PER QUÈ LA ‘SIMFONIA VII’ DE SHOSTAKÓVITX ÉS INSUPERABLE?

Divendres, tornant  de la faena, de camí cap a casa, escoltava una part de la Simfonia V de Shostakóvitx mentre conduïa. En arribar a la porta, vaig romandre una estona més al cotxe fins que en vaig tindre suficient per fer-me’n una idea més extensa.

No recorde on era el concert, però crec que van dir que a Madrid. El presentador va introduir la peça amb un llarg parlament en què es plantejava la vàlua de dita obra des del punt de vista de les circumstàncies del compositor. Per fer-ho, es va plantejar el dubte sobre si l’obra era realment interior, honesta, o es trobava estretament relacionada amb eixes circumstàncies que l’envoltaven, i situava l’acció en un context de pressió lligat a la dura crítica que va rebre l’autor a l’estrena del seu concert anterior.

La base de dits comentaris era un article, anònim, publicat en un important diari rus, on es titllava l’obra de burgesa, d’acomodada i de supèrflua, que exposava una manera de vore el món del tot allunyada de la Rússia lluitadora i revolucionària. Sembla ser que el compositor tenia raons fonamentades per sospitar que l’autor de dita crítica era el mateix Stalin!

El presentador va argumentar que la pressió a què es va sotmetre Dmitri va fer que temera per la seua vida, ja que el tot poderós mandatari el qüestionava i el posava al centre de la diana dels russos dolents, i no cal dir que Stalin era home de poques bromes... La tensió va comportar que Shostakóvitx es plantejarà una més que probable deportació o, com va ser el cas, un judici per alguna causa relacionada amb la traïció que acabara amb una condemna pitjor encara.

Després d’un temps d’inactivitat, supose que causada pel judici i l’interrogatori, la sort li va eixir a camí: el jutge va estar condemnat per traïció i el seu cas es va aturar. Així, va poder dedicar-se de nou a la composició i es va centrar en la Simfonia V. El resultat de l’obra va ser molt positiu, tant per a la crítica com per al públic, en la seua estrena. I és per eixa raó que el presentador madrileny no podia endevinar, a partir de la partitura, el nivell d’honestedat de l’obra. Era realment allò que el compositor volia crear?, o era, per contra, una música dissenyada per agradar al règim? No se sap, o, en tot cas, és una reflexió que requerix d’una bona dosi d’improvisació. Alguns entesos diuen que s’hi percep una quantitat alta d’ironia, ja des dels primers compassos, així com un sentiment patriòtic una mica forçat –creat a propòsit per revifar l’esperit. Jo no ho puc jutjar, ni vull; primer, perquè no estic en la pell de Shostakóvitx i, segon, perquè no conec la seua obra amb la profunditat requerida. No obstant això, em quede observant l’èxit de la peça, que ja en tinc prou!

En la Simfonia VII el dubte s’esvaïx i tot queda al descobert. Durant el setge a Leningrad, a la Segona Guerra Mundial, el sentiment de la població no deuria diferir massa del de l’autor mateix, perquè supose que l’angoixa de qualsevol rus per tot allò que estava sofrint la ciutadania assetjada pels alemanys era la mateixa que per a Shostakóvitx. És per esta raó que els dubtes sobre l’honestedat o sobre les circumstàncies que poden qüestionar la Cinquena estan del tot eliminats en la Setena.

A l’Estètica de la creació verbal, Bajtin, en el capítol dedicat a la “Forma espacial del personatge”, tracta sobre la dificultat per transmetre la interioritat de qualsevol autor sobre el seu personatge, ja que tot retrat queda mancat de la visió holística perquè sempre queda algun punt de vista per recrear: actitud, pensament, situació, relacions personals... I cada aspecte pot afectar la psicologia del mateix personatge. Però, tot açò es pot traslladar a una crítica sobre la honestedat d’una peça musical? Doncs, crec que sí, perquè si allò que hem d’esbrinar, com en el cas de Shostakóvitx, és el punt irònic, la dosi de sàtira o la quantitat d’exageració que s’hi introduïx sense que l’autor ens avance res sobre el tema, la nostra crítica necessitarà saber amb exactitud quina era l’atmosfera que envoltava l’autoria, mentre la componia, i com hi afectava, a banda d’altres característiques més recorrents i internes.

Per eixa raó crec que, en la Simfonia VII, Shostakóvitx és del tot honest, ja que no hi ha cabuda per a cap altra opció, i no cal posar en dubte els detalls genials que la nodrixen: l’atmosfera que l’envoltava coincidia –no se si era la primera volta que passava amb una intensitat semblant— amb el sentiment col·lectiu de la resta de la població russa i, per extensió, amb el dels seus governants. Per tant, i deixant de banda altres elements que es podrien considerar com a més tècnics, relacionats amb la mateixa composició, sí que hi ha el lligam que extrau tota mena de dubte sobre la peça, la reacció del poble i la dels seus governants. No cal en la Setena cap interpretació del missatge subliminar, ni de la lletra menuda o la ironia, ni sobre la necessitat de salvació o d’agradar al públic: la fusió entre el músic, el poble i els comandaments la donaven els mateixos fets, i la peça ho transmetia.

Salvador Sendra

LA MÚSICA ÉS DÉU

L’altre dia –i no cal que em pregunteu ni qui ho escrivia ni on ho feia— vaig llegir l’afirmació del títol i, realment, no vaig poder fer altra cosa que combregar-hi perquè té tots els ingredients per a ser certa: transcendentalisme, llenguatge, interpretació, interiorització, reflexió, i moltes altres que hi podem afegir.

La música és Déu i nosaltres escoltem el seu missatge, de manera individual, expressat pels seus deixebles, i el desxifrem amb mètodes propis –la gran majoria de les persones— o a partir del nostre coneixement estètic i musical, per exemple, si som entesos. Tant fa escoltar-la en públic com en privat perquè allò que més ens transmet és tan personal que depén de molts factors, tant d’interns com d’externs. A partir de l’experiència, podem extraure conclusions que, si volem, compartirem amb altra gent i ens costarà de descriure perquè és difícil comunicar les sensacions.

Per als moviments més deteriorats de l’Islam, la música és el dimoni! Supose que la seua prohibició la causa, precisament, la llibertat d’interpretació que du associada, o el simple fet que siga un llenguatge que traspassa la censura i es filtra per l’enteniment de cada persona, tot i tractar-se, per als no-entesos –o per alguns dels ateus de la disciplina—, d’una sensació més que d’una vertadera concatenació de moviments i compassos ben estudiats i distribuïts.

Però ara jo ja no pense que la música siga Déu perquè, de ser-ho, es tractaria d’un Déu massa imperfecte i del tot inútil, si atenem que la humanitat necessita de la comunicació de doble sentit amb les divinitats. En el cas que ho fóra, eixa relació no estaria només estructurada en un sentit? Però, i si sóc jo qui vull parlar amb la meua deïtat per demanar-li alguna cosa? I és ací on està l’altre 50% la relació. L’afirmació anterior, la del títol, per interessant que puga semblar en un principi, no passa la tensió de l’experiència perquè, amb les noves religions, si ens cal un déu és perquè la seua funció està més vinculada a escoltar que actuar.

Salvador Sendra

TERÀPIA AMB L’ELEMENT LLIURE DEL SWING

De nou, posats a treballar pel futur del món, tot i que siga divendres a la vesprada, he decidit d’obrir la consulta per fer-me càrrec d’un nou cas clínic: una senyoreta que es troba en un punt d’indecisió, en la seua vida, i que entén que el moment actual és d’una importància transcendental. Jo, malgrat la seriositat de la demanda –i tot i disposar ja del remei adequat—, he de dir que cabal ho és tot i, alhora, no ho és res: tot allò tan important deixa de ser-ho, i a l’inrevés, depenent de les copes de vi que hom haja begut.

Arribar a esbrinar el cas a partir de la informació a què tinc accés no ha estat fàcil, en este cas, perquè no he fet cap sessió de divan, ni de teràpia grupal, ni d’espiritisme, ni de ioga; o siga, que no hi ha hagut contacte amb la pacient. A més, encara no he sabut el resultat de l’altre cas, del pacient a qui li vaig receptar Saint  Saëns i Debussy, si no recorde malament... Podria haver-se suïcidat! No en sé res, però confie que ha sobreviscut i campa lliurement perquè la teràpia va resultar satisfactòria.

Ara, davant del nou repte, el remei és ben clar: aplicaré George Gershwin. Es tracta d’un cas de manual... M’agradaria, per tant, que cada dia, de camí cap a casa, i encara dalt del cotxe, escoltara Rhapsody in Blue amb les finestres pujades i un ambientador de coco i sals marines. La manera amb què el compositor barreja la llibertat del jazz amb la formalitat clàssica pot aportar a la pacient alguna pista sobre la relació de l’individu amb el món, puntualitzada detalladament pel paper del piano en la dialèctica que desenvolupa amb l’orquestra.  

En esta peça musical, hi podem observar els elements lliures que habiten entre la capa social en falsa harmonia, els individus curiosos que es mouen i belluguen sota el batec del swing intentant encaixar enmig d’una  partitura de què el clarinet n’és un reclam... I, tot i això, respectant i respectant-se, de moment, perquè estem en el primer pas de la llarga teràpia que acabarà, si els esperits ens ho permeten, amb La consagració de la primavera, d’Stravinski, per enviar-ho tot a fer la mà!

Salvador Sendra (terapeuta)

ELS EFECTES DE LA MÚSICA

Passe part de juliol fent viatges a València i, com a puntualització respecte als trasllats de la resta de l'any, he de dir que hi vaig amb transport públic. Hauria de dir que faig servir el tren però, després de l'experiència, només puc aportar que em desplace utilitzant diversos mitjans: primer amb tren però, quan este s'estropeja, puge a l'autobús i, quan la paciència s'esgota, amb taxi —no sé com funciona el Blablacar.

Aprofite el viatge amb tren per observar i analitzar el meu entorn més immediat. L'individualisme extrem que em caracteritza no em deixa interactuar amb res que vaja més enllà de l'educació. Per tant, poca cosa. I observar les persones m'ha fet observar-me a mi mateix com reflectit en un espill. L'experiència, però, ha estat realment gratificant, tot i els retards i els trencaments, perquè m'he adonat que sóc d'allò més normal, tot i la meua manca d'interacció.

Totes i tots estan pendents dels seus aparells mòbils, bé telèfons, bé tauletes, bé Ebooks. A més, hi ha una gran quantitat de gent que du els auriculars col·locats. Just a dos seients del meu costat hi havia este matí una xica que els duia posats i, enfront, a l'altre costat del corredor, un xic i altra xica més major. Esta segona, no l'he poguda observar com hauria volgut, però el xic, sí. La resta de gent estava barrejada: parelles parlant, algú dormint, però quasi tots, i totes, amb el mòbil a la mà. Però, i la música? Què escolten estes personetes?

La cosa que més m'ha cridat l'atenció, i per això escric l'observació adient, és l'ús que s'hi fa de la música com a element alienador. Ho diré sense por: jo pensava que escoltarien Shumann, Mahler o Bruckner però el soroll que m'arribava era del tot diferent; no tenia res a vore.

Un soroll agressiu, excitant, escoltat a un volum excessiu, repetitiu, se'n fuig dels auriculars de la senyoreta que repassa de manera compulsiva el seu telèfon mòbil, de la mateixa manera que fa el veí, a qui puc diagnosticar alguna que altra patologia seriosa que potser hauria de revisar. Quant a la xica del meu costat, he percebut alguns retocs sense més importància: els pits de silicona, les ungles llargues i postisses, pintades, les dels peus, també amb coloret, observables per l'ús de sandàlies amb un talonet llarg, i de pell bruna, o ben bruna. L'altra dona que no podia observar gaire m'ha semblat molt corrent; com anònima. Potser escoltava les notícies: qui sap.

Les conclusions que he extret d'este elaborat treball de camp són ben senzilles: a les xiques, la música forta i repetitiva els fa créixer els pits i les úngles, els acurta els vestits, els estira els talons i les bronzeja i estilitza. Als xics, però, els afecta de manera semblant però amb un cert desplaçament: els acurta les ungles, els fa créixer la panxa, els emblanquina la pell, els embruta les espardenyes i els allarga la barba.

Salvador Sendre Perelló.

PESCARÉ SIRENES

Veig per la finestra de casa que hi ha molta gent pescant a la desembocadura del riu, segurament a causa de les darreres pluges perquè setmanes enrere no n’hi havia tanta. A la platja, per contra no hi ha gairebé ningú: mala mar i brutícia deuen impedir que piquen els peixos. Sempre m’ha cridat l’atenció la paciència dels pescadors de la platja i la mirada absent de qui observa l’horitzó. La posició horitzontal del ulls humans comporta que les persones ens trobem còmodes i apaivagades quan observem la mar en calma, i que fixem la mirada de manera obsessiva en qualsevol vaixell o element que obstruïsca la línia de l’horitzó.

El soroll constant suposa una mena de batec, previsible i suau, que té la funció d’un metrònom sobre el qual construïm la melodia de les idees i dels pensaments. L’aire marí, la brisa dels mesos de bon temps, ajuda en gran mesura a mantindre la ment desperta mentre el pescador composa la simfonia de la vida sense tindre consciència d’allò que hi ha darrere. De tant en tant, es recull el fil i es torna a llançar, just abans de canviar d’acte: de l’allegro a l’allegretto.

La mirada perduda i serena del pescador té una explicació d’allò més lògica, com he descrit abans. El transcórrer del temps no importa perquè està acompanyat de la llibertat amb què els pensaments li acuden a la ment, a voltes lentament, a voltes en massa, regits pel constant ritme de les ones: redones, fuses o semifuses, silencis... I, de tant en tant, un peix que guarda o retorna a l’aigua depenent de la grandària o de l’espècie. No m’he fixat mai en el menjar que punxen a l’ham, si són cucs o són peixets.

Pense que prompte aconseguiré una canya i seré un pescador més, tranquil, alié, desplaçat. Eixe temps que dedicaré a escoltar les ones i a anticipar-m’hi per ordenar, a cada moment, els pensaments que m’acudiran en massa a la ment mentre fixe la mirada a l’horitzó, o en qualsevol vaixell que navegue pel meu camp de visió, esdevindrà l’autèntic moment etern en què compondré la simfonia de la meua vida i l’esborraré en acabar. Duré pastissets de mel per llançar-los a la mar: pescaré sirenes.

Salvador Sendra

RAKHMÀNINOV A CANAL 9

France Culture és una bona cadena de ràdio de l’estat veí que cal tindre en consideració si es vol adquirir una mica d’allò que es definix com a «aliment de l’ànima». Per a qui no sap de què parle, i pot imaginar-se Canal 9, ja sap que es tracta de l’opció més contraria possible. A mi, si més no, em resulta curiós que encara hi haja gent que s’esforce per ressuscitar la bèstia quan encara no hem entrat a l’Apocalipsi; tant tranquils com estem ara sense televisió pública, ni ràdio, per estos indrets.

Doncs, això... A France Culture em va cridar l’atenció les crítiques que va rebre un pianista, de qui ara no recorde el nom, per dir que, quan interpretava el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, se sentia angoixat. Sembla que la gent creia —i sol creure— que eixa peça es va compondre quan Serguei havia superat la depressió que li va provocar la incomprensió de l’anterior simfonia. Jo no n’estic segur i, per eixa raó, ho deixe caure.

Rakhmàninov era un gran compositor i un millor intèrpret. El Concert per a piano i orquestra número 2 és una peça difícil perquè el seu autor tenia unes característiques especials, i així ho va exposar a la construcció musical, i potser és ací on es troba la causa de l’angoixa del pianista francés. Però, d’altra banda, eixa depressió es pot deure a la mateixa peça, en el contacte amb el piano sota el pols dels dits. El contingut d’una obra que s’escriu després d’una mala època pot ser —i ha de ser, en este cas— una mena de superació.

Quan ixes del forat, supose que la llum et cega. Quan has de crear des de la llibertat, i véns de la penombra, supose que el teu tema és l'obscuritat, perquè és allò que coneixes i des d’on has ordit el present. Superar l’època, per tant, és tornar a vore-la amb altres ulls i no, com creuen els crítics de referència, evitar girar el cap. Si s’opta per esta segona postura, la realitat és ben diferent perquè demostra que allò que es tracta és, simplement, intentar oblidar una part del passat.

Però, clar, tornant a Canal 9 i a la seua qualitat, s’ha de tornar a pensar eixa època que ja creiem superada i, si sobrevivim al record, plantejar-nos realment si ens atrau la idea de tornar a aventurar-nos a reviure-la. Jo, com en el cas del pianista, opte per pensar-la des del present i, sense complexos, dir que no la necessite perquè, segurament, si la revisc, recaic!

Salvador Sendra

UN FINAL INCERT

Hi ha coses que és millor callar-les, com, per exemple, les confidències més íntimes i que afecten, en major mesura, la vertadera essència de l’ésser humà. Jo, com que ja estic agarrant una certa confiança al lector, li confessaré allò més íntim i eixa cosa interna que nodrix l’esperit de qui vos escriu: una volta escoltava jazz!

Era jove: una tendra criatura... I, potser esta és la raó per la qual transporte, encara, la feixuga càrrega de la incertesa, si es pot dir així a la improvisació. Quan escric, per exemple, no sé mai com acabarà el text. Quan estudie, em plantege hipòtesis que van més enllà de la mera relació entre la causa i l’efecte. Quan isc a algun lloc, no sé mai quan tornaré, ni com. Quan cuine, sempre adapte els ingredients.

Ara, per exemple, volia escriure sobre religió, que és el meu fort, però, després de recordar, mitjançant un article de la premsa francesa, el gran llibre de Kerouak, he pensat eixe temps en què el vaig llegir: jo era una criatura innocent que escoltava jazz i llegia les novel·les de Kerouak, Cortázar i Vian. Era jovenet i m’empassava Camus mentre sonava Coltrane, o Baker. Potser, eixe costum que sembla del tot inofensiu és la causa que manté encara lliure la melodia en la creació de la història de la meua vida, com les partitures que Davis ensenyava als seus músics, a l’hora de gravar, i que no havien llegit mai, perquè les tocaren, al seu gust, improvisant eixe moment.

Ara ja no n’escolte, de jazz, ni llig novel·les. Camus, el conserve però, a partir d’este moment, estic pensant, seriosament, d’abandonar-lo. Vull ser una persona responsable que puga seguir un guió sense eixir-se’n gaire i no passar la vida en una constant improvisació: a les classes, als escrits, als viatges, als menjars... Ho pense i pense que he de dir-vos que, en el cas de tindre fills, o filles, no els encamineu a fer eixes coses que vos estic contant, amb el cor a la mà, perquè els resultats els podeu comprovar vosaltres mateix, quan, a l’hora d’acabar el text, el torne a començar, de nou, perquè «hi ha coses que és millor callar-les, com, per exemple, les confidències més íntimes i que afecten, en major mesura, la vertadera essència de l’ésser humà. Jo, com que ja estic agarrant una certa confiança al lector, li confessaré...».

 

Salvador Sendra

L’HOME I LA TERRA

Se m’han passat els dos-cents articles, en este BLOG, sense pena ni glòria; sense quasi adonar-me’n! Personalment, em moc entre moments de molta activitat i altres en què dedique més temps a altres tasques, però intente mantindré sempre —això sí— una activitat constant, i escriure és una manera d’ordenar les idees. Una cosa semblant em passa amb la música, amb el teatre o amb la pintura, però cada època hi canvie la focalització i, amb ella, l’activitat. Amb la literatura no és el mateix, perquè la necessite a diari per entendre’m, entendre’t i entendre.

I estes setmanes m’he dedicat a la música en major mesura. I per escoltar-la amb gust i garantia, no hi ha res com anar al Palau. I per anar al Palau s’ha de tindre un programa decent. I això passa quan passa, i més ací a València... Però aní per escoltar La cançó de la Terra de Mahler que, casualitats de la vida, no havia escoltat mai —almenys de manera conscient— fins a la setmana anterior. Jo no tenia una bona entrada i això es va notar a l’hora d’escoltar els cants.

Sobre el transcórrer de les cançons, la primera és la que em va colpir per la clara referència wagneriana, així com la tercera, o la quarta —ara no ho recorde— en què va fer una xicoteta aportació còmica. Respecte a la resta, preferisc centrar-me en la darrera, on el mateix Mahler se situa a l’ocàs. La meua ment es va traslladar, ràpidament, cap a dos finals semblants, però literaris. D’una banda el de Zarathustra i, d’altra, el d’Empèdocles; ambdós personatges romàntics, malgrat el que pensen alguns...

Zarathustra deixà el seu retir per retornar a la societat, tot i que no se sap on, mentre abandona la caverna i camina il·luminat per les primeres llums de l’alba; l’home de Nietzsche es contraposa a l’ocàs dels déus i dels ídols. Empèdocles és altra cosa perquè el camí que pren, una volta que ha estat rebutjat pels seus, és el de l’ocàs. L’Etna l’acull amb la calidesa extrema que transmet la natura, tan radical i despietada. Mentre, Mahler compon La cançó de la Terra després de la Huitena simfonia perquè pensava que la Novena es transformaria en una mena de rèquiem.

El canvi de nom, però, no comportà que el contingut de la peça modificara eixa obsessió pel final perquè, si escoltem amb deteniment els darrers moviments, el passeig que descriu Mahler s’apropa més al d’Empèdocles que a qualsevol altre, tot i que hi ha un esment clar a la primavera, quant a regeneració, semblant al de Zarathustra amb l’alba.

Salvador Sendra

L'ÈXIT D'UNA GRAN TERÀPIA

Des que em dedique a la teràpia, no sempre llig, o escolte, bones notícies perquè els clients, en una gran majoria, opten per abreujar el tractament o, en alguns casos, l'existència terrena. Jo, de tota manera, no ho considere un fracàs, ja que és important, també, separar el gra de la palla i resumir els actes a fi de reunir-se, al més aviat possible, amb l'Altíssim. La meua aportació es podria considerar com un claudàtor amb tres punts, suspensius, que arriben fins al The End, o, si es dóna el cas de la creença, una breu interrupció: to be continued.

Però la cosa em va sorprendre, i gratament! L'altre dia, una de les meues pacients de més enllà de l'oceà m'escrigué per donar-me la bona nova: estava embarassada! Ràpidament, li vaig contestar per demostrar-li la meua alegria però, en el fons, i com a bon terapeuta —que ho sóc—, em vaig plantar davant de l'espill i em vaig dir: eres gran, home! Com a premi, em vaig deixar vore la tele una horeta i quart, fins a les onze i vint.

Sóc gran perquè recorde que vaig atendre una persona a qui li costava de dormir. El primer tractament que li vaig receptar fou escoltar la Danse macabre, de Saint-Saëns, de manera continuada, fins que aconseguira véncer la por a allò desconegut, com la penumbra nocturna. Sembla que la dona deguera caure en rodó i va funcionar abans que li diguera que ballara la dansa, sense parar, fins sobreposar-se a les pors, o marejar-se...

Una volta passat el primer tall, la ciència em xiuxiuejava a l'orellera que s'hauria de fer un nou moviment a fi d'aconseguir la migdiada. Dormir de dia era una eixida digna als marejos de la Danse perquè, de caure i donar-se un mal colp, la seua baixa haguera estat molt dur per als meus ingressos. En este cas, l'èxit estava garantit perquè el faune de Debussy la visitava cada dia, després de dinar, per recollir-la i transportar-la en somnis on regna la poesia. A l'hora, esta música de flauta trencava l'excés de racionalitat per aportar, de mica en mica, la dosi progressiva de disbauxa i bojeria fins arribar a l'abús i a la sobredosi adequada.

La migdiada, però, comporta tocar llit, quan hom s'està acostumant a tombar, i ja se sap..., el llit, a més de dormir, es fa servir per altres menesters. El tercer pas, per tant, havia de transitar-se en eixe sentit i, per això, la teràpia va derivar cap a Saint-Saëns, de nou. La Bacchanale esdevingué definitiva per al resultat final; una lluita a vida o mort contra la ciència i a la recerca de la natura humana més elemental que acabà donant el resultat més preciat: la vida!

Salvador Sendra

RETIR A LA NATURA, FUGIR DE L’AVENTURA

La Quarta Simfonia de Sibelius ―diuen― és la que va modelar el seu futur. En ella, el compositor va innovar seguint les tendències del moment, segurament a causa de les seues estades a Viena i per la frenètica activitat d’este indret, creativa i intel·lectual. Schönberg, per exemple, va influir molt sobre la música del moment des de la Segona escola de Viena. La coneguda ciutat, a més de la música i la pintura, va ser un referent de la filosofia, la sociologia, l’economia o, fins i tot, la literatura. Podríem dir, per tant, que este indret es trobava al centre intel·lectual del món.

Com sol succeir, viure i conviure en un lloc com este, per a un creador, és un vertader regal que li oferix el destí. No obstant això, la pressió no és poca cosa i comporta ―supose jo― un desassossec constant semblant a un moviment sísmic sota els peus. Realment, una ebullició semblant aporta però, alhora, demana. Viure significa estar, i estar significa crear. Per això, una persona inquieta no por deixar córrer una experiència semblant, tot i que supose una constant revisió de les bases i dels principis.

Sibelius va crear la seua polèmica Quarta Simfonia i, després, va deixar d’arriscar, com molts altres compositors que realitzaren una peça trencadora, si és que es pot considerar així. Després de la simfonia delicada, tot va tornar a la normalitat i Sibelius, a Amèrica i Finlàndia. El pol, però, amb la Guerra, va modificar el gir cultural i Amèrica va rebre l’exili dels grans. Sibelius, ja abans, va ser benvingut i engalanat pels americans, tan conservadors com ell, mentre que els crítics se’n sorprenien de l’acollida; Adorno se’n feia creus mentre que Bartók l’entenia i apreciava.

La tornada a la línia natural del finlandès, una volta refet d’una operació de gola, va comportar una certa depressió i un aïllament en els boscos del seu volgut país, mentre Viena mudava el batec cultural per una situació que, compartida o no, encara no ha superat. Molts dels compositors europeus de l’època, sense comptar Mahler ni Schönberg, com els més influents, van fer el gir cap al neoclassicisme, i estos no el van fer perquè, en el cas de Schönberg, sembla que el seu trencament superava els límits de la música i afectava altres dimensions. Mahler és altra cosa: paraula major.

Ara que es recorden els cent cinquanta anys del naixement de Sibelius, volia escriure alguna cosa sobre un compositor que no sé on ubicar i que escolte amb la mateixa curiositat que quan vaig començar a fer-ho, possiblement perquè no l’ubique. Per exemple, hui he escoltat la seua Quarta i no he vist del tot clar ni el trencament ni l’atreviment que li retreien al seu temps, i sembla que Adorno, tampoc.

Salvador Sendra Perelló

LLEGIR UNA PARTITURA

Llegir una partitura, seguint els itineraris bàsics del do, re, mi, ens resulta estrany, als profans en la matèria, de la mateixa manera que preferim que s’interprete, per poder escoltar-la; per sentir la finalitat auditiva de la peça. La música està creada per oir-se i, qui la fa sonar, es diu l’intèrpret. El músic, en cada actuació, aporta una gran part de la forma a la partitura, escrita o memoritzada, per definir-la en termes aristotèlics. No s’entén la música, per tant, sense la seua plasmació auditiva, i això és evident.

Quan Maragall definix l’art, la poesia ―per ser-ne més concret―, la lliga al moment de la plasmació escrita, segurament perquè ell ja viu en un àmbit que ha superat el vers recitat i, per tant, trasllada el procés formal a la redacció del poema. D’haver nascut abans, molt abans, el seu plantejament hauria canviat, com detalla en la seua teoria estètica, per deixar el moment més important de creació en l’acte del recital. La poesia era pública, i no privada; era col·lectiva, i no individual; fins i tot la lírica en el seu conjunt.

La música, abans dels sistemes de reproducció, també ho era. Amb els enregistraments, ja cada persona podia dur la seua cançó preferida a casa per escoltar-la quan volia, o quan podia, sense dependre dels horaris ni de les distàncies. Vertaderament, la música i la poesia han estat sempre col·lectives. Les dos, a més, bateguen vida, en forma de rimes i de compassos, mesclant-se sovint en les cançons i els recitals. La prosa, preparada, moltes voltes, abans de ser exposada, tenia la seua realitat en els discursos, els quals s’havien d’adaptar a l’auditori i al moment per assolir l’èxit; la part més pragmàtica! La resta era pura racionalitat, en forma d’assajos, i destinada a un públic molt concret i selecte.

El moment era qui formava l’espectacle ―la seua part essencial― i variava atenent aspectes situacionals o contextuals. Qui presenciava l’actuació rebia una informació, un plaer o una sensació que també es trobava lligada a l’espai, al temps o, si més no, a la força dels artistes o a l’estat d’ànims, cosa que, al final, provocava efectes dispars en l’auditori, com passa en el teatre, abans també en vers. Però la societat avança, i ho fa per a millor. I, a l’avanç, incorpora noves formes d’expressió lligades a la tècnica, com la impremta o la gravació, que traslladen allò que abans era públic i momentani, al ciutadà més comú, canviant cap a la individualitat, el recolliment i la atemporalitat allò espontani i col·lectiu.

Escolte Bach quan estic assegut a l’inodor i em sembla allò més normal. Llig Homer mentre intente dormir, gitat al llit o al sofà i no qüestione la seua funció. Veig una pel·lícula basada  en el Juli César de Shakespeare mentre els veïns discutixen i el meu nebot fa rodar cotxes de joguet per terra. Però, realment, estes coses no em preocupen perquè no escolte mai Bach, ni tinc sofà ni televisor: és ficció novel·lada!

La prosa és un cadàver que ha deixat de bategar fora del discurs i de l’assaig. Viure allò públic com si fóra part de l’ambient privat i íntim és com contar-se un conte a un mateix per dormir-se. Llegir una novel·la i imaginar-la és, simplement, contemplar un difunt i pensar-lo en vida; un element que no batega, un element descontextualitzat i allunyat del moment en què l’acte li aporta la forma i l’espurna de vida. Llegir una novel·la pot arribar a ser com cantar una partitura sent desconeixedor del compàs o com llegir una poesia sense atendre la rima. Depenent sempre de la capacitat i l’enginy de l’intèrpret individual i aïllat que la pensa, la peça tindrà un so, un altre o no cap, en la ment. I, depenent, també, de la cultura d’un individu, lector que la llig per entretindre’s.

Salvador Sendra Perelló

MÚSICA I GEOMETRIA

Una visita, per ràpida que siga, a una exposició com la de Kandinsky, a Madrid, té unes reflexions aparellades. La primera, i la més important per a un fet d’estes característiques, és que vaig trobar a faltar obres de vertadera síntesi en la carrera de l’artista com, per exemple, més composicions. La resta, em va semblar interessant perquè hi vaig trobar una cronologia evident i ben argumentada.

Kandinsky i la música, per exemple, que jo recorde, tampoc hi van estar relacionats, mentre que la reflexió que intenta transmetre la mostra es troba en el trencament de la figuració. Realment, es demostra que l’autor posseïx una tècnica depurada que fa servir per descompondre això que, a l’inici, pintava, o copiava. No obstant, la relació amb la ciència és altra mancança, i no costaria gens de fer-la palesa.

La línia es troba absent en una gran part de l’obra de Vasili o, d’haver-ne, no s’utilitza en el sentit tradicional. Ja en l’abstracció, la fa servir com a element de pas entre diferents ambients, el alguns casos, com a superposicions, en altres o, simplement, com a fites entre colors. A mi, personalment, em crida l’atenció com la superposa a les capes bàsiques de color en forma de figures geomètriques. Per a qui ha estudiat filosofia, de segur que li recorda que la geometria es basa en operacions purament intel·lectuals, on no hi ha cap vincle amb la realitat i que, a l’hora, constituïx una realitat paral·lela i, diguem-ne, racional.

L’esforç per recrear esta geometria i per extraure’n resultats objectius és un exponent de la capacitat humana per construir, des d’una mentida, una realitat i, a l’hora, una realitat inqüestionable! Extrapolat a l’àmbit musical, hi ha l’exemple del pentagrama, on s’escriuen el temps i els sons sobre unes línies. I Kandinski basava la seua teoria artística, si més no, en una gran part, en la reflexió sobre estos dos aspectes tan absents a la mostra, com ho han estat aquells que apuntava a l’inici, com és la ciència. L’abstracció d’esta època és difícil d’entendre sense la descomposició de la realitat, amb la radioactivitat, per exemple.

Però, bé; ara ja sabeu que teniu altres aspectes per relacionar, si aneu per Madrid i vos digneu a passar un bon moment revisant una exposició interessant per a la reflexió. Si no podeu, millor encara, perquè sempre ens quedarà el Centre Pompidou de Paris. Bon voyage!

Salvador Sendra Perelló

EL MEU PRIMER PACIENT

Des de fa pocs dies, em dedique a la teràpia. He decidit fer-ho després de comprovar la incompetència de la gent que s’hi dedica i m’he adonat de la necessitat humana de poder confiar amb gent competent i capaç. Ho dic per si a algú li interessen els meus sercicis... Les tarifes i les sessions les haureu de contractar amb un privat, tot i que vos informe que l’ocasió és única i no vos en penedireu.

La primera persona pacient em va narrar una història de penombres i turbulències que, de seguida, vaig esbrinar. Tot el patiment estava causat per la fatal inclinació a racionalitzar la vida, i d’això em vaig adonar al moment. Com a bon terapeuta, em va acudir a la ment la possibilitat de proposar-li el meu amor però, el simple fet de no conéixer-lo/a em va fer desistir. Aleshores, carregat de coneixements innats i revelats, em vaig centrar a contrarestar la visió científica amb la teràpia adequada: la música.

Dos sessions diàries de Debussy, després de dinar amb Prélude à l’aprés-midi du faune i, de nit, amb el Nocturne, per començar, i durant una setmana. La següent, ja més avançat el tractament, he incorporat Saint-Saëns, amb Le carnaval des animaux, de dia, i la Danse macabre, a la nit. Amb la Danse, la intenció ha estat sempre la de donar una mica més de vida i tot això que ja se sap. El/la pacient, però, ha pres el propi vol perquè ja sent la il·luminació dels semidéus; ara ja es recepta els seus medicaments!

Glaçat m’he quedat quan m’ha intentat canviar Debussy per Chopin; en ma vida havia escoltat una barbaritat semblant! Pense si esta persona deu ser naturalista o alguna cosa pareguda perquè, per voler anul·lar l’excés de racionalitat amb Chopin, o eres naturalista o eres un inconscient. Jo no crec en l’homeopatia, redéu! I Chopin és això, aigua amb sucre. L’excés de racionalitat és una malaltia molt greu i no es pot jugar amb ella perquè la salut és important. Ja voldria jo poder-la operar i au, però no és tan fàcil la solució una volta fet el diagnòstic.

Chopin, Chopin, Chopin...; això em faltava sentir, i més encara de la boca d’un malalt, o malalta. El terapeuta sóc jo i per això done les ordres, i este és el suport per entendre la ciència induïda. Realment, els meus tractaments no són cars ―vos atendré gustosament pel privat― si es tenen en compte els resultats que arribe a assolir. Ara bé, el pacient ha de ser rigorós i cenyir-se al tractament, sense aportar res pel seu compte. El primer pas per a la desitjada recuperació és, simplement, assumir el mal que ha provocat eixe febre racional i, el segon, abandonar l’homeopatia per entrar a les vertaderes teràpies de curació. El telèfon, el podreu aconseguir en el primer contacte i, recordeu que esteu malalts; molt malats.

Salvador Sendra Perelló 

ALERTA, ESTE TEXT TÉ COPYRIGHT

A l’hora de vorer una pel·lícula, mirar una foto o escoltar una cançó, algú s’ha preguntat mai si estes coses tenen drets d’autor? Segurament, sí, perquè entenem que hi ha persones que viuen de la seua creació i, per això, demanen els drets. Els consumidors, a causa de les voltes que ens han repetit el missatge, ja en som conscients.

Un problema ha sorgit amb la gestió d’estos drets, però, tot i la rellevància dels famosos detinguts i de l’escama dels esdeveniments, no és la meua intenció tractar este tema. La línia d’argumentació, la vull dirigir cap a altres finalitats com, per exemple, la gent que aporta valor sense ser-ne conscient, com jo, per exemple.

Si no et dediques a la creació, o no n’eres conscient, et convertixes en una víctima i un explotat sense adonar-te’n. Perquè, en la filmació d’un documental, per exemple, amb drets d’autor, per suposat, algú li ha demanat al decorador, al pintor d’un quadre o a la persona que ha cosit les cortines si cedia els seus productes per a la filmació? Segur que no; però estos elements apareixen en la filmació que demana drets d’autor.

Una cosa semblant pot passar en les fotografies, també amb drets d’autor, que pugues fotografiar, de nou, i reproduir amb la possibilitat d’exposar-te a una sanció. La reproducció dels elements que hi ha a la foto de l’artista, ha estat consentida per llurs autors? No crec, sincerament. Com en el cas de la música i les possibles combinacions dodecafòniques, per exemple, i la cessió de drets per part de Schönberg, o d’algun familiar que haja heretat.

Segurament, la primera impressió és la de la propietat perquè hom pensa que, si compra un producte, este element li pertany i el pot utilitzar amb llibertat. I veieu que no és així perquè la compra de dit element només et permet fer-lo servir en la intimitat perquè l’autor pot pensar que algú està guanyant diners sobre la seua creació però, i la seua creació? Sobre qui guanya els diners quan filma seqüències exteriors? L’espiral d’estupidesa, com podreu observar, és infinita. Lligar amb una xica, o un xic, a casa, mirant una pel·lícula, o escoltant música, per exemple, podria ser un delicte pels beneficis que en traus.

Ara que acabe d’escriure l’article pense si no hauré usat un ordre en les paraules que haja pogut fer servir algú abans de mi, perquè em pot demandar i, ja veus! O la mateixa reflexió que acabe de fer... Qui m’assegura que no ha estat ja patentada? Però, tornant als documentals i a les fotos, per exemple, vull que quede clar que, segurament, de cap dels elements que hi ha en les imatges s’ha donat el permís per a la seua reproducció. A partir d’ara, per tant, recomane al lector que no utilitze cap paraula ni cap idea de les ací presents perquè s’està buscant un disgust i que, en el cas que cree alguna cosa, que la firme, com jo.

Salvador Sendra Perelló