La clepsidra.

Deia el canceller austríac Klemens von Metternich, el que redibuixà el mapa de la Europa postnapoleònica, la que enterrà el llegat de la república francesa i reimpulsà  les monarquies, que els nous estats centre-europeus li interessaven tan poc com el seu got de cervesa quan estava buit... Era una observació estimativa, més aviat mancada d’estima i totalment pragmàtica, no li importaven els drets de les noves nacions que es dibuixaven en l’horitzó. Com a bon classista de cep vell no li importaven Romania ni els romanesos, Polònia ni els polonesos per no parlar de gents com els macedonis o búlgars per citar-ne alguns. Allò que sí realment l’importava és que la existència d’aquestes noves nacions es feia en afebliment i demèrit d’altres enemigues, com ara Rússia i l’Imperi Otomà. Vegem exemples, si Polònia era independent ja no seria russa, si Romania era independent ja no seria otomana, turca.

Recentment s’ha produït una reunió nord-americana al més nivell alt nivell en la qual s’ha afirmat que el gran enemic dels Estats Units no és Rússia sinó la Xina. Diferents lectures, la primera la de l’estima, com von Metternich mostrar menyspreu per l’adversari al temps que s’alimenta als seus enemics. Com els nobles que en l’Edat Mitjana refusaven lluitar amb algú d’un estament social inferior, jo, els Estats Units d’Amèrica, superior, no lluite amb tu, Rússia, perquè ets inferior. Una lectura que no obvia el fet d’alimentar Ucraïna d’amagat (o no tant...) amb l’objectiu d’anar desgastant al rival. A Afganistan es revelà una estratègia guanyadora, alimentar amb armes als talibans per tal de tindre a l’exercit rus ocupat i, millor encara, forçar la fallida econòmica d’un sistema, el soviètic, que no estava dissenyat per guanyar diners. Els russos són cabuts, com es veié a Stalingrad, però la realitat acaba imposant-se i la retirada, ruïnosa retirada, fou un fet.

Hui Rússia, l’os rus, es veu més amenaçat per les abraçades dels altres que per les que ell mateix pot provocar. A la banda europea guerra amb Ucraïna sostinguda pel món occidental mentre que a l’Orient, dessagnament econòmic per part d’una Xina obsessionada en ser el basar del món.

Les clepsidres són rellotges d’arena i els rellotges retrotrauen a eternitat, què millor per a comptar el temps, concepte abstracte, que un rellotge? Per altra part, la pràctica, la real, el desgast, l’erosió causada per la circulació de l’arena. Algun dia haurà algun guanyador, molts han perdut ja.

 

Bucarest a 30 d’octubre del 2022.

Meloni no és Orban.

Aquesta setmana Giorgia Meloni ha fet el seu primer discurs. D'allò que més s'ha destacat pels mitjans és que Meloni vol que li diguen "president" i no "presidenta". En realitat ella no ha demanat això, és una "fake news". Ella es va referir a ella mateixa com "president" i res més, ja no fer cap menció més en tot el discurs. De la resta s'ha parlat poc, perquè eixe discurs l'haguera pogut firmar Von der Layen. Tal vegada, la presidenta de la Comissió Europea només s'haguera callat això dels immigrants i les referències a la defensa de la família, molt light i sense clavar-se amb altres col·lectius les referències de Meloni, però cal tenir en compte que pel que fa als immigrants que Vor der Layen està pagant, amb diners de tots nosaltres, a Turquia i al desgovern de Líbia perquè intenten retenir-los abans d'entrar a la UE. De la resta res a dir.

Meloni va deixar un discurs inatacable per a les nostres elits polítiques de drets i d'esquerres (les europees), i estic convençut que va deixar molt satisfets a les nostres elits econòmiques (les occidentals). Pel que fa a l'economia un discurs impecablement neoliberal, sense cap senyal d'atacar l'statu quo, de fet ha designat com a ministre d'economia un ultraliberal, com era d'esperar. Respecte d'altres temes: va mantenir el seu compromís amb els valors cristians europeus (una cosa que Aznar defensava i que era compartit per tot el Partit Popular Europeu); va defensar el seu compromís amb l'OTAN i amb la UE, malgrat que els mitjans deien que no ho faria; va defensar a Ucraïna i enviar-li més ajudes, cosa Draghi era més reticent; va parlar de família, d'una manera com o pot fer el PP a l'Estat espanyol; i va dir que un país seriós havia de tenir control sobre les seues fronteres en temes d'immigració, recordem que el Partit Popular Europeu té en el seu manifest electoral "Major control de la immigració i de les fronteres". En definitiva un discurs totalment alineat amb les polítiques conservadores europees. Un senyal clar d'això és com somreia Draghi en el traspàs de poders.

Amb tot això, Meloni serà una sòcia fidel i estimada a la UE, faça el que faça, si respecta el que ha dit en el seu primer discurs respecte de l'economia, de l'OTAN i de la Unió Europa no serà mai considerada un element hostil. Ara bé, la majoria de les coses que ha dit poden ser subscrites per Orban, també. Recordem que Orban, més aviat el seu partit, estava al Partit Popular Europeu fins 2019, any que va ser expulsat. Les raons serien que es tracta d'un partit il·liberal i, per tant no està d'acord amb els valors del Partit Popular. Així mateix, la Resolució del Parlamento Europeo, de 12 de setembre de 2018, posava sobre la taula una sèrie de deficiències democràtiques. M'he pres la molèstia de llegir aquesta resolució abans d'escriure el post. I no ha fet més confirmar el que ja pensava abans. Si els mateixos criteris se li aplicaren a l'Estat espanyol, també hagueren fet fora al PP del Partit Popular Europeu, i probablement cap democràcia europea passaria la prova per eixe cedàs.

Per què Orban és un ogre? L'única raó que pot explicar és el seu tractament de la crisi hipotecària a Hongria. La situació era particular a Hongria i altres països de la UE que no estan a la zona euro. Resulta que els bancs allí donaven les hipoteques en francs suïssos i no en fòrints, la moneda hongaresa, com sempre fan els bancs, sense detallar els riscos d'eixa operació. Amb la crisi de les subprime el fòrint es va devaluar, i les hipoteques es van triplicar pràcticament. El 2015 el govern d'Orban va proposar una sèrie de modificacions legals que van permetre a 400.000 hongaresos pagar un 30% de la seua hipoteca. Com és obvi, els bancs van posar el crit al cel, i a la Unió Europea, i des d'aleshores Orban va deixar de ser un soci fiable. Molts bancs estrangers han abandonat Hongria des d'aleshores. El seu pecat haver "perjudicat", entre cometes perquè encara guanyaven molts diners, a la banca. Arran d'ahí, Orban esdevingué un ogre il·liberal per a la Unió Europea.

Tot i que Orban no és sant de la meua devoció, és més, la majoria de les seues mesures em semblen un disbarat, cal reconéixer que ahí es va posar al costat del seu poble i no dels bancs, no com els partits socialdemòcrates i d'esquerres europeus, que sempre es posen al costat dels bancs (Zapatero no va voler ni parlar de la dació en pagament, per exemple). Eixa és una de les raons per les quals la dreta extrema guanya terreny a Europa, com per exemple el mateix Orban, que a maig d'enguany va tornar a guanyar les eleccions a Hongria, amb el 54,10% dels vots i 135 escons de 199 què té el parlament hongarés. El que va fer Orban amb les hipoteques, posa de manifest que les esquerres s'enganyen en acceptar els postulats neoliberals i poden lluitar contra els bancs i les elits econòmiques. 

Diguen el que diguen de Meloni, d'una cosa podem estar segurs: Meloni no es posarà mai en contra de la banca. Meloni no és Orban, i encara que tinga la mateixa política que Orban respecte dels immigrants, les relacions familiars, els col·lectius LGTBI, etc., la UE cuidarà de Meloni si fa el que ha dit al seu discurs respecte de l'economia. 

 Links:

Cinco Días: Hungría aprueba una ley que ahorra un 30% de la hipoteca

Òskar “Rabosa”.

 

Sobre els forats i els gasos

Sempre hi ha hagut una relació directa entre els forats i els gasos; també entre els gasos i el malestar. La inquietud que solen produir, quan estan a l’interior, sovint es manifesta en forma de moviments, sorolls i desesperació. No hi ha res més relaxant que extraure’ls, i de seguida es nota en l’estat d’ànim i en la sensació de pau i felicitat. Les úniques contrapartides són el soroll i l’olor, però passen prompte.

Les relacions entre estats i empreses al voltant de l’energia està molt tensa. Entre els estats, perquè hi ha situacions que se sobreposen al lliure mercat i, entre les empreses, perquè l’energia és un sector estratègic; un contracte, per important que siga, es pot vore afectat per dita estratègia. Ara, tot açò es pot apreciar en l’estira i arronsa entre Rússia i la UE o altres estats pròxims. El gas, el petroli, la guerra...

Un dels gasoductes més importants i per on s’abastia una gran part del nord d’Europa ha estat perforat. El gas se n’ha eixit i el conducte està gairebé inutilitzat. Hi ha quatre o cinc estats afectats i ningú no sap qui ho ha fet, perquè sí que hi ha unanimitat a considerar els fets com un atac. Pense que mai no sabrem la veritat del sabotatge, però jo la intuïsc: algú del nostre costat! I, per què ho tinc tan clar? Doncs fàcil: és l’única manera que ningú compre el gas de Rússia. El neguit s’ha acabat i un simple pet ens ha tret el malestar. El soroll s’ha escoltat a Suècia i Finlàndia, i l’olor passarà aviat.

Podria pensar que han estat els russos, perquè són els dolents d’esta pel·lícula, però no hi guanyen res si no poden estirar i arronsar. Per tant, han sigut els bons, esta volta. Però, què passa amb els consumidors? Tant empreses com ciutadania ara ja tenen clar que no hi haurà gas i que s’hauran d’apanyar d’altra manera: ni hi ha res per negociar ni hi ha res per pressionar: s’ha trencat la baralla!

Salvador Sendra (analista internacional de Diblogacions)