La béstia interior.

En una pel·lícula italiana sense majors mèrits que vaig veure fa ja un grapat d’anys i que he majorment oblidat es mostrava una escena d’algú recentment separat gaudint de la seua retrobada llibertat encadenant llaunes de cervesa assegut al sofà passada la mitjanit mentre esguardava estúpids reality shows i exclamava: “Chi è il coglione que guarda queste cazzate a queste ore?”... Val a dir, qui és l’idiota (el colló) que veu aquestes bobades (en italià, literal, vergades) a aquestes hores.

La resposta, tristament evident, ell mateix. Tan idiota com per a ignorar que s’autoinsultava en posar dit preguntat. La cosa va més enllà perquè “il coglione” sóm gairebé tots. Els reality show són programes de màxima audiència i estan dissenyats expressament per generar la major quantitat de polèmica possible.

A Anglaterra recentment es clausurà l’emissió d’un programa on losers anaven a un estudi de televisió a mostrar les seues misèries en directe junt amb un presentador agressiu i incisiu i un públic prèviament alcoholitzat (fet reconegut) i per tant, enardit per atacar a la pobra víctima que el dia que, per fi, pensava que anava a eixir per la tele, el dia que, finalment, coneixeria la glòria, seria per la banda negativa i per obrir pas a l’escarni, el suicidi i la mort. Un de tants concursant no pogué aguantar la ridiculització i se suicidà poc després. El programa fou clausurat i els telespectadors més que lamentar la mort d’algú lamentaren la manca de la seua dosi setmanal d’àcid moral. La pròpia víctima, segurament, era un de tants que havia fustigat prèviament a gent que com ell, passà abans pel programa. Andy Warhol deia que tots tenen dret a com a mínim quinze minuts de glòria, siga ella efímera o fatal...

Per ací més a prop, una mare de dos fills se suicidà fa poc en circular pel seu àmbit laboral, una fàbrica de camions vora Madrid, un vídeo sexual protagonitzat per ella mateixa uns anys enrere per a una parella diferent de l’actual. Per als condicionants, actes i conseqüències exactes commine a llegir l’excel·lent anàlisi d’Oskar Rabosa, http://rabosa-diblogacions.blogspot.com/2019/06/un-video-un-suicidi.html

Després d’ésser rumorejada o obertament insultada per la majoria, la dona decidí acabar amb tot llevant-se la vida. “Chi è il coglione che guarda queste cazzate?”, la resposta, de nou, és tots. Uns per avidesa sexual, altres per poder tindre algú a qui linxar, ofegar les seues misèries sentint-se superiors en ser ells qui ataquen en comptes de ser atacats. Creiem ser evolucionats, tots tenim telèfons d’última generació i declarem llegir i molts tenir estudis universitaris, però a l’hora de la veritat sóm el mateix home de les cavernes que lluitava contra els llops, etern enemic fins i tot ara que a penes en resten, o contra els fills dels seus competidors, per tal d’imposar la seua pròpia descendència. Soterrem tot amb imatges, vídeos, cançons per youtube, whatsapps, i tants altres, per al capdavall no ser més ni ningú que uns cavernícoles. Els insultem a ells, són antics, no moderns com nosaltres, però és fals, nosaltres sóm ells.

El morts no ressusciten, el programa britànic clausurat no reapareixerà en escena, com les oronelles del poema de Bécquer, cert, eixes exactes no tornaràn, però sí un altre. Un altra persona acceptarà ésser humiliada en directe en un nou programa i una nova dona acceptarà ésser filmada en una nova gravació comprometent i un nou personatge indigne ho airejarà tot...

Al seu for interior tots creuen tenir raó, així les coses, es justifica allò que digué Sartre: l’enfer c’est les autres... Sí, nosaltres, cadascú de nosaltres,  sóm perfectes, l’infern són els altres i l’infern és també allò que portem adins nostre. Cada un amb la seua pròpia bèstia interna. Hi haurà nous morts.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 15 de juny del 2019.

Un vídeo, un suïcidi.

Una tragèdia, certament. Verónica, 32 anys. Mare de dos criatures. Causa de la mort suïcidi. Factor que ha desencadenat el suïcidi, la viralització d'un vídeo de contingut sexual a la seua empresa. El vídeo gravat fa 5 anys ha sorgit d'una exparella.

Telegràficament això són els fets crus. Però la cosa no ha quedat ahí. En fer-se ressò els mitjans de comunicació, s'ha muntat un bon rebombori. El tema ha saltat a l'actualitat, i clar, s'ha muntat una croada de criminalització, masclista, contra la llibertat sexual de les dones, etc. I com sempre, que un tema acaba manipulat per a una croada, la cosa es descontrola i es diuen tota classe de barbaritats.

Trobe que cal posar les coses al lloc. I com l'opinió que vaig a expressar no és la majoritària en el món "progre", crec per això que és necessari escriure un post, encara que còrrec el risc de ser linxat. Però què hem de fer? Dir les coses pel seu nom i aclarir algunes coses. No obstant això, el primer és manifestar que imagine el sofriment de la xica i lamente moltíssim tot el que li ha passat. També tot el que ha d'estar passant la seua família. Tot un munt de sofriment. Tot un munt de sofriment per una sèrie d'errades i la mala llet d'un mal parit.

Per aclarir el tema el farem per parts:

1.- Responsables de la viralització del vídeo.

En primer lloc, ningú ho ha dit, perquè a la víctima ningú li vol responsabilitzar res. Però la primera responsable és la mateixa Verónica. Sense que ella s'hagués gravat el vídeo, i sense que l'hagués enviat, això no hauria passat. Sí, és cert. Hui en dia està fent-se com a pràctica habitual. Pot formar part de l'erotisme de la parella. Tot el que es vulga, però en el moment que envies un vídeo, una foto, o qualsevol cosa, tens un gran risc que acabe a la xarxa, a pàgines porno, a les xarxes socials o als whatsapps. I si et reconeixen, doncs, ja saps el que hi ha. O s'afronta com va fer Olvido Hormigos, i amb suport de la família i amics, o vas a passar-ho molt mal.

En segon lloc, la ex parella que va fer córrer el vídeo, és qui ha de tenir una major responsabilitat. Entenc que s'ha de ser molt fill de puta per fer córrer una gravació que t'han fet com un regal, amb plena confiança i en prova d'estima. No obstant això, es sabut que el món està ple de fills de puta que només en pensen a fer mal, ja siga com a represàlia per qualsevol qüestió o perquè senten plaer de fer mal. Les extorsions, les amenaces, els xantatges, per vídeos sexuals estan a l'ordre del dia. Qui no vulga veure's exposat ha de tenir en compte. I no et pots refiar de ningú, ni tan sols de l'actual parella, perquè demà pot no ser-ho. Tampoc és que siga tot el món siga un fill de puta, però quan decideixes apretar el botó d'enviar, ja has perdut tot control sobre el vídeo i imatge, estàs en mans d'un altre que farà un bon o mal ús, segons com siga d'honrat o fill de puta.

En tercer lloc, als companys de feina de Verónica també se'ls ha criminalitzat. Cosa que em sembla lamentable. Ells no tenen cap vinculació afectiva ni deure guardar intimitat amb Verónica, no saben per què ni per a qui s'ha fet el vídeo, ni coneixen les intencions. Si és un vídeo d'una masturbació, el més lògic és pensar que ella l'ha gravat i ella directament o indirectament l'ha fet rodar. Culpar als companys de treball per ver córrer el vídeo és una imbecil·lada. Vídeos per les xarxes socials i xats en circulen milers, i ningú es pregunta pel seu origen, si l'autor estava d'acord o no en què circule o si s'ha gravat amb el consentiment o no. Segurament molts dels que van rebre el vídeo ni la coneixerien. El vídeo està fet per una persona i enviat a una altra, d'ahí no haguera d'haver eixit, però una vegada ha eixit, ja no té cap culpa ningú més.

Sí que tenen alguna responsabilitat els que anaven a vore-la i dir-li coses, després de rebre el vídeo. Però, eixa deshumanització, burlar-se i riure's dels altres forma part del caràcter de moltes persones. No sols en casos d'índole sexual, en qualsevol tema. Òbviament, això no és cap justificació, però és una cosa que ja es sap per avançat, no és un factor nou.

2.- Responsabilitat de l'empresa per l'assetjament.

Un altre tema que ha eixit a debat és el de la responsabilitat de l'empresa per l'assetjament. Resulta que companys de la treballadora anaven a veure-la fins on ella treballava i li feien comentaris. El cert, que és l'empresa poc pot fer, la pot canviar de lloc de treball, però una vegada el vídeo s'ha estés, ja poc es pot fer. L'empresa no pot parar el fet que el vídeo corra de mòbil a mòbil. A més a més, seria una una ingerència en un Dret fonamental, el dret a les comunicacions secretes. Si ho pot fer algú, és un jutge, però ja sabeu que per a quan el jutge prenga la decisió, el vídeo ja ha donat dues voltes al món. L'intent de derivar la responsabilitat a l'empresa, em sembla una altra ximpleria. Com a molt, li hauria pogut donar vacances, o ella haver demanat dues o tres setmanes de vacances. Però, ¿després què? Tot seguiria igual. Fins que la moda del vídeo passe.

3.- La llibertat sexual de les dones.

A Madrid els col·lectius feministes van fer una concentració, acusant d'assassinat, als hòmens per descomptat, i reivindicant la llibertat del sexual de les dones. Bé, hi ha molts matisos per fer al respecte. En primer lloc, és cert que la moral sexual d'aquesta societat no tracta igual els hòmens que les dones. Però no és exacte parlar en termes d'hòmens i dones respecte a la llibertat sexual. No és exacte perquè determinades pràctiques fetes per hòmens tampoc són acceptades, també tenen ressò i també s'estableix pressió social. La diferència és com afronta el subjecte aquesta pressió. Per exemple, Pedro J. Ramírez l'exdirector de El Mundo quan es va filtrar el famós vídeo. No va ser lloat com una gesta sexual, es va treure perquè era un vídeo humiliant, les pràctiques sexuals d'aquell vídeo eren considerades immorals. Eixes pràctiques també haurien d'estar emparades per la llibertat sexual.

També va ser un mig escàndol el vídeo d'Ever Banega, jugador de futbol, que va eixir masturbant-se, abans de ser jugador de València. El vídeo el va difondre una xicona quan es va fer més famós per fitxar pel València CF. Era un jovenet, i va eixir a reconéixer que era ell, i que li havien robat el vídeo. Ahí va acabar tot.

La diferència entre una dona i un home és que les dones no tenen tant d'interés en vídeos sexuals d'hòmens com els hòmens en els de dones. I em dóna que no és una qüestió de masclisme, sinó més aviat de biologia, i no, l'educació no té res a veure. Per molt que s'empenyen, i molt que l'eduquen, a un xic jove en veure un cos nuet i desitjable reaccionarà amb una erecció. El que vaja a burlar-se d'una altra persona, sí que és una qüestió d'educació i també de com siga com a persona, sovint una bona educació tampoc fa bona a una persona. El fet que hi haja gent disposada a difondre un vídeo sexual, no és qüestió de ser home o dona, sinó del mal que se li puga fer a la víctima. A les dones un vídeo d'aquesta índole sol fer més mal que als hòmens. Però si fera mal als hòmens, no faltarien dones disposades a utilitzar vídeos d'aquesta mena.

4.- Conclusions.

De tot el que hem comentat fins ara hem de concluir el següent:

1.  Enviar vídeos de contingut sexual pot portar conseqüències, cal pensar-se molt si es vol enviar o no. Si podràs ser un/a Olvido Hormigos, i aguantar el que et vinga, o un/a Verònica. Si eres una Verónica, ni se t’ocurrisca enviar cap vídeo.
2. Una vegada envies un vídeo de contingut sexual, serà l’altra persona que decidisca què fer amb ell. Tu no tindràs cap control. Si és un fill de puta, acabarà correguent per xarxes o pàgines porno. Si es una bona persona se’l guardarà per ell o, després del joc, l’esborrarà del seu aparell.
3.  Els qui es burlen o van a fer “la gracieta”, també són prou malparits, gent amb vida tan pobra i miserable que burlar-se és l’única forma de sentir-se importants. Però es per tots sabut que hi ha més que persones.
4. Però ningú ha assassinat a Verónica, s’ha llevat ella la vida per no ser capaç de suportar les conseqüències d’un acte que ella va posar en marxa. Un suïcidi és un acte personal i només es responsable qui el fa. En mateixes circumstàncies, l’Olvido Hormigos va decidir no suïcidar-se, ans al contrari, va treure fama i diners.
5. Les conseqüències d’enviar vídeos en contingut sexual, les havia de conèixer ella i tot el món, no sols pel cas de l’Olvido Hormigos, un recerca ràpida a la xarxa et trobes milers d’exemples i de conseqüències.
6. No és una qüestió de llibertat sexual, és de maldat humana, fins i tot eixa maldat del que només es burla.

Finalment, d’aquest tema la gent no aprendrà. D’ací poc temps, apareixerà un altre cas. L’únic que cabria esperar que es que no hi hagueren tants de voltors.

Oskar “Rabosa”.

COSES QUE NO DEUS FER MAI

L'exemple és la gran invenció dels sofistes, ara entesos com a demagogs, però que són tan importants per entendre i exercir l'ofici de polític. Dit açò, cal remarcar que no és l'hora ni el lloc per parlar de política, que ja en parlen prou, sinó de les coses realment importants que no accepten de dobles morals ni d'equivocacions. Però, per tractar estos temes, faré servir eixe exemple tan perniciós.

El suïcidi és el final. El suïcidi és ―he llegit en algun indret―, en el fons, la manera més directa per acabar amb allò que t'angoixa. Però, acabar la pròpia vida no té perquè ser acabar la vida, que és altra cosa ben distinta. Resultaria impossible, a més, intentar-ho amb un mínim d'èxit… L'eixida més fàcil, per tant, esdevé acabar la pròpia vida i, per extensió, esborrar la resta del món.

Si jo sóc un enamorat a qui se li ha prohibit casar-se amb l'estimada perquè la meua família està barallada amb la seua, i si ella també ho està i se li barra  el pas, com a mi, només ens queda l'opció de fugir. No obstant això, i si atenem Romeu i Julieta, el desenllaç no té altra solució que la mort, que és la manera més fàcil d'eliminar la resta del món, com ja  he apuntat abans. El problema d'esta  dràstica solució varia des d'abans del cristianisme a després d'esta religió perquè, amb ella, s'adopten els pecats.

No mataràs! I, per extensió: no et mataràs! Tots sabem què passa quan es cometen estos pecats… I l'única manera de redimir-nos és mitjançant la confessió. Però, una volta mort, com et confesses? Impossible. L'infern t'espera, impacient.  I, amb l'infern, t'espera el suplici etern; a tu i a qui està en un cas semblant, o siga, als pecadors i pecadores sense possibilitat de redempció.

Si jo fóra Satanàs i haguera d'aplicar la pena infinita a cada ànima infernal, no dubtaria d'aplicar el delicte, o la causa, pel quan hi han anat a parar, i que es foten! Quin càstic més cruel hi ha que eixe? I Satanàs és el ser més malvat que existix, recordeu. Per a Romeu i Julieta, la pena estaria clara: suportar les famílies i la impossibilitat de l'amor in saecula saeculorum!

Amb la present reflexió, només vull que quede clar que l'infern és l'indret on acudixen els suïcides i, alhora, és el lloc on s'administren els pitjors martiris, la qual cosa significa que, d'això de suïcidar-te, ni t'ho planteges perquè només aconseguiràs fer infinites les teues penes.

 

Salvador Sendra       

Justícia esxprés...

Els diaris britànics The Guardian i Daily Mail progressista i conservador respectivament, de l’1 de maig, coincideixen en recullir una mateixa notícia, la d’un home  condemnat per l’evidència tecnològica d’una dona ja morta. Per evidència tecnològica ací cal entendre l’enregistrament video d’una dona que es va suicidar dies abans degut al trauma causat per una violació.

Dit això, anem per pams, vejam els fets i el diferent enfocament periodístic. Els fets són que una dona es va suïcidar després d’haver patit el que ella diu va ser una violació. Algun tipus de relació sexual sí hi va haver, com demostren les proves pericials forenses. Ara bé, allò que no sembla tan clar és si les relacions van ser consentides o forçades. Vet ací els fets, un home, un iraní de mitjana edat, resident al Regne Unit des de feia uns deu anys i que ara arrisca condemna i deportació al seu país, que havia estat mirant material de contingut pornogràfic al seu ordinador només hores abans de perpetrar-se l’acte sexual, recordem, forçat o consentit segons les fonts.

Ella, 20 anys i mare d’una xiqueta d’a penes un anyet, es trobava a una festa d’universitaris a Chester, la qual va abandonar per anar a reunir-se amb uns amics a una discoteca del centre. En eixir va veure acostar-se un cotxe que va confondre amb un taxi i al qual va fer signes de parar. El cotxe va parar però no era cap taxi sinó el vehicle privat de l’iraní a hores d’ara condemnat. Ella li va dir que volia anar al centre però ell la va conduir al seu domicili particular on va perpetrar els fets. Ell declara que ella li va dir que no tenia parella i que estava cercant sexe. Després de l’acte es va escapar fora de la casa on va ser descoberta pels veïns que la van ajudar a trobar un taxi (el taxista diu que plorava) per reunir-se amb els seus amics al centre de la ciutat com inicialment previst. Una volta amb ells es trobava nerviosa i els hi va relatar la seua experiència, per avisar després a la mare, que va contactar un doctor, i finalment la policia, que va gravar la cinta que va ser utilitzada pòstumament per condemnar l’home. Després s’ajunten certs factors personals com intentant portar al lector a pensar allò que volen que pense. Per exemple, cap dels dos diaris amaga el fet de que la jove era emocionalment inestable, i per al diari conservador fins i tot irresponsable i “mala mare”, car es deixa la xiqueta d’a penes un anyet a casa per anar de festa amb els amics. El suposat flaire de mala praxis materna que hi flota en l’article del Daily Mail sembla adduir al doble fet d’una maternitat precoç, recordem que l’embaràs adolescent és una plaga molt estesa al Regne Unit, i a l’anteriorment citat fet de deixar la xiqueta a casa per anar-se’n ella de festa.

Per altra banda, sembla que la jove ja havia estat violada prèviament als quinze anys i mai se’n havia refet i que comptava fins al moment i com atesten ambdós diaris, amb nou ingressos hospitalaris per temptativa de suïcidi en els sis mesos previs al seu suïcidi...

Sense voler entrar a jutjar la veracitat dels fets i condemnant d’entrada tota relació no consensuada, allò que més m’estranya és el diferent posicionament moral que sembla desprendre’s de cada un dels dos articles. Per a The Guardian, és un mal precedent aquell de condemnar per primera volta en la història del Regne Unit i País de Gal·les a algú per unes declaracions unilaterals, que no van poder ser contrastades per la mort del declarant. Recordem que en el passat, com en el cas dels Guildford Four, ja es va empressonar al Regne Unit durant dècades a joves irlandesos innocents acusats de ser terroristes de l’IRA, total per donar la impressió d’eficàcia policial. *Veure al respecte la magnífica pel·lícula “In the Name of the Father” de Jim Sheridan. 

El diari conservador, el Daily Mail, per la seua part apunta en la suposada redempció truncada d’una persona amb un passat problemàtic cert i una maternitat precoç indeguda però que segons testimoni de sa mare, pensava refer la seua vida erràtica i continuar amb els estudis. Altre punt amb el qual el rotatiu conservador sembla acarnissar-se, és amb el dels nocius efectes de la contemplació de pornografia, que només poden portar a la comissió de delictes. Per a això mateix el Daily Mail ha creat una campanya seua que no cita en promocionar i a la qual afegeix a la trista mare de la xicona suïcidada: Block Online Porn.

Citar per últim, que el jurat que va declarar culpable a l’iranià de manera unànime, i que el Daily Mail omiteix d’informar al respecte, estava format per set dones i cinc hòmens.

Si tinc que donar una impressió final personal meua, diré que sense saber-ne les interioritats del cas, sí tinc la impressió de que es va jutjar ràpid (una deliberació de només cinc hores), i atenent a factors emocionals. Si l’home va violar la xicona, mereix ser condemnat, però llegint-ho tot no puc evitar la sensació de que va ser condemnat per ser home, val a dir brutal, major, iranià, de nou val a dir, musulmà, front a una persona jove i nacional. Nacional versus estranger, jove versus vell... Ara bé, cóm fem casar això amb el fet de que ella ja s’havia volgut suïcidar nou voltes en els sis mesos previs als fets i quan ni tan sols coneixia a l’home hui condemnat?

Dura lex sed lex és una dita llatina que vé a dir que millor la llei per dura que siga que la manca de la mateixa... Garanteix això però que la infabilitat de la llei? Quants condemnats injustament coneixem a tots els països del món? Perquè l’home ha estat jutjat per un jurat popular i no professional i composat majoritàriamemt per dones? Cal acceptar com encertada una deliberació de tan sols cinc hores? Per què no deixem treballar als professionals?

Sovint es diu que una sentència tardana ni és justa ni és res... Potser igual caldria afegir que una massa ràpida tampoc ho és...

Postscriptum- a la fira de Màlaga, l’any passat tres joves van ser linxats mediàticament i ja hi havia qui exigia la seua castració, per una suposada violació a una jove a una caseta del recinte firal. Ella va declarar entre plors que la van violar i tots la van creure. Per sort, la tecnificada joventut i amb ella d’acord fent-se selfies i somrient a la càmera durant els diferents actes sexuals, van demostrar que la relació va ser consentida. Ningú va emetre després un mea culpa, ens hem precipitat, es va canviar de notícia i deixar morir la brama. 

Lluís Alemany Giner

Pego a 21 de juliol del 2015. 

EL SUÏCIDI DE DÉU

De sempre, m’ha cridat l’atenció que, a les taules de la llei, no hi haguera cap al·lusió a la covardia. Després, una volta que s’ha anat polint el discurs religiós i s’han adequat els pecats a això que demana el temps, la covardia seguix sense penar-se, ni tan sols a l’entrada del Paradís. No ho entenc!

Realment, si hi ha alguna cosa que ha fet mal a la humanitat ―molt de mal―, als països, als territoris i, fins i tot, als pobles i a les famílies, eixa ha sigut la covardia. D’acord; ja sé que penseu que és difícil d’avaluar la seua magnitud, així com la seua repercussió, però, recollons, per això està Déu, no? Ell que tot ho pot i tot ho sap, no deuria tindre cap problema per avaluar-ne els efectes... O sí.

Potser, a partir de les religions de la pietat, eixes doctrines monoteistes que no busquen altra cosa que afeblir el ser humà i fer-lo dòcil i col·lectiu, Déu s’ho va pensar, això de premiar la valentia. Els peròs que aturen el valent són massa importants per a propiciar la seua entrada al cel i, per contra, les virtuts que se li atribuïxen, al covard, no li entrebanquen el pas per la porta de sant Pere.

Ser covard i dòcil és guanyar el cel mentre que ser valent i indòmit és perdre’l. Dostoievski, a Crim i càstig, ja apunta els entrebancs morals a què s’enfronta el ser humà dòcil i adoctrinat. Nietzsche, al llarg de tota la seua obra, també ho explica amb detall, o fins i tot la mateixa Bíblia, als seus orígens, on ens presenta un Déu sense complexos que actua amb vertader poder fins que Moisés, un pobre i desgraciat humà, li presenta esmenes i li proposa pactes, sense sotmetre’s, parlant-li de tu a tu i, per tant, acabant amb eixe Déu totpoderós.

«Déu ha mort» deia Nietzsche, ignorant, encara que eixe Déu havia estat assassinat o, millor ―per no traure-li mèrits―, s’havia suïcidat en escoltar els consells d’un humà: de Moisés. No obstant això, al pobre Moisés li fa la pell, com apunta Freud, el seu poble mateix; sí, sí, eixe poble que ell havia salvat ―millor dit, eixa meitat del poble― de la ira divina, tot i que l’Èxode diu que Déu va cobrar la seua part del (con)tracte. Ara, una volta provat el suïcidi diví, al ser humà només li queda que substituir l’ídol, i ho fa canviant-lo per un Déu feble, anomenat Jesús, que pregona una religió de submissió.

Segurament, els cristians hauríem de pensar que la creença ens fa forts i que jo estic enganyat en la meua reflexió. Jo ho acceptaria, això que hauria de ser, però amb una simple premissa, per fer-ho bé: negre sobre blanc, doncs. Em valdria si es fera de la valentia una condició per entrar al Paradís, i de la covardia, un motiu per eixir-ne. I Déu que jutge!

Salvador Sendra Perelló

El suïcidi, una actitud vital.

L’altre dia estava mirant una pel·lícula titulada “El atlas de las nubes”, i vaig sentir la següent frase:

Un verdadero suicidio consiste en una certidumbre medida y disciplinada. La gente pontifica: “El suicidio es un acto de cobardes”. Nada más lejos de la verdad. El suicidio requiere un gran coraje.

Vaig pensar que estava totalment d’acord amb eixa afirmació. No sols això, també que el desprestigi social del suïcidi, per sort ja no és delicte encara que l’auxili al suïcidi sí que ho és, té arrels religioses més que de cap altre tipus. Quan jo tinc clar que el suïcidi és un acte de llibertat, de voluntat i de disponibilitat de la pròpia vida.

Des del punt vista moral el suïcidi ja va ser condemnat per Sant Tomàs, donat que: 1) Era un acte antinatural, i atemptava contra la caritat que inclou estimar-se a un mateix; 2) És un acte contra la societat i l’Estat, ja que lleva a la societat un dels seus membres que deu contribuir al bé comú; 3) finalment, la vida és un do de Déu, i només a Ell li correspon el judici de la vida i la mort. Aquests arguments fonamentats amb el “No mataràs” són els que configuren el suïcidi com a pecat des d’un punt vista cristià.

De fet, més enllà del contingut religiós els posicionaments ètics contra el suïcidi provenen del deure amb la societat. Hom es deu a la societat que l’ha criat, l’ha format, l’ha educat, l’ha protegit, etc. L’individu es deu a la societat, deu de tornar a la societat tot el que la societat a fet per ell. Encara que la societat en un moment donat i pot demanar que es suïcide, per exemple si hi ha una guerra, a l'individu se li pot exigir que lluite fins una mort segura, suïcidi altruista que deia Emil Durkenheim. També s’apel·la a les responsabilitats familiars, als pares, als fills, a la parella...

Aquest pensament hegemònic ha portat a considerar el suïcidi com delicte durant molt temps, en tot cas un acte rebutjable i practicat per gent amb problemes mentals o psíquics. També ha portat que altres pensaments sobre el suïcidi quedaren apartats, així: és oblidat l’assaig de David Hume On suicide, on rebat els arguments de Sant Tomàs de forma molt intel·ligent; també s’oblida a Schopenhauer que exposa el suïcidi com un acte d’afirmació de la voluntat, i el que hi darrere del suïcidi és la voluntat de viure; per Jaspers tots els despotismes, totes les religions, totes les violències, eixides de l’home i fetes contra l’home, han condemnat el suïcidi i la disposició al suïcidi fa lliure a l’home.

Però no a totes les cultures ni en totes les èpoques ha sigut així. El suïcidi al Japó es considerat una eixida honorable davant d’un acte que suposa una taca a l’honor, abans la mort que viure sense honor, apartat i marginat de la societat. Els japonesos tenen una eixida ritual, el Sepukku (Harakiri). A la Roma clàssica si algú havia comés un delicte greu i es suïcidava la família podia mantenir els béns, es considerava una eixida honrosa. A Sèneca, de qui després parlarem, acusat de traïció pel boig Neró se’l va permetre suïcidar-se com a eixida gloriosa, i va acceptar tranquil·lament. Sòcrates també es pot considerar un suïcida, encara que va ser condemnat a mort, va preferir prendre’s la cicuta a fugir –quan ho tenia molt fàcil i alguns dels seus deixebles ho havien preparat- la nit abans del compliment de la sentència perquè la vida fora de “la seua polis” no tenia sentit.

Tots aquests pensaments i argumentacions oscil·len entorn aquí pertany la vida d’un individu. La meua vida em pertany a mi? La meua vida pertany a la societat, a Déu, a tots dos? Puc disposar de la meua vida com vulga? A la nostra cultura les respostes han sigut en un sentit i més enllà de la creença o predomini del pensament religiós, romanen les respostes integrades a un pensament hegemònic, per mantenir la submissió del poble davant les elits econòmiques, polítiques i religioses. Si entregues la disposició sobre la teua vida, el no poder eixir-te’n quan vulgues i sacrificar-la quan et manen, et tenen totalment sotmés, encara que no portes cadenes. Jaspers té raó.

Però qui més encertats han estat mai al parlar de la vida i del suïcidi han sigut els estoics, i dins d’ells Sèneca. Per a Sèneca acceptar la mort, el suïcidi, també era ser lliure: “Quien aprende a morir desaprende a servir”. Però va tenir una visió més clara encara: “Un varón fuerte y sabio no debe huir de la vida, sino: salir de ella; y ante todo evitese aquella pasión que se adueña de muchos: el deseo de morir.” Acceptar la possibilitat d’eixir de la vida, de suïcidar-se, quan la vida no valga pena ser viscuda és la senyal de fortalesa i saviesa. Sèneca ho va vorer clar, el que dona sentit a la vida és la mort.

 

Jo, abans de llegir Sèneca, ja havia tingut eixa intuició. Per als que són fervents creients d’alguna religió la força per soportar les desgràcies i continuar vius, la troben en que tindràn una vida molt millor després de la mort. Però el veritable que dona sentit a la vida és que no estàs obligat a viure una vida buida, sense sentit, de patiment sense remeï, perquè en qualsevol moment pots dir “me’n ixc”. Òbviament, un no se’n deu eixir de la vida per qualsevol xorrada, o per travessar per mal moments econòmics o per avatars sentimentals. Es suposa que eixos revesos van dins del fet de viure. Però imagineu viure com Ramón Sampedro, tetraplegic desde l’infantesa... quin sentit té eixa vida? Jo comprenc i entenc el que va fer, jo també me’n eixiria, també en suïcidaria. La vida té sentit si pots tenir una vida plena i la mort és la porta d’eixida d’una vida miserable. El suïcidi és poder eixir-te’n voluntariament. Qui estime la vida ha de valorar el suïcidi com una bona opció d’acabar. Sèneca ja ho va dir: “Termina dónde te plazca, tan solo prepara un buen final”.