar qui millor ha gestionat fins ara.

L’ajustament, però, té la inclinació a allargar-se una mica més perquè les despeses estatals seguixen amb l’actual tendència a augmentar. Les autonomies s’han d’ajustar al màxim perquè estalvien per partida doble: els diners que no reben sumats als que no poden gastar-se. Els ajuntaments, en una dinàmica semblant a l’autonòmica, veuen com els seus comptes s’engreixen en la mesura que els serveis més directes es mantenen o, fins i tot minven. La majoria de pobles han fet els deures i els ixen els comptes però no poden gaudir dels fruits d’eixa bona gestió. La primera clàusula per aprovar els pressupostos –i això hauria de tindre-ho clar el PNB— hauria de ser la d’eliminar la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local, i la segona, revisar el dèficit fiscal autonòmic.

Salvador Sendra

CAL PENITÈNCIA PER GUANYAR EL CEL

Quan hom és religiós, eixe buit de la racionalitat l’ha d’omplir amb el dogma, la fe, el destí o, fins i tot, el tarot, perquè l’ha de suplir amb una matèria semblant o, com és el nostre cas, dedicar-se a l’economia. Però, tot s’ha de dir, m’he adonat de l’augment de religiosos en l’àmbit de l’educació, de la ciència i de la medicina, segurament a causa de la major quantitat de gent que s’hi dedica. Ja sabeu la norma quantitativa: com més persones, més de religioses n’hi ha.

Feta la llei, feta la trampa! Però, i si el cas és diferent i hi ha qui és un espavilat que, tot i no ser religiós s’hi fa passar i enganya la resta amb la màscara de la fe? Una acció semblant és la que se li atorga a Moisés, que de religiós no tenia res però s’hi feia passar per controlar el seu xicotet poble de ramaders rodamóns, legislant-los i conduint-los amb la finalitat d’arribar al seu peculiar paradís: la Terra Promesa.

Nosaltres també tenim una mena de Moisés que du una mica revoltada la tropa; un tal Montoro, a qui una majoria de cabdills feligresos volen lapidar. Perquè sembla que a la reunió de consellers i consejeros, conselleres i consejeras dels governs autonòmics no hi va haver cap acord que anara més enllà de la sabuda condescendència del populars, i les populars, més creients que la resta.

Com defensa Freud en un dels seus escrits més lúcids, a Moisés se’l van carregar el mateixos que l’obeïen, en una de tantes revoltes. El cabdill jueu parlava amb Déu des d’una caixa de fusta que la Bíblia descriu a la perfecció mentre que les civilitzacions més potents posseïen piràmides i altres tipus de temples. El temple recull la població; sinó tota, sí que hi acudix la més selecta, bé a resar, bé a escoltar el ministre.

I Montoro ha parlat per boca de Déu i ha imposat les penitències que cada cabdill traslladarà a la seua família. Hi ha indicis de revolta, a la tribu, però Montoro es manté ferm amb l’aval de la seua divinitat, fins i tot quan fa uns cinc o sis anys es va adonar que el seu particular Josué li havia mogut la cadireta i havia estat nomenat ministre d’Economia. I tot això, amb la curiositat d’haver fet un corderet d’or amb els estalvis de la Seguridad Social.

Tenim el cel guanyat: lloat siga!

Salvador Sendra

Economia o imatge?



Jorge Luis Borges, que amb la seua enciclopèdica cultura es podia permetre tocar molts pals, divagant sobre el budisme conta sobre la inefabilitat que els practicants de dita religió veuen en ella. Així, imaginem un elefant com un conjunt gran, per dalt de les mesures humanes com a metàfora del budisme. Si una persona li toca la trompa dirà que és essencialment allargat i prim, mentre que el que li toque la panxa hi dissentirà totalment, per no parlar del que li toque qualsevol de les potes, que ho definirà com a allargat però no prim, ni parlar tampoc del que li toque la cua... Això mateix postulen altres religions com ara les revelades semítiques. Per als jueus el nom de Déu és sagrat, Yahova, val a dir aquell que és com ell mateix, l’inigualable. Els musulmans parlen dels 99 noms de Déu, perquè el centè, és inexpressable, relligant amb l’origen misteriós i màgic de les paraules del judaisme, “in principio erat verbum” segons la famosa traducció de la Biblio o Vulgata de Sant Jeroni . Per als cristians, i en castellà com ho hem sentit habitualment, diuen que “los designios del señor son inescrutables”.

Sé que semblarà una estranya incursió en territoris aliens per un escrit que suposadament anava a parlar d’economia, it’s the economy stupid!, segons el motto de les presidencials que Clinton li va guanyar a un Bush ensuperbit pels seus èxits militars i descurat dels aspectes econòmics. En un recent article de títol anàleg, Són els bessonets estúpid, Salvador Sendra hi reflexiona sobre com per a bé per a mal, un polític es deu a la estètica més que al fet polític o econòmic strictu senso. Com bé apunta ell, per a analitzar les declaracions i l’abast de les mateixes en l’àmbit econòmic, al si del blog mateix, ja comptem amb veus autoritzades com les de Òskar Rabosa o Sara Garcia, però és irrellevant. ¿Perquè irrellevant es preguntaran molts? ¿És que el saber sobre un aspecte i parlar amb propietat és irrellevant? En principi no, però el problema és que de nou, és irrellevant, i és irrellevant, perquè és un grau d’anàlisi que gran part de la població, val a dir els votants, no exigeix als seus polítics. Com bé apunta Salvador Sendra, estarà molt bé saber economia com Sara o Òskar, però la major part de gent no en sap i si Montoro fa unes declaracions, més que escoltar-li les paraules, el jutjaran visualment. Si anés descurat, mal vestit o afaitat, se’l criticaria molt més i de manera immediata que si realitzara la més explosiva de les declaracions.

Així estan les coses... Derrotisme? Potser no, de fet, alguna cosa es mou a diferents parts del món. A Califòrnia, els prohoms de la revolució tecnològica digital, com ara els multimilionaris Mark Zuckerberg o Bill Gates, no van particularment ben vestits ni intenten impressionar a ningú visualment. A l’estat espanyol recentment i per descobrir està si la cosa té profunditat o no, la gent de Podemos, en franca expansió, es mostra planera a l’hora de vestir ¿És l’inici d’una nova revolució ací també? El temps ho dirà, per ara, una volta que aspiren a governar ja s’han trobat amb la necessitat de concretar accions pròpies i sembla que han estat prou més modestes que quan es limitaven a anar contra les de la resta de partits. Vegem-ho amb exemples, les anteriors manifestacions al repudi al pagament del deute s’han, com per art de màgia, convertit en una crida a una reestructuració ordenada, mentre que la indefugible, bàsica, jubilació als 60 anys, ha passat a ser-ho als seixanta-cinc i flexible, com tots, vaja...  Res com ensopegar-se amb la realitat per baixar del Cel a la Terra.

It’s the economy, stupid or it’s the image?

Si pensem en Montoro desautoritzar per mal afaitat, el mateix podem postular per un Iglesias “llepa’et” i polit... De nou la imatge per damunt del contingut de les paraules, irrellevants per tant elles. El temps dirà com acabarà tot, jo, més modestament i com èmul de l’oracle de Delfos, em limitaré a postular el cent per cent d’encert a posteriori a la barra de qualsevol bar; això ja ho sabia jooooo!... Així, si parlem de “trompes” no d’elefant búdic, que com a mínim m’agafe avesat en la matèria got en mà i preferentment confessat, que no se sap mai, i els valencians, com és sabut –sabuts que som!-, som experts en parlar, i pitjor encara votar, sense coneixement de causa. Ara que... com que estem en temps de fer-ho tot pols, tampoc seria tan mala idea aquella de contradir-nos col•lectivament, i començar a parlar i votar amb coneixença de causa, recuperar aquell entrellat del que parlaven els vells. 

Lluís Alemany Giner

 *Brasov a 15 de desembre del 2014

SÓN ELS BESSONETS, ESTÚPID!

Després d’anys i anys fixant-me en les coses que, vertaderament, són importants, ja puc començar a relatar-vos algunes de les meues troballes. La imatge és important i, les paraules, no tant. I ho explique a contracor ―ho dic per als pobrets innocents de Podemos que basen la seua estratègia en discursos i paraules. Que passa? Ningú els ha avisat que així no van enlloc?

Com sempre, hauré de ser jo qui comence a tractar l’economia com vertaderament es mereix... I ho faig ara que sé que Podemos ha presentat un paquet de mesures per aplicar en el cas que, algun dia, governe. Per suposat, no ho he llegit. Ni ho faré... La salut és el bé més preciós i no vaig a perdre-la llegint estes coses quan hi ha tanta de cosa de Maragall i de Nietzsche encara per esbrinar. Però, no patiu: per això està Rabosa! Ell ho llig tot i ho analitza per, després, explicar-nos-ho en unes línies.

Els economistes de Podemos són molts dolents i no els podem fer cas. No cal que vos diga que, hui dia, la força d’un estat es mesura per la confiança que donen el seus mitjans de producció i de gestió. Un economista sense bessons no és ningú! I Montoro ho sap bé, com també ho sabia Pizarro, tot i ser advocat ―recordeu el fitxatge estrella del PP que ara està a El Corte Inglés? Jo, quan mire un economista, el primer que faig és fixar-me en els punys de la camisa i en el nuc de la corbata.

Hi ha detalls que donen confiança i seguretat. Per a una persona dedicada a les finances, els bessons ho són tot. I encara hi ha qui es pregunta per què va dimitir Pedro Solbes. Jo, cada volta n’estic més segur: José Luis Rodríguez li deguera exigir eixe toc d’estil i de solera que l’exministre deguera rebutjar. Quina confiança pot donar un ministre, o un conseller, d’economia que no du bessons? El resultat va ser la crisi! No ens podem enganyar a estes altures perquè tots sabem que un bon economista és qui guanya diners i, a més, també sabem que els diners i els embarassos no es poden amagar.

Aznar se’ls posa ara que és un home d’èxit; no abans que era un simple president que havia d’aparençar proximitat al poble. Montoro és la referència del govern en economia, molt per damunt de Guindos, un pobre home que sol dur botons. Montoro és l’èxit personificat i el referent d’una gestió fantàstica. I això ho puc afirmar sense haver estudiat mai res que haja escrit ni haver-lo escoltat més de dos minuts; perquè no cal! Vos imagineu Montoro explicant els pressupostos amb una camisa arromangada? I sense corbata? Veritat que no?

 

Salvador Sendra Perelló