ELS (B)OUS D’OSBORNE

Una volta em contaven que una monja va fer una denúncia sobre la proporcionalitat dels testicles del bou d’Osborne. Sí, sí... aquell que el PSOE de González va salvar de la seua pròpia llei en una de les més interessants aportacions al patrimonio nacional que es recorda. La monja entreveia una desproporció entre les parts i la totalitat del bou perquè només ella va analitzar eixe aspecte i perquè la gent veu normal que els animals tinguen òrgans sexuals en la mateixa mesura que en tenen les persones.

Personalment, tot i fer molts anys que em parlaren d’esta queixa, mai m’he interessat per mesurar si les proporcions del bou de ferro s’aproximen a la realitat del bou de carn i os. A més, ni me n’havia adonat, de la grandària dels testicles. Però la monja sí, i sobre este tema deguera meditar i meditar durant molt de temps, possiblement creient-se Europa i endevinant el seu rapte per un déu grec com Zeus, de carn i os, transformat en bou, amb el contacte del seu sexe amb el llom del bell animal mentre corrien i (es)corrien fins arribar a Creta, extasiada! Qui sap què pensaria la monja?

Les estàtues romanes no són, ni de bon tros, un cas semblant perquè, si ens fixem, tenen de tot menys eixes connotacions sexuals que pogueren molestar un president iranià. Per mirar una escultura del Vaticà buscant connotacions sexuals, per nua que estiga la pedra, o el bronze, cal estar malalt. Eixes obres no estan concebudes per a la contemplació lasciva, sinó ben al contrari; ho estan per transmetre racionalitat, tranquil·litat i pau, sobre marbre blanc, amb atributs totalment anormals, però per anònims i asexuats. Altra cosa haguera estat que les estàtues tractaren sobre un Apol·lo amb una llença de 30cm., o d’una Diana de talla 110, que no és el cas.

Sobre el president iranià, de moment no podem dir res però, de la delegació de malalts que el precedixen en cada viatge es pot apuntar que són uns obsessos que veuen coses on no n’hi ha. D’altra banda, potser tenen tanta predisposició al sexe per una raó ben concreta: quan visites un estat islàmic, és ben fàcil orientar-te perquè les antenes parabòliques estan encarades cap al sud; i n’hi ha moltes! Diuen que són per vore el futbol...

 

Salvador Sendra

AMOR, RELIGIÓ I PUROS HAVANS

Colpit per la follia més irracional, Apol·lo, enamorat, va perseguir Dafne fins que la va capturar. Eros llançà una sageta que travessà el seny del deu ordenat, harmònic i racional, tornant-lo una bèstia instintiva que buscava satisfer eixes pulsions més baixes, més que fóra amb la possessió de l’enamorada i contra els seus desitjos. Cegat, orb, corre i corre fins que l’atrapa i, ella, queda transformada en llorer com narra Ovidi a les seues Metamorfosis i descriu Canova en una bella escultura, a Villa Borghese.

Si el déu del seny el perd a la recerca d’allò més bàsic, potser significa que la passió té el seu perill. Eros dispara i encerta, més per revenja que per premiar la víctima, i esta pot ser la primera premissa. La ferida que produïx és profunda i transformadora de l’individu just en allò més bàsic i més irracional que, per assolir la humanitat, s’ha de superar, diuen. L’afectat deixa de ser una persona integra i passa a ser un malalt, i a lliurar-se als instints, gairebé animals, i a les passions més bàsiques, guiat pel fort febre del desig.

Lucreci, a Rerum Narura, ja defuig l’amor adduint que és un sentiment massa fort que actua fins i tot contra el plaer perquè, quan hi estàs afectat, la intensitat de la sensació obstruïx la resta de canals que, de manera més sublim, al cap i a la fi, són els que ens permeten apreciar la realitat del plaer, de la bellesa o, fins i tot, de la felicitat. Cal recordar que el plaer és la finalitat última dels epicurs, doctrina que seguia el mateix Lucreci, i que, amb esta afirmació, coarta una important vessant humana.

Si ens endinsàrem en l’anàlisi de la poesia de Lucreci, encara que fóra per damunt, aviat admetríem que es tracta d’un estil arcaic i sense massa concessions, si es compara amb altres de la seua època i lloc; racional com pocs, i filosòfic. El contingut, sobre tot el dels primers dos llibres, és vertaderament interessant en este aspecte però, a partir d’ací, s’endinsa en una reflexió psicològica angoixant ―i dic angoixant per la seua necessitat negadora de la realitat humana. L’ésser humà té la capacitat de racionalitzar però, si es fa en tots els camps, també té la capacitat de morir en vida. Lucreci es va suïcidar, diuen, tot i que hi ha poques al·lusions al respecte.

Apol·lo, després de l’intent fracassat de posseir Dafne, tornà a la racionalitat i a l’ordre, ja per sempre més. El premi al control fou concedir-li el llorer, com a símbol del fracàs i de l’esforç inútil però, per contra, una icona de l’èxit per a qui s’esforça a aconseguir això: condecoracions. Dionís és l’alternativa a Apol·lo, i no va tindre mai cap encontre amb les sagetes d’Eros, que jo sàpia; i ara ho heu pensat correctament: perquè no li calia! Dionís era vida i instint, present i acció. Però, jo mateix, que sempre he estat molt vinculat a Epicur, o no he acabat d’entendre els seus missatges o fou Lucreci qui anava una mica despistat. De moment, seguiré fumant Hoyo de Monterrey de la gama Epicure per una simple raó: perquè m’agrada ―tot i que m’enamore.

 

Salvador Sendra Perelló

EL SÍMBOL DE LA DERROTA

Sense intenció de ferir sensibilitats, propose una lectura seriosa de Les metamorfosis d’Ovidi. Des del meu darrer viatge a Roma, fa unes setmanes, em volta pel cap la interpretació tan ximple que s’està fent del símbol de la victòria per excel·lència. La cosa no ve de nou perquè ja vaig abordar el significat de guanyar i la manera en què l’ésser humà es fa maganxes jugant al solitari; pense que va ser en un post  titulat “La vida des de la derrota” que podeu consultar en este mateix blog.

 

Anar a Roma és anar al Vaticano i a Villa Borghese. La resta és passejar i perdre’s per llocs pels quals ja has passat i on ja t’has perdut abans: caffè, gelatti i, de tant en tant, algun cappuccino, fan més portable la recerca dels caravaggios. Visitar Roma és posar el dit entre el de Déu i el d’Adam, al sostre de la Cappella Sistina i rebre el colp de llum que rebé l’home per intentar transformar-lo en el colp de puny que es mereix ara.

Amb l’impuls de l’impacte, vaig visitar la Villa Borghese i vaig romandre petrificat gaudint d’Apol·lo i Dafne. I vaig observar la peça de Bernini amb els ulls de mirar i el cervell de pensar. El moment escollit per l’artista és el de la transformació, on Apol·lo, encegat d’amor, intenta atrapar Dafne fins que la nimfa, esgotada per la cursa i la tensió, ja no pot més i sucumbix al déu. Dafne es transforma en llorer i Apol·lo es toca el nas.

A partir d’este relat d’Ovidi, els victoriosos atletes ―o altres tipus de personalitats com cèsars o napoleons― han fet servir el llorer com a senyal de triomf. Si a això li diuen triomfar... doncs, que es posen el lloreret. Jo no ho tinc tan clar, i així ho explique. No hi ha dubte: el llorer és el símbol de la derrota i qui el fa servir fora de la cuina és un perdedor. No obstant això, i enllaçant amb el post a què feia referència uns paràgrafs més amunt, la derrota també és qüestionable.

L’harmonia, l’ordre i la raó són els atributs d’Apol·lo. Al seu contrari, Dionís, el déu del vi, se li atribuïxen l’èxtasi i el desordre. L’equilibri entre ambdós déus que definix la Grècia Clàssica es decanta clarament cap a la vessant apol·línia, sobretot a partir de Sòcrates i fins a hui dia, i és la causa del seu declivi fins a la desaparició. Fa gràcia que se l’associe amb el bé, mentre que la part dionisíaca, que s’ha anat eliminant a poc a poc, roman en el lloc del mal. Apol·lo, el perdedor, ha estat mal interpretat al llarg dels segles, de manera intencionada, mentre que l’èxtasi victoriós que du el déu a la misèria, es té encara com a dolent! Atenció: no cal llegir Nietzsche per entendre-ho, com heu pogut comprovar; només cal posar el dit al lloc oportú i carregar-lo de mala hòstia.

 

Salvador Sendra Perelló